Bridge: un desafiament per al cervell

Bridge

Cinquanta-dues cartes, quatre persones i unes bones dosis de resistència i concentració és tot el que es necessita per poder practicar aquest esport de la ment que compta amb més vuitanta milions d’aficionats al món.

Una partida de bridge és molt més que una manera de matar el temps. És un moment de diversió i socialització en què un munt de terminals cerebrals es posen en funcionament, en què l’estratègia esdevé protagonista i l’ètica una obligació. Malgrat que sovint se l’ha considerat un joc exclusiu, reservat a ments privilegiades i classes benestants, la realitat és que per practicar-lo a nivell d’aficionat no es necessiten materials cars –n’hi ha prou amb una baralla francesa– ni capacitats intel·lectuals excepcionals. La imatge elitista a què s’associa probablement es deu al fet que, en els inicis, va ser el joc de cartes per excel·lència de l’alta societat europea i també que diverses personalitats rellevants s’han reconegut com a devotes seves. En aquest sentit, podem destacar actors com Omar Sharif, escriptors com Agatha Christie, polítics como John Kennedy o Deng Xiaoping, empresaris com Bill Gates o militars com Manuel Gutiérrez Mellado.

La procedència del Bridge no és del tot clara, però se n’ha localitzat la referència més antiga en un document de 1526, en el qual s’esmenta un joc conegut com a Triumphus Hispanicus i que correspon al popular ‘arrastrado’ espanyol. A finals del segle XVI, va arribar a la Gran Bretanya, on se’n van modificar les regles i es va començar a difondre amb el nom de Whist. Sembla que al segle XVIII aquest joc surt de les illes britàniques i arriba al continent mitjançant la seva admissió a la cort de Lluís XIV. Per això, si bé l’origen remot del bridge és probablement espanyol, la seva ordenació i divulgació són típicament angleses.

Com funciona?

Al bridge, s’hi juga entre quatre persones i en parelles contraposades, a les quals s’anomena línies. El rang dels colors o pals de la baralla és, en ordre decreixent, piques, cors, diamants i trèvols, i cada pal consta de tretze cartes amb valors diferents. Es tracta d’un joc de bases, cadascuna de les quals està formada per quatre cartes jugades en torn entre els jugadors. Guanya aquell que ha jugat la carta més alta.

El joc té dues etapes, la subhasta i el carteig, després del qual es comptabilitzen els punts. En la primera, cada parella ha d’assolir el millor contracte fent servir un llenguatge codificat. Al final d’aquesta, una de les parelles s’haurà compromès a fer un determinat nombre de bases en el pal de trumfo escollit (també es pot optar per jugar sense trumfo). La decisió del contracte dependrà de la descripció de les cartes que té cadascun dels dos companys que formen la parella i de l’anàlisi que fan del potencial d’aquestes. En l’etapa de carteig, un dels jugadors de la línia ha de fer tot el que pugui per aconseguir complir el contracte, en oposició a la parella adversària, que procurarà que no s’assoleixi aquest objectiu. En funció del que s’hagués establert en el contracte i del seu compliment o no, la partida se salda amb un nombre de punts per a una de les parelles.

Tot i que, de la descripció del seu funcionament, se’n pugui desprendre que es tracta d’un joc molt complicat, no ho és pas tant. Al bridge, s’hi aprèn jugant més que no pas sentint explicacions, però precisament per la seva complexitat és divertit des del primer dia. Les seves característiques el fan idoni i recomanable per a tota mena de persones i de totes les edats. Així, si bé l’estatunidenc George Rapee va aconseguir proclamar-se subcampió del món d’equips amb més de 80 anys, també és cert que la canalla és capaç de jugar-hi sense gaires problemes. De fet, l’ensenyament del Bridge en els centres educatius és habitual en molts països, com, per exemple, França, els Països Baixos o Polònia, que han considerat que pels beneficis i valors que n’aporta la pràctica val la pena que els estudiants l’aprenguin i adquireixin ben aviat l’hàbit de jugar-hi. Si us ha picat la curiositat, però no sabeu per on començar, podeu dirigir-vos a algun dels clubs d’aficionats a aquest esport que formen part de l’Associació Catalana de Brige (http://www.bridge.cat). Allà, us ensenyaran com jugar-hi, practicant-lo i divertint-vos des del mateix moment que tingueu les cartes a les mans.

 

Amb la col·laboració de:

Luc Soudan

Mestre Mundial, àrbitre internacional i professor titulat de bridge del Club Mayda (bridgemayda@yahoo.es)

A bodes us convido

Casar-se a la tercera edat

Casar-se a la tercera edat hauria de ser, al s. XXI, la cosa més natural del món. Si més no, sempre que estiguem convençuts que l’amor és un sentiment que no té edat. I sempre que el matrimoni es fonamenti en l’estima, la franquesa, el sentit comú i la responsabilitat. Quan un home i una dona prenen la decisió de casar-se a partir d’una edat avançada (als 60, 70, 80…), sol ser perquè parteixen d’una experiència vital i d’un convenciment que els farà superar les possibles objeccions familiars i socials amb què probablement es trobaran. Abans, la immensa majoria dels aparellaments en aquesta edat solien anar lligats a l’estat de viduïtat.

A dia d’avui, les estadístiques ens diuen que, en un de cada vint casaments, almenys un dels nuvis té més de seixanta anys. A l’any 2000, trobàvem un nuvi d’aquesta edat cada cinquanta-set enllaços. Segons els experts en sociologia de la família, aquest increment notable de matrimonis tardans es fonamenta en la normalització del divorci. D’altra banda, cal destacar que tant l’estat de salut general com l’esperança de vida van millorant, de manera que contribueixen favorablement a prendre compromisos de convivència formals. Per tot plegat, i com que l’experiència és un grau, enamorar-se quan s’és gran ha passat de ser un motiu vodevilesc de comentaris burletes o frívols a ser una opció tan digna i respectable com qualsevol altra. O més.

Fer les coses bé

Si parlem de núpcies de gent gran d’edat similar, la comunicació prèvia amb la família, i, sobretot, amb els fills respectius, és important que es faci d’una manera al més acurada possible. Són molts els dubtes i els ‘peròs’ que els poden assaltar i val la pena, doncs, d’aclarir-los tots els aspectes que ells considerin oportú de plantejar. Parlant la gent s’entén i, fins i tot, es ‘desentén’ millor. Pares i fills han de comprendre recíprocament que en les relacions amoroses tothom té dret a una nova oportunitat.

Amb l’assessorament jurídic adequat, sempre es pot decidir aspectes relacionats amb l’herència, d’una banda, i fins i tot arribar a pactes prematrimonials en previsió d’una possible ruptura o, si es volgués, establir capitulacions matrimonials. Comptat i debatut, el que és important és que ningú se senti enganyat i que s’arribi a una entesa com més compartida i equànime millor. D’això, posant-hi tot el seny que calgui, se’n diu fer les coses bé.

I l’amor…?

Si un o una decideix tornar-se a casar, sembla que està desterrant el famós acudit de Joan Capri: “Oh, l’amor, l’amor! L’amor se’n va, però ell [o ella] es queda!”. Acudit que parteix d’un dels pitjors mals del matrimoni: la monotonia. Cal estar sempre a l’aguait perquè no ens ataqui el verí del tedi i l’avorriment. I el millor antídot contra aquest verí és l’activitat, la qual caldrà portar a terme d’una manera realista tenint en compte les condicions físiques de la parella.

Viatges, passejades, visites culturals, teatre, cinema, però també les bones estones de tranquil·litat a casa, esdevindran els escenaris que la nova parella forçosament renovarà amb la seva actitud positiva i de vida compartida. Perquè si l’amor és sinònim d’alguna cosa, ho és d’il·lusió, de compromís amb l’altre i d’atracció. Per tant, no fem gaire cas del refranyer quan diu “Vellesa amb amor, no hi ha res pitjor” o “Vellesa enamorada, bogeria declarada”.

I el sexe…?

“La sexualitat de la parella tardorenca pot expressar-se en tota la seva plenitud”, diu el Dr. Andrés Flores Colombino, especialista uruguaià de prestigi internacional en psiquiatria, geriatria-gerontologia i sexologia clínica. I afegeix que afortunadament, en l’actualitat, tant la dona com l’home d’edat tenen al seu abast prou informació i recursos (mèdics, farmacològics, lúdics, etc.) per ajudar-los a optimitzar les seves relacions eròtiques i sexuals. Aquest plantejament desmenteix la famosa antropòloga nord-americana Margaret Mead quan afirmava que la primera etapa del matrimoni busca el sexe, la segona els fills i la tercera solament la companyia. Al respecte, el Dr. Flores és clar: “Hi ha nous paradigmes per a l’amor i la sexualitat de la gent gran”.

El poeta Joan Brossa va escriure un sonet d’amor, titulat Inoblidable, que comença dient “Joan, m’estimaràs quan seré vella?”, i que acaba així: “Deixa’m ser sirena dels teus boscos, amor, fins al final; després t’esperaré en la nit serena”.

 

Llogar o no llogar? Aquesta és la qüestió

lloguer vivenda

Decidir-se a arrendar una casa no és tan fàcil i més si es tracta d’aquella on hem viscut. Us oferim alguns dels elements que cal considerar abans de fer el pas. És molt habitual que les persones quan es fan grans deixin casa seva per anar a viure amb els fills, marxar a una vivenda més petita amb serveis pensada per a sèniors autònoms, o bé ingressar en una residència geriàtrica. Com a conseqüència d’això, el que havia estat la seva llar es converteix en un habitatge del qual no fan ús, però que els continua generant despeses diverses: manteniment, impostos, comunitat, mínim dels subministraments… Arriba, doncs, el moment en què molts es plantegen de llogar-la per tal d’obtenir uns ingressos i que la casa no resti abandonada. La decisió, però, no sol ser fàcil, perquè apareixen dubtes i pors respecte a les implicacions que pot tenir l’arrendament.

Que els inquilins no paguin o que facin malbé l’habitatge són probablement els temors més habituals a l’hora de decidir-se a llogar. El risc zero, òbviament, no existeix. Però sí que es poden exigir el màxim de garanties i extremar les precaucions per tal de minimitzar les possibilitats d’un ensurt d’aquesta mena. Amb aquest objectiu, una de les mesures més utilitzades és la de demanar, a més de la fiança, l’abonament d’una o dues mensualitats addicionals per cobrir possibles desperfectes o les obligacions de pagament no satisfetes per l’inquilí. En aquells casos en què el propietari considera que està assumint un risc elevat, és força habitual optar per la fórmula de l’aval, ja sigui personal o bancari. Aquí es tracta que un tercer respongui del deute si l’inquilí deixa de pagar la renda. D’altra banda, es pot valorar de contractar una assegurança d’impagament o de desperfectes, o bé llogar el pis mitjançant algun organisme públic, com les borses de lloguer social de molts ajuntaments. En general, aquestes garanteixen el cobrament de la renda i la bona conservació de l’habitatge a canvi que el propietari l’ofereixi a un preu una mica més econòmic que el de mercat.

Malgrat les garanties disponibles, el millor per estalviar-se maldecaps és intentar evitar la possible font dels problemes i, per a això, és essencial fer una selecció acurada de l’inquilí. Pel que fa a conèixer-ne la solvència, se li pot sol·licitar la nòmina i el contracte de feina, així com comprovar que el seu nom no aparegui en els registres de morosos. Ara bé, a part de d’aquestes dades, de vegades allò que funciona millor i ofereix més tranquil·litat és conèixer l’arrendatari personalment, veure què transmet i confiar en la bona intuïció pròpia. Si tot aquest procés resulta complicat o feixuc, una bona opció és recórrer a un professional immobiliari perquè se n’ocupi.

Incentius fiscals

A l’hora de fer la declaració de la renda, cal tenir en compte que els ingressos derivats del lloguer tenen la consideració de rendiments del capital immobiliari. El propietari pot deduir-se, però, algunes despeses vinculades a l’arrendament de l’habitatge, com poden ser les de conservació i reparacions, la quota de la comunitat, l’assegurança o la instal·lació d’un ascensor. De l’import resultant, és a dir, el rendiment net, pot reduir-se, a més, fins al 60 per cent. Ara bé, si es lloga un pis convé mantenir-se actualitzat pel que fa a la normativa, ja que en els darrers anys hi ha hagut bastants canvis fiscals.

Com a conclusió, podem dir que, en la conjuntura actual i amb els instruments legals de què disposem, arrendar resulta força avantatjós des del punt de vista econòmic i relativament segur. Malgrat això, cal que tinguem clar que la seguretat absoluta no existeix i que haurem de valorar si ens compensa assumir aquests riscos per no deixar la nostra casa buida.

Encara no coneixes les vivendes amb serveis per a gent gran del Grup Mutuam a Barcelona?Ampliar informació

 

Microgimnàstica: un nova teràpia per restaurar cos i ment

Gimàstica gent gran

Sona el despertador, us incorporeu al llit i ja us fa mal alguna part del cos? El dolor crònic és una epidèmia en les nostres societats i són molt pocs els que, a una edat avançada, en poden escapar. Compensar les tensions que pateixen els nostres músculs esdevé la millor resposta per recuperar una harmonia integral. Ni deixar-se portar pel sedentarisme ni sacrificar hores en un gimnàs amb el cor a mil revolucions són bons plans per a la jubilació, malgrat que probablement siguin els més habituals. L’edat pesa sobre els nostres cossos i cal cuidar-se per poder mantenir-nos en bona forma, però ho hem de fer de manera ajustada a les nostres necessitats i limitacions.

En aquest sentit, i en el marc d’un sistema que busca l’equilibri entre el benestar físic, mental i social de la persona, la microgimnàstica se’ns planteja com un mètode terapèutic útil i diferent, que serveix tant per alleujar dolors com per preservar les nostres capacitats o recuperar-les després d’una caiguda, accident o malaltia. A diferència d’altres tractaments, aquesta teràpia té com a objectiu actuar sobre l’origen dels problemes i no sobre la manifestació. Per això, es treballa per evitar l’escurçament de les cadenes musculars posteriors, on s’amaga la causa de moltes de les malalties que afecten els nostres ossos i articulacions, però també els teixits tous, com cartílags, lligaments, tendons i músculs. Segons els terapeutes d’aquesta disciplina, les tensions en els músculs en moltes ocasions es deriven d’una mala gestió de les emocions, ja que sentiments com la por, la tristesa, l’estrès, la vergonya o l’angoixa els posen en guàrdia. Per intentar compensar-les i evitar el dolor adoptem males postures que acaben perjudicant-nos encara més.

Millores posturals

Aquesta gimnàstica suau, que es basa en fer estiraments molt petits acompanyats d’una respiració conscient, contribueix a compensar les tensions i ens proporciona la flexibilitat i el to adequats a les diferents estructures musculars i articulars. A més, a llarg termini, ens ajuda a revisar els hàbits posturals i de moviment que fem diàriament i a substituir els que són perjudicials per d’altres que curin, així com a alliberar aquelles emocions que ens poden causar el malestar. D’altra banda, la col·locació correcta de la columna afavoreix el bon funcionament dels òrgans interns i, per tant, millora el benestar general de la persona.

En principi, qualsevol persona pot practicar la microgimnàstica, ja que no és un exercici agressiu ni es necessiten habilitats especials. Els moviments són lents i repetitius i parteixen de posicions naturals de la columna vertebral. Es procura que aquesta, des del sacre fins a la primera vèrtebra, es mantingui al més horitzontal possible sobre el terra, fins i tot recorrent a elements de suport o doblegant les cames per evitar la curvatura lumbar. Els braços i les cames s’estiren al màxim, però conservant la postura inicial. Gràcies a l’expiració, que relaxa els músculs, es va guanyant terreny amb una gran precisió.

La microgimnàstica és un exercici que, per la seva suavitat, no deixa fora ningú i que resulta ideal per a persones grans. Si no voleu suar, ni posar la vostra respiració o pulsacions a mil, però voleu gaudir d’un benestar harmònic, és una fórmula que us funcionarà. Ara bé, els resultats no s’aprecien en un dia. Aquí, la intensitat se substitueix per la constància, però la paciència té una bona recompensa.

 

 

Per Nadal, la tradició mana a taula

Cuina de nadal

Les festes solen ser sinònim d’àpats interminables al voltant d’una taula vestida de gala i, de vegades, compartida amb persones que veiem poc. Com les nadales o els regals, hi ha plats i productes que en el nostre imaginari col·lectiu formen part d’aquesta entranyable època de l’any.

El Nadal és per a molts el moment en què traiem la pols del receptari de l’àvia i ens animem a passar més hores entre fogons del que és habitual. És també, però, quan tendim a menjar més del compte i aliments més calòrics, relegant les premisses bàsiques d’una dieta equilibrada per al dia després de Reis. De fet, el receptari català nadalenc és ple de propostes tan interessants com contundents.

L’escudella amb carn d’olla, la sopa documentada més antiga d’Europa, és per a molts el plat català per excel·lència. Té el seu origen en les famílies pageses, que bullien les restes de les verdures de la collita junt amb altres aliments que arreplegaven del rebost. Al Nadal, la sopa se sol servir amb pasta de galets com a primer plat i la carn, les verdures i els llegums, com a segon. Si bé a cada casa es prepara d’una manera diferent, hi ha alguns trets comuns a la majoria d’elles. Pel que fa a les verdures, les més habituals són la col, l’api, el porro, la ceba, la pastanaga, el nap i la xirivia. De carn, morro, orella i peu porc, cansalada viada, botifarra negra i blanca, gallina, algun tros de vedella, pilota, així com os de genoll de vedella i d’espinada de porc, són opcions freqüents. A més, s’hi solen afegir patates i cigrons. L’ingredient essencial és, però, la paciència. Perquè per a una bona escudella ens hem d’oblidar de l’olla a pressió i tenir ben presents els diferents temps de cocció de cada aliment.

Origen italià d’un clàssic nostrat

L’altre plat estrella de les festes són els canelons, gairebé obligatoris en un menú tradicional de Sant Esteve. Tot i que van ser introduïts a Catalunya pels cuiners italians de les famílies burgeses barcelonines, al segle XIX, ràpidament es van estendre per tot el territori i entre totes les classes socials i es van convertir, gràcies a petites adaptacions al gust autòcton, en un plat típic de casa nostra. Respecte a la versió italiana, aquí la pasta és més cuita i es fa servir carn rostida –el dia 26 de desembre se solen aprofitar les restes de l’escudella o del rostit del dia de Nadal– en comptes de carn picada. Habitualment, es fa servir una barreja de cap de llom, vedella, pollastre i fetge de pollastre, a la qual molts cuiners afegeixen paté i/o botifarra. Aquesta, salpebrada, es rosteix amb canyella, alls, ceba, tomàquet i una mica de vi i/o conyac. Després es trinxa i es barreja amb una mica de beixamel abans d’embolicar-la amb les plaques de pasta. Ja només cal posar els canelons en una safata, cobrir-los de beixamel i formatge ratllats i ficar-los als forn fins que quedin gratinats.

Com a plats principals per a aquestes dates, destaquen les aus rostides i/o farcides, bé sigui pollastre de pagès, gall d’indi, capó o pularda. El farcit sol preparar-se amb una barreja de carn magra de porc i botifarra fregides amb fruits secs, com pinyons, orellanes i prunes. L’au es buida, se li introdueix el farcit i es cus per l’esquena. Per cuinar-la, hi ha qui la introdueix en una cassola fonda amb oli, l’enrosseix per tots els costats i després la deixa tapada a foc lent durant un parell d’hores. L’altra opció és posar-la al forn amb oli abundant i cobrir-la de tant en tant amb el líquid que queda a la safata. En tots dos casos, cal acompanyar-la amb ceba, tomàquet, all, llorer i vi blanc i/o conyac.

Tot i que sembli impossible encabir alguna cosa més en els estómacs després d’aquests plats, un bon àpat nadalenc no pot acabar sense una mica de dolç. Els torrons prenen el protagonisme en les llargues sobretaules i el més tradicional és el d’Agramunt, que apareix documentat des de 1741. Procedent de la rebosteria àrab, aquesta delícia a base d’ametlles i avellanes, es va estendre per tot el territori mitjançant fires i mercats. Amb els anys, s’ha multiplicat la diversitat de torrons, però els clàssics són sempre una aposta segura. Per això, i perquè ens agrada que el Nadal tingui gust de tradició, segur que aquests plats no faltaran a taula. Bon profit!

 

Descobreix el que la natura pot fer per tu

Herbes medicinals

Herbes aromàtiques, culinàries, medicinals… Es tracta de plantes que podem trobar en el nostre entorn i que tenen unes propietats valorades des de temps antics i per diferents civilitzacions. Al llarg de la història, les herbes aromàtiques s’han fet servir tant com a part de rituals i cerimònies religioses com per al consum, considerant-les beneficioses per a la salut. Disposar d’aquestes plantes és molt senzill. No només és possible trobar-ne passejant per la muntanya, sinó que també podem cultivar-les a casa de manera senzilla.

Avui dia no es considera que les plantes tinguin una gran eficàcia curativa, però sí que tenen algunes propietats per millorar el nostre benestar que val la pena conèixer, així com la capacitat de donar un toc especial als nostres plats o vestir amb una aroma natural la nostra llar. N’hi ha unes quantes de molt conegudes i que s’han fet servir tota la vida, però en els darrers anys s’ha anat ampliant l’oferta d’herbes, sobretot per incorporar-les als nostres plats a mesura que la nostra cuina s’ha anat sofisticant. Hi ha moltes plantes que comparteixen la funció medicinal, aromàtica i culinària.

Usos de les herbes més comunes:

  • Camamilla: té propietats calmants del sistema nerviós. És antiespasmòdica, sedant i alleuja els problemes estomacals. Essencialment s’utilitza per a infusions.
  • Anís: destaca per les virtuts digestives, però també és antisèptica i calma la tos. És molt útil per eliminar els gasos intestinals, així com els còlics en lactants en combinació amb la camamilla. Es pot preparar en infusió (una cullerada de llavors per tassa) o fer-la servir per preparar postres o acompanyant les faves.
  • Anet: les llavors es fan servir en infusió per les seves propietats digestives. Les fulles fresques s’empren per condimentar peix i amanides i per marinar salmó, arengades i cogombres.
  • Sàlvia: es consumeix en infusió per les propietats fitoestrogèniques i inhibidores de la transpiració. A la cuina, les fulles seques serveixen per condimentar estofats, guisats i en barreges per a licors.
  • Lavanda: la seva olor és suaument relaxant i és molt utilitzada en perfums i bossetes d’ambientador. En cataplasma, juntament amb romaní i farigola, serveix per alleujar esquinços. En infusió és relaxant.
  • Alfàbrega: és activadora de les vies respiratòries, afrodisíaca i digestiva. A més, la seva olor espanta els mosquits. A la cuina, les fulles es fan servir com a condiment d’amanides, vinagres i pasta amb tomàquet. És l’ingredient bàsic de la coneguda salsa pesto italiana.
  • Orenga: és rica en oli essencial, estomacal i expectorant. En infusió s’utilitza contra la tos, la bronquitis, l’insomni i l’aerofàgia. Externament, en forma d’oli, ungüent o cataplasma, alleugera diverses afeccions com el reumatisme, els dolors articulars i el mal de cap. Combina molt bé amb el tomàquet, el formatge, les verdures, la carn i el peix, i és l’herba clàssica per condimentar les pizzes.
  • Menta: s’utilitzen les fulles (fresques o seques), o bé l’essència de les fulles o flors. És estimulant, estomacal i antiespasmòdica. La infusió és indicada en casos d’indigesta i/o aerofàgia. Es fa servir per complementar begudes de tot tipus, des de còctels al te verd, i per acompanyar amanides, llegums, carn de xai i patates. Ressalta el sabor d’algunes fruites com les maduixes i altres de vermelles.
  • Julivert: en infusió, les fulles i arrels estan indicades com a diürètic en cas d’infeccions urinàries, prevenció i tractament de la litiasi; les fulles i tiges mastegades combaten el mal alè. A la cuina, forma part de les fines herbes, i serveix per condimentar peixos i carns a la planxa.
  • Cibulet: les fulles tendres es fan servir per les fines herbes, amanides i plats d’ou. Cuites, es poden afegir a guisats i salses.
  • Estragó: les fulles es fan servir per preparar les fines herbes, per a amanides, tomàquets, aus i per adobar olis i vinagres.
  • Farigola: té múltiples usos. La infusió de les fulles afavoreix la digestió, calma la tos i les irritacions de l’aparell respiratori. Es poden fer gàrgares i inhalacions. En el bany, alleuja els efectes del cansament, el reumatisme i els cruiximents. El seu gust dolç-amarg i el seu aroma combina amb qualsevol tipus de carn o peix a la brasa i amb qualsevol plat de cocció lenta. A més, és l’estrella de marinats i adobs.

Aquestes són nomes algunes de les varietats que existeixen. En qualsevol herbolari en podreu trobar moltes més i algú que us orienti sobre els usos i preparacions. Una altra opció és collir-les a la muntanya o cultivar-les a casa.

Amb la col·laboració de María José Alonso Osorio, vocal de Plantes Medicinals i Homeopatia del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona.

Meditar: deixar anar i veure-hi clar

La meditació és una tècnica per asserenar la nostra lluita interna i connectar amb allò que som essencialment. Posant consciència en la respiració entrenem la ment i el cor per tal de viure la vida d’una forma més centrada.

Quan pensem en la meditació ens vénen a la ment, de ben segur, tot d’imatges vinculades amb tradicions religioses orientals. Meditar és conrear allò que ens és més familiar, el fet de respirar, i posar consciència en la respiració és present en quasi totes les pràctiques contemplatives de la majoria de religions i és quelcom present en totes les cultures i tradicions que persegueixen una vida més serena. La meditació és un art que ens permet deixar-nos en pau desenvolupant qualitats humanes fonamentals com l’amor, la serenitat, la confiança, l’equanimitat, la humilitat, etc. La pràctica consisteix en un entrenament per a la ment i el cor per tal de viure la vida d’una forma més centrada, amable, càlida i acceptadora del que es presenta en cada moment del dia.

Com es practica?

Necessitem algunes condicions per començar la pràctica de la meditació. D’entrada, hem de buscar un lloc en silenci, confortable i amb una decoració simple. Ens poden acompanyar un ram de flors, la llum íntima d’una espelma, l’olor agradable de l’encens o una imatge inspiradora. La postura que adoptem ha de ser còmoda, ni molt tensa ni molt relaxada, i hem de tenir la columna recta i una bona base. Per a la gent gran és recomanable seure en una cadira sense braços amb les mans recolzades sobre les cuixes. Els ulls han de romandre tancats, llevat que ens agafi son, i hem de mantenir la mirada horitzontal, que no ens faci mal la nuca.

El viatge és individual. Ara bé, els companys són indispensables per compartir experiències i sentir-nos més bé. És aconsellable seure en rotllana. D’altra banda, una música relaxant o clàssica ens ajudarà a calmar la ment. Com un pescador que per tornar a casa necessita el far, nosaltres també necessitarem una llum que ens guiï en la pràctica meditativa. Aquest rol el farà el mestre, amb qui acabarem tenint un vincle d’estimació i de confiança. Tot plegat ens permetrà deixar anar i sentir-nos més buits; una buidor no pas sinònim de pobresa i escassetat, sinó de lleugeresa i llibertat. Al final, ens sorgirà un agraïment cap a les persones que ens acompanyen -els familiars, els cuidadors, etc.-, però al llarg de les sessions podrem ampliar aquests agraïments, fins i tot cap a aquelles persones amb qui no tenim o no hem tingut una bona relació.

Diferents maneres de meditar

Hi ha tantes maneres i possibilitats com persones, ja que sempre que està present l’actitud i la intenció d’aconseguir calma i serenitat desprenent-nos de pensaments i emocions negatives o dolors corporals, s’està meditant. A moltes residències de gent gran, es pot fer mentre es fa punt de creu, mitja o pintant mandales, entre d’altres. Algunes tècniques adequades per a persones grans serien:

• Seguiment de la respiració. Es basa en una respiració profunda. Inspirem, omplim els pulmons, sentim que estem plens, vius; l’oxigen va a totes les cèl·lules del cos. Després expirem, traiem l’aire per la boca, suaument, com un sospir, deixant anar les negativitats i ens sentim per uns segons buits, descansats. Seguim sent els observadors de la nostra respiració i deixem que vagi sola. A l’hora de l’expiració hem de mostrar un somriure a la cara, que ens aportarà una sensació de satisfacció i de plaer.

• Meditació de neteja. Hem d’imaginar que sobre els nostres caps tenim una font d’aigua càlida, transparent. Demanem que entri al nostre cos per la coroneta i netegi per dins tots els nostres òrgans. A la planta dels peus obrim una finestreta d’on surt una aigua bruta. Ha de fer el recorregut pel nostre interior fins que l’aigua surti clara i acabem agraint la neteja.

Beneficis de la meditació

Aquesta pràctica millora la funció cerebral i calma la part del cervell que produeix hormones de l’estrès, és un potent antídot contra l’ansietat, l’estrès, la depressió, l’esgotament i la irritabilitat. A més, millora la salut del cor i la circulatòria, reduint la pressió arterial. Finalment, ens transforma en persones més amables, tolerants i compassives, acceptadores del present i del fet que tot s’acaba.

Albert Colomer Rovira. Escola de l’Ésser d’Empar Fresquet i Xavier Puigdevall, els meus mestres.

 

Ioga: actitud positiva

Hi ha qui diu que això del ioga és una moda. Però no és així. La pràctica del ioga s’ha convertit en una alternativa molt adient i, fins i tot recomanada pels metges, per prevenir i alleugerir certes malalties relacionades amb l’envelliment del nostre cos. Només cal voluntat, constància i pensament positiu. El ioga és una antiga disciplina filosòfica que prové de l’Índia (3000 aC). Tot i que el seu origen és espiritual, no es tracta de cap religió, com molta gent creu. Tampoc és un tipus de gimnàstica, com se sol identificar avui en dia.

El ioga és una ciència de la salut i la seva pràctica contribueix al desenvolupament físic, mental i espiritual. És un camí que porta a la unió i l’equilibri d’aquests tres aspectes de l’ésser humà: cos, ment i esperit. Un mètode de perfeccionament que ens ajuda a la comprensió de la nostra naturalesa i del que necessitem per viure en harmonia amb nosaltres mateixos i el medi que ens envolta.

Tècniques per assolir l’equilibri

Per mantenir l’equilibri entre cos i ment, el ioga combina diferents tècniques mitjançant moviments i postures corporals, exercicis de control de la respiració i l’energia, la meditació i la relaxació. D’aquesta manera, quan es practica el ioga, cos, ment i esperit treballen units per ajudar-nos a conèixer-nos profundament a nosaltres mateixos i així aconseguir una millor salut física i assegurar la pau mental. Per entendre el Ioga és necessari experimentar-lo personalment i practicar-lo amb constància. Amb el temps i la pràctica us adonareu que es produeix un canvi en la vostra manera de fer front a la vida, conseqüència directa d’un millor estat físic i d’una pau interior.

Beneficis

L’objectiu del ioga va en funció del propi practicant i de les seves expectatives. Hi ha qui el practica per aconseguir un millor estat físic o corregir postures viciades; d’altres per relaxar-se, desconnectar i descansar; d’altres per desenvolupar la ment i augmentar la capacitat de concentració; i uns altres, molts, per conèixer-se millor a si mateixos i guanyar autoestima. Però el que és indiscutible són els beneficis que aporta la seva pràctica.

La pràctica del ioga ajuda a retardar i a evitar malalties i incapacitats relacionades amb l’envelliment del cos. Proporciona flexibilitat muscular, elasticitat a les articulacions i enforteix els ossos corregint problemes posturals i alliberant certs dolors. Mitjançant les tècniques de control de la respiració, augmenta la ventilació i la capacitat pulmonar ajudant en la millora de les malalties respiratòries. A més, activa la circulació, aconseguint una millor irrigació dels òrgans. Gràcies a la relaxació, s’eliminen les tensions físiques i mentals prevenint trastorns com les depressions, fòbies o inseguretats. També augmenta els nivells de concentració i ajuda a controlar i equilibrar les emocions i els sentiments.

Practicant ioga

El vostre propi cos serà qui us indicarà fins on podeu arribar amb les postures i els moviments. No heu de forçar mai la màquina. Les asanes (postures) s’han de practicar sempre de forma suau i amb moviments lents i, quan el cos es comenci a queixar (dolor o malestar), s’ha de parar.

Una de les principals limitacions de la gent gran és la insuficiència respiratòria. Per això, si practiqueu ioga és molt important el control de la respiració. Els pranaiames (tècniques de respiració) s’han d’executar amb molta cura, expulsant totalment l’aire i buidant els pulmons de forma lenta i en una postura que permeti que els pulmons s’expandeixin sense necessitat d’esforç. Aprendre les tècniques de relaxació és difícil per a qui mai les ha practicades, sobretot per a la gent gran a qui costa relaxar-se i deixar la ment tranquil·la. Per això s’ha d’aprendre lentament, de mica en mica i augmentant el temps de dedicació així que us hi aneu sentint més còmodes. Si sentiu fred, feu ús d’una manta per tapar-vos i sentir-vos confortables i ajudar-vos en la relaxació. Aquesta disciplina només demana constància. Dues hores setmanals són suficients per trobar l’equilibri que proporciona. El ioga no us demana creure en res, només en allò que experimenteu per vosaltres mateixos.

 

Fires d’antiquaris i brocanters: un viatge al passat

Perdre’s pels mercats d’objectes antics és una oportunitat per adquirir articles singulars i fascinants, però també per retrobar-nos amb els nostres records. Descobriu-ne uns quants dels més emblemàtics de Catalunya.

Passejar entre objectes que ens traslladen a èpoques passades, descobrir algun tresor disfressat d’andròmina o trobar aquella peça que arrodonirà la decoració de casa amb un toc exclusiu poden ser alguns dels motius que ens facin acostar a aquests temples de la nostàlgia que són les fires de brocanters i d’antiquaris. Allà s’hi troben col·leccionistes, comerciants, galeristes, amants de les antiguitats i de l’art i, sobretot, curiosos que no renuncien a l’oportunitat de remenar entre expositors que semblen baguls de records. Tot i que la situació econòmica dels darrers anys ha fet mal al sector i moltes fires han tancat o han hagut de reconvertir-se, a Catalunya encara se’n celebren moltes.

A Barcelona, el Saló de Brocanters no va resistir la crisi, però, com a contrapartida, l’any 2015 va obrir les portes per primer cop la Fira d’Art Modern i Antic de Barcelona, coneguda com a FAMA (http://www.famabarcelona.com). Ubicada a les Reials Drassanes, és una interessant plataforma per a antiquaris i galeristes de tot l’estat que, durant diversos dies, mostren objectes i obres de qualitat a professionals del sector i a aficionats. L’esdeveniment, organitzat pel Gremi d’Antiquaris de Catalunya, va néixer amb l’objectiu de dinamitzar el mercat de l’art i donar a conèixer el patrimoni cultural que es troba a les galeries del nostre país.

Amb una vocació més modesta i de proximitat, diferents barris de la ciutat acullen periòdicament les fires de brocanters. La popular moda per tot allò vintage ha arrossegat un públic més jove a aquests mercats on es venen objectes antics de qualsevol mena. El més emblemàtic de la ciutat, i un dels més antics d’Europa, és el dels Encants Vells, que obre quatres dies a la setmana. Situat a la plaça de les Glòries i amb més de 150 parades, a banda de botigues, espais de subhasta i establiments de restauració, és el lloc ideal on trobar mobles vells, però també roba, maquinària, articles de ferreteria o elèctrics, etc. En contrast amb aquest mercat permanent, a la ciutat en trobem un altre d’històric, però amb caràcter estacional. Es tracta de la Fira dels Brocanters de la Diagonal, que des de fa 50 anys arriba a l’època nadalenca amb una bona mostra d’objectes antics d’art noveau, art deco, mobles dels anys 50 i 80, bijuteria i joies antigues i altres delícies per a col·leccionistes.

La versió més cool

Fora de Barcelona, l’any 92 va néixer una iniciativa que va revolucionar el món de les antiguitats i l’objecte vintage, esdevenint una referència: el Mercantic de Sant Cugat. Ubicat en una antiga fàbrica i amb 15.000 m2 de superfície, acull uns dos-cents comerciants que cada dia de la setmana posen a la venda mobles i articles de diferents èpoques i estils. Els dissabtes i diumenges al matí, els venedors ambulants que s’instal·len en una zona de casetes de fusta complementen l’oferta fixa i, cada primer diumenge de mes, se celebra la Vintage Fest, en què es posen a la venda llibres, discos, roba de segona mà i altres objectes de col·leccionisme.

A les comarques gironines hi ha també un ampli ventall de fires de brocanters i antiquaris. Una de les més noves és la que se celebra al mes de gener a la bonica plaça de la Independència de la capital, que s’emmarca en la iniciativa de promoció de ciutat Girona 10. En canvi, entre les que tenen més tradició, val la pena destacar, per les seves dimensions –una seixantena de parades-, la que té lloc en un aparcament a tocar de l’Aeroport de Girona. Després de 12 anys sense organitzar-se, el 2013 el Gremi de Broncanters i Antiquaris de les Comarques Gironines va apostar per recuperar-la amb dues cites anuals, al febrer i al novembre. Així doncs, al llarg del territori català, podem trobar un bon grapat d’aquests màgics mercats que ens acosten objectes que teníem oblidats o que ni tan sols coneixíem.

“L’edat és un estat mental i no pot ser un impediment per complir els teus somnis”

Als 51 anys, l’avilés Carlos Soria va assolir el primer dels dotze cims de més de vuit mil metres que sobresurten en la seva carrera com a alpinista. Amb 72 anys, ens respon unes preguntes des del campament base on agafa forces per fer front al seu darrer repte: la pujada al Dhaulagiri. En el moment de la publicació d’aquesta entrevista, sabem que aquesta ascensió no ha estat possible, però l’alpinista la intentarà novament.

Quan es va plantejar, i per què, el repte d’aconseguir els 14 cims més alts del món?

Va ser una cosa que va arribar sola. Vaig començar a pujar vuit mils als 50 anys, però sense cap pretensió. Quan ja en portava uns quants em vaig dir: “doncs anem a intentar completar els 14”. Però no va ser res premeditat. Tampoc no em preocupa en excés aconseguir-ho. Sóc conscient que el meu cos pot dir prou en qualsevol moment. Ara, als 77 anys, em trobo amb ganes i en bona forma i, mentre segueixi així, intentaré completar-ne els 14.

En algun moment ha pensat a tirar la tovallola?

No entra en els meus plans rendir-me. Una altra cosa és tenir cap i ser conscient de la realitat de cadascú. He baixat de moltes muntanyes sense el cim, però sempre amb la sensació d’haver pres la millor decisió. Perquè us en feu una idea, vaig aconseguir el cim del Manaslu als 71 anys, després de molts intents. Les muntanyes no es mouran d’aquí i cal escoltar-les i comprendre-les per saber quin és el moment.

Ja només li’n queden dues. Com ho veu?

Doncs em veig amb moltes ganes i amb molta il·lusió. L’ascens a l’Annapurna va ser molt dur, però en cinc dies em vaig recuperar estupendament i vaig decidir intentar el Dhaulagiri, on ara mateix em trobo. En cas que ho aconseguís, aniria al Shisha Pangma la propera primavera.

Com es prepara abans de fer un vuit mil?

La preparació és diària. Tracto de cuidar la meva alimentació, bàsicament intentant menjar allò que sé que li prova bé al meu cos. I després entreno cada dia. Visc al costat de la serra i m’agrada pujar-hi, i també faig molta bici de carretera, que li va molt bé als meus genolls. I, ja a casa, condició física.

La família intenta convèncer-lo que deixi l’alpinisme?

El dia que li digui a la meva família que no vaig d’expedició es preocuparan més, perquè sabran que em passa alguna cosa dolenta. Jo vaig conèixer la meva dona a la muntanya i he transmès a les meves quatre filles la meva passió. Em donen suport i ànims en tots els meus viatges. Això és molt important per a mi, ja que cada expedició estic fora de casa prop de 3 mesos.

Segueix un control mèdic quan fa un cim?

Des de 2011 tinc el suport de BBVA, fet que ha estat una benedicció en aquesta etapa de la meva carrera. Gràcies a això, compto en cada expedició amb un metge especialitzat en alta muntanya. La veritat és que fins ara no li he donat gaire feina però són molt importants els controls que em fa pràcticament a diari.

Com se sent allà a dalt, quan trepitja el cim?

Sempre dic que el veritable cim s’aconsegueix quan estàs de tornada al campament base i tot l’equip hi ha arribat bé. És clar que el cim és l’objectiu, però gaudeixo molt més del camí fins a ell. Allà, m’agrada ser-hi el temps imprescindible, perquè sé que la baixada és molt complicada.

També hi ha hagut cims que no ha aconseguit. Com va viure tornar sense haver aconseguit l’objectiu?

Com comentava abans, mai no he fet mitja volta decebut. És difícil prendre decisions així, però cal saber fer-ho perquè t’hi estàs jugant la vida.

Quina és l’experiència més dura que recorda?

No m’agrada parlar dels moments durs. Els mitjans i el cinema han donat una idea molt equivocada del que és la muntanya, ja que només és notícia quan hi ha alguna tragèdia. La gent es pensa que els alpinistes solament venim aquí a patir, i no és així.

Com són les nits a la tenda?

He fet un càlcul i dec haver passat onze anys de la meva vida dormint per damunt dels 4.000 m. Ja gairebé no trobo a faltar el llit durant les expedicions… Al final depèn molt de la muntanya. El campament base de l’Annapurna és fantàstic: està situat sobre un prat, té una altitud acceptable… En canvi, on ens trobem ara, al Dhaulagiri, està damunt d’una glacera, en terreny gelat i que es mou.

Creu que la massificació ha canviat l’alpinisme?

Entenc que hi hagi gent que amb expedicions comercials vulgui pujar vuit mils. És completament normal. La muntanya és molt àmplia i, si t’agrada escalar sol, sempre hi pots trobar rutes. Alguns dels alpinistes que critiquen les expedicions comercials després s’aprofiten de les cordes que munten i de l’equipament que preparen per a la muntanya, i això no és just.

Reconeix que s’ha acostumat a compartir les seves expedicions amb persones bastant més joves. Què tal les relacions intergeneracionals?

Jo m’avinc molt amb la gent jove. És cert que a la muntanya sóc sempre el més gran, però tampoc no em tracten com a tal. La majoria em diuen que sóc un exemple per a ells. Tot i que jo no em considero un exemple per a ningú, és meravellós que la gent t’ho digui.

Què li diria a aquestes persones que es plantegen nous reptes en una edat avançada i han de fer front a la incomprensió?

L’edat és un estat mental i no pot ser un impediment per complir els teus somnis. Jo sempre dic que la vida del jubilat és meravellosa, perquè m’ha permès dedicar-me a temps complet al que m’agrada, la muntanya. Tots els dies cal trobar nous reptes perquè, si no, estem acabats.