Mutuament de tardor: el poder de la maduresa

Mutuament tardor 2020

L’edició de tardor del Mutuament ja es pot consultar online. En aquesta ocasió, hi trobareu entrevistes a tres professionals del Grup Mutuam, en què relaten des d’àmbits diferents com han viscut la crisi sanitària de la COVID-19 i els canvis que ha provocat en la seva feina. També hi podreu llegir el testimoni d’una resident dels Apartaments Mutuam Collserola, que ens explica el seu període d’adaptació, durant el qual va irrompre la pandèmia. A més, hi trobareu un editorial dedicat a la importància de la maduresa per fer front a situacions complexes i una selecció de propostes per activar-se des de casa.

Josep Ballester: “Com a institució, hem fet un compromís estratègic per la qualitat en les Cures Pal·liatives”

Josep Ballester

Amb motiu de la commemoració aquesta setmana del Dia Mundial de les Cures Pal·liatives, parlem amb el director de l’Àrea Sanitària del Grup Mutuam, el doctor Josep Ballester, de com veu la situació d’aquest àmbit i de quin paper juga en l’entitat.

Com definiria les cures pal·liatives?

Són una manera de fer i atendre les persones que estan en una situació de malaltia molt avançada i que necessiten unes cures que van més enllà d’una simple medicació o tractament hospitalari. El treball que es fa no es dirigeix només a la persona malalta, sinó també al seu entorn, i és una veritable especialització basada en practicar un model de Medicina humanística, amb visió holística i transversal que va més enllà del paper del metge com a actor i afecta tot el sistema sanitari, implicant a tots els actors assistencials: la Infermeria, el Treball social, la Psicologia i professionals de l’acompanyament emocional i espiritual. Tot i no ser una especialitat mèdica en el nostre país, aquesta formació específica en cures pal·liatives s’inclou en els programes obligatoris i/o optatius d’especialitats com la Geriatria, la Medicina interna, l’Oncologia, la Medicina Familiar i Comunitària o la Pediatria.

Què aporten al sistema?

Hi aporten credibilitat, confiança, rigor professional, transparència en la manera de treballar i humanitat. Les cures pal·liatives aporten un enfocament molt ampli, que contempla, des del control del dolor com a símptoma, fins al fet d’evitar el patiment en les fases dels últims dies, tot preocupant-se de la família i del professional que es pot sentir frustrat perquè no ha pogut aconseguir la cura. Té, per tant, una mirada generosa i que transcendeix el fet assistencial.

Quin és el seu origen?

Estem parlant d’un model de treball assistencial que no és gaire antic. Ens hem de remuntar al 1967 i a la figura de la doctora Cicely Saunders, infermera i metgessa anglesa que les va impulsar al Saint Christopher’s Hospice, el primer hospital que va tenir espais per atendre les persones que estaven en situació de final de vida. Als 80 van començar a aparèixer a l’Estat espanyol -a Cantàbria, les Illes i Catalunya- les primeres iniciatives que intenten copiar aquest model. Entre les persones a qui se’ls ha de reconèixer la seva empenta en la importació del model a Catalunya hi ha el doctor Jordi Roca, actual gerent de l’Hospital de la Creu de Vic, i el doctor Xavier Gómez-Batista.

Com ha evolucionat el model de Cures Pal·liatives del Grup Mutuam des que va començar?

Ha estat una evolució de 25 anys. A proposta del Departament de Salut, vam començar a col·laborar en una iniciativa que es deia ‘Programa Vida al Anys’, en el marc del qual es van impulsar els primers serveis de Cures Pal·liatives públics a Catalunya. Així va ser com, al 92-93, vam posar en marxa les primeres unitats de PADES, a Barcelona. En formaven part, entre d’altres, professionals com la doctora Montse Espier, el doctor Jordi Trelis o la doctora Neus Saiz.

I, actualment, en quins recursos del Grup Mutuam podem trobar les Cures Pal·liatives?

Hem de diferenciar entre l’àmbit hospitalari l’àmbit comunitari. En el primer, ens trobem les unitats de cures pal·liatives. Nosaltres en tenim una de molt gran a l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell. Es tracta d’una unitat hospitalària on s’atén el pacient en règim hospitalari, ja que pels símptomes que té i el tractament que requereix no pot ser atès adequadament al domicili o bé perquè el cuidador principal, que sol ser la família més directa, no se’n veu capaç . Quan sí que pot ser atès a casa seva o a la residència on viu, actuem mitjançant els 12 Equips PADES que tenim desplegats a la ciutat de Barcelona, 3 dels quals ofereixen atenció continuada 7x24h a les nits i caps de setmana. A més dels equips de Barcelona, MUTUAM disposa d’un equip PADES a la ciutat de Girona; de l’Hospital Sociosanitari d’aquella ciutat, que tot i no disposar d’una unitat específica de Cures Pal·liatives atén a pacients en situació d’últims dies; i del Centre Residencial Vila-seca, on no es disposa d’equips PADES però els propis professionals del centre poden oferir aquesta atenció pal·liativa.

Visita Pades

La importància que el Grup Mutuam dona a les Cures Pal·liatives es reflecteix, entre d’altres, en el fet que cada any organitza una Formació Continuada en Gerontologia i Cures Pal·liatives. En què consisteix i amb quin objectius es va posar en marxa?

Fa mes de 30 anys, aquest any ha fet exactament 31 edicions consecutives, la formació en cures pal·liatives es limitava a l’interès que pogués tenir el professional, i donada l’experiència acumulada de molts anys i molts pacients que teníem, l’entitat va decidir engegar aquest curs anual d’actualització dels coneixements dirigit a metges. Es tracta d’una formació estructurada en 6 sessions matinals de dissabtes, monogràfiques, entre gener i maig de cada any. Actualment la dirigeix el doctor Jaume Padrós, president del Col·legi de Oficial de Metges de Barcelona. És una proposta que sempre ha tingut molta acceptació i que els darrers anys hem obert també als professionals d’Infermeria, de Farmàcia, de Psicologia i de Treball Social, ja que els equips són cada cop més pluridisciplinaris. Això contribueix a fomentar un enfocament assistencial de l’atenció al final de la vida no tan mèdica, sinó mes sanitària i holística.

En quina situació creu que es troben les Cures Pal·liatives en el sistema sanitari català en relació a altres països de l’entorn?

Des dels anys 80, el govern de Catalunya ha procurat que aquestes cures s’incorporessin com una disciplina més dins de la cartera de serveis sanitaris públics, i avui hi ha més de 70 equips de PADES desplegats a tot el territori i desenes d’unitats hospitalàries especialitzades en Cures Pal·liatives. La capacitat de resposta d’un equip públic de pal·liatius a qualsevol lloc és tan gran que fa que difícilment hi tingui res a fer la iniciativa privada. La feina que fan i la cohesió que tenen amb l’atenció primària i amb les unitats de cures pal·liatives dels hospitals és tan potent que això es tradueix en una oferta de serveis de final de vida molt bona, malgrat que tot sempre sigui millorable. Des de fa 10 anys, de forma complementària a l’oferta pública, l’Obra Social de la Caixa impulsa una iniciativa molt interessant. El doctor Xavier Gómez-Batista, que es el referent, a nivell europeu, de les Cures Pal·liatives de l’Organització Mundial de la Salut, els va proposar desplegar equips d’atenció psicològica per cobrir el camp que no es cobria des de la vessant pública. D’aquí van néixer els EAPS (Equips d’atenció psicosocial i espiritual a persones amb malalties avançades), que per encàrrec de la Fundació Social de la Caixa, el Grup Mutuam ha desplegat a Barcelona i Girona. Tot i que el servei s’ha estès a tot l’Estat i a Portugal, la primera experiència va ser a Barcelona, amb l’equip que ha liderat, des d’aleshores, la doctora Neus Saiz, amb la coordinació de la psicòloga Meritxell Naudeillo, així com la doctora Mireia Bosch a Girona, amb la coordinació de la psicòloga Clara Fraguell, . En aquest sentit, podem afirmar que Grup Mutuam gaudeix de tenir la confiança del sistema públic en el desplegament dels equips PADES i, a més, tenir la sort de poder participar en aquesta fantàstica iniciativa de suport psicosocial i espiritual.

Com veu les Cures Pal·liatives en la institució en un futur?

Nosaltres tenim la sort d’haver pogut incorporar en els nostres equip de Cures Pal·liatives a uns professionals que en aquest moment lideren l’expertesa i la vessant més científica d’aquesta disciplina. Aquest fet ens permet, a més, disposar d’uns professionals capaços d’assumir un paper cabdal en la formació continuada i la producció científica en aquest àmbit. Des de fa uns anys qui dirigeix els equips de PADES del Grup Mutuam a Barcelona és una professional molt formada en aquest tema, que lidera l’àmbit de les Cures Pal·liatives en el Col·legi d’Infermeres i Infermers a Barcelona i que ha estat presidenta del Comitè organitzador del darrer Congrés de Cures Pal·liatives de Catalunya que s’ha celebrat. Amb la incorporació a la Direcció d’Emma Costas, que ja treballava amb nosaltres, vam voler reforçar encara més el protagonisme de les Cures Pal·liatives i dotar-les d’una major professionalitat i rigor científic. Estic segur que tot això donarà uns resultats extraordinaris en els propers anys. Com a institució, estem assumint un compromís estratègic per al foment de la qualitat en les Cures Pal·liatives i la formació permanent dels nostres professionals que, necessàriament, transcendeix l’àmbit de la nostra entitat.

Quin paper han jugat i juguen les Cures Pal·liatives durant la pandèmia?

Aquest virus s’ha acarnissat de manera especial amb les persones més fràgils. Nosaltres hem rebut la confiança del sistema sanitari públic per posar en marxa durant els mesos de crisi sanitària més aguda un equip PADES específic per a la COVID-19 a la ciutat de Barcelona. Vam muntar una unitat mòbil d’acció immediata. Amb un vehicle especial amb xofer i un equip multidisciplinari format per un metge, una infermera, un psicòleg i una treballadora social, es desplaçava àgilment per tota la ciutat per tal d’atendre aquelles persones a qui els donaven l’alta a l’hospital per morir a casa. Ha estat una experiència dura però molt interessant. Amb la millora de la situació, va deixar de funcionar, però estem preparats per si s’hagués de tornar a activar.

Experiència i lliçons del confinament en una llar-residència de salut mental

Llar-residència La Sardana

Avui, Dia Mundial de la Salut Mental, des del Grup Mutuam volem aprofitar per homenatjar un  col·lectiu que ha patit de manera especial les conseqüències de la pandèmia i el confinament. Amb aquest article de la psicòloga de la Llar-residència Mutuam la Sardana, Gemma Martínez, volem posar el focus sobre com estan vivint la crisi sanitària les persones amb problemes de salut mental i els professionals que en tenen cura, amb l’objectiu de donar-los visibilitat però també de contribuir a un aprenentatge col·lectiu que ens ajudi a ser més resilients davant situacions excepcionals com aquesta.

La pandèmia generada per la COVID-19, el consegüent confinament i, fins i tot, la situació actual, marcada per diverses restriccions i mesures de protecció, han tingut un impacte en la nostra quotidianitat i, també, en com ens sentim. En el cas de les persones amb problemes de salut mental, més vulnerables a les situacions d’estrès, la crisi sanitària i tot el que l’envolta poden provocar-los una descompensació, i això ens obliga a estar més pendents que mai de les seves emocions i el seu benestar.

A la Llar-residència de salut mental Mutuam la Sardana, amb un model d’atenció centrat en la persona en què les activitats en grup i la participació comunitària juguen un paper essencial, la irrupció de la pandèmia va plantejar-nos un gran repte. Els usuaris i usuàries del centre estaven acostumats a participar en un gran nombre d’activitats i tallers, i disposaven de temps lliure per sortir i trobar-se amb familiars i amics o omplir el temps lliure amb allò que més els agrada, com anar al cinema o a la piscina. Això es va veure sobtadament interromput en no ser permesos els contactes socials ni les sortides a l’exterior. Es va haver de gestionar aquesta situació d’aïllament, però també altres emocions que la inesperada situació va provocar en els residents, com la preocupació i el neguit.

Des del primer moment, l’equip de la Llar-residència va fer un esforç i va prendre mesures perquè  la situació sanitària i aquest canvi radical en el dia a dia afectessin el menys possible el benestar de les persones. Com a psicòloga del centre, els vaig oferir la possibilitat de participar en sessions individuals que els permetessin fer una ventilació emocional i validar els seus sentiments, que són totalment legítims davant aquesta situació. En aquestes trobades, he procurat que m’assenyalessin coses que tenien i que no han perdut, així com lliçons que hagin après. A més, vaig posar en marxa un taller de relaxació a nivell corporal (anomenada relaxació progressiva de Jacobson) basada en tensar i destensar els músculs, que ha ajudat els participants a centrar-se més en les sensacions corporals que generen estats d’ansietat i angoixa i desconnectar de les rumiacions i pensaments negatius recurrents.

A nivell del centre, es van prendre mesures com intentar limitar la Gemma Martínez, Mutuam la Sardanasobreinformació a la qual ens exposaven els mitjans de comunicació i que generava molta angoixa i, alhora, facilitar als residents informació rigorosa i científicament fonamentada. Poc a poc, es van començar a fer alguns tallers, en grups reduïts i amb les mesures de seguretat pertinents. Se’n va fer un d’automaquillatge, que agrada molt a algunes usuàries i té beneficis notoris en la seva autoestima, i un de premsa, amb l’objectiu que estiguessin al dia del que passa en el món més enllà del coronavirus. També s’han organitzat tertúlies en les quals s’han tractat diferents temàtiques que els poguessin despertar la curiositat i motivar-los a parlar i desconnectar una estona de la situació. A més a més, s’han fet tallers de jocs de taula per estimular cognitivament, de bingo, de pintar mandales, etc.

Les sortides a l’exterior van estar restringides durant més temps a causa de la vulnerabilitat del col·lectiu. Això va ser dur, sobretot quan els residents van començar a veure gent passejant pel carrer i no entenien perquè ells no podien posar-se una mascareta i fer el mateix. Com a centre, hem facilitat el màxim possible les sortides, sempre acompanyats per tal de garantir les mesures de protecció per a la seva salut i la dels companys/-es.

Durant aquests darrers mesos s’han permès visites de mitja hora setmanal dels familiars i/o amics -amb un màxim de 3 visitants-, mantenint 2 metres de distància respecte al resident i amb ús de mascareta per ambdues parts. Ara, els hem començat a oferir la possibilitat de sortir amb persones del seu entorn més proper unes hores o, fins i tot, passar la nit amb elles (en aquest darrer cas, han de fer posteriorment un confinament).

Una qüestió problemàtica va ser la de les vacances. Durant el mes de juliol, vam anunciar als residents que podrien marxar uns dies amb les seves famílies o amics, sempre que a la tornada fessin un aïllament de la resta de companys. Quan al cap de dues setmanes, amb l’empitjorament de la situació epidemiològica, vam comunicar-los que el Departament de Salut les havia desautoritzat, es va generar una forta indignació.

A la Llar-residència hem afrontat la situació el millor que hem sabut, buscant la manera que l’adaptació a la nova realitat sigui el més fàcil possible per als qui viuen amb nosaltres. De tot el que hem viscut aquests mesos, hem après que és fonamental prioritzar l’abordatge de la vessant emocional dels usuaris i usuàries. Hem comprovat que, a nivell psicològic, és molt dur estar allunyat durant tant de temps de les persones a qui estimes. Així que, en cas que la situació sanitària empitjorés, caldria trobar les fórmules que ens permetessin mantenir aquests vincles humans tan necessaris per a l’estabilitat de les persones amb problemes de salut mental.

Gemma Martínez

Psicòloga de la Residència Mutuam Manresa i de la Llar-residència Mutuam la Sardana

Loli Sanz, usuària dels Apartaments Collserola: “És un ambient en què, per la meva manera de ser, em trobo molt a gust”

Apartamenst Mutuam Collserola

La Loli Sanz va arribar als Apartaments Mutuam Collserola a mitjans de gener i, després d’un mes de prova, es va adonar que ja tenia una nova llar. “Soc una persona oberta i aquí hi he trobat el caliu que m’agrada”, esgrimeix per justificar la seva decisió. Aquesta barcelonina de 83 anys és independent i gaudeix de bona salut, però tenia clar que les regnes del seu futur les volia portar ella. “No volia hipotecar el meu nebot i preferia buscar jo un lloc on em trobés a gust abans que, per les circumstàncies que siguin, em portessin a un altre on potser no em trobaria tan bé”, explica.

L’entrevistada recorda com va arribar als apartaments amb serveis sanitaris i domèstics del Grup Mutuam, a Barcelona. Va ser mitjançant la seva mútua que va rebre publicitat d’aquesta opció residencial pensada per a persones que són autònomes i no volen renunciar ni a la independència ni a la privacitat de casa seva, però que poden necessitar algun tipus d’assistència en la seva vida quotidiana. La Loli va fer-hi una visita i, com que li van agradar, va decidir provar-los. De seguida en va valorar un aspecte clau per a ella: “em trobo bé amb aquesta llibertat per entrar i per sortir quan vull”. L’adaptació, recorda, va ser bona. Al principi es quedava a dinar en el restaurant del complex, però com que és una persona molt activa i que necessita estar ocupada, al cap d’un temps va optar per menjar al seu apartament i així sortir a comprar i cuinar ella mateixa.

Un dels principals avantatges de viure en aquests apartaments assistits és que és fàcil mantenir els vincles i les rutines anteriors. En el cas de la Loli, continua tenint una vida activa en el seu barri, les Corts, on fa Chi Kun a l’aire lliure i assisteix a xerrades interessants. “Procuro tenir la setmana ocupada amb el que sigui”, reconeix. El teatre ha estat una afició important en la vida d’aquesta resident. Havia col·laborat en un grup per a gent gran a Cambrils, on vivia amb el seu marit. “Amb la gent del casal m’ho passava molt bé, però quan va morir el meu marit vaig tornar a Barcelona”, relata. Tot i que de tornada a Les Corts va seguir participant en un altre grup de teatre, assegura que les limitacions de memòria la van empènyer a deixar-lo, perquè es posava de mal humor quan les coses no li sortien com volia. Tanmateix, la seva inclinació per la interpretació es fa notar en les celebracions que es fan als apartaments. “Per Sant Joan vaig cantar una cançó una mica pujada de to i, com que tot som gent gran i les coses més que dir-se s’insinuen, queda molt bé i tothom es diverteix”, relata alegrement la Loli, que ens avança que per a la propera festa haurà d’organitzar alguna altra cosa.

La resident feia només dos mesos que vivia als Apartaments Mutuam Collserola quan la COVID-19 i el consegüent confinament van irrompre en les nostres vides. Malgrat que alguns canvis van alterar les seves rutines, l’entrevistada assegura que la situació no la va afectar gaire. “Durant la primera etapa, només sortia un cop cada 15 dies per anar al supermercat i em feia porta la compra, mentre que ara hi vaig cada setmana i me la porto jo mateixa”, explica, tot afegint que continua sortint el mínim necessari. Disposar d’una terrassa -en el manteniment de la qual col·labora- i tenir cura de les plantes li permetia caminar una mica i que li toqués l’aire. A més, com que als apartaments no hi ha hagut cap cas confirmat de COVID-19, es podia relacionar amb la resta de companys portant mascareta. “Des de llavors, en alguns espais comuns no ens hi podem estar, però jo cada dia agafo un cafè de la màquina i un diari i pujo a casa a llegir-lo”, admet. Durant el confinament, a les trucades habituals amb la família, s’hi van sumar les videotrucades: “ha estat gràcies a les filles de la meva neboda, que m’anaven dient què havia de fer”. Lamenta que abans de l’arribada de la COVID rebia visites de la família, dinaven junts a l’apartament i les nenes podien quedar-se a dormir amb ella, i això de moment no és possible.

Apartaments Mutuam Collserola

D’actitud positiva, la Loli no ha tingut por de contagiar-se i tampoc no posa impediments ni es queixa de les mesures de protecció: “a les coses no se’ls ha de posar traves i, si et toca portar la mascareta, doncs te la poses i punt”. Assegura que el fet d’haver treballat dur tota la vida l’ha feta més forta, però dona gràcies que tota la família ha estat bé i no s’ha hagut de preocupar per res. “Amb els anys, et vas acostumant a no encaparrar-te massa amb les coses, perquè per més que et preocupis no solucionaràs res, així que procuro gaudir del que hi ha”.

Troba a faltar algunes activitats que no s’han pogut reprendre encara, com les sessions de cinema, però s’han mantingut altres hàbits comunitaris que li agraden, com les tertúlies i les partides de cartes i dòmino. “És un ambient en què, per la meva manera de ser, em trobo molt a gust”, explica la resident, tot detallant que valora molt la “gent maca” que hi ha trobat, tant entre els que hi viuen com entre els qui hi treballen. No obstant això, d’acord amb el seu esperit independent, si ha d’escollir una característica dels apartaments on viu, es queda amb la llibertat que li ofereixen.

Els apartaments del Grup Mutuam ofereixen a les persones residents una assistència global que dona resposta a diferents tipus de necessitats: atenció mèdica i infermeria, treball social, farmàcia i gestió de receptes, vigilància del recinte les 24h, fisioteràpia i rehabilitació i, també, per a qui necessiti una mica més de suport a casa, una àmplia gama de serveis d’ajuda domiciliària.

Recorda que si necessites que t’ampliem informació sobre els Apartaments Agustí Montal Mutuam Collserola, pots contactar amb nosaltres sense compromís.

Silvia Aguerri I 93 380 09 70 I silvia.aguerri@mutuam.com

30 mesures per enfortir el sistema de salut

30 mesures

El comitè d’experts per a la transformació del sistema de salut, integrat per 29 professionals i coordinat pel cap d’epidemiologia de l’Hospital Clínic de Barcelona i membre de la Comissió Tècnica Assessora del Grup Mutuam Dr. Antoni Trilla, ha elaborat un informe amb 30 mesures per enfortir el sistema de salut. Un dels membres del comité d’experts ha estat l’Emma Costas, directora técnica dels PADES de Grup Mutuam. Les propostes estan estructurades al voltant de 8 principis inspiradors: finançament suficient, salut pública sòlida, modernització de la gestió dels centres, model assistencial integrat, lideratge professional, participació ciutadana, recerca i innovació competitives i transformació digital. El document és un encàrrec del president de la Generalitat, Quim Torra.

Si hi esteu interessats, podeu descarregar-lo complet.

30 mesures per enfortir el sistema sanitari

Choni Garrido: “Sempre dic que les meves companyes són les Messi de les administratives”

Mutuam Güell

Choni Garrido va entrar al que avui és l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell amb només 18 anys. 34 anys després, és la responsable del seu equip administratiu, format per 5 persones més a qui no vol deixar d’esmentar: Mari Carmen, Helga, Conchi, Paula i Marc. En aquests anys, ha viscut l’evolució del centre, d’una residència de 50 places a un hospital sociosanitari amb 165. En aquest camí, assegura, tot ha anat creixent.

Quina és el teu paper habitualment a Mutuam Güell?

La meva feina és molt polivalent. Faig de connexió amb els diferents departaments de Serveis Centrals, com l’ Àrea financera, Informàtica, Comptabilitat, Patrimoni i subministraments. Però al departament al qual dedico més hores és sense dubte el de RRHH, essent la meva funció la de cobrir les absències del personal, cobertura de vacances, dies personals, calendaris anuals, contractacions, finalitzacions de contractes, aclariments de nòmines, peticions varies, etc.

Com es va veure alterat tot això en el pic de la crisi sanitària?

Pràcticament l’única tasca a la qual em vaig dedicar durant la crisi sanitària va ser la de cobrir els professionals que estaven de baixa. Les primeres setmanes van ser un caos absolut, perquè cada dia trucaven tres o quatre companys per dir-nos que es trobaven malament i no venien i els havíem de substituir. No sabíem com entomar-ho, sentíem que tapàvem un forat i se n’obrien quatre. Si la nostra plantilla està formada per 120 persones, hi va haver un moment a finals de març que teníem 50 baixes. Els grups més afectats eren els d’auxiliars i infermers, perquè són els que estan en contacte més directe amb els usuaris.

I com va ser aquesta cerca de substituts?

Recordo agafar els currículums que ens arribaven i trucar a 10 o 20 candidats cada dia. No hi havia possibilitat de fer una selecció ni una bona acollida a qui arribava. Trucaves a algú i si et deia que estava disponible li demanaves que s’incorporés al dia següent o aquella mateixa tarda. De vegades sentia que el treball que feia era estèril perquè trucava a molts professionals i em deien que ja els havien agafat en algun altre hospital i això que quan m’arribava un currículum de Recursos Humans deixava tot el que estigués fent i em posava a trucar. Era una bogeria.

Però vau rebre reforços d’algun altre centre del Grup Mutuam, oi?

Sí, van venir algunes doctores a ajudar-nos, perquè durant les primeres setmanes gairebé tots els metges van agafar la baixa. Al final es va decidir tancar una planta per poder atendre correctament els pacients i no anar tan ofegats. Cal subratllar que el personal que es va quedar es va oferir per doblar torns, treballar els caps de setmana, fer hores extres…

Com et vas sentir?

Em sentia com si remés a contracorrent. Primer, va ser un caos, perquè els protocols canviaven constantment, sobretot en relació a la qüestió de les visites a les famílies. Un dels temes més durs era l’atenció telefònica. Hi havia molta angoixa entre els familiars, les trucades no paraven i no sempre les podien passar a planta, perquè, per exemple, el treballador podia estar atenent un pacient amb l’EPI posat. Hi havia persones que ho entenien, però també n’hi havia que s’enfadaven. Hem fet una contenció molt gran en aquest sentit. Ens hem posat en el lloc d’ells, però els metges tampoc no podien estar trucant-los a tots cada dia. La veritat és que va ser bastant

A banda de l’estrès, vas sentir també por?

Por al meu contagi no, però a contagiar els altres, sí. Visc amb el meu marit i una de les meves filles i patia per ells, i també pels meus pares a qui no faig un petó des de fa mesos. Contagiar-los és una cosa que no em perdonaria. En aquest sentit, un dels pitjors moments que vam viure durant la crisi sanitària va ser quan una de les companyes de departament es va contagiar. Va ser molt al principi. En aquells moments, els protocols estaven poc definits. Ella es va aïllar perquè havia estat en contacte amb un company i un pacient que tenien la COVID-19, però només ho va fer durant una setmana perquè no tenia símptomes. Ja incorporada, es va fer una PCR i, al cap de tres de dies, va saber que el resultat era positiu. Havia estat compartint espai amb nosaltres i llavors sí que ens vam posar nervioses, perquè encara era tot molt desconegut al voltant de la malaltia. Un cop fetes les proves i amb els resultats negatius, ja ens vam quedar tranquil·les.

Vas fer servir alguna estratègia per gestionar les emocions?

Una de les estratègies que vaig seguir va ser, en sortir de la feina, ficar-me al cotxe i posar la música, a un volum ben alt, quan era possible. Al principi estava molt pendent de les notícies, però després vaig decidir deixar-ho perquè veia que no m’estava beneficiant gens. Després de 8 o 9 hores amb el mateix tema a la feina, el que volia era arribar a casa i relaxar-me. Llavors sentia música o em posava una sèrie de televisió que no m’obligués a pensar. Quan va acabar el confinament, sortia molt a passejar, sobretot amb la meva filla, i això m’alleujava molt l’estrès.

Vas poder compatibilitzar vida professional i personal?

Vaig deixar una mica aparcada la vida personal, però com que no tinc fills petits tampoc haig de tenir cura de ningú. Així que, si he hagut de fer hores extres a la feina no hi ha hagut problema.

En el vostre Departament, no us vau plantejar el teletreball?

Era complicat en el nostre cas. Havíem d’estar al mostrador, agafar trucades, amb els calendaris de personal al .. Preferíem estar aquí, però com que era molt estressant, com a responsable, vaig proposar a les meves companyes de fer torns per tal que un dia a la setmana, quan una ho necessités, es pogués quedar a casa. El que passa és que com que les meves companyes són unes cracs no van faltar mai.

Quina és la situació actual?

La veritat és que ara la situació està més tranquil·la. Ara bé, tot i que no soc pessimista, temo l’inici del curs escolar. Això marca la tornada a la vida real i crec que hi haurà més baixes de personal. Estem preparades perquè això passi.

Us heu preparat d’alguna manera per a una segona onada?

A banda d’assumir que podem tornar a viure la situació, també m’he posat en contacte amb la responsable d’un curs de gestió de trucades per tal que els estudiants puguin venir a fer pràctiques aquí. Tenir simplement algú per atendre les trucades ja ens alleujaria bastant a nosaltres.

De què et sents més orgullosa de com has afrontat aquesta situació?

Personalment, d’haver-me enfrontat al virus sense por i haver faltat nomésChoni Garrido un dia, quan tant el meu cap com el meu cos van dir prou. Vaig tornar el dia següent i vaig donar el dos-cent per cent. En relació al departament, el funcionament ha estat un èxit, tant per la gran professionalitat de cadascun dels treballadors com pel treball en equip que hem fet. En els moments més durs tots hem remat en la mateixa direcció i, per molt cansats que estiguéssim, descansàvem a la nit i al dia següent ho donàvem tot. Sempre dic que les meves companyes són les Messi de les administratives. Som un equip molt ben cohesionat i, per les tasques tan específiques que fem, si falta algú, no pot venir ningú a substituir-lo, sinó que ens hem de fer autocobertures.

Creus que t’ha canviat d’alguna manera aquesta situació?

Crec que no. Sempre he estat molt camaleònica i m’adapto a qualsevol situació. També en aquest cas m’he adaptat al que anava venint.

I com a societat creus que n’hem après alguna cosa?

No sé què dir-te… Vull creure que sí, però som una societat molt individualista i tendim a oblidar molt aviat allò negatiu que ens passa. Espero que almenys el tema de la sanitat sí que canviï, ja que s’ha vist el dèficit que hi ha.

 

Anna Segarra: “Em quedo amb la sensació d’haver pogut ajudar al màxim des d’aquí”

Anna Segarra

Com a cap de Servei de Relacions Laborals del Grup Mutuam, Anna Segarra enfoca gran part de la seva feina als centres i als seus professionals. Habitualment, manté contacte directe amb els Directors de Centre i Comitès d’Empresa i s’encarrega de tot allò relacionat amb els convenis col·lectius, de l’aplicació del règim disciplinari i de resoldre els dubtes que les direccions puguin tenir en relació als treballadors.  A més, i entre altres funcions, participa en els comitès del Pla d’Igualtat  i  Responsabilitat Social Corporativa i en la Comissió d’Atenció Centrada en la Persona. Tot això es va veure profundament alterat durant els mesos en què la crisi sanitària va ser més intensa.

Quin va ser el teu paper durant la crisi de la COVID-19?

Durant aquelles setmanes, vaig deixar de banda tota la meva feina habitual. Òbviament, no es podien fer reunions, ni comissions ni tirar endavant els projectes que tenia amb els centres. Llavors em vaig dedicar, sobretot, a portar un control exhaustiu i diari dels treballadors que agafaven baixes per IT, de fer-los el seguiment telefònic, informant-los i enviant-los els protocols… Al març érem uns 1.300 treballadors i ens vam trobar amb un allau de professionals que es trobaven malament, que agafaven la baixa i que no sabien gaire què havien de fer. De fet, ningú no ho sabia gaire. A més, em vaig ocupar de donar resposta a un món de trucades que rebíem tant dels centres com dels treballadors amb els dubtes que tinguessin i vaig col·laborar en els processos de selecció per cobrir les persones que agafaven la baixa. Recordo un dia durant les setmanes més crítiques que vaig mirar l’informe de control i la xifra de baixes acumulades era de  600 persones. Totes aquestes dades s’havien de reportar periòdicament al departament de Salut.

Suposo que, amb la situació sanitària general, devia ser difícil cobrir-les amb noves contractacions.

Sí, molt. El que més necessitem als nostres centres  són infermers, auxiliars d’infermeria i gerocultors. Els infermers estaven tots treballant als hospitals i la majoria d’auxiliars i gerocultors tenien també feina. El Govern va aprovar un decret pel qual podíem contractar estudiants d’últim anys d’Infermeria i de Medicina i això ens va donar una mica de respir a tot el sector. Havia arribat un punt en què els deia als directors dels centres que ens era molt difícil trobar personal, que només se m’acudia anar jo a fer un cop de mà.

Quines eren les consultes més freqüents que et plantejaven els treballadors?

Al principi, no sabien molt bé quin tipus de baixa els havia de donar el metge, si això afectaria la seva nòmina… Com que els parts de baixa que rep l’empresa són confidencials, nosaltres no sabíem com l’havien tramitat els metges ni el motiu. També ens trucaven perquè no sabien ben bé què havien de fer, cada quan havien de trucar al metge o quan podien reincorporar-se a la feina.

Com recordes les primeres setmanes de la pandèmia?

Com un caos. Des de principis de març, al departament de Recursos Humans ja vàrem començar a fer guàrdies els caps de setmana. Jo estava disponible al telèfon 24 hores al dia i tots els dies de la setmana. No podies desconnectar. Jo no vaig deixar de venir a les oficines centrals durant el confinament. Com que visc sola, no havia de patir per si contagiava algú en sortir de la feina. Així que durant gairebé dos mesos em vaig dedicar exclusivament a treballar.

I com et vas sentir?

Les setmanes més dures vaig patir angoixa, mal de cap,  i cansament tot causat per l’esgotament. Va ser molt dur i, en el meu cas, tot i que el fet de viure sola tenia els seus avantatges, també va comportar que durant 40 dies només em relacionés amb companys de feina.

Vas fer servir alguna estratègia per gestionar les emocions?

Practico ioga habitualment i, tot i que aquells dies no disposava de  temps, al menys durant el cap de setmana, procurava fer-ne.  Em va servir molt. En general, vaig dedicar-me a allò que m’agrada i em relaxa i que m’ajudava a desconnectar i a descansar de la feina el poc temps que tenia.

Quina és la situació actual al Departament?

Doncs pensàvem que la situació a l’estiu seria més tranquil·la del que ho ha estat. El meu únic desig era poder marxar almenys una setmana de vacances perquè necessitava descansar i desconnectar. A poc a poc i fent torns, hem pogut agafar tots les vacances. Ara mateix estem procurant reprendre alguns projectes que s’havien quedat aturats i intentem recuperar el contacte amb els comitès d’empresa, encara que sigui mitjançant videotrucada… El que passa és que és difícil recuperar la normalitat perquè no perds de vista que el virus està aquí encara.

Per tant, us ha canviat la manera de treballar. Creus que aquestes noves maneres de fer es quedaren ja integrades?

Abans jo visitava els centres, parlava amb els directors, palpava l’ambient… i ara això em falta. Està molt bé comunicar-nos per videotrucada i crec que és una opció a la qual ens hem d’acostumar, però a mi no m’agradaria perdre el contacte humà. Crec que els treballadors també agraeixen que pel seu centre es passegi algú dels Serveis Centrals. No obstant això, aquesta situació ha estat una prova de foc per fer teletreball, i crec que hem pogut constatar que en moltes ocasions funciona.

Heu adoptat nous protocols a l’hora d’incorporar treballadors a la plantilla?

Sí, els que ha establert el Departament de Salut. Els treballadors que han estat de vacances més de tres setmanes s’han d’incorporar amb un PCR feta. Pel que fa a les contractacions de nous treballadors, si no venen amb la prova feta, decidim en quins casos els en programem una. En principi, Salut ha establert que als treballadors de residències se’ls han de fer PCR cada dues setmanes, però queda per concretar el procediment, qui es fa càrrec del cost i altres aspectes. Tots aquests protocols canvien molt sovint, haurem d’anar adaptant-nos a la normativa.

Com preveus els propers mesos? Us heu preparat per a una segona onada?

Ens angoixava bastant que els professionals no poguessin descansar, però han pogut fer vacances i ara la plantilla es troba en una situació força estable. En cas que vingui una segona onada, crec que estem molt més ben preparats, almenys mentalment. La primera ens va agafar d’improvís i no sabíem què havíem de fer ni teníem material. Ara ja coneixem tots els protocols i procediments. En els centres estan preparats i ja s’han acostumat a treballar d’una altra manera. A nivell de Recursos Humans, ja sabem com s’han d’organitzar les guàrdies i els circuits. Estem cansats, però preparats per al que pugui venir.

De què et sents més orgullosa en relació a aquesta situació?

D’haver-me dedicat cent per cent a treballar i, per tant, haver-ho donat tot de mi, del meu temps i de les meves energies. Em quedo amb la sensació d’haver pogut ajudar al màxim des d’aquí, d’haver pogut fer un acompanyament als centres i estar disponible perquè no se sentissin sols. Al nostre departament hem treballat a l’ombra, però hem treballat moltíssim. Hi havia persones que s’havien incorporat al novembre i que han donat el cent per cent d’elles. Les hem trucat a les nou de la nit i han respost. La veritat és que estic molt orgullosa de l’equip que tenim. Hi ha un gran equip administratiu que hem estat donant suport continu als centres perquè no estiguessin sols. Nosaltres també som empresa i hem procurat estar, encara que fos des de la distància, a primera línia.

Creus que viure això t’ha canviat d’alguna manera?

En aquestes situacions sempre veus el millor i el pitjor de tothom, però em quedo amb que he vist coses molt bones de  persones que potser no tenia tan a prop en el meu dia a dia,  i amb que hi ha hagut molta companyonia i ens hem ajudat molt.

Com a societat, penses que n’hem extret alguna lliçó?

No. Ja ho estem veient. La veritat és que el gruix de la societat no ho ha viscut com nosaltres i suposo que per això no s’ha conscienciat igual. Vull pensar, però, que hi ha una part important que té un amic o un familiar que ha viscut aquesta situació de manera més directa i li ho ha transmès. Alhora, també vull pensar que a moltes persones ens ha canviat i que continuarem amb aquest canvi, que hem pogut pensar i recapacitar i adonar-nos que no podem continuar vivint així, que el món no durarà tal com l’estem cuidant.

Alba Ruiz participa a la campanya “Estem preparats” d’ACRA

Alba Ruiz

Alba Ruiz, treballadora social del Centre Mutuam Manresa, és protagonista d’un dels vídeos de la campanya “Estem preparats” que ha llançat l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA) per donar a conèixer la tasca professional que desenvolupen els serveis i les residències d’atenció a la gent gran i com han hagut d’adaptar-se a la nova realitat sorgida a causa de la COVID-19.

La treballadora social explica la gran dedicació de l’equip en els moments més durs de la crisi sanitària i com s’han hagut de canviar procediments. Se suma així a altres professionals del Grup Mutuam que han participat a la campanya anteriorment, com l’Edgar Alonso.

 

Imma Mundet: “Espero que la covid-19 hagi estat un aprenentatge perquè es tingui més en compte l’àmbit residencial”

Imma Mundet

El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) entrevista Imma Mundet, infermera de l’Equip d’Atenció Residencial (EAR) del Grup Mutuam, sobre com ha viscut la pandèmia de la covid-19 des de l’atenció sociosanitària i els EAR. Podeu llegir l’entrevista original a la pàgina del COIB.

L’Imma Mundet és infermera especialista en geriatria i membre de la Vocalia d’Infermeria Geriàtrica del COIB. En la seva trajectòria de gairebé 20 anys com a infermera ha treballat sobretot en l’àmbit geriàtric, en sociosanitaris a Santander i a Catalunya, i també a l’àmbit hospitalari en unitats de cures intensives. Des de fa 8 anys, forma part dels Equips d’Atenció Residencial (EAR) del Grup Mutuam i de forma periòdica col·labora amb l’EUI Sant Pau impartint formació sobre ferides cròniques. Actualment també cursa un màster en ferides cròniques.

En què consisteix la teva feina?
Els Equips d’Atenció Residencial (EAR) són dispositius sanitaris assistencials formats per metges i infermeres experts en geriatria que, coordinats amb els Equips d’Atenció Primària (EAP) i els professionals sanitaris de les residències, milloren l’atenció a la gent gran fràgil i en règim d’internament residencial. Estem distribuïts a Barcelona, el Baix Llobregat i al Vallès. Es van crear el 2009 per descongestionar l’atenció primària. Actualment estic ubicada al Baix Llobregat on donem assistència aproximadament a 4.263 llits, unes 68 residències. De manera programada, i a poder ser un mínim d’un cop a la setmana, visitem els centres residencials assignats al territori.

Els equips de metges i infermeres d’un EAR tenim funcions molt variables i heterogènies, perquè els pacients també ho són. Les nostres intervencions es basen en una atenció holística i individual des del moment en què ingressa a la residència geriàtrica fins que se’n va d’alta, que generalment és per èxitus.

Com ha modificat la covid-19 la teva feina?
Han sigut molts els estralls que la covid-19 ha tingut a la població que atenem, ha sigut sense cap dubte la més afectada. La situació ha estat dura per tothom però s’ha treballat de forma molt estreta i protocol·litzada amb les residències i actualment tant el sistema com el personal sanitari està més preparat.

Davant del caos que es va produir a l’inici, i per la Instrucció de CatSalut del 27 de març, l’atenció primària va assumir l’atenció d’alguns centres que teníem assignats i se’ns va descongestionar el volum de feina, que era immens i esgotador. Els EAR podem donar assistència a “peu de llit”, però ningú està preparat per afrontar tot el que ha passat. Nosaltres som l’atenció primària amb expertesa geriàtrica, que va a casa del pacient institucionalitzat i tenim limitacions igual que les residències. La instrucció del CatSalut ens va permetre a tots els equips implicats redimensionar els equips sanitaris per tal de donar sortida a la limitació de personal, de mitjans i l’augment de la demanda, que era evident. Un pacient crònic complex comporta moltes coses: atenció sanitària, temps i recursos. I fins ara crec que no han sigut conscients d’allò que realment fem.

Com heu viscut el fet que l’atenció residencial hagi estat la més castigada per la malaltia?
La covid-19 ha tret el millor i pitjor de nosaltres. A tots ens ha agafat molt desprevinguts i hem tingut molta incertesa perquè no sabíem com s’havia de tractar aquesta malaltia, els protocols canviaven constantment. Ens creava molt de dubte perquè veies un pacient que mostrava uns símptomes, li prenies les constants i te’n mostrava uns altres i en 24 hores es moria. Hem patit molt la demanda d’ajuda de les residències, la desesperació familiar i la claudicació dels companys; ha sigut molt trist. Tots acabàvem la jornada amb una sensació d’impotència i de fer un abordatge que en situació normal, hauria estat diferent. Hem hagut d’apagar molts focs. Tot i que hem tingut molt de suport per part dels nostres caps més directes Rosa Planesas, Montse Espier i Bel Puig, la covid-19 ha sigut molt dura per tothom i ens hem trobat molt dèbils. No només en l’àmbit residencial, sinó en tots els àmbits d’atenció assistencial: centres sociosanitaris, hospitals, atenció primària…

Tot i que no hem tingut prou eines, hi hem posat molt d’esforç i ganes d’afrontar-ho. Entre els companys ens hem organitzat de la millor manera possible; sempre hi ha hagut gent treballant telemàticament i presencialment i han sortit equips de reforç de sota les pedres i sense cap queixa. Era evident que havíem de ser-hi i això ens ha fet molt més forts en l’àmbit laboral i de relacions interprofessionals.

Què és el que reivindiques des dels EAR?
Des del meu punt de vista, el model residencial no s’adequa a la realitat. Sempre s’ha tractat la residència com una continuïtat del domicili i això no és cert. Els usuaris són malalts crònics, amb multimorbiditat, tenen noves necessitats assistencials i cada vegada són més grans. Als centres residencials hi ha moltes mancances de recursos, de ràtios, de remuneració econòmica, de coneixements… Un professional pot estar molt format però quan ha d’atendre 60 usuaris i hi ha 6 TCAI, la situació és inviable. Però aquesta situació ja és coneguda pels responsables des de fa temps i ara ha explotat. Les residències han de ser gestionades amb nous criteris assistencials, perquè les necessitats han canviat i cal més implicació del Departament de Salut. Tant de bo entrevistes com aquestes facin que alguna cosa canviï de veritat.

Quins aprenentatges o reptes de futur per la covid-19 destacaries?
Com a repte de futur, ara diria que cal tenir clar com funciona aquesta malaltia perquè encara desconeixem com es desenvolupa i crec que ha de ser molt important fer testos massius. Les residències han de disposar d’espais per poder ubicar com cal els seus usuaris. Encara n’hi ha amb habitacions triples! També penso que l’atenció primària hauria de tractar algun tema abans, quan el pacient és adult i no ancià, com són els documents de voluntats anticipades. Nosaltres veiem el final de vida cada dia i ens trobem a persones amb deteriorament cognitiu que la seva sort dependrà del professional que l’està atenent en aquell moment. La mort és l’últim que fem en vida i això encara és un gran tabú.

Des del punt de vista personal també he trobat moments d’introspecció i de poder pensar en la vida. Jo he estat tot el confinament sola, no m’he pogut relacionar amb ningú per por de contagiar. El fet d’arribar a veure com d’un dia per l’altre es morien 20 usuaris m’ha fet créixer com a infermera i establir molts vincles amb els meus companys, els pacients i les famílies. He trucat a molts fills amb el telèfon dels seus pares per explicar-los què passava, i he fet posar al telèfon al pacient perquè es poguessin sentir, alguns d’ells, per últim cop. Tots hem plorat en algun moment.

És molt important que l’engranatge salut, residència, familiar i usuari vagi unit. I que els polítics facin política amb seny fent cas de les recomanacions dels epidemiòlegs, que per això s’han format i tenim molts bons professionals. Amb la sanitat no s’hi juga, perquè quan passen coses com aquesta, hem de córrer tots quedant-se molta gent pel camí. M’agradaria molt lluitar perquè l’ambient residencial es tingués molt més en compte, s’enfortissin sanitàriament i hi hagués una major integritat social i per l’estil de vida que portem. També demanaria que la gent fos més conscient de tot el que està passant. Que tingués un comportament responsable i solidari i que seguís les mesures de seguretat que s’estan indicant. Sembla que com que majoritàriament ha afectat la gent gran, els més joves ho veuen llunyà. Espero que tothom faci una reflexió i la societat n’aprengui a nivell individual i col·lectiu, i que si no hi ha un canvi, no cal que aplaudeixin a les 20 h.

El COMB recull la vivència de la metge Vanessa Díaz

Revista COMB

El darrer número de la revista de Col·legi Oficial de Metges de Barcelona ha recollit les vivències de diferents professionals fent front a la pandèmia. Entre aquests, hi ha el de la jove metge Vanessa Díaz, incorporada a l’equip de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell just durant la crisi sanitària de la COVID 19.

Entrevista Vanessa Díaz