Som Mutuam

La doctora en psicologia Jenny Moix va ser una de les protagonistes de la tercera sessió dedicada a la salut dels professionals de la Formació Mèdica Continuada en Gerontologia clínica i Cures pal·liatives de la Fundació Mutuam Conviure. Sota el títol ‘Mi mente sin mi’, la seva xerrada va estar orientada a la relació que mantenim amb els pensaments i en com aprendre a millorar-la com a pas previ a la millora de la relació amb les persones. L’article següent en recull les idees principals.

L’objectiu de millorar les nostres relacions amb les persones, tant en l’àmbit personal com el professional, és molt present en la societat i el copsem sovint en les consultes dels psicòlegs. Tanmateix, del que jo vull parlar-vos aquí és de com millorar la relació entre la nostre ment i el nostre ‘jo observador’. Per a això, hem d’entendre primer que cadascú de nosaltres en realitat no som un, sinó dos. Per una banda, som allò que en la terminologia budista anomenen ‘la ment del mico’. En diuen així perquè la ment salta de pensament en pensament de la mateixa manera que els micos salten d’arbre en arbre. Cap de nosaltres sap on estarà la nostra ment d’aquí cinc minuts o una hora, i d’això dependrà que estiguem tristos, alegres, enfadats… A més de la ment, existeix una altra part a la qual anomenarem “jo observador”, que és capaç de veure els pensaments.

Quan la relació entre aquestes dues parts de nosaltres funciona correctament, les nostres relacions amb els altres, també. És a dir que, per cuidar i per relacionar-nos, abans de tot hem d’estar bé amb nosaltres mateixos. Però, què hem de fer per tenir una bona relació amb el nostre mico? El primer que ens cal és conèixer-lo bé. Una de les característiques del nostre mico és que està poc en el present i, en canvi, sol saltar del passat al futur i a la inversa. Quan salta cap al passat, és habitual que sentim emocions com la tristesa, la nostàlgia, el ressentiment, la culpa… Mentre que quan ho fa cap al futur, acostumem a sentir preocupació, ansietat o angoixa. En canvi, si se situa en el moment present, no ens trobem cap problema. Per això, quan ens fem la pregunta ‘ara mateix quin problema tinc?’, o bé hem d’anar a buscar-lo al passat o al futur, o bé el trobem en el present en jutjar la realitat actual. Però el cert és que, si som en el present sense jutjar, no en trobem. En aquest sentit, m’encanta recordar una frase de Lao Tse: “Si estàs deprimit, vius en el passat. Si estàs ansiós, vius en el futur. Si estàs en pau, vius en el present.”

La segona característica del nostre mico és que dona voltes. Amb això em refereixo al fet que la gran majoria de pensaments són repeticions. Si aprenem a observar-nos ens adonem que al final del dia són poques les idees originals que hem tingut. Aquest funcionament circular de la ment es fa més evident quan hem de prendre decisions, ja que la por pel que ens pot passar ens tanca en una presó, que és el que anomenem ‘zona de confort’. Per sortir d’aquest cercle viciós, hem de ser conscients que el que ens fa por del futur no és tant allò que ens passarà com allò que ens dirà el nostre mico del futur, perquè ens pot carregar de culpa o de penediment. Per tant, el que hem de fer és aprendre ara a perdonar el nostre passat. Si som una mica savis i humils i aprenem a perdonar-nos el passat, és molt més fàcil afrontar el futur, perquè sabrem que tindrem aquesta visió compassiva amb nosaltres mateixos.

Normalitzar totes les emocions

La tercera característica del mico és que jutja la realitat. Això és així perquè cadascú de nosaltres té un llibre, basat en les nostres experiències, que recull com ha de ser la realitat. Quan la realitat es comporta com nosaltres volem, ho considerem bo i, quan no ho fa, ho considerem dolent. El patiment és, doncs, el xoc entre la realitat i allò que nosaltres considerem que hauria de ser-ho. Aquest llibre personal també conté com han de ser les emocions, però el cert és que totes les emocions que tenim són normals i així les hauríem de considerar. No obstant això, fem investigacions sobre com han de ser i comencem a utilitzar conceptes com ‘regulació’ o ‘gestió emocional’, com si les emocions es poguessin posar en un Excel. L’homo sàpiens és tan prepotent que ens pensem que podem quadricular-ho tot. Als psicòlegs sovint els pacients ens pregunten ‘això que sento és normal?’. Hauríem de tenir clar que cada persona viu l’emoció que viu, però, en canvi, quan sentim alguna cosa, apareix el mico que ens jutja i qüestiona si allò és el que toca. Llavors comencem a barrejar aquesta emoció amb d’altres i la situació es complica. Pensem que els animals també tenen emocions, però ells no les jutgen. Tenen l’emoció, la viuen i els marxa.

Una altra característica del mico és que és un hipnotitzador. Ens creiem tot el que ens diu i comencem a patir totes les emocions que es deriven dels seus missatges. Però llavors, què podem fer per relacionar-nos millor amb la nostra ment? La primera idea que hem de tenir present és que és molt difícil que la ment no ens parli, però és que tampoc no cal que ho intentem (no som monjos budistes). El que hem de procurar és no creure’ns-la i seguir enfocats en el nostre objectiu.

La segona idea té a veure amb el fet que, quan veiem persones que estan bé, creiem que és perquè no tenen un mico que les emprenyi. Això no és cert. Tots tenim un mico, la diferència està en com ens relacionem amb ell, si ens el creiem o deixem passar el que ens diu. El problema que tenim habitualment amb els pensaments és que els tenim massa enganxats, no els veiem i acabem fent el que ells volen.

Capturar pensaments fugaços

De vegades, el que fan els pensaments és entrar i sortir sense que nosaltres ens n’adonem, essent com una percepció subliminal que nosaltres no podem detectar. És el que en psicologia anomenem els ‘pensaments automàtics’. Tanmateix, hi ha una forma d’atrapar-los. Quan entra i surt, el pensament deixa unes petjades: sents que el teu estat emocional varia i no saps ben bé per què. Quan això ens passa, cal que ens aturem de seguida i esbrinem què ha passat en la nostra ment. És llavors quan podem atrapar-lo, tal i com passa quan ens despertem i no volem oblidar el que somiàvem, que hem de capturar el somni just en aquell moment. La importància de detectar aquests pensaments automàtics rau en el fet que només quan ens observem som capaços de fer alguna cosa.

Existeixen diferents eines o tècniques que ens poden ajudar en aquesta observació o autoconeixement. Una d’elles és la meditació, que ens permet posar-nos davant de la pantalla de la nostra ment i veure pensaments que són allà però volem evitar. És a dir, podem dir, que és una tècnica que ens permet veure el nostre mico en funcionament. Ens adonem així que la ment no es pot controlar i això ens proporciona molta humilitat i molta compassió amb nosaltres mateixos. Ens dona, en definitiva, la sensació d’anar per la vida amb menys pes.

Finalment, hem de tenir en compte que, un cop li donem una informació al nostre mico, nosaltres ja no controlem que en farà. Per aquest motiu, per relacionar-nos bé amb la ment hem de tenir cura de quina informació li oferim. Això implica, també, amb quines persones interactuem, perquè els nostres micos s’alimenten entre ells i sabem que, segons amb qui estem, s’alimentaran d’un tipus d’informació o d’un altre. Traslladant-ho a la relació metge – pacient, cal ser conscients que les complicacions de vegades es poden derivar del fet que no hi participen dos sinó quatre, perquè hi ha els micos de cadascú.

Com a conclusió de tot plegat, vull destacar aquesta idea com si ens l’estigués dient la nostra ment: ‘observa’m molt i creu-me poc’.

Jenny Moix

Dra. en Psicologia. Grup d’investigació en Estrès i Salut. UAB

Autora de ‘Mi mente sin mi‘.

Podeu veure el seu webinar en el marc del Curs de Formació Mèdica Continuada.