La màgia d’Empúries roba el cor als viatgers de Mutuam Activa

El 16 de juliol un autocar amb 38 agosarats excursionistes van marxar ben aviat cap a terres de Girona amb un ambient que prometia ser molt xafogós amb temperatures elevades com han marcat tota l’agenda d’activitats de juny i juliol. Amics de Clinicum, Mutual Mèdica, Vital Seguro, Mutuam, Col·legi de Periodistes, van veure com la ruta medieval que els havia preparat Mutuam Activa per Castelló d’Empúries, els transportava a l’edat mitjana, això sí: amb barrets, vanos i botelles d’aigua com a companyes de viatge.

El que més els va impressionar de la visita a Castelló d’Empúries, va ser la Basílica de Santa Maria,  gòtica d’estructura amb dimensions semblants a les d’una catedral. La façana de marbre no va deixar a ningú indiferent. A l’interior van poder contemplar el retaule major d’alabastre, dos sarcòfags comtals i un vitrall gòtic. L’any 2006, el Papa Benet XVI va concedir-li el títol de Basílica menor. No encara abatuts per les altes temperatures, varen continuar l’excursió per l’Ecomuseu Farinera, sense sortir de Castelló, que encara avui permet produir farina amb fins demostratius i que inclou un recorregut temàtic per totes les fases d’aquest procés. De tornada, i encara no cansats, van fer una parada medieval obligada al conjunt medieval de Peretallada, impecablement ben conservat i que no podeu deixar escapar, si en teniu la ocasió

Bon estiu!

 

 

 

 

Gemma Mengual: “Si vull alguna cosa, puc aguantar el que calgui”

27 medalles d’or, 18 de plata i 12 de bronze en campionats internacionals justifiquen que el rostre de Gemma Mengual sigui un dels més populars de l’esport català. Tres anys i mig després de la seva retirada de les competicions, fa les seves primeres passes com a empresària.

En què consisteix la teva tasca com a assessora en l’equip de natació sincronitzada?

Formo part d’un equip integrat per diverses professionals, en el qual ajudo una mica en tot. M’estic encarregant del ‘solo’ de l’Ona Carbonell i ajudo també en la coreografia del duo. Hi ha tanta feina que totes ens dediquem un dia a una cosa i l’endemà a una altra, depenent de les necessitats.

Com ha canviat la teva rutina des que has deixat l’esport d’elit?

Ha canviat totalment, perquè abans vivia només per a la natació sincronitzada. Em llevava, esmorzava ràpid i me n’anava cap al Centre d’Alt Rendiment. Entrenava tot el matí, al migdia dinava allà i continuava entrenant tota la tarda. Ara, el meu dia a dia és totalment diferent. Tinc poca rutina, perquè compagino la feina al CAR amb la participació en altres esdeveniments, a més de les responsabilitats com a mare.

Què és el que més trobes a faltar de l’època en què competies?

Avui per avui, res [riu]. Com que continuo llançant-me a l’aigua de tant en tant i treballo amb l’equip, no he perdut aquesta connexió amb la sincronitzada. Ara bé, entrenar no ho trobo a faltar. Vaig estar des dels 8 fins als 31 anys dedicant-me 100 per cent a la sincronitzada, i això acaba cremant. Tot i que els fills també et lliguen molt, ara tinc més llibertat per improvisar.

Si no haguessis estat mare, creus que hauries seguit competint durant més temps?

Crec que em tocava fer una aturada. Ja tenia parella estable i, després de 20 anys de dedicació, començava a faltar-me aquella empenta que tens quan ets més jove i que és necessària per competir. Com que després del primer embaràs em vaig recuperar ràpid, vaig mirar de tornar-hi, però llavors ja hi havia un ambient una mica enrarit i se’m va fer molt difícil la situació. Al ser mare, les prioritats canvien i tampoc no podia portar el mateix ritme que abans.

Quin és el record més feliç de la teva carrera?

N’hi ha hagut molts, però els records de les primeres medalles d’aquelles competicions que jo he cregut importants són els més macos. Érem un equip de noies que entrenàvem juntes des de feia anys i per això ho vivíem de manera molt especial. Les de la nostra generació partíem de res i vam trencar moltes barreres.

I el més trist?

Potser el fiasco a les Olimpíades d’Atenes. Estàvem ben posicionades i l’objectiu era obtenir medalla. Però va ser un any molt dur. Teníem una coreografia i la vam canviar a última hora. Vam arribar-hi molt esgotades i només vam aconseguir ser quartes. No va ser una Olimpíada agradable i moltes vam tenir una baixada d’ànims.

Com vas decantar-te amb 8 anys per la natació sincronitzada?

La meva tieta, que s’havia assabentat de l’existència d’aquest esport per casualitat, va portar la meva cosina a fer natació sincronitzada i, en veure-la en una exhibició, m’hi vaig animar. Llavors érem quatre les que fèiem sincronitzada i sempre havia d’explicar de què es tractava.

Quin pes creus que ha tingut la figura d’Anna Tarrés en la situació de la natació sincronitzada del nostre país?

Està claríssim que un pes important. És una persona molt ambiciosa, que ha treballat molt dur sempre, i les noies que estàvem amb ella hi crèiem, encara que no ens agradessin algunes de les seves maneres de fer. Potser per egoisme, passàvem per l’adreçador, perquè quan vols assolir un objectiu, aguantes el que sigui, i s’ha de reconèixer la seva capacitat de portar-nos al límit.

I en la teva carrera?

He pogut veure del que sóc capaç en part gràcies a la manera de ser que té ella. He comprovat la meva capacitat de treball, de disciplina, i que, si vull alguna cosa, puc aguantar el que calgui. Ella era capaç fins i tot de fer-me canviar el que pensava. En una relació sempre hi ha coses bones i dolentes, i també n’he tingut de les primeres amb l’Anna. Encara que la gent pugui pensar que ens odiem, no és cert, i el respecte mutu crec que hi serà sempre.

T’has sentit acompanyada en la teva etapa d’esportista?

Pel meu entorn, en tot moment. I això és molt important per a un esportista, sobretot en els inicis. Tant la meva família com les parelles que he tingut m’han fet costat mentre la meva vida era bàsicament entrenar. Em feien sentir a gust i especial amb el que feia.

Com ha estat el salt d’esportista a emprenedora?

Amb les meves germanes, sempre havíem parlat de muntar un restaurant, i, com que m’agrada molt el sushi, havia pensat dedicar-lo a això. Quan vaig començar a sortir amb el que ara és el meu marit, li vaig comentar i de seguida va posar-se a donar voltes a la idea. D’aquí va sorgir el Sugoi, i ara estem amb dos projectes més a Barcelona i un altre de nou a Sant Cugat. Un restaurant dóna molts maldecaps, però m’hi he anat animant.

Com et planteges el futur?

Ara que hem assumit que som restauradors, hem de dedicar-nos-hi al màxim, tenint en compte que tant el meu marit com jo tenim altres feines i que cal mantenir l’equilibri amb la vida familiar. Jo sempre trobo un forat per a tot. Això sí, abans que m’ho preguntis, no tindrem més fills.

 

Mutuam Activa d’excursió cultural a Sitges: Museu Maricel i Museu Cau Ferrat

Sitges i Mutuam Activa

El de 10 de juny, un grup de 63 persones de Mutuam Activa, entre sèniors del Servei Gent Gran de Mutuam i sèniors d’altres entitats associades com Clinicum, Col·legi de Farmacèutics i Mutual Mèdica…entre d’altres, van fer via cap a Sitges on els esperava una jornada plena de cultura.

Una primera parada la van fer al Museu Cau Ferrat fundat al 1893 per Santiago Rusiñol, com a casa-taller. El museu inclou una col·lecció d’art de l’artista que compta amb pintura, forja, ceràmica, vidre, escultura, mobiliari, així com algunes peces d’art modern en pintura, dibuix i escultura, entre les quals es troben obres de Rusiñol, Casas, Picasso, Pichot, Enric Clarasó i Pau Gargallo com a destacables. En aquella època les activitats que organitzava Santiago Rusiñol en les que hi participaven molts artistes, músics i escriptors van convertir el “Cau Ferrat” en una de les seus del modernisme català.

La segona parada la van fer al Museu Maricel que va ser aixecat per l’americà Charles Deering amb l’idea d’imitar “Cau Ferrat” i que té un impressionant mirador sobre el mar, que s’ha convertit en un dels punts més emblemàtics de l’edifici, que conté una valuosa mostra d’escultura catalana moderna. Els visitants de Mutuam Activa van gaudir de les pintures murals de l’època romànica, de peces de pintura gòtica i retaules, a banda d’una col·lecció de pintura d’artistes molt relacionats amb Sitges, des del romanticisme fins al segle XX. També van poder contemplar una col·lecció de temàtica marinera amb dibuixos, maquetes i diversos instruments nàutics. Amb l’arribada de l’hora de dinar i tan ben entretinguts, els esperava una bona fideuà, amb sípia i gambes.

Destinació Nàpols: un itinerari per la història

Costa Amalfitana, contrastos a tocar del mar

La regió de la Campània brilla amb identitat pròpia al sud d’Itàlia. Per la història, la llengua, la gastronomia i l’impressionant patrimoni artístic, es converteix en una joia destacable d’un país replet d’atractius turístics.

Al sud de la península itàlica, a la costa del Mar Tirrè, s’hi troba la regió més densament poblada d’Itàlia: la Campània. Nombrosos pobles han habitat al llarg de la història aquest bell territori, deixant-hi la seva empremta en forma d’un llegat cultural que aconsegueix fascinar els milers de visitants que hi arriben cada any i convertint-la així en una digna competidora de les destinacions turístiques més riques del nord i el centre del país. Una altra Itàlia: més humil, més caòtica, però alegre i plena d’encant.

Nàpols (en napolità, Napule) és la capital de la regió. Podríem descriure-la amb tot detall, però el cert és que per saber com és cal viure-la, descobrir el seu ordre dins de l’aparent caos, perdre’s pels seus acolorits carrers i conèixer les seves animades gents. Sí que val la pena, tanmateix, dedicar unes quantes línies a alguns dels seus tresors artístics, que han brindat al seu centre històric el reconeixement com a Patrimoni de la Humanitat. I és que si per algun motiu és coneguda Nàpols és pels seus palaus, castells i esglésies.

Testimonis del poder militar

Un dels edificis més antics és el Castel dell’Ovo, situat a l’illot de Megaride, que va ser construït el segle I aC. Ha viscut, però, nombroses remodelacions per part dels diversos ocupants de la ciutat. El seu nom, segons la llegenda, té l’origen en el fet que el poeta Virgili hauria enterrat un ou màgic en els seus fonaments, del qual dependria la fortuna de la construcció però també de la ciutat. Altres castells de la ciutat que val la pena visitar són el Castel Capuano, construït per Guillem I de Sicília, el Castel Maschio Angioino, on es van allotjar figures tan rellevants de com Petrarca o Bocaccio, i el Castel Sant Elmo, escenari de l’última defensa de la República Napolitana contra l’ocupació borbònica.

Pel que fa als palaus, destaca el que el Comte de Lemos va encarregar construir per a una possible visita de Felip III d’Espanya que mai no es produiria: el Palau Reial. El va iniciar Dominico Fontana el 1603 i es va concloure a mitjan segle XIX. Fora de la ciutat, hi ha una altra construcció impressionant, el Palau Reial de Caserta, encarregat per Carles VII al reconegut arquitecte Luigi Vanvitelli. D’estil barroc racionalista, aquest palau és la residència reial més gran del món.

Espiritualitat i magnificència

Costa Amalfitana, contrastos a tocar del mar
Costa Amalfitana, contrastos a tocar de mar

Una visió aèria ens dóna una idea de la importància dels temples de culte a Nàpols. Coneguda al segle XVIII com la Ciutat de les 500 cúpules, avui encara hi ha més de 400 esglésies que han sobreviscut als diversos terratrèmols que han sacsejat la regió. Entre totes aquestes, destaquen la Catedral de Nàpols, el gòtic Monastero de Santa nChiara, l’església de San Domenico Maggiore, o la impressionant i neoclàssica Basílica de Sant Francesc de Paula.

Tanmateix, l’atractiu de la Campània no es limita a la capital. La zona arqueològica de Pompeia i Ercolano ens ofereix un interessantíssim testimoni de la vida quotidiana dels habitants d’aquestes dues ciutats de l’Antiga Roma el 79 dC, quan la lava procedent d’una erupció del Vesuvi les va cobrir completament. Així, una visita a la regió, més enllà de l’agradable experiència per als nostres sentits, esdevé una oportunitat inusual de conèixer part de la nostra història.

Els viatgers de Mutuam Activa poden donar testimoni de l’espectacularitat d’aquest viatge i dels imprescindibles que no us podeu si visiteu la zona. Us ho recomanem…i si no mireu el resum del seu viatge.

 

Els romans a Catalunya

Són tants els vestigis de l’època i la cultura romanes al nostre país que algú podria pensar que, des que hi van desembarcar, no en van marxar mai més. De fet, la mateixa llengua amb què ara escrivim no deixa de ser un llatí evolucionat.

Tot i la resistència dels indígenes ibers, 30 anys després que el cònsol Cató desembarqués a Roses el 195 aC, els romans van ocupar la franja costanera de Catalunya fins a Tarraco. Malgrat que l’interior va costar més, totes les tribus indígenes catalanes van ser dominades. Cal diferenciar l’estricta ocupació militar per part de l’imperi romà del que va ser el procés de romanització, és a dir, l’assumpció dels models romans. Aquest procés, que va suposar la desaparició de la cultura indígena, va tenir lloc en tan sols unes quatre o cinc generacions.

De poblats ibèrics a ciutats

Els poblats ibèrics solien estar dalt d’un turó i fortificats. Els romans els van ocupar i, sovint, hi van construir el seu campament. Acabada la segona guerra púnica contra els cartaginesos, el 202 aC., hi van romandre i, des d’allí, van facilitar la progressiva colonització i explotació de les terres. Per influx de la cultura romana, alguns d’aquells assentaments es van convertir en colònies romanes o noves ciutats des de les quals s’estendria la romanització del territori. Així, doncs, van néixer Tarraco (Tarragona), Barcino (Barcelona), Ilerda (Lleida), Gerunda (Girona) i d’altres.

Vies romanes, carreteres d’avui

Tant la presència i el domini militar com la societat urbana dels romans necessitava una bona xarxa de comunicacions. Després de refer l’antiga via Heraclea, Roma va començar a construir tant la via Augusta, en part sobre aquella, com d’altres camins secundaris. Les vies més importants tenien un traçat ben semblant al d’algunes autopistes i carreteres construïdes en la segona meitat del s. XX. En força casos, l’únic que es va fer va ser asfaltar-hi a sobre.

Les vil·les romanes

Les villae eren autèntiques cases de pagès dedicades a l’explotació agrícola que reflectien, tant per la seva estructura arquitectònica com pel mobiliari, la civilització romana a les zones rurals. Des del s. II aC es van començar a estendre, principalment per les planes properes al litoral i prelitoral, arribant també a la Catalunya central i a les planes de Lleida. En canvi, van ser pràcticament inexistents als Pirineus i als Prepirineus. Tota vil·la havia de tenir un fundus (territori d’explotació) ben conreat. Hi dominava l’agricultura per damunt de la ramaderia.

Blat, oli i vi

Si bé la presència d’aquests tres elements bàsics de l’agricultura mediterrània es pot documentar des de molt antic, cal admetre que, a diferència dels cereals, l’olivera i la vinya no es van generalitzar a Catalunya fins a l’arribada dels romans. El comerç romà va aconseguir que l’economia excedentària del vi i l’oli del litoral català permetessin exportar-ne a la zona occidental de l’Imperi.

El llatí dels romans a Catalunya

Si a totes les aportacions que hem vist, hi afegim el llatí, la llengua que va acabar arrelant en els territoris ocupats, entendrem perfectament l’abast absolut d’aquella civilització. Cal saber que el llatí que va arrelar a la costa mediterrània va ser el de les classes populars que s’hi movien, diferent del de l’interior de la península Ibèrica, transmès pels funcionaris romans i les classes altes indígenes romanitzades, més conservador, culte i arcaïtzant.

 

Mutuam Activa visita la Casa Amatller de Barcelona

Mutuam Activa visita la Casa Amatller

El 27 de maig, 29 fans de Mutuam Activa, entre sèniors del Servei Gent Gran de Mutuam i sèniors d’altres entitats associades com Clinicum, Col.legi de Farmacèutics i Mutual Mèdica…etc, van fer via cap a la Casa Amatller situada al Passeig de Gràcia, 41: residència de l´industrial xocolater Antoni Amatller que la va adquirir l’any 1898. Per aquesta finca de 1.415 m2, de planta baixa, quatre pisos i jardí de 800 m2, en va pagar unes 490.000 pessetes. L’arquitecte Josep Puig i Cadafalch es va fer càrrec de la remodelació de la finca per a convertir-la en residència.

Ja tots a punt a l’hora prevista, van començar visitant la planta principal on vivia la família, passant pel rebedor, que (valgui la redundància) els va rebre amb un, artístic, missatge català de benvinguda “Deu vos bon dia i bona hora”, en paviment de mosaic romà. Després van poder comprovar com tota la planta estava destinada a vivenda amb una distribució clàssica i típica de l´eixample barceloní amb algunes modificacions (com l’ús d’arcs per disposar d’espais més amplis) fetes per Puig i Cadafalch. També van veure els dormitoris del pare, Antoni Amatller, i de la filla, amb portes molt treballades i majestuoses. En el saló van gaudir d’una col·lecció de vidres arqueològics exposats en unes vitrines dissenyades també, per Puig i Cadafalch. Tots els arrambadors de la casa son de ceràmica amb cantoneres de marbre rosa de Buixcarró, que reben llum natural dels celoberts centrals, mitjançant uns grans finestrals de vidre emplomat, repartits per tota la casa. La nota curiosa és que el despatx del xocolater, Antoni Amatller, estava ubicat en el punt central de la planta, controlant tota la vida i els moviments de la casa.

Visita acabada i bocabadats per l’obra de Puig i Cadaflach, després de dues hores de visita amb guia inclosa, el grup va sortir satisfet i content de la nova lliçó sobre modernisme que van rebre. No us perdeu la programació d’aquest trimestre estival!

Mutuam Activa visita el pulmó verd de Barcelona: el jardí botànic de la ciutat

Mutuam Activa visita el jardi botànic de Barcelona

Mutuam Activa va acompanyar a visitar i conèixer millor el Jardí Botànic de Barcelona situat a la muntanya màgica de Montjuic, exactament entre l´estadi olímpic Lluis Companys i el castell de Montjuic.  Inaugurat a l´abril de 1999, les instal·lacions d’aquest jardí botànic recorden un gran amfiteatre pels seus desnivells importants i amb una superfície de 14 hectàrees, és avui un dels grans espais verds de la ciutat.

En plena explosió de la primavera, el 22 de maig, un ben avingut grup de 30 sèniors del servei gent gran de Mutuam amb sèniors d’entitats associades, com Clinicum, Mutual Mèdica, Vital Seguro, Col.legi de Farmacèutics…i mutualistes de Mutuam, va gaudir d’aquesta impactant visita matinal impregnada de color i olor. El trajecte va iniciar-se a la secció de la mediterrània de la mà de l’especialista en jardineria,  Mireia Teixidó que els va fer de guia i que, entre d’altres, també els va descobrir els boscos d´eucaliptus d’Austràlia, les  punxes de les acàcies africanes, els falsos pebres de Xile i la descoberta de l’arbre drago.

Amb unes vistes magnífiques sobre la ciutat de Barcelona, van gaudir de la vasta representació de flora adaptada al clima mediterrani que es distribueix en sectors segons la seva procedència geogràfica: Austràlia, Sud-àfrica, Xile, Califòrnia, conca Mediterrània i les Illes Canàries. En el punt central més baix del jardí botànic hi ha un estany en el que van veure una bona mostra de plantes aquàtiques. Amb més de 1.500 tipus de plantes, tots van passar una jornada diferent fent d’experts en plantes i jardins, que va fer que passessin un dia molt interessant i ben aprofitat.

Si voleu conèixer les activitat que Mutuam Activa te preparades per aquest estiu 2015, no perdeu detall. Bones sortides!

Mutuam Activa de creuer pel Parc Natural del Delta de l’Ebre

Mutuam Activa embarca cap al delta del ebre

El 14 de maig el dia va llevar-se força ennuvolat de la mà d’una incòmoda boira. Amb autocar i direcció Tarragona, els amics de Mutuam Activa vàren arribar a Sant Carles de la Ràpita en un pim pam. Aquesta excusrió estava programada dins l’agenda de primavera i tenia ben encuriosits i molt animats als sèniors del Servei Gent Gran de Mutuam i sèniors d’altres entitats associades com Clinicum, Col.legi de Farmacèutics i Mutual Mèdica.

Des de Sant Carles de la Ràpita s’embarcaren en un petit vaixell amb el que van navegar per l’anomenada Ruta de les Muscleres, travessant tota la Badia del Alfacs, i descobrint les salines de la Trinitat i la Punta de la Banya del Parc Natural del delta de l’Ebre. A la musclera varen poder conèixer els vivers i degustar aquestes bivalvs, moment en el que va sortir un esplèndid sol,que va fer que la tornada a l’embarcació fos molt agraïda i acalorada. Ja a terra, es van encaminar cap al restaurant a segona línia de mar a dinar i reposar una miqueta, on van degustar una excel·lent fideuà, musclos,  gambes i sonsos, acompanyat de vi blanc i cava. Tot un luxe!

Un cop dinats, van fer via cap a Amposta on encara els quedaven forces per a visitar la Casa de Fusta dels Parc Natural del Delta. Aquesta emblemàtica edificació va ser importada del Canadà a principis del segle passat per convertir-la en refugi de caça per a gent burgesa de la Barcelona de l’època. Avui, aquesta casa, és una exposició interactiva sobre les llacunes i aus autòctones que tenen el seu habitat al Parc Natural. Unes compres a la tenda de la casa de fusta, van iniciar el camí de tornada a Barcelona.

Mutuam Activa al Delta del Ebre
Una fideuà per dinar a Sant Carles de la Ràpita
Mutuam Activa al Delta del Ebre
La casa de fusta al Parc Natural del Delta

Irlanda conquista l’esperit viatger dels nostres amics de Mutuam Activa

Mutuam Activa viatja a Irlanda

Entre el 3 i 9 de maig un entregat grup de 49 viatgers de Mutuam Activa, van visitar terres irlandeses. Un esperadíssim viatge de primavera que acostuma a tenir molt èxit i, que com era d’esperar, no va deixar indiferent a ningú. El viatge, emmarcat dins la programació de primavera, tenia expectants a sèniors del servei gent gran de Mutuam i sèniors d’altres entitats associades com Clinicum, Col.legi de Farmacèutics i Mutual Mèdica. Podem definir d’impressionants, les visites i excursions que van fer cada dia pel periple que va començar amb el vol directe a Dublín i que es van estrenar amb una visita al barri més famós … ” Temple Bar”, seguit de visites a les principals galeries nacionals, el “Phoenix Park i l’arxifamosa biblioteca de la ” Trinity College University”, que va ser una visita especialment enlluernadora!

La deliciosa ruta urbana per Dublín els va portar a conèixer la casa d’Oscar Wilde, “Leinster House” i van visitar de la mà d’un guia, la catedral més famosa i gran d’Irlanda, “Saint Patrick’s Cathedral”. No podia faltar la visita a la “Guiness Storehouse, situada als antics magatzems de llúpol de la cervesera Guinness, on després d’una memorable visita van acabar al “Gravity Bar”, degustant cervesa amb un mirador excepcional de 360º sobre la ciutat.

Entre algunes estones breus de temps personal per fer alguns encàrrecs, van començar a preparar-se per un dels plats forts, cap a l’Oest del país, creuant pel dret tota la regió de Burren per costa, de paisatge més àrid i de pedra calcària, que els va conduir directament a presenciar els internacionals i coneguts penya-segats de Moher, on des dels punts més elevats veien les “Aran Islands” i la Badia de Galway, on més tard van comprovar el seu ambient universitari i bohemi.

La regió de Connemara també els esperava amb els braços estesos, parc nacional, ovelles i un ambient més salvatge i assilvestrat, inclòs. Fetes les fotos des del “The Quiet Man Bridge” on Jonh Wayne va protagonitzar algunes escenes del film “L’home tranquil”, ja des de Leeane, van agafar un vaixell pel fiord de Killary des d’on van poder veure amb nova perspectiva el genuí paisatge irlandès. De revista… vaja!

A Clonmacnoise i Klibeggan, van visitar una abadia paleocristiana i la destil·leria més de whisky més antiga del món, respectivament. El conegut popularment jardí d’Irlanda, el comptat de Wicklow, els va obrir de bat a bat la vista, a paisatges increïbles amb molta muntanya inclosa. “Glendalough” i “Powerscourt House & Gardens” els va deixar temps per caminar per un dels jardins més bonics d’Europa i visitar un antic monestir.

Malgrat que una mica cansats per la intensitat de cada jornada i tots els coneixements adquirits sobre la història, cultura, gastronomia i folklore de la seva gent, encara tenien moltes ganes de conèixer Malahide, on varen visitar un castell amb un interessant treball de fusta i decoració de l’època que varen arrodonir amb una visita a un dels pobles pesquers més antics d’Irlanda: el poble pesquer d’Howth, on van dinar en una animada i tradicional taverna del segle XVI, que va acabar amb un “irish coffee”.

Tot plegat va resultar deliciós… el destí, la companyia, el temps, els coneixements i sobretot el compartir aquests dies amb amics i cares satisfetes, amb moltes ganes de fer pinya per posar-se a la butxaca tot un país!

Us esperem a la propera sortida!

Carme Ruscalleda: “Si el client em digués que el que fem és menjar i prou, seria un fracàs”

Amb més de 60 anys i cinc estrelles Michelin, Carme Ruscalleda manté el mateix entusiasme i exigència que el dia que va posar en marxa el seu projecte gastronòmic. Parlant amb ella, t’adones que conceptes com emoció, ànima, terra o inspiració tenen gust, i que saber-los cuinar és, segurament, la recepta secreta del seu èxit.

Sense uns estudis específics de gastronomia, com s’ha convertit en una xef de prestigi?

Vaig néixer en una casa de pagès davant del mar, on hi havia gallines, conills, porcs i cavall, i, a més, teníem un hort. De petita, em va tocar ajudar i això em va donar uns coneixements sobre treball en equip, organització… A l’hora de dinar, a sobre, sempre es parlava de menjar. Tot això va ser un aprenentatge inconscient que a mi m’ha servit molt.

Quan va decantar-se per la gastronomia?

Vivia en un ambient rural, i quan als 16 anys vaig plantejar a casa que volia fer estudis artístics, es van posar les mans al cap. Llavors, em vaig engrescar amb la idea de convertir la botiga rústega que teníem en una de moderna, i me’n vaig anar d’aprenent a un obrador. Aviat vaig començar a innovar amb els productes que veníem i a preparar alguns plats. Així, la botiga va anar prenent la forma de delicatessen. Quan em vaig casar, es va accentuar encara més, ja que érem una parella més interessada en la gastronomia que en les discoteques.

I la idea del restaurant?

Sant Pol en aquells moments tenia 2.000 habitants i a la botiga ja veníem 50 varietats de formatge, vins d’arreu del món i salses exòtiques. Va arribar un moment en què vam tocar sostre. Vam pensar de crear un botiga-menjador de molta qualitat, però en aquell moment es va posar a la venda l’hostal de davant i ens vam decantar per obrir el restaurant. Ho vam fer el 1985 i oferíem només berenars i sopars, mentre continuàvem treballant a la botiga. Des del primer dia, vam apostar per la qualitat i per treballar amb inspiració i llibertat, sense escatimar en detalls. Sabíem que en exposàvem a un desert cru.

Com porta el pes de les 7 estrelles Michelin?

Sento el mateix grau de compromís ara que quan vaig obrir. L’any de la inauguració em vaig quedar tan prima que em podien fer una radiografia amb un misto. Això és perquè sempre he tingut molt respecte per la persona que ocupa la nostra taula i que espera que no li fallis, i també per tot el que hi ha al darrere, un equip humà i uns proveïdors als quals els exigeixes el millor.

Per què creu que s’ha fet aquest salt en el reconeixement social dels cuiners?

Hi ha hagut una convergència d’uns cuiners que han posat el millor de la seva vida en aquests professió, uns mitjans de comunicació interessats en aquest moviment sense estatuts i un públic desitjós de provar coses noves (de viatjar, de tastar…).

Per convertir-se en un cuiner d’èxit és més important moure’s bé entre els fogons o davant les càmeres?

Pots muntar una empresa ben maca i ferne una gran difusió, però si no hi ha una ànima al darrere, el castell cau sol. És necessària una obra sòlida, un missatge i una persona que tingui alguna cosa a dir i que sigui capaç de motivar un equip.

Els fills han seguit les seves passes. És el que volia?

Han seguit les passes sense que ningú els hagi obligat, perquè jo crec que t’ha d’agradar la teva professió. Sempre he procurat que la gent que treballa amb mi gaudeixi; si no, no es pot conferir emoció al menjar. Si el client després de tastar el que és la suma d’un gran esforç col·lectiu em digués ‘això és menjar i prou’, seria un fracàs. En canvi, el client nota que estem per la feina que fem, que l’estimem, que hem buscat aquell producte especial i l’hem tractat d’una manera diferent i que, a sobre, el menjar no ha perdut l’ànima.

Com es manté la filosofia del Sant Pau en el seu restaurant al Japó?

Les receptes sempre surten del Sant Pau, on s’estrenen i s’afinen. Després, un cuiner viatja quatre cops a l’any a Tòquio amb aquest receptari, el roda i torna. Al Japó esperen aquest tipus de cuina, per a ells exòtica, basada en el blat, el vi i l’oli. Són tres elements mediterranis saludables, interessants i molt nous per a ells. D’aquí hi enviem producte elaborat, però els ingredients frescos els comprem allà.

Som el que mengem?

Sí, i tant! Cada dia ho tinc més clar. I tant els devoradors com els devorats. És a dir, un enciam també és el que menja. Un iceberg sempre tindrà gust de cel·lulosa, mentre que un enciam que ha crescut en una terra rica, grassa i que ha estat ben conreat, que ha sentit alguna ventada i uns raigs de sol, té gust de producte viu.

Ara publica un llibre de cuina antiaging, però… què és això?

En el nostre restaurant ‘Moments’ hem treballat amb la Clínica Planas per crear una cuina antienvelliment, que té com a espina dorsal el producte de proximitat i de temporada, però que també té en compte com és cuinat i les quantitats. El llibre és un recull dels menús antiaging que oferim els migdies.

Què pensa dels productes ecològics?

Crec que és el futur. L’agricultor havia estimat sempre la terra, perquè era el seu mitjà de vida. Després hi ha hagut una revolució agrícola, en què s’ha substituït el repòs de la terra per la infiltració de substàncies. Les barraques de les hortes s’han convertit en farmacioles. Ho hem fet molt malament, però crec que hem tocat sostre. Ens ha d’encoratjar que a Catalunya el planter de pagesos professionals mai no havia estat tan jove.

Com animaria la gent perquè cuinés?

La cuina, a més de saludable, ha de ser plaent. El doctor Sánchez, amb qui he fet el llibre, diu que una dieta trista provoca un envelliment prematur. Ens hem de divertir menjant. Hem de posar la cuina a la llista de les coses importants de la nostra vida.