Presentació al congrés de Cures Pal.liatives de la Plataforma d’atenció psicosocial de Mutuam – Obra Social “la Caixa”

Neus Saiz_Mutuam

Durant el IX Congrés de la Societat Catalanobalear de Cures Pal.liatives, es va mostrar la presentació confeccionada pels professionals dels EAPS Barcelona i Girona, que va tenir lloc al Palau de Congressos de Girona els passats dies 13 i 14 de març.

Neus Saiz, Directora Tècnica dels EAPS de Mutuam, acompanyada de les psicòlogues, Meritxell Naudeillo i Anna Escolà  (Barcelona) i de les psicòlogues, Roser Grau, Marta Juanola, Laura Mato i Marta Soler (Girona), van representar a tots aquests professionals. En la presentació es va descriure l’Àrea d’actuació dels equips i l’abordatge de necessitats rellevants de l’ésser humà  com són l’atenció integral a pacients i familiars, intervenció psicològica i sociofamiliar, suport psicosocial en el procés de dol i suport emocional als professionals.

Ausitori Congrés

Caigudes no, gràcies

caigudes

A mesura que envellim, les possibilitats de caure es multipliquen. Les conseqüències d’una caiguda en la gent gran poden significar molt més que fracturar-se un os. Uns hàbits saludables i adaptar el vostre entorn pot contribuir a evitar-les.

Hi ha molts factors que intervenen o predisposen a una caiguda. Alguns d’aquests estan relacionats amb el nostre entorn i són, en gran part, evitables: unes sabates oblidades enmig d’un passadís, un terra moll i lliscant… Però hi ha tota una sèrie de causes vinculades a l’envelliment que fan que la gent gran tingui una major predisposició a caure. Amb l’envelliment, certs sentits, així com els reflexos, la sensibilitat i la massa muscular i òssia, disminueixen i els músculs es tornen més rígids.

Tots aquests canvis dificulten la marxa, que es tradueix en un caminar a passos curts i en un augment de la inestabilitat i el balanceig. Si, a aquests canvis, hi sumeu malalties també associades a l’envelliment, com arítmies, embòlies, infarts, epilèpsia, demència, Parkinson, osteoporosi o diabetis, i el fet que la gent gran sovint consumeix medicaments com antidepressius, antiarítmics o diürètics, ja teniu els principals factors que fan que el risc de caiguda sigui elevat.

I, tenint en compte que la majoria de les caigudes es produeixen a casa, seguiu aquests consells per fer de la vostra llar un entorn més segur:

  • Mantingueu les escales i els passadissos ben il·luminats.
  • Instal·leu passamans als dos costats de les escales.
  • Eviteu els obstacles, com per exemple taules baixes, a les zones de pas.
  • Assegureu-vos que les estores estiguin ben subjectes a terra.
  • Col·loqueu tires antilliscants als terres de fusta o ceràmica.
  • Al bany, instal·leu barres per subjectar-vos al costat del vàter i a la dutxa, i poseu una estora o adhesius antilliscants a la banyera o dutxa.

 

 Com prevenir caigudes

  • Realitzeu exercici per enfortir els músculs i millorar l’equilibri i la coordinació.
  • Aixequeu-vos a poc a poc després de dinar, descansar o dormir per evitar marejos.
  • Seguiu una dieta equilibrada i limiteu les begudes alcohòliques, que disminueixen els reflexos i l’equilibri.
  • Feu-vos revisions periòdiques de la vista i l’oïda.
  • Conegueu els efectes secundaris dels medicaments.
  • Eviteu riscos innecessaris, com caminar per un terra moll, pujar a sobre d’una cadira…

falling elderlt Mutuam

Prova pilot del nou servei PADES d’atenció continuada de Mutuam en modalitat de 7 dies/24 hores

L’acord amb el Consorci Sanitari de Barcelona permetrà  una atenció continuada a la població Pades i pacients pal·liatius a Barcelona.

Des de 1r de març, en el marc del Pla de millora de l’atenció pal·liativa a Barcelona-ciutat, es posa en marxa en aquesta primera fase, el dispositiu PADES de suport en l’atenció continuada en les Àrees Integrals de Salut AIS Litoral i AIS Esquerra que cobreix exactament 28 ABS. Aquesta cobertura s’estén als districtes de Ciutat Vella, Esquerra Eixample, Les Corts, Sant Gervasi, Sant Martí­ Nord, Sant Martí­ Sud, Sants-Montjuic i Vallcarca-Carmel.

Aquesta ampliació horària es justifica per la necessitat de garantir una atenció de qualitat a les persones en situació de final de vida i a les seves famí­lies durant les 24 hores del dia, de forma telefònica, però amb la capacitat de visites presencials si es precisa.

 

La renaixença…“Quan el català va fer-se més dolç que la mel”

Si els catalans celebrem la Diada nacional commemorant una derrota esdevinguda el 1714, la inauguració del moviment de represa que va significar la Renaixença tradicionalment s’ha lligat a un poema, Oda a la pàtria, escrit per Bonaventura Carles Aribau, lluny de casa, a Madrid, el 1833, cent dinous anys després d’aquell fatídic 11 de Setembre.

La Renaixença, en un sentit ampli, és el moviment històric que, al s. XIX, a Catalunya, posarà els fonaments tant per a la recuperació de la identitat nacional com per a la restauració del català com a llengua literària i de cultura, després de la greu decadència literària i civil dels segles XVI, XVII i XVIII.

De fet, el terme Renaixença no apareix en iniciar-se el moviment a què fa referència, sinó més tard, sobretot a partir del nom de la revista cultural fundada el 1871 per Francesc Matheu i Àngel Guimerà: “La Renaixensa”. Una veritable cronologia d’aquest moviment ens fa veure que és producte de l’auge econòmic català del s. XIX, lligat al procés d’industrialització, que, al seu torn, prové de l’expansió demogràfica del XVIII, de l’augment dels ingressos procedents de la terra i de la formació d’un capital que servirà per generar la indústria.

“La llengua d’aquells forts que acataren los reis”

Si tornem al poema d’Aribau que la història literària ha establert com a fundacional del moviment –originàriament amb el títol A la Pàtria (Trobes), rebatejat després com a Oda a la pàtria–, hi veurem, a més d’una excel·lent factura formal i literària, la identificació entre l’idioma propi i la pàtria. “Adéu-siau, turons, per sempre adéusiau”, “Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis / que ompliren l’univers de llurs costums e lleis, / la llengua d’aquells forts que acataren los reis, / defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.”, “Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel/ que em tornes les virtuts de ma innocent edat”… Aquests versos, pel fet d’evocar la pàtria llunyana (el poeta llavors viu a Madrid) i d’enaltir la pròpia llengua, entronquen plenament amb alguns dels temes del Romanticisme, moviment literari i artístic que va aparèixer a Europa al darrer quart del s. XVIII.

Renaixença i Romanticisme

A Catalunya, la primera referència escrita explícita al Romanticisme va aparèixer l’any 1823 al setmanari barceloní El Europeo, redactat precisament per B. C. Aribau, Ramon López Soler, dos italians i un alemany. Si d’aquí saltem al poema d’Aribau, constatarem que els ideals del Romanticisme tardà van proveir de munició la Renaixença latent: el gust per l’Edat Mitjana, les restes arqueològiques, el misteri, els sepulcres, l’interès per la poesia popular i tradicional, l’exaltació de la personalitat, els paradisos perduts, i la defensa de la llibertat i la llengua dels pobles, entre d’altres.

La restauració dels Jocs Florals

Un dels elements que va contribuir decisivament a la dimensió popular de la Renaixença va ser la restauració dels Jocs Florals de Barcelona l’any 1859. El calc dels Jocs medievals, interromputs al s. XV, va suposar també que s’estenguessin pels altres territoris de parla catalana: Mallorca i València.

Els Jocs Florals van sintetitzar els principals temes del romanticisme en tres – pàtria, fe i amor–

I es van convertir en una manifestació del catalanisme incipient i, d’aquesta manera, la cultura literària va arribar a tots els estaments i classes socials.

Jordi Carbonell: “La fibromiàlgia ha acabat convertint-se en un calaix de sastre on es fiquen malalts amb un perfil clínic similar”

Dolor articular

Per cada home que pateix fibromiàlgia, hi ha vint-i-cinc dones afectades. Amb aquesta impactant dada, començava el Doctor Jordi Carbonell, cap del Servei Emèrit de Reumatologia del Parc Salut Mar, la conferència que va impartir el 17 de gener a la Sala d’Actes de Mutuam, en el marc del 26è Curs de Formació Mèdica Continuada en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives. L’especialista en fibromiàlgia va aclarir que això s’explica en part perquè la sensibilitat al dolor és més alta en dones que en homes i va afirmar que existeix una estretíssima relació entre l’elasticitat i aquesta malaltia.

Carbonell va fer un repàs de les aportacions més destacades en la recerca mèdica sobre aquesta malaltia, a l’entorn de la qual encara resten molts interrogants per resoldre. El doctor va recordar com es va començar a detectar l’existència d’uns pacients que es queixaven de dolor, als quals no se’ls trobava cap malaltia, i que presentaven uns trets de personalitat específics compartits, com el fet de patir molta ansietat. Així és com es va començar a identificar el síndrome psicogen de l’aparell locomotor, que va vincular l’aparició del dolor amb trastorns de l’esfera psicològica, com l’angoixa crònica.

Més endavant, va explicar Carbonell, es va descobrir també que moltes d’aquelles persones que sentien dolor generalitzat i a les quals no trobaven res tenien importants trastorns del son. L’any 73, es va utilitzar per primer cop el nom de ‘fibromiàlgia’ per al que fins aquell moment s’havia considerat reumatisme muscular o reumatisme psicogen. Poc a poc, va relatar el doctor, es van anar adonant que els malalts de fibromiàlgia tenien altres símptomes a part del dolor: dormien malament, tenien migranyes, colon o bufeta irritable, etc. Carbonell va reconèixer que, a molts d’aquests problemes, als metges els costa molt trobar-los substrat orgànic. “El sistema nerviós central estaria irritat, sensibilitzat, i enviaria senyals que provocarien aquests símptomes”, va apuntar.

D’altra banda, el ponent va afirmar que s’ha demostrat, i s’ha arribat a vincular genèticament, que les persones laxes tenen una prevalença d’ansietat molt més alta que la població general i que la gent laxa que és ansiosa té molt més dolor. Va afegir que la prevalença de la fibromiàlgia en el grup d’edat d’entre 30 i 50 anys és del 10 – 15 per cent, però en el mateix grup d’edat amb persones laxes se situa per sobre del 30 per cent. El doctor va explicar que la hipermobilitat de les articulacions fa que es traumatitzin sovint i això provoca el dolor. La immensa majoria dels problemes de salut provocats per aquesta, però, passen desapercebuts, va afegir. La prevalença de la hipermobilitat articular aïllada afecta al voltant del 10 per cent de la població i és molt més freqüent en les dones, segons Carbonell.

Com es diagnostica la fibromiàlgia?

Tradicionalment, tal i com va exposar el ponent, s’han fet servir tres criteris bàsics per identificar la fibromiàlgia: tenir dolor crònic generalitzat (dolor als 4 quadrants de l’organisme durant més de tres mesos), patir al.lodínia (dolor fruit d’una estimulació que habitualment no és dolorosa)i que no hi hagi cap altra malaltia que ho pugui explicar. Aquest últims anys, en canvi, s’estan aplicant un nou set de criteris. S’elimina l’al.lodínia i s’hi afegeixen tres símptomes molt freqüents: la fatiga, els trastorns de concentració i memòria i el trastorn de la son. A més, s’ha identificat un altre grup de més de 20 símptomes prevalents en pacients amb fibromiàlgia. “En general, el que li passa al pacient amb fibromiàlgia és que el metge l’odia, perquè sempre es queixa d’una cosa nova”, va bromejar el doctor.

Pel que fa als instruments que es fan servir actualment en les unitats especialitzades per diagnosticar-la, Carbonell va explicar que es comença amb una “entrevista convencional, però molt curosa, perquè surtin totes aquelles coses que normalment no es pregunten”. Després, se’ls fa un perfil biològic, proves d’imatge de les zones més simptomàtiques i se’l passa un qüestionari per saber com afecta la fibromiàlgia a la qualitat de vida del pacient. “Com més multimedicat, pitjor diagnòstic”, va assegurar el ponent. També se’ls passen escales de depressió i ansietat i se’ls pregunta sobre qüestions que no són habituals, com els intents de suïcidi o el consum de drogues.

“Hi ha un altre símptoma molt habitual i es que són hipersensibles, però no només al dolor, en alguns casos, també al soroll, la llum i les substàncies químiques”, va revelar Carbonell. També va explicar que el símptoma de fatiga crònica és el que es produeix quan una persona passa de trobar-se bé a estar cansada, d’un dia per l’altre, generant-se una interferència severa en la seva rutina diària. “Tots els malalts de fibromiàlgia tenen fatiga i tots els malalts amb fatiga crònica tenen dolor; estem parlant de dos extrems del mateix”, va assegurar el doctor.

Dolors cos

Carbonell va explicar que ‘fibro fog’ (boira fibromiàlgica o boira del cervell associada a la fibromiàlgia) és el nom específic amb què es coneixen els trastorns cognitius que pateixen els malalts de fibromiàlgia i va posar exemples d’alguns problemes derivats dels dèficits d’atenció i concentració, com el terror a conduir o la por a tenir Alzheimer.

El doctor va alertar que una de les dificultats per diagnosticar la fibromiàlgia és la manca de marcadors. “Trobem epifenòmens del trastorn central del sistema nerviós que van alterant-ho tot una mica”, va afegir. Derivat d’això, la fibromiàlgia ha acabat convertint-se en un calaix de sastre on es fiquen malalts amb un perfil clínic idèntic o molt similar, però en realitat a aquest perfil clínic, s’hi pot arribar de maneres molt diferents, segons Carbonell. “Probablement, quan sapiguem més de fibromiàlgia, en traurem coses que anomenarem de maneres diferents”, va concloure.

Tractament pal·liatiu

El doctor va assegurar que diverses modalitats d’exercici físic milloren la qualitat de vida del pacient amb fibromiàlgia: tai-txi, exercicis amb aigua, estiraments, etc. A això, hi va afegir la psicoteràpia cognitiva, i va exposar alguns perfils de personalitat freqüents, com les persones molt inclinades a la neteja i l’ordre o les que tenen molts complexes de culpa.

Respecte a la medicació, Carbonell va recordar que a Europa no hi ha cap fàrmac indicat per a la fibromiàlgia, mentre que a Estats Unit, n’hi ha tres: dos antidepressius i un inhibidor de la convulsió nerviosa medul·lar. En els casos de pacients amb una fibromiàlgia molt lleugera, amb un any o any i mig d’evolució, i capaços de fer exercici físic regular, el ponent va explicar que els recepta amitriptilina a 10 – 25 mg i Paracetamol o tramadol en dosis petites. En canvi, va afirmar que, en principi, els antinflamatoris són poc útils. Si el cas és més avançat, però, va explicar que els recepta duloxetina o pregabalina. Carbonell va afirmar, tanmateix, que la feina dels metges especialistes és treure fàrmacs, no posar-ne, ja que els malalts que els arriben en general porten molt temps d’evolució i estan multimedicats. El doctor tancava la ponència compartint amb els assistents la seva inquietud: ‘sovint em pregunto si estem davant de la patologia física de la infelicitat’.

Recorda aquest títol: “Entrena la teva memòria. 100 preguntes, 100 respostes i 100 activitats”

Entrena la teva memòria - GM

A finals de febrer, Cristina Vidal Martí, doctora en psicologia i educadora social, en el marc de les sessions clíniques que Grup Mutuam organitza cada mes pels seus professionals, va presentar el seu llibre: “Entrena la teva memòria. 100 preguntes, 100 respostes i 100 activitats. El Dr. Jaume Padrós, actual President del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona i consultor geriatra de Mutuam la va presentar, i ens va acompanyar el Professor Miquel Vilardell, que acostuma a participar i dirigir aquestes sessions.

Publicat per l’editorial Viena, aquest llibre té els seu punt de partida en les necessitats expressades per part de la gent gran, recollides en el marc dels tallers d’entrenament de la memòria.

De llenguatge planer i estructura clara, el llibre pretén convertir-se en una eina indispensable per aquelles persones grans que volen de manera autodidacta entrenar la seva memòria, possibilitant-los a trobar una explicació teòrica a través de les preguntes que es plantegen. Poca gent te cura de la seva memòria i pocs són els que saben que per tenir una memòria activa, cal fer-la funcionar cada dia, plantejant-li nous reptes.

Per arrodonir aquesta obra, el llibre inclou una part pràctica que combina exercicis i estratègies per entrenar-la a fons i guanyar agilitat i agudesa mental, millorant l’atenció i disminuint l’ansietat que ocasiona la pèrdua de memòria.

Dr. Vilardell_presnetació llibrePresentació llibre

Les intervencions assistides amb animals aporten millores físiques, socials, emocionals i cognitives a les persones grans

Teràpia amb gossos i gent gran

Al llarg de la història, els animals han jugat diversos papers en la millora del benestar dels éssers humans. La primera recerca històrica la trobem amb els grecs, que donaven passejos a cavall a aquelles persones que patien malalties incurables com a part de la teràpia per augmentar la seva autoestima. Hi ha autors com Levinson (1995) que assenyalen que el primer pas en les teràpies assistides amb animals de manera no formal es remunten a l’inici de la domesticació, només pel fet de començar a gaudir de la seva companyia. William Tuke documenta, per primera vegada, la utilització dels animals com a teràpia en una residència psiquiàtrica fundada l’any 1792 a York (Anglaterra).

En els darrers anys, s’ha incrementat l’interès per les diverses aplicacions terapèutiques de l’ús dels animals, ampliant-les i professionalitzant-les. Actualment, les intervencions assistides amb animals (IAA) són programes dissenyats per promoure millores en el funcionament físic, social, educacional, emocional i/o cognitiu de la persona. Aquestes intervencions estan desenvolupades i avaluades per un professional de la salut o educació, amb uns objectius previs i específics per a cada individu, en les que hi participa un gos específicament seleccionat i ensinistrat, acompanyat del seu tècnic.

Recentment, han aparegut publicacions científiques que demostren els beneficis sobre la salut física de les persones que gaudeixen de la interacció amb els animals: “Les persones amb mascotes tindrien millor salut cardíaca”, segons els resultats publicats a la American Journal of Cardiology and Gerontology; Investigadors japonesos de la Universitat de Kitasoto a Kanagawa conclouen que “els pacients amb una malaltia coronària que gaudeixen de la companyia d’un gos mostren una supervivència un any superior respecte les persones que no en són propietàries”.

Teràpia assistida amb gossos

Des de que la Residència Vila-seca va obrir les seves portes, el departament de teràpia ocupacional ha apostat per les intervencions assistides amb animals, com una ajuda tècnica que facilita l’execució i èxit dels ítems proposats per l’equip interdisciplinari, d’una manera més ràpida i motivant. Com a primera experiència, es va realitzar un projecte de teràpia assistida amb nimfes destinat a la planta de psicogeriatria, en la qual es van observar beneficis als nivells físic, psíquic, cognitiu i social. Més endavant, s’ha portat a terme un projecte d’activitats assistides amb gallines i amb Galgos.  Aquesta experiència va aportar beneficis motivacionals, recreacionals i terapèutics

L’any 2011, es proposa la iniciativa de formar un tècnic del centre (Terapeuta Ocupacional) en Intervencions Assistides amb gossos i aportar un gos de teràpia a la dinàmica del centre. Aquest projecte neix de la necessitat de professionalitzar i documentar la teràpia, extreure’n resultats quantitatius de les millores observacionals, tot fomentant la motivació, la implicació i la participació dels residents amb l’ajut de l’equip de professionals del centre.

diagrama terapia

Des de llavors fins ara, hem pogut evidenciar i registrar els beneficis de les intervencions assistides amb gossos en diverses àrees professionals (fisioteràpia, psicologia, teràpia ocupacional i educació social). L’any 2013 s’inicia un projecte interdisciplinari en què vam demostrar científicament que les intervencions assistides amb gossos van millorar els aspectes psicofisiològics (tensió arterial, freqüència cardíaca, ansietat i depressió) d’un grup pilot en relació a un grup control de la Residència Vila-seca. Paral·lelament, es realitza una formació interna a la Residència Vila-seca amb el grup de treball de terapeutes ocupacionals del Grup Mutuam sobre el gos de teràpia com a recurs d’intervenció en persones amb demència avançada o amb greu discapacitat.

grafic beneficis terapia assitida amb gossos

Actualment, la Sua, la nostra gossa, ens acompanya cada dimarts i dijous i forma part de l’equip com un membre més. Familiars i residents valoren molt positivament la seva presència a la Residència.

Víctor Vargas Cansado, terapeuta ocupacional de la Residència, centre de dia i Sociosanitari Vila-seca

Antoni Viladot: “Si volem estar bé de tot, hem d’estar bé dels peus”

Tenir cura dels peus

En el marc de la Jornada Sociosanitària organitzada per la Fundació Mutuam Conviure el passat 19 de novembre, el president de la Societat Europea de Peus i Turmells va parlar de la importància de fer un bon diagnòstic i anar a l’origen de la malaltia per donar resposta als problemes podològics.

El doctor Antoni Viladot, cirurgià ortopèdic i president de la Societat Europea de Peus i Turmells, va impartir una ponència sobre els problemes podològics que afecten de manera especial a la gent gran. El ponent va començar apuntant que “quan un malalt es troba amb una deformitat al peu, el que fa és anar directament a l’especialista, mentre que quan li fa mal, consulta al metge de capçalera”. Segons el doctor, si analitzem bé les causes dels dolors de peu les podem agrupar en dos grans blocs: les malalties sistèmiques que tenen una repercussió en el peu i les que corresponen a un trastorn propi del peu.

En el primer grup, hi trobem els problemes vasculars, que són les que generen cames inflades, turmells embotits, varius o variça… Aquests, però, no són els problemes més importants, va assegurar Viladot. “Sí que ho són els d’insuficiència arterial, i de vegades són molt difícils de diagnosticar”, va afegir. També va alertar que “no s’ha d’arribar a la fase de dolor en repòs o de gangrena, caldria actuar en les fases inicials de parestèsia o de claudicació intermitent”.

També en el primer grup hi va incloure les malalties neurològiques, les més freqüents de les quals són les ciàtiques. En aquest cas, va explicar, si analitzem la topografia del dolor, podem saber més on menys on es troba la compressió nerviosa. Va assenyalar, però, que “això amb la gent gran és difícil perquè de vegades hi ha compressions a diferents nivells”. “No sempre el problema està a l’esquena; l’origen el podem trobar, per exemple, en la compressió de la sabata que provoca el dolor neurític en el dors del peu o bé el síndrome del canal tarsià”, va advertir. Viladot va explicar que de vegades allò que semblen durícies poden ser la manifestació d’una malaltia reumàtica. “És fonamental fer un bon diagnòstic per dirigir al malalt”, va sentenciar.

Un altre tipus de malalties amb conseqüències sobre els peus són les metabòliques, la més important de les quals és la diabetis. “El 15 per cent dels diabètics fan una nafra al peu, i dels que la tenen, entre un 14 i un 24 per cent acaben en amputació”, va apuntar el doctor, tot il·lustrant-ho amb les dades dels Estats Units, on “en tres anys es van produir 51.605 amputacions, amb el cost social i econòmic que això representa”. Viladot va explicar que la diabetis provoca, per una banda, la neuropatia perifèrica i, per l’altra, la malaltia arterial. La neuropatia genera el mal perforant plantar, per la pèrdua de sensibilitat a la planta, i lesions osteoarticulars de Charcot. “En aquest darrer cas, les deformacions es van produint sense gairebé dolor i, per això, quan el pacient va al metge les deformitats ja són tremendes”, va afirmar. En canvi, va explicar que la malaltia arterial el que fa és dificultar la cicatrització de les ferides i provocar les gangrenes que ens porten a les amputacions.

El ponent va exposar alguns consells bàsics per a tots els que tracten amb diabètics: tallar bé les ungles i, si estan deformades, extirpar-les; rebaixar les durícies, però sense passar-se, per no provocar una úlcera; fer servir mitjons de cotó, sense apedaçats, i canviar-los, com a molt, un cop al dia; i, per últim, utilitzar calçat tou i sense tancaments elàstics ni deformitats, perquè el malalt no se n’adona de posibles compressions que poden provocar una nafra

D’altra banda, Viladot va recalcar la importància de vigilar amb les lesions, ja que el pacient gran amb osteoporosi es pot trencar el fèmur, però també el metatarsià, pel simple fet d’haver canviat de sabata o perquè estava deformada o per haver fet una caminada molt llarga.

Pel que fa al segon grup, sobre les causes més freqüents de dolor amb origen en el propi peu, Viladot va començar destacant els problemes secundaris a una deformitat de la volta plantar i, entre ells, l’artrosi que es desenvolupa amb el temps.

“És habitual trobar-nos amb peus plans com aquests, que normalment corresponen a senyores grans, normalment obeses i post-menopàusiques i freqüentment amb una insuficiència venosa associada”, va explicar el ponent mostrant les següents imatges:

Imatges-Viladot_mutuam

Segons Viladot, molt sovint el peu pla està associat al galindó: “la pacient arriba amb un dolor difús en el peu i hem d’anar amb compte perquè el que cal tractar és fonamentalment el peu pla, no el galindó. Si operem el galindó, és possible que empitjori el peu pla”.

Un altre dels problemes habituals que va esmentar va ser l’artrosi. Entre aquestes, la de l’articulació astràgaloescafoidea és la més freqüent perquè és l’articulació que fa més moviments, va apuntar el doctor. També és freqüent l’artrosi subastragalina, que té el problema, pel que fa al diagnòstic, que fa poc mal. Aquesta malaltia provoca calcificacions a la part de davant de l’Aquil·les, que causen els turmells engruixits i dolor al caminar, sobretot pujant i baixant escales. El doctor va lamentar que el primer que es digui als malalts és que “es tracta d’un problema de l’Aquil·les, quan el problema són les lesions degeneratives que hi ha al darrere”. I va afegir: “moltes vegades, sense embolicar-se en cirurgies complicades en la subastragalina, només extirpant aquests óssos lliures, n’hi hauria prou per a una millora important.

També en el cas dels esperons calcaris Viladot va assenyalar que no són la causa, sinó la conseqüència d’una entesopatia (dolor plantar) de la fascia plantar. En relació al seu tractament, va afirmar: “diuen que els esperons calcaris s’han d’operar però jo no ho faig gairebé en cap cas. El que cal fer és compensar mecànicament el peu, que normalment és pla; fer que la pacient es posi una mica de taló, ensenyar-li a fer estiraments i oferir-li unes sessions de fisioteràpia.”

El ponent va assenyalar com la causa més freqüent de dolor en el peu la metatarsàlgia i va assegurar que un 88 per cent dels que la pateixen són dones. “Abans sempre dèiem que era per culpa de les sabates, però avui en dia hem de buscar també altres teories, perquè les dones joves no acostumen a portar sabates de taló o de punta estreta.” Per tancar la seva ponència, Viladot va concloure que “si volem estar bé de tot, hem d’estar bé dels peus, perquè hi ha una íntima correlació”.

Relacions Intergeneracionals, què són?

Relacions intergeneracionals

En l’article 16 de la Declaració Política de la Segona Assemblea Mundial sobre l’Envelliment, organitzada per Nacions Unides a Madrid, es diu: “Reconeixem la necessitat d’enfortir la solidaritat entre les generacions i les associacions Inter generacionals, tenint presents les necessitats particulars dels més grans i dels més joves, i d’impulsar les relacions solidàries entre generacions” (Nacions Unides, 2002)

Durant la Segona Assemblea Mundial sobre l’Envelliment es va aprovar un pla d’acció revisat i una estratègia a llarg termini sobre l’envelliment en el context d’una societat per a totes les edats. En el pla es contempla el fet que les persones grans “sovint han de fer front a la pèrdua de les xarxes socials i a la manca d’infraestructura de suport a les ciutats, el que pot portar a la seva marginació i exclusió, sobretot si estan malaltes o discapacitades”.

Persones grans, solidaritat, dignitat, pèrdua, solitud…són paraules que sovint surten en el nostre llenguatge, en converses quan es parla de la gent gran. La nostra societat porta anys estigmatitzant la vellesa. Volem ignorar-la perquè ens fa mal. Hem aconseguit no voler-nos fer vells. Hem oblidat que la vellesa és una etapa natural de la vida i, com a natural, l’hauríem d’integrar en la nostra vida, des de la infantesa.

Intergeneracional_1

Imatge social

La publicitat, la societat de consum, els nous valors, etc. ens han portat a crear un model de vida en què la vellesa no agrada. Afortunadament, des d’Europa, fa temps que s’estan treballant programes educatius per tal de promoure una vellesa activa, una vellesa que formi part de la nostra societat, en què l’opinió de les persones grans és important, en què és escoltada i en què la gent gran té molt per dir i molt per fer.

Socialment hem aconseguit acceptar la vellesa activa com a element integrador en la nostra societat, però, què ens passa quan aquesta vellesa activa ja no ho és tant? quan la persona gran està malalta i depèn d’altres persones per al desenvolupament del seu dia a dia? Històricament, ens hem limitat a cuidar-los, els alimentem, els donem atenció sanitària, però… els escoltem?

Les persones grans, tot i que vagin amb caminadors o cadires de rodes o, fins i tot, estiguin enllitats, tenen molt a dir, però a qui? vivim tan ràpid…. massa ràpid! Els fills d’aquestes persones grans treballen tot el dia, els seus néts tenen una agenda plena d’activitats extraescolars, els caps de setmana actes socials, etc.

Integració en societat

A les residències geriàtriques treballem per acostar la vida social, la societat en general a l’interior dels centres. Una manera de fer-ho és programant activitats intergeneracionals, col·laborant amb escoles, instituts, entitats socials, integrant les famílies a la vida del centre. L’objectiu és que els nens, els joves, les persones adultes formin part també de la vida de les persones grans i, mútuament, estableixin relacions socials que enriqueixin els valors, l’intercanvi de coneixements i experiències, creant un espai educatiu fora de l’aula, dins de la vida.

És important per aconseguir una societat plural, amb valors de dignitat, educar els nostres fills en la rellevància de la vellesa, perquè ells formen també part de la cadena natural de la vida i, com els nostres grans ara, ells també arribarà el dia que ho seran.

Activitats com acompanyaments a sortides per la ciutat, tertúlies, jocs de taula, tallers de manualitats, informàtica, lectura, etc. apropen la gent jove a una altra realitat, a una realitat que forma part de la nostra societat i a una realitat de què ells també formen part. Iniciatives així acosten les persones velles a les persones joves, oferint-los l’oportunitat de ser escoltats, d’ensenyar, d’aprendre, d’enriquir-se.

Tenim l’oportunitat d’escriure com volem que sigui la vellesa, una molt bona oportunitat que des dels centres residencials aprofitarem per continuar treballant.

ROSA TORRÓ, educadora social Residència Mutuam La Creueta

DOLORS CABRÉ TORRELL, directora Residència Mutuam La Creueta

Donar el pas d’ingressar un familiar a una residència geriàtrica

Mutuam sentiment de culpa residencia

Avui, el fet  d’ingressar una persona gran a una residència geriàtrica és una de les decisions més difícils de prendre a causa de les implicacions que suposa a nivell emocional. Tot un seguit de sentiments, com la tristesa i la culpa, així com pors i dubtes apareixen de cop i volta.

D’on sorgeix aquest sentiment de culpa que experimentem? Aquest sentiment pot tenir el seu origen en diferents causes:

  • Promeses que es van fer respecte a l’ingrés en una residencia i que en el present no es poden mantenir.
  • Quan la persona gran no vol ingressar a la residència geriàtrica però no pot continuar vivint sola, posant en risc la seva integritat .
  • Quan la persona presenta un deteriorament cognitiu i no sabem què en pensaria de l’ingrés i hem de decidir per ella.
  • El canvi de rols “pare-fills” que s’inverteixen, donat que ara són els fills qui es veuen abocats a prendre una decisió sobre la vida dels seus progenitors.
  • La mala premsa que tenen les residències geriàtriques a nivell social, que ens poden fer viure el procés com si es tractés d’un abandonament.

Es ben entès que qualsevol pèrdua o canvi a la vida comporta un dol. Per tant, l’ingrés a la residència també suposa un dol per a la persona, ja que comporta diferents pèrdues: la pèrdua del domicili i del seu rol comunitari i pèrdua d’autonomia i intimitat. De manera simultània, però no sempre paral·lela, s’aniran superant les diferents etapes del dol:

  • Negació : encara no hi ha plena consciència de la nova situació i del que implicarà a llarg termini.
  • Ira: ens sentim enfadats pel fet d’haver de passar per aquesta situació.
  • Negociació: la persona intenta fer coses i pensar alternatives per tal d’evitar la situació.
  • Depressió: apareix una major acceptació de la situació i sentiments de tristesa i pèrdua associats.
  • Acceptació: la persona accepta la nova situació, aprèn a viure amb ella i a trobar recursos per treure’n la part positiva.

La bona elaboració del dol dependrà de si s’ha pogut realitzar tot el procés -és a dir, passar per totes les fases- o, per contra, la família ha quedat travada en una d’elles i no pot avançar. El sentiment de culpa es presenta ja des del primer moment però on més s’expressa és en la fase depressiva. Per tant, és necessari arribar a la fase d’acceptació per poder superar-la.

No defugir els sentiments

De mica en mica, anirem recuperant la nostra vida anterior a l’ingrés, normalitzant horaris i activitats que dúiem a terme. És important, així mateix, seguir les indicacions dels professionals de la residència pel que fa a la freqüència de visites que cal fer durant el període d’adaptació segons ells ho valorin.

Reflexions

Ingressar algú que estimem a una residència geriàtrica no és sinònim d’abandonar o apartar. S’han de continuar mantenint les visites i col·laborar amb la residència en tot el que es pugui. Cal reconèixer que és una opció adequada per poder atendre una persona que, encara que no ho vulgui acceptar, ja no pot viure de manera autònoma, i d’altra banda per permetre que la resta de membres de la família, sobretot el cuidador principal, recuperin la normalitat i la seva vida. Si som capaços de trencar amb l’estigma que suposen les residències geriàtriques, podrem viure l’estada del nostre familiar, juntament amb ell, com una experiència fins i tot enriquidora a moments i amb oportunitats d’aprenentatge. També és recomanable aprendre a assumir certa mala consciència per tal de sortir del bucle de la culpabilitat – innocència. Per últim, abans de fer l’ingrés, hauríem de procurar parlar amb la resta de la família sobre la disponibilitat de cadascun dels membres a l’hora d’acompanyar l’usuari i arribar a pactes si és possible. La primera recomanació davant del sentiment de culpa que genera l’ingrés d’un familiar nostre en un centre residencial és reconèixer que estem en un procés de dol i  és inevitable i desitjable sentir aquestes emocions que no ens agraden (tristesa, ràbia, culpa), poder-les expressar i evitar així que es quedin encapsulades. Si ens costa gestionar aquestes emocions o són massa intenses, cal que busquem ajuda d’un professional del camp de la salut mental.

Montse Camprubí Directora Residència Mutuam Manresa