L’Obra Social La Caixa, amplia la cobertura geogràfica del seu “Programa d’Atenció Integral a persones amb malalties avançades i als seus familiars”, confiant a Mutuam la gestió d’un nou equip d’atenció psicosocial (EAPS) a Girona i l’ampliació de l’equip EAPS de Barcelona, operatiu des de l’any 2008.
Aquests equips EAPS presten suport a nivell psicològic, social, emocional i espiritual a pacients que pateixen una malaltia avançada i també a les seves famílies, sempre en col·laboració amb els professionals dels sistemes sanitaris i socials públics. El seu objectiu es garantir la continuïtat assistencial durant tota la malaltia, el final de vida i el procés de dol.
Increïble la tasca feta per aquest equip, podeu veure el vídeo gravat a un familiar d’una pacient, atesa per l’equip de l’EAP del Grup Mutuam
L’equip de Barcelona que fins ara prestava servei a l’Hospital de Sant Pau, als PADES gestionats per Mutuam i al propi Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, amplia la seva àrea d’assistència a tots els equips PADES de Barcelona i a l’Hospital del Mar. Per altra banda, l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona prestarà atenció a persones amb malalties avançades i als seus familiars, que pertanyin a l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta, a l’Institut d’Assistència Sanitària (IAS) i a l’Institut de Oncologia (ICO), tots ells de Girona.
En el marc de la Jornada Sociosanitària organitzada per Mutuam el passat 19 de novembre, el doctor del Futbol Club Barcelona alertà que l’obsessió dels pares de convertir els fills en esportistes d’elit pot passar factura a la seva qualitat de vida futura.Així, el doctor va assegurar que els nens que fan massa esport desenvolupen patologies artròsiques o degeneratives quan finalitzen la seva carrera esportiva, el que comporta que tinguin una qualitat de vida molt dolenta.
Ricard Pruna, metge del Futbol Club Barcelona, va parlar sobre l’alteració degenerativa articular relacionada amb la pràctica de l’exercici físic. Gràcies a la seva feina, pot veure l’evolució dels esportistes d’elit des de la seva infantesa fins a l’edat veterana, passant per la seva etapa professional, i ser testimoni de l’impacte que l’excés de càrregues té sobre les seves articulacions.
“Tan dolent és l’excés com no fer res d’exercici”, assegura Pruna. “El problema és quan s’excedeixen les càrregues de treball en articulacions que estan en creixement, generant-se seqüeles greus en totes elles”, afegeix.
Descripció i causes de les patologies degeneratives o artròsiques
El doctor va explicar que en l’estructura d’un ós en creixement hi ha l’epiphysis, la physis, la metaphysis i la diaphysis, i que la physis, la zona més sensible durant el creixement, té una capa de cèl·lules germinals que amb la presència de l’oxigen formen cartílag i, per tant, l’ós s’expandeix. Aquesta capa, segons Pruna, va pujant, la zona de cartílag va fent-se més gran i, quan entra en contacte amb l’oxigen a nivell de la metaphysis, s’ossifica.
“Quan s’excedeixen les càrregues en edats precoces, aquesta compressió de forces fa una isquèmia i l’aportació d’oxigen es veu afectada”, va explicar el doctor. Això fa que la capa de cèl·lules no germinals no fabriqui cartílag. En canvi, segons ell, el cartílag que ja està format s’ossificarà, provocant-se deformacions en les articulacions ja des de nens, que afectaran l’adult professional i donaran problemes molt importants en l’edat anciana.
El doctor Pruna va mostrar aquestes imatges, en què es pot veure el maluc d’una adult normal i el d’un jove esportista, que ha perdut la capacitat esfèrica i se li ha format una exòstosi o sobrecreixement ossi.
“No passaria res amb aquesta deformitat si no fos perquè hi ha uns moviments de rotació que impacten la cavitat acetabular i destrossen el cartílag”, va assegurar l’especialista mèdic del Barça. El doctor va denunciar el fet que “hi ha pares que es pensen que estan formant un esportista d’elit i en realitat estan fabricant des d’abans dels 10 anys un pacient artròsic”.És a dir, un pacient crónic d’aquestes patologies degeneratives o artròsiques.
Els músculs tenen un seguit d’insercions que produeixen per tracció el que en edats joves s’anomenen apofisitis. Pruna va advertir que aquestes apofisitis, quan l’ós és tendre i la càrrega sobre el múscul fa una tracció, s’emporten l’os. “Quan s’és petit, queda una deformitat estètica i un dolor però després això provocarà un sobrecreixement de la cavitat acetabular que cobreix el cap femoral que és el que anomenem pincer”, va alertar. El doctor va manifestar que moltes vegades aquestes lesions no van soles, perquè hi ha hagut la sobrecàrrega, i va declarar que es troben amb molts esportistes que no tenen ja una articulació normal, ja que uns tenen camp, uns altres tenen pincer… “Tots aquests sobrecreixements alteren d’una forma estètica, estructural i greu l’articulació i estan provocant un dany funcional a dins, perquè es carreguen el menisc, el cartílag i produeixen artrosi”, va explicitar.
“No és estrany, doncs, trobar-nos esportistes de dotze anys, que entrenen tres cops al dia, que viuen per l’esport i que es queixen de mal d’esquena, de malucs…”, va relatar Pruna. Va assegurar també que en la majoria dels casos no s’ha fet una anàlisi abans de fer aquesta activitat per veure quin tipus de forma de columna dels quatre que hi ha és el del nen en qüestió. El doctor va declarar que “molts cops els pares no fan cas de les recomanacions dels metges”. Respecte als objectius que s’ha de plantejar la medicina, Pruna va concloure que “volem viure quant més, millor, però ho volem fer en unes condicions acceptables. Anar cap a una expectativa amb discapacitat o sense també depèn en part de com triem viure la nostra vida”.
En totes les residències geriàtriques s’elabora, per part de l’equip nutricionista dels centres, un conjunt de dietes equilibrades, adaptades a les necessitats alimentàries de les diferents persones grans que hi viuen. És per aixó que podem dir, que l’alimentació texturitzada millora la qualitat de vida de les perones grans. Però les dietes també s’elaboren pensant en aproximar el menjar casolà a les cuines d’aquests centres, per tal d’oferir a les persones que hi viuen una millor experiència en el moment dels àpats, donat que el menjar és un dels grans plaers de la vida.
Així, apostem pels plats tradicionals de la nostra cultura, sense oblidar els àpats de les festes més especials de casa nostra, però tampoc el rigor de l’aportació nutricional que ha de contribuir al benestar i la salut d’aquest sector de la població que és la gent gran institucionalitzada. Ara bé, com fer arribar aquesta millor qualitat de vida a les persones que no els és possible ingerir els aliments tal i com els mengem la majoria?
Del paladar al cervell, millora de la qualitat de vida de la gent gran
Qui no ha menjat alguna vegada un plat que li ha recordat el plat que cuinava la seva àvia? O que al menjar-lo li ha recordat algun viatge del passat? La memòria sensorial ens trasllada a records que crèiem tenir oblidats, a sensacions agradables que per un moment ens aporten benestar. Una de les preocupacions dels professionals que treballem en residències per a la gent gran és acostar-los més al món que ja no poden viure i/o que ja no poden recordar. Com? Una de les possibilitats és mitjançant la cuina.
Fins ara, les cuines de les residències i hospitals han estat elaborant unes dietes, que anomenem triturats, en què el primer i segon plat es mengen conjuntament en forma de puré. Tot i que l’aportació de nutrients és l’adequada i sempre adaptada a les necessitats de salut de la persona, no havíem aconseguit que fos un àpat atractiu, que alimentés l’ànima. Així ha estat fins ara.
Afortunadament, l’avenç tecnològic i la investigació alimentària han aconseguit texturitzar aquests aliments, podent oferir uns plats en què els aliments es presenten separats, preservant el gust, l’olor i el color del plat original. El model del triturat performat permet que la persona identifiqui què esta menjant en tot moment: patata, salmó, rodó de vedella, pastanaga, coliflor, bròquil, etc. Amb això, s’augmenta l’acceptació i la satisfacció que produeix del plat, millorant-se la qualitat de vida i l’alimentació de les persones grans.
Creació i adaptació de menús texturitzats
L’alimentació texturitzada permet també fer diferents combinacions d’aliments en funció del que més agradi a la persona o bé de la dieta que tingui assignada. Per exemple, dietes astringents (per tractar el restrenyiment), riques en fibra, hiperproteiques, controlades en hidrats de carboni, etc. Són encara poques les residències geriàtriques a Catalunya que ofereixen aquests tipus de preparacions, però afortunadament cada cop arriba més informació en aquests centres, gràcies a jornades d’innovació, investigacions europees, etc., que acosten un altre model de cuinar els tradicionals i històrics triturats. S’ha iniciat, doncs, un camí sense marxa enrere per progressar en la millora de la qualitat de vida d’algunes de les persones grans que viuen en els nostres centres.
Amb la col·laboració de: JORDI QUINTANA PRAT. Dietista-Nutricionista. ARCASA DOLORS CABRÉ TORRELL. Directora Residència Mutuam La Creueta
La confusió entre tristesa i depressió és habitual. Per a una resposta adient a l’una i a l’altra és important identificar-les i saber què hem de fer o a qui ens hem de dirigir per tal que ens puguem sentir millor.Per aquest motiu és important conéixer les seves característiques i en què es diferencia de la tristesa.
Som molts els qui alguna vegada hem dit allò de “estic depre” quan portem una temporada tristos o, fins i tot, quan hem tingut un dia especialment dur. Tanmateix, la depressió és una malaltia que sobrepassa aquests estats d’ànim transitoris i que requereix ser tractada per especialistes. Per tant, cal que siguem capaços de diferenciar-les. Primer de tot, val la pena tenir clar que la tristesa és un sentiment totalment normal, pel qual passem tots, i que respon a una causa. És a dir, davant successos desfavorables com la pèrdua d’un ésser estimat, problemes familiars, fracassos en els estudis o conflictes a la feina, per exemple, és natural –i coherent- experimentar graus diversos de tristesa. La depressió, en canvi, és una patologia de la qual encara no coneixem la causa i que es caracteritza fonamentalment per un sentiment intens d’angoixa continu i per la pèrdua de capacitat de gaudir del que ens envolta. Això es produeix per la pèrdua d’activitat dels nostres neurotransmissors, que fa que el nostre cervell i el nostre organisme no siguin capaços d’adaptar-se a l’entorn.
Depressió i tristesa: semblances i diferències
Tot i que hem assenyalat que tristesa i depressió són coses diferents, sí que és cert que la tristesa mantinguda durant molt temps i amb un motiu que persisteix es pot acabar convertint en una depressió. En el cas de les persones grans, molt sovint el trastorn depressiu i les situacions de tristesa, freqüents en una etapa de la vida en què patim moltes pèrdues, se solapen, i això pot dificultar-ne la identificació. En cas que considerem que estem patint una depressió, cal que visitem el nostre metge de família, que ens derivarà cap a un especialista si ho considera necessari. Aquesta patologia demana un tractament farmacològic, que corregeix el desequilibri químic del nostre cervell. Hi ha persones que superen un episodi depressiu sense tractar-se, però en aquests casos pot allargar-se més temps i augmenta la possibilitat de patir-ne de nous, més freqüents i més forts. Cal assenyalar que les persones que han patit una depressió tenen una probabilitat considerable de tornar a patir-ne. Per això, en alguns casos, s’aconsella al pacient mantenir la medicació. En d’altres, en canvi, s’opta per recomanar-li tan sols que mantingui una vida activa i, fins i tot, que practiqui activitats com el tai-txi, la meditació o el ioga, que s’han demostrat eficaces evitant recaigudes.
Prejudicis i pors vers la depressió
La percepció social de la depressió ha evolucionat bastant en els darrers anys, però encara existeix una certa estigmatització que fa que a algunes persones els costi d’admetre públicament que la pateixen. Paradoxalment, de forma paral·lela s’ha produït una vulgarització del terme que fa que l’utilitzem per designar estats que poc tenen a veure amb aquesta patologia. Cal evitar els prejudicis i la banalització d’una malaltia que ens pot afectar a qualsevol de nosaltres per tal de poder-hi donar una resposta adequada.
Amb la col·laboració de:Dr. Enric Álvarez, director del Servei de Psiquiatria de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
El seu interès era veure com està organitzada a Catalunya la xarxa d’hospitals sociosanitaris que faciliten les altes dels hospitals d’aguts.
La delegació sanitària russa, composada per la Sra. Galina Ivanova, directora de Rehabilitació de la Federació Russa, i el Sr. G. Lyadov, director de l’Hospital d’alta complexitat, que és un centre de referència a Moscú, va visitar l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, el passat dia 3 de novembre. El seu interès era veure l’organització a Catalunya de la xarxa d’hospitals sociosanitària que facilita les altes dels hospitals d’aguts. Es van centrar en la rehabilitació dels afectats d’ictus i en el protocol de tractament d’aquests pacients.
Van ser rebuts per la directora del centre, Dra. Neus Saiz, acompanyada del director general i del director de l’Àrea Sanitària del Grup Mutuam. Tant ells, com la Dra. Dolors Quera, coordinadora, i la Dra. Marina Depolo, rehabilitadora, varen explicar l’organització i els processos als visitants. Al matí havien visitat l’Institut Guttmann, un centre de referència a Catalunya
Estar en forma mai no havia estat tan fàcil. Apta per a tothom, atractiva i eficient, la marxa nòrdica ens aporta diversió i sobretot salut.Ja compta amb nombrosos adeptes a molts països europeus i ara comença a estendre’s també a Catalunya.
Als voltants de 1930, l’equip finlandès d’esquí nòrdic va tenir la brillant ocurrència de començar a córrer i caminar fent servir els pals d’esquí en absència de neu per tal de poder continuar entrenant durant l’estiu. Va ser així com va néixer la marxa nòrdica. Aquesta pràctica va convertir-se a partir de llavors en un mètode de preparació freqüent per a diferents tipus d’esportistes. Els beneficis que diversos estudis van posar de manifest van fer que a partir de la dècada dels noranta es convertís en una activitat física independent i que comencés a popularitzar-se a diversos països d’Europa, especialment al nord i centre del continent.
Cada vegada guanyant més seguidors
A Catalunya, els primers en organitzar cursos han estat els professionals del Servei de Rehabilitació de l’Hospital de Sant Rafael, tot i que ja hi ha diversos municipis catalans que s’han decidit a promoure aquesta activitat física apta per a tots els públics. I és que, si es fa tècnicament bé, amb aquesta modalitat de marxa, treballem tots els músculs del cos sense perjudicar les articulacions, tal com succeeix amb la natació, però amb un rendiment energètic i cardiovascular superior. És a dir, que aconseguim més consum d’oxigen que quan nedem i sentim menys sensació de fatiga que quan caminem.
Gràcies als bastons especials per a la marxa nòrdica, l’individu pot caminar més distància i més ràpidament sense cansar-se tant, perquè l’esforç és repartit entre extremitats inferiors i superiors. A l’Hospital Sant Rafael la fan servir com un tractament de rehabilitació, ja que diferents estudis demostren que és beneficiosa per al tractament de patologies artròsiques de genoll, maluc, d’esquena, espatlles, etc. A més, també ha quedat científicament provat que té un seguit d’efectes cardiovasculars i metabòlics positius que la fan interessant per a persones amb problemes cardíacs o respiratoris, amb colesterol o diabetis. La seva contribució a la prevenció de l’osteoporosi, gràcies a la vibració que produeix el bastó en recolzar-se al terra, tampoc no es pot passar per alt.
La marxa nòrdica, una tècnica realment senzilla
Hi ha persones que comencen a practicar la marxa nòrdica sense cap preparació específica, però així no s’assoleixen els mateixos beneficis que quan s’aplica la tècnica correcta. Per aprendre-ho correctament la majoria de la gent en té prou amb un curs de molt poques hores. A l’Hospital Sant Rafael van començar a impartir-ne per a pacients amb cert tipus de patologies, però ara hi tenen tant cursos per a persones que hi han estat derivades pel seu metge de capçalera, i que són cobertes per la Seguretat Social, com cursos oberts a tothom, que són de pagament. Un dels motius pels quals s’ha fet tan popular la marxa nòrdica és perquè qualsevol lloc és bo per practicar-la. Aquells que la proven no triguen a adonar-se que es troben millor, senten menys dolor, es cansen menys, s’aprimen i estan més contents perquè es relacionen amb gent nova. Així doncs, a què espereu per apuntar-vos-hi?
Amb la col·laboració de: Dr. Àlex Pasarín, cap del Servei de Rehabilitació de l’Hospital Sant Rafael
Sabíeu que hi ha qui creu que quan ens fem grans les relacions de parella es tornen més interessants i consistents que en altres etapes de la vida? Sovint, però, els prejudicis ens fan renunciar a una experiència que és natural a qualsevol edat, lligar no és només cosa de joves.
S’acosta la tardor, època ideal per deixar volar el romanticisme, renovar projectes i, per què no, iniciar noves relacions. No només per als joves, sinó també per a les persones grans, que no es poden quedar enrere quant a gaudir d’un nou idil·li, d’una nova amistat o de la consolidació de l’amor de tota la vida.
Un moment per a nosaltres
Aquesta etapa de la vida ens dóna més temps per descobrir noves activitats per compartir amb la nostra parella o per trobar-ne una si és que no en tenim, el que popularment es coneix com “lligar”.
Viatjar pot ser una molt bona opció per gaudir del nostre company o companya i construir plegats records i experiències úniques. L’escenari ideal que a tots ens ve al cap en parlar d’amor i viatges és Venècia, on contemplar monuments, places i basíliques, fer un viatge en gòndola o perdre’s pels carrerons es converteix en una experiència romàntica.
Però tampoc no cal anar tan lluny per trobar racons amb encant per compartir amb algú especial. A Catalunya, existeixen indrets plens de romanticisme i història. Un d’ells és la vila de Cadaqués, amb un casc antic ple d’encant i presidit per l’Església gòtica de Santa Maria, i un lloc inigualable per fer un brindis contemplant la Costa Brava. Per als que prefereixin muntanya, un bonic indret on perdre’s en parella és Erill la Vall, a la Vall de Boí, un antic poblet amb l’Església romànica de Santa Eulàlia i el Centre d’Interpretació del Romànic de la Vall de Boí com a visites imprescindibles. A la costa de Tarragona, una bona escapada romàntica pot tenir com a destinació Altafulla, una vila declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO pel castell dels Marquesos de Tamarit i per la Vil·la romana dels Munts.
I si no tinc parella?
Generalment, quan es parla de lligar, tothom pensa en la gent jove, però gaudir de l’amor és tan important i satisfactori en la tercera edat com en qualsevol altra etapa de la vida, i no podem deixar de viure i de ser feliços per por del què diran. En aquesta edat, s’han après a compartir moments bons i dolents; s’han iniciat, viscut i finalitzat projectes i s’ha rigut i plorat per totes les experiències i moments viscuts.
Després dels 60, també és possible lligar
Cadascú té el seu estil i les seves preferències a l’hora de buscar parella, però sí que hi ha alguns llocs i moments que afavoreixen les trobades. Les sales de ball sempre han estat una bona opció. Els vespres de diumenge són de la discoteca Get Back, gràcies a la seva ‘Fiesta Cocodrilo’ amb revivals dels darrers 50 anys i públic de totes les edats. D’altra banda, la sala de festes Imperator s’ha convertit en un punt de trobada de gent madura, on passar una bona estona gaudint de la música de tots els temps amb una orquestra. No obstant, no cal anar a una discoteca per lligar. Cadascú ha de trobar aquell lloc i ambient en què se sent més a gust, perquè el que veritablement importa és tenir una actitud oberta a conèixer gent nova.
Les pèrdues d’orina són freqüents entre les persones grans, però no són un tret associat a l’edat al qual ens haguem de resignar. Cal que busquem l’ajut d’un professional perquè ens ajudi a millorar o trobar la solució adequada.
La incontinència urinària és la pèrdua involuntària, permanent o transitòria, d’orina que es produeix tant en persones sanes com associada a diferents malalties. Es tracta d’una síndrome molt estesa entre la població, amb una incidència major entre les dones i que augmenta amb l’edat. Malauradament, la vergonya o la creença que no hi ha remei o que és pròpia de l’edat fa que moltes persones no expliquin al seu metge que pateixen incontinència i, per tant, que no es prengui cap mesura. La majoria de gent desconeix que hi ha centres o unitats especialitzats en aquest tema.
Causes de la incontinència urinària
La primera que cal descartar és la infecció d’orina, que en persones d’edat avançada pot ser asimptomàtica. Molt habituals són les de tipus ginecològic, per exemple derivades d’un part complicat o pel descens de la bufeta, la matriu o fins i tot el recte. Una altra causa a tenir en compte són les malalties de tipus respiratori o les que afecten el sistema nerviós central, com el Parkinson, l’esclerosi múltiple o l’ictus. No podem oblidar l’obesitat, el restrenyiment crònic i les activitats físiques que suposin un alt impacte sobre el sòl pelvià.
Tipologies
La incontinència d’esforç és la pèrdua sobtada d’orina al tossir, esternudar o fer un exercici físic. És més freqüent en dones a partir dels 40-50 anys i es produeix per la pèrdua de força i to de la musculatura de l’esfínter.
La incontinència d’urgència es manifesta per una necessitat imperiosa d’orinar -és més freqüent en dones a partir de la menopausa- i es produeix per un augment de les contraccions de la bufeta, que fa que augmentem la freqüència miccional.
En els homes, la més habitual és la denominada incontinència urinària per buidament incomplet, que es caracteritza per cursar en forma de degoteig. En la majoria dels casos hi ha una retenció crònica com a conseqüència d’un procés obstructiu que pot estar produït per diverses causes, entre elles, una tumoració prostàtica.
Un altre tipus d’incontinència urinària més minoritària, i també més invalidant, és la contínua, ja que el pacient no presenta desig de d’orinar i requereix una atenció constant amb la utilització de
sondes o absorbents. La seva causa són les lesions medul·lars.
La incontinència funcional es manifesta més en persones amb deteriorament cognitiu o malalties que ocasionen una mobilitat reduïda.
L’enuresi és la pèrdua involuntària d’orina durant el son.
Diagnòstic
Primer de tot, cal fer el diagnòstic diferencial i esbrinar així quin tipus d’incontinència té el pacient. Per a això és important poder recollir el màxim d’informació referent al seu ritme de vida, els seus hàbits alimentaris, antecedents quirúrgics, medicació que pren, activitat física, consum de tabac, cafè i alcohol, etc. Tota aquesta informació ens ajudarà per poder orientar i poder fer algun canvi en els seus hàbits que pugui ajudar a millorar la seva qualitat de vida.
Solucions
Per tal de treballar la musculatura del sòl pelvià i aconseguir recuperar el to i la força muscular, s’ensenya a fer els exercicis de Kegel, insistint en la constància i continuïtat per aconseguir bon resultats. També es pot aplicar com a tractament complementari l’electroestimulació. Si no s’aconsegueix una resposta efectiva, amb la incontinència d’urgència, podem administrar tractament farmacològic, i per als casos d’incontinència contínua efectuarem el sondatge esporàdic. De mica en mica hem de perdre la por a parlar del tema i prendre’n consciència per tal de fer visible el problema i aconseguir possibles solucions.
Amb la col·laboració de: Dolors Conill, infermera responsable del Programa d’Incontinència Urinària de la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral.
93 380 09 70
