El voluntariat en l’acompanyament del pacient avançat

Maria Rufino a la sessió dels EAPS

En el marc del curs “Atenció psicosocial al final de la vida”, Maria Rufino, psicòloga de l’Equip d’Atenció Psicosocial de Mutuam, va impartir una sessió sobre les motivacions de les persones voluntàries i la importància de la seva autocura en el marc dels equips que atenen pacients avançats. La formació, impulsada pels EAPS de Mutuam – la Caixa, té lloc al Palau Macaya.

Sentim a dir sovint que vivim en una societat individualista, en què cadascú va a la seva sense preocupar-se dels altres ni de l’entorn que habita. Tanmateix, les xifres demostren que el voluntariat és un fenomen creixent, del qual participen cada cop més persones i en el qual s’hi van incorporant tasques més diverses. Un dels camps en què ja fa uns anys que trobem voluntaris i voluntàries és en el de l’acompanyament a pacients avançats. L’Associació Espanyola contra el Càncer coordina programes de voluntariat amb malalts que es troben al seu domicili, però també en hospitals o unitats de cures pal·liatives, com és el cas de l’Hospital de Sant Pau o l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, on col·laboren amb els Equips d’Atenció Psicosocial de Mutuam – la Caixa.

Sentir-se bé, ajudar els altres, fer alguna cosa per la societat… Són diversos els motius que porten una persona a dedicar una part del seu temps a acompanyar desinteressadament un desconegut. Si bé és cert que en molts casos la motivació no és altra que voler compartir una estona amb persones que ho estan passant malament, ens podem trobar sovint motius com l’agraïment, que és el que es produeix quan algú ha patit de prop una situació similar a la del pacient i vol retornar el que han fet per ell ajudant una altra persona. Tampoc no és pas estrany que l’acció del voluntari respongui a ferides emocionals pròpies que no han estat sanades i de les quals és possible que ell mateix no sigui conscient. En aquests casos, cal poder treballar-les abans de continuar amb la tasca de voluntariat.  També serà especialment necessari un acompanyament dels voluntaris per part dels responsables dels programes, que hauran de estar pendents del possible patiment o impacte que els generi la tasca que porten a terme.

Selecció i supervisió del voluntariat

Davant d’aquesta varietat de motivacions i de les diferents situacions que se’n poden derivar, pren especial rellevància la selecció inicial dels voluntaris, però també la supervisió un cop comencen a desenvolupar les seves funcions. És important cuidar-los i que es cuidin emocionalment en situacions que els poden impactar. L’autocura consisteix en que el voluntari s’adoni que alguna emoció s’ha activat dins seu i que aprofiti per aprofundir-hi. Pot ser una porta d’entrada que ens serveixi per escoltar la història que hi ha d’aquella emoció i per treballar-la. L’autocura es pot portar a terme mitjançant l’escriptura reflexiva, compartint com ens sentim amb els altres i deixant-nos anar, sent capaços de desconnectar i trobar allò que ens ajuda a evadir-nos, etc. Cada voluntari ha de descobrir la tècnica o tècniques que millor li funcionin per protegir-se.

No obstant això, des de fora, els responsables dels programes dels quals formin part les persones voluntàries i els professionals de l’equip en què col·laboren també han de supervisar-los i saber com se senten, detectant si hi ha cap anomalia. En alguns casos, per exemple, se’ls demana que escriguin correus electrònics explicant com estan vivint l’experiència i se’ls convoca regularment a reunions on es fa una devolució d’aquest seguiment. És una manera d’acompanyar-los en les emocions que estan sentint.

En qualsevol cas, és important que existeixi la figura del coordinador de voluntariat, que ha de procurar, conjuntament amb la resta de professionals, que els voluntaris, tot i que facin funcions molt diferents, es percebin com una part més de l’equip. En aquest sentit, és fonamental que es generi una comunicació fluïda i un clima de confiança.

Sigui com sigui, cal dedicar esforços a tenir cura dels voluntaris i voluntàries, ja que juguen un paper molt important en l’atenció als malalts avançats, ben diferenciat i complementari al que fan els professionals. Esdevenen una glopada d’aire fresc i, per a molts pacients, són la finestra per la qual escapar durant una estona de la malaltia i poder connectar amb altres aspectes de la seva vida.

Vídeo de ‘No jubilis la memòria’: els grans moments d’una jornada plena d’emoció

Final country al No jubilis la memòria

Ja tenim el vídeo que recull els millors moments de la jornada ‘No jubilis la memòria’, que La Fundació Mutuam Conviure va organitzar el passat 13 de juny a l’Auditori Axa Illa Diagonal. 160 persones van participar en les finals del Champions Dòmino de Mutuam i el Dancing Country Mutuam, dues competicions ja consolidades que tenen per objectiu conscienciar sobre la necessitat de practicar activitats que ajudin a preservar les funcions cognitives. En aquesta edició, hi han format part 55 casals i 2.143 persones que, hagin arribat o no a la final, segur que se senten representades en les següents imatges.

Com donar males notícies en l’àmbit de la salut?

Anna Escolà a la Jornada d'Atenció Psicosocial

En el marc del curs ‘Atenció psicosocial al final de la vida’, la psicòloga Anna Escolà va impartir el passat 25 de maig una sessió titulada ‘Comunicació: com donar males notícies’. Organitzada pels Equips d’Atenció Psicosocial de Mutuam, dels quals forma part Escolà, i en col·laboració amb l’Obra Social La Caixa, la formació té lloc al Palau Macaya, a Barcelona.

Els professionals de l’atenció sanitària es troben molt sovint davant del tràngol d’haver de donar males notícies als pacients. Des de la psicologia social, s’ha constatat que en general les persones tendim a evitar haver de comunicar aquelles informacions que preveiem que suposaran un impacte emocional negatiu per al receptor i que això neix de les pròpies pors de sentir el contagi emocional. És el que es coneix com a MUM (Mum about Undesirable Messages), un fenomen en què els professionals sanitaris no poden permetre’s veure’s immersos. En aquest sentit, existeixen metodologies i protocols que els poden ajudar a fer front a aquestes situacions tan incòmodes i complexes.

Abans de veure com donar males notícies, el primer que cal tenir en compte és que, d’acord amb la llei d’autonomia del pacient, el destinatari de la informació és el propi pacient i només ell pot decidir quines altres persones poden conèixer sobre el seu estat de salut. Per tant, cal evitar el model paternalista, tan present en el nostre entorn cultural. Un altre aspecte que és important que ens plantegem és quin tipus de professional som en relació a la nostra actitud i les nostres habilitats. Ens hem de preguntar si som empàtics (escolto i entenc el pacient i li ho demostro?), si som congruents i autèntics (expresso part del que sento i penso?) i si acceptem incondicionalment l’altre (sóc cordial, mostro interès i consideració i l’accepto sense jutjar-lo?).

Atenció, temps i sensibilitat

A l’hora de comunicar al pacient les males notícies és fonamental l’autoregulació emocional del professional. En aquest sentit, encara que sembli obvi, val la pena recordar que cal una atenció plena a la conversa i mostrar-nos serens en tot moment. És important, així mateix, no tenir pressa i oferir la informació adequada, tant des del punt de vista quantitatiu com qualitatiu, i no perdre de vista quin és el missatge que volem transmetre. L’actitud que ha de mantenir el professional ha de ser pacient, oberta i cordial, actuant com a receptor i canalitzador.

Algunes de les tècniques i habilitats que és recomanable aplicar són la d’utilitzar paraules de baix contingut emocional, plantejar al pacient preguntes exploratòries i informar amb neutralitat afectiva. Cal promoure preguntes obertes, deixant prou temps al pacient perquè reaccioni i explori. Així mateix, és important oferir acompanyament afectiu durant la visita i preparar la propera abans d’acomiadar-lo. Tant essencial és saber el que convé aplicar com el que cal evitar, començant per la utilització de frases que etiqueten del tipus “tinc una mala notícia”. Tampoc no es poden avançar hipòtesis de treball, ni dir tota la veritat si el pacient no ho vol. S’ha d’evitar també negar qualsevol esperança o ignorar el paper de la família.

Eines metodològiques

Una de les tècniques d’intervenció terapèutica que val la pena destacar és la del Counselling, que cerca, des del respecte, el fet de no jutjar, l’empatia i l’escolta activa, així com que la persona prengui consciència del que cal canviar.

Per tal d’establir un diàleg amb el pacient a l’hora de donar-li males notícies hi ha cinc aspectes que el professional hauria de tenir en compte en la conversa i alguns exemples de frases que pot utilitzar: percepció del pacient (“recorda per què li han fet aquesta prova?”); invitació (“vol saber més detalls o prefereix parlar del tractament?”); coneixement (“m’estic explicant correctament?”); empatia (“és normal tenir aquest sentiments i experimentar aquestes emocions”) i confrontació/comprovació (per acabar, caldria fer un resum, formular un pla de treball i planificar el seu seguiment).

En la mateixa línia, els professionals disposen del protocol EPICEE per abordar la comunicació de males notícies. Segons aquest, el primer element que cal controlar és l’Entorn, buscant un lloc privat i amb l’única presència de familiars de referència i professionals directament implicats en el cas. El segon, és la Percepció del pacient, a partir de l’exploració dels coneixements que tenen ell i la seva família de la malaltia.  El tercer element en què es fixa el protocol és el de la Invitació, mitjançant la qual el professional a d’indagar fins a quin punt el pacient vol saber sobre la seva situació. El quart element és el del Coneixement, en el sentit d’assegurar-se que la persona està entenent les explicacions que se li donen. L’Empatia és el cinquè element que recull el protocol, segons el qual, és necessari explorar les emocions del pacient i entendre-les, però també transmetre aquesta comprensió. Com a últim element, apareix l’Estratègia, entesa com la formulació d’un pla de treball i de seguiment que minimitzarà l’angoixa del pacient.

Més enllà de la polifarmàcia, tractament centrat en el pacient

farmàcia polifarmàcia

Les malalties cròniques s’han incrementat en els últims anys i les estratègies desenvolupades per gestionar-les han creat una càrrega creixent de medicació en els pacients crònics. La polimedicació indueix a una manca d’adherència terapèutica, malversació dels recursos sanitaris i resultats negatius en salut. En aquest context, cal adaptar els tractaments a la realitat de la vida diària dels pacients, millorant així la seva qualitat de vida i l’atenció dispensada. (1)

L’efectivitat dels tractaments es veu disminuïda per la manca d’adherència (2). Aquest és un problema d’abast mundial; s’estima que l’incompliment terapèutic afecta al 50-60% dels pacients crònics. L’adhesió terapèutica és un fenomen multidimensional, determinat per l’acció de diversos factors. Fins ara, s’ha focalitzat el problema com a una responsabilitat exclusiva del pacient, però són diversos els factors implicats des dels sistemes sanitaris i els seus professionals, el tipus de procés-malaltia i els fàrmacs involucrats per portar a terme una teràpia òptima.

En general, quan parlem de pacient crònic, fem referència a un pacient polimedicat, amb diverses malalties de caràcter crònic, amb comorbiditats associades, normalment d’edat avançada, que presenta diferents dèficits que ens dificulten l’adhesió adequada als tractaments prescrits. En el pacient geriàtric ens trobem amb una disminució de la capacitat cognitiva, de l’agudesa visual i de la capacitat instrumental que ens dificulten l’optimització del tractament.

L’ adherència als tractaments s’ha relacionat amb el nombre de medicaments i amb la complexitat del règim terapèutic; aquest ve determinat per les formes farmacèutiques i les freqüències de dosificació, entre d’altres. Els programes de gestió de pacients crònics han d’analitzar tots els medicaments que el pacient està prenen i determinar la complexitat del tractament, per poder dissenyar i implementar estratègies i mesures necessàries per tal de reduir la complexitat i així garantir la millor adherència al tractament, l’optimització de l’efectivitat i la millora dels resultats positius en salut.

La polifarmàcia, els medicaments inadequats i índex elevats de complexitat del règim terapèutic han demostrat que influeixen en els resultats en salut dels pacients geriàtrics tot i que l’impacte de la complexitat del règim terapèutic en els resultats de salut en geriatria està poc estudiat(3).

La gestió dels pacients crònics (i els seus tractaments) fa necessària una eina validada, per poder classificar la complexitat del règim terapèutic i així poder dissenyar estratègies eficients. El Medication Regim Complexity Index (MRCI) ha demostrat una validesa satisfactòria a l’aplicació de la pràctica clínica en geriatria (3).

El MRCI és un instrument validat de 65 ítems, que s’utilitza per avaluar la complexitat del règim de la medicació. Està dividit en tres grans blocs on s’analitza:

Secció A

Forma farmacèutica

Secció B

Posologia i dosificació

Secció C

Instruccions addicionals

Amb els resultats del MRCI podem diferenciar mesures d’alt i baix nivell de complexitat, que són una eina potencial per identificar pacients amb problemes d’incompliment i poder realitzar intervencions dirigides. S’ha demostrat que els pacients no adherents almenys a un fàrmac tenen un MRCI més elevat. Tot i això, són necessaris més estudis dirigits a investigar les millores que representa la identificació dels pacients amb règims de medicació complexes, per implantar intervencions dirigides a simplificar-ne els règims i millorar els resultat en salut derivats.

És important valorar l’incompliment terapèutic, perquè moltes de les intervencions terapèutiques necessàries per gestionar les malalties cròniques només són eficaces si s’utilitzen correctament. Aquestes requereixen d’una inversió personal contínua de temps i esforç per part del pacient. La finalitat de les intervencions ha de ser adaptar els tractaments a les necessitats del pacient donant eines per poder responsabilitzar-se de determinats comportaments i incrementar el sentit de què són els verdaders gestors dels règims terapèutics.

Les estratègies per millorar l’adherència requereixen avaluar totes les possibles causes de la adhesió inadequada. S’ha demostrat que les estratègies més efectives són les que consideren més d’un factor i més d’una intervenció, on es valora la càrrega terapèutica assumible pel pacient (que ens variarà de manera individual) i serà necessària adaptar-la a cada cas.

Quan establim un tractament terapèutic sempre cal valorar la càrrega terapèutica assumible per part del pacient i els seus objectius terapèutics, no tan sols en els pacients incomplidors. Un cop establim la capacitat de càrrega terapèutica i complexitat que el pacient és capaç d’assumir, pactem els tractaments segons objectius i prioritats. Cal reconèixer la comorbiditat a l’aplicar l’evidència i prioritzar la perspectiva del pacient, per optimitzar l’adhesió terapèutica. Les persones amb malalties cròniques que no s’adhereixen al tractament, indiquen que els manca capacitat, habilitat i o coneixement per fer-ho (4)

Els plans farmacològics que s’imposen als pacients crònics per tractar les diferents malalties que pateixen, moltes vegades no tenen en compte les comorbiditats que repercuteix en temps i esforç per part del pacient. Els pacients crònics estan preocupats per la càrrega que representa la malaltia però també per el creixent augment del número de medicaments que han de prendre. Moltes vegades intensificar la teràpia farmacològica pot produir un efecte contrari a l’esperat, incrementant els resultats negatius. Els pacients que no poden assumir la carrega terapèutica tenen pitjors resultats en salut, pitjor qualitat de vida i es veuen afectats per més errors mèdics.

Els pacients i cuidadors son els únics que poden expressar-se respecte el pes dels tractaments a la vida diària dels pacients, per aquest motiu, han de participar en la gestió dels tractament. La implicació dels malalts en la clarificació de les càrregues individuals i col·lectives han de ser claus en la millora dels resultats.

Bibliografia:

  • May, Carl, Victor M. Montori, and Frances S. Mair. “We need minimally disruptive medicine.” BMJ: British Medical Journal (Online) 339 (2009).
  • Libby, Anne M., et al. “Patient-level medication regimen complexity across populations with chronic disease.” Clinical therapeutics 35.4 (2013): 385-398
  • Mansur, Nariman, Avraham Weiss, and Yichayaou Beloosesky. “Looking beyond polypharmacy: quantification of medication regimen complexity in the elderly.” The American journal of geriatric pharmacotherapy 10.4 (2012): 223-229.
  • Barber, Nick, et al. “Patients’ problems with new medication for chronic conditions.” Quality and Safety in health care 13.3 (2004): 172-175.
  • Wimmer, Barbara Caecilia, et al. “Medication regimen complexity and number of medications as factors associated with unplanned hospitalizations in older people: a population-based cohort study.” The Journals of Gerontology Series A: Biological Sciences and Medical Sciences 71.6 (2016): 831-837.
  • George, Johnson, et al. “Development and validation of the medication regimen complexity index.” Annals of Pharmacotherapy 38.9 (2004): 1369-1376.
  • Leppin, Aaron L., Victor M. Montori, and Michael R. Gionfriddo. “Minimally disruptive medicine: a pragmatically comprehensive model for delivering care to patients with multiple chronic conditions.” Healthcare. Vol. 3. No. 1. Multidisciplinary Digital Publishing Institute, 2015.
  • Hirsch, Jan D., et al. “Validation of a PatientLevel Medication Regimen Complexity Index as a Possible Tool to Identify Patients for Medication Therapy Management Intervention.” Pharmacotherapy: The Journal of Human Pharmacology and Drug Therapy 34.8 (2014): 826-835.
  • Wimmer, Barbara C., et al. “Medication regimen complexity and unplanned hospital readmissions in older people.” Annals of Pharmacotherapy 48.9 (2014): 1120-1128.
  • Olson, Catherine H., et al. “Clustering of elderly patient subgroups to identify medication-related readmission risks.” International journal of medical informatics 85.1 (2016): 43-52.
  • Barber, Nick, et al. “Patients’ problems with new medication for chronic conditions.” Quality and Safety in health care 13.3 (2004): 172-175.
  • Wimmer, Barbara C., et al. “Clinical Outcomes Associated with Medication Regimen Complexity in Older People: A Systematic Review.” Journal of the American Geriatrics Society (2016).

Amb la col·laboració d’Anna Agustí, farmacèutica de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona

Beneficis terapèutics i socials de la valoració dels pacients amb demència en el seu entorn

Professionals EAR en la sessió clínica

Jeanette Mandujano, metge especialista en geriatria i gerontologia dels Equips d’Atenció Residencial gestionats per Mutuam, va tractar en una sessió clínica organitzada per la Fundació Mutuam Conviure la valoració i seguiment dels pacients amb demència. Aquestes trobades periòdiques responen al compromís de l’entitat de contribuir a difondre les bones pràctiques i els models d’excel·lència tant en l’àmbit sociosanitari com en el comunitari entre els professionals.

La demència és un síndrome adquirit que es caracteritza, no només pel dèficit de memòria, sinó també per l’alteració de la capacitat del pacient de portar a terme les tasques de la vida quotidiana, és a dir, per un deteriorament progressiu del seu funcionament social i ocupacional. Això, lligat a un procés d’envelliment de la població que comporta un augment a nivell epidemiològic, fa que ens trobem davant d’un repte social que cal abordar des de diverses vessants. En aquest sentit, són fonamentals estudis com el que han portat a terme els Equips d’Atenció Residencial (EAR) de Mutuam, basat en un seguiment dels pacients in situ.

Quan parlem de demència, cal tenir en compte que existeixen diferents tipologies. Tot i que disposem de diverses classificacions, la més utilitzada és la que, d’acord amb un criteri etiològic, distingeix entre demències primàries i secundàries. El primer grup el conformen les degeneratives, com l’Alzheimer, la vascular, la de Cossos de Lewy, la frontotemporal o l’associada al Pàrkinson, entre d’altres. Les secundàries són, en canvi, les que tenen causes conegudes i, en molts casos, són reversibles, com les derivades de tumors o d’alteracions endocrines o metabòliques.

Descartar altres síndromes

El diagnòstic de la demència és eminentment clínic. Els trastorns conductuals són els símptomes més evidents però poden respondre a moltes causes i, per això, cal fer un diagnòstic diferencial que inclogui factors de la història clínica, una valoració cognitiva i una de funcional que permetin descartar altres síndromes i determinar de quin tipus de demència es tracta. A partir d’aquí, i per tal de poder fer un abordatge terapèutic adequat i una atenció personalitzada, cal fer l’estadiatge mitjançant eines com l’escala de Reisberg, el test MMSE 30 o l’escala FAST.

A nivell farmacològic, la primera intervenció terapèutica ha d’anar encaminada a tractar l’etiologia, en el cas que ens trobem davant de síndromes reversibles. Quan hi hagi un dèficit colinèrgic, caldrà, en canvi, un tractament amb Donepezilo, Rivastigmina o Galantamina. També s’haurà de valorar l’ús de fàrmacs antagonistes dels receptors NMDA o per tractar símptomes psiquiàtrics. Igualment important és saber quan cal retirar el tractament específic. És així, entre d’altres, quan aquest provoca reaccions adverses, quan no hi ha resposta després de 18 setmanes d’aplicació o quan la presència d’una altra malaltia el contraindiquin.

Assistents a la sessió clínica
Assistents a la sessió clínica

Intervencions individualitzades i interdisciplinàries

Tanmateix, l’abordatge de la demència ha d’anar molt més enllà del tractament farmacològic. Cal treballar en equip i conjuntament amb la família, a qui s’ha d’explicar tot el procés, per tal d’establir uns objectius per al pacient. Ha de prevaldre sempre la funcionalitat de la persona demenciada i, en aquest sentit, caldrà establir un programa d’exercici físic i d’activitats de la vida diària, així com un d’estimulació cognitiva. A més, caldrà oferir-li suport psicològic, identificar les mesures de seguretat concretes que requereix i elaborar un pla individual de cures.

L’estudi descriptiu portat a terme pels EAR de Mutuam amb 105 pacients demenciats institucionalitzats en les residències del Vallès Occidental i Oriental es va plantejar com a objectiu demostrar la idoneïtat del dispositiu assistencial en geriatria domiciliària per fer la seva valoració i el seguiment. Els responsables de la investigació consideren fonamental efectuar-les en l’entorn propi de la persona, sigui la seva llar o una residència, ja que s’evita l’impacte emocional que pot provocar-los el trasllat. Una de les conclusions que es van obtenir va ser que, després de 6 mesos de la retirada del tractament específic, no van observar-se efectes adversos ni la necessitat de reintroduir-lo. D’altra banda, tenint en compte no només el cost del tractament sinó també el de les visites especialitzades a l’hospital, la intervenció dels EAR va suposar una gran disminució dels costos directes. A més, els responsables de l’estudi consideren que les visites domiciliàries d’aquests professionals esdevenen, més que una visita de seguiment de la demència, una visita de seguiment general del pacient.

Professionals de Mutuam exposen els resultats de tres estudis en el 59è Congrés de de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia

Professionals de Mutuam presenten pòsters

Mutuam ha participat en el 59è Congrés de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia, mitjançant la presentació de tres pòsters de la mà de la seva Unitat de Valoració Geriàtrica Integral (UVGI) i d’un dels seus Equips d’Atenció Residencial (EAR). Sota el títol ‘Envelliment i cronicitat: una oportunitat per a la prevenció i la innovació’, la trobada va celebrar-se a la Corunya els dies 7,8 i 9 de juny.

Els professionals dels EAR van presentar els resultats d’un estudi portat a terme per Olga Chuquipuma, Paola Mantilla, Julia Falgueras, Pilar Bascuñana i Marisol Marin que es qüestionava fins a quin punt es complien els objectius de control en pacients diabètics institucionalitzats. La investigació els va portar a concloure que el control que s’efectua és quasi estricte tenint en compte el deteriorament cognitiu i funcional de la mostra de l’estudi, però també que en persones grans i amb pluripatologies és necessari un maneig individualitzat que valori el risc-benefici d’un control estricte. (veure pòster)

En el congrés, es va presentar un pòster d’un estudi en què ha participat, entre altres professionals, Imma Mundet, membre d’un dels EAR de Mutuam. L’objectiu era conèixer el perfil de l’ancià ingressat en residències geriàtriques de Barcelona i la dotació dels equips sanitaris d’aquestes. Com a conclusió, els responsables de la investigació van destacar l’heterogeneïtat dels centres i que, en alguns casos, tot i complir-se la normativa, la dotació de personal és insuficient. (veure pòster)

Per part de l’UVGI, es va presentar un pòster titulat ‘Cercle del desastre terapèutic’, a partir d’un estudi sobre la utilització de fàrmacs anticolinèrgics en pacients grans elaborat pels professionals de Mutuam Adela Martin, Núria López, Dolors Conill, Glòria Obrero, Domènech Gil i Jaume Padrós. Els responsables de la investigació van trobar resultats contradictoris sobre la relació entre la cognició i aquest tipus de medicaments i van subratllar la importància de revisar el seu ús i fins i tot retirar-los o substituir-los per d’altres amb menys efectes sobre aquesta via. (veure pòster)

Country i dòmino, la fórmula de l’èxit de ‘No jubilis la memòria 2017’

Guanyadors 'No jubilis la memòria'

La 13a edició de la Gran Final del ‘No jubilis la memòria’ va atraure dimarts 13 de juny 160 persones amb ganes de competir, d’activar cos i ment i, sobretot, de passar-ho bé. L’Auditori Axa, a l’Illa Diagonal, va acollir aquesta jornada que és el colofó, després de mesos de preparació i processos de classificació, de la Champions Dòmino de Mutuam i la Dancing Country Mutuam. L’objectiu de la Fundació Mutuam Conviure (FMC) amb aquesta iniciativa és conscienciar els sèniors sobre la importància de la prevenció de la pèrdua de les capacitats cognitives, entre elles, la memòria. En aquesta ocasió, han participat en les competicions 55 casals i 2.143 persones, 1.314 jugadors de dòmino i 829 ballarins de country i line dance.

La jornada va incloure un emotiu homenatge a Agustí Montal, president de Grup Mutuam que ens va deixar el passat 22 de març. Creador de la Fundació de l’entitat, va ser també l’impulsor de la Champions Dòmino de Mutuam. El president  del Patronat de la Fundació, Miquel Vilardell, va fer un elogi a la figura d’Agustí Montal i va anunciar que els premis anuals d’aquest certamen portaran el nom “Trofeu Agustí Montal”. A l’acte de cloenda es va entrevistar a Josep Ma Fusté, ex-jugador del FC Barcelona en l’època en què Montal va ser president del club.

.

Els nervis de la competició no van fer perdre la concentració als finalistes de la Champions Dòmino de Mutuam. El desplegament de les estratègies, però, només va portar al podi dels guanyadors d’aquesta edició a tres parelles:

1r Premi: Sandalio Álvarez i Joan Gallart, del Casal de Gent Gran Sant Martí, de la Generalitat de Catalunya. Van guanyar una estada de 3 dies a Mallorca per a 4 persones i trofeu per a cada component de la parella.

2n Premi: Joan Brills i Wenceslao García, del Casal de Gent Gran Joan Casanelles, de l’Ajuntament de Barcelona. Es van endur un trofeu per a cada component de la parella.

3r Premi: Dr. Antonio D’Lacoste i Juanma Pujol, del Col·legi de Metges de Barcelona. Es van endur un trofeu per a cada component de la parella.

La part més espectacular de l’acte va ser la de les exhibicions de ball dels finalistes del Dancing Country de Mutuam. Els representants de cinc casals van portar el ritme sobre l’escenari i van contagiar d’energia els assistents. Tot i que el gran nivell d’aquesta edició va fer difícil escollir els guanyadors, el jurat va acabar decantant-se pels equips següents:

1r Premi: Casal de Gent Gran Mossèn Clapés, de l’Ajuntament de Barcelona. Van endur-se un trofeu per al casal i un cap de setmana per a 12 persones a l’Spanish Event que se celebra a Calella de la Costa entre el 3 i el 5 de novembre de 2017.

2n Premi: Esplai Sant Lluís, de l’Obra Social La Caixa. Es van endur un trofeu per al casal.

3r Premi: Casal de Gent Gran Taulat – Can Saladrigas, de l’Ajuntament de Barcelona. Es van endur un trofeu per al casal.

La intensa jornada es va cloure amb un lunch per als assistents. Passats els nervis, va ser un bon moment de socialització i de començar a fer plans per a la propera edició del ‘No jubilis la memòria 2018′.

Moltes gràcies a la col·laboració de patrocinadors que donen suport a aquesta iniciativa social en l’àmbit de la gent gran com Pluriambient, Arcasa, Onet, Barna Import, Hartmann i Smith & Nephew, es dóna suport i continuïtat a aquesta jornada de prevenció del deteriorament cognitiu, amb el compromís de la Fundació Mutuam Conviure i el Grup Mutuam, per un envelliment saludable.

Mentre us deixem el VIDEO de com va anar aquesta 13a edició,  d’una jornada pensada per treballar la memòria dels sèniors.

Un PADES de Mutuam presenta un pòster al Congrés Internacional d’Infermeria

Professionals del PADES al Congrès d'Infermeria

Beatriz Mandueño i Pepa Romero, professionals dels PADES d’Atenció Continuada de Mutuam, van presentar un pòster en el Congrés Internacional d’Infermeria 2017 titulat ‘Anàlisi de l’activitat assistencial de l’equip d’atenció domiciliària de nit en pacients onco-pal·liatius. L’esdeveniment es va celebrar a Barcelona, entre el 27 de maig i l’1 de juny, i va reunir milers d’infermeres de diferents països amb l’objectiu de compartir coneixements i experiències pràctiques per avançar cap una prestació de cures d’excel·lència.

Les professionals de Mutuam van exposar els resultats d’un estudi que es proposava descriure les activitats portades a terme per l’Equip d’Atenció Domiciliària Nocturna de la ciutat de Barcelona. Com a conclusió principal, les responsables de la investigació van destacar que la posada en marxa d’aquest servei ha permès que els pacients i les seves famílies se sentin atesos les 24 hores del dia i 365 dies a l’any, proporcionant-los una gran seguretat, i que s’ha millorat la qualitat assistencial domiciliària, reduint-se les derivacions innecessàries a hospitals d’aguts i respectant-se la preferència dels pacients de romandre a casa seva.

Pades Mutuam

Mutuam Güell participa en un pla pilot de retorn al domicili de pacients d’ictus

Pla de retorn al domicili pacients ictus

Maria Josep Garcia, treballadora social de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, va presentar en sessió clínica el 19 d’abril els resultats del “Pla de retorn a domicili per a pacients amb Ictus”, en què ha participat el centre. Dissenyat per l’Ajuntament de Barcelona i el Consorci Sanitari de Barcelona, 102 pacients han format part d’aquest projecte pilot que es troba en fase d’avaluació.

L’ictus és la primera causa mèdica de discapacitat i la segona de demència. La lesió cerebral que ocasiona pot provocar tot un seguit de dèficits motors, cognitius, neuropsicològics i sensorials. Això, òbviament, repercuteix en la qualitat de vida i en la participació en la vida social i familiar tant de qui l’ha patit com de les persones del seu entorn. Per tant, més enllà de la complexitat sanitària, les seqüeles dels accidents vasculars tenen, per la seva severitat i afectació en el temps, un elevat impacte a nivell sociofamiliar que la xarxa assistencial hauria d’abordar facilitant als pacients que necessiten rehabilitació l’accés als àmbits que els ofereixin el suport més adequat.

En aquest sentit, i amb l’objectiu d’integrar l’abordatge sanitari i social per aconseguir els millors resultats, l’Ajuntament de Barcelona i el Consorci Sanitari de Barcelona han dissenyat el Pla de retorn al domicili. Aquest pla pilot, que va arrencar el febrer de 2016 i del qual han format part un centenar de pacients, ha permès un procés d’atenció continuat a pacients amb seqüeles d’ictus aguts de l’hospitalització al domicili. Entre els centres que hi han participat, hi ha hospitals d’aguts, de rehabilitació intensiva i sociosanitaris, com l’Hospital sociosanitari Mutuam Güell.

Els pacients inclosos en el Pla van ser derivats d’un hospital d’aguts a un de rehabilitació intensiva o sociosanitària, on després que signessin el consentiment de participació se’n van valorar les necessitats socials. Tant els pacients que ja tenien assistència a casa abans de l’ictus com els que presentaven un risc social greu i que, per tant, havien de ser derivats directament a un centre sociosanitari o hospital de mitjana intensitat HMI,  van ser descartats per formar part del Pla.

Procés de valoració

En la detecció del risc social, que es va portar a terme en les 48 hores posteriors a l’ingrés, es va tenir en compte si la persona vivia sola o amb una persona amb capacitat limitada de suport i si tenia dependència física prèvia o deteriorament cognitiu. Així mateix, es van fer servir diverses eines, com l’Índex Barthel, les escales de qualitat de vida i de Lawton i Brodi o el test de Pfeiffer per valorar el nivell de dependència del pacient i, d’acord amb això, se li van prescriure un nombre d’hores setmanals de suport per a quan se li donés l’alta. La tipologia de serveis que es va oferir en el marc del pla incloïa atenció personal, neteja i manteniment de la llar, àpats a domicili i ajudes tècniques per adaptar l’habitatge.

Així doncs, quinze dies abans que els pacients fossin donats d’alta, els treballadors socials dels centres on restaven ingressats van fer les corresponents peticions als Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona perquè el retorn al domicili es pogués fer en les millors condicions. En el cas de Mutuam Güell, es van incloure en el Pla catorze persones, de les quals deu van rebre el servei d’atenció al domicili, set, l’adaptació de l’habitatge i una, àpats a domicili.

Dilemes ètics i clínics en l’atenció pal·liativa

Esther Limón la Curs de Formació Mèdica Continuada

En el marc del 28è Curs de Formació Mèdica Continuada, la doctora Esther Limón, metgessa de l’EAP Ronda Prim Mataró, va impartir una xerrada titulada ‘Dilemes ètics i clínics en l’atenció al final de la vida’. Aquesta iniciativa de la Fundació Mutuam Conviure té com a objectiu difondre les bones pràctiques i els models d’excel·lència tant en l’àmbit sociosanitari com en el comunitari mitjançant l’actualització del coneixement dels professionals de diverses disciplines. 

Des de fa uns anys, en l’àmbit sociosanitari català, hem passat de parlar de cures pal·liatives a fer-ho d’atenció pal·liativa, una atenció que s’ha d’oferir des de tots els recursos i que qualsevol professional ha de poder proporcionar als seus pacients. Aquesta transformació es produeix en un context en què els metges es troben en la seva pràctica diària cada cop amb més persones grans i amb moltes patologies. De fet, estem superant conceptes com pluripatologia o cronicitat per passar a parlar de complexitat. Aquesta es defineix com la situació que reflecteix la dificultat de gestió d’un pacient i la necessitat d’aplicar-li plans individuals específics a causa de la presència o la concurrència de malalties, de la seva manera d’utilitzar els serveis o del seu entorn.

D’acord amb aquest paradigma emergent, els professionals han de tenir en compte elements contextuals del pacient. Ja no diagnostiquen només una malaltia, sinó una situació. El grau de complexitat es relaciona tant amb  el nivell de certesa per identificar una situació com amb el nivell d’acord sobre com procedir.

Tot i que a la resta de països es fa servir l’estratificació, que identifica complexitat com a cúmul de malalties, en el sistema sanitari català el criteri dels professionals passa per sobre de l’algoritme, s’han de tenir en compte elements com les necessitats d’aquell perfil concret de pacient, les seves condicions personals, socials i sistèmiques i el benefici que es pugui derivar de la possible intervenció. Una identificació precoç d’una situació de final de vida permet oferir una perspectiva assistencial més adient, obrint la possibilitat de l’avaluació multidimensional i la revisió de la situació i dels objectius terapèutics. A més, facilita una planificació compartida amb el pacient i els familiars i optimitza l’accés als recursos assistencials.

El professional de referència l’escull el pacient

L’atenció en l’etapa de final de vida sol implicar diversos professionals que, de vegades, no comparteixen el mateix criteri respecte quina és la intervenció més adequada. Davant del dilema, en aquests casos qui hauria de decidir és el professional de referència, que és aquell que coneix millor el pacient i el seu entorn. Sovint és el metge de capçalera, però en un malalt oncològic, probablement ho serà l’oncòleg, i en una persona institucionalitzada, el metge del seu centre. En qualsevol cas, des de la perspectiva de l’Atenció Centrada en la Persona, hauria de ser aquesta qui l’escollís.

Al llarg del procés d’atenció pal·liativa, són habituals també els dilemes en la presa de decisions sobre la medicació i les mesures de suport, que està molt vinculada al diagnòstic de situació. En relació a la sedació pal·liativa, s’ha de tenir en compte que només està permesa per alleujar els símptomes refractaris i no pas per als símptomes difícils. Respecte a l’alimentació i la hidratació enteral o parenteral, si es consideren part del tractament mèdic, s’haurien de retirar quan es retira aquest. Ara bé, no és així si les considerem mesures de confort. De fet, a la nostra cultura es mantenen sempre que la persona no hagi manifestat el contrari.

Principi d’autonomia i competència

La comunicació sol ser una altra de les fonts de dilemes en l’atenció pal·liativa. La unitat a tractar la constitueixen el malalt i la família, que es troben en una situació de gran impacte emocional que el professional ha de reconèixer i intentar abordar en la mesura del possible. En aquest sentit, cal que es marqui uns objectius realistes i que estableixi els seus propis límits, però també que sàpiga demanar ajuda, implicar a altres persones en la cura del malalt i curar-se ell mateix.

Tot i que s’hagi d’acompanyar la família en aquesta situació de vulnerabilitat, s’ha de tenir en compte que, mentre la persona sigui competent, és amb ella amb qui hem de parlar de la seva situació, respectant el principi d’autonomia. A diferència de la capacitat, que és un concepte legal, la competència és un concepte clínic, i l’han d’avaluar els professionals sanitaris. Junt amb la llibertat i la disponibilitat d’informació suficient, la competència és un requisit imprescindible perquè es doni el consentiment informat del pacient. Aquest ha de ser fruit de la relació clínica i els professionals han d’afavorir la comprensió del procediment proposat, les alternatives, els resultats esperats, etc.

En tots els casos complexos, és important que s’hi incorporin les deliberacions estructurades, que impliquen l’educació del pacient i el seu representant, la seva implicació des del principi del procés, el coneixement dels valors i objectius del pacient i l’elaboració d’un document consultiu.

La PDA, una eina essencial

Hem de partir de la idea que tot allò que es pugui planificar amb la persona quan es trobi en condicions d’estabilitat s’ha de fer, perquè els imprevistos ja vindran.  Això ens permetrà que les nostres respostes sempre s’adeqüin al màxim a allò que vol el pacient. La Planificació de Decisions Anticipades (PDA) s’ha d’iniciar quan aquest mostri interès i/o quan identifiquem que se’n pot veure beneficiar i que es troba en un moment adequat. Tot i que sigui un únic professional qui l’elabori, el procés s’enriquirà si hi incorpora persones de diferents disciplines. Per fer la PDA primer cal explicar-li bé al pacient en què consisteix i quin serà el procediment. Un cop l’hagi acceptat, caldrà dialogar molt amb ell per esbrinar quin és el seu coneixement i percepció de la malaltia, descobrir quins són els seus valors i vivències i prendre decisions sobre qüestions concretes. La importància de la PDA radica en els beneficis que aporta. Entre d’altres, millora la situació de final de vida del pacient, en qui augmenta la percepció de control i la seguretat que els seus desitjos seran respectats, i de la seva família, a qui es descarrega de responsabilitat. A més, ajuda a disminuir la complexitat en la presa de decisions i estalvia recursos.

Malgrat que la transformació cultural en professionals, en pacients i en la societat que implica tot això requereix una mica de temps, aquest és un repte ineludible per al sector sociosanitari de Catalunya. Ja s’han fet passes molt importants en aquesta direcció. Cal, doncs, fer allò que ja s’està fent i mantenir la millora contínua.