Arxius d'Atenció Sanitària i dependència

Musicoteràpia a domicili al final de la vida

Published on març 17, 2023

Marta Goicoechea, infermera del PADES Girona del Grup Mutuam, i Íñigo Berrio, infermer i musicoterapeuta, van oferir una sessió clínica en línia sobre la importància de la musicoteràpia com a eina de suport per a persones pacients i famílies el passat dimarts 7 de febrer de 2023.

Des de principis de l’any passat, al PADES Girona del Grup Mutuam, impulsem un projecte de musicoteràpia a domicili al final de la vida. Actualment, el PADES està format per la metgessa Cristina Prat Asensio, les infermeres Maria Roser Espinalt Serra i Marta Goicoechea Fernàndez, la treballadora social Ita Miquel Valentí i la psicòloga Ana Cimpean. Així doncs, la nostra voluntat és acostar les teràpies complementàries i enriquir amb elles la nostra quotidianitat i el dia a dia.

La musicoteràpia: primers contactes

En aquest sentit, el primer contacte del grup amb la musicoteràpia es va portar a terme arran el meu treball final del màster en atenció oncològica integral de la Universitat de Girona en col·laboració amb l’Institut Català d’Oncologia. Allà, vaig aprofundir en l’essència de la musicoteràpia i vaig descobrir que es classificaven com a musicoteràpia moltes pràctiques.

De fet, l’any 2000, l’OMS parla de musicoteràpia en el seu objectiu de salut per a tothom. Indubtablement, la música es considera una eina per al desenvolupament físic, psíquic i cultural i una generadora de cosmos. La música és l’expressió emocional i el llenguatge de les emocions. No obstant això, la musicoteràpia és molt més que aquests grans trets distintius de la música.

La musicoteràpia i els malalts pal·liatius

Al PADES Girona del Grup Mutuam, treballem amb malalts pal·liatius. En concret, la teràpia amb malalts pal·liatius gira al voltant de les emocions i de l’espiritualitat. Totes les coses de la vida tenen un missatge i una informació, i la música és el canal perquè arribi a la persona. Així doncs, el projecte es desenvolupa en un context pal·liatiu, on hi ha molta necessitat de comunicar.

Tot i això, cal tenir en compte des d’on comuniquem i com ho fem. En aquest cas, la música és la via perquè aquests missatges puguin arribar i el pacient pugui tenir un acompanyament més proper en el seu moment final. També, les persones que envolten el pacient hi poden participar.

Quina diferència hi ha entre la musicoteràpia i la teràpia amb música?

En aquest punt, cal diferenciar entre la musicoteràpia i la teràpia amb música. En el primer cas, les sessions de musicoteràpia les imparteix una persona amb formació específica. L’objectiu és utilitzar la música i els elements musicals com a mètode terapèutic en determinats trastorns i disfuncions per afavorir el benestar físic, mental i emocional de les persones. Hi ha diverses teories sobre els efectes de la musicoteràpia sobre el control de l’ansietat, l’estrès i el dolor.

En el segon cas, la teràpia amb música és aquella conduïda per professionals sanitaris o músics sense formació específica. En contraposició, la musicoteràpia fa servir la música d’una manera molt més específica per arribar a la persona i implicar-la en les seves necessitats i atendre les seves inquietuds a través de les qualitats del so, del ritme, de la melodia i de l’harmonia.

La musicoteràpia com a vincle entre persones pacients i famílies

Al PADES Girona del Grup Mutuam, ens vam marcar com a objectiu general valorar l’eficàcia de la musicoteràpia en pacients i familiars dels equips PADES en diagnòstic clínic de davallada i en situació d’últims dies. En aquest sentit, vam buscar interactuar i crear un vincle entre les persones malaltes, les famílies i els components domiciliaris, com el SAD o les ajudes tècniques.

Així mateix, com a objectius específics, vam establir valorar si es produïa una millora del nivell del dolor, de l’angoixa, del descans i de la son dels pacients que rebien les sessions de musicoteràpia als domicilis, així com donar visibilitat a l’aplicació de la musicoteràpia en les cures pal·liatives des de la responsabilitat i des del respecte a la vida de les persones malaltes.

La dinamització de les sessions de musicoteràpia

A través del màster en musicoteràpia transcultural de la Universitat de Girona, vam establir un conveni de pràctiques i vam poder comptar amb la col·laboració d’un musicoterapeuta expert. Des del PADES Girona del Grup Mutuam, li vam explicar les nostres inquietuds i ell ens va compartir les seves preocupacions. Conjuntament, vam definir uns criteris d’inclusió i exclusió, un nombre de sessions de musicoteràpia, una durada del projecte i un treball del procés de dol.

Inicialment, la iniciativa va tenir una durada de sis mesos i es va portar a terme amb quatre pacients i les seves famílies. No obstant això, un cop finalitzats els sis mesos, hem continuat acompanyant aquestes persones fins al dia de la seva mort i durant el procés de dol a les famílies. En total, durant el projecte, vam atendre divuit persones, entre pacients, familiars i cuidadors.

Més enllà de l’objectiu general i dels objectius específics, vam intentar ajustar-nos a les necessitats de les persones malaltes. Vam posar el focus en el conflicte intern que tenia la persona a través de l’espai que ofereix la música i de la integració d’allò que passa a través de la música.

En aquest sentit, vam utilitzar diverses tècniques. Vam portar a terme tècniques actives, com el model Benenzon, el model Nordoff-Robbins o el model Alvin, on la persona improvisa sense pautes i a través d’una inducció musical, i tècniques receptives. Alguns dels resultats obtinguts a les sessions van ser, per exemple, una baixada de les freqüències cardíaques, una reducció de la percepció del dolor, un augment de l’expressió verbal i un treball de prendre consciència.

La creació d’una simbiosi entre les persones participants

Paral·lelament, des del PADES Girona del Grup Mutuam, vam observar les sessions de manera externa. Tot i això, teníem por d’interferir en les dinàmiques establertes o distorsionar la relació entre el musicoterapeuta, el pacient i la família. No obstant això, formant part d’aquestes sessions de musicoteràpia, vam detectar diversos aspectes positius. Per exemple, l’establiment de la connexió pacient-família, totalment diferent de les connexions que visualitzem quan fem les visites de seguiment del PADES Girona del Grup Mutuam. També, vam identificar la creació d’una simbiosi entre les persones participants de la sessió i la ideació d’un clima molt especial que permetia treballar després aspectes importants en l’àmbit de la simptomatologia.

Així mateix, les persones pacients aconseguien posar el focus de la ment en altres aspectes. Elles aconseguien traslladar el focus de les coses dolentes de la vida, sortir d’un ecosistema, canviar l’escenari i observar des d’un altre lloc. Elles aconseguien reduir la percepció del dolor i aprendre que depèn de com observessin la vida podien sentir més o menys dolor i en conseqüència, traslladar-ho al seu propi cos. En aquesta línia, durant les sessions de musicoteràpia, vam intentar crear un espai diferent, ple de caliu i confiança. Vam intentar crear un espai, on tothom estigues còmode, un davant de l’altre i en silenci, i on parlar des de la proximitat, des del contacte i des de l’acompanyament.

L’exploració dels beneficis de la musicoteràpia

En aquest sentit, des del PADES Girona del Grup Mutuam, també vam experimentar una sessió de musicoteràpia. Vam sentir el vincle, les sensacions i l’entorn a través de l’escolta i de la pràctica de diversos instruments. Vam descobrir les vibracions, els sons i tot allò que ens transmetien. Així doncs, vam poder comprovar allò que els pacients notaven, exterioritzaven i sentien. De fet, a través de la musicoteràpia, els pacients afirmaven que havien pogut explorar sensacions i percepcions que fins llavors no havien pogut conèixer del seu dolor, dels seus sentiments i de les seves relacions. A través d’aquestes dinàmiques, nosaltres ens vam poder acostar a tot això.

En essència, mitjançant el projecte, vam tenir l’oportunitat de reflexionar sobre l’atenció i l’acompanyament de les persones malaltes i les famílies. En aquest cas, a través dels instruments i de la musicoteràpia. De la mateixa manera, vam tenir l’oportunitat de veure des de quin lloc cuidàvem i com ens deixàvem cuidar. En definitiva, va ser una experiència molt enriquidora.

Marta Goicoechea

Infermera del PADES Girona del Grup Mutuam

Covid Persistent: què en sabem ara?

Updated on juny 26, 2023

La doctora Lourdes Mateu està al capdavant de la Unitat de Covid Persistent, de la Fundació Lluita contra les Infeccions i del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Germans Trias i Pujol. La doctora Lourdes Mateu va ser una de les persones ponents de la inauguració i de la primera sessió del Curs de Formació Continuada en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives 2023.

Primer de tot, m’agradaria començar amb una reflexió d’una companya pediatra de la Unitat de Covid Persistent de l’Hospital Germans Trias i Pujol. Ella explica que la covid no la va matar, però que va aturar la seva vida. Aquesta és la sensació que tenen moltes de les persones afectades.

Definició: què és la Covid Persistent?

La covid persistent o el long covid ha rebut molts noms d’ençà que es van descriure els primers casos el maig de 2020, just quan sortíem d’aquesta primera onada que ens va canviar la vida a tots i totes. No és fins molts mesos després, concretament fins a l’octubre de 2021, que l’OMS fa una definició del que anomena la condició post covid. L’OMS parla de pacients amb història probable o confirmada que després de mesos de la infecció aguda continuen amb símptomes. En concret, aquests símptomes duren més de dos mesos i no es poden explicar per altres causes.

L’OMS fa referència a un llistat de diferents símptomes fent èmfasi en la fatiga, la dispnea i les afectacions neurocognitives, que malauradament impacten en la vida diària de les persones. Els símptomes poden aparèixer amb la infecció aguda, però també poden aparèixer dies o mesos després d’aquesta infecció aguda i poden tenir un curs fluctuant, és a dir, un curs amb brots.

Després de la definició de l’OMS, hem d’intentar homogeneïtzar els estudis, parlar tothom del mateix i diferenciar aquell pacient que té una covid persistent d’aquell pacient que té seqüeles d’una infecció greu. Per exemple, un pacient que ha estat dos mesos en una unitat de crítics tindrà unes seqüeles, però no seran les mateixes que aquells pacients amb covid persistent que la majoria ha tingut una infecció lleu o moderada i no han necessitat cap ingrés hospitalari.

Prevalença: quina és la incidència?

En un dels últims treballs, publicat l’agost de 2022, es comparaven els símptomes amb pacients que havien tingut covid amb pacients que no havien tingut covid. El treball treu la conclusió que 1 de cada 8 pacients que ha tingut una infecció per SARS-CoV-2 pot tenir símptomes persistents després dels tres mesos. Si pensem que 1 de cada 8 pacients, que és del voltant del 12% dels pacients amb infecció aguda que sobreviuen poden tenir una covid persistent, estem parlant que a Catalunya hi hauria més de 300.000 persones afectades i, a tot el món, més de 60 milions.

Hi ha factors que influeixen en aquesta prevalença com, per exemple, les vacunes o les variants. En aquest sentit, l’octubre de 2022, va sortir un estudi, fet amb un número molt alt de pacients, més de 16.000, on veiem que la vacunació completa podria prevenir la covid persistent.

També, el treball analitza les diferents variants de la SARS-CoV-2. Veiem que amb l’òmicron el percentatge de pacients amb covid persistent és menor, tot i que cal recordar que hi ha molts infectats per aquesta variant. No obstant això, estem parlant que hi ha molts pacients, més de 60 milions a tot el món, que podrien estar afectats per la covid persistent o el long covid.

Símptomes: quins són?

S’han descrit més de 200 símptomes de covid persistent. Aquests afecten tots els òrgans i els sistemes. En primer lloc, tenim els símptomes generals com poden ser la fatiga, la febre, les afectacions neurològiques, el mal de cap o les afectacions neurocognitives. En concret, al nostre àmbit, hem detectat afectacions neurocognitives en prop d’un 60% dels pacients amb una infecció per SARS-CoV-2, és a dir, persones amb una activitat intel·lectual alta que de sobte veuen que són incapaces de recordar, de fer un simple càlcul o de conduir, entre altres situacions quotidianes. De la mateixa manera, trobem afectacions respiratòries amb dispnea, afectacions digestives amb nàusees i diarrees i afectacions articulars amb artràlgies inflamatòries.

Així doncs, podem veure que els símptomes són molt diversos. Voldria destacar la importància dels pacients i de la compartició de les seves experiències. Quan vam començar, a les consultes, recollien uns deu símptomes aproximadament. Els pacients ens anaven posant sobre la taula símptomes nous. Si vint o trenta pacients, t’expliquen els mateixos símptomes penses que no s’ho poden inventar. No ho han llegit enlloc, perquè encara no hi havia res redactat.

Símptomes: la col·laboració dels pacients

Els pacients ens han ensenyat molt. Hem treballat conjuntament amb ells en termes tant d’assistència com de recerca. Malauradament, ningú els hi feia cas. Sovint, les proves que els hi fèiem no mostraven alteracions. Probablement, això passava perquè no els hi fèiem les proves correctes. Tristament, van ser diagnosticats com, per exemple, trastorns depressius.

La major part de les persones afectades per la covid persistent o el long covid són dones, prop d’un 70%, amb una edat d’entre 40 i 50 anys amb plena vida familiar i amb plena vida laboral. No obstant això, no tots els pacients es comporten igual, ja que hi ha descrits diferents fenotips.

Així mateix, a la Unitat de Covid Persistent de l’Hospital Germans Trias i Pujol després de tractar més de 1.000 pacients, hem comprovat que hi ha una diferència de severitat dels símptomes. En aquest sentit, cal destacar que la covid persistent o el long covid no només és un problema de salut, sinó que la síndrome també deriva en un problema laboral i en un problema econòmic.

Fisiopatologia: quines hipòtesis tenim sobre la taula?

Tot i que encara no tenim la causa, el perquè de tot plegat, hem avançat molt, gràcies al fet que hi ha molts grups treballant-hi. Pel que fa a la fisiopatologia, hi ha hipòtesis molt diverses com, per exemple, una persistència viral, una inflamació, una autoimmunitat, una alteració del microbioma, una disfunció microvascular i una afectació del nervi vague. Probablement, aquestes hipòtesis de la fisiopatologia no són excloents. En un mateix pacient, poden coexistir.

En aquesta línia, hem de continuar amb els estudis per a veure com afecta la covid persistent o el long covid i sobretot per a veure què podem fer. Malauradament, avui dia, no tenim clara la fisiopatologia de la síndrome perquè els pacients no es comporten igual i tenim molts fenotips.

Unitat de Covid Persistent: qui som?

Amb la voluntat de treballar al voltant de la covid persistent o el long covid, vam crear la Unitat de Covid Persistent de l’Hospital Germans Trias i Pujol el juny de 2020. Inicialment, vam començar com una sola consulta. De seguida, vam veure que havíem d’ampliar aquesta consulta i que havíem d’anar afegint altres companys de l’àmbit sanitari com psicologia, dietista, rehabilitació, cardiologia, reumatologia, pneumologia, neuropsicologia, otorrinolaringologia, psiquiatria i ginecologia. En resum, cal un abordatge multidisciplinari del pacient amb covid persistent o long covid i posar el focus en l’atenció primària, on sovint s’identifica la síndrome.

Personalment, formo part del grup del programa territorial d’atenció a la covid persistent de la Gerència Territorial Metropolitana Nord. Hem intentat treballar conjuntament els equips d’atenció primària i els hospitals i no derivar pacients, sinó compartir pacients. En aquest sentit, hem estandarditzat les visites, hem protocol·litzat l’actuació segons els diferents símptomes i hem implicat no només als companys especialistes de primària sinó a infermeria, que té un paper fonamental, a la figura de benestar emocional, a les dietistes i a altres professionals. Excepcionalment, hem creat una aplicació mòbil per a les persones pacients amb consells dietètics i de benestar emocional i amb jocs per a intentar millorar l’afectació neurocognitiva.

En definitiva, tant a la Unitat de Covid Persistent de l’Hospital Germans Trias i Pujol com al programa territorial d’atenció a la covid persistent de la Gerència Territorial Metropolitana Nord, intentem objectivar els símptomes que ens expliquen els pacients. En aquest sentit, hem creat un qüestionari de símptomes, senzill i molt clínic, i el que estem intentant és validar-lo. Així doncs, classifiquem les persones pacients segons les seves alteracions de la vida diària.

Tractaments: què fem davant de la Covid Persistent?

Actualment, a l’àmbit sanitari, apliquem tractaments simptomàtics i rehabilitació, que és clau i cal posar-la en valor. En aquest sentit, posem el focus en la rehabilitació respiratòria, la rehabilitació motora, la logopèdia, la teràpia ocupacional i la rehabilitació neurocognitiva.

No obstant això, avui dia, tristament cap tractament ha demostrat una eficàcia per a tractar la causa de la covid persistent o el long covid. Per aquest motiu, cal apostar pels assaigs clínics, que són molt rellevants. En l’actualitat, tenim accés a totes les xarxes. Som a l’era d’Internet. Hi ha molts tractaments que es postulen per a tractar la causa de la covid persistent, però no hi ha una evidència. Allò que hem de fer nosaltres, els professionals, és crear aquesta evidència.

Així doncs, els assaigs clínics han d’anar a les diferents hipòtesis que tenim com la persistència viral, la inflamació, l’autoimmunitat i el microbioma. Al principi, hi havia molt pocs assaigs sobre la síndrome, però tenim la sort que actualment hi ha molts grups treballant en la qüestió.

Conclusions: quins són els reptes?

En primer lloc, és molt important que tots i totes parlem del mateix. També, després de la definició de l’OMS, cal que els estudis posin el focus en la prevalença real de la covid persistent, en com es veu afectada la síndrome per les diferents variants de la SARS-CoV-2 i per la vacunació, en caracteritzar els diferents fenotips i en veure si aquests es relacionen amb les diverses fisiopatologies, en identificar els factors de risc i en estudiar la fisiopatologia. Així mateix, és fonamental la creació de grups multidisciplinaris centrats en l’atenció primària que facin una valoració integral per a donar resposta als milers de pacients afectats, una actuació molt necessària per a millorar l’atenció i el tracte de les persones i per a optimitzar els recursos.

De la mateixa manera, cal tenir en compte que estem davant d’un problema de salut pública amb un gran impacte social i econòmic. S’han d’invertir recursos en l’àmbit assistencial i en l’àmbit de la recerca. Avui dia, els únics tractaments són simptomàtics, centrats en la rehabilitació. L’assistència i la recerca, tant clínica com bàsica, són fonamentals. Han d’anar unides per a identificar la fisiopatologia i intentar donar resposta a totes aquestes preguntes.

Lourdes Mateu

Unitat Covid Persistent

Fundació Lluita contra les Infeccions

Servei de Malalties Infeccioses

Hospital Germans Trias i Pujol

Teràpia ocupacional: la importància de les activitats significatives per preservar l’autonomia

Updated on abril 21, 2023

Activitat de teràpia ocupacional a Mercat del Guinardó.

Probablement, la teràpia ocupacional és l’àrea professional més desconeguda de totes les que fan que residències i centres de dia per a gent gran funcionin com cal i donin resposta a les necessitats de les persones usuàries. Tot i que la seva presència està regulada en aquests serveis per a la tercera edat des de fa anys, encara cal fer una mica de pedagogia de quines són les seves funcions i com ens ajuda al manteniment de l’autonomia a mida que envellim.

La funció dels i les professionals de la teràpia ocupacional consisteix, en general, a fomentar i potenciar que les persones siguin autònomes en la seva vida, tenint en compte l’entorn en què es troben en cada etapa. És a dir, adaptant-se al fet que no és el mateix tractar una persona de 20 anys que una persona gran que viu a una residència. Així doncs, treballen en funció del que necessita cada individu i ho fan a partir d’activitats.

Autonomia, més enllà de la supervivència

S’ha de tenir en compte que quan parlem d’autonomia ens referim a tres àrees. La primera és la del que anomenem les Activitats de la Vida Diària (AVD), que són les activitats que responen a necessitats vitals, com rentar-se, menjar, vestir-se… La segona, serien les activitats instrumentals i estan més relacionades amb com ens movem en societat. Inclouen, per exemple, la gestió dels diners, desplaçar-se en transport públic o fer la compra. La tercera àrea és la que fa referència a les activitats de la vida social i es treballa sobretot en àmbits com el de les drogodependències i la integració social d’alguns col·lectius.

En l’àmbit de les residències i els centres de dia per a gent gran, els professionals de la teràpia ocupacional del Grup Mutuam intentem oferir propostes que generin espais d’oci i que alhora siguin terapèutiques. Un bon exemple seria el del ganxet, que és una activitat que a algunes persones els serveix per entretenir-se però al mateix temps permet treballar la motricitat fina o la memòria, entre altres capacitats, tant físiques com cognitives i socials. Així doncs, a partir de les necessitats de la persona, dissenyem unes activitats que siguin significatives per a ella i que l’ajudin a fomentar les àrees que fallin en aquell moment.

Preservar les capacitats

A les residències per a la tercera edat, l’objectiu no és tant fomentar l’augment de l’autonomia com mantenir-la. S’ha de tenir en compte que tot allò que es perdi, en la majoria dels casos, no es podrà recuperar. Per tant, s’ha d’intentar conservar al màxim. En aquest sentit, els i les terapeutes ocupacionals podem contribuir que, mitjançant els hàbits quotidians, s’alenteixi el procés de deteriorament cognitiu de les persones.

“Mentre puguis, fes-ho tu” esdevé un lema essencial, perquè mentre l’individu continuï fent les coses per si mateix, recordarà com fer-les i seguirà movent-se. Convé ressaltar aquí que una activitat tan simple com vestir-se implica un bon nombre de moviments i, a nivell cognitiu, una seqüenciació que cal recordar. Si es deixa de fer, aquestes capacitats es perden i no es recuperen.

Fer per no perdre independència

No obstant això, encara ens trobem que hi ha residents i famílies que consideren que, un cop la persona ingressa, l’equip professional li ha de fer tot, perquè forma part del servei. Davant d’això, és fonamental que els fem entendre la importància que es facin les coses ells mateixos. De fet, a tothom ens costa concebre tot allò que podem arribar a perdre si deixem de fer les coses. Així mateix, també hi ha famílies que tenen molt clar el que la persona pot fer i ens n’informen des de l’inici perquè són molt conscients de la importància que la persona no perdi aquestes capacitats.

En el cas de la Residència Mercat del Guinardó, gestionada pel Grup Mutuam, des de Teràpia Ocupacional, avaluem les persones quan arriben i fem una fotografia de la seva autonomia. Aquesta informació la traspassem a les auxiliars, que són les que hi passaran més temps, i elles procuren, tant com sigui possible, que facin tot allò que puguin per elles mateixes.

Pedagogia des de la realitat

En aquest sentit, els i les professionals de la teràpia ocupacional tenim la tasca d’explicar i conscienciar les auxiliars sobre la importància de treballar d’una determinada manera en funció de cada persona. Ara bé, també hem de ser conscients que amb la càrrega de feina que tenen això no sempre és factible. En cada cas, també hem de veure què és prioritari per a la persona usuària. Així mateix, les auxiliars també ens aporten a nosaltres informació valuosa que pot complementar o fins i tot modificar allò que nosaltres hem avaluat inicialment.

Una altra funció del o la terapeuta ocupacional és la recomanació d’ajudes tècniques: cadires de rodes, caminadors, bastons… Primerament, ens encarreguem de valorar la funció de cadascuna d’acord amb la necessitat de cada persona i, després, de tramitar els ajuts públics per adquirir-les.

L’ACP i la teràpia ocupacional

Un dels pilars del model assistencial del Grup Mutuam és l’Atenció Centrada en la Persona (ACP). Relacionat amb això, val la pena dir que els i les terapeutes ocupacionals, per la nostra formació, tenim clar que és essencial saber què és allò significatiu per a la persona que atenem. De fet, si el que dissenyem no és significatiu per a ella, no estarà prou motivada a treballar-ho. Per això, l’ACP és un model interessant per a nosaltres. Tot i així, el fet que ja tinguem inculcada la idea que cal un abordatge individual i d’acord amb les necessitats de les persones no vol dir que sigui fàcil aplicar-la a la realitat del món residencial.

Als centres per a gent gran, cada àmbit professional té una funció concreta. En canvi, podríem dir que els terapeutes ocupacionals som una barreja de tot plegat, perquè en una sola activitat podem treballar diferents àmbits. Segurament per això treballem de forma coordinada amb companys i companyes d’altres disciplines. A la Residència Mercat del Guinardó, funcionem com un equip multidisciplinari i, alhora de plantejar les activitats i abordar els hàbits quotidians de les persones residents, és habitual que els i les professionals de la teràpia ocupacional ens coordinem amb els professionals de la fisioteràpia, l’educació social, la psicologia i el treball social.

Capacitats físiques i cognitives

Les activitats que l’equip tècnic proposem als i les residents dels centre del Grup Mutuam tenen com a objectiu reforçar tant la vessant cognitiva com la física. Pel que fa a la primera, podem treballar la fluència verbal i, per exemple, demanar-los que ens diguin totes les paraules que coneixen amb la lletra ‘p’ o que anomenin tot allò que podem trobar a una cuina. En canvi, si volem treballar el llenguatge automàtic podem demanar-los que completin frases fetes.

Pel que fa a la segona vessant, a nivell motriu, treballem molt en funció de la patologia o minusvàlua que tingui la persona. En una residència, el que més se sol necessitar, però, és treballar la motricitat general. Així, la motricitat fina la podem potenciar amb el ganxet o pintant i la motricitat gruixuda, amb moviments amplis de cames i braços.

Activitats adaptades

Oferim tant activitats individuals com grupals i amb enfocaments molt diferents, en funció de les característiques de col·lectiu. Per un costat, tenim les persones amb demència avançada. Amb elles hem de tenir en compte que és molt complicat treballar en grup perquè la informació no els arriba bé i tenen una capacitat d’atenció molt limitada. Per això els plantegem activitats molt curtes i molt concises. Per exemple, els ensenyem una làmina i els demanem que assenyalin el color vermell que hi veuen. Per un altre costat, tenim col·lectius cognitivament més preservats, als quals podem plantejar un gran ventall d’activitats col·lectives. Un exemple meravellós del que fem amb elles serien les corals o les coreografies en grup.

En general, la rebuda de les propostes és bona, perquè si per a elles l’activitat és significativa, té un propòsit, els agrada molt. Hem de tenir en compte que, més enllà dels propòsits terapèutics, les persones usuàries necessiten entretenir-se. Així mateix, val la pena escoltar el que elles mateixes ens proposen i intentar portar a terme allò que sigui factible.

Anna Ordeig

Terapeuta Ocupacional de la Residència Mercat del Guinardó

Grup Mutuam

Estratègies de futur per a l’abordatge dels trastorns mentals en la gent gran

Updated on febrer 6, 2023

El doctor Joan Vegué, metge psiquiatre i director del Pla Director de Salut Mental i Addiccions del Departament de Salut, va participar com a ponent en la 17a Jornada Sociosanitària de la Fundació Mutuam Conviure. En la seva exposició, va compartir amb els professionals del sector que hi van assistir les estratègies de futur per a l’abordatge dels trastorns mentals en la gent gran institucionalitzada.

Abans de tractar les estratègies de futur per abordar els trastorns mentals de la gent gran, cal que coneguem en quin moment ens situem en relació a la salut mental. Arran de la pandèmia, la salut mental s’ha introduït en l’agenda política per primera vegada des de feia molts anys i això ha suposat un increment pressupostari. Ara bé, cal subratllar que, no només disposem de més recursos, sinó de l’oportunitat de canviar algunes coses i trobar noves maneres de fer.

Renovar la xarxa de salut mental

Des del Pla Director, considerem que aquestes noves maneres de fer haurien d’anar encaminades a fer la xarxa de salut mental més accessible, més proactiva, més resolutiva i més longitudinal pel que fa als processos d’atenció. Així mateix, hauria de potenciar l’apoderament i l’autonomia de les persones que presenten un trastorn mental. En base a això, el model d’atenció que plategem es fonamenta en quatre pilars: el ple desplegament de l’atenció comunitària, l’atenció centrada en processos i necessitats de la persona, el model esglaonat de l’atenció i l’atenció basada en drets, d’acord amb el que recomana l’OMS.

Així doncs, primer de tot, hem de tenir clar que ens situem davant d’un canvi de paradigma, segons el qual hem de seguir avançant cap a un model comunitari de salut mental. Tot i que es tracta d’un model de consens, encara en resten pendents d’implementació alguns dels aspectes clau. Se centra en tres aspectes principals. El primer és la prevenció i detecció precoç dels trastorns mentals, ja que això millora el pronòstic i el curs evolutiu d’algunes de les patologies cròniques més prevalents. El segon, és la participació de les persones afectades i, el tercer, l’enfocament en la recuperació, cap al foment de les capacitats i l’autonomia de les persones.

Atenció esglaonada i enfocada a processos

Pel que fa al segon pilar d’aquest canvi de model, hem de tenir en compte que actualment disposem d’una xarxa de salut mental excessivament enfocada a les estructures assistencials i a la seva activitat. Ara, toca anar avançant molt més cap a una atenció enfocada als processos i als resultats. Això serà un procés de canvi progressiu i hem de posar èmfasi en intervencions amb evidència contrastada de la seva efectivitat. Així mateix, quan parlem d’atenció esglaonada, ens referim al desplegament d’un model que pugui assignar nivells assistencials i procediments terapèutics específics en funció de la gravetat clínica i de la complexitat psicosocial de les persones ateses.

Atenció a la salut mental basada en processos

Sobre aquestes premisses, s’han establert les línies d’actuació prioritàries per a 2022-2023. Entre les que ja s’han desplegat en 2022, en el marc del Pla de Prevenció del suïcidi de Catalunya, hi ha la posada en marxa del telèfon 061 Salut Respon, com a telèfon professionalitzat d’atenció al suïcidi. També hi ha les estratègies per desenvolupar i implementar intervencions sobre la prevenció del suïcidi als centres educatius, així com l’elaboració de la Guia per a l’abordatge de la conducta suïcida i de les autolesions no suïcides en el centre educatiu, en l’àmbit de l’atenció infantojuvenil, població especialment afectada psicològicament per la pandèmia. A més, hi ha els Equips Guia d’Atenció a l’Alta Complexitat en població jove, els Programes d’Atenció a la Crisi infantil i juvenil en Salut Mental i, en l’àrea de la Primària de Salut, l’enfortiment dels Programes de Col·laboració entre Salut Mental i Atenció Primària.

Així mateix, hem començat a desplegar processos que ajudin a la reconversió de la llarga estada psiquiàtrica, a la millora de l’atenció als Trastorns de la Conducta Alimentària, al foment de les alternatives a l’hospitalització i a la promoció de la participació en primera persona. De cara al 2023-2024, les línies de desenvolupament prioritàries estan enfocades a quatre eixos: la humanització en salut mental, la millora de l’atenció als trastorns de l’espectre autista, la definició dels àmbits d’especialització i de terciarisme en salut mental i l’àmbit de la salut mental i l’envelliment.

Trastorns mentals en gent gran

Fins ara, des de la xarxa de salut mental i addiccions no ens hem ocupat prou del segment de població gran i necessitem treballar-ho juntament amb l’Atenció Intermèdia. El que ens diu l’OMS sobre salut mental i envelliment és que els trastorns depressius i el deteriorament cognitiu són els dos trastorns psiquiàtrics més prevalents en la gent gran. Es calcula que al voltant d’un 15 per cent dels adults majors de 60 anys tenen problemes de salut mental.

Davant d’aquest situació, l’OMS fa algunes propostes genèriques insistint en tots els elements de promoció de la salut mental en la gent gran. Així, considera que s’ha de tenir en compte la disponibilitat dels recursos necessaris per satisfer les seves necessitats bàsiques: habitatge adequat, suport social, atenció específica a grups vulnerables, prevenció del maltractament, entorns amigables, programes de desenvolupament comunitari o capacitació del personal sanitari en l’atenció a la gent gran, entre d’altres.

Radiografia de l’atenció a la salut mental

Respecte a la situació de la xarxa d’atenció a la salut mental de la gent gran, val la pena assenyalar algunes dades. D’una banda, als Centres de Salut Mental veiem que la prevalença es manté constant en els darrers 10 anys i la incidència més aviat ha disminuït. Això és una dada que no ens agrada, perquè sabem que ha augmentat la ràtio de persones grans amb problemes de salut mental. Per tant, és necessari millorar l’atenció des d’aquests centres. Tot i que hi ha una part d’aquesta atenció que es fa en l’àmbit de l’atenció primària, hem de tenir present que cada cop els trastorns són més heterogenis i complexos. De l’altra, com a dades positives, podem destacar que han augmentat lleugerament els seguiments, la mitjana d’anys de seguiment i també l’atenció a la complexitat.

Persones majors de 65 anys ateses als CSM.

Si ens fixem en els diagnòstics, observem que els més freqüents són els trastorns afectius i que aquests són més prevalents en les dones que en els homes. Pel que fa a l’atenció hospitalària, veiem un lleuger increment dels ingressos respecte el 2011, però hem baixat una mica respecte al 2016. Tenim, a més, una tendència general a reduir l’estada mitjana. Una dada rellevant és que, de les altes per ingressos de majors de 65 anys en unitats de psiquiatria, gairebé un 42 per cent se’n van a seguiment domiciliari i un 16 per cent a centres sociosanitaris.

Risc més alt de suïcidi

En relació als codis de risc de suïcidi, observem que estan augmentant. Respecte a la població general, hi ha un parell de característiques diferencials en l’activació d’aquests en gent gran. D’una banda, hi ha un percentatge superior al 50 per cent que té a veure amb risc alt de conducta suïcida. De l’altra, s’associa menys a la presència d’un trastorn mental previ. De fet, en aquest segment, el desencadenament principal són esdeveniments vitals estressants.

Un altre aspecte que vull comentar de la situació actual és el del consum de psicofàrmacs. Un 15,5 per cent de la població general en consumeix amb criteris de cronicitat. El consum d’antidepressius és del 22,4 per cent entre la població d’edat avançada i això augmenta en dones. Respecte a les benzodiazepines, ens trobem amb taxes de consum que ens semblen preocupants: el 27 per cent entre la població major de 65 anys i en les dones arriba al 33,9 per cent. Així doncs, podem afirmar que tenim una població sobremedicalitzada i que això s’accentua en la gent gran.

Línies de desenvolupament

Davant de tot això, i seguint el camí que ja estan recorrent molts països i les normatives de l’OMS, ens plantegem quatre línies de desenvolupament clau. La primera és la de promoció d’una vida activa saludable, la lluita contra l’estigmatització i el desenvolupament d’entorns amigables. La segona, estratègies per disminuir la soledat no volguda, impacte important en l’aparició de problemes de salut mental en gent gran. La tercera, la de la desmedicalització i l’augment de l’atenció psicològica. I la quarta, la del treball d’atenció integrada social i sanitària i el reforç de tots els suports adaptats a domicili i a residències.

Quant a la soledat no volguda, un estudi de la Universidad Carlos III del 2021 ha fet una comparativa entre la situació a Espanya, Suècia i Portugal. Aquest posa de manifest que a l’estat una de cada cinc persones declara que té alts nivells de soledat i un 25 per cent que se sent aïllada socialment. Això són dades significativament més elevades que les dels altres països estudiats.

L’estudi proposa com a mesures afavorir la detecció precoç, el treball comunitari i una atenció social i sanitària integrada amb mesures específiques de suport a les persones cuidadores. Un altre estudi, del National Health Service del Regne Unit, ha demostrat que per cada lliura invertida en lluita contra la soledat hi ha un estalvi potencial de tres lliures en el sistema sanitari.

Més suport, menys medicaments

Pel que fa a la desmedicalització, ja s’han fet passes, com la introducció dels referents de benestar emocional en l’atenció primària. A més, hem d’avançar en qüestions com la prescripció social i en millorar la detecció i l’atenció psicològica precoç. També cal potenciar eines com els grups de dol i el suport en l’elaboració de les pèrdues, la teràpia breu estratègica i el suport entre iguals.

Com hem assenyalat, és molt important reforçar les eines d’atenció a domicili. Tenim un sistema que tendeix a portar les persones amb problemes de salut mental cap a estructures hospitalàries o residencials. Altres països fa temps que han entès que s’han de fer recursos adaptats a les necessitats de cadascú perquè puguin seguir vivint en el seu entorn habitual. Necessitem un canvi de mentalitat.

Adaptar-se a les necessitats

Si fins ara ens hem basat molt en la creació d’estructures, ara ens cal desenvolupar molt més els suports adaptats a les necessitats de les persones grans i fer detecció precoç del deteriorament cognitiu. Així mateix, hem de poder desenvolupar més l’ús de tecnologies i reduir la bretxa digital per facilitar la connectivitat amb l’entorn. En aquest sentit, ens cal també desenvolupar molt més eines de teleassistència i monitorització.

En definitiva, aquests són els reptes que hem de perseguir des de la constatació que la salut mental s’ha ocupat fins ara poc dels problemes de salut mental de la gent gran. Això és una transformació que hem de portar a terme aquests propers anys.

Joan Vegué

Director del Pla Director de Salut Mental i Addiccions

Departament de Salut

Generalitat de Catalunya

Podeu veure la gravació de la ponència de Joan Vegué al nostre canal de Youtube.

La cura dels peus, un pas clau cap a l’envelliment saludable

Updated on gener 11, 2023

Ens sostenen, ens donen equilibri i ens porten allà on volem. La cura dels peus és clau per mantenir el nostre estil de vida i gaudir del benestar que desitgem. Per això, compartim algunes recomanacions podològiques senzilles que val la pena tenir en compte, sobretot quan ens fem grans i, molt especialment, si patim malalties cardiovasculars, artritis o diabetis.

Els peus juguen un paper fonamental en la mobilitat, l’equilibri i la bona postura del cos. Malgrat això, fins fa no gaires anys, havien passat bastant desapercebuts en l’atenció a la nostra salut i, com a conseqüència, donàvem per fet que la vellesa anava associada a problemes com els galindons, els penellons o les deformitats en els peus. Afortunadament, ha anat creixent la consciència sobre la importància de cuidar-los i de visitar els especialistes en podologia per prevenir o tractar alguns problemes.

Peus i envelliment

Amb el pas del temps, com passa amb altres parts o òrgans del cos, els nostres peus es tornen més delicats i pateixen més malalties. D’una banda, arrosseguen el desgast i les conseqüències d’haver suportat el pes del cos durant molts anys, fet que pot provocar alteracions vasculars, articulars i òssies. De l’altra, la pell es resseca, essent més fàcil l’aparició d’esquerdes i durícies.

Per tot això, encara que els peus mereixen atenció tota la nostra vida, és quan ens fem grans que hi hem de posar més cura. És recomanable que un o una professional de la podologia ens avaluï periòdicament i ens orienti en matèria de prevenció i, si és necessari, ens faci un tractament correctiu o alguna teràpia per alleujar el dolor. A banda d’això, és clau que nosaltres tinguem cura dels peus a casa, en el nostre dia a dia.

Bona higiene i hidratació

Sembla molt obvi, però no sempre netegem bé ni tenim prou cura de la pell dels peus. Aquests són alguns consells fàcils d’aplicar:

Renteu diàriament els peus amb un sabó PH neutre i amb aigua temperada per tal que no apareguin alteracions.
Eixugueu-los curosament amb una tovallola, amb especial atenció a l’espai entre els dits, per evitar l’aparició de fongs.
Apliqueu-hi una crema hidratant sense perfum fent un massatge suau fins que quedi absorbida.

Recomanacions per a problemes freqüents

El binomi peus i envelliment ens porta al cap tot un seguit de problemes i malestars que podríem evitar si tenim en compte algunes consideracions en els nostres hàbits quotidians més enllà de higiene adequada.

Per no patir les molestes ungles encarnades no les talleu massa curtes.
Quan escolliu calçat, prioritzeu el confort i la seguretat. Tingueu en compte que no són aconsellables talons alts ni tampoc completament plans i que una pressió excessiva afavoreix l’aparició de durícies.
Feu servir mitjons que no us estrenyin gaire per ajudar a una circulació correcta de la sang.

Si tot i fer servir mitjons que no estrenyen, se us inflen els peus, podeu posar-vos mitges de compressió o aplicar-vos-hi fred i cremes antiinflamatòries. Així mateix, podeu fer exercicis de mobilització de cames i peus. Per exemple, amb el taló fix a terra, moveu el peu cap amunt i cap avall o d’un costat a un altre uns quants cops.

Enfortir musculatura i articulacions

Cuidar dels peus quan ens fem grans també pot contribuir a prevenir caigudes. En aquest sentit, sense sortir de casa, podem fer diversos exercicis per reforçar la musculatura i les articulacions. Un parell d’opcions són caminar de puntetes o bé amb la vora externa o interna del peu durant uns 10 minuts. Unes altres opcions, en aquest cas, estirats al llit, serien la d’obrir i tancar uns quants cops els dits i la de flexionar i estendre els turmells tot matenint el peu cap enfora.

Finalment, val la pena assenyalar que un bon tractament de fisioteràpia i visitar regularment un o una professional de la podologia ens poden estalviar molts problemes als peus. El Grup Mutuam posa a la vostra disposició una assegurança podològica que ajudarà a oferir als vostres peus tota l’atenció que mereixen.

L’expressió de la malaltia mental en les persones grans

Published on desembre 21, 2022

Víctor Pérez, a la Jornada Sociosanitària

Víctor Pérez, metge psiquiatre i cap del Servei de Psiquiatria del Parc de Salut Mar, va ser un dels ponents principals de la 17a Jornada Sociosanitària de la Fundació Mutuam Conviure. En una edició de la trobada dedicada a la salut mental i l’envelliment, va aportar-hi la seva visió des de la psicogeriatria i les neurociències.

Abans de parlar de la salut mental i les persones grans, hem de començar per contextualitzar què és l’envelliment. Quan parlem de vellesa ens referim a un estat que condueix a la declinació fisiològica progressiva de l’eficàcia biològica de tots els sistemes de l’organisme humà. Parlem d’un procés genèticament determinat per un rellotge biològic que marca el seu compàs inexorablement.

Des de la salut mental, hi ha hagut diferents visions sobre l’envelliment. Hi ha psicòlegs que parlen de com canvia la personalitat i la manera de respondre nous reptes en fer-nos grans. En aquest sentit, assenyalen que l’ésser humà pot quedar entre dues situacions antagòniques. D’una banda, hi ha persones convençudes que han complert les seves possibilitats i accepten les limitacions, inclosa la mort, amb una actitud sàvia i serena. De l’altra, hi ha persones desesperançades, que se senten molt insatisfetes i que experimenten l’envelliment amb infelicitat, depressió, angoixa o ràbia, i amb una actitud d’amargor.

Característiques de l’envelliment

La primera cosa que hem de tenir clara és que l’envelliment no és una malaltia. Ens trobem que hi ha una gran dificultat per establir els límits de la vellesa i, alhora, unes diferències individuals tremendes. Un altre tret que caracteritza les persones grans és que pateixen un gran impacte de les malalties, especialment de les cròniques. En general, hi ha una expectativa social sobre aquesta etapa de la vida que cal anar adaptant a la realitat. A banda d’aquests aspectes generals, hem de tenir present que l’envelliment té efectes com els canvis somàtics, les limitacions sensorials, l’estrès psicològic, les malalties psiquiàtriques i somàtiques i la pèrdua funcional.

Les persones grans constitueixen el grup de població més heterogeni i divers. De fet, difereixen dramàticament quant a salut mental i física, però també pel que fa a les capacitats funcionals, les xarxes socials, les creences i la riquesa. En concret, si hi ha un factor que és determinant en totes les malalties mentals és l’estatus socioeconòmic, i ho és per a la salut, però també per a la forma en què les persones afronten les limitacions de la vellesa.

Evolució de la salut mental en persones grans

La immensa majoria de malalties mentals no desapareixen en la vellesa. Per exemple, si ens fixem en l’evolució de l’esquizofrènia, que es pot extrapolar a la majoria de patologies, hi ha un període premòrbid d’uns 10-15 anys, seguit d’un de prodròmic. Llavors, comencen els brots psicòtics, que molt sovint requereixen ingrés hospitalari i, després de 3 o 4 brots, generalment les persones s’estabilitzen, deixen de tenir tanta simptomatologia i els disminueix la impulsivitat. Així doncs, com que, a partir dels 65 anys, els trastorns que més limiten la integració d’aquestes persones en la societat desapareixen o disminueixen, la gran majoria poden fer una vida adaptativa sense els problemes conductuals que tenien de més joves.

L’evolució d’altres patologies, com el trastorn obsessiu-compulsiu o el trastorn límit de la personalitat, és similar. Amb la disminució de la impulsivitat que es produeix a mesura que les persones es fan grans, molts dels problemes que tenien s’esvaeixen. De fet, a partir dels 40-50 anys, moltes d’elles deixen de complir els criteris d’aquestes malalties i són diagnosticats d’altres patologies.

Depressió i demència, grans protagonistes

Les dues patologies que requereixen més atenció dels experts en salut mental en la gent gran són la depressió i la demència. Respecte a la primera, s’estima que entre un 2 i un 5 per cent de la població gran pateix trastorn depressiu major i que al voltant d’un 10 per cent presenta simptomatologia depressiva sense arribar a complir els criteris de depressió major. Aquests percentatges augmenten de forma considerable en l’entorn hospitalari i, encara més, en les residències geriàtriques.

La depressió és una malaltia complexa, que té factors genètics i factors relacionats amb les experiències primàries en la vida i amb alguns esdeveniments vitals. Quan l’abordem en persones grans, hi ha un seguit de qüestions que hem de tenir en compte. Primerament, cal diferenciar de forma molt clara una depressió del que són les conseqüències de l’envelliment normal. Després, hem de distingir una depressió menor, amb menys símptomes, menys duradors i més atenuats, d’una depressió major.

Importància d’episodis previs

Habitualment, fem també una distinció entre les persones que ja han tingut depressió en períodes previs -l’evolució de la qual sol ser molt similar a la d’aquests episodis- i les que comencen a tenir episodis depressius més enllà dels 60 anys. Aquestes es caracteritzen per una menor incidència familiar i pel fet que s’observen amb més freqüència anomalies en les ressonàncies magnètiques. A més, el curs clínic és més tòrpid, hi ha una baixa consciència de la malaltia i una major presència de dificultats cognitives.

Els factors de risc associats a la depressió en persones grans són: els episodis depressius previs, el sexe femení, viure sol o sola, un nivell educatiu baix, la presència d’una malaltia física discapacitant o de dolor crònic, haver patit esdeveniments vitals negatius, trobar-se en situació de dol i disposar d’un suport social pobre. Així mateix, cal esmentar que l’edat avan çada és un factor de risc per al suïcidi consumat en persones amb depressió. Dit d’una altra manera, les temptatives de suïcidi de les persones grans són molt més greus que les de les joves.

Pautes específiques per al pacient gran

A l’hora de tractar la depressió en aquests pacients grans hi ha algunes pautes fonamentals. Així, tot i que disposem de fàrmacs molt eficaços, amb aquest segment de la població és essencial que, a l’hora de prescriure’ls, procurem no complicar-los la vida amb una pauta terapèutica complexa, perquè la majoria ja prenen molts medicaments. A més, hem de comptar amb l’ajuda de les persones cuidadores i també intentar buscar opcions que generin canvis ràpids perquè és el que farà que els pacients acabin responent al tractament antidepressiu. Per últim, s’ha d’anar amb molt de compte amb els efectes secundaris.

Així mateix, és molt important amb les persones grans utilitzar intervencions no farmacològiques. En aquest sentit, les teràpies conductuals i cognitivo-conductuals són efectives per al tractament de la depressió, com també ho és afavorir que tinguin un ambient estimulador i activitat social i que portin a terme tasques intel·lectuals. Un altre aspecte que cal tenir en compte és que molt sovint els símptomes depressius en persones grans acompanyen una demència.

Deteriorament cognitiu

Com ja hem dit, la segona problemàtica de les persones grans que més ha centrat l’atenció del nostre àmbit d’expertesa és l’aparició del deteriorament cognitiu lleu o la simptomatologia pròpia de l’Alzheimer. Quan apareixen aquests quadres, abans que res, és necessari fer un diagnòstic diferencial amb altres malalties mentals i també descartar que hi hagi un abús de substàncies, especialment de d’alcohol. Tanmateix, el més problemàtic és diferenciar la demència d’un declivi cognitiu associat a l’edat. Tot i que tenim biomarcadors molt eficaços, aquests s’endarrereixen més del que seria desitjable.

El declivi cognitiu significatiu ve parcialment determinat pel nivell previ de funcionament cognitiu de la persona -el que anomenem ‘reserva cerebral’- i per la interacció de factors que afecten el funcionament intel·lectual. Val la pena assenyalar que, amb l’edat, hi ha unes zones del cervell que disminueixen la seva funció, però també n’hi ha que l’augmenten i que, en persones grans que no tenen un diagnòstic de deteriorament cognitiu, el cervell continua sent dinàmic, un òrgan en canvi permanent. Això ens permet tenir una estratègia terapèutica molt útil basada en la pràctica d’activitats mentals. Sí que és important evitar les distraccions i tot allò que té a veure amb l’ansietat.

Trastorns cognitius diferents

D’acord amb el DSM 5, quan parlem de demència ens referim a un trastorn neurocognitiu major mentre que quan parlem de deteriorament cognitiu lleu ens referim a un trastorn neurocognitiu menor. En aquest darrer cas, encara que apareguin trastorns conductuals, aquests no impedeixen la funcionalitat normal. Pel que fa a la demència, tot i que les diverses tipologies tenes característiques diferents, la funcionalitat de totes elles és similar. En l’inici, hi ha un deteriorament cognitiu però encara es manté una certa autonomia. A partir d’un punt d’evolució de la demència, aquesta cau de forma important i, posteriorment, hi ha un deteriorament generalitzat de la motilitat.

El tractament que fem de la demència és fonamentalment sintomàtic. És molt freqüent que les persones que la pateixen tinguin deliris i al·lucinacions. Hi ha alguns pocs quadres de mania, que comencen de forma tardana i, més freqüentment, depressió. A banda d’això, hi ha canvis en la personalitat. En particular, en fases avançades o en situació de malestar, poden aparèixer quadres agressivitat i hostilitat, així com de vagabundeig.

El futur de la demència

Vist tot això, m’agradaria acabar amb una dada positiva. Tot i que l’envelliment de la població ens feia pensar que viuríem una epidèmia de demència, les dades dels països occidentals demostren que en les darreres cohorts es detecta una disminució del 10-20% en la prevalença. Atès que un 40 per cent dels factors de risc de demència probablement els podríem millorar a nivell de salut pública, en el futur se’n podria seguir reduint la incidència. Entre aquests, hi ha el nivell de formació, però també la sordesa o els esdeveniments traumàtics, la hipertensió, l’alcohol, l’obesitat…

En resum, quan abordem la qüestió de la salut mental en les persones grans, cal que recordem que aquests constitueixen el grup més heterogeni de població i que és fonamental l’avaluació individual i de context per interpretar els símptomes que aquestes persones puguin tenir. Així mateix, hem de tenir present que la depressió és el trastorn mental més freqüent en aquest segment de la població i que el deteriorament cognitiu pot prevenir-se en un percentatge elevat.

Víctor Pérez

Cap del Servei de Psiquiatria del Parc de Salut Mar i professor de la Universitat Pompeu Fabra i de Cibersam.

Podeu veure al nostre canal de Youtube la gravació de la ponència de Víctor Pérez.

Cap a un model de residències per a gent gran més humà i sostenible

Updated on juny 28, 2023

Marc Trepat, arquitecte i director general de BTA Arquitectura, va participar en la 5a Jornada d’Atenció a la Dependència organitzada per la Fundació Mutuam Conviure. En la seva ponència va presentar un model de residències de gent gran que facilita l’aplicació de l’Atenció Centrada en la Persona.

Com sabem, el disseny i la distribució funcional d’un espai condicionen els usos d’aquest. Així, l’arquitectura dels centres per a gent gran també afecta la vida que s’hi desenvolupa i l’atenció que s’hi pot oferir a les persones usuàries. A continuació, vull presentar un model que hem conceptualitzat després de viatjar o conèixer el que estan fent a països del centre i nord d’Europa, i també als Estats Units, on hi ha centres que apliquen de forma més efectiva l’Atenció Centrada en la Persona. Hem analitzat quins són els factors que fa que puguem considerar aquestes residències de gent gran millors que les que tenim actualment aquí i veure com podem millorar-les, salvant les diferències econòmiques i culturals.

Atractiu versus funcionalitat

Primer de tot, és important que tinguem clar que hi ha centres per a gent gran que tenen una arquitectura excel·lent i que, fins i tot, han estat distingits amb premis del sector, però on no és possible aplicar l’Atenció Centrada en la Persona. Coneixem alguns exemples propers que il·lustren això. A Ciutadella, a Menorca, hi ha una residència geriàtrica molt referenciada en els circuits de l’arquitectura que funciona com una unitat de convivència de 100 persones. L’estructura és una mena de gran cuc format per habitacions seguides les unes de les altres, amb un pati central. Els espais al voltant d’aquest cuc són els destinats a la convivència.

Pel que fa a la imatge arquitectònica, és molt fabril, amb paviments molt brillants i predomini del formigó, que no ajuden gens a l’orientació. Els espais són, en general, molt freds. A les habitacions, els llits són de tipus hospitalari i, tot i que podrien tenir unes vistes interessants al jardí, s’ha optat per l’ús d’un policarbonat que impedeix que es vegi res.

Un altre exemple de centre amb una arquitectura excel·lent però poc adaptada a les necessitats de les persones grans és el de la residència assistida d’Alcacer do Sal, a Portugal. Es tracta d’un edifici molt atractiu a nivell estètic i amb una gran complexitat constructiva que es va adaptant a la topografia. A la planta superior, hi ha dos nuclis de comunicació i un passadís molt llarg amb habitacions amb terrassa. Aquesta distribució fa que els residents que estan als extrems hagin de fer un llarg recorregut per arribar als espais comuns.

Residències de referència

En un sentit oposat, com a exemples de centres per a gent gran en què és fàcil aplicar una Atenció Centrada en la Persona, n’hem analitzat un a Graz, a Àustria, i un altre a Estocolm, a Suècia. Per una banda, la Residential Care Home Andritz, és un edifici amb planta baixa i una altra planta integrat per set unitats de convivència. Tant l’estructura com la façana estan fets amb fusta, que ofereix molta calidesa. A les dues plantes hi ha unitats de convivència de 15 persones amb dormitoris individuals i dobles i una cuina i un espai d’estar per a cadascuna que dona a un pati. Val a dir que, a la majoria de residències del centre i el nord d’Europa, no tenen una cuina industrial, sinó que cuinen a la pròpia unitat.

En els acabats interiors, hi predomina la fusta natural, que és un material que té un manteniment car. Els llums i el mobiliari són de tipus domèstic i hi ha grans finestrals i espais oberts. El contrast entre paviments i parets i la senyalització de les portes respecte als passadissos faciliten el reconeixement a les persones amb dificultats visuals. Les habitacions es poden personalitzar i disposen de mobiliari que recorda al d’una llar. El llit està adossat a la paret i hi ha finestres grans que permeten gaudir de les vistes estant assegut.

Imatge domèstica i acollidora

Per altra banda, la Residència Villa Agadir és un edifici amb forma d’H i té tres plantes. Consta d’unitats de convivència de 9 persones, quan aquestes tenen dèficit cognitiu, i de 14, quan estan cognitivament bé. Les parts externes són les unitats de convivència i la part central, els espais comuns. Els menjador i la cuina estan en un únic espai i aquestes estan comunicades per tal que el personal es pugui moure entre elles. L’espai d’estar és molt domèstic. Les habitacions són grans, d’uns 25-30 m2 més el bany i sempre tenen una petita cuina, que per a la majoria de persones no està en funcionament. Els llits també estan adossats a la paret. Se li dona una gran importància a l’espai exterior, fonamental per als nòrdics.

Vistos aquests exemples, vull recorda el doctor en arquitectura Habib Chaudhury, director de la facultat de gerontologia de la Universitat Simon Fraser de Vancouver. Va ser ell qui em va obrir els ulls sobre com podíem modificar la forma en què, des de l’arquitectura, pensem els centres per a persones grans amb dependència. Com a professional especialitzat en entorns per a persones amb demència, assenyala que el primer que hem de fer és pensar en les seves característiques per generar l’entorn més favorable perquè pugui desenvolupar la seva vida.

La vessant social

Per això, a BTA Arquitectura, hem decidit treballar tenint en compte tres vectors: l’artístic, el tècnic i el social. Aquesta darrera part, en la qual molt sovint els arquitectes no s’han fixat, té a veure amb tenir present que el que fem és per a les persones. Per això, ha de permetre que socialitzin, que s’empoderin, que es relacionin intergeneracionalment i, en definitiva, que visquin millor. Així doncs, definim l’arquitectura com la disciplina creativa que s’encarrega del disseny de l’entorn de les persones amb l’objectiu de millorar les seves condicions de vida.

Per això, el primer que fem és pensar què ens passa quan ens fem grans i tenim deteriorament cognitiu. Quan envellim, disminueix la nostra capacitat motriu, tenim més dificultats per comunicar-nos amb altres persones, tenim una pèrdua de capacitat de percepció sensitiva i més dificultats per entendre què passa al nostre entorn.

Considerant això, per millorar les residències per a gent gran i tenir en compte l’ACP, hi ha algunes premisses que cal aplicar. Primer, hem d’evitar centres amb imatge institucional i crear sensació de llar. Segon, hem d’ajudar, mitjançant el disseny, a l’orientació espacial, sense necessitat d’un munt de rètols. Tercer, hem de crear espais que evitin els estímuls negatius i dissenyar per al suport funcional. Quart, cal incloure-hi elements que afavoreixin la reminiscència. Cinquè, és fonamental crear petits espais de vida i activitat, que siguin espais positius i segurs. Per últim, cal possibilitar la personalització dels dormitoris per tal que les persones grans puguin mantenir la seva història de vida.

Com més petit, millor

En l’arquitectura d’un centre per a gent gran l’element més important són les unitats de convivència, perquè és els que ens ajudar a assolir aquests conceptes. A BTA considerem que les petites funcionen millor que les grans pels motius següents: ajuden a l’orientació espacial, permeten trobar allò que busques amb més facilitat, milloren la interacció social i disminueixen l’agitació, la depressió i l’estrès. Tot això pot derivar en una necessitat menor de farmacologia i en una millora les pràctiques d’atenció i cura. A més, s’introdueixen sistemes basats en la història de vida de cada persona.

Considerem que una unitat de convivència és petita si té fins a 20 persones. Ara bé, ens trobem que a alguns països del centre i el nord d’Europa en solen tenim menys. A Suècia, entre 9 i 14 places, a Dinamarca, entre 10 i 20, a Alemanya, entre 15 i 25 i, a Noruega, entre 8 i 12. Com més petita sigui la unitat de convivència, més qualitat de vida hi trobarem. Sens dubte, la capacitat econòmica determina de forma significativa la dimensió de les unitats de convivència. Ara bé, la dimensió de la unitat de convivència no té res a veure amb la dimensió final de la residència.

L’hora de la realitat

Posar en pràctica tots aquests conceptes no és fàcil en el nostre entorn, però nosaltres hem procurat introduir-los en els darrers projectes que hem fet. En un projecte amb què vam guanyar un concurs públic, perquè complíem rigorosament el programa funcional, havíem plantejat crear unitats de 35 persones en una mateixa planta. Això són unitats immenses. Nosaltres vam buscar la millor orientació possible i vam establir uns nuclis de comunicació vertical, un llarg passadís i habitacions a banda i banda. Per manca de recursos, aquest projecte no es va arribar a portar a terme, però, si s’hagués arribat a fer, potser ara ens faria vergonya.

Per això, ara, quan els operadors de residències ens diuen que les unitats de 35 persones els funcionen, el que els proposem és que provin dues unitats d’unes 17, col·locant al centre l’espai de convivència fragmentat en dos espais de menjador-sala, amb un nucli de comunicació al mig. Fem un accés independent per a cadascuna d’aquestes unitats de convivència i creem una sala tècnica des de la qual es pot gestionar tota la planta amb el mateix equip.

Donar resposta a nous reptes

A Lleida, vam dissenyar una residència de 150 places en què, havent-se construït l’abril de 2020, vam haver de tenir en compte la situació de pandèmia per Covid. Així, per seguretat, vam crear accessos directes des de l’exterior a alguns espais concrets, com són els vestidors de personal, el centre de dia i el despatx de treball social, per evitar l’entrada del virus. A més a més, vam crear-hi un hall, un porxo per poder fer activitats, despatxos, sala de visites, centre de dia, espai polivalent, fisioteràpia, lavabos, espais d’atenció a la persona resident, cuina i bugaderia.

A la planta tipus, vam generar dues unitats de convivència de 16 persones amb un 50 per cent d’habitacions individuals i l’altre 50 per cent amb habitacions dobles. A la planta cinquena, vam fer-hi una unitat única de 22 persones amb tot d’habitacions individuals. Totes les unitats de convivència es van orientar de manera que tenen vistes a la Seu Vella i al riu.

Dividir en unitats

Un altre treball recent és una residència que vam fer a Sant Adrià del Besòs, en què les unitats de convivència són bastant estanques, ja que hi ha una entrada directa des del nucli central. En aquest cas, l’estructura de l’edifici ja estava feta, així que no vam poder ajustar gaire les mides. Tot i així, vam poder fer cinc unitats de 18 persones i una de 9. A banda de la gran terrassa de què disposava a la planta baixa, vam poder crear-ne una altra de a la planta segona per dotar-la d’un espai exterior cobert. A més a més, la coberta de l’edifici també és totalment transitable. L’objectiu va ser intentar dotar l’edifici del màxim d’espais exteriors que ajudessin al benestar de qui hi viu.

Projectes futurs

Un altre exemple en què intentem aplicar els conceptes que he exposat és el d’una residència per a gent gran que encara no hem començat a construir a Manresa. Situada en un terreny molt difícil a causa del desnivell, hi hem creat un espai verd entre l’edifici i un mur on volem fer un jardí vertical. L’objectiu és que les persones residents hi trobin la tranquil·litat que necessiten per poder continuar amb la seva història de vida.

La planta tipus consta de dues unitats de convivència amb una entrada independent i una entrada al punt de control, des del qual es pot accedir a les dues unitats. A la quarta planta, hi hem posat l’espai de convivència comú, amb una coberta enjardinada. Al passadís hi entra llum natural que ajuda a entendre on es troba l’espai de convivència.

L’últim exemple és el d’una residència de gent gran en fase de projecte que farem a Palma de Mallorca. En aquest cas, hi ha un total de 160 residents i 5 unitats de convivència, d’entre 11 i 22 persones, per planta. En una de les unitats de planta baixa, que inicialment és de 22, hi ha un espai de convivència amb un envà mòbil que permet tenir dues sales independents per a 11 persones cadascuna. Això facilita una reducció d’estímuls negatius respecte a les unitats de 15. A més, hem generat patis al voltant de les unitats de convivència i hem aconseguit que des del punt de control es visualitzin les portes de totes les habitacions, fet que facilita la tasca del personal.

Marc Trepat Carbonell

Director general

BTA Arquitectura

Impacte de la presbiacúsia en la pèrdua cognitiva

Updated on desembre 21, 2022

Adela Martín, metge de la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral del Grup Mutuam, ha impartit una sessió clínica per a professionals de l’entitat sobre pèrdues d’audició i demència. En la trobada, en format virtual, ha compartit els resultats de l’estudi que ha portat a terme amb el seu equip i que porta per títol ‘Impacte de la presbiacúsia en pacients que consulten per pèrdua cognitiva a una Unitat de Valoració Geriàtrica Integral’.

Abans d’entrar en la relació entre presbiacúsia i deteriorament cognitiu, i per entendre millor l’estudi que hem portat a terme, cal conèixer què és i què fem a la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral. Es tracta d’un recurs del Grup Mutuam que avalua pacients derivats d’altres centres. Fa uns anys, vam començar a participar en el que s’anomenen les rutes de les demències, fet que va comportar una adaptació de la unitat. Així, a poc a poc, ens hem convertit en un Equip Avaluador Integral Ambulatori (EAIA) Geriàtric, que són els equips que fan els diagnòstics, els tractaments i els seguiments de les demències fora dels hospitals. Això ha fet que canviem el nostre paradigma, però sense perdre l’essència i l’expertesa que ens ha donat ser des de sempre una Unitat de Valoració Geriàtrica Integral.

Actualment, estem ubicats a l’Hospital d’Atenció Intermèdia Mutuam Güell. La unitat està conformada per un metge i una infermera amb molta expertesa geriàtrica, dues neuropsicòlogues, un neuròleg, un metge consultor i un administratiu. Per completar l’equip ens manca una treballadora social, però està previst incorporar-la a curt termini.

Pèrdues d’audició i demència

Un cop entesa la nostra tasca, vull compartir el contingut d’una comunicació que vam presentar en forma de pòster en el Congrés de Geriatria i Gerontologia del 2021. Amb l’equip, vam voler esbrinar l’impacte de les pèrdues d’audició en els pacients que venien a la consulta per pèrdua cognitiva. Cal assenyalar que a la Unitat tenim molts pacients amb pèrdua auditiva i, en aquesta situació, és molt complicat valorar una demència.

Primer de tot, hem de definir què és la hipoacúsia. Parlem d’hipoacúsia lleu quan un individu precisa un nivell o intensitat de soroll superior a 20 dB per sentir-hi; si en necessita una intensitat superior als 40 dB, parlem d’un dèficit auditiu moderat i, si supera els 70 dB, parlem de sordesa. Hi ha diferents tipologies d’hipoacúsies. En aquest article, ens centrarem en la presbiacúsia, que és de caràcter neurosensorial i està relacionada amb l’edat. De fet, es tracta de la pèrdua d’audició més freqüent en la persona gran. Es caracteritza per ser lentament progressiva -per això, molts cops la persona no n’és conscient-, acostuma a ser bilateral i afecta principalment les freqüències agudes.

Alta prevalença de la presbiacúsia

Una dada que val la pena tenir en compte és que, a l’estat espanyol, el 40 per cent de les persones majors de 65 anys està afectada de presbiacúsia. La causa d’aquest dèficit auditiu és genètica i és més freqüent en els homes. Tanmateix, hi ha factors de risc externs, com la diabetis o fumar. En tractar-se d’una patologia associada a l’envelliment, la seva incidència cada vegada anirà en augment donat el creixement de l’esperança de vida. Així mateix, és previsible que augmentin també els casos de pèrdua d’audició induïda pel soroll.

Afortunadament, cada cop se’n detecten més casos i ha augmentat la consciència de la importància de la pèrdua d’audició. Ara bé, caldria fer un cribratge auditiu a totes les persones a mida que van envellint, donat l’existència del tractament protètic, però no hi ha un consens sobre a partir de quina edat s’hauria de fer, cada quan i per part de quin professional sanitari. Hem de tenir en compte que, com més jove és el pacient i menys pèrdua auditiva té, millor s’adapta als audiòfons. Per tant, és essencial un diagnòstic precoç.

Relació directa

Hi ha una associació molt clara entre hipoacúsia i demència. D’una banda, la pèrdua auditiva provoca la càrrega d’altres dominis cognitius amb l’objectiu de poder comprendre. De l’altra, hi ha canvis estructurals a nivell coclear del nervi auditiu i de les regions auditives, situades a la zona on comencen les demències. A banda d’això, una metanàlisi feta per Lancet el 2017 va assenyalar que existia una relació directa entre la demència i la hipoacúsia. Ens trobem, a més, que la hipoacúsia pot precedir nou anys a una demència i que hi ha una relació entre el grau de presbiacúsia i el risc de demència.

L’estudi va identificar factors de risc de l’evolució de la demència modificables en la joventut. En aquest sentit, s’ha constatat que el baix nivell educatiu augmenta un 7 per cent el risc de demència. En la mitjana edat, el factor de risc modificable més important és l’audició. Altres factors, menys rellevants, són els traumes cranioencefàlics, la hipertensió, el consum d’alcohol, l’obesitat… En edats més avançades, adquireixen major importància el consum de tabac, la depressió, l’aïllament social, la inactivitat física, la pol·lució atmosfèrica i la diabetis.

Factors de risc modificables de la demència

En total, si ho sumem, ens trobem que un 40 per cent del risc de demència és modificable. Així mateix, observem que, com que les persones que pateixen pèrdua auditiva molt sovint acaben patint aïllament social i depressió, tractar aquesta pèrdua contribueix de forma considerable a reduir els factors de risc de demència.

Estudi amb pacients de l’UVGI

A l’hora de fer el nostre propi estudi sobre la demència i la pèrdua d’audició, a l’UVGI vam necessitar com a eines un otoscopi i un audiòmetre tonal. L’objectiu va ser, d’una banda, quantificar la prevalença de la presbiacúsia en una població que consulta per a valoració de dèficit cognitiu en una UVGI. De l’altra, valorar com afecta el dèficit auditiu sobre la cognició i la funcionalitat. Per últim, també volíem descriure la percepció del dèficit auditiu pel propi pacient i pel seu entorn.

La metodologia va consistir en un cribratge auditiu amb otoscòpia i audiometria tonal a tots els pacients. Se’n van excloure els que portaven pròtesis auditives i els que presentaven un deteriorament cognitiu que impedia l’audiometria. Així, es van fer audiometries a 121 persones, de les quals el 71% eren dones i tenien una edat mitjana de 80,6 anys. Vam trobar que del total de pacients reclutats un 22,3 % necessitaven intensitats superiors o iguals a 40 dB per sentir-hi, o sigui, presentaven una hipoacúsia moderada, i un 83,5 % necessitaven intensitats superior al a 20 dB, o sigui, tenien una hipoacúsia lleu.

Valoració cognitiva i funcional

En aquest últim grup amb hipoacúsia lleu se’ls va practicar una valoració cognitiva i funcional amb un test minimental, un GDS de Reisberg, un Lawton i una otoscòpia. Es vam trobar que la diferència de resultats entre les persones que hi sentien bé i les que tenien una dèficit auditiu lleu va ser significativa. En el minimental, hi havia 2,5 punts de diferència i, en el Lawton, gairebé dos punts.

Així doncs, hem pogut constatar que entre les persones que venen a avaluar-se la memòria hi ha una elevada prevalença de persones amb dèficit auditiu i que la presbiacúsia, fins i tot lleu, impacta negativament en la cognició i en la funcionalitat. En canvi, no s’ha trobat cap relació entre el dèficit auditiu i l’otoscòpia.

Percepció de sordesa

En el marc del nostre estudi, també vam preguntar a aquest grup de pacients què pensaven ells o elles i les seves famílies del dèficit auditiu. En un 42 % dels casos la família sí que va assegurar que s’havia adonat que la persona havia perdut oïda, però l’altre 58 % no havia percebut res. Pel que fa als pacients, tan sols un 39 % tenia percepció de pèrdua d’audició.

Com a conclusió, podem dir que el dèficit auditiu pot interferir en un diagnòstic erroni de demència. De fet, moltes vegades ens han vingut a veure pacients per un dèficit cognitiu lleu i el que els passa és que no hi senten. Ara bé, si al pacient el deixem amb el dèficit auditiu sense tractar, a llarg termini, sí que pot desenvolupar una demència. És en aquest sentit que la Comissió Lancet recomana l’ús d’audiòfons per prevenir, per alentir i, fins i tot, per revertir un cert deteriorament cognitiu.

Adela Martín

Metgessa

Unitat de Valoració Geriàtrica Integral

Podeu veure la gravació completa de la sessió clínica al nostre canal de Youtube.

Els reptes del futur de l’atenció a les persones grans

Updated on juny 28, 2023

Javier Yanguas, a la Jornada d'Atenció a la Dependència

Javier Yanguas, director científic del Programa de Gent Gran de Fundació “la Caixa”, va impartir una de les dues conferències de la Jornada d’Atenció a la Dependència organitzada per la Fundació Mutuam Conviure. Gerontòleg i doctor en Psicologia, el ponent va parlar d’alguns dels reptes que té l’abordatge de l’envelliment i es va centrar de manera especial en allò relatiu a les cures.

Les darreres dècades hem viscut un augment enorme de l’esperança de vida, que va acompanyat d’una transformació del cicle vital de les persones. L’envelliment s’està fent més complex i ja no podem entendre’l com una única etapa, sinó que es tracta d’un procés integrat per diferents etapes, malgrat que els manuals de psicologia evolutiva encara no ho recullin. Les persones que entren en l’envelliment, al voltant dels 65 anys, estan en una etapa de desenvolupament personal i de creixement i, per això, és necessari que canviem la nostra imatge de la vellesa.

Així doncs, hem de partir del fet que hi ha velleses diferents amb etapes diferents dins del procés d’envelliment. Per a moltes persones la vellesa pot suposar 20 o 25 anys de vida i, en aquest període, poden passar-hi moltes coses. Per això, en l’atenció a les persones grans necessitem introduir qüestions relacionades amb el projecte vital, amb el sentit, amb l’assoliment de la vida plena.

Transformacions socials

Ara vivim més temps i amb millors condicions de salut, però amb major dependència. Tenim més malalties cròniques, que ens posen dificultats, i més necessitats complexes de cures. Alhora, socialment, cada cop ens trobem amb més formes de convivència diferents, amb més llars unipersonals, més aïllament, més soledat, més relacions intergeneracionals i menys d’intrageneracionals (perquè cada cop hi haurà menys persones en una mateixa generació) i amb uns vincles de cures i d’acompanyament cada cop més dèbils. Si no canviem la tendència, anem cap a una societat cada cop més individualista, en què la comunitat es fa més fràgil i en què la soledat se’ns dibuixa com un gran repte.

No podem obviar que estem presenciant una transformació de les xarxes familiars sense precedents. En l’escenari de futur proper, hi haurà més parelles amb ambdós membres fràgils i amb necessitat de suport per a les cures, parelles amb menys fills i més lluny d’on viuen, una reducció del nombre de matrimonis, un increment del nombre de fills fora del matrimoni… És a dir, estem vivint una revolució en els modes de vida i de convivència.

Mirada transversal i personalitzada

Tot això ens assenyala que necessitem nous models de vellesa, noves aproximacions. D’una banda, ens trobem amb que ens manca transversalitat. Hem posat molta atenció en allò físic i en allò cognitiu, que és necessari. En canvi, hem posat molt poca atenció en les qüestions relacionals, en el sentit i en la possibilitat o no de viure una vida plena en la vellesa. De l’altra, els models d’atenció a les persones grans que tenim són molt generalistes i ens fa falta una mirada més personalitzada.

Així mateix, m’agradaria que tinguéssim models d’entendre la vellesa menys meritocràtics. És a dir, trobo que, per exemple, el model d’envelliment actiu es basa molt en traslladar a l’individu la responsabilitat sobre la seva vellesa i a mi el que m’agradaria és tendir cap a models més comunitaris. De vegades, seguim entenent la dependència i la necessitat de cures com un fracàs personal i crec que necessitem entendre que la vellesa és diversa i que la dependència no és un fenomen que sempre estigui a les nostres mans evitar. Necessitem una mirada més compassiva del que és la vellesa.

Continuïtat del projecte vital

Crec que hem de passar d’uns models d’entendre el que és una bona vellesa molt basats en el fer a uns models basats en l’ésser, en el projecte de vida de cadascú de nosaltres. En aquest sentit, la missió de les cures hauria de ser acompanyar les persones en les transicions proporcionant-los suports per tal que continuïn portant a terme el projecte de vida que ells i elles desitgen.

Aquest model més basat en l’ésser ens planteja molts canvis. Un d’ells té a veure amb aquesta idea de la vellesa com a moment en què recollim els fruits d’allò que hem sembrat al llarg de la vida i que jo considero massa hedònica. Crec que aquests models són domesticadors i paralitzadors i proposo pensar en la vellesa d’una manera diferent, més compromesa amb els altres i amb les cures, i en què les persones grans siguem agents actius de la nostra pròpia història. D’aquí poc, el 25 per cent de la població serà major de 65 anys i aquests models en què no veiem la participació i el paper actiu de la gent gran en la societat i en les cures crec que no seran adequats.

Cultura de les cures

Pel que fa a les cures, m’agradaria que fossin un eix vertebrador en la construcció del futur col·lectiu d’aquesta societat. No només per a les persones grans, però també per a elles. Necessitem models que impulsin la cultura de les cures, perquè en aquesta hi ha valors – empatia, renúncia, compromís, perseverança, etc.- que són els valors d’una societat sana.

Actualment, la nostra mirada se centra en allò productiu, que és necessari, però ha de complementar-se amb models que posin sobre la taula els valors inherents a les cures. En aquest sentit, crec que també cal ampliar la manera d’entendre-les. Fins ara, n’hem tingut una visió merament instrumental: canviar el bolquer, banyar, ajudar a posar-se dret… Tanmateix, les cures són també aquesta relació harmònica que establim amb les persones, és tenir cura dels éssers vius i la natura, és la mà amiga que t’ajuda en situacions de vulnerabilitat, són els sistemes públics d’atenció, les residències, l’estat del benestar, etc.

Serveis pròxims, flexibles i enxarxats

El sistema de cures ha d’incorporar nous serveis i ha d’avançar cap a un nou enfoc d’atenció. Hem de cuidar a casa o com a casa, però sempre en un entorn proper. Les cures s’han d’oferir a partir de serveis de proximitat connectats entre ells. Crec que a Catalunya això s’està treballant bé amb projectes com el de les superilles. Pel que fa als allotjaments residencials, temporals o permanents, necessitem integrar en les cures la participació i el compromís de les persones destinatàries i els seus representants. Necessitem models de comprensió de la intervenció des de la complementarietat i que incorporin el sentit que té aquesta en la vida del subjecte.

Així mateix, crec que ens calen models d’atenció que entenguin la relació assistencial des dels drets i la simetria moral. És a dir, mirant-nos als ulls des de la mateixa alçada. Les organitzacions han de ser més flexibles i estar al servei de les persones en situació de vulnerabilitat i necessitem una administració que ens acompanyi. A més, ens fan falta professionals més capacitats, a nivell tècnic però també en habilitats ètiques i relacionals.

Eixamplar el projecte vital

La missió de les cures hauria de ser acompanyar les persones al llarg de les seves transicions, des del seu entorn proper i amb una perspectiva multidimensional. Com a meta, hem de maximitzar el projecte de vida de les persones i que aquest pugui ser realitat malgrat les dificultats i la dependència. En aquesta línia, necessitem intervenir per millorar l’autonomia, però també l’autodeterminació, i també necessitem una perspectiva més anticipatòria i preventiva, així com projectes i recursos que eixamplin les possibilitats de viure, no només de sobreviure.

Per donar resposta a una vellesa més diversa, ens calen més serveis i més diversos, més qualificats i menys segregats, que siguin complementaris i més versàtils i personalitzats. En molts casos necessitem més intensitat en l’atenció. Alhora, ens cal un enfoc més comunitari i, en relació a això, em preocupa el fet que, en el debat de les cures, hi falti una mirada intergeneracional, de responsabilitat sobre el futur. El sistema de cures que tenim no pot donar resposta només a les necessitats actuals, sinó que ha de ser sostenible al llarg del temps.

Debat intergeneracional

Em temo que estem entrant en una època dissonant entre generacions. Estem veient articulistes a la premsa que, cada cop amb menys complexos, posen en dubte la importància de la solidaritat intergeneracional i que assenyalen que la gent jove viu pitjor que la gran. Penso que aquest debat no s’està abordant correctament a l’Estat espanyol i que no hi ha una acceptació generalitzada que cal un canvi de model.

La mirada de l’atenció a les persones grans basada en el compliment dels seus desitjos, que s’ha repetit com una consigna en els darrers temps, crec que cal equilibrar-la. Tothom viu com pot i no com vol, perquè portem a sobre unes motxilles carregades de responsabilitats, entre elles, la de la cura dels altres. La mirada del desig està molt bé com a referent, però hem de llançar un discurs més realista, en el sentit de buscar equilibris entre les parts. Quan abordem el debat de l’atenció a les necessitats hem de parlar del que aquesta societat es pot permetre i penso que això no s’ha fet.

Recuperar ètiques pròpies

Com dèiem, en els darrers temps, el debat de les cures s’està centrant molt en allò instrumental, en que les persones facin activitats, i hem oblidat altres qüestions essencials, com el sentit amb el projecte de vida, que té a veure amb la identitat personal. Així mateix, em sembla que hem adoptat unes ètiques anglosaxones que posen molt d’èmfasi en l’autodeterminació i potser hauríem de recuperar unes ètiques més mediterrànies, amb una visió de les cures com a proximitat, suport, acompanyament…

Com a tancament, subratllaria que penso que estem en un moment molt important i que el debat de l’atenció a les persones grans ha de desbordar la gerontologia i integrar les persones cuidadores i el futur de la nostra societat. Hem de deixar de centrar-nos tant en el continent i fixar-nos en els suports, en les relacions, en la formació i en allò menys perceptible. Hem de tenir clar que velleses diferents necessiten serveis diferents i hem de respondre a aquesta heterogeneïtat i fer-ho des d’un punt de vista realista. En definitiva, hem d’aconseguir moure el sistema de cures cap a un lloc millor d’on és ara.

Programa Final de Vida i Soledat: acompanyament des de la comunitat

Updated on febrer 2, 2023

Cristina Páez, Programa Final de Vida i Soledat

La treballadora social Cristina Páez va impartir una de les sessions clíniques que la Fundació Mutuam Conviure ofereix regularment a professionals del Grup Mutuam amb l’objectiu d’afavorir l’actualització de coneixements. La ponent va explicar el Programa Final de Vida i Soledat, del qual és responsable.

El Programa Final de Vida i Soledat està gestionat per l’EAPS Mutuam Barcelona des de l’any 2017 i impulsat per Fundació ‘la Caixa’. Està integrat en un marc de 44 programes més a tot l’Estat i té com a objectiu detectar i atendre persones amb vulnerabilitat social i amb un intens sentiment de soledat. Fent nostra la definició de l’Observatori de la Soledat de Barcelona, entenem aquest sentiment com una experiència subjectiva resultat de la coincidència o discrepància entre la quantitat i qualitat de les relacions socials d’un o una mateixa i allò que considera òptim o ideal.

El programa té dos objectius principals: l’acompanyament i atenció directe i la sensibilització comunitària. L’acompanyament se centra en els col·lectius de persones soles i amb malalties avançades, posant a la seva disposició una persona voluntària. La tasca del nostre programa aquí és la de seleccionar, formar i fer un seguiment del voluntari o voluntària que porta a terme els acompanyaments, amb un enfocament especialitzat. Això ho implementem a tots els equipaments sanitaris i socials de La Salut, un barri del districte de Gràcia.

El segon objectiu és el d’establir xarxes i comunicació entre les diferents entitats del barri i, en alguns casos, de la resta del districte per tal de sensibilitzar la comunitat sobre qüestions com l’envelliment, la soledat o les pèrdues emocionals. A més d’això, també pretenem fer incidència política en la millora de les polítiques públiques locals, mitjançant la participació en el Pla Comunitari de La Salut.

Identificació des del terreny

Pel que fa al primer objectiu del programa, la detecció de les persones que necessiten acompanyament, tant per situació de soledat no desitjada com de final de vida, es fa tant des dels diferents dispositius que ja les atenen, com des de les entitats col·laboradores. De fet, el teixit veïnal té molta importància en aquest barri marcat per una orografia complexa. Totes les entitats deriven els casos detectats a la responsable del programa i ella en fa l’acció corresponent.

Així doncs, nosaltres connectem, d’una banda, persones amb temps i amb ganes de cuidar-se omplint buits que es poden crear en diferents etapes de la vida i, de l’altra, persones grans que se senten soles i que volen millorar la seva qualitat de vida. Les campanyes de captació de persones per fer de voluntàries es fan mitjançant les xarxes socials del Grup Mutuam i de la Fundació ‘la Caixa’, a partir de les presentacions que fem a entitats del districte, a través dels convenis de col·laboració amb les entitats i, sobretot, acollint la iniciativa pròpia.

Acompanyament diferenciat

Els àmbits d’actuació del programa són els hospitals, les residències geriàtriques i els domicilis. A l’hospital, l’acompanyament té a veure amb la soledat no desitjada i busca oferir a la persona usuària un suport emocional, així com fer-li més amable l’estada i permetre-li una connexió amb l’exterior. En el cas de l’Hospital d’Atenció Intermèdia Mutuam Güell, també dinamitzem activitats en l’hospital de dia a partir dels convenis que hem signat amb la Biblioteca Jaume Fuster.

Àmbits d'actuació Programa Final de Vida i Soledat — Àmbits d’actuació Programa Final de Vida i Soledat.

Pel que fa al voluntariat en domicili, si alguna cosa el caracteritza és la prudència i el respecte màxim a la confidencialitat. En aquests casos, serveix per acompanyar en processos de final de vida, per oferir un respir a la família o persona cuidadora habitual i per generar un espai de benestar emocional.

Per últim, a les residències, l’objectiu del voluntariat és acompanyar persones que se senten soles. A causa de la pandèmia, moltes d’elles han estat força temps sense poder sortir i això és una manera d’oferir-los espais de relació i significatius. En aquest àmbit, la tasca d’acompanyament es caracteritza per la relació de vincle que s’estableix, que, a diferència dels altres àmbits, pot ser de llarga durada.

Formació especialitzada

Des del programa oferim al voluntariat tres eines formatives diferents: les supervisions; les càpsules formatives; i la participació en webinars propis o externs que poden complementar els seus coneixements. Les supervisions, que són mensuals i en format en línia, les fa la responsable del programa i són un espai en què recollim els aspectes emocionals que impacten a la persona voluntària a l’hora de fer la intervenció i/o si es detecta alguna necessitat no coberta per part de la persona acompanyada.

Les càpsules, en canvi, estan elaborades amb tot l’equip EAPS i integren un Pla de Formació que no es dirigeix només al voluntariat propi sinó que està obert a qualsevol persona voluntària que vulgui millorar els seus coneixements en els aspectes que abordem. En aquest sentit, cal assenyalar que hi ha diferents aspectes que ens especialitzen per abordar el final de vida i soledat i que ens diferencien d’altres entitats que atenen la vellesa. Entre aquests, la formació continuada, l’acompanyament individualitzat que fem de la persona voluntària i dels casos que atenen, la capacitat de generar empatia i que la persona voluntària estigui lliure de judici i la capacitat de detectar necessitats no cobertes dels pacients. Així mateix, l’entrenament per mantenir una relació de confiança i d’una elevada confidencialitat, l’autocura mitjançant la formació i la supervisió o el diàleg que algunes de les persones voluntàries poden tenir amb la família.

Intervenció en xarxa

L’altra gran bloc del Programa Final de Vida i Soledat és el de la sensibilització comunitària. En aquest àmbit, la nostra intervenció la fem, d’una banda, detectant sinergies entre les entitats del barri i analitzant-ne les necessitats, escoltant les demandes que expressa la població i els professionals de les entitats i alineant objectius d’intervenció comunitària. De l’altra, detectem limitacions estructurals (hi ha entitats que no tenen com a objectiu la intervenció comunitària i professionals que no saben intervenir en la comunitat per aconseguir una transformació social) i temporals (onades de COVID, disminució de l’interès en la intervenció comunitària, baixes laborals…).

Entitats col·laboradores del Programa Final de Vida i Soledat

Així doncs, podem afirmar que amb les entitats treballem en xarxa, una xarxa teixida lentament, amb cura i sense forats per on se’ns pugui escapar algú, una qüestió essencial en les intervencions comunitàries. El programa col·labora amb tres tipologies d’entitats. Les cuidadores, que són aquelles que atenen les persones usuàries en el seu servei, les receptores, que són qui les rep, i les col·laboradores. Entre les primeres, hi ha els EAPS i l’Hospital d’Atenció Intermèdia Mutuam Güell. També forma part d’aquesta xarxa el PADES Gràcia, qué és alhora entitat cuidadora i receptora.

Confiança i proximitat

El treball en xarxa es caracteritza per ser molt al detall i proper a les entitats del barri i del districte. Durant el 2021, vam presentar de nou el programa a totes les entitats socials, sanitàries i comunitàries de la Salut. L’objectiu és crear-hi relacions de confiança i de generositat, anant amb cura amb les susceptibilitats i certes pors que generen aquestes iniciatives quan irrompen en la comunitat. A partir de la detecció de les necessitats i mancances de les diferents entitats i de la gent gran sola amb malalties avançades, dissenyem estratègies per donar-hi resposta.

Les dades de 2021 reflecteixen que el gruix de la nostra tasca l’hem desenvolupat a l’HAI Mutuam Güell, tot i que també hem treballat a la Residència Molí – Via Favència i amb alguns pocs casos del PADES Gràcia. Pel que fa al voluntariat, 15 persones van col·laborar el 2021 amb el programa, de les quals 11 eren dones i 4 homes. Vam fer un total de 2.300 acompanyaments a 509 usuàries noves i 101 de prevalents. Pel que fa a la formació, el voluntariat va rebre 10 sessions de supervisió i 7 formatives.

No vull acabar aquesta presentació del programa sense assenyalar que l’objectiu final del que fem és, fent servir paraules del filòsof Francesc Torralba, “deixar de tabulitzar temes com la mort, l’envelliment i les pèrdues emocionals i crear comunitats més adultes i madures”.

Cristina Páez

Responsable Programa Final de Vida i Soledat i Voluntariat EAPS