Sadurní: “Abans els equips érem una família i ara, una multinacional”

Abril 26, 2016

El seu talent i el seu caràcter el van catapultar a l’altar dels mites d’un Barça que suava cada escàs títol enmig d’un règim hostil. Salvador Sadurní, porter blaugrana entre 1961 i 1976, va rebre el Premi Servei Gent Gran de MUTUAM 2015.

Sembla que ara tots els nens volen ser davanters. Ha canviat el reconeixement dels porters des que vostè era petit?

És una posició en què et trobes molt sol i amb una missió complicada, però si un té vocació, quan al col·legi es forma un equip, se’n va a fer de porter sense saber ben bé el perquè. Més que el protagonisme del porter, han canviat les regles. Per exemple, el que fan ara amb els peus nosaltres ho fèiem amb les mans.

Quins van ser els seus referents?

L’Antonio Ramallets, principalment. Vaig tenir la sort de poder conviure amb ell el primer any que vaig jugar al Barcelona i, quan es va retirar, va anar a viure a un poble a prop del meu. Jo anava a buscar-lo un cop al mes per venir a l’Agrupació de Veterans i a dinar a la Masia amb els nanos.

Com va ser haver de substituir un mite com ell?

Va ser molt difícil, perquè no només era un ídol per a mi, sinó per a tothom. Haver de suplir-lo suposava una responsabilitat molt gran, però penso que me’n vaig sortir força bé. El fet de ser català, com en el seu cas, va facilitar que la gent m’acceptés.

Quin és el record més especial de la seva trajectòria?

El més maco és de quan vam guanyar la lliga. Ja pensava que em jubilaria sense ser-ne campió un sol cop. La meva primera temporada va ser la del 59-60 i em va costar catorze anys guanyar-ne una! Quina diferència, amb la situació del Barça dels darrers anys. Vam viure unes èpoques difícils, en què no podíem ser els primers perquè hi havia un altre que era l’equip del govern. Abans només podia participar en la Copa d’Europa el primer de la lliga, i nosaltres no podíem accedir a aquesta posició. Ens tocava jugar a la Copa de Fires.

No creu que ara hi ha un cert tracte de favor tant cap al Madrid com cap al Barça?

No ho crec pas. Ara reben tots un tracte més equilibrat. Els àrbitres xiulen el que han de xiular estiguin davant de l’equip que estiguin.

Quina defensa el va fer sentir més segur?

Una de les millors que he tingut era la que conformàvem amb Antoni Torres, Francisco Fernández "Gallego" i Eladio Silvestre. Però també recordo que em feien sentir segur Jesús Antonio de la Cruz, Quique Costas i Joaquim Rifé.

Ha canviat molt la forma de defensar?

Jo vaig viure unes defenses molt dures. Semblava que estaven contents quan es podien carregar un jugador contrari. Avui dia es juga més ràpid i es marca més per zona i no tant home per home com es feia abans.

Més enllà de la seva vàlua professional, es va fer estimar molt per ser humil i respectuós. Creu que són qualitats absents en el futbol d’avui?

En els meus temps, la gent s’apropava més al jugador i aquest s’obria més a la gent. Es pot dir que abans els equips érem una família i ara que són una multinacional. Avui dia no es permet que els aficionats s’acostin a la plantilla.

Com va ser jugar amb Johan Cruyff?

Va ser un espectacle meravellós. La primera vegada que el vaig veure jugar va ser quan fèiem un pretemporada a Holanda. Tots vam pensar que milloraríem molt amb el seu fitxatge, i així va ser. De fet, fins i tot nosaltres ens vam tornar més bons amb Cruyff a l’equip. Dèiem que semblàvem la Filharmònica de Londres.

La seva figura ha marcat l’entitat?

Sí, tant ell com l’entrenador Rinus Michels, tots dos holandesos. Veien el futbol d’una manera diferent a la resta, en què era essencial mantenir la pilota. Penso que el que està fent ara el Barça és una còpia dels principis d’ells dos.

Quin és el millor Barça de tots els temps?

El que hem vist els darrers deu anys. Fins i tot aquells a qui no els agrada el futbol gaudeixen contemplant-los, no només perquè juguen bé, sinó perquè ho fan amb il·lusió i companyonia. No fan un joc individual i es noten les ganes d’agradar. En Cruyff deia "amb tres galls al galliner, no anirem bé’, però no ha estat així.

Quin dels seus entrenadors li hauria agradat tenir?

En Pep Guardiola. Tot i que vaig quedar molt content de Michels, que ha estat el millor que he tingut.

Com veu que el Barça porti Qatar Airways a la samarreta?

Bé, m’agradaria més que portés MUTUAM –riu–, per posar un exemple. El que passa és que actualment un club com el Barça té moltes despeses i ha d’aconseguir el màxim de diners per poder cobrir-les. Per desgràcia, s’ha d’acceptar això encara que sigui a contracor si es vol tirar endavant.

El Barça s’ha de preocupar només de guanyar títols o ha de defensar uns valors?

Ja transmet uns valors, sobretot, mitjançant la seva Masia. El jugador que només sap jugar a futbol i no ha tingut cap altra preparació no pot arribar a ser una persona completa i aquesta és la filosofia que se segueix.

 


Deixa un comentari