Els romans a Catalunya

Són tants els vestigis de l’època i la cultura romanes al nostre país que algú podria pensar que, des que hi van desembarcar, no en van marxar mai més. De fet, la mateixa llengua amb què ara escrivim no deixa de ser un llatí evolucionat.

Tot i la resistència dels indígenes ibers, 30 anys després que el cònsol Cató desembarqués a Roses el 195 aC, els romans van ocupar la franja costanera de Catalunya fins a Tarraco. Malgrat que l’interior va costar més, totes les tribus indígenes catalanes van ser dominades. Cal diferenciar l’estricta ocupació militar per part de l’imperi romà del que va ser el procés de romanització, és a dir, l’assumpció dels models romans. Aquest procés, que va suposar la desaparició de la cultura indígena, va tenir lloc en tan sols unes quatre o cinc generacions.

De poblats ibèrics a ciutats

Els poblats ibèrics solien estar dalt d’un turó i fortificats. Els romans els van ocupar i, sovint, hi van construir el seu campament. Acabada la segona guerra púnica contra els cartaginesos, el 202 aC., hi van romandre i, des d’allí, van facilitar la progressiva colonització i explotació de les terres. Per influx de la cultura romana, alguns d’aquells assentaments es van convertir en colònies romanes o noves ciutats des de les quals s’estendria la romanització del territori. Així, doncs, van néixer Tarraco (Tarragona), Barcino (Barcelona), Ilerda (Lleida), Gerunda (Girona) i d’altres.

Vies romanes, carreteres d’avui

Tant la presència i el domini militar com la societat urbana dels romans necessitava una bona xarxa de comunicacions. Després de refer l’antiga via Heraclea, Roma va començar a construir tant la via Augusta, en part sobre aquella, com d’altres camins secundaris. Les vies més importants tenien un traçat ben semblant al d’algunes autopistes i carreteres construïdes en la segona meitat del s. XX. En força casos, l’únic que es va fer va ser asfaltar-hi a sobre.

Les vil·les romanes

Les villae eren autèntiques cases de pagès dedicades a l’explotació agrícola que reflectien, tant per la seva estructura arquitectònica com pel mobiliari, la civilització romana a les zones rurals. Des del s. II aC es van començar a estendre, principalment per les planes properes al litoral i prelitoral, arribant també a la Catalunya central i a les planes de Lleida. En canvi, van ser pràcticament inexistents als Pirineus i als Prepirineus. Tota vil·la havia de tenir un fundus (territori d’explotació) ben conreat. Hi dominava l’agricultura per damunt de la ramaderia.

Blat, oli i vi

Si bé la presència d’aquests tres elements bàsics de l’agricultura mediterrània es pot documentar des de molt antic, cal admetre que, a diferència dels cereals, l’olivera i la vinya no es van generalitzar a Catalunya fins a l’arribada dels romans. El comerç romà va aconseguir que l’economia excedentària del vi i l’oli del litoral català permetessin exportar-ne a la zona occidental de l’Imperi.

El llatí dels romans a Catalunya

Si a totes les aportacions que hem vist, hi afegim el llatí, la llengua que va acabar arrelant en els territoris ocupats, entendrem perfectament l’abast absolut d’aquella civilització. Cal saber que el llatí que va arrelar a la costa mediterrània va ser el de les classes populars que s’hi movien, diferent del de l’interior de la península Ibèrica, transmès pels funcionaris romans i les classes altes indígenes romanitzades, més conservador, culte i arcaïtzant.