Els EAPS de Mutuam a Barcelona comencen a oferir el seu suport a les residències

EAPS residència

Després de 12 anys de trajectòria, els Equips d’Atenció Psicosocial de Mutuam (EAPS) fan un salt endavant en els seus serveis donant cobertura, per primer cop, a les residències de gent gran. Aquests equips impulsats per l’Obra Social de ‘la Caixa’ i sota la direcció científica de l’Institut Català d’Oncologia, van néixer amb l’objectiu de donar suport a pacients amb malalties avançades, a les seves famílies i als i les professionals

A Barcelona l’equip EAPS Mutuam va començar el 2008 amb tres psicòlogues però, davant la necessitat existent d’aquest suport, l’equip ha anat creixent i actualment està format per 12 psicòlogues i una treballadora social. Estem treballant en 22 equips receptors que depenen de 9 entitats proveïdores: l’Hospital de la Vall d’Hebron, l’Hospital de Sant Pau, l’Hospital del Mar, l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, l’Hospital Sociosanitari Fòrum i els equips PADES de Barcelona.

Ara, amb tot el que ha passat amb la pandèmia de la Covid-19, s’ha fet palesa la necessitat de l’expertesa de psicòlegs i psicòlogues amb preparació per a l’atenció a pacients complexos i amb malalties avançades també en l’àmbit residencial. No només per oferir suport a les persones grans que hi viuen, sinó també a les famílies i als professionals.

Noves necessitats després de la pandèmia

Així va ser com, novament amb la col·laboració de Fundació ‘la Caixa’, a finals d’abril vam començar a treballar en aquest nou entorn. En la primera fase, donades les limitacions d’accés que hi havia a causa de la situació epidemiològica, vam optar per intervenir en quatre centres del Grup Mutuam: la Residència Mercat del Guinardó, la Residència El Molí-Via Favència, el Centre Residencial Mutuam Collserola i la Residència Font Florida. Més endavant, està previst estendre el suport a altres centres.

El total de residents que atenem actualment es de 381. Calculem que una mica més de la meitat tenen malalties evolucionades i que, d’aquests, un 50 per cent – entre 95 i 130 pacients- tenen una complexitat psicosocial i necessitaran el suport dels nostres equips. A banda, hi ha uns 300 professionals entre totes les residències.

Les intervencions són similars a les que fem a altres dispositius, però la tipologia de pacients és una mica diferent. Les nostres línies d’acció son l’atenció psicosocial, espiritual i de dol a les persones residents i les seves famílies, l’atenció als i les professionals de les residències en aquesta situació d’estrès post-pandèmic, la formació dels equips professionals per millorar la qualitat assistencial i la promoció del voluntariat per acompanyar residents i familiars.

L’objectiu general de tot això és millorar la qualitat de vida de les persones que es troben en elEAPS residència procés de malaltia avançada ingressades en residències i el punt fort dels nostres equips és l’expertesa en l’atenció de casos complexes. De fet, quan se’ns va oferir la possibilitat d’intervenir en aquest nou àmbit vam cercar una professional amb una gran qualificació, molta experiència en residències i en l’atenció de processos de final de vida. Isabel de la Fuente, psicòloga i persona vinculada amb Mutuam des de fa molts anys, és la referent d’aquests dispositius per a aquestes quatre residències pioneres.

Vam iniciar aquest nou projecte explicant-lo als equips de les residències i valorant conjuntament les seves necessitats. A partir d’aquí, hem començat a oferir atenció directa als pacients/ famílies, participar en la discussió de casos complexos, donar suport individual i grupal als professionals i impartir formació dels temes en què som més experts. Des del maig, s’han fet 753 intervencions, de les qual 594 han estat a pacients i 194, a famílies.

Adaptació a un nou entorn

Sempre intentem adaptar-nos a les necessitats dels equips receptors i en aquesta nova etapa ens trobem, d’una banda, que, amb la pandèmia, a tots els centres s’està treballant molt l’ajut als professionals i la teràpia grupal. D’una banda, la situació que van viure va ser molt complexa i ha deixat empremta en moltes persones, i n’hi ha que necessiten suport i espais de ventilació emocional que els permetin entendre què els està passant. D’altra banda, les qüestions que més hem d’abordar en residències tenen a veure amb el fet que hi ha molta població amb demència. Són pacients amb deteriorament cognitiu, sovint, en fase molt evolucionada. Aquesta situació és molt impactant per a les famílies, a qui els costa assumir que la persona va perdent capacitats i que, finalment, no els reconeix. Així que, de vegades, més que per a tractar els pacients, les residències ens demanen ajut per incidir en el seu entorn. En aquest sentit, és molt important el suport emocional que els podem oferir.

Una altra de les línies d’actuació de la iniciativa és la del programa de voluntariat, amb el qual aborden una qüestió de la qual es parla menys però que és força habitual, que és la de la soledat de les persones que viuen en residències. En altres recursos, ja disposem de voluntaris i voluntàries a les quals formem i supervisem perquè desenvolupin la important tasca de l’acompanyament, però ara ho volem introduir també en aquest nou àmbit.

El nostre model d’atenció està molt definit i s’ha anat treballant al llarg d’aquests anys. Per a nosaltres és molt important l’avaluació per saber com podem anar millorant i conèixer què en pensen les persones ateses i els professionals dels equips receptors. En aquest sentit, a finals d’any els passarem una enquesta per valorar el grau de satisfacció. Així doncs, encara que no portem prou temps per disposar d’una avaluació, els equips ens transmeten que l’acollida de l’equip EAPS en les residències ha estat molt bona.

Neus Saiz

Directora

Equips d’Atenció Psicosocial del Grup Mutuam

L’EPAC del Grup Mutuam: l’abordatge del dolor des de la vessant emocional

EPAC Mutuam Girona

El dolor és quelcom que acompanya l’ésser humà des del seu origen i ha despertat en ell la necessitat d’alleugerir-lo apel·lant a totes les formes i recursos de què ha disposat al llarg del temps.
En parlar de dolor, hi ha una tendència generalitzada a associar-lo a una o diverses parts del cos i a una interferència negativa en les seves funcions. L’Associació Internacional per a l’Estudi del Dolor defineix el dolor com: «Una experiència sensorial i emocional desagradable, associada a una lesió tissular real o potencial o inclús descrita en termes que evoquen una lesió d’aquesta índole».
La queixa que expressa el o la pacient està referida al dolor real, que sovint l’invalida significativament en la seva vida diària, encara que no sempre existeix una lesió física o traumàtica que en sigui responsable. L’ambigüitat respecte d’on és el dolor es fa evident i el seu tractament ha d’abordar-se de manera integral.

L’experiència emocional dolorosa és expressada a través del cos, que parla mitjançant símptomes. Podem, doncs, comprendre la importància que té considerar el paper que juga l’estat emocional de la persona i la necessitat de considerar el factor psíquic en el seu tractament.
Quan el dolor físic irromp, sorgeix l’interrogant sobre què passa o quina n’és la causa. Quan la resposta es demora, sense l’alleujament corresponent, és factible que s’instal·li la incertesa, que acompanya el subjecte en la cerca de resposta. Parlem d’una incertesa davant la falta de significant que posi nom, que aclareixi quina és la malaltia que s’expressa mitjançant dels símptomes.

A partir d’aquí, es desencadenen accions singulars, des de tractar de posar-hi remei d’acord amb experiències anteriors que guarden alguna similitud amb l’actual a la cerca d’informació, de consells, o bé, de la veu del metge, que s’espera que aporti llum al problema. Si aquest últim pot posar nom a la malaltia, dóna una resposta a l’interrogant, en alguns pacients sol produir un «saber» que tranquil·litza i, en el millor dels casos, obre pas a la cura, mitjançant tractaments indicats, sense grans conseqüències. Però aquest alleujament és transitori, especialment quan persisteix en el temps i la malaltia es converteix en crònica. La temporalitat de la malaltia la resignifica amb el terme ‘crònic’ i, a la vegada, la redimensiona de manera singular per a cada subjecte, ara malalt.

L’òrgan posa veu al silenci, s’imposa mitjançant el dolor físic, i aquest s’enllaça amb el dolor psíquic, que de manera conscient o no afecta l’estabilitat emocional de qui el pateix. La intervenció del psicòleg/oga en aquest procés és de suma importància, perquè contribueix a abordar el seu tractament des de l’afectació emocional que provoquen els símptomes físics, facilita alleugerir l’ansietat que produeix el dolor i la incertesa, ajuda a atenuar els símptomes físics associats i acompanya en el procés de reelaboració de la malaltia evitant un major patiment.

Atenent aquesta necessitat, fa més de quatre anys que l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona va decidir apostar per la creació de l’EPAC, l’Equip Psicològic d’Atenció a la Cronicitat, format per set psicòlogues.

Nora Gladis Cavarischia

Psicòloga de l’EPAC

Grup psicoterapèutic post-covid

Grup suport psicoterapèuic

En espera d’una definició sobre la COVID persistent (o Long COVID) per part de l’OMS, ens hem trobat amb professionals sanitaris que estan vivint símptomes persistents de la malaltia, amb el malestar emocional que això els suposa. Arran de rebre algunes demandes a nivell individual i adonar-nos que es tractava d’una situació estesa, vam decidir oferir un grup psicoterapèutic per a professionals sanitaris que estiguessin patint les seqüeles persistents de la COVID.

Aquest grup es va iniciar l’1 de desembre i continua vigent actualment per tal de donar resposta a una demanda que es manté. En un principi, funcionava de manera individual, oferint un acompanyament psicològic a professionals que, arran de contraure el coronavirus, han arrossegat seqüeles a nivell orgànic, cognitiu i emocional. Posteriorment, va evolucionar a un acompanyament grupal per tal de potenciar l’ajuda mútua.

L’afectació representa un problema de salut emergent, ja que aquests símptomes han ocasionat un fort impacte sobre la seva qualitat de vida. A més a més, el pronòstic a llarg termini és desconegut. També hi ha repercussions emocionals -ansietat, insomni, depressió, irritabilitat, etc.-, que tenen un impacte en la seva salut mental.

El grup psicoterapèutic que els proporcionem té una freqüència setmanal i és en format obert. Inicialment els professionals eren tots treballadors i treballadores de l’Hospital Josep Trueta, però després es va ampliar a professionals d’atenció primària i derivats des de la Unitat Bàsica de Prevenció (UBP). La majoria de les persones que participen en el grup són dones i les professions de les participants són: infermeres, metgesses, auxiliars d’infermeria i administratius.

L’objectiu del grup és tenir un espai de ventilació emocional en el qual puguin expressar i compartir la seva vivència i assolir una millora de la simptomatologia emocional derivada de la situació. Alhora, pretenem també facilitar el treball de les emocions dins del grup i assolir una certa capacitat d’autoanàlisi, oferir estratègies d’afrontament adaptatives, de reducció de l’estrès, i oferir i potenciar eines i píndoles d’autocura amb la finalitat d’assolir una millora de la malaltia i de la seva qualitat de vida.

A l’espai grupal els pacients són convidats a explorar les seves emocions, expressar-les i comprendre-les. Les persones que vénen comparteixen el sentiment d’haver estat desateses pel sistema, no reconegudes i poc validades i, dins de la dinàmica grupal, han pogut sentir-se reconegudes, han compartit coneixements sobre la malaltia, recursos per fer-li front i han pogut sentir-se validades. Les sessions estan enfocades a compartir la pròpia experiència, a validar la vivència i a ser escoltades sense judici.

Després d’unes setmanes de descans per vacances, aquest final de setembre, es reprenen les sessions per seguir oferint un espai per a la validació, acompanyament i autocura dels i les professionals.

Clara Fraguell i Hernando

Coordinadora EAPS Mutuam Girona

Teresa Morandi: “Els equips sòlids, que saben on van, han pogut navegar i continuar cuidant dels pacients, dels professionals i del propi equip durant la pandèmia”

Teresa Morandi

Psicòloga especialista en Psicologia Clínica, psicoanalista, docent i supervisora d’equips de salut i salut mental, Teresa Morandi ofereix suport als professionals dels PADES del Grup Mutuam des de fa 3 anys. També col·labora amb la Fundació Galatea, des d’on ha pogut comprovar l’impacte emocional de la crisi de la COVID-19 en les professionals.

Sembla que el tema de les cures “està de moda”. Què en pensa algú que fa 30 anys que es dedica a la salut psicosocial de les persones?

Sens dubte, el tema de les cures no és una qüestió nova al camp sanitari, tot i que sembli que s’acabi de descobrir. Fa molt de temps que parlem de tenir cura dels professionals, però molt poques persones i molt poques institucions han comprès la qüestió. Des del camp de la psicoanàlisi, entenem que l’ésser humà no és només un organisme biològic, sinó que és també un ésser psicosocial i pot ser afectat en aquest aspecte. Tanmateix, persones i equips professionals que treballen amb la malaltia i la mort, amb situacions de molta complexitat, estan especialment exposats a un important risc subjectiu, emocional, físic i social. Per tant, és important interrogar, posar paraules a tot allò que les implica, les afecta com a humans que assisteixen a humans:  la relació amb pacients i famílies; el patiment; els vincles amb els companys, amb d’altres equips, amb la institució…

De quina manera se’ls pot cuidar?

Primer cal dir que, per cuidar, un ha de poder cuidar-se, reconèixer la pròpia subjectivitat i la de l’altre, i que et reconeguin. També es important la manera com es construeix l’equip perquè, segons com, pot ajudar a la qüestió del tenir cura o bé convertir-se en una font d’ansietat i malestar. Cal una transferència de treball entre els integrants, que els vincles i responsabilitats siguin clars, per no augmentar les dificultats de la tasca assistencial. La cohesió d’un equip interdisciplinari fa que pugui assumir –sense danys importants– una situació de crisi com la que estem vivint amb la COVID-19. Una altra forma de cuidar-los és que puguin tenir continuïtat en el lloc de treball, que disposin de veu en l’organització de la clínica, que se’ls ofereixi la possibilitat de formar-se i fer recerca, de tenir espais de supervisió/ reflexió… Qüestions que, a més del benefici per a cadascú,  incideixen  en  l’eficàcia i eficiència professional, amb menys cansament, menys malaltia i més satisfacció i creativitat.

Què ens ha passat amb la pandèmia?

Que tots estàvem davant d’un “tsunami” i tots podíem patir el mateix, és a dir, ens va enfrontar a la pròpia vulnerabilitat. Quan s’està preparat per ajudar els altres en la seva vulnerabilitat, en certa manera, subjectivament,  sembla que en disminueixi la pròpia. Però, davant la pandèmia, els professionals havien d’acompanyar amb riscos, i era fonamental cuidar-se i ser cuidats, protegits, i no sempre s’ha aconseguit.  Això ha despertat moltes inquietuds, malestar, por i desconcert, i ara és moment de donar-los lloc. També va ser difícil compatibilitzar la feina amb tenir cura de les seves famílies, nens, parella, pares, sogres… en una professió cada vegada més feminitzada. Tot això és un trasbalsament molt gran, viscut amb angoixa, sobretot en el primer moment.

Quines eines has observat que hagin fet sevir els professionals per cuidar-se i gestionar aquesta situació?

A nivell personal, cadascú té el seus recursos. Els equips sòlids, que saben on van -perquè porten anys d’escolta de la seva subjectivitat i la dels altres que atenen- han pogut navegar i continuar cuidant dels pacients, de si mateixos i del propi equip. En general, i tot i que en un primer moment va ser molt difícil, una eina que van fer servir va ser aturar-se un moment i pensar què feien (en aquest sentit, val la pena subratllar que l’etimologia de la paraula cura és pensar). A la majoria de professionals sanitaris els costa molt, perquè viuen en la “urgència”. I és inevitable el conflicte i la queixa però,  quan es pot posar en paraules i compartir amb l’equip, ajuda a descobrir noves alternatives. Per això sempre dic que no hem de tenir por de la queixa dels professionals. No hi ha cap dubte que aquesta situació ha creat malestar i un gran cansament, però saber on estàs, com estàs i quines són les dificultats que tens al davant, i amb qui comptes, és una eina fonamental.

Cal que els equips demanin suport extern?

Hi ha professionals i equips que compten amb ajuda des d’abans de la pandèmia. Ara tothom ha estat sacsejat per ella -es impossible no estar-ho- , i pot ser que es demani més, perquè han sentit que funciona un suport  que  sostingui i permeti obrir portes al saber què fer amb el que fa mal. Persones i equips que tenen ajuda, que accepten que són vulnerables, conscients que no ho saben ni ho poden tot, que es qüestionen i es formen permanentment, han resistit millor. Un altre suport important està en donar resposta al tema del cansament, del sobreesforç per manca de diferents professionals, lligat a la situació en què es troba el sistema sanitari des de les retallades,  i això es alguna cosa que les institucions han d’escoltar i resoldre, perquè es part de la seva responsabilitat el cuidar als que cuiden.

Molts professionals expliquen que ha estat després del moment més agut de la crisi, quan han pogut fer una pausa, que han emergit més emocions.

En aquells moments jo insistia als equips per mantenir les nostres trobades, perquè les emocions hi eren, i vàrem comprovar que minvaven quan ens reuníem de manera virtual. Evidentment els equips, com les persones, no són tots iguals; hi ha diferències i també a l’hora de parlar. En el programa de telesuport a professionals de la Fundació Galatea en què he estat col·laborant, alguns consultaven en el moment àlgid, però d’altres ho feien després del “tsunami”, i és lògic. En tota situació humana, quan et trobes en el moment més crític, et veus impulsat a resoldre coses. A posteriori, és el moment per preguntar-se a un mateix què ens ha passat, què hem sentit, què fer amb el que ens ha passat…

I què us han explicat en aquestes sessions?

Tot i que hi ha hagut qüestions personals -dols no resolts, conflictes amorosos, morts properes…-,  moltes tenien a veure amb la por al contagi, l’angoixa davant tanta mort, així com amb les condicions de feina i les relacions amb el seu equip. Durant la voràgine tothom va remar a una, però després han tornat a sorgir les divergències, que si no es treballen es converteixen en mala maror. Per això, després de la situació traumàtica hem d’estar atents a la importància del tenir cura.

Hi ha professionals que diuen que no en volen parlar perquè no ho volen reviure.

Sí, la negació és una defensa i a vegades funciona, però una de les característiques de les situacions  traumàtiques és que, encara que tu no ho vulguis,  ho revius de diferents maneres.  S’ha de tenir en compte que allò inconscient també funciona i produeix diversos símptomes, com malsons, problemes amb el menjar, relacions conflictives amb la parella, amb els fills, a la feina, estudi, etc.

Què els recomanaries, doncs?

Parlar per parlar o emmudir no és la qüestió, sinó que, en cas que funcioni una escolta qualificada, cal demanar ajuda, que no avanci el patiment i, fins i tot, que es produeixi una modificació subjectiva, una altra manera d’abordar les coses de la vida. I, més que recomanar, entenc que cadascú sap trobar allò que li porta plaer.

Quin paper han de jugar els vincles socials en aquestes cures?

Amb tot el tema de les mesures de protecció enfront de la COVID-19, s’ha parlat de distància social, però jo prefereixo dir-ne distància física, perquè el contacte subjectiu i social no el podem perdre. Això no necessàriament implica  estar a prop de l’altre ni fer-li petons i abraçades. Hi ha moltes maneres d’apropar-se als altres. La solidaritat ha funcionat en molts aspectes, i hem de veure les coses positives que hem après d’aquesta situació. Hem de rescatar el fet que som vulnerables, que necessitem cuidar-nos i necessitem els altres. Els vincles socials són molt importants, ens constitueixen com a éssers humans i ens faciliten afrontar situacions com la que vivim.

Com creus que viuran els sanitaris una segona onada forta?

Pot ser molt dur… Penso que les institucions haurien d’ajudar-los més; són material sensible i s’han de cuidar perquè no emmalalteixin. Alhora, almenys des de la meva experiència, ells s’estan preparant per continuar, però tenen por que es repeteixin situacions com les que ja han viscut i volen més ajut. Els professionals estan responent però tampoc es pot estirar tant la corda.

Està molt estesa entre els sanitaris la percepció que ells han fet un sobreesforç però que, en canvi, la societat no ha après cap lliçó i que no hi ha prou consciència per evitar una nova situació crítica.

És un tema complicat. Efectivament han fet molt i, en la queixa penso que hi ha part de veritat, que hi ha gent molt desagraïda, però no tota la societat és així. Quan les coses no van bé és inevitable intentar trobar un “culpable”, i potser n’hi ha més d’un, perquè la situació és molt complexa. Els governs no van ser molt clars, el desconcert era evident. Els mitjans de comunicació tampoc no han ajudat difonent casos puntuals de conductes d’algunes persones o grups com si fossin generalitzades. Hem d’anar amb compte amb les sensibilitats ferides, perquè tots hem de fer-nos càrrec de les nostres responsabilitats.