Arxius de SOM18

“Vam haver de ser molt pedagògics amb els usuaris, insistint que faríem tot el poguéssim per tal que estiguessin bé”

Updated on agost 4, 2020

Marga Quintana va arribar al Grup Mutuam l’agost de 2010, després d’una extensa trajectòria en el món de la geriatria, sempre en la direcció de residències. També al Centre Mutuam Collserola, la seva primera escala en l’entitat, va exercir de directora durant sis anys. Després va fer-ho durant un any a la Residència Font Florida i ara ocupa aquest lloc a la Residència Molí Via Favència, l’equipament públic gestionat pel Grup Mutuam on va aterrar fa tres anys.

Quin ha estat el teu paper durant la crisi sanitària?

Hi ha hagut una mica de tot. El que es necessitava eren mans per atendre les persones i en aquesta funció he estat per al que ha calgut, però alhora ho he compatibilitzat amb les funcions d’organització i de contacte amb les famílies, el CAP i les administracions. A més, amb el meu equip, hem organitzat els recursos humans perquè no faltessin persones malgrat les baixes de professionals.

Quan vau detectar el primer cas de COVID i com vau reaccionar en aquell primer moment?

Les proves no es van poder fer fins al 16 d’abril, però la simptomatologia de COVID en alguns usuaris la vam començar a observar a mitjans de març. Va ser llavors quan vam començar a aplicar mesures amb els recursos que teníem. Vam començar a sectoritzar i, en aquest sentit, la verticalitat del centre va ajudar. Vam separar per plantes, però també dins d’aquestes.

Com heu viscut la crisi sanitària a la residència?

Cadascú a la seva manera. Els treballadors, amb molta professionalitat i amb el màxim humor i el màxim suport entre companys que era possible. No els podré agrair mai prou tot el que han fet tant l’equip tècnic com els auxiliars. Les persones usuàries ho han viscut amb molta angoixa, sobretot pel fet de no poder veure les seves famílies. Hem intentat, però, que la comunicació fos constant amb trucades, videotrucades, fotos…

Una gran càrrega de feina, suposo.

Hi ha hagut un 60 per cent de la plantilla que ha agafat la COVID i això va fer que hi hagués moments en què ja no sabies d’on treure treballadors. Primer per les baixes i quarantenes i després per la gran demanda d’atenció, vam haver de contractar més personal.

Tu també et vas contagiar?

Sí, va ser la segona quinzena de març. Vaig haver d’anar-me’n a casa i, fins que les proves PCR no van donar negatiu, no vaig poder tornar a la residència. Mentre vaig estar a casa, però, vaig continuar treballant, ocupant-me de temes com la gestió de la relació amb les famílies.

Com t’has sentit al llarg de la crisi?

Bastant desbordada en alguns moments, perquè a la càrrega de feina que suposava l’atenció als residents s’hi sumava haver de donar resposta a les demandes i peticions d’informació de les autoritats sanitàries. Hi havia molts fronts oberts i tots eren important, però el primer era atendre les persones. A més, hi havia també por, angoixa… però s’havia d’encarar la situació. Pensava ‘no sé com, però ens en sortirem’.

Quina ha estat la teva estratègia per gestionar totes aquestes emocions?

Ho he fet com he pogut. Cada dia, procurava trobar els meus moments, que de vegades eren molt curts, per fer una mica de relaxació.

Has pogut compatibilitzar vida personal i laboral?

Durant la pandèmia he tingut fonamentalment vida professional. La privada s’ha limitat al temps de què disposava quan arribava a casa. La sensació que he tingut en aquest temps era la d’estar a la pel·lícula Blade Runner, amb aquelles imatges de dies grisos i plujosos. El que sí que tenia clar és que, encara que no sabíem com ni quan, aquella situació, s’acabaria. Suposo que això és el que m’animava quan em llevava després d’haver dormit 3 hores.

Com els heu explicat als usuaris la situació?

Els vam agafar pràcticament un per un i els vam explicar com havia començat i què era aquesta nova malaltia. Vam utilitzar diferents símils i alguns hi vèiem paral·lelismes amb una situació com de guerra civil, que fa que no puguem veure les famílies i haguem d’estar aïllats. Vam haver de ser molt pedagògics, insistint que era una situació que no ens agradava a ningú, però que no quedava una altra, i que faríem tot el poguéssim per tal que estiguessin bé. Els demanàvem que si es trobaven malament ens ho diguessin, per tal de detectar el que fos de manera ràpida.

Quines mesures es van prendre?

El primer que vam fer va ser posar a tothom a les seves habitacions, i no podien sortir d’allà. Fins que no vam poder fer les proves, vam haver de fer aquests aïllaments individuals. Després ja vam poder sectoritzar per plantes. Mutuam ens va facilitar els equips de protecció individual i les persones que formaven part del grup de coordinació de COVID ens van ajudar molt, tant oferint-nos assessorament com facilitant-nos materials. Més tard, el Districte de Nou Barris també va subministrar-nos EPI.

Com van reaccionar les persones usuàries a totes aquestes mesures?

Van rebre malament que no ens poguéssim acostar a elles, i que quan ho fèiem sembléssim astronautes. Ens deien coses com que ens traguéssim el morrió, que no ens entenien o que no estàvem tan guapes com altres dies. Tot i que entenien la situació, manifestaven que no els agradava. Alguns ni ens reconeixen, i m’ha quedat la sensació que això els devia produir molta angoixa.

Suposo que amb les persones amb demència encara deu haver estat més difícil.

Sí, perquè amb els usuaris que tenen deteriorament cognitiu fem servir molt el contacte físic. Havíem de mantenir-lo i fer-ho de la manera que crèiem que ens podrien entendre, però utilitzant els materials de protecció.

Com heu abordat l’acompanyament de final de vida?

Nosaltres tenim bastant treballada la qüestió del final de vida. També en aquesta situació, enteníem que hi havia d’haver un comiat. Per això quan veiem bastant clar que una persona estava en el final d’aquest procés permetíem que les famílies vinguessin a acomiadar-se, encara que fos durant 10 minuts. Els comiats sense cos poden provocar dols patològics. Si ja de normal és dur no poder dir adéu a una persona estimada, encara més després de 3 mesos sense veure’s.

Creus que a nivell personal aquesta situació t’ha canviat?

Jo no sé si a mi m’ha canviat la vida, segurament més endavant ho podré identificar. A cadascú li sortirà d’una manera, però en algun moment ens vindrà el plor, l’enuig o el que sigui. Més que la vida, penso que ens canviarà la manera de viure-la i d’afrontar el que vindrà. El que hem passat ha estat molt fort, però ara estem tots pensant en com serà la propera que vingui.

Com a societat, creus que n’hem extret alguna lliçó?

Soc optimista i vull pensar que sí. Els fets, però, em recorden que hi ha molt inconscient. En relació a la pandèmia que hem viscut, hi ha tres tipus de persones: les que hem tingut la vida i la mort a les nostres mans, les que no ho han viscut en primera persona però ho han vist i les que no ho han presenciat, per a qui només ha estat un parèntesi en la seva vida quotidiana. Hi ha hagut vivències molt diferents i els graus de conscienciació són molt diferents, però jo no soc qui per fer cap judici dels comportaments dels altres. En qualsevol cas, vull pensar que sí que hi ha hagut un aprenentatge.

Laura Casademont: “L’objectiu era garantir la seguretat del personal i mantenir el màxim nivell de qualitat assistencial de les persones usuàries”

Published on juliol 6, 2020

Treballadora del Grup Mutuam des de fa 23 anys, Laura Casademont va ser responsable de la gestió de dos centres residencial abans d’esdevenir Cap del Servei de Prevenció de Riscos Laborals, on va assumir el repte de canviar-ne la gestió, ara fa uns 15 anys. Al llarg d’aquesta llarga trajectòria, no només ha estat testimoni de com ha crescut l’entitat sinó que assegura haver presenciat un augment de la comprensió al voltant de la prevenció, un àmbit que ha viscut un punt d’inflexió amb la crisi de la COVID-19.

Des del Servei de Prevenció, us havíeu imaginat que es podria arribar a viure una situació com la de la crisi sanitària actual?

D’aquesta magnitud, no. A principis de febrer m’ho vaig començar a ensumar, però potser no aterres de veritat fins que t’hi trobes. Et comença a arribar informació i t’adones que t’has de preparar per a alguna cosa, que no saps quina magnitud tindrà.

En què va consistir aquesta preparació?

A finals de febrer, ja vam constituir un Comitè de Covid, en el qual hi havia representats els diferents recursos assistencials, la direcció medica i un delegat de Prevenció d’un dels hospitals sociosanitaris. Vam fer tres reunions per fer previsions i per preparar estratègies i accions que es poguessin portar a terme.

Quan vau detectar el primer cas i com hi vau reaccionar?

A principis de març, un professional d’un dels centres ens va comunicar que es trobava malament. L’endemà li varen fer la prova en el SPS i va sortir positiva. A partir d’aquí vam començar a fer aïllaments i quarantenes, però al principi, hi havia gent que no entenia que s’hagués de quedar a casa si no tenia símptomes. Rebíem pressió de tot arreu. A l’àmbit assistencial, necessitaven personal i nosaltres els havíem de dir que no, que calia respectar les quarantenes. Això va ser el més difícil de gestionar, junt amb el fet que cada dia rebíem procediments, protocols i informacions noves de les autoritats sanitàries. Cada dos o tres dies es canviaven els criteris i fins que no es va començar a estabilitzar la informació va costar que tothom tingués mínimament clar què s’havia de fer.

Com recordes aquells primers moments?

Eren 12 hores o més de dedicació diàries per poder gestionar tota la informació, organitzar circuïts, donar instruccions… Hi va haver una voràgine inicial en què tothom feia de tot i, al cap d’uns dies, ens vam començar a repartir les tasques amb altres companys i companyes de serveis centrals i a coordinar-nos cada dia. Entre tots preníem decisions i això ens ha ajudat molt. Al final, dins dels recursos que teníem, penso que s’ha gestionat tot bastant bé.

Passat el sotrac inicial, vau haver de fer front a més dificultats?

Per una banda, ha estat dificultós trobar equips de protecció individual (EPI) i que fins que no s’han tingut tots els necessaris els professionals en fessin un ús racional. Per l’altra, pràcticament no es van poder fer proves, els PCR, per part del SPS als usuaris de centres i residències fins passat Setmana Santa. Als centres on es van poder fer més ràpidament, es va poder sectoritzar i gestionar millor.

Com empresa, nosaltres vam començar a fer-ne als treballadors a partir del 20 de març. Als professionals que estaven aïllats els fèiem seguiment de símptomes telefònicament, facilitant-los les normes d’aïllament i instruccions per correu electrònic. Si no tenien símptomes o aquests havien desaparegut se’ls feia la prova i, en cas que sortís negativa, se’ls informava que havien de facilitar els resultats al seu metge de capçalera per poder-se incorporar al lloc de feina.

Quines van ser les primeres mesures que vau aplicar en aquells centres que ofereixen atenció directa?

Vam anar aplicant totes les normatives que s’aprovaven. Primer es van tancar els centres de dia i després es van restringir les visites de familiars als usuaris dels centres i qualsevol persona que hi entrava havia d’estar autoritzada. Des del departament de PRL, ens vam haver de coordinar amb els recursos assistencials i altres departaments de Serveis centrals.

La nostra part consistia a ajudar i donar instruccions a les direccions dels centres i als treballadors sobre com havien de treballar, d’utilitzar els EPI, etc. També ens vam haver de coordinar amb les empreses dels serveis de neteja i cuina. Hem publicat a la intranet tota la informació, que s’actualitzava cada dia. Era important que la informació arribés a tothom, que s’entengués i que es pogués executar. L’objectiu, en definitiva, era tenir el màxim de personal disponible per poder garantir l’atenció amb seguretat de les persones usuàries.

I a les oficines, quines mesures es van prendre?

Tothom va fer teletreball excepte els directors d’àrea i alguns tècnics. Cadascú estava al seu despatx i, quan ens reuníem, ho fèiem amb mascareta, mantenint les distàncies i utilitzant els gels hidroalcohòlics. Després de Setmana Santa, hi va haver un retorn parcial de la plantilla i, al maig, ja s’hi va incorporar tothom. Respecte al personal sensible, com embarassades o persones amb algunes patologies, n’hem fet una gestió d’acord amb els protocols. La primera mesura per part de l’empresa era reubicar el professional en zones de menys risc, mentre se sol·licitava visita al servei de vigilància de la salut, que emetia un document d’assessorament indicant quines accions havíem de dur a terme. Si es tractava de personal d’oficina s’optava pel teletreball.

En el cas de personal sanitari o assistencial, com se’ls podia garantir l’entrega dels EPI però no les distàncies de seguretat amb els usuaris, se’ls reubicava en zones lliures de Covid, si el centre de treball estava degudament sectoritzat. Quan, per les seves patologies estava indicat, se li demanava al treballador que gestionés la Incapacitat temporal.

Com has viscut la situació a nivell personal?

Al principi amb angoixa, perquè visc amb la meva mare, que té 90 anys, i tenia molta por de contagiar-la. Des del primer moment vaig començar a adoptar mesures com prendre’m la temperatura dos cops al dia i, en arribar a casa, desinfectar les sabates abans d’entrar i, un cop a dins, dutxar-me i canviar-me de roba, utilitzar la mascareta quan no era possible mantenir la distància amb ella i evitar totes les abraçades i mostres d’afecte. He tingut pors i angoixes, però tenia clar que la meva feina era aquesta i quan estava aquí intentava donar més del cent per cent. Potser he estat massa estricte amb les mesures personals i familiars però la por de posar-la en risc era elevada.

Has agafat la COVID-19?

No ho crec. A finals del mes de març va haver-hi uns dies en què tenia cefalees, calfreds i malestar, em vaig fer la PCR i va sortir negativa. Aleshores, els dies que no m’he trobat bé suposo que ha estat a causa de l’estrès i l’esgotament.

Creus que alguns dels protocols i mesures que hem incorporat en aquesta pandèmia han vingut per quedar-se?

Sí, si no per sempre, almenys els haurem de mantenir fins que tinguem una vacuna. A més, han servit per prendre consciència de la importància de les mesures de prevenció i que si tens un bon pla d’emergència, pots sectoritzar correctament un centre i això t’ajuda tant en cas d’una pandèmia com si has de fer una evacuació d’urgència. Fins fa poc, ens estranyava veure persones asiàtiques amb mascareta al carrer i penso que és una pràctica a la qual nosaltres també ens haurem d’habituar. Haurem d’integrar coses en el nostre dia a dia que en cap moment havíem cregut que les hauríem de fer.

Què n’hem après, de la situació viscuda?

Crec que hem pres més consciència de la nostra vulnerabilitat davant qualsevol patogen, ja sigui perquè el consum excessiu d’antibiòtics ha debilitat el nostre sistema immunològic o perquè la mobilitat global ha augmentat el risc de contagi de malalties que no són les autòctones o que havien estat eradicades aquí. Encara costa que algunes persones es posin les vacunes quan viatges o que les posin als seus fills. Fins i tot a molts sanitaris els costa posar-se la vacuna de la grip. No sé si això els farà prendre consciència de la idoneïtat de fer-ho…

A nivell personal t’ha canviat d’alguna manera?

Aquesta situació ha estat dura, a nivell físic i emocional. Cadascú ho hem viscut d’una manera i he fet tot el que bonament he pogut per ajudar els professionals que estaven en primera línia . A més, potser m’ha reforçat la perspectiva que s’ha de viure el dia a dia i no fer gaires plans de futur i valorar el fet de poder gaudir dels amics i la família. Et fa veure que el dia que estàs bé i pots fer trobades amb amics o familiars és millor no posposar-les. Això no érem capaços de pensar-ho els primers dies, sinó que ho veus ara amb una mica de perspectiva.

Ainhoa Torner: “Qui és infermera ho porta a l’ADN i, en una situació així, t’hi has de posar”

Updated on juny 28, 2020

Cap del Servei de Qualitat del Grup Mutuam des de fa 3 anys, Ainhoa Torner porta des del 1999 treballant a l’entitat. Va començar com a infermera a l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell i, des de llavors, ha ocupat diferents llocs en diversos serveis, sempre desenvolupant tasques com a infermera o en gestió d’Infermeria. Ha estat la vocació per tenir cura dels altres intrínseca a aquesta professió el que durant la crisi de la COVID-19 l’ha portada de nou a la primera línia de l’atenció en la posada en marxa i la coordinació dels projecte d’Hotels Salut que el Grup Mutuam ha sanitaritzat a Barcelona: el Cotton House i el Praktik Vinoteca.

Quin ha estat el teu paper durant la crisi de la COVID-19?

Davant de tot el que estava passant, he fet tot el que pogut, posant la meva persona a disposició de les necessitats que poguessin sorgir. En un principi, vaig anar assumint tasques molt diverses fins que va aparèixer la necessitat d’impulsar els anomenats hotels salut i de la figura d’un professional de la Infermeria per posar-los en marxa.

Va ser llavors quan vas decidir passar a primera línia?

La professió infermera l’he portada sempre amb mi i vaig assumir el repte, que se’m va proposar des de l’empresa, de posar en marxa el projecte conjuntament amb el doctor Josep Ballester. Per encàrrec del Consorci Sanitari de Barcelona, vam preparar un document de proposta del que el Grup Mutuam podia oferir i em vaig incloure en el projecte per poder aportar-hi les necessitats de material i logístiques, explicar quines funcions podíem fer i la coordinació que havíem de tenir amb els diferents nivells assistencials. Tot això ho vam anar preparant al llarg d’un parell de setmanes, però va ser el divendres 20 de març quan ens van dir que dilluns següent l’hotel salut havia d’estar en funcionament. Llavors va començar la cerca de professionals amb una altra companya infermera, Meritxell Naudeillo. Dissabte a la nit em van avisar que el recurs s’havia de posar en marxa ja diumenge al matí a primera hora perquè els hospitals necessitaven enviar-nos pacients per descongestionar-los. Així va ser com vam començar a treballar amb un equip de professionals que no coneixíem i sense haver pogut visitar l’hotel. Aquell va ser el primer de molts dies molt intensos, a nivell físic i emocional.

Com vas viure aquells primers moments?

El primer dia tenia una sensació molt estranya. Havia de treballar amb professionals sanitaris que no coneixia i amb el personal de l’hotel, per a qui tot era nou. Aquests tenien molta por i vam haver de fer una mica de contenció amb ells. Vam estar unes hores adequant els espais per tenir un office d’infermeria i crear els circuits de zona neta i bruta, per poder posar-nos i treure’ns el material de protecció individual sense contaminar cap espai. Recordo quan va arribar el primer pacient, un senyor gran que portaven amb ambulància i que va entrar-hi amb tot l’equip de protecció. Ell estava espantat, no sabia ben bé on el duien i els treballadors de l’hotel tenien molta por d’apropar-s’hi. En veure l’escena em va sortir la meva vena més infermera. No m’agradava aquella distància, em va fer sentir malament i molta pena per ell i, malgrat jo només duia la bata, la mascareta i els guants, m’hi vaig apropar i el vaig reconfortar. Em sap greu, però em vaig saltar els límits i em vaig posar al costat de la persona, que en aquest cas ni tan sols tenia símptomes de la malaltia. Ell només necessitava un contacte, que algú se li apropés i li digués que tot aniria bé.

I com t’has sentit en les darreres setmanes?

He tingut dies de tot tipus. Els primers van ser molt intensos. Nosaltres sabíem què passava a l’hotel però no érem conscients del que passava a fora, ni tan sols a casa. Sovint començava a treballar a les 8h i sortia de l’hotel a les 23h. No seguíem el que deien els mitjans de comunicació ni érem conscients de com havien quedat de buides les ciutats. Al cap d’uns dies vaig veure les notícies amb imatges de ciutats de tot el món desertes i em va agafar una plorera… Suposo que em va sortir tot el que tenia acumulat. Nosaltres no hem presenciat situacions molt greus a nivell sanitari, però sí a nivell humà o social. Hem viscut una altra perspectiva de la pandèmia, molt dura a nivell emocional. Quan et poses en la pell de moltes persones de les que estàs atenent se’t remou tot per dins. Per això aquesta experiència a nivell professional és un creixement, però a nivell personal també crec que hem après moltes coses.

Quines estratègies has seguit per gestionar les emocions?

La veritat és que la intensitat del dia a dia et porta a no pensar. En el moment en què t’atures i prens una mica de consciència, això t’afecta a nivell emocional, i jo no m’ho volia permetre. No he buscat cap suport emocional extern i per això no he volgut obrir el meu cap a tot el que estava passant. Si no, no hauria aguantat el que he aguantat. Tires com pots pensant que quan acabi ja cauràs. Ara que tot just hem tancat els hotels salut m’està sortint tot, i depèn de sobre què parli m’haig de contenir.

Amb el tancament dels hotels arriba per fi el descans?

No gaire. Ara he passat a donar suport a l’equip de direcció dels Equips d’Atenció Residencial i he de seguir estant activa, alerta i fent guàrdies els caps de setmana. Tot i que aquests darrers dies han estat més tranquils als hotels, no hem pogut parar, i ara em sento molt fluixa, físicament i anímicament. Hi ha vegades que quan em diuen segons quines coses me les prenc malament o m’agafa tristor.

Buscaràs ajuda professional per gestionar el que has viscut?

Fins ara no ho he fet. Tenim a l’abast el suport telefònic del nostre equip psicosocial, però m’he refugiat més en les persones amb qui he pogut parlar i compartir l’experiència aquests dies, com la coordinadora dels EAPS, la Meritxell Naudeillo, que ha estat companya meva a l’hotel, i un dels meus grans suports durant tot aquest període. Havíem coincidit fa anys i ara ens hem retrobat i ens hem ofert molt suport mutu.

Com ha estat la relació amb els companys a l’hotel salut?

Hotel salut Praktik — Equip Hotel Salut Praktik Vinoteca

Amb algunes de les persones amb qui he treballat aquests dos intensos mesos he creat uns vincles molt forts que crec que perduraran en el temps. Hem compartit riures i ploreres.

Ha estat complicat compatibilitzat vida professional i personal?

Els dies que arribava més d’hora eren les vuit del vespre però n’hi havia que arribava que eren més de les onze. També treballava els caps de setmana, així que a casa he estat poc. Quan els vaig dir que tancàvem els hotels, el primer que va dir la meva filla va ser: “llavors ara podràs estar les tardes amb nosaltres?”, això em va partir el cor, i em va fer adonar de tot el temps que no he pogut estar a casa, i encara que puc estar molt orgullosa del que he fet, crec que això em costarà de recuperar.

Com has gestionat la por al contagi o a contagiar la família?

Des del primer moment em vaig aïllar en una habitació per no posar-los en risc; el meu home i jo dormíem en habitacions separades. Els meus fills, que són molt afectuosos, em volien fer una abraçada quan entrava a casa i els havia de dir que no per prudència. Als nens els va costar d’entendre que no se’m podien acostar fins que no m’hagués rentat i canviat de roba. La por al meu propi contagi se’m va acabar el primer dia. Quan veus que el pacient que arriba té més por que tu, la teva passa a segon terme. De por no n’he tingut, però això no vol dir que no m’hagi protegit. Hi ha hagut professionals que han tingut molta angoixa en aquest sentit.

I no t’has contagiat?

Al llarg d’aquestes setmanes tots hem tingut algun símptoma compatible amb els de la COVID. Jo he tingut tos, cefalees, malestar… Em vaig fer una PCR que va sortir negativa però a hores d’ara no sé si l’he tingut en algun moment. El cert és que cap dels professionals del centre va donar positiu. Els vam marcar molt en temes de protecció, sobretot als estudiants d’infermeria que van venir a fer d’auxiliars.

Com has viscut la relació amb els pacients?

La nostra relació amb els pacients s’ha basat a oferir-los molt de suport. La majoria tenien simptomatologia lleu de la COVID-19 i potser les seves necessitats eren més aviat de tipus emocional. Alguns d’ells havien perdut familiars o els tenien ingressats a l’UCI. N’hem tingut que acabaven de perdre la parella o que la van perdre mentre estaven ingressats i ni tan sols podien fer el dol. També hi havia ingressades persones que no tenien un domicili on fer l’aïllament.

Com creus que t’ha canviat viure aquesta situació?

Una vivència així et permet conèixer-te millor i adonar-te que ets més fort del que potser creies. No saps d’on treus la fortalesa, però tires endavant, encara que després et surti per algun lloc. M’enduc el saber que soc capaç de fer qualsevol cosa en el moment que sigui, encara que les circumstàncies siguin difícils. A banda d’això, aprens a ser més conscient del que tens i a gaudir dels moments. Pots tenir-ho tot i no adonar-te’n fins que passen coses tan fortes com aquesta.

De què et sents més orgullosa?

D’haver donat el 300 per cent de mi des del primer moment fins a l’últim, que encara no ha arribat. No tothom ho ha pogut fer, pel motiu que sigui. El que he fet, no ho he fet per l’empresa, sinó per les persones i per donar resposta a una necessitat de la societat. Ni tan sols l’empresa ho ha fet per ella mateixa, sinó que tots ens hem abocat a donar resposta a aquest moment de crisi social i crec que hem d’estar molt satisfets de la feina que hem fet.

Quines lliçons creus que hem extret arran de la pandèmia en el sistema sanitari i com a societat?

Quan es plantegen situacions crítiques només pensem en les UCI, els recursos hospitalaris, urgències… I amb aquesta situació s’ha posat de manifest que no només aquests tenen necessitats, sinó que els professionals de serveis més petits i residencials tenen la mateixa vàlua i pateixen grans mancances. El granet de sorra per sortir-nos-en l’hem posat des de tots els nivells assistencials per igual. Ni som més ni som menys. Crec que el que estem vivint farà canviar moltes coses, ajudarà a equiparar-nos o, almenys, aquesta és la meva esperança.

Ja per acabar: en cas que hi hagi un rebrot o que tornem a viure una situació similar, com creus que l’afrontarem?

Crec que, almenys, l’afrontarem de manera més endreçada. Tenim un bagatge que no teníem. Estarem organitzats des del minut zero, i això és un gran avantatge. Personalment, crec que ho afrontaré de la mateixa manera, donant tot el que pugui de mi. Qui és infermer ho porta a l’ADN i, en una situació així, t’hi has de posar.

Núria Àngels Lobera: “Els metges no hem de ser només tècnics en Medicina, hem de ser persones que ajuden a persones”

Updated on juliol 7, 2020

La metgessa Núria Àngels Lobera i Bondia va arribar el 2006 al Grup Mutuam. Les primeres passes a la casa les va fer a la Residència Rubí. Uns anys després, ja a Barcelona, va participar en la posada en marxa d’una unitat sociosanitària de trastorns de conducta i, el 2016, va traslladar-se al Centre Residencial Mutuam Collserola, on s’ocupa de places sociosanitàries i de residència. Tot i que també hi fa tasques de coordinació de la resta de metges, amb la jubilació a tocar dels dits, assenyala amb orgull que fonamentalment desenvolupa la seva feina, “a peu de canó”, atenent els pacients.

Quin ha estat el teu paper durant la crisi COVID-19?

El fet de passar de l’estat habitual a l’estat d’urgència va alterar molt la meva feina. Els llits sociosanitaris que tenim ja portaven un ritme de tipus més aviat hospitalari. Amb això, hem hagut de sanitaritzar la residència, del primer llit a l’últim. Els primers casos ens van agafar, com a tothom, d’imprevist. La falta de proves inicial ens va obligar a fer un cribatge per simptomatologia. Vam reservar una planta per a totes les persones que sospitàvem que podien tenir la COVID-19 i hi vam aplicar les mesures d’aïllament pertinents. Quan vam disposar de les proves vam acabar de sectoritzar, però realment vam identificar pocs casos nous. Al principi d’aquesta crisi jo vaig anar a l’Hospital Mutuam Güell, perquè hi havia molts professionals malalts o en quarantena, i quan es van anar reincorporant, jo vaig poder tornar al meu lloc.

Com heu viscut la crisi sanitària a la residència?

Equip Centre Mutuam Collserola — Part de l’equip del Centre Residencial Mutuam Collserola

L’hem viscut com hem pogut, però amb la sort de ser un equip professional molt consolidat, que ens hem ajudat mútuament. Essent una nova malaltia, hem hagut d’aprendre sobre la marxa. Hi havia evolucions molt ràpides, amb malalts que en poques hores empitjoraven molt, i això ha estat dur. Però la bona entesa entre nosaltres ens ha permès suportar-ho. A més d’atendre els pacients, has de parlar amb les seves famílies i quan els has de dir que la cosa no va bé i que a sobre no poden venir a veure el malalt és molt difícil. És un desgast molt gran. Sort que quan un tenia un davallada un altre company venia i l’animava.

Tu a nivell personal com l’has viscuda?

La situació ha estat duríssima, a nivell físic, psicològic i emocional, però, sense voler semblar masoquista, m’alegro d’haver pogut estar a la feina col·laborant. M’hauria fet ràbia que aquesta situació m’hagués agafat jubilada i m’ho hagués hagut de mirar. M’agrada haver fet el que bonament he pogut.

Quines estratègies has seguit per gestionar les emocions?

En algunes ocasions, me n’he anat al lavabo, he fet la plorada, m’he rentat la cara i he tornat a la feina. He procurat pensar molt en la meva tasca com a metge i recordar per què vaig entrar a la Facultat de Medicina: perquè sempre he volgut ajudar l’altre. Ara ha estat un moment en què hem hagut de fer això traient les forces per fer-ho fins i tot quan no ens en quedaven. L’essència de perquè vaig estudiar Medicina i no una altra cosa era aquesta i jo m’he agafat a això per poder tirar endavant. Quan estàvem al punt àlgid de casos no ens podíem permetre el luxe de tenir una decaiguda. Ara que ha baixat una mica la pressió de feina sí que em noto més afectada. M’està sortint tot l’estrès que he passat.

Buscaràs ajuda externa per gestionar-ho?

Ara per ara, crec que me n’estic sortint prou bé. Cadascú té els fonaments que té. A banda d’agafar-me a la professió, també m’han ajudat molt els fonaments espirituals. Tot i això, tinc baixades d’ànim. No vull fer-me la superwoman perquè no ho soc. Me n’adono que estic cansada però no m’hi capfico perquè sé que és el normal. El cansament físic ja passarà. Estic esperant poder veure de nou les famílies cara a cara, encara que no ens puguem donar la mà o abraçar. Aquestes petiteses són les que m’ajuden en el dia a dia a gestionar les emocions generades per la situació viscuda. Hem fet moltes trucades aquests dies, algunes de molt dures, però també per donar bones notícies. Jo entenc la vida com una balança. Quan hi entra una cosa negativa, n’hi has de posar una altra de positiva, perquè si no s’ensorra tot. Això és el que he intentat fer aquest dies. Les trucades i els agraïments compensen. A part, soc una persona optimista de mena.

Ara que estàs a punt de finalitzar la teva etapa labora, mirant enrere, recordes algun moment que físicament o emocionalment hagi estat tan dur?

Fa 40 anys que em vaig llicenciar i no havia viscut mai una situació com aquesta. He viscut moments difícils però cap ha estat un repte tan gran com aquest a nivell professional i com a societat. Ara, hem superat el gruix de la crisi, però el risc continua i hem de mantenir les mesures, i aquí hi juga un paper la societat en general, que he de ser responsable i ajudar a mantenir tota la tasca que ha fet el personal de l’àmbit sanitari. Si la societat no ajuda, estem destinats a tornar-ho a repetir.

Com has compatibilitzat vida professional i personal aquestes setmanes?

Amb molt respecte i molta por. En un principi tens aquell sentiment atàvic de por davant d’allò desconegut, però això es cura controlant les mesures de seguretat. Tot i així, el que més por m’ha fet és portar el virus a casa, on convisc amb el meu pare, que té 89 anys. El pànic a contagiar-lo m’ha portat a començar el procés de treure’m roba al replà de l’escala. Ho he fet escrupolosament fins ara i ho seguiré fent.

Has subratllat que la relació amb els companys ha estat molt bona.

Mutuam Collserola — La Dra. Adela Martín (esquerre) i la Dra. Núria Llobera, recentment i amb més calma

Genial. De fet, quan em jubili trobaré a faltar la feina, però encara trobaré a faltar més els companys, perquè som com una família. A més, és que són molt bona gent.

Com has viscut la relació amb els pacients aquestes setmanes de confinament?

D’una banda, has de tractar amb persones usuàries que cognitivament estan bé, encara que puguin tenir alguna malaltia. Amb elles has de parlar cada dia, passar-hi estones perquè no estiguin soles, respondre les preguntes que et fan i donar sortida als seus dubtes i pors, a banda de la tasca professional habitual. Cada dia els hem controlat les constants; ningú no s’ha escapat del meu fonendoscopi. De fet, me’n vaig carregar un de tant desinfectar-lo, em vaig quedar amb totes les peces a la mà! Per tant, hem estat vetllant per la seva salut física però també emocional, ja que han estat molts dies sense veure la família, encara que hi hagués contacte mitjançant trucades i videotrucades. D’altra banda, has de tractar també amb persones que cognitivament no estan bé.

I com heu abordat la situació amb les persones amb demència?

Ha funcionat molt el contacte físic, agafar-los la mà –amb guants, clar-, parlar-los tranquil·lament i sobre coses boniques. Jo sé que no m’entenen, però entenen el meu to de veu.

Com heu fet l’acompanyament de final de vida amb pacients i familiars?

Les residències són els llocs on la gent va a passar els últims anys de la seva vida. Això vol dir que quan arriba el procés de final de vida nosaltres també hi som, i hi som amb tot el respecte per una vida que s’està acabant i ajudant perquè aquest procés sigui el millor possible i sense patiment. Durant aquesta situació, hem fet el mateix. Hem estat amb ells en el final de vida i hem fet el tractament que ha calgut en cada moment. També hi hem deixat entrar les famílies amb els equips de protecció pertinents. Això en els processos que hem vist venir, perquè també hi ha hagut morts sobtades. En qualsevol cas, la situació de confinament ho ha fet tot més complicat.

Creus que t’ha canviat viure aquesta situació?

Veure el patiment i la mort de les persones no et deixa indiferent. Viure aquest procés et va canviant. Diria que a mi m’ha enfortit el caràcter i m’ha temperat més encara. Ha estat com viure l’experiència de 10 anys concentrada en dos mesos. Potser m’ha fet ser més conscient de com som de petits en l’univers. Un bitxo tan petit ens ha posat a prova a tots nosaltres amb tots els nostres avenços. Ha estat, doncs, una cura d’humilitat. També m’ha portat a valorar encara més el patiment humà. Els metges no hem de ser només tècnics en Medicina, hem de ser persones que ajuden a persones. No podem deixar de banda que les persones que tractem tenen sentiments i que aquests han de ser importants per a nosaltres. Hem de tractar humanament.

Grup Mutuam impulsa espais d’autocura per als professionals de la mà dels EAPS

Updated on juny 28, 2020

L’impacte del patiment aliè en els professionals sanitaris és un tema, d’una banda, de màxima importància per a la salut pública, ja que és inherent a les seves tasques i funcions assistencials del dia a dia, i de l’altra, de màxima actualitat, a causa de la crisi sanitària derivada de la COVID-19. Precisament amb l’objectiu d’abordar les possibles conseqüències que la pandèmia hagi causat o pugui causar en els professionals que estan en primera línia atenent a persones malaltes, el Grup Mutuam posa en marxa una iniciativa de suport emocional i psicològic dins de l’entitat.

La irrupció del nou coronavirus i tot el que està comportant ha provocat que els professionals sanitaris es trobin en una situació de més vulnerabilitat i fragilitat emocional i psicològica que pot comportar un nivell d’estrès elevat. Com bé sabem els que hem seguit aquesta crisi ni que sigui a través dels mitjans de comunicació, les condicions en què s’estan desenvolupant les seves tasques assistencials dia a dia els poden portar a viure moments concrets amb un gran impacte emocional i psicològic i una pressió social extrema. La sobrecàrrega de feina, la por al contagi –propi i/o dels éssers estimats-, haver de dur equips de protecció insuficients o incòmodes, l’exposició al desconsol de les famílies dels pacients en circumstàncies no habituals, la dificultat en l’adaptació a canvis organitzatius i constants, els dilemes ètics que es poden haver d’afrontar o la incertesa de la situació, entre d’altres, generen un gran esgotament físic i psicològic, a més de diferents tipus de reaccions segons els individus si això es manté en el temps.

En aquest sentit, la SECPAL identifica com a possibles reaccions a nivell emocional l’ansietat, la impotència, l’insomni, el sentiment de culpa o la tristesa i, a nivell físic, les dificultats respiratòries, la sudoració excessiva, les tremolors, els marejos o les taquicàrdies, entre d’altres. L’organització assenyala, a més, la possibilitat que apareguin reaccions de tipus conductual, com la hiperactivitat, l’aïllament de l’individu, el plor incontrolat o la dificultat per a l’autocura. A nivell cognitiu, poden aparèixer la confusió, dificultats de concentració o de memòria, pensaments obsessius i recurrents sobre la situació viscuda, així com agreujar-se la fatiga per compassió, un dels riscos inherents a l’activitat assistencial en condicions normals dels professionals sanitaris.

Per tal d’evitat tot això i que els professional puguin seguir cuidant de les persones és imprescindible que també tinguin cura d’ells mateixos. Això passa per qüestions molt diverses: des de donar una resposta adequada a les necessitats bàsiques (menjar, beure i dormir) a desconnectar de la feina quan cal, mantenir el contacte freqüent amb els éssers estimats, fer una exposició limitada als mitjans de comunicació o relacionar-se amb els companys/amics i compartir espais de lleure. Així mateix, és essencial l’autoobservació per ser conscient de les emocions pròpies, l’aplicació d’estratègies de regulació emocional –tècniques de respiració o activitat física, per exemple-, compartir les emocions amb persones de confiança i, també, demanar ajuda quan cal.

En línia amb això i davant les necessitats detectades en diferents recursos del Grup Mutuam, l’entitat va demanar als Equips d’Atenció Psicosocial (EAPS) Mutuam Barcelona, que ja donen suport als PADES i als Equips d’Atenció Residencial, la col·laboració per poder oferir espais d’autocura dels professionals en els centres. El nombre de recursos dins de l’àmbit residencial és de 15 aproximadament, incloent-hi centres residencials, hospitals de dia i centres de dia de tot Catalunya.

La nostra proposta consisteix a fer una formació als psicòlegs referents dels diferents recursos de l’entitat per veure com podem organitzar aquests espais d’autocura i suport als professionals dels diferents centres de Grup Mutuam. L’objectiu és garantir el seu benestar emocional i psicològic així com facilitar-los una bona adaptació a la situació actual i dotar-los d’eines perquè puguin seguir treballant sota pressió i en equip en cas que aquesta situació d’incertesa es perllongui en el temps.

Covid-19 Mutuam — Meritxell NAudeillo (2a per la dreta), part de l’equip assistencial responsable de l’Hotel Salut Cotton House

Meritxell Naudeillo Cosp

Psicòloga i coordinadora dels EAPS Mutuam Barcelona

Llum verda a les Residències de Grup Mutuam per tornar a fer nous ingressos

Updated on juny 26, 2020

El desconfinament en les diferents regions sanitàries on s’ubiquen els centres i residències per a gent gran del Grup Mutuam fa possible que aquestes recuperin una certa normalitat en el seu funcionament, tot incorporant els nous protocols impulsats per les autoritats sanitàries. Així, amb l’arribada de la nova normalitat, ja és possible l’ingrés de nous residents, i el retorn d’aquelles persones que havien optat per passar el confinament amb les seves famílies, així com la recepció de visites per part d’alguns residents. Això és possible, sempre que el centre es trobi en categoria ‘verd’, és a dir, que no tingui cap cas de COVID-19 entre les persones que hi viuen.

Des d’aquest dimarts, el Centre Residencial Mutuam Collserola, a Barcelona, la Residència Les Franqueses del Vallès, el Centre Residencial Mutuam Manresa i el Centre Assistencial Mutuam la Creueta, a Sabadell, es troben en color verd. Això vol dir que, d’acord amb els criteris que estableix el Departament de Salut, hi podran ingressar persones que s’hagin sotmès a un test PCR i hagin donat negatiu. Se’ls farà un control de símptomes a l’entrada i hauran de restar aïllats durant els 7 primers dies d’estada.

Pel que fa a les visites, aquestes es normalitzaran i hauran de seguir un protocol que incorpora les mesures necessàries i recomanades per les autoritats per evitar contagis. Entre aquestes, s’estableix que s’hauran de fer amb cita prèvia, tindran una durada màxima de 30 minuts i hauran de tenir lloc en un espai concret de la residència. A més, un professional supervisarà que es mantinguin les distàncies de seguretat. La persona que faci la visita, que haurà de ser la mateixa durant 14 dies, haurà d’adoptar diferents mesures abans d’entrar a la residència, com rentar-se les mans i les sabates, prendre’s la temperatura o utilitzar mascareta i guants d’un sol ús.

Al Grup Mutuam, s’accepten ingressos provinents de domicili, d’altes d’hospitals o de centres sociosanitaris. Per posar-vos en contacte amb qualsevol d’aquests centres residencials en cas de necessitar gestionar un ingrés d’un usuari podeu trucar al telèfon habilitat per a aquesta gestió:

Silvia Aguerri 93 380 09 70 silvia.aguerri@mutuam.com

La re oberta de les residències per a gent gran de Grup Mutuam, deixa les emocions a flor de pell

Published on juny 21, 2020

Durant els casi quatre mesos de confinament han provocat que celebracions i fets familiars importants hagin quedat en un segon pla, per força major. Amb la re oberta gradual dels centres residencials, les famílies han fet petites aproximacions, petites incursions que els han deixat les emocions a flor de pell. I és que no és per menys…aniversaris, naixements de nets o nétes, són fets que la COVID19 no ha pogut aturar.

Aquestes imatges del Centre Assistencial Mutuam la Creueta per a gent gran de Sabadell, es repeteixen ara, en la resta de centres residencials per a gent gran del Grup Mutuam. Els ulls dels professionals que han vist moltes situacions durant aquest període d’aïllament, gaudeixen de l’emoció que representa tenir en viu i en directe a la família, encara que sigui per una estona.

Màximes mesures de protecció, higiene i desinfecció per evitar en la mesura del possible, qualsevol possibilitat de contagi, dels usuaris o de les seves famílies.

El desconfinament facilita els retrobaments de les famílies, a les nostres residències

Updated on juny 21, 2020

Amb les màximes mesures d’higiene, prevenció i protecció per evitar contagis entre els residents i familiars, els centres residencials de Grup Mutuam han iniciat els tan esperats i necessaris retrobaments familiars.

La contenció d’emocions després de tants dies, la incertesa viscuda i l’actual situació de la pandèmia de la COVID19 més controlada, han il·lusionat a professionals, residents i famílies senceres, amb la perspectiva d’acostar-se al centre i veure en directe i sentir la veu del seu pare, mare, tiet, tieta o germà.

Tot i les moltes mesures d’higiene que els centres despleguen al entrar i sortir dels familiars, totes s’han adaptat molt bé i de forma àgil a aquesta nova necessitat i realitat. Amb aquesta petita mostra, el Centre Assistencial Mutuam La Creueta (Sabadell), el Centre Residencial Mutuam Manresa, La Llar Residència Mutuam La Sardana (Manresa), la Residència Jaume Nualart (Cornellà), la Residència Les Franqueses del Vallès, la Residència Vila-seca (Tarragona), i la resta de centres, ja han fet un petit, però important, pas cap a la normalitat.

Residencia Jaume Nualart — Residència Jaume Nualart

Pels equips de professionals de les residències, testimonis de primera línia d’aquestes trobades, és un regal presenciar l’alegria i emoció que provoca aquest esperat fet.

L’atenció sociosanitària, la invisibilitat de l’èxit

Published on juny 8, 2020

Entrevista a Francesc Brosa, director del Grup Mutuam i vocal-president del Consell de Sector d’Atenció Sociosanitària de La Unió, publicada al blog de l’entitat.

Històricament, l’atenció sociosanitària ha estat un gran tret diferencial del model sanitari català i, ara, ens ha permès comptar amb una xarxa clau, nodrida de professionals d’una gran vàlua professional i personal. Una xarxa de proximitat concertada, estesa a tot el territori que forma part del teixit associatiu de La Unió.

Ara, davant d’una situació insòlita, aquest àmbit ha continuat protegint i cuidant dels més fràgils, un 20% de la població, evitant que el sistema sanitari col·lapsés. Ens referim a persones que pateixen malalties cròniques degeneratives que causen discapacitat, demències, o a altres malalties neurològiques i, a persones en fase de convalescència i en situació de final de vida. Fent grans esforços i sempre sota l’exigència ètica, des d’aquestes organitzacions s’ha continuat prestant la millor atenció enmig d’una situació per a la qual ni societat ni el sistema sanitari i social s’havien preparat.

Amb la COVID-19, la majoria de centres i hospitals sociosanitaris han vist capgirada la seva organització. Els seus professionals (metges, personal d’infermeria, farmacèutics, tècnics, auxiliars de clínica, personal no sanitari, etc…) han hagut d’entomar funcions d’hospitalització d’aguts i assumir tractaments farmacològics similars a les d’un servei de medicina Interna de qualsevol hospital comarcal, amb una gran complexitat, i segons el propi Departament de Salut, el nombre de defuncions ha estat un dels més baixos en aquests recursos. Aquests resultats subratllen el caràcter de recuperació i de rehabilitació del sociosanitari com a espai assistencial i de vida.

Alguns centres, a més, han patit un fort absentisme de la seva plantilla per l’impacte del SARS-CoV-2 però, amb l’esforç de tots els professionals, han seguit funcionant.

Aquesta bona resposta davant la COVID-19, ha estat també gràcies a una gran agilitat, flexibilitat i capacitat organitzativa de gestors i professionals en els propis centres i a la coordinació amb altres recursos assistencials (hospitals d’aguts, atenció primària, residències, PADES, suport a domicili, Equips d’Atenció Residencial i centres de salut mental). En bona part, el treball en xarxa d’aquests recursos assistencials ha permès oferir, en els moments més complexes de la pandèmia, veritables serveis alternatius d’hospitalització domiciliària i residencial, en especial pel paper de contenció, triatge clínic i atenció al final de vida.

Una coordinació imprescindible quan parlem de pacients amb un alt grau de complexitat i pluripatologies amb perfils molt diversos i sovint amb una necessitat molt gran de recursos. Per a fer-hi front aquest temps, ha destacat la capacitat de treball interdisciplinar, la visió holística de la persona o la interacció amb el pacient de forma individualitzada de professionals.

Ara quan toca aplicar aprenentatges, fer balanç i mirar cap al futur, tenim una oportunitat molt gran d’anar cap a un model d’atenció intermèdia, en el qual l’àmbit sociosanitari esdevingui una peça clau. L’atenció sociosanitària ja ha demostrat la seva expertesa i especialització en el maneig de malalts en el sector sociosanitari, el seu recorregut de treball multidisciplinar o el model d’atenció centrada en la persona, tenint present als familiars de la persona afectada.

La invisibilitat de l’èxit. Vol dir que aquest nivell d’atenció estava i està preparat per jugar un paper estratègic en les reordenacions de futur.

Pel que fa a la gestió de la COVID-19, l’experiència també ens ensenya com a sector i com a societat que hi ha qüestions que no es poden tornar a repetir com la manca de resposta ràpida a l’atenció sanitària a les residències que ens obliga ara més que mai a passar del diagnòstic i propostes a l’acció, i en aquesta reordenació estratègica de model el sector sociosanitari hi té molt a aportar. Les solucions hauran de ser compartides i fruit d’un debat seriós de país.

En aquest futur compartit, no ens podem oblidar de la invisibilitat de l’èxit del sector sociosanitari, que ha estat clau en la gestió de la crisi de la COVID-19.

Les coses bones que vam dur a terme durant la vigília són les que ens aportaran felicitat al matí.

Proverbi hindú

Llegir publicació original.

L’Hotel salut Cotton House, tanca les portes i dona l’alta a l’útim pacient

Published on maig 27, 2020

El primer hotel salut a Barcelona que Grup Mutuam va posar en marxa, ahir va donar l’alta a l’últim dels pacients. A l’inici de l’emergència sanitària per la COVID19, en col·laboració amb el personal del propi hotel i del Servei Català de la Salut, Mutuam va dotar a aquest dispositiu dels professionals i serveis sanitaris necessaris, per facilitar l’aïllament a pacients que sortien dels hospitals, i pacients procedents de domicilis que l’atenció primària també derivava.

L’equip sanitari desplaçat a l’hotel salut, ha atès a 182 pacients, amb un equip de 18 professionals, format per auxiliars de clínica, infermeres i una treballadora social. Entre els pacients atesos, també va atendre’s a persones de totes les edats, infants menors i persones sense sostre.

Durant tot aquest període excepcional, els personal de l’Hotel Cotton House va coordinar la tasca de neteja, bugaderia i restauració, de pacients i professionals, des de finals de març, fins ahir mateix.

“Vam haver de ser molt pedagògics amb els usuaris, insistint que faríem tot el poguéssim per tal que estiguessin bé”

Laura Casademont: “L’objectiu era garantir la seguretat del personal i mantenir el màxim nivell de qualitat assistencial de les persones usuàries”

Ainhoa Torner: “Qui és infermera ho porta a l’ADN i, en una situació així, t’hi has de posar”

Núria Àngels Lobera: “Els metges no hem de ser només tècnics en Medicina, hem de ser persones que ajuden a persones”

Grup Mutuam impulsa espais d’autocura per als professionals de la mà dels EAPS

Llum verda a les Residències de Grup Mutuam per tornar a fer nous ingressos

La re oberta de les residències per a gent gran de Grup Mutuam, deixa les emocions a flor de pell

El desconfinament facilita els retrobaments de les famílies, a les nostres residències

L’atenció sociosanitària, la invisibilitat de l’èxit

Entrevista a Francesc Brosa, director del Grup Mutuam i vocal-president del Consell de Sector d’Atenció Sociosanitària de La Unió, publicada al blog de l’entitat.

L’Hotel salut Cotton House, tanca les portes i dona l’alta a l’útim pacient

Serveis Sanitaris

Serveis Residencials

Serveis Domiciliaris

Assegurances i viatges

Newsletters