Beneficis terapèutics i socials de la valoració dels pacients amb demència en el seu entorn

Professionals EAR en la sessió clínica

Jeanette Mandujano, metge especialista en geriatria i gerontologia dels Equips d’Atenció Residencial gestionats per Mutuam, va tractar en una sessió clínica organitzada per la Fundació Mutuam Conviure la valoració i seguiment dels pacients amb demència. Aquestes trobades periòdiques responen al compromís de l’entitat de contribuir a difondre les bones pràctiques i els models d’excel·lència tant en l’àmbit sociosanitari com en el comunitari entre els professionals.

La demència és un síndrome adquirit que es caracteritza, no només pel dèficit de memòria, sinó també per l’alteració de la capacitat del pacient de portar a terme les tasques de la vida quotidiana, és a dir, per un deteriorament progressiu del seu funcionament social i ocupacional. Això, lligat a un procés d’envelliment de la població que comporta un augment a nivell epidemiològic, fa que ens trobem davant d’un repte social que cal abordar des de diverses vessants. En aquest sentit, són fonamentals estudis com el que han portat a terme els Equips d’Atenció Residencial (EAR) de Mutuam, basat en un seguiment dels pacients in situ.

Quan parlem de demència, cal tenir en compte que existeixen diferents tipologies. Tot i que disposem de diverses classificacions, la més utilitzada és la que, d’acord amb un criteri etiològic, distingeix entre demències primàries i secundàries. El primer grup el conformen les degeneratives, com l’Alzheimer, la vascular, la de Cossos de Lewy, la frontotemporal o l’associada al Pàrkinson, entre d’altres. Les secundàries són, en canvi, les que tenen causes conegudes i, en molts casos, són reversibles, com les derivades de tumors o d’alteracions endocrines o metabòliques.

Descartar altres síndromes

El diagnòstic de la demència és eminentment clínic. Els trastorns conductuals són els símptomes més evidents però poden respondre a moltes causes i, per això, cal fer un diagnòstic diferencial que inclogui factors de la història clínica, una valoració cognitiva i una de funcional que permetin descartar altres síndromes i determinar de quin tipus de demència es tracta. A partir d’aquí, i per tal de poder fer un abordatge terapèutic adequat i una atenció personalitzada, cal fer l’estadiatge mitjançant eines com l’escala de Reisberg, el test MMSE 30 o l’escala FAST.

A nivell farmacològic, la primera intervenció terapèutica ha d’anar encaminada a tractar l’etiologia, en el cas que ens trobem davant de síndromes reversibles. Quan hi hagi un dèficit colinèrgic, caldrà, en canvi, un tractament amb Donepezilo, Rivastigmina o Galantamina. També s’haurà de valorar l’ús de fàrmacs antagonistes dels receptors NMDA o per tractar símptomes psiquiàtrics. Igualment important és saber quan cal retirar el tractament específic. És així, entre d’altres, quan aquest provoca reaccions adverses, quan no hi ha resposta després de 18 setmanes d’aplicació o quan la presència d’una altra malaltia el contraindiquin.

Assistents a la sessió clínica
Assistents a la sessió clínica

Intervencions individualitzades i interdisciplinàries

Tanmateix, l’abordatge de la demència ha d’anar molt més enllà del tractament farmacològic. Cal treballar en equip i conjuntament amb la família, a qui s’ha d’explicar tot el procés, per tal d’establir uns objectius per al pacient. Ha de prevaldre sempre la funcionalitat de la persona demenciada i, en aquest sentit, caldrà establir un programa d’exercici físic i d’activitats de la vida diària, així com un d’estimulació cognitiva. A més, caldrà oferir-li suport psicològic, identificar les mesures de seguretat concretes que requereix i elaborar un pla individual de cures.

L’estudi descriptiu portat a terme pels EAR de Mutuam amb 105 pacients demenciats institucionalitzats en les residències del Vallès Occidental i Oriental es va plantejar com a objectiu demostrar la idoneïtat del dispositiu assistencial en geriatria domiciliària per fer la seva valoració i el seguiment. Els responsables de la investigació consideren fonamental efectuar-les en l’entorn propi de la persona, sigui la seva llar o una residència, ja que s’evita l’impacte emocional que pot provocar-los el trasllat. Una de les conclusions que es van obtenir va ser que, després de 6 mesos de la retirada del tractament específic, no van observar-se efectes adversos ni la necessitat de reintroduir-lo. D’altra banda, tenint en compte no només el cost del tractament sinó també el de les visites especialitzades a l’hospital, la intervenció dels EAR va suposar una gran disminució dels costos directes. A més, els responsables de l’estudi consideren que les visites domiciliàries d’aquests professionals esdevenen, més que una visita de seguiment de la demència, una visita de seguiment general del pacient.

Mutuam Güell participa en un pla pilot de retorn al domicili de pacients d’ictus

Pla de retorn al domicili pacients ictus

Maria Josep Garcia, treballadora social de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, va presentar en sessió clínica el 19 d’abril els resultats del “Pla de retorn a domicili per a pacients amb Ictus”, en què ha participat el centre. Dissenyat per l’Ajuntament de Barcelona i el Consorci Sanitari de Barcelona, 102 pacients han format part d’aquest projecte pilot que es troba en fase d’avaluació.

L’ictus és la primera causa mèdica de discapacitat i la segona de demència. La lesió cerebral que ocasiona pot provocar tot un seguit de dèficits motors, cognitius, neuropsicològics i sensorials. Això, òbviament, repercuteix en la qualitat de vida i en la participació en la vida social i familiar tant de qui l’ha patit com de les persones del seu entorn. Per tant, més enllà de la complexitat sanitària, les seqüeles dels accidents vasculars tenen, per la seva severitat i afectació en el temps, un elevat impacte a nivell sociofamiliar que la xarxa assistencial hauria d’abordar facilitant als pacients que necessiten rehabilitació l’accés als àmbits que els ofereixin el suport més adequat.

En aquest sentit, i amb l’objectiu d’integrar l’abordatge sanitari i social per aconseguir els millors resultats, l’Ajuntament de Barcelona i el Consorci Sanitari de Barcelona han dissenyat el Pla de retorn al domicili. Aquest pla pilot, que va arrencar el febrer de 2016 i del qual han format part un centenar de pacients, ha permès un procés d’atenció continuat a pacients amb seqüeles d’ictus aguts de l’hospitalització al domicili. Entre els centres que hi han participat, hi ha hospitals d’aguts, de rehabilitació intensiva i sociosanitaris, com l’Hospital sociosanitari Mutuam Güell.

Els pacients inclosos en el Pla van ser derivats d’un hospital d’aguts a un de rehabilitació intensiva o sociosanitària, on després que signessin el consentiment de participació se’n van valorar les necessitats socials. Tant els pacients que ja tenien assistència a casa abans de l’ictus com els que presentaven un risc social greu i que, per tant, havien de ser derivats directament a un centre sociosanitari o hospital de mitjana intensitat HMI,  van ser descartats per formar part del Pla.

Procés de valoració

En la detecció del risc social, que es va portar a terme en les 48 hores posteriors a l’ingrés, es va tenir en compte si la persona vivia sola o amb una persona amb capacitat limitada de suport i si tenia dependència física prèvia o deteriorament cognitiu. Així mateix, es van fer servir diverses eines, com l’Índex Barthel, les escales de qualitat de vida i de Lawton i Brodi o el test de Pfeiffer per valorar el nivell de dependència del pacient i, d’acord amb això, se li van prescriure un nombre d’hores setmanals de suport per a quan se li donés l’alta. La tipologia de serveis que es va oferir en el marc del pla incloïa atenció personal, neteja i manteniment de la llar, àpats a domicili i ajudes tècniques per adaptar l’habitatge.

Així doncs, quinze dies abans que els pacients fossin donats d’alta, els treballadors socials dels centres on restaven ingressats van fer les corresponents peticions als Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona perquè el retorn al domicili es pogués fer en les millors condicions. En el cas de Mutuam Güell, es van incloure en el Pla catorze persones, de les quals deu van rebre el servei d’atenció al domicili, set, l’adaptació de l’habitatge i una, àpats a domicili.

Conèixer el pacient, primer pas per garantir la dignitat

Sessió clínica PADES

En el marc de les sessions clíniques que la Fundació Mutuam Conviure organitza periòdicament, Ester Tarragó, professional del PADES – Manso, un recurs sociosanitari d’àmbit domiciliari que Mutuam ofereix contractat per CatSalut, va impartir la xerrada ‘Model i Teràpia de la dignitat aplicat a les cures pal·liatives’. 

La dignitat és un dret inherent a la persona, també, òbviament, en l’etapa de final de vida. Però, què vol dir ‘dignitat’ i com es fa efectiu el seu respecte en el marc de les cures pal·liatives? Aquesta qüestió a què tant sovint es veuen confrontats els i les professionals que es dediquen a l’atenció de persones dependents no és senzilla, ja que el concepte de dignitat depèn de cada individu i, per tant, la manera d’aplicar-la en el dia a dia variarà en cada cas.

Tot i que es tracti d’un concepte ambigu, subjectiu i multidimensional, sobre el qual no hi ha un consens, podríem definir la dignitat com la importància de ser respectat sense transgredir certs límits. No es tracta ni molt menys d’un concepte nou, però sí que ha patit una important evolució al llarg de la història. Des de la idea clàssica de dignitat associada al prestigi de l’home, el concepte es va vincular, en l’Edat Mitjana, a la relació entre l’home i Deu, en el Renaixement, a les seves capacitats tècniques, artístiques o intel·lectuals, i, en la Il·lustració, a la seva llibertat, racionalitat i moralitat. Actualment, s’entén com una qualitat que pertany a qualsevol ésser humà i està inclosa com a principi bàsic en la Declaració Universal dels Drets Humans i en nombrosos codis deontològics de professions de l’àmbit social i sociosanitari.

La paraula dignitat ressona, especialment, en el món de les cures pal·liatives, i els treballadors que en formen part es pregunten sovint com ho poden fer per respectar-la en les seves pràctiques quotidianes. L’objectiu de les cures pal·liatives ha de ser sempre el de millorar o mantenir la qualitat de vida del pacient i alleugerir els seus símptomes, així com ajudar-lo a viure la mort com un final natural. Malgrat la falta de criteris clars pel que fa a la presa de decisions en aquesta etapa final, sí que la tendència general condemna l’aferrissament terapèutic com a mala praxis i greu atemptat a la dignitat de la persona.

Diversitat d’eines per als professionals

En l’àmbit de la salut, conviuen diferents models basats en la dignitat. Entre ells, hi ha el del psiquiatre canadenc Harvey Max Chochinov, per a qui existeix una relació directa entre el desig de morir del malalt terminal i la pèrdua de la dignitat. Aquest model ofereix com a eina d’avaluació un inventari de la dignitat del pacient. Integrat per 25 ítems diferents, té com a objectiu detectar i mesurar les fonts de malestar relacionades amb el sentit de dignitat al final de la vida. Així mateix, existeixen dues eines més d’avaluació que val la pena destacar. D’una banda, la pregunta de la dignitat que el professional hauria de plantejar al pacient quan el coneix, però també durant el seu seguiment: “Què hauria de saber jo de vostè, com a persona, per poder oferir-li la millor atenció possible?”. De l’altra, el que es coneix com a ABCD, on A té a veure amb mantenir una actitud sense judicis; B, amb la manera de comportar-nos interessant-nos per la persona; C, amb la compassió entesa com a empatia i desig d’alleujament del patiment i D, amb el diàleg concebut com a escolta activa.

De tot això, se’n desprèn que, donat que cada pacient és únic i també ho és la seva idea de dignitat, cal conèixer-los a ell i a la seva família per tal de conciliar aquestes concepcions amb les de l’equip que l’atén en benefici de la persona. Els professionals han de tenir present que molts cops, en la seva pràctica diària, poden esdevenir una amenaça a la dignitat del pacient i han de prendre consciència d’aquelles accions que el poden afectar d’acord amb la seva personalitat i valors.  Ara bé, tot i que molts professionals potser no coneguin el model Chochinov com a tal, la majoria l’apliquen sense ser-ne conscients, ja que preservar la dignitat dels pacients és l’essència de la seva feina i és el que fa que constantment es qüestionin com poden portar a terme les seves intervencions per fer-la efectiva.

Prevalença de la malaltia tromboembòlica en pacients de PADES, temàtica de la sessió clínica de Mutuam

Sessio clinica Grup Mutuam

Gairebé una cinquantena de professionals de totes les àrees funcionals del Grup Mutuam varen assistir el dimecres 6 d’abril a la sessió clínica que cada mes organitza l’Àrea Sanitària i que va centrar-se en el tema de “La Prevalença de malaltia tromboembòlica venosa en pacients de PADES“. La sessió clínica mensual va fer-se de la mà de la Dra. Ania Puig, metgessa de l’Equip PADES Sants, el Dr. Luis Gallardo, metge de l’Equip PADES Esquerra Eixample i el Sr. Jordi Cortacans, infermer de l’Equip PADES Sants.

Aviat,  podreu disposar de l’article sobre aquesta temàtica a mutuamblog. Us mantindrem informats.

Sessio clinica Grup Mutuam