Llogar o no llogar? Aquesta és la qüestió

lloguer vivenda

Decidir-se a arrendar una casa no és tan fàcil i més si es tracta d’aquella on hem viscut. Us oferim alguns dels elements que cal considerar abans de fer el pas. És molt habitual que les persones quan es fan grans deixin casa seva per anar a viure amb els fills, marxar a una vivenda més petita amb serveis pensada per a sèniors autònoms, o bé ingressar en una residència geriàtrica. Com a conseqüència d’això, el que havia estat la seva llar es converteix en un habitatge del qual no fan ús, però que els continua generant despeses diverses: manteniment, impostos, comunitat, mínim dels subministraments… Arriba, doncs, el moment en què molts es plantegen de llogar-la per tal d’obtenir uns ingressos i que la casa no resti abandonada. La decisió, però, no sol ser fàcil, perquè apareixen dubtes i pors respecte a les implicacions que pot tenir l’arrendament.

Que els inquilins no paguin o que facin malbé l’habitatge són probablement els temors més habituals a l’hora de decidir-se a llogar. El risc zero, òbviament, no existeix. Però sí que es poden exigir el màxim de garanties i extremar les precaucions per tal de minimitzar les possibilitats d’un ensurt d’aquesta mena. Amb aquest objectiu, una de les mesures més utilitzades és la de demanar, a més de la fiança, l’abonament d’una o dues mensualitats addicionals per cobrir possibles desperfectes o les obligacions de pagament no satisfetes per l’inquilí. En aquells casos en què el propietari considera que està assumint un risc elevat, és força habitual optar per la fórmula de l’aval, ja sigui personal o bancari. Aquí es tracta que un tercer respongui del deute si l’inquilí deixa de pagar la renda. D’altra banda, es pot valorar de contractar una assegurança d’impagament o de desperfectes, o bé llogar el pis mitjançant algun organisme públic, com les borses de lloguer social de molts ajuntaments. En general, aquestes garanteixen el cobrament de la renda i la bona conservació de l’habitatge a canvi que el propietari l’ofereixi a un preu una mica més econòmic que el de mercat.

Malgrat les garanties disponibles, el millor per estalviar-se maldecaps és intentar evitar la possible font dels problemes i, per a això, és essencial fer una selecció acurada de l’inquilí. Pel que fa a conèixer-ne la solvència, se li pot sol·licitar la nòmina i el contracte de feina, així com comprovar que el seu nom no aparegui en els registres de morosos. Ara bé, a part de d’aquestes dades, de vegades allò que funciona millor i ofereix més tranquil·litat és conèixer l’arrendatari personalment, veure què transmet i confiar en la bona intuïció pròpia. Si tot aquest procés resulta complicat o feixuc, una bona opció és recórrer a un professional immobiliari perquè se n’ocupi.

Incentius fiscals

A l’hora de fer la declaració de la renda, cal tenir en compte que els ingressos derivats del lloguer tenen la consideració de rendiments del capital immobiliari. El propietari pot deduir-se, però, algunes despeses vinculades a l’arrendament de l’habitatge, com poden ser les de conservació i reparacions, la quota de la comunitat, l’assegurança o la instal·lació d’un ascensor. De l’import resultant, és a dir, el rendiment net, pot reduir-se, a més, fins al 60 per cent. Ara bé, si es lloga un pis convé mantenir-se actualitzat pel que fa a la normativa, ja que en els darrers anys hi ha hagut bastants canvis fiscals.

Com a conclusió, podem dir que, en la conjuntura actual i amb els instruments legals de què disposem, arrendar resulta força avantatjós des del punt de vista econòmic i relativament segur. Malgrat això, cal que tinguem clar que la seguretat absoluta no existeix i que haurem de valorar si ens compensa assumir aquests riscos per no deixar la nostra casa buida.

Martínez: “Ni el dret del pacient a la protecció de la intimitat ni el deure de metge al secret professional, són absoluts”

Confidencialitat i secret professional

En el marc del 27è Curs de Formació Mèdica Continuada, organitzat per la Fundació Mutuam Conviure, l’advocada i assessora jurídica del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona Mercedes Martínez va impartir la ponència ‘Confidencialitat i Secret Professional. Quan i com es pot revelar a tercers?’. Mercedes Martínez va iniciar la seva intervenció reconeixent que els metges estan actualment molt sensibilitzats amb la qüestió de la confidencialitat i va assenyalar els tres conceptes sobre els quals pivota el debat: el dret a la intimitat de les persones, consagrat com a dret fonamental en la Constitució espanyola i recollit també en l’Estatut de Catalunya i en el Codi de Deontologia dels metges, i el dret a la confidencialitat i l’obligació al secret professional que se’n deriven. La ponent va aclarir que, si bé les lleis d’autonomia del pacient, tant la catalana com l’estatal, estableixen el deure dels metges de mantenir el secret però no en defineixen els límits, el Codi deontològic sí que en fa una regulació molt extensa.

L’advocada va explicar que la llei de l’autonomia del pacient, quan parla de confidencialitat, es refereix al dret a la intimitat d’aquest, recollint també el dret que ningú no autoritzat accedeixi a les seves dades si no hi dóna consentiment. “Per tal que es pugui facilitar informació sobre el pacient a una persona escollida per aquest, cal que es faci una autorització expressa”, va assenyalar. D’altra banda, va afegir que el metge té dret a invocar la reserva de les seves observacions i anotacions subjectives.

Pel que fa a un pacient difunt, Martínez va recordar que existeix una doble regulació sobre l’accés a la informació per part dels seus familiars. Per una part, les dades d’aquest pacient perden la protecció que estableix la llei de protecció de dades i, per tant, les persones amb vincles hi poden accedir o demanar-ne una còpia, llevat que a l’historial mèdic consti que el pacient havia manifestat el contrari. Per l’altra, el secret professional, en canvi, sí que es manté encara que el pacient mori, tal i com estableix el Codi de Deontologia. La ponent va advertir que els Tribunals i el Ministeri Fiscal sí poden accedir a les dades mèdiques dels pacients sense que ells ho hagin autoritzat, però que els metges poden demanar que es concreti quines necessiten i no haver de lliurar-los tota la història clínica. A més, va recomanar que, tot i que l’obligació de custòdia i de mantenir la confidencialitat correspon al tribunal, el metge vagi més enllà i demani que es conservi la informació en una plica tancada per tal que es preservi la confidencialitat.

Comunicació dels delictes públics

La ponent va explicar que el Codi de Deontologia estableix que, amb caràcter general, el metge ha de guardar el secret professional en relació a allò que el pacient li ha dit, però també a allò que hagi vist o deduït i a tota la documentació que es generi. Va afegir que, a més, “ha de procurar ser prou discret com perquè no pugui ser descobert”. En canvi, quan es troben amb casos de lesions que sàpiguen o sospitin que són producte d’un acte delictiu o fruit d’un maltractament ho han de comunicar als jutges o fiscals, va recordar.

Un altre aspecte que va destacar en relació al deure de silenci va ser que, tot i que el pacient autoritzi el metge a revelar el secret, “aquest ha de tenir cura de mantenir la confiança social respecte la confidencialitat mèdica i, per tant, no l’hauria d’explicar si no cal”. Això, va assenyalar, comporta exigir a tots els professionals sanitaris que siguin discrets. En aquest sentit, va subratllar que quan es fa una presentació pública de documentació s’ha d’esborrar qualsevol dada que permeti la identificació de pacients.

En cas de rebre una citació judicial, l’advocada va advertir que els metges han de presentar-se al jutjat, però que han de manifestar al jutge l’obligació ètica de guardar el secret professional i demanar que se’ls eximeixi de testificar, o en el seu cas, que se’ls rellevi de la seva obligació de mantenir el secret, a fi de poder declarar sobre els fets, i que ho faran en els justos terminis necessaris.

Protecció de tercers

Per últim, la ponent va voler destacar que ni el dret del pacient a la protecció de la intimitat ni el deure del metge al secret professional són absoluts. Això vol dir que no s’han de complir en aquells supòsits en què pugui posar-se en risc a una tercera persona, al propi pacient o al metge. Tanmateix, Martínez va admetre que no hi ha cap norma legal que reguli quan s’ha de traspassar aquesta frontera. “Cal que hi hagi una finalitat constitucionalment legítima, és a dir, que hi hagi un altre dret que s’hagi de protegir”, va assenyalar, i va afegir que cal fer una ponderació per valorar quin risc afrontem si vulnerem aquest dret o no. Per fer-ho, va dir, s’ha de fer un judici d’idoneïtat (ens pot permetre aconseguir allò que ens proposem), de necessitat (no hi ha una altra manera d’aconseguir-ho) i de proporcionalitat (té més beneficis per a l’interès general que perjudicis). El codi de deontologia, per la seva banda, sí que regula quins són tots els supòsits en què el metge pot revelar el secret, però, com va subratllar l’advocada, sempre amb discreció, exclusivament a qui hagi de fer-ho i en els justos límits necessaris.

La ponència va celebrar-se en el marc del 27è Curs de Formació Mèdica Continuada. La Fundació Mutuam Conviure organitza aquestes sessions amb l’objectiu de difondre pràctiques i coneixements de diferents disciplines mèdiques i de contribuir a l’actualització i perfeccionament constant dels professionals de l’àmbit assistencial sanitari i d’atenció a la dependència.

 

Deixar allò que ens importa en bones mans

Apoderament gent gran Mutuam

A mesura que avança l’envelliment de la nostra societat, l’apoderament es va convertint en un instrument jurídic més estès.

En fer-nos grans, és possible que tinguem dificultats per portar a terme certs tràmits, ja sigui perquè veiem reduïda la nostra mobilitat i ens costi desplaçar-nos o perquè alguna malaltia faci que disminueixin les nostres facultats mentals. Per tal que una persona de la nostra confiança pugui gestionar els nostres béns en cas que nosaltres no puguem o vulguem fer-ho, existeix una eina jurídica anomenada apoderament.

Apoderar una persona consisteix a facultar-la davant notari perquè ens representi i faci determinats actes i gestions en el nostre nom i interès. Aquest document pot ser de caràcter privat, però en la pràctica acostuma a ser públic i perquè tingui validesa ha d’atorgar-se davant d’un notari que avaluï la capacitat de l’atorgant.

Generals o especials

Hi ha diverses menes de poders notarials. D’una banda, els generals, que permeten que la persona a qui apoderem faci qualsevol gestió o negoci sobre el nostre patrimoni en el nostre nom. Són els més comuns, però s’ha tenir en compte que la persona a qui s’atorgui sigui de molta confiança. De l’altra, els poders especials, que faculten l’apoderat per a un acte concret i, fins i tot, d’una manera concreta. És a dir, podem atorgar-li al nostre fill un poder específic perquè vengui el pis on vivíem abans d’entrar a la residència perquè nosaltres no haguem d’anar al banc o al notari a signar la documentació.

El poder preventiu, que tant pot ser general com especial, és aquell que fem quan mantenim plenes facultats per si algun dia les perdem. El poder comença a tenir efecte immediatament i aquest es manté encara que l’atorgant sigui declarat incapaç.

Qui el pot demanar i com

Qualsevol persona que tingui capacitat de discerniment i que així sigui considerada per un notari pot fer un poder notarial i el procediment és molt senzill. Hem d’adreçar- nos a una notaria amb el nostre DNI i les dades de l’apoderat (nom i número de DNI) per exposar quin tipus de poder i de facultats volem concedir. A partir d’aquí, ens concertaran una cita per signar el document. En cas que tinguem dificultats per desplaçar-nos, també podem sol·licitar al notari que vingui a casa. El cost econòmic pot oscil·lar entre els 50 i els 100 euros.

Respecte als límits del poder, hem de tenir en compte que hi ha facultats que no es poden delegar. Per exemple, aquelles relatives als drets polítics, com votar, o a l’esfera més íntima de l’individu, com fer un testament o dissoldre un matrimoni.

Els poders notarials es poden revocar. És a dir, sempre que l’atorgant conservi la seva capacitat, pot adreçar-se al notari i demanar-li que redacti un document anul·lant-los. En el cas dels poders preventius, si la persona que l’ha atorgat ha perdut la capacitat, serà necessària una resolució judicial que els revoqui.

Així doncs, l’apoderament és una eina jurídica molt interessant perquè ens ajuda a gestionar el nostre patrimoni sense haver de desplaçar-nos ni prendre decisions nosaltres personalment i, alhora, ens garanteix que ho faran aquelles persones en qui recau la nostra confiança.

Amb la col·laboració d’ Alejandro Vilà, advocat i president de l’AFAB (Associació de Familiars de malalts d’Alzheimer de Barcelona)

 

Incapacitació: quan una persona no pot tenir cura d’ella mateixa

Inacapacitacions legalitat

La incapacitació és un procés judicial pel qual es determina que una persona ja no pot decidir per ella mateixa i que una altra n’ha d’exercir la tutela per tal de representar i vetllar pel compliment dels seus drets i obligacions. El principal motiu perquè algú sigui declarat incapaç és que pateixi alguna malaltia física o mental que l’impedeixi governar-se i és utilitzat sobretot per a menors i gent gran.

Així doncs, l’objectiu de la incapacitació és protegir una persona d’ella mateixa i dels altres. Un dels riscos que es volen evitar és el del malbaratament de recursos econòmics i patrimonials perquè el propi interessat no és capaç de fer-ne una bona gestió. També se sol·licita davant la necessitat de protecció de la persona quan es detecten situacions de maltractament, negligència o abús per part de la família o persones de referència. Altres motius són la manca de control sobre la salut pròpia o una situació de molta vulnerabilitat en què la persona no compta amb el suport que necessita per portar a terme les activitats de la vida diària bàsiques. Així mateix, es pot demanar la incapacitació dels malalts crònics institucionalitzat i d’aquelles persones que necessitin la representació d’una tercera per exercir i defensar els seus drets. Per últim, es pot recórrer a aquest instrument en casos en què existeixen discrepàncies entre els familiars a l’hora de prendre decisions respecte a una persona que no és capaç de fer-ho per ella mateixa.

El procés d’incapacitació d’un adult el poden iniciar el cònjuge o parella de fet, els descendents, els ascendents, els germans o la pròpia persona. També és possible que ho faci el Ministeri Fiscal a partir de la informació que li facin arribar des de la xarxa d’atenció primària o bé ciutadans o professionals. De fet, qualsevol persona, organisme o entitat legitimat pot posar en coneixement de la Fiscalia una presumpta situació d’incapacitat, des dels centres residencials de persones grans als veïns, passant pels mossos d’esquadra.

Passos fins a la declaració d’incapacitació

Per tal d’iniciar el procés, cal presentar la demanda al jutjat competent, amb intervenció d’un advocat i un procurador. Aquesta ha d’explicar la situació de la persona i ha d’anar acompanyada d’informes mèdics i documentació que acreditin les causes que justifiquen la declaració d’incapacitació. El jutge examinarà les proves, sol·licitarà els informes pericials que consideri oportuns i escoltarà l’interessat. Així mateix, els familiars també podran fer declaracions. La sentència que declari la incapacitat ha de detallar quin és l’abast d’aquesta i quins són els límits, és a dir, ha d’expressar per a quin tipus d’actes s’incapacita aquella persona. També ha de fixar quina o quines persones exerciran la tutela i estaran obligades a vetllar pel tutelat i el seu patrimoni.

La tutela la pot exercir qualsevol persona que tingui capacitat d’obrar i que estigui en ple dret dels seus drets civils. Generalment, es prefereix que sigui la persona (física o jurídica) que el propi tutelat hagi designat abans de declarar-se la seva incapacitat i mitjançant escriptura pública notarial. Si no ho hagués fet, ho serien, el o la cònjuge (o parella estable) que convisqui amb ell, els descendents majors d’edat, els ascendents, els germans o les entitats tutelars (sense afany de lucre), en aquest ordre de preferència.

El rol del tutor/a

Entre les funcions del representant legal de la persona tutelada, hi ha la de la seva protecció personal, promovent-ne la recuperació de la capacitat i la inserció en la societat, així com tenint cura de la seva persona i procurant-li aliments. D’altra banda, li correspon l’administració del patrimoni del tutelat, sempre vetllant pel seu interès. Per tot això, el tutor ha de fer un inventari dels béns del tutelat, ha d’informar anualment al jutjat de la situació personal i patrimonial d’aquest i fer una rendició final de comptes.

En general, les obligacions i deures d’un tutor no deixen de ser les mateixes responsabilitats que en molts casos ja està exercint, però amb una garantia legal. És a dir, que en el cas de familiars que atenen una persona en situació de presumpte incapacitació segurament ja estan vetllant per tot el que fa referència a la cura, les gestions burocràtiques, etc., però amb la declaració d’incapacitació, a més, disposaran de la cobertura legal per fer alguns tràmits que requereixen l’autorització dels interessats. Ser reconegut com a tutor legal és, doncs, la garantia de poder fer el millor per un familiar que ja no està en condicions de cuidar d’ella mateix.

Amb la col·laboració d’Alba Ruiz, Treballadora Social del Centre Residencial MUTUAM Manresa

Quatre instruments per decidir el futur del nostre patrimoni

A qualsevol edat, però sobretot quan ens fem grans, és important preveure com volem organitzar el nostre patrimoni. El dret civil ens ofereix quatre instruments que ens ajudaran perquè siguem nosaltres qui ho decidim.

Acta d’autotutela

A causa de diferents malalties, moltes persones acaben perdent facultats i necessiten algú que en tingui cura. L’acta d’autotutela és un document notarial mitjançant el qual, mentre encara tenim coneixement, podem determinar quines persones volem que s’ocupin de la nostra persona (tutor) i del nostre patrimoni (administrador) en el cas que el jutge decreti la pèrdua de la nostra capacitat en un procediment judicial.

Poder general preventiu

Aquest document notarial, si tenim algú que ens cuida, ens permet nomenar aquesta mateixa persona, o una altra, perquè administri el nostre patrimoni, evitant l’acta d’autotutela. Amb això evitem el desagradable, lent i car procediment judicial d’incapacitació, llevat que algú (en interès nostre) l’insti davant del jutge. Aquest poder es pot fer pel cas de pèrdua de la capacitat, acreditada normalment per informes mèdics, o també es pot fer amb validesa a partir del mateix moment en què el fem.

Document de Voluntats Anticipades (també conegut com a Testament Vital)

Els avenços mèdics permeten allargar la vida artificialment, de vegades en unes condicions de manca absoluta de consciència. Gràcies a aquest document, que es pot formalitzar davant de notari o en document privat davant de tres testimonis, podem expressar les instruccions a tenir en compte sobre el que considerem millor en aquests casos, inclosos l’acceptació o el rebuig de determinats procediments terapèutics.

En aquest document, també podem designar un representant perquè ens substitueixi en el cas que no puguem expressar la nostra voluntat. A més, ens permet especificar si volem ser atesos a casa o a l’hospital, si volem rebre o no assistència religiosa, el rebuig al fet que es practiqui una autòpsia o si volem donar els nostres òrgans, entre d’altres coses.

Testament

Aquest és l’instrument més conegut i pot resultar molt útil per evitar disputes familiars. Si no fem testament, la llei decidirà per nosaltres el destí dels nostres béns i el seu criteri és que l’herència va primerament als fills, a parts iguals, i, en absència d’aquests, cap als néts. En tot cas, el vidu té l’usdefruit universal vitalici. Quan no es tenen descendents, tradicionalment s’havia considerat que l’herència anava als pares i després als avis, però el dret civil català ha fet aquí un canvi i ara el patrimoni passa abans al cònjuge o parella de fet. Per fer-lo es pot recórrer a un notari, que ens cobrarà un preu públic fixat al voltant dels 50 euros, i que té l’obligació d’informar-nos i aconsellar-nos la millor manera per assolir l’objectiu que desitgem.

No existeix una fórmula ideal, sinó que cadascú necessita un testament a mida de les seves circumstàncies i dels seus objectius. És bastant habitual que les parelles optin per un testament amb clàusules recíproques, popularment conegut com un ‘un per l’altre’, i després

per als fills; però també hi ha persones que prefereixen que la transmissió sigui directament als fills amb l’usdefruit universal al cònjuge vidu.

Sigui com sigui, el més important és que estiguem ben assessorats i que reflexionem sobre les conseqüències de cada opció. I per a tots aquells que tinguin reticències a utilitzar aquests instruments, cal que tinguin en compte que només actuant amb previsió podem evitar que un altre decideixi sobre la nostra vida i el nostre patrimoni.

Amb la col·laboració de: Albert Domingo, notari.