Meditant amb la gent gran: l’experiència a Mutuam Collserola i Mutuam Güell

Meditació

El Mestre Xavier Puigdevall em va suggerir fa uns anys: “Ves a una residència de gent gran i porta-hi la meditació, surt de l’Escola, de la zona de confort”. Així va ser com a finals del 2015 va començar el “Grup de Meditació Apartaments Collserola”. Tot un procés per aprendre, abaixar el cap, empatitzar, conèixer la vida quotidiana dels seus participants, la seva saviesa, les seves vivències… Deixar la teoria i anar a la pràctica per aprendre a caminar caminant.

Les primeres trobades eren quinzenals; no van funcionar. Es perdia el contacte i el millor va ser fer-ho setmanalment, els dilluns de 16,30 a 18h. L’espai, un lloc silenciós i ampli (la Sala Club Social reservada per a nosaltres), sense grans decoracions, confortable, amb unes butaques còmodes, asseguts en rotllana, l’olor agradable de l’encens, algun cop amb la llum d’una espelma.  Van anar degustant el caliu del grup, la confiança, obrint-nos a poc a poc, estimant-nos, meditant junts,  abaixant el cap i dedicant els beneficis als éssers propers. Practicant l’abraçada i els petons entre nosaltres després de cada sessió ens ajudava a mantenir l’escalf fins a la propera trobada.

Era un dia especial per a les persones del grup, s’arreglaven amb els millors vestits: feien goig. Començar amb una música relaxant o clàssica ens ajudava a calmar la ment. La postura recomanable: seure en una butaca sense braços amb les mans recolzades sobre les cuixes o agafades al centre. Els ulls tancats, llevat que ens agafés el son, i mantenir la mirada horitzontal, que no fes mal la nuca. Més d’un cop hi havia persones que es relaxaven tant que s’adormien. Feien el mateix procés de relaxació i calma. Tot plegat ens permetia deixar anar i sentir-nos més buits; una buidor no pas sinònim de pobresa i escassetat, sinó de lleugeresa i llibertat.

Un cop la ment calmada, es va anar introduint a cada sessió l’hora del conte. S’entregava un escrit il·lustrat, normalment un conte, com un recordatori per a tota la setmana. Va ser un mitjà per obrir-nos, parlar de les seves coses: què pensaven, records de la seva vida que, en expressar-los, s’anaven netejant; amors oblidats, paisatges inspiradors, viatges a la seva infantesa, trobades amoroses dels seus pares, retrobament i reconeixement del seu amor als  familiars i amics morts… Tots aquests comentaris donaven un nou sentit a la seva vida, descobrint i reafirmant la saviesa acumulada al llarg dels seus anys.

Les lectures eren un entrenament de la ment i del cor per tal de viure la seva quotidianitat d’una forma més centrada i amable, acceptant, com es podia, el que s’anava presentant en cada moment.

Posteriorment, una meditació acompanyada de música per potenciar l’agraïment cap a les persones que els acompanyaven –familiars, cuidadors, amigues, etc.– i cap a ells mateixos. Al llarg de les sessions es va anar ampliant aquest agraïment, fins i tot cap a aquelles persones amb qui no tenien o no havien tingut una bona relació.

Sempre acabàvem la sessió ajuntant les mans al pit, abaixant el cap i dedicant els mèrits de les pràctiques a les persones que patien. L’abraçada i petons entre tots nosaltres es va instaurar com una manera dolça de cloure la trobada. Es diu que la meditació transforma les persones en més amables, tolerants i compassives… Cada vegada que ens acomiadàvem vam comprovar que era ben cert: gaudir d’aquesta escalfor humana, del silenci presencial en la meditació de la gent gran, ha estat un regal en el meu camí espiritual.

Sessió rere sessió, la meditació es va anar obrint camí fins a consolidar-se com una dinàmica que formava part de la quotidianitat setmanal de la gent gran. Quan ja portàvem gairebé un any fent l’experiència, es va tirar endavant, conjuntament entre el personal totalment entregat de la Residència Collserola i el Grup de Meditació de l’Escola de l’Ésser, un acte que va suposar una nova embranzida a la iniciativa: el 30 de gener del 2016 vam organitzar el dia de la No violència i la Pau. Una mostra dels treballs que la gent gran havien fet als seus tallers vestien la sala, on vam projectar un audiovisual: “La pràctica d’Atenció: La Mirada Innocent”, del Mestre Xavier Puigdevall. Amb el cor ben obert i la innocència als ulls, després de la visualització del preciós audiovisual, es va fer la lectura d’uns escrits a càrrec d’una persona del Grup de Meditació Apartament i una persona del grup de Meditació Escola de l’Ésser i es van lliurar uns fulletons amb imatges de nenes i nens innocents. A més, vam fer una meditació conjunta acompanyada d’unes músiques, dues cançons que van arribar al moll de l’os de l’ànima de tots els assistents: “Thula Baba” de Pumeza i el Mantra “Yemaya Assessu”.

L’acte es va anar tancant com sempre: d’una manera dolçament alegra. Ben acompanyats d’un bon esmorzar, beguda i pastes, van tenir lloc les trobades, abraçades, tertúlia, comentaris molt sucosos entre la gent gran i els membres del grup de meditació de l’Escola.

A partir d’aquesta experiència es va crear un altre Grup de Meditació a la Residència Collserola, portada per dues persones del grup de meditació de l’Escola (la Maria i el Carles) i personal de la Residència.

Es va obrir també un altre Grup de Meditació als Apartaments Güell, portat per dues persones més del grup de Meditació de l’Escola (el Jose i la Charo). El Jose expressa així la seva vivència: “Mi experiencia meditativa con la gente mayor al principio fue una manera de dar altruistamente, que se convirtió después en un intercambio donde recibíamos tanto o más de lo que entregábamos, dábamos amor y recibíamos más… Uno de los momentos que más me gustaban era al acabar la meditación de cierre, donde ellas me decían que se quedaban tranquilas, calmadas y con mucha paz. Yo sentía lo mismo. Nos despedíamos siempre con abrazos, besos y palabras de agradecimiento en ambas direcciones. Recuerdo esos momentos con cariño y amorosidad”.

L’experiència de la Charo és aquesta: “Va ésser molt enriquidor i nutritiu, deien que els donàvem molt, i la veritat és que eren elles qui ens donaven al meu company i a mi. Vaig aprendre a valorar encara més l’entrega i energia de la Pilar, era com una filla em deia… I així la sentia, com una mare amorosa. De la Maria recordo la seva força i determinació. La Josefina una dona delicada i tendra amb capacitat d’escoltar. La Belen de tot en feia broma i posava la “chispa” al grup. La Conxita va lluitar fins al final amb decisió i coratge, vaig aprendre d’ella això, junt amb com és d’important cuidar la família amb els petits detalls”.

Va sortir la necessitat d’una trobada quinzenal entre els coordinadors per supervisar com anaven els grups, què ens passava a nosaltres… I de mica en mica es va anar creant material, compartint músiques, meditacions… Tot plegat va suposar un aprenentatge com a meditadors més creatius, amables i bondadosos; un començar a integrar vivencialment el que és la benevolència, la bodhicitta i la compassió a partir de la pràctica.

Una trajectòria de contes, músiques, recull de frases il·lustrades del llibre del Mestre Xavier, celebracions d’aniversaris, Nadal, Sant Jordi, comiats de persones que havien mort, trobades amb familiars, etc. Un projecte que ha anat creixent a mesura que els cors dels qui hem tingut la sort de participar-hi s’han anat obrint en dolçor, humilitat i entrega.

Després de l’explicació, m’aturo i tanco els ulls amb el propòsit de recollir allò essencial que he après amb aquesta iniciativa. I em venen molts comentaris, salutacions de la gent gran, així com petits moments viscuts amb ells que em dibuixen un somriure. Autèntics regals com quan, amb un to càlid i directe, sense prejudicis, amb amabilitat respectuosa i amb honestedat assertiva, em deia sense embuts la Isabel quan els posava alguna peça musical: “Aquesta música… hi ha una versió més harmònica”. O quan em saludava el Ramon en arribar al grup: “Hola, jove!”. Amb aquella mirada dolçament brillant mentre tot somrient em donaven la mà amb una calidesa i suavitat que no s’obliden. O quan la Rosa va obrir al grup que, quan estava a l’habitació i se sentia sola, s’imaginava que estàvem tots junts meditant i això li feia sentir un caliu que la tranquil·litzava. O quan la Marisa, una persona invident, amb tot la seva energia i entusiasme, en arribar al grup gravava un àudio dels seus pensaments, les seves poesies. Els llegíem i ens enriquíem després d’haver-los copiat i escrit. O quan la Rosa practicava la meditació del Timo i expressava que aquella pràctica l’alliberava del dolor.

La Mercè i la Rosa M. em diuen que segueixen posant en pràctica l’atenció a la respiració, les passejades totes dues al bosc, contemplant els arbres i el garrofer, respirant profundament i els va molt bé. La M. Teresa assenyala les meditacions connectant amb la llum interior. Durant el confinament l’ha practicat, principalment quan el seu home, el Ramon, ha fet el viatge cap el seu origen, cap a la llum. Em diu que quan ens retrobem podrem retornar amb aquesta pràctica.

La M. Antònia, quan jo no hi podia assistir, era qui portava la sessió meditativa. Ha expressat que ha experimentat un pas endavant en la introspecció i el coneixement d’ella. Un lloc de reunió on no es demana res; un lloc de recolliment i disposició a obrir el cor i la ment, vivint noves i profundes experiències, arribant al retrobament amb la seva ànima i el seu cor, en la seva essència més primigènia. Un anar endavant etern.

La Cloti i la Isabel recorden les meditacions amb una sensació de benestar molt agradable i positiu. La Cloti havia traduït una versió al castellà de El Petit Príncep, i quan el llegia amb una dolça innocència que li sortia del cor ens posava a tots els oients la pell de gallina.

Llegíem també fragments tan bonics com aquest del llibre ‘Diguem-nos coses boniques d’en Carles Capdevila’: “Cada dia de la nostra vida té dues versions, la cara A i la cara B. I com que està de moda la queixa, i pensar que els altres tenen més sort i mai rebem el que ens mereixem, solem ficar-nos al llit carregats de retrets contra el món.

Si hi penses bé i ho treballes, cada dia t’ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si construeixes un relat cert sobre la part  positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes”. No puc oblidar tants altres moments que m’han ajudat a abaixar el cap, sentir-me un principiant. Anava a ensenyar meditació a la gent gran i em vaig trobar aprenent de la seva generositat, humilitat, bondat, valentia, el seu saber acceptar el present, la seva devoció i la seva innata bodhicitta.

Vull enviar un agraïment a totes les persones meditadores del grup, als col·laboradors.  M’han ajudat a reafirmar més clarament en el camí espiritual, tocant de peus a terra, amb el cor i amb l’ajuda dels de Dalt.

Durant el confinament fins ara continuem tenint contacte per telèfon i whatsapps amb les persones grans i els seus familiars… Esperant que les condicions siguin propícies per reprendre presencialment la nostra pràctica meditativa en grup.

Toca anar acabant l’escrit. No és fàcil tancar una cosa que t’estimes. Saber dir adéu és una de les moltes coses que he après de la gent gran, la qual molt abans que no pas jo ha hagut de deixar anar a persones estimades, que han emprès el seu retorn a la llum; prenc bona nota de la saviesa, no només de deixar anar, sinó també la de quedar-se amb l’empremta de bondat dels qui han marxat. La gent gran té una capacitat d’acostar-se a la bondat i de perdonar sense miraments, directa al cor, davant la qual només puc baixar el cap.

El reconeixement sincer cap a tot allò après en aquesta experiència em permet, ara mateix, fer un pas més en l’agraïment profund i amorós als meus Mestres. Sovint, quan llegíem el conte en la meditació amb la gent gran, em naixien comentaris dels meus pares, dels meus Mestres, de la meva dona, del meu fill, de les meves netes… i s’entrellaçaven amb les seves vivències. Tot seguit naixia la seva curiositat i em preguntaven aspectes de la meditació, dels Mestres… compartíem una estona de pau,  de tranquil·litat, no s’havia de fer res, tot fluïa. Un goig… Mil gràcies.

Albert Colomer Rovira

Especialista en meditació de l’Escola de l’Ésser d’Empar Fresquet i Xavier Puigdevall. Ha fet de voluntari impartint sessions a Mutuam Güell i Mutuam Collserola.

Podeu llegir al nostre blog un article anterior d’Albert Colomer: Meditar: deixar anar i veure-hi clar.

Una videotrucada posa en contacte una usuària de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell amb seva besnéta acabada de néixer

Besnéta Karla

El confinament derivat de la crisi sanitària pel COVID19 ha alterat molts aspectes del dia a dia de les persones que viuen als centres i residències de Grup Mutuam. Un dels canvis més durs per a la majoria, sens dubte, ha estat el fet de no poder veure les seves famílies durant setmanes. Els usuaris i residents són conscients que la vida de les seves famílies continua evolucionant més enllà de les parets que els separen i poden perdre’s episodis familiars importants.

Aurora veient la seva besnéta
Aurora veient la seva besnéta

Aquest és el cas de l’Aurora Martí, usuària de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, que patia perquè s’estava perdent els primers mesos de vida, de la seva besnéta Karla, la seva gran il·lusió i alegria, causa del seu somriure permanent cada vegada que la recorda. L’Helena, mare de la Karla i néta de la usuària, després de gairebé dos mesos de separació pel confinament, va fer coneixedor al Grup Mutuam d’aquesta situació.

Última trobada abans del confinament
Última trobada abans del confinament

Llavors, l’equip professional va recórrer a la tecnologia i l’agenda i va posar fil a l’agulla per fer possible aquest esperat retrobament. Així va ser com dimarts a la tarda l’Aurora i la Karla es van tornar a veure, mitjançant una emotiva videotrucada que segur que es reproduirà de nou en les properes setmanes, mentre el contacte no pugui ser més directe. El moment va ser molt emotiu per totes tres generacions, tal i com recullen les fotos que es van fer per immortalitzar l’escena.

Isabel Ramos: “Para llegar a los cien años hay que comer patatas y pan”

Isabel Ramos, resident de l'Hospital Sociosanitari Mutuam Güell

El Periódico publica aquesta entrevista a una de les residents de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell. Isabel Ramos és, a dia d’avui i amb 100 anys, la dona més gran de Sant Martí (Barcelona). Reproduïm aquí la seva conversa amb Beatriz Pérez. 

 

 

 

 

Isabel Ramos Casas (Vigo de Sanabria, Zamora, 1917) es la mujer más anciana de Sant Martí. Vivió las dos guerras mundiales y la civil. Pese a su siglo de vida recién cumplido, se encuentra bien físicamente, aunque la memoria a veces le falla. Por eso su hija, Mari Carmen Prieto, la ayuda con esta entrevista en la residencia Mutuam Güell, donde ha estado cuatro meses. Hoy ya vuelve a su casa.

-¿Por qué vino usted a Barcelona?

-Fue en 1971, llevaba casada desde 1946 y llegué con mi marido y mi única hija. Me vine a Barcelona porque vinieron todos los del pueblo, Vigo de Sanabria. ¡Cómo me iba a quedar yo sola! Todo el mundo emigraba. Pero aún me acuerdo de cuando hacíamos la matanza en el pueblo.

-¿Lo visita a menudo?

-Cada verano, siempre que puedo, voy para allá.

-¿De qué trabajó cuando vino aquí?

-Estuve de portera en un edificio. Pero en casa también trabajé mucho. ¿Qué os pensáis, que estuve quieta? [Risas] ¡Nunca he parado!

-¿Siempre ha vivido en Sant Martí?

-Cuando llegué en 1971 me instalé en la calle de los Enamorats, en Sagrada Família. Cinco años después, me vine a Sant Martí, donde llevamos ya 45 años. Mi única hija nació en Vigo de Sanabria, pero mis tres nietos y mis cuatro bisnietos han nacido aquí, en Barcelona.

-Hace poco le hicieron la fiesta de los 100 años.

-Sí, en el casal de barri y con la ayuda de la Associació de Veïns La Palmera. Vinieron 150 personas. Y fue una fiesta de verdad. Acudieron todos los vecinos y hasta gente de mi pueblo que vive en Barcelona. Había mucha comida: tortilla, empanadas, embutido, croquetas…

-Es usted la mayor del distrito.

-Sí, aunque este año hay dos señoras más que cumplen 100 años. En mi fiesta me regalaron muchas flores y la asociación de vecinos me dio una réplica de la plaza de la Palmera con una placa con mi nombre.

-¿Qué hay que comer para llegar a los 100 años?

-Patatas. Fritas y cocidas. Y pan también. Ahora yo no hago nada más que comer y andar.

-¿Alguna anécdota del barrio?

-Hace nueve años una vecina a la que iban a echar de nuestro edificio provocó un incendio. De milagro ese día mi hija había pedido fiesta en el trabajo para ayudar a mi nieta con su boda. A mi marido y a mí, con 90 años, no nos pasó nada porque ella nos ayudó.