93 380 09 70
La Residència Molí-Via Favència, gestionada per Grup Mutuam, ha impulsat una col·laboració amb Pallapupas per apropar el clown hospitalari a l’àmbit residencial. Una iniciativa que posa el focus en la cura emocional de les persones grans, especialment en un context on la soledat no desitjada, el deteriorament cognitiu o les situacions de dependència poden dificultar la comunicació i la connexió amb l’entorn.
Durant sis setmanes, l’equip de Pallapupas ha dut a terme intervencions adaptades als residents, utilitzant l’humor, la música i el vincle emocional com a eines d’acompanyament. En parlem amb Núria Dueñas, directora de la residència.
Com va sorgir la col·laboració amb Pallapupas?
La col·laboració va sorgir de la voluntat que té tant la residència com Grup Mutuam de continuar impulsant iniciatives que posin en valor el benestar emocional de totes les persones: no només dels residents, sinó també dels professionals i les famílies.
Quan ens van presentar el projecte, ens vam adonar que era una proposta molt alineada amb l’atenció centrada en la persona —una manera de treballar molt respectuosa, humana i emocional— i que encaixava molt amb la nostra manera d’entendre la cura.
En què va consistir la intervenció a la residència?
Van fer 12 sessions repartides en 6 setmanes. Venien quatre hores i mitja cada vegada.
Un dia feien una activitat enfocada al grup i l’altre, en canvi, es dedicaven a anar planta per planta i detectar necessitats concretes de persones amb més dependència o més desconnectades del seu entorn, buscant generar un vincle amb elles.
Les seves intervencions estaven totalment enfocades a crear un acompanyament emocional a través de l’humor, la música i la connexió personal. I el més interessant és que no només aconseguien fer riure. També els calmaven. Amb alguns residents es generava una complicitat que, en el dia a dia, potser costa més d’aconseguir.
Les intervencions s’han fet adaptades a cada persona, respectant els seus ritmes, la seva història de vida i la seva manera de relacionar-se amb l’entorn. Com vau treballar aquesta adaptació?
Venien molt d’hora per treballar amb l’equip diferents aspectes: les històries de vida, necessitats especials o situacions personals complicades que podia estar vivint algun resident , com per exemple la pèrdua d’un fill.
També parlàvem dels gustos de cada persona, de la seva manera de comunicar-se, de com apropar-s’hi i de petites particularitats que podien ajudar a establir aquesta connexió. Després de les intervencions, ells també ens feien un retorn sobre com havia anat.
I quin retorn us donaven?
Depenia molt de cada resident. Tenim, per exemple, un resident que no parla però crida molt. No perquè estigui malament, sinó perquè aquesta és la seva manera d’expressar-se. Doncs van aconseguir que durant una estona estigués tranquil, en silenci, centrat en ells.
Heu notat algun impacte més enllà del moment de la intervenció?
Sí, sobretot en les persones amb menys dependència, perquè són les que t’ho poden expressar més clarament. Ens deien coses com: “Quan tornen?”, “Ai, l’estic esperant amb ganes” o “Que bé que m’ho he passat”. I és que no és una activitat més. És una persona que està amb tu, que et fa riure, que s’adapta a tu i que crea una relació.
Tornant a la importància de les històries de vida, podries posar algun exemple d’una intervenció adaptada?
Per exemple, tenim molts residents que, pel seu origen o pel context vital que han viscut, estan molt vinculats a elements com la Fira d’Abril: les castanyoles, el folklore, la música… És una generació molt marcada també pels moviments migratoris.
Aleshores, Pallapupas va utilitzar molt aquest fil conductor, perquè els records relacionats amb la infància són sovint els que més es mantenen.
I funcionava?
Sí, cantaven amb ells, tocaven palmes… generaven aquesta connexió a través d’elements molt familiars i molt arrelats emocionalment.
I els professionals, què us emporteu d’aquesta experiència?
La veritat és que nosaltres estem molt enfocats que estiguin nets, que vagin ben vestits, que mengin, que estiguin ben nodrits, que a nivell de salut no tinguin cap problema greu… I, a vegades, t’oblides dels petits moments i del valor que tenen les emocions. De com se senten, no només quan tu els atens en una tasca concreta, sinó en general.
Un somriure meu pot fer que aquella persona em torni un somriure. Evidentment no li arreglaré el dia, però sí que li puc oferir un moment de calma, de connexió, de complicitat… I crec que això és el que ens hem endut: posar en valor tot allò que va més enllà de la tasca.
Pots anar a toc de rellotge o parar i pensar: qui tinc davant? Tinc l’Antonio. Sé que l’Antonio necessita que, quan el desperti, li acariciï el braç. Aquests petits detalls fan que la persona s’aixequi d’una altra manera. Només amb això ja pots aconseguir que el seu dia sigui millor. I, per tant, que el teu també.
El projecte és una prova pilot. Quina valoració en feu i quina continuïtat pot tenir?
Hem fet una avaluació abans i després de les intervencions i els resultats han estat molt positius. Ara Grup Mutuam està valorant com avançar cap a una segona fase, fins i tot amb una possible línia de treball més enfocada als professionals perquè la dimensió emocional de la cura formi part cada vegada més de la manera de treballar dels equips i que no depengui tant d’una intervenció externa.
Pallapupas ajuda a recordar que no estem fent només una tasca mecànica, sinó que estem cuidant. I cuidar implica moltes coses. Implica reconèixer la persona, encara que no et respongui. Una caricia, una mirada, una connexió visual… són moments que cal saber veure i aprofitar.
Hi ha alguna cosa més que vulguis afegir?
Crec que és important explicar que Pallapupas és molt conegut pel seu treball amb infants, però no se sap tant que des de fa més de 30 anys també treballen amb gent gran. I és molt positiu que hi hagi iniciatives com aquesta que visibilitzin la importància de la cura emocional de les persones grans.
La gent gran també té emocions i moltes vegades està passant per un moment de vida molt complex: un moment difícil d’acceptar, de gestionar i de viure amb plenitud. Des de fora pot semblar que una persona simplement no vol participar en una activitat o que està enfadada, però sovint darrere hi ha una realitat molt més profunda.
També és cert que el ritme de vida actual fa difícil que moltes famílies puguin visitar cada dia els seus avis, àvies, mares o pares que viuen en una residència. I això pot generar sentiments de soledat.
Per això, que Pallapupas vingui i aporti aquest valor afegit és molt important. Tant de bo poguessin venir cada dia a totes les residències.
Però sobretot crec que és molt rellevant que Grup Mutuam, tot i ser una entitat sense ànim de lucre, estigui invertint temps, recursos i esforços en la cura emocional de les persones, especialment en una residència pública.
Això demostra que hi ha consciència i que es posa el focus en una dimensió de la cura que sovint queda en segon pla, però que és essencial.
