Jordi Carbonell: “La fibromiàlgia ha acabat convertint-se en un calaix de sastre on es fiquen malalts amb un perfil clínic similar”

Dolor articular

Per cada home que pateix fibromiàlgia, hi ha vint-i-cinc dones afectades. Amb aquesta impactant dada, començava el Doctor Jordi Carbonell, cap del Servei Emèrit de Reumatologia del Parc Salut Mar, la conferència que va impartir el 17 de gener a la Sala d’Actes de Mutuam, en el marc del 26è Curs de Formació Mèdica Continuada en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives. L’especialista en fibromiàlgia va aclarir que això s’explica en part perquè la sensibilitat al dolor és més alta en dones que en homes i va afirmar que existeix una estretíssima relació entre l’elasticitat i aquesta malaltia.

Carbonell va fer un repàs de les aportacions més destacades en la recerca mèdica sobre aquesta malaltia, a l’entorn de la qual encara resten molts interrogants per resoldre. El doctor va recordar com es va començar a detectar l’existència d’uns pacients que es queixaven de dolor, als quals no se’ls trobava cap malaltia, i que presentaven uns trets de personalitat específics compartits, com el fet de patir molta ansietat. Així és com es va començar a identificar el síndrome psicogen de l’aparell locomotor, que va vincular l’aparició del dolor amb trastorns de l’esfera psicològica, com l’angoixa crònica.

Més endavant, va explicar Carbonell, es va descobrir també que moltes d’aquelles persones que sentien dolor generalitzat i a les quals no trobaven res tenien importants trastorns del son. L’any 73, es va utilitzar per primer cop el nom de ‘fibromiàlgia’ per al que fins aquell moment s’havia considerat reumatisme muscular o reumatisme psicogen. Poc a poc, va relatar el doctor, es van anar adonant que els malalts de fibromiàlgia tenien altres símptomes a part del dolor: dormien malament, tenien migranyes, colon o bufeta irritable, etc. Carbonell va reconèixer que, a molts d’aquests problemes, als metges els costa molt trobar-los substrat orgànic. “El sistema nerviós central estaria irritat, sensibilitzat, i enviaria senyals que provocarien aquests símptomes”, va apuntar.

D’altra banda, el ponent va afirmar que s’ha demostrat, i s’ha arribat a vincular genèticament, que les persones laxes tenen una prevalença d’ansietat molt més alta que la població general i que la gent laxa que és ansiosa té molt més dolor. Va afegir que la prevalença de la fibromiàlgia en el grup d’edat d’entre 30 i 50 anys és del 10 – 15 per cent, però en el mateix grup d’edat amb persones laxes se situa per sobre del 30 per cent. El doctor va explicar que la hipermobilitat de les articulacions fa que es traumatitzin sovint i això provoca el dolor. La immensa majoria dels problemes de salut provocats per aquesta, però, passen desapercebuts, va afegir. La prevalença de la hipermobilitat articular aïllada afecta al voltant del 10 per cent de la població i és molt més freqüent en les dones, segons Carbonell.

Com es diagnostica la fibromiàlgia?

Tradicionalment, tal i com va exposar el ponent, s’han fet servir tres criteris bàsics per identificar la fibromiàlgia: tenir dolor crònic generalitzat (dolor als 4 quadrants de l’organisme durant més de tres mesos), patir al.lodínia (dolor fruit d’una estimulació que habitualment no és dolorosa)i que no hi hagi cap altra malaltia que ho pugui explicar. Aquest últims anys, en canvi, s’estan aplicant un nou set de criteris. S’elimina l’al.lodínia i s’hi afegeixen tres símptomes molt freqüents: la fatiga, els trastorns de concentració i memòria i el trastorn de la son. A més, s’ha identificat un altre grup de més de 20 símptomes prevalents en pacients amb fibromiàlgia. “En general, el que li passa al pacient amb fibromiàlgia és que el metge l’odia, perquè sempre es queixa d’una cosa nova”, va bromejar el doctor.

Pel que fa als instruments que es fan servir actualment en les unitats especialitzades per diagnosticar-la, Carbonell va explicar que es comença amb una “entrevista convencional, però molt curosa, perquè surtin totes aquelles coses que normalment no es pregunten”. Després, se’ls fa un perfil biològic, proves d’imatge de les zones més simptomàtiques i se’l passa un qüestionari per saber com afecta la fibromiàlgia a la qualitat de vida del pacient. “Com més multimedicat, pitjor diagnòstic”, va assegurar el ponent. També se’ls passen escales de depressió i ansietat i se’ls pregunta sobre qüestions que no són habituals, com els intents de suïcidi o el consum de drogues.

“Hi ha un altre símptoma molt habitual i es que són hipersensibles, però no només al dolor, en alguns casos, també al soroll, la llum i les substàncies químiques”, va revelar Carbonell. També va explicar que el símptoma de fatiga crònica és el que es produeix quan una persona passa de trobar-se bé a estar cansada, d’un dia per l’altre, generant-se una interferència severa en la seva rutina diària. “Tots els malalts de fibromiàlgia tenen fatiga i tots els malalts amb fatiga crònica tenen dolor; estem parlant de dos extrems del mateix”, va assegurar el doctor.

Dolors cos

Carbonell va explicar que ‘fibro fog’ (boira fibromiàlgica o boira del cervell associada a la fibromiàlgia) és el nom específic amb què es coneixen els trastorns cognitius que pateixen els malalts de fibromiàlgia i va posar exemples d’alguns problemes derivats dels dèficits d’atenció i concentració, com el terror a conduir o la por a tenir Alzheimer.

El doctor va alertar que una de les dificultats per diagnosticar la fibromiàlgia és la manca de marcadors. “Trobem epifenòmens del trastorn central del sistema nerviós que van alterant-ho tot una mica”, va afegir. Derivat d’això, la fibromiàlgia ha acabat convertint-se en un calaix de sastre on es fiquen malalts amb un perfil clínic idèntic o molt similar, però en realitat a aquest perfil clínic, s’hi pot arribar de maneres molt diferents, segons Carbonell. “Probablement, quan sapiguem més de fibromiàlgia, en traurem coses que anomenarem de maneres diferents”, va concloure.

Tractament pal·liatiu

El doctor va assegurar que diverses modalitats d’exercici físic milloren la qualitat de vida del pacient amb fibromiàlgia: tai-txi, exercicis amb aigua, estiraments, etc. A això, hi va afegir la psicoteràpia cognitiva, i va exposar alguns perfils de personalitat freqüents, com les persones molt inclinades a la neteja i l’ordre o les que tenen molts complexes de culpa.

Respecte a la medicació, Carbonell va recordar que a Europa no hi ha cap fàrmac indicat per a la fibromiàlgia, mentre que a Estats Unit, n’hi ha tres: dos antidepressius i un inhibidor de la convulsió nerviosa medul·lar. En els casos de pacients amb una fibromiàlgia molt lleugera, amb un any o any i mig d’evolució, i capaços de fer exercici físic regular, el ponent va explicar que els recepta amitriptilina a 10 – 25 mg i Paracetamol o tramadol en dosis petites. En canvi, va afirmar que, en principi, els antinflamatoris són poc útils. Si el cas és més avançat, però, va explicar que els recepta duloxetina o pregabalina. Carbonell va afirmar, tanmateix, que la feina dels metges especialistes és treure fàrmacs, no posar-ne, ja que els malalts que els arriben en general porten molt temps d’evolució i estan multimedicats. El doctor tancava la ponència compartint amb els assistents la seva inquietud: ‘sovint em pregunto si estem davant de la patologia física de la infelicitat’.

Recorda aquest títol: “Entrena la teva memòria. 100 preguntes, 100 respostes i 100 activitats”

Entrena la teva memòria - GM

A finals de febrer, Cristina Vidal Martí, doctora en psicologia i educadora social, en el marc de les sessions clíniques que Grup Mutuam organitza cada mes pels seus professionals, va presentar el seu llibre: “Entrena la teva memòria. 100 preguntes, 100 respostes i 100 activitats. El Dr. Jaume Padrós, actual President del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona i consultor geriatra de Mutuam la va presentar, i ens va acompanyar el Professor Miquel Vilardell, que acostuma a participar i dirigir aquestes sessions.

Publicat per l’editorial Viena, aquest llibre té els seu punt de partida en les necessitats expressades per part de la gent gran, recollides en el marc dels tallers d’entrenament de la memòria.

De llenguatge planer i estructura clara, el llibre pretén convertir-se en una eina indispensable per aquelles persones grans que volen de manera autodidacta entrenar la seva memòria, possibilitant-los a trobar una explicació teòrica a través de les preguntes que es plantegen. Poca gent te cura de la seva memòria i pocs són els que saben que per tenir una memòria activa, cal fer-la funcionar cada dia, plantejant-li nous reptes.

Per arrodonir aquesta obra, el llibre inclou una part pràctica que combina exercicis i estratègies per entrenar-la a fons i guanyar agilitat i agudesa mental, millorant l’atenció i disminuint l’ansietat que ocasiona la pèrdua de memòria.

Dr. Vilardell_presnetació llibrePresentació llibre

Antoni Viladot: “Si volem estar bé de tot, hem d’estar bé dels peus”

Tenir cura dels peus

En el marc de la Jornada Sociosanitària organitzada per la Fundació Mutuam Conviure el passat 19 de novembre, el president de la Societat Europea de Peus i Turmells va parlar de la importància de fer un bon diagnòstic i anar a l’origen de la malaltia per donar resposta als problemes podològics.

El doctor Antoni Viladot, cirurgià ortopèdic i president de la Societat Europea de Peus i Turmells, va impartir una ponència sobre els problemes podològics que afecten de manera especial a la gent gran. El ponent va començar apuntant que “quan un malalt es troba amb una deformitat al peu, el que fa és anar directament a l’especialista, mentre que quan li fa mal, consulta al metge de capçalera”. Segons el doctor, si analitzem bé les causes dels dolors de peu les podem agrupar en dos grans blocs: les malalties sistèmiques que tenen una repercussió en el peu i les que corresponen a un trastorn propi del peu.

En el primer grup, hi trobem els problemes vasculars, que són les que generen cames inflades, turmells embotits, varius o variça… Aquests, però, no són els problemes més importants, va assegurar Viladot. “Sí que ho són els d’insuficiència arterial, i de vegades són molt difícils de diagnosticar”, va afegir. També va alertar que “no s’ha d’arribar a la fase de dolor en repòs o de gangrena, caldria actuar en les fases inicials de parestèsia o de claudicació intermitent”.

També en el primer grup hi va incloure les malalties neurològiques, les més freqüents de les quals són les ciàtiques. En aquest cas, va explicar, si analitzem la topografia del dolor, podem saber més on menys on es troba la compressió nerviosa. Va assenyalar, però, que “això amb la gent gran és difícil perquè de vegades hi ha compressions a diferents nivells”. “No sempre el problema està a l’esquena; l’origen el podem trobar, per exemple, en la compressió de la sabata que provoca el dolor neurític en el dors del peu o bé el síndrome del canal tarsià”, va advertir. Viladot va explicar que de vegades allò que semblen durícies poden ser la manifestació d’una malaltia reumàtica. “És fonamental fer un bon diagnòstic per dirigir al malalt”, va sentenciar.

Un altre tipus de malalties amb conseqüències sobre els peus són les metabòliques, la més important de les quals és la diabetis. “El 15 per cent dels diabètics fan una nafra al peu, i dels que la tenen, entre un 14 i un 24 per cent acaben en amputació”, va apuntar el doctor, tot il·lustrant-ho amb les dades dels Estats Units, on “en tres anys es van produir 51.605 amputacions, amb el cost social i econòmic que això representa”. Viladot va explicar que la diabetis provoca, per una banda, la neuropatia perifèrica i, per l’altra, la malaltia arterial. La neuropatia genera el mal perforant plantar, per la pèrdua de sensibilitat a la planta, i lesions osteoarticulars de Charcot. “En aquest darrer cas, les deformacions es van produint sense gairebé dolor i, per això, quan el pacient va al metge les deformitats ja són tremendes”, va afirmar. En canvi, va explicar que la malaltia arterial el que fa és dificultar la cicatrització de les ferides i provocar les gangrenes que ens porten a les amputacions.

El ponent va exposar alguns consells bàsics per a tots els que tracten amb diabètics: tallar bé les ungles i, si estan deformades, extirpar-les; rebaixar les durícies, però sense passar-se, per no provocar una úlcera; fer servir mitjons de cotó, sense apedaçats, i canviar-los, com a molt, un cop al dia; i, per últim, utilitzar calçat tou i sense tancaments elàstics ni deformitats, perquè el malalt no se n’adona de posibles compressions que poden provocar una nafra

D’altra banda, Viladot va recalcar la importància de vigilar amb les lesions, ja que el pacient gran amb osteoporosi es pot trencar el fèmur, però també el metatarsià, pel simple fet d’haver canviat de sabata o perquè estava deformada o per haver fet una caminada molt llarga.

Pel que fa al segon grup, sobre les causes més freqüents de dolor amb origen en el propi peu, Viladot va començar destacant els problemes secundaris a una deformitat de la volta plantar i, entre ells, l’artrosi que es desenvolupa amb el temps.

“És habitual trobar-nos amb peus plans com aquests, que normalment corresponen a senyores grans, normalment obeses i post-menopàusiques i freqüentment amb una insuficiència venosa associada”, va explicar el ponent mostrant les següents imatges:

Imatges-Viladot_mutuam

Segons Viladot, molt sovint el peu pla està associat al galindó: “la pacient arriba amb un dolor difús en el peu i hem d’anar amb compte perquè el que cal tractar és fonamentalment el peu pla, no el galindó. Si operem el galindó, és possible que empitjori el peu pla”.

Un altre dels problemes habituals que va esmentar va ser l’artrosi. Entre aquestes, la de l’articulació astràgaloescafoidea és la més freqüent perquè és l’articulació que fa més moviments, va apuntar el doctor. També és freqüent l’artrosi subastragalina, que té el problema, pel que fa al diagnòstic, que fa poc mal. Aquesta malaltia provoca calcificacions a la part de davant de l’Aquil·les, que causen els turmells engruixits i dolor al caminar, sobretot pujant i baixant escales. El doctor va lamentar que el primer que es digui als malalts és que “es tracta d’un problema de l’Aquil·les, quan el problema són les lesions degeneratives que hi ha al darrere”. I va afegir: “moltes vegades, sense embolicar-se en cirurgies complicades en la subastragalina, només extirpant aquests óssos lliures, n’hi hauria prou per a una millora important.

També en el cas dels esperons calcaris Viladot va assenyalar que no són la causa, sinó la conseqüència d’una entesopatia (dolor plantar) de la fascia plantar. En relació al seu tractament, va afirmar: “diuen que els esperons calcaris s’han d’operar però jo no ho faig gairebé en cap cas. El que cal fer és compensar mecànicament el peu, que normalment és pla; fer que la pacient es posi una mica de taló, ensenyar-li a fer estiraments i oferir-li unes sessions de fisioteràpia.”

El ponent va assenyalar com la causa més freqüent de dolor en el peu la metatarsàlgia i va assegurar que un 88 per cent dels que la pateixen són dones. “Abans sempre dèiem que era per culpa de les sabates, però avui en dia hem de buscar també altres teories, perquè les dones joves no acostumen a portar sabates de taló o de punta estreta.” Per tancar la seva ponència, Viladot va concloure que “si volem estar bé de tot, hem d’estar bé dels peus, perquè hi ha una íntima correlació”.

Augmenten els casos de ludopatia entre la gent gran

Joc Mutuam

Experts en joc patològic de l’Hospital de Bellvitge preveuen per als propers anys un increment de l’addicció al joc entre la població major de 65 anys a causa de les noves tecnologies. Aquest centre informa en un comunicat que el 2% de la població espanyola pateix addicció al joc, un problema que condiciona la seva vida. L’Hospital de Bellvitge ha registrat un 11% de pacients més grans de 65 anys del total de visites anuals amb aquest problema.

Responsables de la Unitat de Joc Patològic de l’Hospital de Bellvitge adverteixen que es preveu que la prevalença de joc patològic en majors de 65 anys augmenti en els propers anys, perquè aquests estaran habituats a utilitzar les noves tecnologies.

 

Els problemes osteoarticulars de la gent gran, poden prevenir-se des de la infància

patologies artròstiques

En el marc de la Jornada Sociosanitària organitzada per Mutuam el passat 19 de novembre, el doctor del Futbol Club Barcelona alertà que l’obsessió dels pares de convertir els fills en esportistes d’elit pot passar factura a la seva qualitat de vida futura.Així, el doctor va assegurar que els nens que fan massa esport desenvolupen patologies artròsiques o degeneratives quan finalitzen la seva carrera esportiva, el que comporta que tinguin una qualitat de vida molt dolenta.

Ricard Pruna, metge del Futbol Club Barcelona, va parlar sobre l’alteració degenerativa articular relacionada amb la pràctica de l’exercici físic. Gràcies a la seva feina, pot veure l’evolució dels esportistes d’elit des de la seva infantesa fins a l’edat veterana, passant per la seva etapa professional, i ser testimoni de l’impacte que l’excés de càrregues té sobre les seves articulacions.

“Tan dolent és l’excés com no fer res d’exercici”, assegura Pruna. “El problema és quan s’excedeixen les càrregues de treball en articulacions que estan en creixement, generant-se seqüeles greus en totes elles”, afegeix.

Descripció i causes de les patologies degeneratives o artròsiques

El doctor va explicar que en l’estructura d’un ós en creixement hi ha l’epiphysis, la physis, la metaphysis i la diaphysis, i que la physis, la zona més sensible durant el creixement, té una capa de cèl·lules germinals que amb la presència de l’oxigen formen cartílag i, per tant, l’ós s’expandeix. Aquesta capa, segons Pruna, va pujant, la zona de cartílag va fent-se més gran i, quan entra en contacte amb l’oxigen a nivell de la metaphysis, s’ossifica.

“Quan s’excedeixen les càrregues en edats precoces, aquesta compressió de forces fa una isquèmia i l’aportació d’oxigen es veu afectada”, va explicar el doctor. Això fa que la capa de cèl·lules no germinals no fabriqui cartílag. En canvi, segons ell, el cartílag que ja està format s’ossificarà, provocant-se deformacions en les articulacions ja des de nens, que afectaran l’adult professional i donaran problemes molt importants en l’edat anciana.

El doctor Pruna va mostrar aquestes imatges, en què es pot veure el maluc d’una adult normal i el d’un jove esportista, que ha perdut la capacitat esfèrica i se li ha format una exòstosi o sobrecreixement ossi.

“No passaria res amb aquesta deformitat si no fos perquè hi ha uns moviments de rotació que impacten la cavitat acetabular i destrossen el cartílag”, va assegurar l’especialista mèdic del Barça. El doctor va denunciar el fet que “hi ha pares que es pensen que estan formant un esportista d’elit i en realitat estan fabricant des d’abans dels 10 anys un pacient artròsic”.És a dir, un pacient crónic d’aquestes patologies degeneratives o artròsiques.

Els músculs tenen un seguit d’insercions que produeixen per tracció el que en edats joves s’anomenen apofisitis. Pruna va advertir que aquestes apofisitis, quan l’ós és tendre i la càrrega sobre el múscul fa una tracció, s’emporten l’os. “Quan s’és petit, queda una deformitat estètica i un dolor però després això provocarà un sobrecreixement de la cavitat acetabular que cobreix el cap femoral que és el que anomenem pincer”, va alertar. El doctor va manifestar que moltes vegades aquestes lesions no van soles, perquè hi ha hagut la sobrecàrrega, i va declarar que es troben amb molts esportistes que no tenen ja una articulació normal, ja que uns tenen camp, uns altres tenen pincer… “Tots aquests sobrecreixements alteren d’una forma estètica, estructural i greu l’articulació i estan provocant un dany funcional a dins, perquè es carreguen el menisc, el cartílag i produeixen artrosi”, va explicitar.

“No és estrany, doncs, trobar-nos esportistes de dotze anys, que entrenen tres cops al dia, que viuen per l’esport i que es queixen de mal d’esquena, de malucs…”, va relatar Pruna. Va assegurar també que en la majoria dels casos no s’ha fet una anàlisi abans de fer aquesta activitat per veure quin tipus de forma de columna dels quatre que hi ha és el del nen en qüestió. El doctor va declarar que “molts cops els pares no fan cas de les recomanacions dels metges”. Respecte als objectius que s’ha de plantejar la medicina, Pruna va concloure que “volem viure quant més, millor, però ho volem fer en unes condicions acceptables. Anar cap a una expectativa amb discapacitat o sense també depèn en part de com triem viure la nostra vida”.

La marxa nòrdica: salut i diversió

Exercici gent gran marxa nòrdica

Estar en forma mai no havia estat tan fàcil. Apta per a tothom, atractiva i eficient, la marxa nòrdica ens aporta diversió i sobretot salut.Ja compta amb nombrosos adeptes a molts països europeus i ara comença a estendre’s també a Catalunya.

Als voltants de 1930, l’equip finlandès d’esquí nòrdic va tenir la brillant ocurrència de començar a córrer i caminar fent servir els pals d’esquí en absència de neu per tal de poder continuar entrenant durant l’estiu. Va ser així com va néixer la marxa nòrdica. Aquesta pràctica va convertir-se a partir de llavors en un mètode de preparació freqüent per a diferents tipus d’esportistes. Els beneficis que diversos estudis van posar de manifest van fer que a partir de la dècada dels noranta es convertís en una activitat física independent i que comencés a popularitzar-se a diversos països d’Europa, especialment al nord i centre del continent.

Cada vegada guanyant més  seguidors

A Catalunya, els primers en organitzar cursos han estat els professionals del Servei de Rehabilitació de l’Hospital de Sant Rafael, tot i que ja hi ha diversos municipis catalans que s’han decidit a promoure aquesta activitat física apta per a tots els públics. I és que, si es fa tècnicament bé, amb aquesta modalitat de marxa, treballem tots els músculs del cos sense perjudicar les articulacions, tal com succeeix amb la natació, però amb un rendiment energètic i cardiovascular superior. És a dir, que aconseguim més consum d’oxigen que quan nedem i sentim menys sensació de fatiga que quan caminem.

Gràcies als bastons especials per a la marxa nòrdica, l’individu pot caminar més distància i més ràpidament sense cansar-se tant, perquè l’esforç és repartit entre extremitats inferiors i superiors. A l’Hospital Sant Rafael la fan servir com un tractament de rehabilitació, ja que diferents estudis demostren que és beneficiosa per al tractament de patologies artròsiques de genoll, maluc, d’esquena, espatlles, etc. A més, també ha quedat científicament provat que té un seguit d’efectes cardiovasculars i metabòlics positius que la fan interessant per a persones amb problemes cardíacs o respiratoris, amb colesterol o diabetis. La seva contribució a la prevenció de l’osteoporosi, gràcies a la vibració que produeix el bastó en recolzar-se al terra, tampoc no es pot passar per alt.

La marxa nòrdica, una tècnica realment senzilla

Hi ha persones que comencen a practicar la marxa nòrdica sense cap preparació específica, però així no s’assoleixen els mateixos beneficis que quan s’aplica la tècnica correcta. Per aprendre-ho correctament la majoria de la gent en té prou amb un curs de molt poques hores. A l’Hospital Sant Rafael van començar a impartir-ne per a pacients amb cert tipus de patologies, però ara hi tenen tant cursos per a persones que hi han estat derivades pel seu metge de capçalera, i que són cobertes per la Seguretat Social, com cursos oberts a tothom, que són de pagament. Un dels motius pels quals s’ha fet tan popular la marxa nòrdica és perquè qualsevol lloc és bo per practicar-la. Aquells que la proven no triguen a adonar-se que es troben millor, senten menys dolor, es cansen menys, s’aprimen i estan més contents perquè es relacionen amb gent nova. Així doncs, a què espereu per apuntar-vos-hi?

 

Amb la col·laboració de:
Dr. Àlex Pasarín, cap del Servei de Rehabilitació de l’Hospital Sant Rafael

La incontinència urinària no pot desequilibrar el nostre estil de vida

Combatre incontinència gent gran Mutuam

Les pèrdues d’orina són freqüents entre les persones grans, però no són un tret associat a l’edat al qual ens haguem de resignar. Cal que busquem l’ajut d’un professional perquè ens ajudi a millorar o trobar la solució adequada.

La incontinència urinària és la pèrdua involuntària, permanent o transitòria, d’orina que es produeix tant en persones sanes com associada a diferents malalties. Es tracta d’una síndrome molt estesa entre la població, amb una incidència major entre les dones i que augmenta amb l’edat. Malauradament, la vergonya o la creença que no hi ha remei o que és pròpia de l’edat fa que moltes persones no expliquin al seu metge que pateixen incontinència i, per tant, que no es prengui cap mesura. La majoria de gent desconeix que hi ha centres o unitats especialitzats en aquest tema.

Causes de la incontinència urinària

La primera que cal descartar és la infecció d’orina, que en persones d’edat avançada pot ser asimptomàtica. Molt habituals són les de tipus ginecològic, per exemple derivades d’un part complicat o pel descens de la bufeta, la matriu o fins i tot el recte. Una altra causa a tenir en compte són les malalties de tipus respiratori o les que afecten el sistema nerviós central, com el Parkinson, l’esclerosi múltiple o l’ictus. No podem oblidar l’obesitat, el restrenyiment crònic i les activitats físiques que suposin un alt impacte sobre el sòl pelvià.

incontinencia urinària

Tipologies

  • La incontinència d’esforç és la pèrdua sobtada d’orina al tossir, esternudar o fer un exercici físic. És més freqüent en dones a partir dels 40-50 anys i es produeix per la pèrdua de força i to de la musculatura de l’esfínter.
  • La incontinència d’urgència es manifesta per una necessitat imperiosa d’orinar -és més freqüent en dones a partir de la menopausa- i es produeix per un augment de les contraccions de la bufeta, que fa que augmentem la freqüència miccional.
  • En els homes, la més habitual és la denominada incontinència urinària per buidament incomplet, que es caracteritza per cursar en forma de degoteig. En la majoria dels casos hi ha una retenció crònica com a conseqüència d’un procés obstructiu que pot estar produït per diverses causes, entre elles, una tumoració prostàtica.
  • Un altre tipus d’incontinència urinària més minoritària, i també més invalidant, és la contínua, ja que el pacient no presenta desig de d’orinar i requereix una atenció constant amb la utilització de
  • sondes o absorbents. La seva causa són les lesions medul·lars.
  • La incontinència funcional es manifesta més en persones amb deteriorament cognitiu o malalties que ocasionen una mobilitat reduïda.
  • L’enuresi és la pèrdua involuntària d’orina durant el son.

Diagnòstic

Primer de tot, cal fer el diagnòstic diferencial i esbrinar així quin tipus d’incontinència té el pacient. Per a això és important poder recollir el màxim d’informació referent al seu ritme de vida, els seus hàbits alimentaris, antecedents quirúrgics, medicació que pren, activitat física, consum de tabac, cafè i alcohol, etc. Tota aquesta informació ens ajudarà per poder orientar i poder fer algun canvi en els seus hàbits que pugui ajudar a millorar la seva qualitat de vida.

incontinència uriànaria gent gran

Solucions

Per tal de treballar la musculatura del sòl pelvià i aconseguir recuperar el to i la força muscular, s’ensenya a fer els exercicis de Kegel, insistint en la constància i continuïtat per aconseguir bon resultats. També es pot aplicar com a tractament complementari l’electroestimulació. Si no s’aconsegueix una resposta efectiva, amb la incontinència d’urgència, podem administrar tractament farmacològic, i per als casos d’incontinència contínua efectuarem el sondatge esporàdic. De mica en mica hem de perdre la por a parlar del tema i prendre’n consciència per tal de fer visible el problema i aconseguir possibles solucions.

Amb la col·laboració de:
Dolors Conill, infermera responsable del Programa d’Incontinència Urinària de la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral.

Cafè, el moment amarg més esperat

tassa de cafè

Sol o en companyia, a casa o a la cafeteria, amb llet o negre, el cafè s’ha convertit en un element essencial i fins i tot imprescindible del nostre dia a dia.

Per a alguns és només una beguda, per a molts altres un ritual, un moment esperat d’animada socialització o de respir individual. El cafè ha superat modes de temporada, ha travessat fronteres culturals i s’ha convertit en un dels productes més consumits arreu del món avui dia. Hi ha una certa màgia evocadora al voltant d’una tassa fumejant de cafè que segurament explica que darrere d’un producte senzill i de consum quotidià s’hagi creat una veritable afició.

En la majoria de cultures, el cafè ha adquirit un alt component social. Quan parlem de ‘fer un cafè’ amb algú sabem que no es tracta únicament de prendre una beguda, sinó de gaudir en companyia d’un moment de relax, de confidències, relacions socials i de diversió o, perquè no, d’una conversa de feina distesa. Hi ha qui diu fins i tot que, en aquestes trobades, la creativitat flueix més fàcilment i que les pautes de comportament social es relaxen.

El cafè com a hàbit, no una addicció

El cafè i els seus efectes sobre la salut han estat objecte de controvèrsies. La majoria d’estudis recents, però, semblen coincidir en que té més beneficis per a la nostra salut que contraindicacions. Tot i això, les persones grans haurien de consultar el seu metge respecte al consum que en poden fer. El que sí que és clar per a tothom és que no es pot fer un abús de la cafeïna, ja que per la seva influència sobre el sistema nerviós pot causar insomni i palpitacions, entre d’altres.

Tanmateix, aquest efecte estimulant és contemplat també, en la mesura adequada, com un benefici, donat que augmenta la capacitat mental i la percepció, i millora l’estat d’ànim i la motivació. A més, ens pot ajudar a disminuir el mal de cap, ja que dilata els vasos sanguinis del cervell, alleujant-ne la pressió. També conté molts antioxidants que endarrereixen l’envelliment de les cèl·lules i les protegeixen.

Cal tenir en compte, però, que les propietats depenen del tipus de cafè, del procés de torrefacció, del mètode de preparació, etc. Respecte a l’origen, com passa sovint, història i llegenda es fonen per crear relats mítics que en sedueixen els aficionats. Hi ha una llegenda, coneguda per cristians i musulmans, que diu que en una ocasió en què el Profeta estava malalt l’àngel Gabriel li va tornar la salut i la força viril oferint-li una beguda negra com la Gran Pedra Negra que hi ha a la Meca.

café

Originari de l’Àfrica

El seu consum sembla que es va iniciar a Abissínia, on el molien i en feien una pasta que donaven als animals i als guerrers per augmentar- los la força. Des d’aquí es va estendre a la veïna Aràbia i es va introduir, el segle XV, a Pèrsia, Egipte, l’Àfrica Septentrional i Turquia. A Europa, hi va arribar cap al 1600 gràcies als mercaders venecians. Com havia succeït en el món musulmà, va despertar grans suspicàcies i alguns sacerdots el van batejar com “l’amarga invenció de Satanàs”.

Tot i això, la seva popularització va ser ràpida i les primeres cafeteries es van obrir cap a mitjan segle XVII a les principals ciutats del continent, convertint-se en espais de discussió política on s’acostumaven a reunir els intel·lectuals. Des que va ser introduït fins a l’actualitat, no només ha canviat la consideració del cafè, sinó que han evolucionat les tècniques per preparar-lo i s’han multiplicat las maneres de prendre’l. Allò que no canvia és l’agradable sensació que el món s’atura per un instant quan sentim el sabor amarg d’un bon cafè.