Residències gent gran. Serveis sanitaris i d'atenció a la dependència

Els incansables de Mutuam Activa visiten la Casa Batlló de Barcelona

Un grup de curiosos i amants de la ciutat de Barcelona i de l’art modernista de Mutuam Activa, acompanyats de la Montse López, van visitar el 19 de novembre la famosíssima Casa Batlló de Gaudí, que malgrat ens és molt familiar, amaga molts racons i moltes anècdotes, a banda de que veure-la en primera persona és sempre increïble. El sèniors més actius de Clinicum, del Col.legi de Farmacèutics, de Mutual Mèdica, Vital Seguro i mutualistes del servei gent gran de Mutuam, van deixar-se seduir per la bellesa d’aquest edifici tan avançat en el seu temps, que encara avui és únic en el món. L’original utilització dels materials, colors i formes va sorprendre a tothom. Van passar per la planta noble, antiga residència e la família Batlló, les golfes (trasters i safaraeigs), el terrat i les conegudes xemeneies, entre les que van poder contemplar la famosa espinada del drac vençut per Sant Jordi i com no, el fabulós celobert de l’escala interior. Tothom feia fotografies a dojo i van sortir ben satisfets de conèixer una mica més l’intel·ligent i genuí art de Gaudí.

Si voleu sortir aquest hivern i passar una bona estona, no us podeu perdre la programació d’hivern de Mutuam Activa.

La Dra. Adela Martín rep un dels premis a l’Excel.lencia Professional que atorga el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona

La responsable de la UVGI –Unitat de Valoració Geriàtrica Integral– de Mutuam MPS, Dra. Adela Martín, va rebre un dels premis a l’Excel.lència Professional que atorga anualment el Col.legi Oficial de Metges de Barcelona, en un acte celebrat el passat dilluns dia 23 de novembre al Teatre Romea de Barcelona. L’acte va comptar amb la presència del President de la Generalitat, Sr. Artur Mas, qui va lliurar els premis guardonats. En representació del Grup Mutuam, va assistir-hi el director de l’Àrea Sanitària, Dr. Josep Ballester.

Com avaluar la disfàgia i tractar el pacient

Avaluació disfàgia

En un post anterior, vam tractar la disfàgia com una patologia de la deglució associada a l’envelliment. Aquí us n’expliquem les conseqüències, com detectar-la i com tenir cura de les persones que la pateixen.

La detecció de la disfàgia es realitza principalment amb una adequada observació del pacient a l’hora dels àpats i de la manera com parla. És molt important realitzar una exploració del pacient per poder veure el nivell d’alerta, les patologies prèvies, antecedents d’ingrés per broncoaspiració, l’estat nutricional, el nivell d’hidratació, el control de la posició del tronc i de la zona cervical.

En el cas de l’orofaríngia, l’inici és lent i silent, i pot ser subagut. Es produeix principalment amb els líquids i s’objectiva una pèrdua de pes lenta. L’individu que la pateix sol tenir una patologia neurològica associada. Hi ha presència de tos, reflux, veu humida, picor al coll, cianosis, augment de les secrecions, baveig, etc. En aquest casos, hi ha dificultat per iniciar la deglució i mala oclusió bucal.

Pel que fa a la disfàgia esofàgica, la progressió és més ràpida i el risc és amb els sòlids. S’objectiva una pèrdua de pes ràpida i el pacient pot no tenir compromís neurològic. Apareix el reflux de l’aliment de manera retardada i el pacient refereix obstrucció a nivell retroesternal.

Conseqüències i complicacions

La disfàgia, si no es tracta a temps, pot ocasionar greus complicacions respiratòries i nutricionals, arribant a provocar la mort. Entre aquestes, hi ha la pneumònia per aspiració, provocada pel pas de líquids/sòlids a les vies respiratòries. Una altra conseqüència pot ser la desnutrició, derivada de la restricció de la ingesta de determinats aliments. En aquests casos, apareixerà pèrdua de massa muscular, astènia i debilitat, UPP, depressió del sistema immunològic amb major risc de patir malalties infeccioses a causa de la colonització de la via aèria, pitjor resposta als tractaments, etc. pot aparèixer també la deshidratació, relacionada amb l’insuficient aportament de líquids. Serà més difícil realitzar el bolus alimentari durant la fase de masticació de l’aliment, apareixeran més ITU, restrenyiment i disminució de la saliva, afavorint l’aparició de les infeccions.

Detecció: taules i escales

El qüestionari Eating assessment tool permet avaluar mitjançant una entrevista si existeix una disfunció.

El test volum-viscositat permet detectar d’una manera segura cap al pacient els principals signes clínics que indiquen l’existència d’un trastorn de la deglució. A més a més, també ens permet veure quin és el volum i la viscositat de l’aliment més adequat pel pacient. El MECV-V consisteix en administrar 5, 10 i 20ml d’aliment amb textura nèctar, púding i líquid. Així s’objectiven signes d’alteració de seguretat i eficàcia, i el volum adequat d’aliment que tolera el pacient.

El Mini Nutricional Assessment (MNA) és una escala de valoració nutricional  formada per 18 preguntes que es divideixen en dos grups. Es valora la ingesta, la pèrdua de pes, la mobilitat del pacient, la presència de patologia aguda i de patologia neurològica i l’IMC. Si la suma de la primera part és inferior a 11, ens indica risc de desnutrició i cal completar el qüestionari. L’IMC expressa la relació entre el pes i l’alçada. Es calcula a partir del pes (en kg) entre l’alçada al quadrat (m2)

Procediments bàsics del pacient amb disfàgia

La dieta és un dels aspectes més importants per a l’abordatge de la disfàgia, que ha de tenir l’objectiu de cobrir necessitats i disminuir riscos. Quan proporcionem l’aliment hem de tenir en compte, a més, alguns altres aspectes:

– El pacient ha d’estar despert i ha de ser capaç de respondre a ordres senzilles. Ha de poder empassar l’aliment.

– El pacient ha de mantenir una correcta posició corporal quan està assegut

– Ha d’evitar la hiperextensió del coll

– Si el pacient està enllitat, ha d’estar en posició semifowler (45o).

– No s’han d’utilitzar xeringues per l’administració de l’aliment, sinó que sempre s’ha de fer servir cullera petita.

– Ens hem d’assegurar que el pacient ha empassat l’aliment abans de donar-li la següent cullerada.

– Hem d’oferir sempre aigua amb espesseïdors i/o gelatines entre cullerada i cullerada.

– Cal intentar que l’ambient sigui favorable, sense distraccions ni sorolls, i evitar que el pacient parli mentre menja.

Aliments i higiene adequats

Pel que fa al menjar que proporcionem a les persones que pateixen disfàgia, les textures han de ser homogènies. Hem d’evitar dobles textures, grumolls, espines, nusos, grans o aliments amb contingut aquós al seu interior. S’aconsella triturar l’aliment i passar-lo per un colador xinès per unificar les textures. Així mateix, cal complementar la dieta amb suplements nutricionals.

D’altra banda, la mala higiene de la cavitat bucal afavoreix l’aparició de la colonització de gèrmens i la possibilitat d’infecció respiratòria. Cal realitzar un bon rentat de la boca i, si el pacient no pot glopejar, fer servir una gassa amb antisèptic. Al mercat hi ha raspalls suaus que s’adapten a aspiradors i que s’utilitzen en els casos de disfàgia greu.

Enllaços d’interès:

http://geriatricarea.com/wp-content/uploads/2014/10/disfagia-orofaringea-en-pacientes-ancianos.jpg

http://www.fresenius-kabi.es/nutricionenteral/pac/img/necesidades/disfagia_tabla_01.gif

Amb la col·laboració d’Immaculada Mundet, Infermera de l’Equip EAR Esplugues de Llobregat de Grup Mutuam

Xerrades dels professionals de la Residència Vila-seca (Tarragona) a diferents casals del municipi

Xerrades a la Residència Vila-seca sobre envelliment saludable

A finals d’octubre es va donar per acabada el cicle de xerrades i trobades de professionals que la Residència Vila-seca organitza amb motiu del mes internacional de la gent gran anualment. Les xerrades als casals de La Pineda, La Plana i Vila-Seca les va portar el terapeuta ocupacional, Victor Vargas i la fisioterapeuta, Cristina Saltó. La xerrada d’aquest any la van centrar en l’envelliment actiu i molt concretament en els “beneficis dels estiraments i falsos mites”

En primer lloc, es va realitzar una xerrada teòrica on es va explicar la importància de mantenir-se actiu física i cognitivament, hidratar-se adequadament i com prevenir possibles lesions quotidianes, mitjançant estiraments, abans i després de l’exercici físic. Van repassar el sistema muscular, les afeccions dels estiraments, per seguidament fer una sessió pràctica sobre com realitzar estiraments correctament.

 

Protegir el cor del fred

Amb les baixes temperatures el cor ha de treballar més per resguardar el nostre cos del fred. Seguir les indicacions del metge i uns quants consells bàsics ens ajudaran a minimitzar el efectes negatius del fred.

En els termòmetres, el blau pren el protagonisme. El vent provoca que tot es refredi més ràpidament, i l’aigua i la humitat augmenten la sensació de fred, facilitant la dispersió de la temperatura. Per mantenir la temperatura corporal constant entre els 36,5º i els 37º, el cor ha de bombejar i treballar més intensament per fer arribar la sang a tots els vasos, aconseguir el màxim estalvi tèrmic i evitar les fugues de calor. Això, sumat al fet que el fred intens també pot desencadenar alteracions en l’estat d’ànim, ve a constatar que a l’hivern s’han de prendre certes precaucions i canviar cert hàbits per fer front als seus efectes negatius.

Cor fred

En aquesta època és més freqüent que s’aguditzin certes malalties relacionades amb el cor. Són habituals les visites al metge de pacients que es queixen de dolor precordial (al pit, allaÌ on hi ha el cor) i que els obliga a detenir-se i recuperar l’alè quan surten al carrer. La insuficiència cardíaca també és una de les patologies meìs castigades pel fred, ja que poden donar-se a partir de processos catarrals, bronquitis i de la grip. La hipertensió arterial també s’aguditza a l’hivern, perquè el fred augmenta la pressió arterial, fet que pot provocar accidents vasculocerebrals (ictus) o generar insuficiència cardíaca (fatiga a l’esforç o ofec), així com afectació coronària i renal.

Consells bàsics contra el fred

– Utilitzeu roba adequada que protegeixi el coll, els canells i els turmells.

– Vestiu amb diverses capes de roba lleugera.

– Cobriu mans, peus i cap perquè no s’escapi la calor.

– Tapeu-vos la boca i el nas per evitar aspirar aire fred.

– Beveu molta aigua i porteu una dieta rica i equilibrada, evitant el tabac, el cafè i l’alcohol en excés .

– Passegeu i estimuleu el moviment.

– Visiteu el metge i seguiu-ne les indicacions.

 

Salut, de cap a peus

Els peus són els encarregats de portar-nos allà on volem anar i són la part del cos que suporta tot el nostre pes. Per això juguen un paper cabdal en el nostre benestar i en el nostre estil de vida. Tenir-ne cura farà que ens sentim millor i contribuirà a protegir la nostra mobilitat i confort.

Un 90 per cent de les persones majors de 60 anys pateixen algun tipus de problema en els peus, ja sigui per deformacions, alteracions de la pell o totes dues coses alhora, segons un estudi d’àmbit estatal elaborat l’any 2004. El deteriorament de les articulacions, l’aprimament de la superfície cutània, la pèrdua d’elasticitat i flexibilitat de la pell, la disminució del greix que la protegeix o de les glàndules sudorípares, entre d’altres factors associats a l’edat, fan que les persones grans siguin més vulnerables a aquest tipus de problemàtiques.

Entre les persones grans, les patologies més freqüents en els peus són les que tenen a veure amb la mala circulació, les malformacions, els problemes de mobilitat i les que afecten la pell, com les callositats o durícies, els galindons i les butllofes. Tampoc no són estranys, però, els fongs o les berrugues. Hem de tenir en compte, a més, que molts dolors i problemes de salut tenen el seu origen en els peus, encara que no en siguem conscients, com és el cas d’alguns mals d’esquena.

Busquem l’ajut professional

Els podòlegs són els especialistes en el tractament de malalties i alteracions del peu i és important que els visitem periòdicament i que seguim els seus consells, especialment quan ens fem grans i les dificultats per moure’ns ens impedeixen tenir-ne cura nosaltres sols. Ells disposen d’eines especials per tallar les ungles de manera correcta i per donar resposta als problemes que molt freqüentment ens afecten. Amb les callositats, no només poden treure-les, sinó que poden evitar-ne l’aparició de noves prescrivint-nos l’ús de plantilles o suports de silicona.

Podologia Mutuam

En el cas de les persones que pateixen diabetis, cal extremar el seguiment perquè una petita lesió no tractada a temps pot derivar en problemes molt greus. Així, cal que un professional vigili la possible aparició d’úlceres, que podrien quedar amagades entre els dits, ja que s’estima que un 15 per cent dels diabètics desenvoluparan durant la seva vida lesions als peus.

Evitem la resignació

La conscienciació sobre la necessitat de visitar de manera regular el podòleg ha augmentat molt en els darrers anys, gràcies sobretot a la tasca que s’ha fet en la medicina ambulatòria pel que fa a l’educació sanitària. Per això, són cada cop més les persones grans que cuiden correctament els peus. Tot i així, encara és habitual, davant de les queixes pel dolor produït per callositats o per la inflamació derivada d’una mala circulació, sentir comentaris del tipus ‘això és normal, són coses de l’edat!’. No ens hem de resignar a patir ni a veure limitada la nostra independència pel fet de fer-nos grans. Els podòlegs ens poden oferir solucions a molts problemes i tractaments pal·liatius als altres. Protegir el benestar propi és a les nostres mans, i també als nostres peus.

Coneixes l’assegurança podologica de Mutuam?

 

Amb la col·laboració de:

Rosa Ródenas, gerent de l’empresa SIS (Serveis Integrals de Salut)

Hidroteràpia: els beneficis contrastats de l’aigua

Des de principis dels temps, l’aigua ha estat vista com una font de propietats curatives, de la qual es diu que neteja i purifica. En termes més mèdics, podem afirmar que l’aigua elimina inflamacions o afeccions i que ajuda en el procés rehabilitador, a més de tractar-se d’una eina més barata que molts altres productes químics avançats.

En la hidroteràpia o teràpia física aquàtica, els pacients són gentilment tractats amb aigües en diferents modalitats i tècniques, com són: els banys, la natació, la piscina, les compreses i foments, el massatge subaquàtic, les dutxes i els raigs. La hidroteràpia ha estat utilitzada durant moltes dècades com a part del tractament integral en el cas de diverses afeccions de salut, des de casos d’artritis severa fins a teràpies post quirúrgiques de genoll o maluc.

Els beneficis de la hidroteràpia són aprofitats en el tractament de la fibromiàlgia, en què els símptomes o manifestacions clíniques – molèsties corporals generalitzades, dolor, trastorns del son, fatiga i ansietat – són millorats a gran escala amb l’ús terapèutic de l’aigua. En casos de limitacions de moviment, ja sigui per paràlisi o per dolor, aquest tipus de teràpia ajuda el pacient a millorar el seu rang articular i /o balanç muscular.

La temperatura importa

Les conseqüències fisiològiques de la hidroteràpia varien segons la temperatura de l’aigua. Així, quan aquesta és calenta produeix l’augment de la temperatura i la vasodilatació del capil·lar i té efectes analgèsic, sedant, antiespasmòdic i sobre el teixit conjuntiu. En canvi, quan és freda provoca descens de la temperatura local de la pell i els teixits subjacents, estimulació dels mecanoreceptors, vasoconstricció cutània, disminució de la pèrdua de calor, prevenció de l’edema per descens de la permeabilitat. retard en el procés de cicatrització en aplicacions perllongades i, en aplicacions fredes i de curta durada, estimula i augmenta el to.

La hidroteràpia està indicada com a analgèsic, antiinflamatori, vasodilatador, relaxant muscular i antiespasmòdic, així com per al tractament de cremades i ferides, per a l’increment de la mobilitat articulat o per a l’augment del flux sanguini. Està contraindicat, no obstant, en casos de processos infecciosos, malestar general, insuficiència coronària, insuficiència orgànica greu i insuficiència circulatòria.

Exercicis a la piscina

D’altra banda, les activitats a l’aigua incideixen positivament en el desenvolupament tant a nivell psicomotriu com cognitiu, lúdic, de relaxació, socioafectiu i terapèutic. Segons les possibilitats, edat i característiques de cada persona, sigui infant o adult, es programen uns objectius a portar a terme. D’aquesta manera el treball a l’aigua, a més d’esdevenir lúdic, també és terapèutic.

L’activitat aquàtica ofereix la possibilitat de gaudir i beneficiar-se de les propietats terapèutiques de l’aigua realitzant i experimentant, amb l’ajuda d’una tercera persona, uns moviments i unes sensacions que algunes persones, sobretot la gent gran, no poden portar a terme en el medi terrestre. En definitiva, l’objectiu general de l’activitat és afavorir el desenvolupament físic i psíquic mitjançant un treball de percepció del seu propi cos i de les seves possibilitats en el medi aquàtic.

Cristina Saltó Baraza, fisioterapeuta de la Residència Mutuam Vila-seca

Disfàgia: una patologia de la deglució

Disfàgia

La deglució és el procés pel qual l’aliment passa per la boca i arriba a l’estómac, i es divideix en tres fases: l’oral, la faríngia i l’esofàgica. La primera, té lloc a la boca i consisteix en la preparació del bolus alimentari i la propulsió del mateix cap a la faringe. És una fase voluntària. La segona, passa a la faringe i és involuntària. Quan l’aliment arriba al vel del paladar es desencadena el reflex de la deglució, que permet la progressió d’aquest cap a l’esòfag, al mateix temps que es tanca la via aèria per evitar el pas de l’aliment cap als pulmons. L’última fase té lloc a l’esòfag i és igualment involuntària. L’esfínter esofàgic superior es relaxa i deixa passar del bolus alimentari fins a l’estómac. Com a curiositat, podem destacar que a la deglució hi intervenen 30 parells de músculs i sis pars cranials que han d’estar perfectament coordinats per poder assolir una deglució eficaç i segura.

L’objectiu de la deglució és la nostra correcta nutrició i hidratació. Podem afirmar que la deglució és correcta quan és eficaç (ingerim les calories i l’aigua necessàries) i segura (ingerim sense compromís respiratori). Quan la deglució no és segura, hi ha un risc elevat d’aspiració, és a dir, que entrin substàncies a la via aèria. Això pot passar tant amb la saliva (aspiració basal) com amb la ingesta de menjar o líquids, així com per l’aspiració del vòmit.

Envelliment i problemes neurològics

Un individu sa realitza tot el procés de la deglució en menys d’1,12 segons, mentre que un pacient neurològic pot tardar fins el doble de temps. La prevalença de les alteracions de la deglució en pacients amb malalties neurològiques i associades a l’envelliment és molt elevada, incrementant-se encara més entre els pacients institucionalitzats (+60%). També s’objectiven alteracions de la deglució en un 80% del pacients que han rebut tractament quirúrgic o radiològic per tumors a la faringe, laringe o alteracions a l’àrea maxil·lofacial.

Entenem com a disfàgia l’alteració o dificultat per deglutir. Segons la seva localització, podem distingir entre orofaríngia, que són les alteracions d’origen oral, faringi, laringi i de l’esfínter esofàgic superior i que suposen el 80% de les disfàgies diagnosticades, i esofàgica, que són les produïdes a l’esòfag, generalment per causes mecàniques, i que suposen el 20% restant.

Segons la seva etiologia, la disfàgia també es pot classificar en mecànica, motora o fisiològica. La mecànica es dóna quan és secundària a l’obstrucció de la faringe o l’esòfag, ja sigui des de l’interior (per un cos estrany, un procés inflamatori, una estenosi o estrenyiment provocat per cirurgia, radioteràpia, cremades per càustics, un procés tumoral benigne o maligne, etc.) o des de l’exterior (tumors en altres localitzacions que comprimeixen la faringe o l’esòfag, diverticles, etc.).

La motora, en canvi, és quan hi ha alteració o incoordinació dels mecanismes de la deglució, bé per causes neurològiques (ictus cerebrals, esclerosi lateral amiotròfica, esclerosi múltiple, Parkinson, etc.) o musculars (miastènia gravis, miopaties, polidermatomiositis, acalàsia). Per últim, la fisiològica, la trobem quan l’individu ancià mostra un seguit de canvis a nivell de la cavitat bucal que són propis de l’envelliment: disminució de la saliva amb la conseqüent dificultat per preparar el bolus alimentari, disminució de la tensió del llavi que impedeix la correcta oclusió bucal, disminució de la força peristàltica per propulsar l’aliment, mala adaptació de la dentadura o absència de peces dentals, escassa higiene bucal, etc.

És molt important l’abordatge interdiciplinar per aplacar la disfàgia i fer un bon ús dels recursos i dels coneixements dels diferents professionals (neuròleg, infermer, logopeda, nutricionista i cuidador). La detecció del problema és el primer pas per a un diagnòstic correcte de la disfàgia. Igualment important és la instauració de mesures terapèutiques de caràcter precoç per tal d’evitar l’aparició de les complicacions.

Amb la col·laboració d’Imma Mundet, infermera de l’Equip EAR del Baix Llobregat de Grup Mutuam

La teràpia de la reminiscència i el poder del record

La teràpia de reminiscència és una eina d’estimulació cognitiva que ajuda a la gent gran a recordar, de manera natural, experiències passades per estimular la capacitat d’autoreconeixement i mantenir la identitat i la història de vida. Aquesta tècnica té com a finalitat induir la persona cap a la seva memòria emocional i propiciar-ne els records personals positius. D’aquesta manera, el que es pretén és afavorir l’àmbit psicològic, sòcio-relacional i emocional de la persona.

Nombrosos estudis assenyalen que el reforç de la memòria biogràfica de la persona (memòria episòdica) és un dels beneficis de la reminiscència, però que també ho és la potenciació del relat d’esdeveniments de la seva vida, les seves anècdotes i moments significatius, aconseguint així el plaer o la satisfacció de reviure aquests records. També permet l’establiment d’un vincle més intens amb la persona que comparteix l’exercici, donada la interacció amb esdeveniments, aspectes o elements íntims de la seva vida. D’altra banda, s’ha comprovat que es produeix una millora de l’estat d’ànim: la persona es mostra més feliç i tranquil.la. A més, aconseguim que se senti protagonista a l’hora d’exposar les seves experiències passades i es propicia en ella un sentiment de vàlua, benestar, satisfacció i autoafirmació. Per últim, també té beneficis per a la persona que escolta ja que aquests moments els poden aportar coneixements i saviesa del passat.

Aquesta teràpia es pot realitzar en sessions individuals o en tallers grupals amb participants que tenen aproximadament la mateixa edat (per les vivències generacionals similars). Entre els materials que habitualment s’utilitzen en les sessions de reminiscències en destaquen tres: la caixa dels records, el llibre autobiogràfic o “Diari de vida” i dades sociohistòriques i/o culturals. Des de l’experiència de la Residència Mutuam Vila-seca, aconsellem utilitzar el llibre autobiogràfic o les dades sociohistòriques i culturals en persones amb un deteriorament cognitiu lleu o moderat i, en canvi, fer servir la “Caixa dels meus records” en persones amb un deteriorament cognitiu més avançat (això no resta que les persones amb deteriorament lleu tinguin també i utilitzin la seva “Caixa del meus records”). En persones amb deteriorament cognitiu moderat-sever evidenciem que els records que pertanyen als anys mitjos de la seva vida estan més empobrits, mentre que el record sobre aspectes de la infància, l’adolescència i la primera etapa de vida adulta hi són més presents.

La caixa dels meus records

La “caixa dels meus records” és una eina ben senzilla, accessible i molt interessant que estimula la ment i la memòria emocional. En aquesta capsa, recopilarem una sèrie d’objectes personals i significatius per a la persona. Hi podrem posar records visuals (fotografies, llibres, revistes, àlbums), auditius (música, gravacions radiofòniques, cançons, veus), tàctils (manipulació d’objectes i textures), gustatius (assaborir antics plats preparats) i olfactius (des de flors, aromes, perfums, fragàncies). També podrem posar-hi records que evoquin la infància, la família, les aficions, les ocupacions, els vincles afectius, els llocs especials, etc.

Tallers de reminiscència per a gent gran

Un cop disposem de la nostra “Caixa dels meus records”, aplicarem la teràpia de reminiscència en dos passos: primer, se li ensenya a la persona en qüestió una material o objecte de la caixa vinculat amb la seva pròpia experiència o amb esdeveniments de la seva generació; després, a partir d’aquest material, la persona evocarà un seguit de records associats i en farà comentaris personals.

El format de realització permet incorporar la intervenció dels cuidadors, auxiliars més propers, amics i familiars de les persones participants, aportant un nou punt de vista que passarà a enriquir el contingut argumentatiu de l’experiència o esdeveniment en qüestió. Es tracta d’una activitat evolutiva unida a una acceptació personal on la persona gran recupera la seva experiència passada plena de sentiment. A més, es produeix una interacció verbal compartint-se records i experiències íntimes.

Marta Bellón educadora social i Natàlia Guinart, psicòloga de la Residència Vila-seca

 

Vertigen: un mal molt associat a l’edat

Mareig i vertigen són els causants d’una tercera part de les visites al metge que fan les persones grans, segons alguns estudis recents. I és que la incidència de totes dues patologies augmenta a mesura que anem fent anys, essent més freqüent entre les dones que entre els homes.

Per començar, caldria distingir entre mareig i vertigen. El mareig és un terme imprecís i ampli que fem servir quan sentim desequilibri, inestabilitat o patim un esvaïment. Les causes que el provoquen poden ser moltes. Entre d’altres, l’afectació dels sistemes que actuen mantenint l’equilibri postural, la vista, el sistema vestibular (situat a l’oïda interna i que informa sobre el moviment i l’equilibri) o els receptors que hi ha a les nostres articulacions donant al cervell la informació de la nostra situació espacial.

En canvi, el vertigen és un símptoma molt més precís que descrivim com la sensació subjectiva irreal de moviment dels objectes o d’un mateix en l’espai, allò que sovint el pacient defineix com anar amb cavallets de fira o amb vaixell. Segons quina en sigui la causa, també pot anar acompanyat de nàusees, sordesa o sorolls a les oïdes, els denominats acúfens. Hi ha dos grans grups de causes del vertigen depenent d’on es troba la lesió: origen perifèric –en l’oïda– o origen central –en el cervell.

En el cas d’un vertigen perifèric, el problema pot estar a nivell de l’oïda interna, al vestíbul o bé al nervi vestibular. En el cas que el vertigen sigui d’origen central, l’alteració es troba a nivell del cervell o el tronc cerebral i les causes més freqüents són els trastorns vasculars o bé altres alteracions com poden ser tumors.

Tipus de vertígens

Existeixen tres tipus de vertigen. D’una banda, trobem el vertigen fisiològic, que apareix, per exemple, quan viatgem en cotxe o vaixell, quan portem ulleres noves o quan perdem la referència visual, com en el cas del vertigen de les alçades. D’altra banda, tenim el vertigen vestibular a causa d’alteracions patològiques que afecten l’oïda interna o el nervi vestibular, com ho seria el vertigen posicional paroxismal benigne. Per últim, tenim els vertígens centrals provocats per malalties que afecten el cervell o el tronc cerebral.

El vertigen, tal com ja hem assenyalat, serà més o menys greu depenent del seu origen. Així, el vertigen posicional paroxismal benigne, que és el mes freqüent, mai no serà greu, mentre que qualsevol vertigen associat a símptomes neurològics, mal de cap, dèficit sensitiu o motor sempre haurà de ser consultat al metge d’una manera ràpida.

Com reaccionarem?

En el cas del vertigen posicional paroxismal benigne, en primer lloc, el que hem de fer és tranquil·litzar-nos, ja que l’ansietat n’empitjora els símptomes. En el moment agut hem de fer repòs, intentant fugir de la llum o els sorolls. Si es donen altres símptomes com nàusees es poden tractar. Cal tenir en compte que aquest tipus de vertigen apareix bruscament i normalment és de curta durada. La fase aguda pot allargar-se, com a màxim, durant 24 hores, però poden quedar símptomes menors durant setmanes. Passada la primera fase, s’haurien de fer exercicis de rehabilitació vestibular per accelerar l’evolució del procés. En el cas de vertigen provocat per altres motius, la recomanació és el tractament de la causa que l’ha desencadenat.

Amb la col·laboració de la Dra. Adela Martín, Responsable Unitat de Valoració Geriàtrica Integral de MUTUAM.