Multimorbiditat en pacients crònics aguditzats: patrons existents i la seva relació amb la prescripció potencialment inadequada

Marisa Baré a sessió clínica

La doctora Marisa Baré, presidenta del Comitè de Millora de la Pràctica Clínica de Parc Taulí Hospital Universitari, va impartir una sessió clínica a professionals de Grup Mutuam en què va explicar les conclusions d’un estudi sobre multimorbiditat que havia rebut un accèssit dels premis de Recerca i Gerontologia de la Fundació Mutuam Conviure.

La multimorbiditat és una circumstància clínica molt prevalent a la gent gran. Existeixen diferents definicions d’aquest concepte, al marge de la clàssica que contempla la suma de dues o més patologies en una mateixa persona. Una definició que actualment està prenent força és la que considera l’existència de problemes de salut en un mateix individu que no són fruit de l’atzar, sinó que poden compartir, en certa mesura, trets fisiopatològics similars. De fet, des de fa pocs anys, ha anat en creixement el nombre de publicacions a nivell internacional que tracten aquesta qüestió, amb la finalitat de buscar estratègies per afavorir l’atenció més adequada a aquests pacients. Les guies de pràctica clínica o els protocols estan dirigits, tot sovint, a un problema de salut enlloc de a  pacients amb diverses condicions clíniques, afavorint encara més la compartimentació i multiplicant les probabilitats de la polimedicació i de la prescripció de tractaments inadequats  que poden posar en risc el pacient. És més, les guies es basen en estudis en els quals els pacients grans i multimòrbids han estat tot sovint motiu d’exclusió.

L’equip de recerca sobre Cronicitat i Salut Pública, de la Corporació Sanitària Parc Taulí, que lidero, ha finalitzat l’estudi multicèntric PIMyC (MoPIM en anglès) que té, entre d’altres, l’objectiu d’identificar aquests possibles patrons de multimorbiditat en la gent gran que ingressa a l’hospital per agudització de les seves condicions clíniques cròniques (patologia, factors de risc i síndromes geriàtriques) i, per altra banda, analitzar com aquests es relacionen amb la prescripció potencialment inadequada (PPI) segons els criteris STOPP-START. Aquest projecte, finançat per l’Instituto de Salud Carlos III, va rebre també un accèssit dels premis de Recerca i Gerontologia de la Fundació Mutuam Conviure 2017.

El protocol de l’estudi ha estat publicat al BMJ Open al gener del 2020. Les dades encara no publicades dels pacients ingressats entre juny del 2016 i finals del 2018 mostren quatre possibles patrons o clústers de multimorbiditat, en funció de les condicions cròniques o síndromes que serien més prevalents. El tipus de condicions clíniques, així com altres variables (sexe, hàbits, Barthel, mortalitat hospitalària) que es descriuen a la figures, recolzen aquests subgrups de pacients. Per altra banda, i de forma consistent a d’altres estudis, tant la PPI de benzodiacepines com la dels Inhibidors de la bomba de protons serien comuns en els 4 clústers de pacients, tot i que en el clúster 1, en què destaca el sexe femení, el dolor crònic i la patologia osteoarticular, hi hauria encara més PPI lligades a aquests fàrmacs. Cal destacar també que només un 6% dels pacients tenia prescrits menys de 5 medicaments crònics, i que la polimedicació (35%) i la superpolimedicació (69%) van ser molt freqüents.

En la definició d’aquests subgrups de pacients s’apliquen criteris estadístics però també criteris clínics, i sempre cal tenir en compte la finalitat o l’ús que se’n vol fer. En el cas d’aquesta experiència, es buscaven grups homogenis de pacients quant a complexitat clínica, atès que es va donar més pes a aquelles condicions cròniques que havien requerit algun tipus de maneig clínic durant l’estada a l’hospital. Com també s’intueix, aquests resultats poden permetre focalitzar la revisió de la medicació sobre possibles PPI, estimar necessitats i orientar les mesures de millora de l’adequació i la continuïtat entre nivells.

Així doncs, es tracta d’una aproximació innovadora que utilitza mètodes aplicats per experts d’altres entorns europeus i els resultats que s’estan obtenint podrien ser de gran utilitat pràctica tant per a clínics, com per a gestors o planificadors.

Marisa Baré

Coodinadora dels Programes poblacionals de Cribratge de Càncer

Presidenta del Comitè de Millora de la Pràctica Clínica

Parc Taulí Hospital Universitari

Grup Mutuam té una presència doble en el X Congrès de la Societat Catalano-Balear de Cures Pal·liatives

Congrés Cures Pal·liatives

L’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell i un dels Equips d’Atenció Residencial (EAR) de Grup Mutuam van participar els dies 9 i 10 de març en el X Congres de la Societat Catalano-Balear de Cures Pal·liatives, que va tenir lloc a Tarragona. Durant la jornada, els professionals que es dediquen a l’atenció de pacients al final de la vida van tenir l’oportunitat de compartir i debatre experiències.

La temàtica de les taules d’aquesta edició del Congres va ser l’atenció pal·liativa al pacients no oncològics, l’atenció pal·liativa en entorns d’alta complexitat i l’atenció psicosocial als equips. En aquest sentit, l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell va presentar-hi un pòster titulat ‘Atenció pal·liativa en pacients amb malaltia no oncològica’, i l’EAR va participar en una taula sobre ‘Atenció pal·liativa en l’entorn residencial’. A més, els presidents de diversos col·legis professionals van debatre sobre l’atenció psicosocial en la malaltia avançada com a dret.

El desenvolupament de les cures pal·liatives permet afrontar aspectes assistencials, ètics i organitzatius sempre amb una visió interdisciplinària. Actualment, aquest àmbit té un repte en l’atenció no únicament del pacient oncològic, sinó també de pacients crònics amb malalties avançades que precisen de tractament simptomàtic i cures de confort.

Més enllà de la polifarmàcia, tractament centrat en el pacient

farmàcia polifarmàcia

Les malalties cròniques s’han incrementat en els últims anys i les estratègies desenvolupades per gestionar-les han creat una càrrega creixent de medicació en els pacients crònics. La polimedicació indueix a una manca d’adherència terapèutica, malversació dels recursos sanitaris i resultats negatius en salut. En aquest context, cal adaptar els tractaments a la realitat de la vida diària dels pacients, millorant així la seva qualitat de vida i l’atenció dispensada. (1)

L’efectivitat dels tractaments es veu disminuïda per la manca d’adherència (2). Aquest és un problema d’abast mundial; s’estima que l’incompliment terapèutic afecta al 50-60% dels pacients crònics. L’adhesió terapèutica és un fenomen multidimensional, determinat per l’acció de diversos factors. Fins ara, s’ha focalitzat el problema com a una responsabilitat exclusiva del pacient, però són diversos els factors implicats des dels sistemes sanitaris i els seus professionals, el tipus de procés-malaltia i els fàrmacs involucrats per portar a terme una teràpia òptima.

En general, quan parlem de pacient crònic, fem referència a un pacient polimedicat, amb diverses malalties de caràcter crònic, amb comorbiditats associades, normalment d’edat avançada, que presenta diferents dèficits que ens dificulten l’adhesió adequada als tractaments prescrits. En el pacient geriàtric ens trobem amb una disminució de la capacitat cognitiva, de l’agudesa visual i de la capacitat instrumental que ens dificulten l’optimització del tractament.

L’ adherència als tractaments s’ha relacionat amb el nombre de medicaments i amb la complexitat del règim terapèutic; aquest ve determinat per les formes farmacèutiques i les freqüències de dosificació, entre d’altres. Els programes de gestió de pacients crònics han d’analitzar tots els medicaments que el pacient està prenen i determinar la complexitat del tractament, per poder dissenyar i implementar estratègies i mesures necessàries per tal de reduir la complexitat i així garantir la millor adherència al tractament, l’optimització de l’efectivitat i la millora dels resultats positius en salut.

La polifarmàcia, els medicaments inadequats i índex elevats de complexitat del règim terapèutic han demostrat que influeixen en els resultats en salut dels pacients geriàtrics tot i que l’impacte de la complexitat del règim terapèutic en els resultats de salut en geriatria està poc estudiat(3).

La gestió dels pacients crònics (i els seus tractaments) fa necessària una eina validada, per poder classificar la complexitat del règim terapèutic i així poder dissenyar estratègies eficients. El Medication Regim Complexity Index (MRCI) ha demostrat una validesa satisfactòria a l’aplicació de la pràctica clínica en geriatria (3).

El MRCI és un instrument validat de 65 ítems, que s’utilitza per avaluar la complexitat del règim de la medicació (MRCI-E.pdf). Està dividit en tres grans blocs on s’analitza:

 

Secció A

Forma farmacèutica

Secció B

Posologia i dosificació

Secció C

Instruccions addicionals

 

Amb els resultats del MRCI podem diferenciar mesures d’alt i baix nivell de complexitat, que són una eina potencial per identificar pacients amb problemes d’incompliment i poder realitzar intervencions dirigides. S’ha demostrat que els pacients no adherents almenys a un fàrmac tenen un MRCI més elevat. Tot i això, són necessaris més estudis dirigits a investigar les millores que representa la identificació dels pacients amb règims de medicació complexes, per implantar intervencions dirigides a simplificar-ne els règims i millorar els resultat en salut derivats.

És important valorar l’incompliment terapèutic, perquè moltes de les intervencions terapèutiques necessàries per gestionar les malalties cròniques només són eficaces si s’utilitzen correctament. Aquestes requereixen d’una inversió personal contínua de temps i esforç per part del pacient. La finalitat de les intervencions ha de ser adaptar els tractaments a les necessitats del pacient donant eines per poder responsabilitzar-se de determinats comportaments i incrementar el sentit de què són els verdaders gestors dels règims terapèutics.

Les estratègies per millorar l’adherència requereixen avaluar totes les possibles causes de la adhesió inadequada. S’ha demostrat que les estratègies més efectives són les que consideren més d’un factor i més d’una intervenció, on es valora la càrrega terapèutica assumible pel pacient (que ens variarà de manera individual) i serà necessària adaptar-la a cada cas.

Theory-Based Interventions to improve Medication Adherence in Older Adult Prescribed Polyfarmacy.pdf

Quan establim un tractament terapèutic sempre cal valorar la càrrega terapèutica assumible per part del pacient i els seus objectius terapèutics, no tan sols en els pacients incomplidors. Un cop establim la capacitat de càrrega terapèutica i complexitat que el pacient és capaç d’assumir, pactem els tractaments segons objectius i prioritats. Cal reconèixer la comorbiditat a l’aplicar l’evidència i prioritzar la perspectiva del pacient, per optimitzar l’adhesió terapèutica. Les persones amb malalties cròniques que no s’adhereixen al tractament, indiquen que els manca capacitat, habilitat i o coneixement per fer-ho (4)

Els plans farmacològics que s’imposen als pacients crònics per tractar les diferents malalties que pateixen, moltes vegades no tenen en compte les comorbiditats que repercuteix en temps i esforç per part del pacient. Els pacients crònics estan preocupats per la càrrega que representa la malaltia però també per el creixent augment del número de medicaments que han de prendre. Moltes vegades intensificar la teràpia farmacològica pot produir un efecte contrari a l’esperat, incrementant els resultats negatius. Els pacients que no poden assumir la carrega terapèutica tenen pitjors resultats en salut, pitjor qualitat de vida i es veuen afectats per més errors mèdics.

Els pacients i cuidadors son els únics que poden expressar-se respecte el pes dels tractaments a la vida diària dels pacients, per aquest motiu, han de participar en la gestió dels tractament. La implicació dels malalts en la clarificació de les càrregues individuals i col·lectives han de ser claus en la millora dels resultats.

We need minimally disruptive medicine.pdf

Bibliografia:

  • May, Carl, Victor M. Montori, and Frances S. Mair. “We need minimally disruptive medicine.” BMJ: British Medical Journal (Online) 339 (2009).
  • Libby, Anne M., et al. “Patient-level medication regimen complexity across populations with chronic disease.” Clinical therapeutics 35.4 (2013): 385-398
  • Mansur, Nariman, Avraham Weiss, and Yichayaou Beloosesky. “Looking beyond polypharmacy: quantification of medication regimen complexity in the elderly.” The American journal of geriatric pharmacotherapy 10.4 (2012): 223-229.
  • Barber, Nick, et al. “Patients’ problems with new medication for chronic conditions.” Quality and Safety in health care 13.3 (2004): 172-175.
  • Wimmer, Barbara Caecilia, et al. “Medication regimen complexity and number of medications as factors associated with unplanned hospitalizations in older people: a population-based cohort study.” The Journals of Gerontology Series A: Biological Sciences and Medical Sciences 71.6 (2016): 831-837.
  • George, Johnson, et al. “Development and validation of the medication regimen complexity index.” Annals of Pharmacotherapy 38.9 (2004): 1369-1376.
  • Leppin, Aaron L., Victor M. Montori, and Michael R. Gionfriddo. “Minimally disruptive medicine: a pragmatically comprehensive model for delivering care to patients with multiple chronic conditions.” Healthcare. Vol. 3. No. 1. Multidisciplinary Digital Publishing Institute, 2015.
  • Hirsch, Jan D., et al. “Validation of a PatientLevel Medication Regimen Complexity Index as a Possible Tool to Identify Patients for Medication Therapy Management Intervention.” Pharmacotherapy: The Journal of Human Pharmacology and Drug Therapy 34.8 (2014): 826-835.
  • Wimmer, Barbara C., et al. “Medication regimen complexity and unplanned hospital readmissions in older people.” Annals of Pharmacotherapy 48.9 (2014): 1120-1128.
  • Olson, Catherine H., et al. “Clustering of elderly patient subgroups to identify medication-related readmission risks.” International journal of medical informatics 85.1 (2016): 43-52.
  • Barber, Nick, et al. “Patients’ problems with new medication for chronic conditions.” Quality and Safety in health care 13.3 (2004): 172-175.
  • Wimmer, Barbara C., et al. “Clinical Outcomes Associated with Medication Regimen Complexity in Older People: A Systematic Review.” Journal of the American Geriatrics Society (2016).

Amb la col·laboració d’Anna Agustí, farmacèutica de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona