El servei eDCA de la Residència Vila-seca rep els primers agraïments

Servei eDCA Residència Vila-seca

Els i les professionals de l’equip de Suport al Dany Cerebral Adquirit ubicat a la Residència Vila-seca de Grup Mutuam, format per una neuropsicòloga, un terapeuta ocupacional, una fisioterapeuta, dos logopedes, la doctora González, auxiliars de clínica i altres professionals de suport, reben la millor recompensa que podien esperar, l’agraïment de les persones ateses. La Dolors, una pacient del servei, ha volgut explicar en primera persona la seva vivència en un escrit.

Agraïment eDCA

 

El servei eDCA és un servei inclòs en la cartera de serveis d’utilització pública que consisteix en un servei de suport psicològic i rehabilitador ambulatori. Gestionat per Grup Mutuam, es porta a terme a la Residència Vila-seca des de fa poc més d’un any. El seu equip dona resposta a la necessitat de rehabilitació dels pacients amb dany cerebral adquirit i d’altres patologies neurològiques. L’objectiu principal és el de millorar la qualitat de vida d’aquests i de les seves famílies mitjançant un abordatge integral i multidisciplinari.

La prestació es porta a terme seguint el principi d’accés equitatiu a la cartera de serveis d’utilització pública, i per tant, qualsevol usuari de la Regió sanitària del Camp de Tarragona se’n pot beneficiar.

En cas que alguna persona del seu entorn pugui ser candidata a beneficar-se del servei, pot posar-se en contacte amb Adela Mas, coordinadora del servei (adela.mas@mutuam.com), o Sïlvia Mirete, directora del centre (silvia.mirete@mutuam.com), i li facilitaran més informació. També pot cosulta el díptic del servei

Demències: introducció i retirada dels tractaments

Sessió clínica alzheimer

El neuròleg Domènec Gil-Saladié, coordinador de la Unitat de Diagnòstic de Deteriorament Cognitiu de l’Hospital Sagrat Cor de Martorell, va impartir una sessió clínica per als professionals de Grup Mutuam entorn dels tractaments actuals de la demència, especialment de l’Alzheimer. Durant la xerrada va fer una revisió de la seva aplicació, però també de quan els metges de l’atenció primària els poden retirar.

La demència és una síndrome adquirida per la qual la persona va perdent funcions mentals, principalment la memòria, però també d’altres com el llenguatge o les habilitats visuals-espacials. Tot això interfereix en les activitats bàsiques de la vida quotidiana, des de les laborals, si és un treballador en actiu, a accions com anar a fer la compra, cuinar o comunicar-se amb els altres. Existeixen diferents tipus de demències i unes 70 causes que podrien estar-hi al darrera. Basant-nos en el criteri etiològic, podem distingir-ne tres: les degeneratives, les secundàries i les mixtes. Les degeneratives, en què es produeix un procés d’envelliment de les neurones, són les més habituals i en un 60 per cent dels casos es tracta de casos d’Alzheimer. En el segon grup, hi ha les d’origen vascular, que poden ser la conseqüència d’un ictus o altres lesions que poden anar deteriorant les funcions cognitives, i les derivades d’alteracions metabòliques, de tiroides, de dèficits vitamínics o de problemes infecciosos.

En el diagnòstic de la demència, més enllà d’algunes proves, és fonamental la història clínica del pacient. En el cas de les generatives no hi ha cap prova fiable al 100 per cent, per això,  l’expertesa de l’equip professional que fa el diagnòstic és fonamental. Primer de tot caldrà fer proves al pacient per descartar altres possibles causes, així com fer-li una avaluació cognitiva objectiva.

Pel que fa als tractaments disponibles actualment, en el cas de les demències de tipus degeneratiu es prescriuen medicaments inhibidors de l’acetilcolinesterasa i/o la butirilcolinaesterasa que ajuden a millorar la transmissió mitjançant les vies colinèrgiques, que són les més implicades en la memòria i les funcions cognitives. De vegades, aquests tractaments generen unes expectatives excessivament elevades en el pacient i el seu entorn, ja que el seu objectiu és l’alentiment del deteriorament de les funcions però no permeten una regressió ni l’eviten. D’altra banda, se solen prescriure medicaments que actuen sobre les conductes, ja que, sovint, les persones amb demència estan agitades, es mostren agressives, tenen problemes per dormir, ansietat, deliris o estats anímics baixos. Cadascun d’aquests símptomes s’hauria de tractar de forma específica amb antidepressius, antipsicòtics, etc.

Reptes de futur

Tot i que mantenim les perspectives de millora amb els tractaments, la veritat és que fa més d’una dècada que no s’encerta en trobar un medicament que tingui un efecte en l’anul·lació de la producció de la proteïna amiloide, que es produeix anormalment en els malalts d’Alzheimer i altres síndromes degeneratius. Un altre problema amb què ens trobem és que avui dia, quan fem el diagnòstic, les lesions ja s’han produït i quan aquestes proteïnes es neutralitzen amb els medicaments monoclonals el deteriorament ja no és regressiu. Per això s’està treballant en disposar d’una tecnologia que permeti fer un diagnòstic molt precoç per tal que, quan disposem de nous tractaments més efectius, es puguin aplicar abans que hi hagi lesions considerables i, per tant, abans que la malaltia es manifesti de forma irreversible.

Més enllà dels fàrmacs, amb els pacients amb demències degeneratives s’utilitzen tractaments com l’activitat física regular per mirar d’alentir l’empitjorament de la simptomatologia de pèrdua de funcions cognitives. Així mateix, són importants les intervencions que facilitin al malalt un ambient còmode i una activitat física segura, la utilització de senyals visuals i la simplificació del llenguatge i evitar-li l’estrès, les instruccions negatives i les confrontacions.

L’hora de la retirada

Els tractaments actuals es retiren, generalment, quan el pacient es troba en una fase molt severa de la malaltia i la seva capacitat per desenvolupar funcions bàsiques és pràcticament nul·la. El metge de capçalera, d’un centre d’atenció primària o d’una residència, per exemple, ha de tenir uns criteris establerts que li permetin determinar quan es pot suprimir una medicació perquè ja no és efectiva.

Cal assenyalar, un cop més, que és molt important per als pacients amb demència i també per als cuidadors, que estan molt sobrecarregats, disposin de suport, un recurs que avui dia és escàs. També és necessari millorar tant en els centres de dia com en les residències l’estimulació d’aquests pacients amb activitats concretes per a ells, aspectes que sovint queden descuidats.

 

Domènec Gil-Saladié

Coordinador de la Unitat de Diagnòstic de Deteriorament Cognitiu de l’Hospital Sagrat Cor de Martorell i consultor de Grup Mutuam

Montero: “No cal que hi hagi dany perquè hi hagi dolor”

Doctor Montero en la JSS 2017

El neuròleg Jordi Montero, Cap de la Secció de Neurofisiologia de l’Hospital de Bellvitge i creador del Grup d’estudi del dolor dins de la Societat Espanyola de Neurologia, va impartir durant la 12a Jornada Sociosanitària de la Fundació Mutuam Conviure una ponència sobre ‘Fisiopatologia del dolor crònic’. L’acte, que va tenir lloc al Col·legi de Metges de Barcelona, va reunir més de 300 professionals del sector. 

El dolor centra bona part de l’activitat dels professionals de l’àmbit sanitari, tal i com va assegurar en l’inici de la seva ponència el doctor Jordi Montero, que va urgir sobre la necessitat de tenir algunes idees clares sobre el propi concepte del dolor en el segle XXI. “Estem en un canvi d’era. No ens adonem dels canvis tan profunds que s’estan produint perquè els estem vivint”, va llançar el ponent. Va destacar com a grans transformacions l’aparició de la dona en el centre del món social, científic i professional i els grans avenços tecnològics en camps com la comunicació o la capacitat per moure’ns.

Així mateix, va assenyalar els avenços en la neurociència, amb l’aparició de la ressonància magnètica funcional, que permet veure com funciona el cervell i observar l’àrea relacionada amb el dolor, i en la neurobiologia bàsica, donat que ara és possible entendre el funcionament de les xarxes neuronals, que depèn de l’excitabilitat de les dendrites. ‘Quan repetim molt una cosa, l’excitabilitat augmenta, i això és la memòria’, va explicar Montero, que també va exposar com mitjançant l’aprenentatge es construeix el nostre cervell.

El ponent va assegurar que es pot començar a parlar amb propietat de la memòria de dolor, de com el cervell pot facilitar els sistemes que signifiquen dolor. ‘Estudiar els ritmes que hi ha dintre del cervell ens permet conèixer el llenguatge del sistema nerviós i podrem parlar-li directament’, va afirmar. Va explicar també com ‘entrem una era en què sabem que la cultura és biologia, que la cultura ens ha construït cervell’. Amb les nostres neurones mirall, va descriure, repetim el que veiem i escoltem i, llavors, és quan ho podem entendre. Així, entenem perquè imitem i, a base de repetir, fem la memòria.

Repensar les emocions al segle XXI

Després de mostrar les àrees del cervell relacionades amb les emocions, el doctor Montero va afirmar que és difícil definir-les, perquè la nostra cultura ens ha portat cap a una concepció d’aquestes que podríem qualificar de ‘monoteista’, confonent-les amb els pecats. Va assenyalar la importància d’aquestes i la necessitat de definir-les en el segle XXI. A partir d’aquí, el ponent va començar a parlar del que s’entén per dolor, posant èmfasi en el fet que ‘no cal que hi hagi dany perquè hi hagi dolor’, només cal que la nostra consciència l’imagini.

La majoria de les vegades, va explicar Montero, el dolor és agut, perquè actua com un sistema de defensa que ens avisa que hi ha un dany, i això és perfectament conegut per la neurociència clàssica. Els problemes, va assegurar, sorgeixen amb el dolor crònic, que pot durar anys i en què no hi ha evidència del dany. ‘De vegades, sensacions molt poc intenses poden ser seleccionades i amplificades de manera que se sentin d’una forma tremenda’, va advertir, tot afegint que ‘una nociocepció molt intensa pot facilitar un mal funcionament d’aquest sistema, fer que aprengui malament, de manera que aquesta sensació de dany continua sent imaginada i esdevé dolor crònic’.

Respecte pel pacient

El doctor va subratllar que fa poc que se sap que determinades zones límbiques juguen molt amb aquesta situació i que les persones que tenen hiperactivitat en aquestes zones generen amb més facilitat memòria de dolor. ‘Algunes persones es queden amb tots els dolors que passen’, va assegurar. Es tracta, segons ell, de persones que van constantment al metge, es fan un munt de proves i no els troben res, i representen un cinc per cent de la població. Va recordar que a cada especialitat hi ha dolors crònics, tot i que el 40 per cent són relatius a la pelvis, i que no tenen cura, però no maten i no deixen dormir, perquè mentre dormim no hi ha consciència. També va explicar que quan es té ansietat es pateix més dolor crònic i que algunes persones el generen després d’una experiència emocional desagradable. De vegades el dolor crònic apareix en persones que són inestables perquè han tingut models emocionalment dolents.

Malgrat el dolor crònic no respongui a un dany real, el doctor va ser taxatiu en relació a l’atenció que mereix el pacient, perquè el seu dolor és real: ‘ell s’està queixant del que nota i mereix el nostre màxim respecte’. Va assenyalar la necessitat de donar alguna solució a aquests dolors crònics, i per això cal entendre com funcionen. ‘El pacient té raó, li hem de fer cas, conèixer la seva història i acompanyar-lo’, va assenyalar. Un primer pas, va dir, és que entengui el que li passa. Així mateix, va afirmar que, després de descartar cap malaltia de base, cal aturar els tractaments innecessaris que solen portar, perquè el problema cognitiu no s’està tractant. ‘Els medicaments, en general, són poc útils i els analgèsics, en concret, no ho són gens’, va afirmar. Per això, va afirmar, s’han de fer servir mètodes com cuidar les seves emocions i aplicar-li tècniques d’estimulació, com la magnètica transcranial que, segons va assegurar, tindran un gran recorregut al segle XXI. Va recordar als assistents que el moviment és analgèsic i per això les persones amb dolor crònic s’han de moure, ja sigui d’una forma activa, passiva o imaginada, mitjançant, per exemple, la realitat virtual.

Víctor Vargas, terapeuta ocupacional de la Residència Vila-seca imparteix un curs sobre el maneig del pacient neurològic

Estimulació neurològica

El 18 de novembre a la Unitat d’Estimulació Neurològica (UEN) de Vila-seca (Tarragona) i el 25-26 de novembre a Terol (Teruel) amb el suport del Govern d’Aragó, Víctor Vargas, terapeuta ocupacional de la Residència, centre de dia i sociosanitari de Vila-seca, de Grup Mutuam, va impartir el curs “Abordatge de la teràpia ocupacional en el dany cerebral adquirit. Nous models d’atenció al pacient neurològic”, a terapeutes ocupacionals, fisioterapeutes i logopedes, que es va centrar en el maneig del pacient neurològic. Víctor Vargas va estar acompanyat de Catarina Martínez, terapeuta ocupacional especialitzada en neuro-rehabilitació del Centre Sociosanitari Monterols. Tots dos van fer una introducció a la neurociència fent especial èmfasi en el concepte de neuro-plasticitat i alteracions més freqüents desprès del dany cerebral adquirit (DCA).

El curs va aprofundir sobre els mètodes de neuro-rehabilitació, models com Basale Stimulation i teràpies basades en l’evidència científica des d’una perspectiva sensoriomotriu tals com: control i re-aprenentatge motor orientat a activitats, Mirror Therapy, Teràpia del Movimient Induït per Restricció, Estimulació Sensorial i Affolter. Tots els assistents van valorar molt positivament aquesta curs de formació donada la vessant teòrica i pràctica del curs, molt ben combinada.

Encara no coneixes la Residència Vila-seca (Tarragona) per a gent gran de Grup Mutuam Ampliar informació