93 380 09 70
La Llar-residència La Sardana de Mutuam Manresa és un servei d’acolliment residencial per a persones amb diagnòstic de trastorn mental greu de llarga evolució. L’estada que hi fan pot ser temporal o permanent, i s’hi ofereix una assistència integral per tal que hi puguin desenvolupar les activitats de la vida diària. Podem dir que és un recurs pont entre la institucionalització i altres recursos com els pisos tutelats. El que fem a la Llar-residència és un entrenament perquè les persones aconsegueixin un nivell d’autonomia òptim en totes les àrees de la vida diària: la higiene, el maneig de diners, l’automedicació, etc.
L’objectiu del recurs és que les persones usuàries puguin viure amb total independència, o bé, en un habitatge tutelat, o bé, en un pis normalitzat, i que l’estada al nostre centre sigui temporal. Tanmateix, a causa de la falta d’habitatges tutelats i d’altres recursos residencials específics per persones amb malaltia mental, els usuaris i usuàries envelleixen a la llar residència i això fa que ens haguem d’adaptar contínuament a la dinàmica que necessiten.
La majoria de les persones usuàries (el 71%) tenen un diagnòstic d’esquizofrènia, però també ens trobem amb persones amb diagnòstic de trastorn bipolar o trastorn esquizoafectiu amb alguna comorbiditat (com ara trastorn de la personalitat). En aquest recurs disposem de 60 places, de les quals 50 són públiques i 10 privades. Aquestes últimes es van crear a causa de la falta de recursos públics per a persones de menys de 65 anys que tenen una patologia mental i algun grau de dependència, física o psicològica.
Accés i objectius
Per accedir a les places públiques, les persones han de ser menors de 65 anys en el moment de l’accés, tenir residència a Catalunya i un diagnòstic de trastorn mental greu, però no poden necessitar atenció sanitària continuada. En canvi, en el cas de les places privades, sí que es poden atendre diferents necessitats sanitàries. Per accedir-hi, la persona ha de passar per tres valoracions. La valoració d’aquestes sol·licituds d’accés la fan la psicòloga, la treballadora social i el psiquiatre per tal de decidir si el recurs és adient a la situació de la persona. Tots els ingressos són voluntaris i es fa molt incís en aquest aspecte durant les valoracions.
Els principals objectius de la Llar-residència són, entre d’altres: oferir allotjament i garantir la cobertura de les necessitats bàsiques; treballar per aconseguir l’autonomia màxima de les persones; facilitar la integració a la comunitat; potenciar i mantenir els vincles familiars i afectius; i prevenir el deteriorament produït per la cronicitat. El nostre treball està basat en el model d’Atenció Centrada en la Persona, que té com a prioritat conèixer a la persona atesa: qui és, quina és la seva història de vida i quins són els seus gustos i preferències per tal de garantir una intervenció individualitzada adaptada a les seves necessitats, en la qual la persona tria activament sobre aquest pla i els professionals ens allunyem d’un model paternalista.
Un treball integral i centrat en la persona
Des de la Llar-residència treballem conjuntament amb la persona per intervenir d’una manera òptima i individualitzada en les àrees de la seva vida per aconseguir la màxima autonomia possible. És important treballar conjuntament ja que, tal i com s’esmenta anteriorment, la major part de les persones tenen un diagnòstic d’esquizofrènia; això no només implica simptomatologia positiva (al·lucinacions i/o deliris) en fase aguda, sinó que s’acompanya de la simptomatologia negativa (manca de motivació, falta d’energia, dificultats per sentir plaer en realitzar activitats, aïllament social, dificultats en la presa de decisions, etc.) que és molt incapacitant per a la persona i no apareix únicament en fase de descompensació psiquiàtrica. Per tant, totes les decisions que es prenguin en el seu pla han d’estar consensuades amb la persona sobre la qual farem la intervenció i se l’ha de motivar per poder-ho portar a terme amb uns mínims d’èxit.
Una de les àrees en què intervenim és la de les activitats de la vida diària. Per a aquesta àrea, és imprescindible el paper que desenvolupen les monitores, ja que són les que passen tot el dia al costat de les persones que viuen al centre. Quan una persona arriba al centre se li assigna una monitora que serà la seva referent. Aquesta farà la supervisió del nivell d’autonomia que té la persona en activitats com ara tenir cura de la higiene personal, l’ordre de l’habitació i l’armari, etc. En cas de necessitar ajuda, la monitora serà qui li ensenyarà a fer aquestes activitats correctament i, posteriorment, farà seguiment del nivell d’autonomia assolit. A mesura que es va supervisant i practicant, es genera un hàbit i és aquest el que la monitora supervisarà. És interessant assenyalar que, per tal de trencar amb la percepció de la institucionalització, es va decidir que les monitores no anessin vestides amb la roba blanca sanitària habitual en hospitals i tinguessin roba alternativa a aquesta.
Una altra de les àrees en què intervenim és la presa de medicació. Hi ha persones que en arribar al centre fan automedicació amb bona consciència de la malaltia i les conseqüències de no prendre la medicació. En aquests casos, respectem l’automedicació i la monitora fa supervisió setmanalment. En el cas d’aquelles persones que no tenen l’hàbit de prendre la medicació de manera autònoma, la subministren les monitores. Per tal de millorar l’autonomia en la presa de la medicació treballem principalment la consciència de malaltia i les conseqüències de no medicar-se. Així mateix, un metge especialitzat en psiquiatria ve cada setmana al centre per visitar a qui consideri que ho necessita.
L’àrea d’administració econòmica és també d’alta importància per fer intervenció. Hi ha persones que s’administren molt bé de forma autònoma, però amb les persones que tenen més dificultats i tenen risc de malbaratament dels diners fem pactes econòmics. S’analitza des de l’inici quines possibilitats tenen amb els seus ingressos mensuals, les despeses fixes i se’ls lliura la resta en petites quantitats diàriament. Quan la persona s’està administrant de forma correcta podem considerar fer un canvi de pacte, com, per exemple, que cobri més quantitat en períodes de temps més espaiats o valorar tornar a pactes anteriors.
Saber mantenir una llar
Com s’ha esmentat amb anterioritat, un dels objectius principals és poder viure a un habitatge tutelat. Per tant, és imprescindible que aprenguin les tasques per tal de mantenir una llar en bones condicions. Arran de la simptomatologia negativa, és fonamental treballar aquesta àrea per tal de garantir al màxim el benestar de la persona en un entorn cuidat per ella i evitar el risc de precarietat. Nosaltres els marquem unes rutines: a cada persona se li assigna una tasca diferent que realitzen durant un mes. Passat aquest mes, la tasca es canvia. Les tasques, entre d’altres, són aquelles que comporten les bones condicions del menjador (escombrar, fregar, parar taula, desparar taula, repartir aigua i pa, etc.), tenir cura del pati, neteja dels cendrers, etc.
Durant tot el procés, també treballem per la millora de les habilitats socials i la convivència amb les persones que viuen a la llar i oferim un espai on compartir i treballar el deteriorament cognitiu, que sol aparèixer com a conseqüència de l’evolució i cronicitat de la malaltia. Això es treballa a partir de tallers que s’imparteixen internament amb un ampli ventall de possibilitats (càlcul, memòria, premsa, tertúlia, zumba, entre d’altres).
Una àrea imprescindible d’intervenció són les relacions afectives amb les famílies i/o persones de referència. Actuem com a mediadors en les relacions entre la persona que viu a la llar-residència i els seus familiars. Sovint, les persones residents tenen unes expectatives en relació al contacte i visites amb els familiars diferents a les que necessita i/o volen les famílies. Per això, primer de tot, treballem amb el vincle de les famílies i obtenim informació de la relació que tenen i els límits que necessiten quant a les visites, contacte amb professionals, etc., per tal que el vincle es mantingui i sigui el més sa possible. En ocasions, hem de posar límits per vincles en els quals existeix un risc elevat per a la persona a la qual atenem. Per exemple, quan la presa de medicació no es manté en sortides amb la família.
Una altra de les àrees que treballem són les activitats comunitàries, és a dir, les que ens proposen des de l’Ajuntament i altres recursos per al col·lectiu de salut mental. A l’assemblea setmanal que fem al centre amb totes les persones que conformen La Sardana, expliquem totes les propostes que han arribat i veiem qui s’hi vol vincular. Nosaltres les motivem molt a participar, perquè són molt beneficioses i els permeten sortir de la Llar-residència i relacionar-se amb altres persones.
Per últim, intervenim en l’àrea de gestió de l’ocupació i el temps d’oci. Sempre intentem fer activitats que els puguin agradar fora del centre, com per exemple excursions. L’objectiu és que les generalitzin en la seva vida diària i que de manera autònoma les vulguin repetir. Així les motivem que en el seu temps lliure puguin fer alguna activitat d’oci en comptes de quedar-se al centre. Un exemple d’aquestes activitats és el voluntariat que està fent una persona usuària a les dutxes socials de Manresa dos cops per setmana. La idea, en definitiva, és que tornin a connectar amb el plaer de fer coses.
Montse Camprubí
Directora del Centre Residencial Mutuam Manresa
