Logo Mutuam

 mutuam93 380 09 70

Mutuam logo
Mutuam

Depressió

Depressió: un predictor de la demència

Depressió i demència en la gent gran

Els avenços científics, sobretot en el camp de la medicina i la salut, s’han traduït en un augment de l’esperança de vida, que ha suposat un increment progressiu de la població. Així mateix, el fet que les xifres de la població de la tercera edat vagin en augment també comporta un increment progressiu de la incidència de malalties neurodegeneratives.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que la demència afecta, a nivell mundial, uns 35,6 milions de persones i es preveu que el nombre total de persones amb demència pràcticament es dupliqui cada 20 anys, de manera que passaria de 65,7 milions el 2030 i de 115,4 milions el 2050. És per això que cada vegada es fa més necessària la detecció dels possibles factors de risc per poder desenvolupar una intervenció o, com a mínim, plantejar-nos l’ambició de prevenir, ja sigui en major o menor mesura, aquesta malaltia.
Alguns estudis suggereixen que entre un 10-25% dels casos d’Alzheimer, la demència més freqüent en la nostra societat, poden ser previnguts amb l’eliminació d’alguns factors de risc. Barnes i Yaffe van calcular que aproximadament un 10% de casos d’Alzheimer eren atribuïbles a la depressió.

Recentment, ha augmentat l’interès entre els investigadors per la relació entre depressió i demència, ja que nombroses investigacions suggereixen que la depressió és un factor de risc per al futur desenvolupament de demència. No obstant això, la naturalesa d’aquesta relació és complexa. Un dels motius d’aquesta complexitat recau en el fet que en les primeres fases o estadis de demència poden aparèixer alteracions afectives com la depressió, motiu pel qual és difícil destriar si la depressió és un pròdrom de la demència o si realment és un factor de risc per desenvolupar-la. D’altra banda, una revisió d’un estudi sobre la depressió en l’Alzheimer concloïa que aquesta mateixa apareix arran dels danys anatòmics que són part del curs neuropatològic de la demència. És a dir, la depressió és causada per la demència. Aquesta hipòtesi és evidenciada també amb el fet que l’aparició de la depressió es dóna poc abans del diagnòstic de demència.

Causa o efecte?

En canvi, existeixen nombrosos treballs que indiquen que patir depressió, sobretot en la tercera edat, comporta danys neuropatològics que contribueixen al desenvolupament de demència. A més, malgrat haver-hi diverses dades que apunten en aquesta direcció, n’hi ha unes altres que situen la depressió com a efecte de l’inici de la demència i no precedint-la. D’altra banda, alguns estudis no troben associació entre depressió primerenca i el risc de demència. Finalment, hi ha investigacions que troben que la depressió només influeix en grups socials amb unes característiques de sexe, edat i educació molt concretes.

Arran d’aquestes dades tan dispars, la situació sobre el risc de demència després de patir depressió queda difusa, fet pel qual avui dia no existeix evidència concloent. En vista d’aquesta situació, es veu fomentada la necessitat de dissenyar nous estudis que aclareixin aquesta qüestió. A aquest efecte, es va realitzar una metanàlisi amb diverses fonts de materials bibliogràfics publicats fins avui en diverses bases de dades científiques. L’objectiu de la revisió va ser analitzar l’evidència científica sobre la hipòtesi que la depressió augmenta el risc de desenvolupar demència.

Per això, es va dur a terme una revisió sistemàtica i metanàlisi amb literatura científica publicada fins avui, amb una cobertura temporal entre 1990 i 2014. Deu dels articles trobats complien amb els criteris de selecció [similitud en a) grandària i característiques de la mostra [procedència, edat…], b) procediment de recollida de dades, c) mètode d’estudi de la relació -comparació tant inter com intra grupal-, d) mètode estadístic d’anàlisi dels resultats] i de qualitat prèviament establerts.

Els valors d’Odds Ràtio dels estudis analitzats oscil·len entre 1,72 i 3,59, i els de Hazard Ràtio entre 1,72 i 5,44, la qual cosa indica que els subjectes amb història de depressió tenen major risc de desenvolupar demència que aquells que no l’han tinguda.

Aquest és un resum de l’article publicat a la Revista Española de Geriatría y Gerontología “La depresión: un predictor de　demencia”, del Dr. Josep Deví Bastida, Psicòleg Clínic i Neuropsicòleg de la Residència de Sant Cugat. La referència bibliogràfica de l’article és:

Deví Bastida J, Puig Pomés N, Jofre Font S, Fetscher Eickhoff A. La depresión: un predictor de demencia. Rev Esp Geriatr Gerontol. 2016;51(2):112–118.

Autors: Josep Deví Bastida1,2; Núria Puig Pomés3; Susanna Jofre Font2; Albert Fetscher Eickhoff4.

Centres de treball dels autors:

1 Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Psicologia Clínica i de la Salut (Bellaterra-Barcelona). Espanya.

2 Residència i Centre de Dia Sant Cugat (Departament de Benestar i Família-SISPAP / Grup Mutuam) (Sant Cugat del Vallés-Barcelona). Espanya.

3 Associació Multidisciplinar de Psicogeriatria i Demències (AMPIDE) (Sant Cugat del Vallés-Barcelona). Espanya.

4 Centre Sanitari Can Mora (Sant Cugat del Vallés-Barcelona). Espanya.

 

Com podem gestionar la pèrdua de contacte amb la realitat de la persona gran ?

Com gestionar la perdua de contacte amb la realitat en la gent gran

Fa uns mesos, ja vam publicar un article sobre els trastorns mentals en la gent gran, centrant-nos en un dels més freqüents: la depressió. És moment, ara, de tractar patologies menys freqüents però que també tenen una incidència rellevant, com són els trastorns de la personalitat i els psicòtics.

Els transtorns de la personalitat s’expressen bàsicament a través de l’alteració de la conducta, no existint cap altre diagnòstic ni causa mèdica que els expliqui. Respecte al tractament, variarà en funció del tipus de trastorn, però en general el que s’ha de fer és saber posar límits a la conducta i a la relació de la persona amb nosaltres. Aquests límits, no obstant, s’han d’establir des de l’escolta, l’empatia i el respecte. Hem de tenir en compte que es tracta de persones que tenen una manera de vincular-se amb la resta especial i que fàcilment se senten atacades, ferides i incompreses. Així doncs, hem de tenir present el seu punt de vista sobre el món i ser molt curosos amb el llenguatge que utilitzem, de manera que no pugui semblar que els amenacem o els jutgem. Això sí, cal mantenir una actitud ferma i coherent per evitar caure en la manipulació de la persona.

Altres trastorns que ens podem trobar, són els esquizofrènics o psicòtics, que es caracteritzen per la pèrdua de contacte amb la realitat. Les persones que els pateixen poden presentar deliris, al·lucinacions i agressivitat. Els deliris són creences estranyes que té la persona respecte a la realitat i normalment són de tipus persecutori. Les al·lucinacions es produeixen quan la persona creu veure, escoltar o sentir coses que no hi són. L’agressivitat pot ser tan física com verbal.

Acompanyar-los i distreure’ls

En el cas dels deliris, es pot acompanyar a qui els pateix amb l’escolta si la persona ho viu amb angoixa, però en cap cas tenir converses amb ella sobre el tema delirant, ni fer-li pensar que hi ha una possibilitat que sigui realitat, ni confrontar o posar en dubte el que diu. Sempre que puguem i amb mà esquerra, el millor és distreure la persona, canviar de tema de conversa i acompanyar-la a parlar d’altres coses. Així mateix, pel que fa a les al·lucinacions, és important comunicar-li a qui les viu que sabem que veu o escolta o sent coses, tot i que nosaltres no ho podem veure, ni escoltar, ni sentir.

Davant d’una persona que es comporta d’una forma agressiva, hem d’adoptar una actitud tranquil·la, ferma i respectuosa, fent servir un to de veu reposat i no amenaçador. El que en cap cas hem de fer és reptar-lo, discutir-hi o tocar-lo si està molt enfadat. Sí que podem, en canvi, preguntar-li el motiu pel qual està enfadat. No per tal que ens doni la raó o fer-lo entrar en raó a ell, sinó perquè ell es pugui desfogar i puguem entendre’l. Cal esperar, però, que la persona és tranquil·litzi per poder-ne parlar. Hem de vigilar també que no se senti físicament acorralada i mantenir la distancia prudencial per si en algun moment ens volgués agredir.

En general la recepta comuna en la relació amb les persones que pateixen malalties mentals, tant si són grans com si són joves, és tractar-les amb empatia, escoltar-les i respectar-les amb tot allò que els passa sense intentar canviar-les. Les necessitats com a éssers humans són les mateixes que tenim la resta: amor, companyia, respecte, etc. Això és així tinguem l’edat que tinguem, però en especial quan som grans, ja que som més vulnerables a tot allò que ens arriba de l’entorn.

Amb la col·laboració de Gemma Lana, psicòloga Centre Residencial Mutuam Manresa

La depressió: característiques i diferències amb la tristesa

Combatre tristesa i depressió gent gran

La confusió entre tristesa i depressió és habitual. Per a una resposta adient a l’una i a l’altra és important identificar-les i saber què hem de fer o a qui ens hem de dirigir per tal que ens puguem sentir millor.Per aquest motiu és important conéixer les seves característiques i en què es diferencia de la tristesa.

Som molts els qui alguna vegada hem dit allò de “estic depre” quan portem una temporada tristos o, fins i tot, quan hem tingut un dia especialment dur. Tanmateix, la depressió és una malaltia que sobrepassa aquests estats d’ànim transitoris i que requereix ser tractada per especialistes. Per tant, cal que siguem capaços de diferenciar-les. Primer de tot, val la pena tenir clar que la tristesa és un sentiment totalment normal, pel qual passem tots, i que respon a una causa. És a dir, davant successos desfavorables com la pèrdua d’un ésser estimat, problemes familiars, fracassos en els estudis o conflictes a la feina, per exemple, és natural –i coherent- experimentar graus diversos de tristesa. La depressió, en canvi, és una patologia de la qual encara no coneixem la causa i que es caracteritza fonamentalment per un sentiment intens d’angoixa continu i per la pèrdua de capacitat de gaudir del que ens envolta. Això es produeix per la pèrdua d’activitat dels nostres neurotransmissors, que fa que el nostre cervell i el nostre organisme no siguin capaços d’adaptar-se a l’entorn.

Depressió i tristesa: semblances i diferències

Tot i que hem assenyalat que tristesa i depressió són coses diferents, sí que és cert que la tristesa mantinguda durant molt temps i amb un motiu que persisteix es pot acabar convertint en una depressió. En el cas de les persones grans, molt sovint el trastorn depressiu i les situacions de tristesa, freqüents en una etapa de la vida en què patim moltes pèrdues, se solapen, i això pot dificultar-ne la identificació. En cas que considerem que estem patint una depressió, cal que visitem el nostre metge de família, que ens derivarà cap a un especialista si ho considera necessari. Aquesta patologia demana un tractament farmacològic, que corregeix el desequilibri químic del nostre cervell. Hi ha persones que superen un episodi depressiu sense tractar-se, però en aquests casos pot allargar-se més temps i augmenta la possibilitat de patir-ne de nous, més freqüents i més forts. Cal assenyalar que les persones que han patit una depressió tenen una probabilitat considerable de tornar a patir-ne. Per això, en alguns casos, s’aconsella al pacient mantenir la medicació. En d’altres, en canvi, s’opta per recomanar-li tan sols que mantingui una vida activa i, fins i tot, que practiqui activitats com el tai-txi, la meditació o el ioga, que s’han demostrat eficaces evitant recaigudes.

Prejudicis i pors vers la depressió

La percepció social de la depressió ha evolucionat bastant en els darrers anys, però encara existeix una certa estigmatització que fa que a algunes persones els costi d’admetre públicament que la pateixen. Paradoxalment, de forma paral·lela s’ha produït una vulgarització del terme que fa que l’utilitzem per designar estats que poc tenen a veure amb aquesta patologia. Cal evitar els prejudicis i la banalització d’una malaltia que ens pot afectar a qualsevol de nosaltres per tal de poder-hi donar una resposta adequada.

Amb la col·laboració de: Dr. Enric Álvarez, director del Servei de Psiquiatria de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.