Detecció i maneig de la disfàgia en les residències

Esteve Sanchez a Jornada EAR

En el marc de la 2a Jornada d’Equips d’Atenció Residencial organitzada per Grup Mutuam, dedicada enguany a les principals síndromes geriàtriques, hi va intervenir l’infermer de l’EAR del Vallès Oriental Esteve Sánchez. El ponent, Màster en infermeria geriàtrica i gerontològica per la UAB, va abordar la qüestió de la disfàgia.

Fa uns anys que hospitals i atenció primària estan donant més importància a la detecció i tractament de la disfàgia donada la constatació del seu impacte en la morbimortalitat dels pacients que la pateixen. S’estan fent estudis, protocols guies clíniques, etc. Sorprèn que, fins al 2015, quan la Societat Europea de Desordres de Deglució i la Societat Europea de Medicina Geriàtrica van fer un manifest en aquest sentit, pràcticament enlloc es considerés una síndrome geriàtrica.

Per començar, cal recordar que la disfàgia no és una malaltia, sinó una síndrome conseqüència d’altres malalties. Consisteix en la dificultat del pas del bolus alimentari des de la boca fins a l’estómac. Aquest fet pot provocar, d’una banda, dificultats en l’eficàcia de la pròpia alimentació, amb risc de malnutrició i de deshidratació, i, de l’altra, alteracions en la seguretat, que poden provocar el pas a les vies aèries. A banda dels problemes clínics, la disfàgia també pot provocar aïllament social i dependència. S’ha de tenir en compte que una persona que no menja com la resta – tipus de dieta, tos, ús d’instruments d’ajuda-, pot tenir sentiment de vergonya.

És important subratllar que, segons diversos estudis, un mínim d’un 60 per cent de les persones institucionalitzades pateixen algun tipus de disfàgia i que un 32 per cent d’aquestes presenten malnutrició, de les quals un 60 per cent mor abans que hagi passat un any del seu diagnòstic. Les complicacions respiratòries, per altra banda, són la principal causa de mortalitat en pacients amb disfàgia orofaríngia. D’aquestes, un 50 per cent presenten penetracions i aspiracions durant el menjar. Això vol dir que un 30 per cent dels residents pateixen broncoaspiracions. La meitat d’ells desenvoluparan una bronconeumònia.

Signes d’alerta

Què ens ha de fer sospitar que un pacient pateix disfàgia? La negativa a menjar o beure, el rebuig a alguns aliments concrets, la pèrdua de pes, les infeccions respiratòries de repetició o els pics febrils sense causa aparent. Altres signes o símptomes orientatius poden ser que el pacient bavegi, que tingui regurgitació, que tussi durant la ingesta, que s’ennuegui, que es queixi de mal de coll o que tingui sensació d’aturada del bolus o tos inefectiva. Un altre factor important a tenir en compte són els medicaments que poden provocar que aparegui la disfàgia o que empitjori: ansiolítics, antipsicòtics, anticolinèrgics, bifosfonats, antibiòtics, neurolèptics, sedants, etc.

Els mètodes de cribatge que podem fer servir són l’EAT-10, un qüestionari de deu preguntes que n’avalua els símptomes, la severitat i l’impacte clínic i social, i l’SSQ, un qüestionari de 17 preguntes que n’avalua els símptomes. Són bastant sensibles, però demanen que el pacient col·labori i, per tant, cal que tingui un bon estat cognitiu. Pel que fa als instrumentals, el més utilitzat és la videofluoroscòpia, una prova radiològica dinàmica de projecció lateral mentre el pacient degluteix una substància radioopaca. També s’utilitza la fibroendoscòpia, que permet visualitzar directament les estructures i funció de la laringe i faringe abans, durant i després de la deglució. Ara bé, aquestes proves són cares, requereixen la col·laboració del pacient i el seu desplaçament a l’hospital. El que estem fent servir, perquè és molt senzill i es pot fer ambulatòriament, és el mètode d’exploració clínica volum-viscositat.

Canvis en l’alimentació

Quan diagnostiquem un pacient amb disfàgia a líquids, el primer que hem de fer és adaptar la textura d’aquests amb espessidors, així com conscienciar els pacients i els familiars de la importància de la indicació. A banda d’això, hem d’anar amb molt de compte amb alguns tipus d’aliments, com els que contenent textures diferents (brou amb fideus, per exemple), els enganxifosos, els que desprenen aigua quan es mosseguen, els que canvien de sòlid a líquid -com les gelatines-, els que s’esmicolen, els fibrosos, els que tenen pells o llavors, etc. Tots ells afegeixen dificultat a l’acte d’empassar. A un pacient amb disfàgia li hem de donar temps per menjar, ha d’estar tranquil i en un lloc íntim i sense distraccions. Quan està menjant no ha d’estar per cap altra cosa.

Trobem que sovint els pacients amb capacitat de decidir rebutgen la dieta adaptada. El nostre objectiu, a més de vigilar que segueixin les recomanacions, és fer-los els àpats el més apetitosos possible tenint en compte el tipus de disfàgia, els gustos i vetllant per la presentació. En aquest sentit, evitem triturar tots els ingredients per sistema, molts no ho precisen, i evitem sobretot barrejar-los tots. Fins i tot podem donar forma a les guarnicions amb motlles especials.

Més enllà de la modificació de la dieta, també s’ha de modificar la postura del pacient. Aquesta ha d’estar ben incorporat, amb l’esquena recta i, si és possible, amb la barbeta una mica cap a baix, fent el gest contrari del que fem quan volem assegurar la via aèria d’un pacient. En els casos de persones amb paràlisi unilateral, es recomana rotar el cap vers la part del cos de la barbeta. També cal utilitzar estris específics per a disfàgia.

Adaptacions de la medicació

Sovint es passa per alt l’adequació dels fàrmacs i la seva presentació a l’hora de prescriure’ls. Les millors alternatives són bucodispensables o sublinguals. Prioritzarem formes líquides, en pols o efervescents que es puguin barrejar amb aigua o, preferiblement, amb menjar. Per sort la majoria dels comprimits es poden triturar excepte els que porten recobriment entèric o formes “retard”. Amb els que no és possible, hem de buscar una alternativa. Hem de tenir en compte quins es poden espessir i quins no, com el Movicol, que s’hauria de retirar a pacients amb disfàgia a líquids donada la dificultat d’espessir-lo. En aquest sentit, voldria recomanar un article molt interessant signat per Júlia Hernàndez i que porta per títol ‘Adaptación de la guía farmacoterapéutica de un hospital sociosanitario a pacientes con disfagia’ que inclou l’adequació i alternatives d’un llistat de 150 fàrmacs d’ús freqüent en geriatria.

Per últim, cal subratllar la importància de la higiene oral. Segons estudis, aproximadament un 7,5 per cent dels pacients institucionalitzats moriran per una pneumònia broncoaspirativa. Perquè aquesta es produeixi cal gèrmens que siguin capaços de produir-la, i un lloc on poden viure és la boca. Una reducció de l’aclariment mecànic de la cavitat oral secundària a la disfàgia n’afavoreix la presència, així com la dificultat per a rentar-se les dents que poden patir molts dels nostres pacients. Per això és necessari insistir en una bona higiene bucal, especialment entre els pacients amb disfàgia. Una bona higiene oral és clau per a reduir les complicacions de les broncoaspiracions.

 

Esteve Sánchez

Infermer de l’EAR Vallès Oriental

L’autonomia i la presa de decisions de les persones grans centraran la 2a Jornada Residencial del Grup Mutuam

Decidir és un acte humà,  i per decidir tota persona té dret a ser informada de manera comprensible, amb informació verídica i àmplia, per poder prendre decisions de forma autònoma.  Els drets ens acompanyen fins al final de la vida, inclús en situacions de malaltia i dependència, i això pot generar conflictes ètics assistencials.  Els drets ens acompanyen fins al final de la vida, inclús en situacions de malaltia i dependència, i això pot generar conflictes ètics assistencials.

Amb aquest punt de partida, la Fundació Mutuam Conviure convida un any més els professionals de l’àmbit de l’atenció a la dependencia i la gent gran (treballadores socials, metges, infermeria, psicòlegs, educadors i terapeutes ocupacionals, auxiliars…),  a assistir a la seva 2a Jornada Residencial, que se centrarà en l’autonomia i la presa de decisions de les persones grans. L’acte se celebrarà el dimarts 23 d’octubre, de 9 a 14h, a l’auditori del Col·legi Major Sant Jordi.

De la ma de Núria Terribas, jurista experta en bioètica, iniciarem la jornada amb una ponència sobre l’Autonomia i beneficència en les persones grans. Un equip interprofessional del Grup Mutuam ens farà reflexionar sobre els conflictes ètics en l’àmbit assistencial que es troben en el seu dia a dia, per donar pas a la conferència de cloenda amb Josep Maria Bosch, advocat assessor jurídic de la UCH que ens explicarà les eines legals per a la presa de decisions dels nostres grans.

Durant la jornada, es compartiran els continguts essencials mitjançant el nostre perfil de Twitter, @grupmutuam, i el hashtag #jresidencialGM, amb el qual animem els assistents a comentar l’esdeveniment. Posteriorment, es publicaran articles de les ponències en el blog. 2a Jornada Residencial

 

Cronicitat, complexitat i presa de decisions

Jordi Amblàs a la Jornada EAR

El metge geriatre Jordi Amblàs va parlar sobre ‘Cronicitat, complexitat i presa de decisions’ en el marc de la 2a Jornada dels Equips d’Atenció Residencial (EAR). Organitzada per Grup Mutuam, l’edició d’enguany es va dedicar a les principals síndromes geriàtriques en l’àmbit residencial.

Als professionals del sector de la salut ens toca reflexionar sobre el fet que en el nostre dia a dia sovint ens toca prendre decisions complexes i davant realitats dinàmiques com ho són les de les persones en situació de cronicitat. Per això, ens aniria bé disposar d’eines que ens ajudin a fer front a aquesta complexitat quotidiana. Podem dir que la complexitat comença a partir d’aquell moment en què per resoldre els problemes sanitaris hem de començar a aplicar mesures que van més enllà dels protocols.

La tendència dels sistemes de salut és a oferir respostes protocol·litzades als problemes clínics de les persones. Però les situacions complexes -pròpies de les persones amb múltiples malalties i condicions cròniques- sovint transcendeixen la rigidesa dels protocols, essent la personalització de les intervencions l’única resposta plausible. Però, com fer aquest “vestit a mida” per a cada persona? En primer lloc, cal fer un bon diagnòstic situacional -és a dir, conèixer quina és la situació basal de la persona i quines necessitats té-, per posteriorment iniciar el procés de presa de decisions -que s’hauria de poder fer de forma compartida i consensuada amb aquesta persona i/o la seva família.

Fotografia completa i dinàmica del pacient

En relació al diagnòstic situacional, cal assenyalar que la intuïció ens porta a establir una relació entre edat i estat de salut, però en realitat més que en l’edat cronològica (la que apareix al DNI) ens hauríem de fixar en l’edat biològica de la persona, en quin grau de reserva de salut té. Tot i que la tendència és que, amb els anys, siguem més fràgils, hi ha persones de la mateixa edat cronològica que presenten una edat biològica molt diferent.

Per tant, l’edat cronològica ens ofereix només una orientació i no és suficient per fer un bon diagnòstic situacional. Hem de tenir en compte altres marcadors, com les malalties que té el pacient. Conèixer les característiques d’aquestes malalties ens pot ajudar a situar-nos. Hi ha malalties més relacionades amb la mortalitat que d’altres i és imprescindible conèixer-ne el grau de severitat per poder fer el pronòstic de la persona que la pateix.

No obstant això, en aquells pacients que tenen multimorbiditat, veiem que si ens quedem només amb la malaltia i la severitat d’aquesta tampoc no n’hi ha prou per a fer un bon diagnòstic situacional, perquè només contemplem una part de la realitat. Més enllà de les malalties, hi ha un seguit d’indicadors globals (estat nutricional, situació funcional, aspectes cognitius o emocionals, situació social, etc.) que són tant o més importants a l’hora de fer la fotografia d’un pacient.

Però la vida no és una fotografia estàtica: és una successió de fotogrames, que conjuntament formen la pel·lícula de la nostra existència. Comprendre com les diferents variables es comporten en el temps és imprescindible per a un bon diagnòstic situacional. La visió dinàmica ens possibilita definir, per exemple, les anomenades trajectòries de final de vida, que ens permeten entendre perquè -per exemple- les persones amb càncer, demència o insuficiència cardíaca tendeixen a seguir camins diferents en la darrera etapa de les seves vides.

Malgrat tota aquesta informació, que ens permet situar-nos sobre per quin fotograma de la vida passa una persona, sovint és complicat fer prediccions sobre el futur. És per aquest motiu que als professionals se’ns fa difícil conèixer el pronòstic vital d’una persona. Davant aquesta incertesa, sovint la resposta acaba essent -malauradament- l’anomenada “paràlisi pronòstica”: donat que desconeixem “per on passem”, la tendència és a oferir enfocaments protocol·litzats que sovint ens porten a l’aferrissament terapèutic, fins que -sovint de forma molt tardana-, plantegem un enfocament pal·liatiu. Són moltes les persones que es poden beneficiar d’un plantejament més global de les cures pal·liatives, però cal una identificació precoç de la situació de final de vida.

Com fer el diagnòstic situacional

Els resultats de salut amb persones complexes depenen del que li passa en un moment determinat i depenen de, sobretot, amb quin grau de reserva l’afronten. Així, a mesura que a una persona li passen coses, el seu dipòsit de salut es va buidant. Aquesta és una manera d’explicar el concepte de fragilitat. Conèixer el grau de fragilitat ens pot ajudar a fer el diagnòstic situacional / edat biològica d’una persona. A la pràctica, hi ha dues maneres de poder mesurar aquest “dipòsit”: la primera, és fent una aproximació “qualitativa” al grau de reserva d’una persona, per mitjà d’una Valoració Geriàtrica Integral. La segona, és utilitzant els índexs de fragilitat, instruments que permeten quantificar el nombre de problemes de salut acumulats per una persona. Cal tenir en compte que existeix un límit d’acumulació de dèficits (punt a partir del qual les persones ens “col·lapsem” -és a dir, ens morim-).

Així doncs, davant la incertesa de les situacions complexes, necessitem personalitzar les respostes. El punt de partida no ha de ser tant conèixer el pronòstic (com aniran les coses?), sinó el diagnòstic situacional (per quin fotograma passem ara? quines necessitats detectem?). Això és necessari necessari per a la següent etapa: la presa de decisions compartida (què vol la persona?).  Donat que no existeixen algoritmes senzills per a la presa de decisions complexes, voldria subratllar quatre idees que ens poden ser d’ajuda a l’hora de fer presa de decisions. La primera, que cal vetllar perquè hi hagi coherència entre el diagnòstic situacional de la persona i la intensitat de les intervencions (adequació de la intensitat terapèutica). La segona, que al llarg de la vida les persones fem diverses transicions pels diferents graus de fragilitat (omplim i buidem el nostre dipòsit de salut) i que cal estar atents a les situacions potencialment reversibles. La tercera, que les decisions s’han de prendre de forma consensuada amb les persones. La quarta idea que vull destacar és que cal centrar els esforços no en els indicadors de procés (volum d’activitat, etc.) sinó en els resultats que importen de veritat a les persones. I, en aquest sentit, el que més valoren els pacients amb malalties cròniques és minimitzar la dependència i la càrrega de tractament i mantenir el seu rol social i el control de la seva vida.

 

Dr. Jordi Amblàs

Metge geriatre

Director adjunt de la Càtedra de Cures Pal·liatives de la Universitat de Vic-UCC

Membre del Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat (PPAC) del Departament de Salut

Coordinador del Grup de Recerca en Cronicitat de la Catalunya Central (C3RG)

Polifarmàcia en el pacient d’edat avançada

Cristina Rodríguez a la Jornada EAR

La metgessa geriatra del CIS Cotxeres Cristina Rodríguez va intervenir en la 2a Jornada dels Equips d’Atenció Residencial organitzada per Grup Mutuam. La seva xerrada en aquesta trobada dedicada a les principals síndromes geriàtriques es va centrar en la polifarmàcia.

L’ús dels fàrmacs augmenta amb l’edat, a un ritme, de mitjana, de 0,4 fàrmacs per dècada. Hi ha un cert consens que podem parlar de polifarmàcia quan una persona està prenent 5 o més fàrmacs o, senzillament, quan en pren més dels que necessita. Cal tenir en compte que amb el terme polifarmàcia no només ens referim als fàrmacs que pren una persona per prescripció d’un metge, sinó que hem de tenir en compte altres substàncies que són al seu abast sense que se les faciliti un facultatiu i que es poden trobar tant en farmàcies com en herboristeries. D’altra banda, parlem de polimedicació subòptima quan, de vegades, influïts per algunes idees que sovint tenim en el cas dels pacients ancians, no els oferim el tractament terapèutic indicat.

Els estudis posen de manifest que les persones de més de 70 anys pateixen, de mitjana, més de tres patologies i que el 20 per cent d’elles pren 5 o més fàrmacs. A l’Estat espanyol, més del 80 per cent de les persones pren almenys 2 fàrmacs. Quan s’analitzen els factors de risc per patir polifarmàcia, s’observa que no són només relatius a la salut, sinó que n’hi ha també de demogràfics (com l’edat i el nivell educatiu), la situació econòmica o la capacitat d’accedir als recursos sanitaris.

Possibles conseqüències de l’excés de fàrmacs

Els fàrmacs poden provocar de vegades el que s’anomenen Reaccions Adverses Medicamentoses, que es manifesten amb clínica larvada o diferents síndromes geriàtriques, i que poden fer que el metge encara prescrigui més fàrmacs. Així és com ens podem trobar davant d’una cascada terapèutica. La presa de tants fàrmacs pot fer que la persona perdi adherència al tractament, però també que es manifestin o apareguin moltes síndromes geriàtriques, com les caigudes, la confusió, etc., així com un augment de la morbimortalitat i del consum de recursos.

A mesura que anem fent anys es produeixen canvis en la nostra fisiologia que produeixen canvis en la farmacocinètica i la farmacodinàmica dels fàrmacs que prenem. Els metges hem de buscar estratègies per intentar fer una prescripció de qualitat. Això implica identificar quins són els fàrmacs inadequats i quan els efectes adversos poden sobrepassar els beneficis. Però cal tenir en compte que la prescripció inadequada pot ser també per una sobredosificació – per donar-li un dosi superior al que li caldria a aquella persona o per allargar el tractament més enllà del que necessita – o per infraprescripció.

Eines per a la prescripció

Per a la identificació dels fàrmacs inadequats es poden fer servir diferents eines: els criteris de BEERS, els criteris STOPP – Start, l’índex MAI, els ACOVE i els IPET. Les dues primeres són les més conegudes i les que més es fan servir. Els criteris de BEER, ideats als Estats Units, es van publicar el 1991 amb l’objectiu de reduir la prescripció inadequada en residències geriàtriques. En la darrera revisió, del 2012, posen l’èmfasi en els fàrmacs que requereixen ajustament de dosi segons la funció renal del pacient per tal d’intentar evitar les interaccions.

Els criteris STOPP – Start van ser ideats a Irlanda el 2008 i s’han estès a diversos estats de la unió Europea. Hi ha hagut una revisió el 2014. Els STOPP són als fàrmacs que s’haurien de suprimir, mentre que els Start són els que els pacients haurien de tenir prescrits d’acord amb les seves condicions de comorbiditat i sempre intentant minimitzar les reaccions adverses medicamentoses. El 2017 van aparèixer els STOPPFrail, un conjunt de 27 criteris enfocats a pacients fràgils de més de 65 anys. Els dos primers fan referència a la descripció de fàrmacs que no tenen indicació o en què el compliment terapèutic és baix. La resta és una mena de llistat de fàrmacs que s’haurien d’evitar. En queden exclosos els IACE, els anticoagulants (ACOS-NACOS i antiagerants palquetaris) i els antidepressius, que es considera que poden tenir alguna indicació en pacients en fase terminal o malaltia crònica avançada com per exemple les demències.

Fàrmacs inadequats o interaccions

La Reacció Adversa Medicamentosa és l’efecte negatiu d’un medicament encara que estigui ben indicat i en dosis terapèutiques, profilàctiques o diagnòstiques. És important recordar que una RAM pot donar lloc a una cascada terapèutica i que representa una situació molt greu per a la persona que la pateix, a qui li pot comportar l’hospitalització i/o un deteriorament funcional.

Respecte a la prescripció inadequada, s’observa que afecta sobretot als grups dels antiinflamatoris i a les benzodiazepines. D’altra banda, les interaccions es prdueixen quan medicaments que sols són segurs canvien la seva condició amb la incorporació d’un altre fàrmac, com, per exemple, es produeixen quan es combinen Digoxina i furosemida.

Persones institucionalitzades

En els centres residencials trobem que el pacient gran sol prendre més medicaments que el que viu en comunitat i això ens hauria de fer qüestionar si s’està donant la medicació apropiada ajustada a la seva patologia i al seu estat funcional i cognitiu. S’observa un menor ús de fàrmacs amb prescripció clínica i ens faltarien criteris Start per aplicar. La polimedicació inadequada es dona sobretot amb psicofàrmacs, antipsicòtics i benzodiazepines. A més, en aquests pacients institucionalitzats, hi ha un risc augmentat de RAM, el compliment terapèutic és més dificultós i, de vegades, hi ha un menor seguiment de la patologia crònica. De vegades, falla la comunicació entre els diferents nivells assistencials, fet que pot donar lloc a la polifarmàcia.

Per acabar, cal assenyalar que s’han dissenyat moltes estratègies per intentar acabar amb la polifarmàcia, però el més important és bàsicament que quan ens trobem davant del nostre pacient, fem una bona anàlisi del seu pla terapèutic, que pensem en les indicacions i contraindicacions dels fàrmacs que pren i que ho fem no només pensant en la patologia sinó en una foto global de la situació de la persona.

 

Cristina Rodríguez

Metgessa geriatra

Centre Integral de Salut Cotxeres 

Incontinència urinària i fecal en l’àmbit residencial

Taula rodona Jornada EAR

La infermera de l’EAR de Barcelona Alícia Duarte va fer una intervenció sobre incontinència urinària i fecal en una taula rodona dedicada a diverses síndromes geriàtriques en el marc de la 2a Jornada d’Equips d’Atenció Residencial. Organitzat per Grup Mutuam, aquest acte que va tenir lloc al Palau Macaya, té com a objectiu compartir coneixements i bones pràctiques entre professionals del sector.

La incontinència és avui una de les grans síndromes geriàtriques, amb una prevalença en persones institucionalitzades del 70 per cent. Les dones en pateixen més freqüentment que els homes, perquè tenen una esperança de vida més llarga, però també perquè pateixen més tensions físiques al llarg de la vida i a causa de la disminució d’estrògens durant la menopausa. Cal diferenciar entre incontinència urinària, que és la pèrdua involuntària d’orina de la uretra, i la incontinència fecal, que és la incapacitat de retenir el contingut intestinal, sigui de la consistència que sigui.

Aquesta síndrome té un impacte negatiu important en la persona, amb un deteriorament de l’estat funcional i de la seva qualitat de vida.  L’origen és multicausal -la polifarmàcia, el deteriorament de la bufeta per l’envelliment, les pluripatologies, les malalties neurològiques, etc.- i es requereix un diagnòstic per part dels professionals per fer-ne un maneig adequat. Val la pena assenyalar que la incontinència suposa, a nivell estatal, una despesa de 42 milions l’any al sistema sanitari.

Repercussions múltiples a diferents nivells

L’impacte de la incontinència té diverses vessants i pot manifestar-se de formes diferents segons la persona. En general, provoca una disminució de l’autoestima que pot derivar en una depressió. També genera en qui la pateix un sentiment de vergonya que pot acabar provocant el seu aïllament social. La repercussió més important són, però, les caigudes que el pacient pot patir quan vol anar ràpid al lavabo, sobretot de nit. D’altra banda, també hi ha les infeccions d’orina per una higiene deficitària i les lesions de pell, que poden convertir-se en nafres. A més a més, cal tenir en compte que la incontinència provoca un augment de la despesa econòmica, tant directa com indirecta. Els factors de risc són, entre d’altres, la immobilitat, el sexe, l’edat, la institucionalització, les infeccions d’orina, la polimedicació, el deteriorament funcional i cognitiu, les demències, les impactacions fecals, les neoplàsies vesicals o les barreres arquitectòniques.

Tant en la incontinència d’orina o com en la de femtes, podem distingir entre aguda o reversible, quan no supera la durada de quatres setmanes, i crònica, quan dura més. En el cas de la urinària, ens trobem amb la incontinència d’urgència, més freqüent en homes, que produeix una sensació molt intensa de necessitat d’orinar a causa d’unes contraccions involuntàries de la bufeta; la d’esforç, més habitual en les dones, en què la pèrdua està associada a qualsevol activitat física que impliqui un augment de la pressió intraabdominal i està causada per la debilitat del sòl pelvià, entre d’altres; la de vessament, que s’origina quan la bufeta està flàccida i és incapaç de fer una contracció complerta per buidar-se o per obstrucció en els homes; i la funcional, que es produeix perquè la persona és incapaç d’anar sola al lavabo. Per última, la incontinència mixta seria la combinació de la d’urgència i la d’esforç. Pel que fa a la incontinència fecal, ens trobem amb la passiva, on hi ha pèrdua de femta sense sensació de defecació; la d’urgència, que segueix el mateix mecanisme que la urinària; i la postdefecació, en què tampoc hi ha sensació de defecació.

La síndrome en pacients institucionalitzats

Quan una persona gran ingressa en una residència se li ha de preguntar si té una incontinència i, en cas que digui que sí, cal esbrinar des de quan la pateix per establir si és crònica o aguda. En cas que sigui crònica, amb tota la informació clínica de què disposem, l’equip ha de fer una valoració de la incontinència amb l’objectiu de definir de quin tipus es tracta i quina resposta cal donar-hi. Quan es tracta d’una incontinència urinària d’urgència, s’ha d’apostar per un tractament farmacològic amb anticolinèrgics i l’ús d’una tècnica de modificació de la conducta. Mitjançant aquesta, es programen les miccions cada dues hores i es va allargant al temps a mesura que les fuites són menys freqüents. Si l’estat cognitiu del pacient ho permet, conjuntament amb el fisioterapeuta, es pot establir un programa d’exercicis per millorar la musculatura del sòl pelvià.

En la incontinència d’esforç, s’ha de valorar una intervenció quirúrgica, però tenint en compte la comorbilitat dels pacients de les residències, en la majoria dels casos no és viable. Llavors se’ls pot aplicar també la tècnica de modificació de la conducta i valorar tractament farmacològic amb blocadors alfaadrenèrgics. Cal anar amb compte perquè aquests poden augmentar la desorientació. Pel que fa a la incontinència de vessament, en el cas dels homes cal que els vegi un uròleg, doncs la causa es per patologies de pròstata  i la majoria poden acabar amb sonda vesical permanent. Amb el pacient que té incontinència funcional, hem d’actuar a nivell social: que el cuidador el porti al lavabo, suprimir barreres arquitectòniques, etc.

En el cas dels pacients amb incontinència fecal institucionalitzats, l’objectiu ha de ser aconseguir un ritme deposicional diari. Està comprovat que subministrant al pacient un laxant oral a la nit i un de rectal al matí i posant-lo al bany durant 20 minuts s’assoleix amb el temps aquest ritme diari i s’evita que el pacient tingui fuites durant el dia. En qualsevol cas, quan no podem reeducar el pacient, hem de fer un tractament pal·liatiu de la incontinència. És necessària, llavors, una adequació individualitzada dels sistemes de continència (absorbents anatòmics i elàstics, col·lectors i ampolles urinàries) tenint en compte la talla del pacient, el volum de les pèrdues o la seva mobilitat. A més de tot això, és molt important tenir en compte la comoditat del pacient, considerant la tolerància i la discreció.

Cal subratllar que és imprescindible fer un bon diagnòstic i que, per a això, hem de fer servir escales d’incontinència. És necessari comprovar la freqüència de les fuites i si són petites, mitjanes o grans. Així mateix, hem de conèixer el deteriorament cognitiu i funcional del pacient i, en aquest sentit, també necessitarem passar escales. El més important és, però, el suport del cuidador, que ha d’estar ben format. En aquests sentit, val la pena recordar que els EAR organitzen tallers sobre incontinència per a tots els professionals que ho necessitin.

 

Alícia Duarte

Infermera de l’EAR Barcelona

Grup Mutuam

Síndrome confusional agut o delírium

Adela Martín a Jornada EAR

Adela Martín, metgessa geriatra i coordinadora de la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral de Mutuam, va intervenir com a ponent en la 2a Jornada dels Equips d’Atenció Residencial, organitzada per l’entitat al Palau Macaya. En una trobada dedicada a les principals síndromes geriàtriques, va parlar sobre el delírium.

 

La paraula ‘delírium’ ve de la paraula grega ‘lirare’, que volia dir fer un solc a terra. El que delirava era el que no feia el solc recte, sinó que se n’anava cap a un costat. Així, el que no té una rectitud en el pensament és el que delira. D’això, en fa dos mil anys. Hem evolucionat molt i del síndrome confusional n’hem dit de moltes maneres, sent molt utilitzat actualment el terme ‘fracàs’ (‘failure’, en anglès). Aquí parlarem del delírium com el gran síndrome geriàtric.

La incidència del delírium depèn molt del lloc i de la situació del pacient. En una unitat de mitjana estada, entre un 6 i un 24 per cent en pateixen. A urgències, dels que tenen més de 75 anys, un 15 per cent deliren. Dels que s’hi queden 3 o 4 dies, acaben delirant el 50 per cent. En pacients hospitalitzats de més de 75 anys, entre el 10 i el 40 per cent ho fan. El 50 per cent dels que han tingut una intervenció de maluc o de cor greu, també. Entre les persones que ingressen a l’UCI i porten respiració assistida, el percentatge s’eleva fins al 86 – 100 per cent, i  en els pacients terminals se situa al voltant del 80 per cent.

Respecte a l’etiopatologia, no s’ha avançat en els darrers 20 – 30 anys. Hi ha una alteració de neurotransmissors en estructures cerebrals com el tàlem, l’escorça cerebral, les àrees prefrontal i els ganglis de la base, implicant vies com la colinèrgica, la dopaminèrgica i la serotoninèrgica, així com la producció de neurotransmissors neurotòxics com el glutamat i de substàncies tòxiques postinflamatòries.

Diversitat d’eines diagnòstiques

Pel que fa als criteris de diagnòstic, es feia servir el DSM IV, però ara ja es disposa del DSM V. Aquest posa l’accent sobretot en el trastorn de l’atenció i la disminució de la consciència. A més, té en compte la presència d’una afectació cognitiva addicional i que tant aquesta com els trastorns esmentats no s’expliquen per l’existència prèvia d’un trastorn neurocognitiu ni per una afectació del nivell de consciència com pot ser un coma. Per últim, té en compte l’existència d’una evidència darrere la història clínica o l’exploració física i les proves de laboratori que el quadre és secundari a una malaltia mèdica, a una intoxicació, a la retirada de substàncies farmacològiques, a l’exposició a toxines o a múltiples etiologies.

També es poden fer servir la classificació de malalties internacional CIE 10 i el DRS, però el que més agrada a tots i que poden fer servir tant els metges com els infermers i els auxiliars és el CAM. És una eina molt senzilla de la qual haurien de disposar tots els professionals. El primer criteri que contempla és que s’hagi observat un canvi agut de l’estat mental del pacient; el segon, que es distregui amb facilitat i/o tingui dificultats per mantenir una conversa; el tercer, que manifesti idees o converses incoherents o confongui persones; i el quart, que estigui letàrgic, vigilant o estuporós.

Com arribem a un delírium?

Pot ser per moltes causes. Un pacient gran sa pot presentar un delírium però hi ha d’haver factors precipitants importants -alguns fàrmacs, malalties intercurrents, cirurgia, alteracions hormonals o iòniques, hipòxia, algunes alteracions ambientals, trastorns del son o una situació estressant. Un altre pacient, en canvi, pot tenir molts factors de base –malaltia greu, pluripatologia, polifarmàcia, fragilitat, demència, delírium previ, fragilitat o dèficits sensorials – i amb una situació mínima d’estrès pot desencadenar-se el delírium. És molt important tenir en compte que els pacients que fan deliri no ho recorden mai.

Hi ha diversos tipus de delírium: l’hipoactiu, l’hiperactiu i el mixt. L’hipoactiu és el més freqüent, però és el més difícil de reconèixer i el que té més mal pronòstic. En qualsevol cas, el delírium és una urgència mèdica. Pel que fa al procés d’aproximació, un cop fet el diagnòstic diferencial, si hi ha sospita, s’han de fer les proves i llavors aplicar el tractament adequat. Aquest ha de dirigir-se, primer de tot, a les causes etiològiques, però cal també fer modificacions de l’ambient, prendre mesures de suport (que el pacient estigui ben hidratat i alimentat, entre d’altres) i, en cas necessari, aplicar-hi tractament farmacològic.

Prevenir i minimitzar, la prioritat

La prevenció o detecció ràpida del delírium és fonamental. Cal tenir en compte que aquesta síndrome comporta un major nombre de complicacions post-quirúrgiques, retarda la recuperació funcional, allarga l’estada hospitalària i augmenta el risc d’institucionalització i la mortalitat. A més, la idea que és reversible és errònia. Un percentatge important dels pacients que en pateixen evolucionen cap a un deteriorament cognitiu. Per això, hem de ser proactius.

Tota persona major de 65 anys que vagi a operar-se hauria de fer una parada abans a la UVGI per tal d’avaluar cognitivament com està, saber quins fàrmacs pren i valorar els seus dèficits sensorials. A partir d’aquí, algunes idees per prevenir o minimitzar el delírium serien mantenir una bona il·luminació i evitar sorolls, aportar ulleres i audiòfons si escau, procurar evitar les contencions llevat que hi hagi risc per a la persona, mobilitzar el pacient al més aviat possible, valorar utilitzar petites dosis d’antipsicòtics en pacients d’alt risc, afavorir la higiene del son, tractar el dolor amb paracetamol, evitant altres fàrmacs que afavoreixen el deliri, i implicar els cuidadors perquè ajudin a mantenir l’orientació del pacient.

Implicació multidisciplinària i de l’entorn

El tractament del delírium ha de ser multidisciplinari. Hi han d’intervenir metges, infermers, auxiliars, terapeutes ocupacionals i treballadors socials. La família hi ha d’estar present també, en això ens ha d’ajudar. Pel que fa al tractament neurolèptic, els antipsicòtics no estan en la fitxa tècnica per al tractament del delírium ni de la FDA ni de l’Agència Europea del Medicament i, d’acord amb la llei, el metge que en prescrigui ho ha de justificar i informar del risc/benefici al pacient i la família. Cal tenir en compte, a més, que són efectius només per al 34 per cent dels casos i que tenen efectes secundaris importants, com el fet que poden empitjorar la cognició. En qualsevol cas, s’ha de donar mínima dosi i durant el mínim temps.

Per últim, cal recordar que el més important és oferir al pacient seguretat, tranquil·litat, confort i orientació. I això ho donen les persones que estant tractant directament amb els pacients, com els infermers i auxiliars.

 

Adela Martín

Coordinadora de la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral

Grup Mutuam

Rotund èxit d’assistència a la 2a Jornada dels Equips d’Atenció Residencial Mutuam

2a Jornada equips EAR

La temàtica escollida, l’expertesa dels ponents i la bona organització van ser els factors clau perquè la 2a Jornada dels Equips d’Atenció Residencial (EAR) de Mutuam es desenvolupés amb èxit i comptés amb l’assistència de 153 professionals. Sota el títol “Principals síndromes geriàtriques a l’àmbit residencial’, la jornada va celebrar-se el 23 de maig a l’auditori del Palau Macaya de l’Obra Social “la Caixa”.

Francesc Brosa, director General de Grup Mutuam, i Josep Maria Argimon, subdirector del Servei Català de la Salut, van inaugurar la jornada, destacant la tasca i el paper que juguen els equips EAR a la sanitat catalana. Argimon va assenyalar “que són una aposta innovadora i un model d’èxit que s’ha de transformar i evolucionar cap a un model  que uneixi l’àmbit social i sanitari per seguir donant resposta a les necessitats de les persones ingressades en residències geriàtriques”.

El públic, integrat majoritàriament per infermers/es, metges/esses i directors de centres residencials, va escoltar amb molta atenció la ponència principal, que va tractar la ‘Cronicitat, la complexitat i la pressa de decisions’, de la mà de Jordi Amblàs, metge geriatre, director adjunt de la Càtedra de Cures Pal·liatives de la Universitat de Vic i coordinador del Màster d’atenció i cures pal·liatives de l’ICO / UVIC / CCOMS.

Una taula rodona amb el títol “Síndromes geriàtriques” va donar pas a la 2a part,  presentada per Maria Rosa Planesas, directora tècnica dels EAR de Mutuam, i moderada per Jeanette Mandujano, metgessa geriatra de l’EAR Mutuam. La taula va comptar amb la intervenció de cinc ponents: Cristina Rodríguez, metgessa geriatra del CIS Cotxeres, Adela Martín, metgessa geriatra, coordinadora de la UVGI de Mutuam a Barcelona, Alicia Duarte, infermera de l’EAR Barcelona i  màster en administració i gestió en cures d’infermeria, Esteve Sánchez, infermer de l’EAR Vallès Oriental,  màster en infermeria geriàtrica i gerontològica per la UAB i Jessica Zamora, fisioterapeuta en geriatria, Universitat de Vic, van tractar temes com: la polifarmàcia, el síndrome confusional, la incontinència, la disfàgia i les caigudes, respectivament.

El doctor Josep Ballester, director de l’Àrea Sanitària del Grup Mutuam, i  Maria Rosa Planesas, directora dels equips EAR, van ser els encarregats de tancar a jornada.

Ja teniu disponibles els vídeos i presentacions de les diferents intervencions:

Dues professionals de Grup Mutuam participen en una Jornada d’Actualització sobre problemes de salut amb els medicaments

Jornada d'actualització PSM

Marta Hernández, directora de Farmàcia de Grup Mutuam, i Nieves Güerre, metgessa dels Equips d’Atenció Residencial (EAR) gestionats per l’entitat, van participar com a ponents a la 1a Jornada d’Actualització ‘Problemes de Salut relacionats amb els Medicaments’, organitzada per l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. L’acte es va celebrar el passat 24 d’abril a la Sala d’actes del recinte hospitalari.

Nieves Güerre va intervenir en l’anàlisi del cas clínic 3, “Pacient en tractament crònic amb antidiabètics (Prevenció Primària del PSM)”, i Marta Hernández en el del cas clínic 4, “Conciliació de medicaments en el pacient amb malaltia avançada crònica (MACA) i/o terminal (Prevenció del PSM en el pacient més fràgil). La jornada, patrocinada per Boheringer Ingelheim i en què ha col·laborat Grup Mutuam, es planteja com a objectius docents identificar els Problemes de Salut relacionats amb els Medicaments (PSM) i el seu impacte, fer visibles les possibles actuacions posteriors a un PSM (prevenció secundària) i les actuacions prèvies preventives de la seva aparició (prevenció primària) i reforçar el model d’atenció compartida entre especialistes de l’AIS Dreta (Atenció Primària, Urgències, Farmàcia, Centres Sociosanitaris, Hospitalització Domiciliària i Equips d’Atenció Residencial).

El director general de Grup Mutuam intervé en la III Jornada Sociosanitària de La Unió

Francesc Brosa a Jornada UCH

El director general del Grup Mutuam, Francesc Brosa, va participar en la inauguració i la cloenda de la III Jornada Sociosanitària de La Unió, celebrada el 18 d’abril, a l’auditori del Col·legi Major Sant Jordi de Barcelona. Sota el títol ‘Propostes disruptives per a l’evolució del model d’atenció sociosanitària’ la jornada va comptar amb la participació del director del Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat, Sebastià Santaeugenia, com a conferenciant, per tal de posar de relleu els aspectes més destacats de la revisió del model actual (veure presentació).

A continuació, amb la participació d’experts de tots els àmbits, es van organitzar dues taules amb l’objectiu de debatre i  posar de manifest les principals actuacions que han de permetre l’elaboració d’un nou model d’atenció sociosanitària. En la primera taula, es va abordar la temàtica Els reptes de funcionament de la xarxa assistencial: atenció primària, hospitals i sociosanitari. Hi van intervenir el doctor Lluís Gràcia director d’Atenció Primària de Vallcarca – Sant Gervasi, amb la ponència ‘L’acció des de l’atenció Primària’, la doctora Rosa Morral, directora assistencial d’Atenció Primària i a la Comunitat de l’Institut Català de la Salut, amb ‘Què necessita l’atenció primària del sector sociosanitari?’, Assumpta Ricart, cap d’Urgències de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron (veure presentació), i Mireia Puig, directora del Servei d’Urgències de l’Hospital de la Santa Creu i sant Pau, ‘Reptes de funcionament de la xarxa assistencial: atenció primària, hospitals i sociosanitari.

La segona taula de debat va tractar sobre El treball en xarxa: una utopia?. Hi van participar Josep Ganduxé, director general de Centres Blauclínc (veure presentació), Lydia Padró, cap de Divisió d’Innovació i Cartera de Serveis sanitaris de l’Àrea d’Atenció Sanitària de CatSalut (veure presentació), Mónica Ribas, subdirectora general d’Atenció i Promoció de l’Autonomia Personal, de la Direcció General de Protecció Social del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, i Ricard Fernández, gerent de l’Àrea de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona.

Aquesta jornada està impulsada pel Consell de Sector d’Atenció Sociosanitària del qual el doctor Brosa és el vocal-president. Aquest òrgan de coordinació de la patronal catalana treballa per posar en relleu la necessitat de redissenyar el model d’atenció sociosanitària per donar resposta a les exigències assistencials reals, presents i futures.

La 1a Jornada de Recerca i Innovació del Grup Mutuam, una gran empenta cap al futur

Jornada de Recerca i Innovació

La recerca i la innovació són essencials per a la millora de l’assistència integral a les persones grans, amb malalties cròniques i complexes o en situació de dependència. Permeten plantejar i donar resposta a problemàtiques habituals en el desenvolupament de l’activitat diària dels professionals, per això ambdues son imprescindibles en el dia a dia dels equips del grup.

Amb el concepte principal de “Compartim per millorar”, el passat 21 de març, a la Sala d’Actes del Palau Macaya de l’Obra Social la Caixa, va tenir lloc la 1a Jornada de Recerca i Innovació del Grup Mutuam, organitzada per la Fundació Mutuam Conviure  amb el recolzament del Comitè de Recerca del Grup Mutuam.

La Fundació Mutuam Conviure és una entitat fidel al seu compromís amb la promoció de la recerca relacionada amb la geriatria i gerontologia clínica. Per això, a més a més dels Premis de Recerca d’atenció sociosanitària que organitza anualment, s’ha bolcat amb aquesta nova iniciativa amb la voluntat de compartir les experiències i coneixements dels professionals de Mutuam en pro d’un benefici comú.

La jornada va durar tot el matí i hi van assistir un total de 120 persones, totes elles d’algun dels centres o recursos de l’entitat. Es van presentar projectes en diferents formats i, a més a més de les intervencions orals, durant tota la jornada es van exposar els pòsters que els professionals del Grup Mutuam havien presentat al llarg de 2017 en diferents congressos i esdeveniments del sector, amb la recerca i innovació com a temàtica principal.

La inauguració va ser a càrrec de Francesc Brosa –director general del Grup Mutuam- i d’Antoni Salvà -director de la Fundació Salut i Envelliment. UAB, coordinador del Comitè de Recerca Grup Mutuam-, amb una introducció general sobre el paper de la recerca i la seva importància dins de l’activitat del grup.

Seguidament, sota el lema “Expliquem la nostra recerca: experiències destacades”, es van presentar 6 comunicacions orals sobre diverses temàtiques, donant lloc a un espai de debat multidisciplinar moderat per Marisa Garcia, directora de la Residència Rubí, gestionada per Mutuam.

  • La primera comunicació va ser a càrrec de Laura Puerta, farmacèutica adjunta a l’HSS Mutuam Güell, que va presentar el seu projecte “Coordinació en pacients derivats des del Servei d’urgències d’un hospital terciari a un hospital sociosanitari”. Podeu veure la seva presentació aquí.
  • La segona comunicació va ser a càrrec d’Eva Rodríguez, doctora en psicologia i psicologia clínica, psicòloga dels EAPS Mutuam, sobre l’ ”Estudi de les variables psicològiques que modulen l’adaptació a la situació de final de vida en el pacient crònic avançat”. Podeu tornar a veure la seva presentació aquí.
  • La tercera comunicació va ser a càrrec d’Enric Buxadera, psicòleg, director de la Residència Jaume Nualart i membre del Comitè Ètica del Grup Mutuam, que va parlar sobre “L’abordatge ètic de la sexualitat en la gent gran institucionalitzada”. Podeu veure la seva presentació aquí.
  • La quarta comunicació va ser a càrrec de Sònia Gispert, infermera de l’HSS Mutuam Güell, que va presentar el seu “Pla de millora de la qualitat en la prevenció d’error de medicació a Hospital Sociosanitari Mutuam Güell”. Podeu veure la seva presentació aquí.
  • La cinquena comunicació va ser a càrrec de Cristian Carrasquer, metge coordinador dels equips PADES Mutuam, que va presentar el seu projecte sobre “Espiritualitat i qualitat de vida en pacients terminals”. Podeu veure la seva presentació aquí.
  • La darrera comunicació va ser a càrrec de la Laura Teruel, infermera dels equips EAR de Barcelona, que va presentar el seu projecte sobre l’“Anàlisi pre-post del taller de maneig de la incontinència per a gerocultores de residències geriàtriques”. Podeu veure la seva presentació aquí.

La segona part de la jornada va consistir en una taula rodona moderada per l’Ainhoa Torner, cap del Servei de Qualitat del grup. En ella, es van presentar els resultats obtinguts en els projectes guanyadors als Premis de Recerca 2016 i que s’han anat desenvolupant al llarg de l’any 2017. L’any 2016, la Fundació Mutuam Conviure va atorgar un total de tres premis: un premi extern, un premi intern i un accèssit, que van tenir la seva representació a la jornada amb una ponent de cada equip de treball.

  • Beatriz Jiménez, metgessa del CAP Roger de Flor, va presentar els resultats del seu projecte “Grau de control de la pressió arterial en pacients hipertensos amb fibril·lació auricular, sotmesos a teràpia anticoagulant en atenció primària. Projecte Tao-Pres”, guanyador del Premi Extern 2016 al millor projecte i creat conjuntament pels equips EAPS Dreta de l’Eixample, EAP Sardenya, EAP Sagrada Família i la Unitat de Recerca de UDACEBA – Institut de Recerca Biomèdica de l’Hospital de Sant Pau. Podeu veure la seva intervenció aquí.
  • En segon lloc, Núria López, neuropsicòloga de la UVGI de Barcelona, va presentar els resultats de l’ “Adaptació d’una escala de valoració funcional per a la detecció de l’alteració cognitiva lleuen població urbana i rural catalana“, projecte guanyador al Premi Intern 2016 al millor projecte, creat pels professionals de la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral de Mutuam Barcelona i Girona. Podeu veure la seva intervenció aquí.
  • Finalment, Silvia Mirete, directora de la Residència Vila-Seca de Mutuam, va presentar les millores obtingudes a la residència gràcies a la donació de la Fundació pel seu projecte “Un pas endavant: cuidem des de la llibertat”  guanyador de l’Accèssit atorgat l’any 2016, centrat en el seu propi centre i creat pels seus professionals. Podeu veure la seva intervenció aquí.

Després de la taula rodona, el Dr. Antoni Trilla -metge, vicedegà de Medicina – UB i membre de la Comissió Tècnica Assessora de la Fundació Mutuam Conviure- va dur a terme una ponència sobre “La recerca i la curiositat en medicina”, com a conferència final d’una jornada plena de coneixements i experiències per compartir. Podreu trobar la seva conferència aquí.

Finalment, van ser el Dr. Vilardell – president de la Fundació Mutuam Conviure- i Josep Ballester – director de l’àrea sanitària del grup-, els encarregats de tancar la jornada amb un missatge d’agraïment als participants i de motivació a continuar fent recerca per a millorar el nostre futur com a professionals i com a empresa.