Inscripcions obertes al Webinar de la Jornada Sociosanitària 2020, que es centrarà en la forta implicació del sector sociosanitari degut a la crisi de la COVID19

JOrnada sociosanitaria 2020

El proper dimecres 18 de novembre, en format WEBINAR i sota el títol “La forta implicació del sector sociosanitari davant la crisi de la COVID19“, tindrà lloc un any més aquesta jornada que organitza la Fundació Mutuam Conviure i que es consolida com un espai d´actualització de coneixements i formació continuada per als professionals del nostre sector.

L’atenció sociosanitària ha estat un gran tret diferencial del model sanitari català, i la situació que hem viscut els darrers mesos, ha posat de manifest la seva importància cabdal en la cura i protecció dels més fràgils. La COVID19 ha capgirat l’organització dels centres i ha demandat un gran esforç dels professionals, que han estat a l’altura d’un moment excepcional. Aquesta jornada vol ser un espai on reflexionar sobre el que hem viscut, però sobretot, on albirar, des d’una pluralitat de mirades, el futur immediat del sector.

El Dr. Antoni Trilla, la jurista Núria Terribas, el periodista Toni Clapés i el conegut jubilat comunicador Marcel·lí Virgili de versió RAC 1, són part dels ponents que, juntament amb professionals del sector sociosanitari ens donaran la seva visió de la pandèmia.

Un any més, convidem a tots els professionals que treballen en l’àmbit sociosanitari i social entorn la gent gran, per ampliar coneixements i compartir experiències.

JOrnada sociosanitaria 2020

Us podeu inscriure a la Jornada, de forma gratuïta AQUÍ

Estivill: ‘Menys hipnòtics i més rutines’

Estivill a Jornada Sociosanitària

‘Quan parlo de la son, noto de seguida que la gent m’entén’. Així arrencava Eduard Estivill, metge i director de la Clínica del Son Estivill i de la Unitat del Son de l’Hospital General de Catalunya, la seva ponència a la 14a Jornada Sociosanitària organitzada per la Fundació Mutuam Conviure, en què va abordar la qüestió de la cronobiologia de la son. Després d’un reconeixement als avenços que han fet en aquesta matèria Antoni Díaz Noguera, catedràtic de Fisiologia la Universitat de Barcelona, i Juan Antonio Madrid Pérez, catedràtic de Fisiologia de la Universitat de Múrcia, va parlar als assistents sobre el que avui dia se sap de la relació entre envelliment, ritmes circadiaris i son.

Estivill va recordar que ‘la salut és una situació que podem aconseguir gràcies a una aportació de situacions externes que estiguin equilibrades’. En aquest sentit, va assenyalar com a condicionants l’activitat i actitud mentals, l’alimentació, l’activitat física i el son i ritmes circadiaris. Després d’aquesta introducció, el ponent va explicar com funciona el rellotge biològic humà. Per fer-ho més entenedor, el doctor es va valer de l’exemple concret d’una pacient de 74 anys a qui van atendre a la Clínica del son. ‘Estava en perfecte estat a nivell físic i mental, però demanava una pastilla per dormir’, va relatar. La pacient va explicar en la consulta que vivia amb la filla, la parella d’aquesta i dos nets, i que acostumava a despertar-se cap a les 4 de la matinada, es llevava per prendre un got de llet i tornava al llit, fins a les 6.30 o 7 hores, que es tornava a despertar. Mantenia una rutina molt activa, tenint cura de la casa i ajudant a la criança dels nens, i habitualment li agafava son tant abans de dinar com després i se n’anava al llit quan encara no eren les deu i es quedava adormida de seguida. Malgrat les queixes de la seva filla que dormia poc i que tenia son en moments del dia que ella considerava que no tocava, a la clínica, segons Estivill, els van fer entendre que l’àvia no patia cap trastorn del son, sinó que vivia una situació molt típica de l’envelliment normal, que és un avançament de la fase de son.

Ritme circadiari

El ponent va explicar que dins del nostre cervell tenim un petit grup de cèl·lules que actua com un rellotge biològic: el nucli supraquiasmàtic de l’hipotàlem. Aquest rellotge, va afegir, està programat genèticament per dormir de nit i estar despert de dia, però té altres maneres de posar-se en hora. ‘Parlem de l’encarrilament del ritme, és a dir, d’estímuls externs que informen aquest rellotge perquè funcioni correctament, com la llum i la foscor’, va apuntar Estivill. Els sincronitzadors, va dir, informen el rellotge i estan interconnectats amb la glàndula pineal, que segrega la melatonina. ‘A cadascun dels nostres òrgans hi ha rellotges, però en disposem d’un de central, que funciona com una mena de director d’orquestra’, va explicar, tot afegint que les entrades que rep el rellotge central són la llum, els contactes socials, l’exercici i l’alimentació. Que aquest rellotge funcioni bé, va afirmar, ens proporciona una bona diferenciació entre son i vigília i això és la base de la cronobiologia.

Estivill va assegurar que la temperatura central del cervell baixa per poder dormir i que aquesta temperatura no es perd sinó que passa a la part més perifèrica del cos. ‘Això és un ritme circadiari, però en tenim més’, va assenyalar, posant com exemples la secreció de cortisol, que a primera hora del dia és alta i després va baixant, la melatonina, els nivells de la qual augmenten a la nit per poder dormir.

Un rellotge biològic envellit

En el cas de la gent gran, va dir Estivill, els rellotges es trenquen, el que anomenà ‘cronodisrupció’ i això, va afirmar, pot donar lloc a situacions patològiques, com les dificultats per dormir a la nit i la somnolència durant el dia. Aquest fenomen està causat, segons el ponent, perquè quan ens fem grans es produeix un ‘trencament dels tres temps’. Tenim un temps intern (rellotge biològic), un temps extern (cicle llum-foscor) i un temps extern social (horaris oficials, jornades de treball, horaris d’oci i dels àpats, etc.), va exposar.

En relació a aquest darrer, Estivill va voler subratllar que els espanyols ‘van curts de son’, que dormen una hora i mitja menys que els portuguesos o els italians i que, per tant, no és un tema cultural del sud com sovint es diu, sinó una qüestió política. ‘La culpa la tenen els polítics que ens manen, que haurien de prendre mesures perquè les escoles acabessin a les 15h i les feines a les 17h, per tal que la gent pogués sopar a les 19h’.

L’expert va afirmar que els rellotges envellits tenen un seguit de marcadors de fragilitat circadiària. Així mateix, va destacar la importància de la regularitat i com s’havia descobert que el ritme circadiari fa que vuit hores després de llevar-nos tinguem una petita necessitat de dormir. ‘Les rutines són imprescindibles per mantenir el rellotge adequadament, però això ho hem perdut’, va concloure. Un altre marcador que, segons Estivill, perden les persones grans és el del contrast dia-nit. Quan ens fem grans, l’exposició a la llum és més petita i el moment en què la melatonina comença a fabricar-se s’ha avançat. Alhora, també va assenyalar que amb l’edat minva la diferenciació entre la temperatura perifèrica i la de l’interior del cervell al llarg del dia i la diferenciació en els nivells de melatonina i de cortisol.

El ponent va admetre que no hi ha una resposta definitiva sobre si l’escurçament del son nocturn i l’augment de les migdiades durant el dia ha d’estar inevitablement lligat a la gent gran com a expressió del procés de senescència del sistema circadiari, però sí que va afirmar que els estudis que s’han fet apunten que això seria així. En fer-nos gran, ens despertem més durant la nit, es produeix un avançament de la fase de son.

Què podem fer

Davant d’aquest fenomen, l’expert va assenyalar que el que podem fer és procurar alentir l’envelliment, intentant reforçar els marcadors circadiaris. En aquest sentit, va parlar d’aconseguir més regularitat (també amb els horaris de menjar), augmentar el contrast dia-nit, contactes socials intensos i activitat física pautada. ‘Menys hipnòtics i més rutines’, va afirmar, tot afegint que  ‘les pastilles no són bones ni dolentes, estan ben donades o mal donades’. Va destacar l’eficàcia per a alguns casos de la melatonina, de la qual va destacar que té un petit efecte hipnòtic i un gran efecte cronoregulador i que pot funcionar com a complement a la fototeràpia o a la cronoteràpia.

Finalment, el primer que cal, tal i com va advertir Eduard Estivill, és disposar del temps necessari per explicar a la persona que arriba a la consulta amb problemes de son què és la cronobiologia i on rau la seva importància.

Rècord d’assistència a la 14a Jornada Sociosanitària per abordar els trastorns del son en les persones grans

14a Jornada Sociosanitària

297 professionals van assistir dimecres a la 14a edició de la Jornada Sociosanitària, organitzada per la Fundació Mutuam Conviure. Sota el títol ‘Trastorns del son en les persones grans’, i amb una acurada selecció de ponents, l’interès que va despertar va fer que s’habilités un espai addicional a la Sala d’Actes perquè totes les persones assistents poguessin seguir l’esdeveniment.

El doctor Miquel Vilardell, com a president de l’entitat organitzadora, va ser el responsable de donar la benvinguda i de justificar l’elecció del tema en el fet que el son juga un paper fonamental en l’envelliment saludable. Tot seguit, el president del COMB, el doctor Jaume Padrós va agrair a la Fundació Mutuam Conviure la continuïtat en l’abordatge en profunditat de qüestions d’interès del sector sociosanitari.

Precisament amb l’objectiu d’aprofundir en la temàtica d’aquesta edició, Álex Iranzo, cap de la Unitat Multidisciplinar de la Unitat del Son de l’Institut Clínic de Neurociència de l’Hospital Clínic de Barcelona, va centrar la seva ponència en la fisiologia del son. Després de normalitzar el fet que les persones grans dormen menys temps i de forma més superficial, l’expert va repassar les funcions del son: repòs i recuperació metabòlica, consolidació de la memòria i l’aprenentatge, control emocional, regulació immunològica i regulació hormonal. Iranzo també va explicar alguns dels trastorns del son més freqüents, com l’insomni, la somnolència diürna, les conductes anormals durant el son o els trastorns de ritme.

Després d’un torn de preguntes, Antoni Salvà, secretari del Jurat dels Premis de Recerca de la Fundació Mutuam Conviure, entitat compromesa amb la promoció de la recerca relacionada amb la gerontologia clínica i l’atenció sociosanitària, va anunciar els projectes guanyadors de la convocatòria d’enguany, que rebran una dotació de 6.000 euros cadascun per al seu desenvolupament. En la categoria oberta a equips professionals de qualsevol servei o centre de Catalunya, va ser guardonat l’Institut Universitari Pere Mata de Reus, amb el projecte ‘Delirium i factors pronòstics de rehabilitació funcional en una unitat sociosanitària’. Pel que fa a la categoria restringida per a professionals de Grup Mutuam, va ser el projecte ‘Efectes de la intervenció psicològica sobre la freqüentació de serveis d’atenció primària dels cuidadors de malalts crònics’, presentat per l’EPAC (Equip Psicològic d’Atenció a la Cronicitat) de Mutuam Girona, el que es va endur la distinció.

La taula rodona integrada per professionals de diferents disciplines va tenir com a objectiu aportar als assistents una visió transversal dels trastorns del son en les persones grans. El neuròleg Domènec Gil, especialista de l’Hospital Sagrat Cor de Martorell i consultor de la UVGI de Mutuam, va parlar dels trastorns cognitius i psicopatològics en l’envelliment i en el deteriorament cognitiu i de la seva relació amb el son. La pneumòloga de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, Patricia Lloberes va abordar la qüestió de les apnees i va negar que estiguin sobrediagnosticades, com de vegades es pensa, tot assegurant que el 24% de les persones que visiten les unitats del son són grans i que la major part en pateixen. El cardiòleg Antoni Carol, coordinador de la Unitat d’Hospitalització de Cardiologia de l’Hospital Moisés Broggi de Sant Just Desvern, va parlar de la relació entre els trastorns del son i les alteracions del ritme cardíac i la mort sobtada i va tancar la intervenció afirmant que el tractament de les apnees obstructives millora la supervivència d’aquests pacients si l’adherència és bona. Per últim, Álex Iranzo va intervenir de nou per centrar-se en l’abordatge terapèutic dels trastorns del son recordant com van descobrir a l’Hospital Clínic, gràcies a un equip multidisciplinari, la relació entre els trastorns en fase REM i el desenvolupament posterior dels símptomes del Parkinson.

La segona ponència de la Jornada Sociosanitària va ser la d’Eduard Estivill, metge i director de la Clínica del Son Estivill i de la Unitat de Trastorns del Son de l’Hospital General de Catalunya, que va servir per desgranar els efectes de l’envelliment sobre la cronobiologia del son. El ponent va explicar que quan els rellotges dels ritmes circadiaris es trenquen ens trobem amb la cronodisrupció i que això és molt freqüent en les persones grans. En aquest sentit, va assegurar que per alentir l’envelliment s’han d’intentar reforçar els marcadors circadiaris i que això implica temps de son regular, horaris de menjar regulars, contactes socials intensos i activitat física pautada.

Descarrega’t aquí les presentacions de la Jornada:

Els trastorns del son de la gent gran, a debat en la 14a Jornada Sociosanitària

14a Jornada Sociosanitària

La 14a edició de la Jornada Sociosanitària, organitzada per la Fundació Mutuam Conviure, abordarà el tema ‘Els trastorns del son en les persones grans’ amb professionals de diferents especialitats mèdiques. L’acte se celebrarà el 13 de novembre al Col·legi Oficial de Metges de Barcelona.

Álex Iranzo, cap de la Unitat Multidisciplinar de Trastorns del Son de l’ICN de l’Hospital Clínic de Barcelona i president de la Sociedad Española del Sueño, impartirà la primera conferència, centrada en la fisiologia del son, mentre que Eduard Estivill, metge i director de la Clínica del Son Estivill i de la Unitat del Son de l’Hospital General de Catalunya, n’impartirà la segona, dedicada a la cronobiologia i l’envelliment. També hi haurà una taula rodona en què diferents professionals aportaran la seva visió des de diferents especialitats.

A més a més, durant la jornada, es portarà a terme el lliurament dels Premis de Recerca en geriatria i gerontologia clínica de la Fundació Mutuam Conviure als projectes guanyadors de la 19a edició. Aquesta trobada es consolida, doncs, després de 13 anys com un espai de referència per a l’actualització del coneixement i la formació continuada dels professionals del sector sociosanitari.

Les persones interessades a assistir-hi poden fer les seves inscripcions de forma gratuïta en el següent enllaç. L’aforament és limitat. Es podrà seguir el desenvolupament la jornada al perfil de Twitter de Grup Mutuam (@grupmutuam) o mitjançant el hashtag #jsociosanitariaGM.

Consulteu el programa complet de la Jornada.

El patiment aliè en els professionals sanitaris

Meritxell Naudeillo a JSS

Meritxell Naudeillo, psicòloga i coordinadora de l’EAPS Mutuam Barcelona – Fundació Bancària la Caixa, va participar com a ponent en la 13a Jornada Sociosanitària. La seva intervenció es va produir en la taula rodona i es va centrar en l’impacte del patiment aliè en els professionals sanitaris.

Quan parlem de l’impacte del patiment aliè en els professionals sanitaris hem de tenir en compte que es tracta de professions que es basen en cuidar dels altres. Quan sortim de la Facultat disposem de coneixements que ens serveixen per portar a terme correctament la nostra disciplina, però en canvi ningú no ens ha ensenyat què s’ha de fer en una trobada terapèutica on els pacients i familiars  ens plantegen preguntes que no sabem abordar. Som persones sensibles i vulnerables, i sovint això toca la nostra part més emocional. Tots tenim una trajectòria de vida amb ferides emocionals, les quals és important tenir identificades. D’aquesta manera, quan en una trobada terapèutica les emocions ens ressonen serem capaços de no implicar-nos més del que toca i podrem diferenciar a qui pertanyen.

Acompanyar pacients i famílies és un moment difícil i no tots els models de relació terapèutica ens són útils. El model de “sanador ferit”, que va definir Henry Nowen, ens diu que, com a persones ferides, quan som davant del pacient i el seu entorn hem de reconèixer allò que ens mou i saber diferenciar si allò que sentim són emocions nostres o d’ells. És important cuidar i acompanyar ,i evitar la sobreimplicació ja que ens pot comportar un desgast emocional i psicològic.

Fins ara hem estat treballant molt sota un model paternalista i, tot i que actualment s’està deixant de banda, encara hi tendim sovint. Aquest model ens porta a intentar salvar, ajudar l’altre resolent-li els problemes. Hem de tenir clar que els problemes són seus i nosaltres podem acompanyar-los i oferir-los els recursos, acollir el seu dolor i patiment, però quan en una situació entrem en un contacte més fort, hem de pensar perquè ens passa i tenir clar d’on ens venen les ganes de voler salvar. Hem de ser empàtics amb els pacients, però també tenir en compte que si sobrepassem els límits de l’empatia estarem desprotegits.

Què fa patir els professionals

Les fonts de patiment dels professionals en una trobada terapèutica poden ser diverses. De vegades, per exemple, ens fa pena comunicar a les famílies una mala notícia. No obstant això, no té sentit posposar aquest moment. El nostre paper és senzillament ser allà amb ells, acompanyant-los. D’altres, ens estressem quan ens confronten amb preguntes del tipus “em moriré, doctor?”. La nostra resposta no pot ser oferir tractaments que sabem que no evitaran que el pacient mori i que l’única cosa que fan és allargar el patiment, del pacient i del professional. Així mateix, estem sotmesos a molt estrès, perquè tenim moltes visites i, en l’àmbit sociosanitari, són totes de pacients avançats, en molts casos, en situació de final de vida. Aquesta vivència constant amb la mort freqüentment ens la fem nostra.

Respecte a les dificultats emocionals en els professionals, hem de ser capaços d’identificar si la tristesa, la desesperança, l’enuig, l’esgotament, la soledat, la frustració, el patiment o la culpa que sentim són nostres o de la situació. Si cada vegada que rebem la visita d’un pacient o família ens sentim tristos, hauríem de preguntar-nos si no ens està fent reviure una ferida nostra que no està tancada.

En relació a aquesta qüestió, des de l’EAPS Mutuam Barcelona, ens vam plantejar portar a terme un estudi per valorar l’autoconsciència emocional que tenen els professionals que atenen pacients amb malaltia avançada i en situació de final de vida. La població de l’estudi eren els professionals dels nostres equips receptors i la mostra la conformaven els de la Unitat de Cures Intensives i la Unitat de cardiologia de Sant Pau. Vam extreure la conclusió que els professionals que treballen a cures pal·liatives semblen ser més conscients de les emocions que se’ls desperten en les trobades terapèutiques.

Burnout i fatiga de compassió

Alguns dels problemes associats al patiment més habituals entre els professionals són el síndrome burnout i la fatiga de compassió. El primer és una resposta a l’estrès laboral crònic i es caracteritza per l’esgotament emocional, la despersonalització i la baixa realització personal. És fonamental, en aquests casos, saber identificar quan el malestar que sentim és causat per una sobrecàrrega de feina i no pagar-ho amb els pacients i les famílies.

La fatiga de compassió és un sentiment de profunda empatia i pena per la persona que pateix, acompanyat d’un desig d’alleujar-li el dolor i els problemes. És fonamental que els professionals tinguem sempre present que hi ha situacions que no depenen de nosaltres i no les podem arreglar, i que el que hem de fer és ajudar el pacient a resoldre-les, connectar recursos, etc. La diferència entre el burnout i la fatiga és que mentre el primer sorgeix de la interacció del professional amb l’entorn de la feina, i hi influeixen factors personals, laborals i institucionals, el segon es desenvolupa específicament de la relació entre el pacient i el professional, és inherent a cuidar. La fatiga de compassió constant pot portar, però, a un burnout.

Factors protectors

Afortunadament, en relació a tots dos hi ha uns factors protectors que trobem en les nostres professions. Un d’ells és la satisfacció de la compassió, que és la capacitat de rebre gratificació de la cura que es dona a altres persones. Un altre, és la resiliència, que és la capacitat per fer front a les adversitats, superar-les i, fins i tot, sortir-ne enfortit. Aquesta capacitat pot ser apresa i ens fa conscients que tots som vulnerables.

Els professionals sanitaris també hem de posar en pràctica l’autocura. El primer de tot que hem de fer quan sentim patiment és demanar ajuda, no només al company, també a la família, a un cap directe o a organitzacions com Galatea. És molt important evitar transferències i actuar des de la distància necessària. A més, cal que fem un treball personal que ens permeti identificar què ens passa. Així mateix, cal que fem supervisió entre els companys i compartim els casos. El treball en equip és, en aquest sentit, essencial, perquè ens facilita el suport mutu, compartir coneixements, etc.

D’altra banda, és clau la formació continuada, però no només centrada en els continguts, també en la gestió de les emocions, participar en jornades i congressos i fer recerca. Per últim, també és important que fora de la feina creem xarxes i relacions “nutritives”, ens envoltem de gent amiga i hi compartim estones de lleure, així com que cultivem aficions i siguem capaços de relaxar-nos i gaudir del que ens agrada. A més, hem de tenir la capacitat de riure amb els altres i riure de nosaltres mateixos, així com de gaudir de la vida i de celebrar les petites coses que aquesta ens dona. No podem oblidar que els professionals sanitaris som persones i no súper herois. No hem de posar ni barreres ni cuirasses. Tots som vulnerables, i així ajudem també als nostres pacients.

Meritxell Naudeillo

Coordinadora de l’EAPS Mutuam Barcelona – Fundació Bancària la Caixa

El benestar dels professionals protagonitza la 13a Jornada Sociosanitària de la Fundació Mutuam Conviure

Jornada Sociosanitària

209 professionals van assistir dimecres a la 13a Jornada Sociosanitària organitzada per la Fundació Mutuam Conviure. Sota el títol ‘El benestar i la salut dels professionals sociosanitaris’, l’acte celebrat al Col·legi Oficial de Metges de Barcelona durant tot el matí va comptar amb una ponència del director de la Fundació Galatea, Antoni Calvo, i una taula rodona en què professionals de perfils diversos aportaven la seva mirada sobre el tema de debat. A més, l’entitat va fer el lliurament dels seus Premis de Recerca en geriatria i gerontologia.

La jornada va arrencar amb la intervenció del director de l’Àrea Sanitària de Grup Mutuam, Josep Ballester, que a banda de donar la benvinguda a ponents i assistents, va voler introduir la qüestió de debat llegint la carta que una companya ginecòloga li havia enviat des d’un camp de refugiats a Grècia. “No podem donar l’esquena a la realitat”, va re

Antoni Calvo, director de la Fundació Galatea
Antoni Calvo, director de la Fundació Galatea

clamar el doctor.

Tot seguit, el psicòleg Antoni Calvo va impartir la ponència ‘El benestar i la salut dels professionals de l’àmbit sociosanitari’, qüestió a què es dedica la fundació que dirigeix. “És necessari cuidar de la nostra salut per poder cuida de la dels altres”, va assenyalar el ponent que va presentar els resultats de diferents estudis en què es posava de manifest, entre d’altres, que els professionals sociosanitaris tenen una percepció de la seva salut mental pitjor que la que té la resta de la població  i que tenen un major risc de patir addiccions a l’alcohol i altres substàncies. Calvo va explicar que el model assistencial de la Fundació Galatea, a la qual pot dirigir-se qualsevol professional col·legiat, es basa en el codi deontològic del metges, no és persecutori, és d’accés voluntari i anònim i promou la rehabilitació.

Dos premis i un accèssit per a la recerca

Antoni Salvà, membre de la Comissió Tècnica Assessora de la Fundació Mutuam Conviure va ser l’encarregat de dirigir l’acte de lliurament dels Premis de Recerca de l’entitat, dotats amb 6.000 euros cadascun, als millors projectes de la convocatòria de 2018. El guanyador en la categoria d’equips professionals de centres de Catalunya va ser “Avaluació de la fragilitat i qualitat de vida en l’atenció primària. Unitat dels instruments IF-Fràgil-VIG i EuroQol-SD en pacients ATDOM i correlació amb esdeveniments adversos” de la Unitat ATDOM de l’EAP Montnegre i la Unitat ATDOM de l’EAP Les Corts-Pedralbes. En la d’equips de centres de Mutuam, el guanyador va ser “EM Line Memory com a eina de rehabilitació per a p

Premis Recerca
Premis Recerca 2018

acients que han patit un ictus”, de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona – Hospital Universitari Josep Trueta. A més, es va lliurar un accèssit, dotat amb 3.000 euros, al projecte “Prevenció de les bronco-aspiracions en l’adult major”, de la Residència Vila-seca.

La represa de la Jornada, després d’una pausa per esmorzar, la va protagonitzar una taula rodona en què sota el títol “La mirada dels diferents professionals” i moderada per Eugeni Bruguera, psiquiatre i director assistencial de la Clínica Galatea, va intervenir: el cap Servei de Prevenció de Riscos Laborals de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Rafael Padrós; la coordinadora dels Equips d’Atenció Psicos

Taula rodona ‘Mirades professionals’

ocial Mutuam Barcelona / Fundació Bancària La Caixa, Meritxell Naudeillo; la responsable de la Unitat d’Acollida del Programa Retorn del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona, Montserrat Martínez; i la cap d’Àrea de Rehabilitació del Centre Psicoteràpia Barcelona – SSM, Tina Ureña.

Finalment, Miquel Vilardell, president de la Fundació Mutuam Conviure, i Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, van cloure la jornada donant les gràcies a ponents i assistents i assenyalant la importància de la vocació, la formació contínua i els valors en el benestar dels professionals.

Podeu consultar aquí els documents de les següents presentacions:

El benestar i la salut dels professionals sociosanitaris centrarà la 13a Jornada Sociosanitària de la Fundació Mutuam Conviure

13 Jornada Sociosanitaria

La Fundació Mutuam Conviure convoca i organitza la seva 13a Jornada Sociosanitària, que enguany se centrarà en “El benestar i la salut dels professionals sociosanitaris”. L’acte tindrà lloc, el dimecres 14 de novembre de 9 a 14h, a la seu del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona.

De l’experiència de Grup Mutuam en el sector sociosanitari surt la proposta de contingut d’aquesta jornada que, amb aquesta nova edició, es consolida com a fòrum de debat entre els professionals sanitaris. Els canvis de les demandes de salut de sector, l’impacte del patiment de les persones ateses en els propis professionals, les dificultats en la cobertura de les necessitats socials des de les institucions públiques i la cerca de solucions compartides entre totes les disciplines implicades en l’abordatge de l’atenció integral del sector sociosanitari i de la dependència centraran el debat d’aquesta jornada. Banner_intranet_01

Convidem a tots els professionals que treballen en l’àmbit sociosanitari i social a acompanyar-nos un any més per intercanviar i debatre la seva experiència. Durant la jornada, es compartiran els continguts essencials mitjançant el nostre perfil de Twitter, @grupmutuam, i el hashtag #jsociosanitariaGM, amb el qual animem els assistents a comentar l’esdeveniment. Aforament limitat

 

Armengol: ‘La majoria de dolors no serveixen per a res’

Rogeli Armengol a la 1a JSS

El doctor Rogeli Armengol, psiquiatre, psicoterapeuta i metge jubilat, va intervenir en la 12a Jornada Sociosanitària amb una ponència titulada “Dolor mental: una mirada mèdica i antropològica del dolor”. L’acte, organitzat per la Fundació Mutuam Conviure, va tenir lloc al Col·legi de Metges de Barcelona.

El doctor Rogeli Armengol va voler oferir als assistents a la 12a Jornada Sociosanitària una mirada panoràmica sobre els diferents tipus de dolor que hi ha a la vida i va convertir la seva intervenció en un al·legat contra el patiment, el tema que centrava aquesta edició de la consolidada trobada de la Fundació Mutuam Conviure. ‘Som enemics del dolor i l’hem de combatre, no només perquè no ens agrada, sinó perquè la majoria de dolors no serveixen per a res’, va afirmar el ponent a l’inici de la seva exposició. Va assegurar que ‘la naturalesa no és sàvia, sinó que és el que és’, i ho va justificar explicant que només el dolor referit al moviment ens resulta útil. En canvi, va dir, no ho és el dolor visceral, que no ens serveix d’avís ni ens beneficia. ‘De vegades, es diu que el dolor ens serveix per avisar-nos i anar al metge, però no es té en compte que durant mil·lennis els sanadors, encara no metges, no podien fer res per tractar una perforació gàstrica o un còlic nefrític’, va explicar. Així mateix, va assenyalar que molts trastorns que ens poden portar a la mort o a una invalidesa no són dolorosos, com podria ser l’excés de colesterol. ‘No li va servir a l’humà primitiu i no ens serveix tampoc a nosaltres més que per anar al metge’, va sentenciar Armengol sobre el dolor.

El doctor va subratllar que la sensibilitat al dolor és variable i que això cal tenir-ho en compte en el bon exercici de la Medicina. Va precisar, a més, que els metges no poden prendre’s a ells mateixos com a models a l’hora de valorar el dolor d’un malalt. En aquest combat contra el sofriment, Armengol va afirmar que no hi ha necessitat d’utilitzar paraules diferents per al dolor referit al cos i el referit a la ment. Respecte als dolors mentals, va dir, el pronòstic i el diagnòstic són fonamentals en l’exercici de la pràctica mèdica. ‘El pacient no sap si un determinat dolor o trastorn pot ser greu, invalidant o mortal’, va recordar, tot afegint que el malat sempre té molta por i aquesta el fa patir, i que ha de ser el metge qui la dilueixi afinant el diagnòstic.

Armengol va llistar com a dolors mentals l’angoixa, la por, el pesar, l’amargor, la tristesa, l’abúlia aclaparadora, l’apatia, el tedi i els causats per l’ofensa a la pròpia dignitat, la soledat, la deslleialtat, la infidelitat o la injustícia. Alguns d’aquests, va afirmar, estan relacionats amb trastorns mentals, mentre que d’altres tenen l’origen en trastorns personals o vitals. El ponent va recordar que l’angoixa és el símptoma destacat de l’ansietat i els trastorns fòbics, i que la tristesa, el pesar i l’abúlia són afeccions doloroses presents en els diferents tipus de depressió clínica, tot i que es poden patir alguns d’aquests dolors mentals sense que hi hagi depressió clínica. El psiquiatre va voler assenyalar que ‘quan parlem de depressió estem parlant, més que d’un trastorn mental, d’un trastorn vital’.

Armengol va destacar la importància d’una prescripció adequada de medicació i va mostrar-se en desacord amb ‘l’opinió que no admet medicar els dolors que ens pot ocasionar la vida, com si aquests dolors no poguessin ser tractats i millorar la situació de persones que poden arribar a patir molt’. ‘Per què no podem medicar una intensa situació de dol conseqüència d’una pèrdua?’, es preguntava el doctor, que va assegurar que una lleugera medicació antidepressiva pot ajudar molt en aquestes situacions, si la persona ho accepta. ‘En ocasions, la rigidesa o els fonamentalismes ens poden privar d’ajudar la gent’, va assegurar el ponent en relació als metges. I encara va afegir: ‘No negaré que hi ha un abús de medicació, però també hi ha professionals que tenen opinions exagerades contra la indústria farmacèutica que els impedeixen valorar els beneficis que pot reportar’.

El ponent també va tractar en la seva intervenció els dolors associats a la consciència moral. Va començar explicant que els sentiment sobre els quals aquesta reposa són el respecte, la compassió, el sentiment de vergonya i el sentiment de culpa. Va explicar que la vergonya, en la tradició religiosa, seria el dolor d’atrició, mentre que el sentiment de culpa seria el de contrició. La distribució d’aquests dolors morals i la intensitat quan s’activen, va afirmar, és molt diferent entre les persones. Així, va explicar que hi ha persones que quan infringeixen les normes o ocasionen danys o perjudicis senten vergonya però molt poc sentiment de culpa mentre que d’altres són propícies a sentir-se molt culpables. ‘Ara bé, el percentatge de persones que senten culpa i el dolor subsegüent no és gaire elevat’, va afirmar, i va afegir que, tot i que la vergonya és un sentiment important, perquè ens impedeix molt sovint infringir danys als altres, el sentiment de culpa és més consistent i humanitari perquè desenvolupa un sagrat respecte per la vida i per la voluntat de proïsme. ‘La naturalesa no és sàvia i no sempre estem d’acord amb ella perquè, no poques vegades, ens provoca dolors innecessaris i inútils, però en allò relatiu a la consciència moral, diria tot el contrari’, va afirmar Armengol. Tot seguit, va assenyalar que si la naturalesa ens hagués dotat de més quantitat i intensitat de sentiment de culpa, la convivència humana seria millor. ‘Els conflictes, les opressions, els perjudicis i els abusos serien molt menors si la majoria dels humans tinguessin un accés més fàcil al dolor de contrició’, va cloure el ponent.

Montero: “No cal que hi hagi dany perquè hi hagi dolor”

Doctor Montero en la JSS 2017

El neuròleg Jordi Montero, Cap de la Secció de Neurofisiologia de l’Hospital de Bellvitge i creador del Grup d’estudi del dolor dins de la Societat Espanyola de Neurologia, va impartir durant la 12a Jornada Sociosanitària de la Fundació Mutuam Conviure una ponència sobre ‘Fisiopatologia del dolor crònic’. L’acte, que va tenir lloc al Col·legi de Metges de Barcelona, va reunir més de 300 professionals del sector. 

El dolor centra bona part de l’activitat dels professionals de l’àmbit sanitari, tal i com va assegurar en l’inici de la seva ponència el doctor Jordi Montero, que va urgir sobre la necessitat de tenir algunes idees clares sobre el propi concepte del dolor en el segle XXI. “Estem en un canvi d’era. No ens adonem dels canvis tan profunds que s’estan produint perquè els estem vivint”, va llançar el ponent. Va destacar com a grans transformacions l’aparició de la dona en el centre del món social, científic i professional i els grans avenços tecnològics en camps com la comunicació o la capacitat per moure’ns.

Així mateix, va assenyalar els avenços en la neurociència, amb l’aparició de la ressonància magnètica funcional, que permet veure com funciona el cervell i observar l’àrea relacionada amb el dolor, i en la neurobiologia bàsica, donat que ara és possible entendre el funcionament de les xarxes neuronals, que depèn de l’excitabilitat de les dendrites. ‘Quan repetim molt una cosa, l’excitabilitat augmenta, i això és la memòria’, va explicar Montero, que també va exposar com mitjançant l’aprenentatge es construeix el nostre cervell.

El ponent va assegurar que es pot començar a parlar amb propietat de la memòria de dolor, de com el cervell pot facilitar els sistemes que signifiquen dolor. ‘Estudiar els ritmes que hi ha dintre del cervell ens permet conèixer el llenguatge del sistema nerviós i podrem parlar-li directament’, va afirmar. Va explicar també com ‘entrem una era en què sabem que la cultura és biologia, que la cultura ens ha construït cervell’. Amb les nostres neurones mirall, va descriure, repetim el que veiem i escoltem i, llavors, és quan ho podem entendre. Així, entenem perquè imitem i, a base de repetir, fem la memòria.

Repensar les emocions al segle XXI

Després de mostrar les àrees del cervell relacionades amb les emocions, el doctor Montero va afirmar que és difícil definir-les, perquè la nostra cultura ens ha portat cap a una concepció d’aquestes que podríem qualificar de ‘monoteista’, confonent-les amb els pecats. Va assenyalar la importància d’aquestes i la necessitat de definir-les en el segle XXI. A partir d’aquí, el ponent va començar a parlar del que s’entén per dolor, posant èmfasi en el fet que ‘no cal que hi hagi dany perquè hi hagi dolor’, només cal que la nostra consciència l’imagini.

La majoria de les vegades, va explicar Montero, el dolor és agut, perquè actua com un sistema de defensa que ens avisa que hi ha un dany, i això és perfectament conegut per la neurociència clàssica. Els problemes, va assegurar, sorgeixen amb el dolor crònic, que pot durar anys i en què no hi ha evidència del dany. ‘De vegades, sensacions molt poc intenses poden ser seleccionades i amplificades de manera que se sentin d’una forma tremenda’, va advertir, tot afegint que ‘una nociocepció molt intensa pot facilitar un mal funcionament d’aquest sistema, fer que aprengui malament, de manera que aquesta sensació de dany continua sent imaginada i esdevé dolor crònic’.

Respecte pel pacient

El doctor va subratllar que fa poc que se sap que determinades zones límbiques juguen molt amb aquesta situació i que les persones que tenen hiperactivitat en aquestes zones generen amb més facilitat memòria de dolor. ‘Algunes persones es queden amb tots els dolors que passen’, va assegurar. Es tracta, segons ell, de persones que van constantment al metge, es fan un munt de proves i no els troben res, i representen un cinc per cent de la població. Va recordar que a cada especialitat hi ha dolors crònics, tot i que el 40 per cent són relatius a la pelvis, i que no tenen cura, però no maten i no deixen dormir, perquè mentre dormim no hi ha consciència. També va explicar que quan es té ansietat es pateix més dolor crònic i que algunes persones el generen després d’una experiència emocional desagradable. De vegades el dolor crònic apareix en persones que són inestables perquè han tingut models emocionalment dolents.

Malgrat el dolor crònic no respongui a un dany real, el doctor va ser taxatiu en relació a l’atenció que mereix el pacient, perquè el seu dolor és real: ‘ell s’està queixant del que nota i mereix el nostre màxim respecte’. Va assenyalar la necessitat de donar alguna solució a aquests dolors crònics, i per això cal entendre com funcionen. ‘El pacient té raó, li hem de fer cas, conèixer la seva història i acompanyar-lo’, va assenyalar. Un primer pas, va dir, és que entengui el que li passa. Així mateix, va afirmar que, després de descartar cap malaltia de base, cal aturar els tractaments innecessaris que solen portar, perquè el problema cognitiu no s’està tractant. ‘Els medicaments, en general, són poc útils i els analgèsics, en concret, no ho són gens’, va afirmar. Per això, va afirmar, s’han de fer servir mètodes com cuidar les seves emocions i aplicar-li tècniques d’estimulació, com la magnètica transcranial que, segons va assegurar, tindran un gran recorregut al segle XXI. Va recordar als assistents que el moviment és analgèsic i per això les persones amb dolor crònic s’han de moure, ja sigui d’una forma activa, passiva o imaginada, mitjançant, per exemple, la realitat virtual.

El sofriment centrarà la 12a Jornada Sociosanitària de la Fundació Mutuam Conviure

Frida Kahlo

La Fundació Mutuam Conviure convida els professionals de l’àmbit de la gerontologia i l’assistència social i sanitària a assistir a la seva 12a Jornada Sociosanitària, que se centrarà en el sofriment físic i psíquic en la gent gran. L’acte se celebrarà el 15 de novembre, de les 9 a les 14h, a la seu del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona.

La jornada, en el marc dels objectius de la Fundació, es proposa contribuir a la formació i capacitació dels professionals per tal de millorar la qualitat assistencial que ofereixen. Per això, la primera part consistirà en les ponències de dos experts de referència en el dolor crònic: el Dr. Jordi Montero, neuròleg i neurofisiòleg de l’Hospital de Bellvitge, de la Clínica Tres Torres i de la Clínica Dexeus, i el Dr. Jordi Carbonell, cap de servei emèrit del Servei de Reumatologia del Parc de Salut Mar. A la segona, prendrà el protagonisme una taula rodona en què, mitjançant les intervencions de diversos professionals d’aquest àmbit, s’oferirà una mirada transversal del sofriment físic i psíquic.

Durant la jornada, es compartiran els continguts essencials mitjançant el nostre perfil de Twitter, @grupmutuam, i el hashtag #JSSMutuam2017, amb el qual animem els assistents a comentar l’esdeveniment.