Arxius d'atenció psicològica

Berta Bover, coordinadora de l’EPAC: “Davant la cronicitat, l’objectiu principal és trobar la manera de viure amb la presència de la malaltia”.

Published on novembre 14, 2023

Negació, tristesa, ràbia, frustració… totes aquestes emocions són freqüents davant d’un diagnòstic de malaltia crònica i/o terminal. Formen part del camí per arribar a l’acceptació, tant de la malaltia com de les múltiples pèrdues que es van donant. Per acompanyar les persones en aquest procés, el 2017 es va crear l’Equip Psicològic d’Atenció a la Cronicitat. Aquest servei, format per sis psicòlogues i coordinat per Berta Bover, ofereix atenció psicològica a persones diagnosticades de malaltia crònica. En paraules de Bover: “La cronicitat és un punt i a part en la vida d’una persona, una de les situacions més complexes que ha d’encarar. Per això, oferim un acompanyament psicològic, no tant per controlar els símptomes, com per trobar la pau psicològica”

Què entenem per cronicitat?

Definim cronicitat com el període entre el diagnòstic i el resultat final, durant el qual la persona s’esforça per mantenir la salut i/o adaptar-se al deteriorament de salut derivat d’una malaltia mortal.

En la medicina, s’anomena malaltia crònica a les afeccions de llarga durada i en general, de progressió lenta. No hi ha consens al voltant del termini a partir del qual una malaltia passa a considerar-se crònica. En la majoria dels casos, ens referim a totes aquelles afeccions que tenen una temporalitat superior a sis mesos.

Els pacients ambesclerosi múltiple, ELA, Parkinson, que han patit un ictus, que tenen dolor persistent, malalties renals o amb insuficiències cardíaques són els usuaris més habituals de l’EPAC.

Com impacta emocionalment el diagnòstic d’una malaltia crònica o terminal?

La malaltia crònica i la fragilitat ens connecta amb la vulnerabilitat i la mort. La cronicitat és un camí amb múltiples pèrdues i situacions d’amenaça, incertesa, desesperació, acció, aïllament, acceptació i connexió. Una mateixa malaltia pot tenir significats diferents en funció de la persona que la viu. Varia en funció de la seva història de vida, l’edat, el moment vital, els símptomes, el pronòstic, la trajectòria de la malaltia, etc.

Tanmateix, no és només la persona amb una malaltia qui ho pateix sinó tot l’entorn familiar, qui també transita en el camí i a qui cal ajudar. Per això es parla de malaltia familiar, ja que afecta a tots els membres del sistema.

La vulnerabilitat

Darrera la vulnerabilitat hi ha una crisi on es trenquen molts esquemes. L’adaptació a una malaltia és un dol per a tothom, que es veu agreujat per alguns factors de risc. L’edat n’és un d’important. Sigui perquè és una persona gran que viu l’envelliment amb soledat, sigui perquè és una persona jove amb expectatives de vida que mai no es compliran.

L’adaptació a la vulnerabilitat és un procés que no resulta fàcil, especialment per a les dones. “Les dones, hem estat educades per donar, cuidar l’entorn i tirar amb tot, i, quan es tracta de rebre, ens costa molt. Per això, davant el diagnòstic d’una afecció crònica o terminal, és imprescindible un treball de saber què mereixo”.

Com abordem una malaltia crònica?

Algunes guerres es guanyen deixant anar. Sovint, ens agafem al control i a la lluita, esperant trobar un alleujament al malestar, però obtenim l’efecte contrari. Davant la cronicitat, l’objectiu principal és trobar la manera de viure amb la presència de la malaltia.

És com jugar al joc de la corda amb un monstre gegant, que és la malaltia. Quan més estires cap a tu, més estira el monstre cap al seu terreny. Aquí, cal preguntar-se: “i si, per guanyar, cal deixar anar?” El monstre continuarà allà, però no t’arrossegarà al seu terreny, perquè en lloc de lluitar, acceptes la seva presència.

Les psicòlogues que formem part de l’equip treballem múltiples aspectes psicològics per tal d’arribar a l’acceptació i/o adaptació de la cronicitat. Fem un treball cognitiu on abordem pensaments i creences disfuncionals, i ajudem a identificar els problemes i a descobrir formes efectives d’afrontar-los. Tanmateix, també és molt útil fer un treball més profund a través dels valors i el sentit vital. Cal treballar el JO present «qui soc ara?», envers el JO passat, «allò que era i feia».

Quins factors són clau per a l’èxit del tractament psicològic?

D’una banda, és primordial anar a la base de la piràmide i treballar un bon vincle amb el pacient, fomentant una relació de confiança i seguretat. També cal abordar les expectatives que té envers el nostre rol, aclarint que no podem canviar la situació ni el diagnòstic, però sí que podem treballar l’adaptació a la nova realitat.

D’altra banda, és fonamental un treball d’autoresponsabilitat i compromís envers el procés. Només podem ajudar una persona que està disposada a ser ajudada.

En segon lloc, cal que explorem les pors i preocupacions dels pacients, així com els assumptes pendents i la relació amb la vulnerabilitat, la malaltia i/o la mort. Es tracta d’acabar amb el rol passiu del pacient i fer que la persona que trobi la manera d’anar sortint. És un acompanyament, no una solució.

Pel que fa al sistema familiar, és clau explorar les dinàmiques familiars i fer un treball amb els cuidadors i/o sistema familiar per identificar les dinàmiques i rols familiars, fomentant una comunicació i un afrontament adaptatiu.

Prendre decisions perquè altres no les hagin de prendre

En relació amb aquest últim punt, és important parlar del Document de voluntats anticipades (DVA), en el que juntament amb la persona, indaguem quines són les voluntats davant la seva pròpia salut i/o tractament. “Què necessito jo quan s’acosti?” o “fins on vull arribar?” són preguntes clau per treballar el concepte de mort i perdre la por a parlar-ne.

Aquest document alleuja al pacient però sobretot a la família, perquè ja no ha de prendre decisions per altres, especialment, en moments tan difícils.

Creus que ha canviat la conscienciació pública sobre la importància de la salut mental en el context de la cronicitat?

Tal com defineix la OMS, la salut és un estat complet de benestar físic, emocional i social, i no només l’absència de malalties. Per la qual cosa, no hi ha salut sense salut mental.

El nostre servei es va posar en marxa l’any 2017 arrel que es va veure la necessitat d’acompanyar pacients crònics, amb un total de 485 primeres visites i 2081 visites de seguiment. Gràcies a la constància i el treball de l’equip, i a la confiança dels professionals sanitaris, finalitzem l’any amb un total de 1002 primeres visites i 2744 visites de seguiment.

Aquestes dades confirmen l’augment de la demanda del servei i del nivell de conscienciació de la importància de la salut mental. Veiem que hi ha una normalització d’aquest tema no només en el context de cronicitat, sinó en qualsevol procés vital.

Com es pot accedir a l’EPAC?

L’equip està situat als Centres d’atenció primària del Gironès, Pla de l’Estany, la Selva interior i la Garrotxa. Des del 2021, també ens trobem a l’equip PADES de Girona. El circuit principal de derivació és a través del personal mèdic de capçalera, l’equip d’infermeria i/o treballador/a social.

L’EPAC va adreçat a persones amb un diagnòstic de malaltia crònica i/o avançada així com a les seves famílies i/o cuidadors principals que requereixin atenció psicològica. Les visites són presencials, a les àrees d’atenció bàsica, o al domicili de pacients fràgils que no poden desplaçar-se al CAP. Paral·lelament a l’atenció individual, també realitzem grups terapèutics enfocats al dolor i la Covid persistent, així com a la persona cuidadora.

Berta Bover, Coordinadora Equip Psicològic d’Atenció a la Cronicitat

L’EPAC del Grup Mutuam: l’abordatge del dolor des de la vessant emocional

Published on octubre 20, 2021

El dolor és quelcom que acompanya l’ésser humà des del seu origen i ha despertat en ell la necessitat d’alleugerir-lo apel·lant a totes les formes i recursos de què ha disposat al llarg del temps.
En parlar de dolor, hi ha una tendència generalitzada a associar-lo a una o diverses parts del cos i a una interferència negativa en les seves funcions. L’Associació Internacional per a l’Estudi del Dolor defineix el dolor com: «Una experiència sensorial i emocional desagradable, associada a una lesió tissular real o potencial o inclús descrita en termes que evoquen una lesió d’aquesta índole».
La queixa que expressa el o la pacient està referida al dolor real, que sovint l’invalida significativament en la seva vida diària, encara que no sempre existeix una lesió física o traumàtica que en sigui responsable. L’ambigüitat respecte d’on és el dolor es fa evident i el seu tractament ha d’abordar-se de manera integral.

L’experiència emocional dolorosa és expressada a través del cos, que parla mitjançant símptomes. Podem, doncs, comprendre la importància que té considerar el paper que juga l’estat emocional de la persona i la necessitat de considerar el factor psíquic en el seu tractament.
Quan el dolor físic irromp, sorgeix l’interrogant sobre què passa o quina n’és la causa. Quan la resposta es demora, sense l’alleujament corresponent, és factible que s’instal·li la incertesa, que acompanya el subjecte en la cerca de resposta. Parlem d’una incertesa davant la falta de significant que posi nom, que aclareixi quina és la malaltia que s’expressa mitjançant dels símptomes.

A partir d’aquí, es desencadenen accions singulars, des de tractar de posar-hi remei d’acord amb experiències anteriors que guarden alguna similitud amb l’actual a la cerca d’informació, de consells, o bé, de la veu del metge, que s’espera que aporti llum al problema. Si aquest últim pot posar nom a la malaltia, dóna una resposta a l’interrogant, en alguns pacients sol produir un «saber» que tranquil·litza i, en el millor dels casos, obre pas a la cura, mitjançant tractaments indicats, sense grans conseqüències. Però aquest alleujament és transitori, especialment quan persisteix en el temps i la malaltia es converteix en crònica. La temporalitat de la malaltia la resignifica amb el terme ‘crònic’ i, a la vegada, la redimensiona de manera singular per a cada subjecte, ara malalt.

L’òrgan posa veu al silenci, s’imposa mitjançant el dolor físic, i aquest s’enllaça amb el dolor psíquic, que de manera conscient o no afecta l’estabilitat emocional de qui el pateix. La intervenció del psicòleg/oga en aquest procés és de suma importància, perquè contribueix a abordar el seu tractament des de l’afectació emocional que provoquen els símptomes físics, facilita alleugerir l’ansietat que produeix el dolor i la incertesa, ajuda a atenuar els símptomes físics associats i acompanya en el procés de reelaboració de la malaltia evitant un major patiment.

Atenent aquesta necessitat, fa més de quatre anys que l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona va decidir apostar per la creació de l’EPAC, l’Equip Psicològic d’Atenció a la Cronicitat, format per set psicòlogues.

Nora Gladis Cavarischia

Psicòloga de l’EPAC

Grup psicoterapèutic post-covid

Published on setembre 28, 2021

En espera d’una definició sobre la COVID persistent (o Long COVID) per part de l’OMS, ens hem trobat amb professionals sanitaris que estan vivint símptomes persistents de la malaltia, amb el malestar emocional que això els suposa. Arran de rebre algunes demandes a nivell individual i adonar-nos que es tractava d’una situació estesa, vam decidir oferir un grup psicoterapèutic per a professionals sanitaris que estiguessin patint les seqüeles persistents de la COVID.

Aquest grup es va iniciar l’1 de desembre i continua vigent actualment per tal de donar resposta a una demanda que es manté. En un principi, funcionava de manera individual, oferint un acompanyament psicològic a professionals que, arran de contraure el coronavirus, han arrossegat seqüeles a nivell orgànic, cognitiu i emocional. Posteriorment, va evolucionar a un acompanyament grupal per tal de potenciar l’ajuda mútua.

L’afectació representa un problema de salut emergent, ja que aquests símptomes han ocasionat un fort impacte sobre la seva qualitat de vida. A més a més, el pronòstic a llarg termini és desconegut. També hi ha repercussions emocionals -ansietat, insomni, depressió, irritabilitat, etc.-, que tenen un impacte en la seva salut mental.

El grup psicoterapèutic que els proporcionem té una freqüència setmanal i és en format obert. Inicialment els professionals eren tots treballadors i treballadores de l’Hospital Josep Trueta, però després es va ampliar a professionals d’atenció primària i derivats des de la Unitat Bàsica de Prevenció (UBP). La majoria de les persones que participen en el grup són dones i les professions de les participants són: infermeres, metgesses, auxiliars d’infermeria i administratius.

L’objectiu del grup és tenir un espai de ventilació emocional en el qual puguin expressar i compartir la seva vivència i assolir una millora de la simptomatologia emocional derivada de la situació. Alhora, pretenem també facilitar el treball de les emocions dins del grup i assolir una certa capacitat d’autoanàlisi, oferir estratègies d’afrontament adaptatives, de reducció de l’estrès, i oferir i potenciar eines i píndoles d’autocura amb la finalitat d’assolir una millora de la malaltia i de la seva qualitat de vida.

A l’espai grupal els pacients són convidats a explorar les seves emocions, expressar-les i comprendre-les. Les persones que vénen comparteixen el sentiment d’haver estat desateses pel sistema, no reconegudes i poc validades i, dins de la dinàmica grupal, han pogut sentir-se reconegudes, han compartit coneixements sobre la malaltia, recursos per fer-li front i han pogut sentir-se validades. Les sessions estan enfocades a compartir la pròpia experiència, a validar la vivència i a ser escoltades sense judici.

Després d’unes setmanes de descans per vacances, aquest final de setembre, es reprenen les sessions per seguir oferint un espai per a la validació, acompanyament i autocura dels i les professionals.

Clara Fraguell i Hernando

Coordinadora EAPS Mutuam Girona

Avui aprendrem una nova paraula: coronavirus

Published on març 31, 2021

En aquest darrer any la vida ens ha canviat per complet. Són molts els infants que han integrat en el seu vocabulari paraules que mai havien pronunciat: coronavirus, pandèmia, mascareta, EPI, grup bombolla, etc. Són molts també els infants que han deixat de banda la seva espontaneïtat en abraçar, en fer petons, en relacionar-se amb desconeguts o, simplement, en agafar qualsevol objecte que els cridi l’atenció.

Els hem canviat nombrosos valors ja integrats i han sentit de ben a prop la por i, malauradament, alguns també la mort. Saben que el coronavirus fa que ens posem malalts i també que puguem morir, però no acaben de comprendre perquè ha aparegut a les nostres vides; i els adults tampoc sabem molt bé com explicar-los-ho. El que sí saben és que el món s’ha capgirat!

Tal com diu la Carla, de set anys, el coronavirus és “una merda”, ja no pot jugar amb tots els companys i a classe no pot compartir l’aigua ni l’esmorzar. La Jana afegeix que és un “fàstic”, i explica que fa poc va ser el seu aniversari i només va poder convidar sis amics. L’Ona fa uns dies deia que tenia molta por. La seva mare va morir fa un any i no vol perdre també el seu pare, és per això que, amb tant sols sis anys, és ella qui controla què fa i si porta mascareta. L’Àlex ha perdut les dues àvies amb pocs dies de diferència. Està enfadat amb la malaltia però també amb els adults perquè tant sols parlen de la Covid i això fa que no pensi en una altra cosa i que a les nit tingui malsons. Ja no vol que a casa mirin les notícies i té por de morir “de cop”.

Tanmateix, el món dels adults no s’escapa tampoc a tot aquest trasbals. El tabú sobre la mort que fins ara teníem massa present per tal de protegir els infants s’ha esmicolat en mil bocins. Sense ser-ne conscients hem passat d’amagar la mort, fins i tot quan era necessari tenir-la present, a parlar-ne massa sovint, gairebé a diari. Estem enganxats a les notícies que ens ofereixen dades sobre els nous malalts, els ingressos a les UCI o la mortalitat en les darreres 24 hores, els alertem que no toquin això o allò, tot indicant-los que es rentin sovint les mans… En definitiva, els estem transmetent tot un seguit de missatges que els connecten de forma constant amb la mort i els atemoreixen.

Ara ens pertoca cercar aquell punt mig, entre la consciència de la mort i un abordatge amb serenor. I tot aquest desgavell ha irromput també amb força en el sector sanitari de l’acompanyament al final de la vida. Fa 25 anys que em dedico a les cures pal·liatives i, amb molts del meus companys, tenim -entre d’altres- l’objectiu d’humanitzar la mort, però el Covid 19 ens ha complicat molt aquesta tasca. Conceptes com la proximitat, el contacte físic, la tendresa o l’afecte queden relegats en segon terme; prenen importància una vestimenta protectora que ens distancia del malalt, una comunicació no verbal no permesa, una limitació de les visites dels familiars o del temps d’estada, tant durant el procés de malaltia com en els moments finals. Ens coarta els acomiadaments i, posteriorment, el suport d’amics i família en el procés de dol. La mort es viu en soledat i el dol, massa sovint, també.

Aproximació des de la distància

Així mateix, ens ha calgut capgirar també la manera d’atendre; reinventar-nos. Un reinventar que implica humanitzar i apropar-nos des de la llunyania. Partim, doncs, del valor ja sobreentès d’informar el menor i fer-lo partícip de tot el procés, en funció de la seva edat i grau de maduresa. En aquests sentit, tenint presents els seus desitjos i el nivell d’integració del concepte de mort, ha calgut potenciar tots els recursos al nostre abast, tant externs com propis de l’infant, per permetre que puguin traspassar els límits que la situació actual ens imposa i expressar el seu darrer adéu.

La tecnologia que sembla que sovint en aïlli de les persones, en aquest cas, ha estat una bona aliada apropant els més petits al pacient. En Martí parla cada dia amb la seva mare: li diu bon dia al matí i un últim adeu abans d’anar a dormir. En Pau sabia que la seva tieta no podia parlar a causa de la debilitat, però sí que podia escoltar-lo. Per això, al llarg de deu dies, va cercar un moment per gravar-li un àudio o un vídeo expressant tot allò que desitjava dir-li, i sabia que d’aquesta manera ella sentia la seva presència. En altres casos el nen ha manifestat allò que desitjava a través dels familiars que sí que han pogut estar al costat del pacient. La Laia no va poder anar a l’hospital a veure la seva àvia, li havien explicat que no podia fer un adéu explícit tot i que s’estava morint, i va decidir fer-ho a nivell simbòlic. Mitjançant la seva mare, li va entregar la sabatilla de ballet que ella li havia regalat quan va iniciar aquesta activitat extraescolar; volia que la tingués sempre amb ella, anés a on anés. En Jan va preferir fer un dibuix amb un cor enorme ple de colors, que expressava com l’estimava; i el Raül, una carta.

Quan parlem d’acomiadament hem de reforçar en l’infant la idea que aquest no és un acte puntual, que són molts els moments al llarg de la vida en els quals ja ha expressat la seva estima i valor, i el seu familiar ho sap. De vegades no calen paraules, molt sovint coneixem què sap l’altre sense necessitat de dir-ho. I és això el que hem reforçat en aquells infants que, per les circumstàncies dels esdeveniments, no han pogut estar allà o fer-los arribar els seus missatges de forma explícita, implícita o simbòlica. D’alguna manera, tots els moments al llarg de la vida persisteixen en l’ara. Sigui com sigui, cal facilitar aquest acompanyament i un acomiadament que ajudarà en el procés de dol posterior.

Tanmateix, aquest reinventar-nos no s’atura aquí, també han calgut pautes adaptatives per la restricció de rituals post mortem o funerals postposats. I, en el dol, l’infant a més a més necessita expressar i compartir el dolor, la pena incrementats per aquesta situació complexa. Cal validar els seus sentiments i donar-li espai per tal que ho faci: permetre que plori, manifesti ràbia o impotència; que pensi una estona en la persona estimada i el que significava per a ella, facilitar els records i parlar d’ell/a sempre que ho desitgi. També hem d’identificar la culpa de no haver pogut estar al seu costat físicament i reforçar les limitacions que ha posat la crisis sanitària, la qual s’escapa al seu/nostre control.

L’abordatge del dol en un nou context

En aquest procés l’actuació terapèutica no ve limitada per la pandèmia, però aquesta sí que ha provocat uns canvis substancials en el dol: nens amb múltiples pèrdues, un suport més minvat pel desgast al llarg d’aquest darrer any o un augment de la simptomatologia de base, especialment el temor a perdre a altres persones o a la pròpia mort. En aquests casos cal incrementar la intervenció amb tècniques ajustades a la seva maduresa, alhora que cal potenciar els recursos dels familiars per tal d’acompanyar-los i comprendre’ls.

Amb la Clara, vam fer un diari en el qual escriu les coses importants que no vol oblidar quan creixi, perquè sap que amb els anys els records poden variar una mica.

L’Ona ha decidit dibuixar la seva mare i l’ha col·locat a un costat del sofà del menjador de casa i, quan sent una gran enyorança, seu ben a la vora i tenen grans converses. Per contra, amb l’Àlex, continuem treballant la por, que ara ja diu que és menor. Més enllà dels símptomes, la permanència, el no oblidar -siguin quines siguin les creences familiars-, faciliten anar integrant la pèrdua amb el convenciment que aquella persona persistirà sempre amb ells, ja sigui en els records, en el pensament o en el cor.

Fa un any, vam aprendre una paraula nova, una paraula que als infants no els agrada però amb la qual estan aprenent a conviure. A nosaltres ens pertoca fer-la humana, assequible i que quan ens toqui de ben a prop puguem viure-la amb la major serenor possible.

Silvia de Quadras

Psicòloga

EAPS Mutuam Barcelona – Fundació la Caixa

El dol en adolescents: pèrdues en el trànsit cap a la vida adulta

Published on febrer 3, 2021

La psicòloga de l’Equip d’Atenció Psicosocial Mutuam Barcelona – Fundació la Caixa, Sílvia de Quadras, va impartir una sessió clínica, en el marc de les formacions que la Fundació Mutuam Conviure organitza per a professionals del Grup Mutuam, sota el títol ‘Trets diferencials del dol en adolescents’. En aquest article recull les idees principals de la seva exposició.

Totes les persones, tard o d’hora, han d’afrontar la mort d’un ésser estimat i transitar per un procés psicològic d’assimilació, acceptació i integració de la pèrdua que coneixem com a dol. En el cas dels adolescents, aquest procés adopta unes característiques específiques d’acord amb l’època de canvi en la qual es troben immersos.

Des de sempre l’adolescència ha estat descrita com una època de canvi, un període de reorganització de les vivències acumulades fins el moment, de turbulències, d’incerteses i de descoberta. Un temps d’oscil·lacions i temptatives dirigides cap a la construcció d’una nova identitat i d’un nou coneixement d’un/a mateix/a. És una època de transició entre la infantesa i l’etapa adulta; tot i que no homogènia ja que es parcel·lada en dominis i cada infant ho fa a diferent ritme. Per tant, per tal de comprendre l’adolescència hem de considerar-la producte no només de la seva condició des d’un punt de vista físic i maduratiu, sinó també del context social en el qual es dona.

Les persones assolim en aquesta etapa la maduració cognitiva, adquirint el pensament abstracte, formal i lògic, el raonament hipotètic i la capacitat d’elaborar processos metacognitius. A nivell pràctic cal dir que tota aquesta maduració implica, d’una banda, la seva capacitat de transcendir de la realitat de l’aquí i ara i, de l’altre, la de reflexionar sobre les estratègies per poder solucionar un problema. La capacitat de distingir allò possible d’allò real permet als adolescents discernir entre com és el món adult i com pensen que hauria de ser, la qual cosa comporta una posició idealista i una actitud crítica respecte del funcionament social. En conseqüència, una característica de l’adolescència és la tendència a discutir com una forma d’expressar la nova capacitat d’anàlisi; mentre que la utilització de la ironia i del doble sentit en les converses és, en canvi, una forma de manifestar les noves habilitats cognitives.

En la seva cerca de la identitat els i les joves estableixen una nova relació amb ells mateixos, amb els altres i amb el món, en la qual juguen un paper fonamental aspectes com l’autoconcepte i l’autoestima, és a dir, la representació que es fan d’ells mateixos en considerar les seves competències respecte el grup d’iguals i la valoració dels seus atributs a partir d’un sentiment que pot anar des de l’estima fins al menyspreu. L’autoestima, doncs, ve determinada, en general, per l’opinió dels altres significatius i per l’autopercepció d’eficàcia en les nostres actuacions. En l’etapa adolescent, el més important en aquest sentit és l’aspecte físic i l’acceptació per part del grup d’iguals, que són ara un dels principals referents, ja que les figures parentals són relativitzades.

La idealització de la mare/pare que confereix poder, veritat i autoritat durant l’edat infantil queda relativitzada com a conseqüència del fet que l’adolescent amplia el seu horitzó relacional, avalua la realitat de manera crítica i pot adoptar diferents punts de vista en l’anàlisi de les figures parentals. Es per aquests fet també que en aquesta etapa s’observa l’aparició de tensions o conflictes amb ells i amb les figures adultes en general. Recordem que aquesta etapa implica fer-se grans i, per tant, assumir l’autonomia respecte a la família, distanciament dels pares i apropament als companys com agents de socialització. Reclamen autonomia i privacitat envers als pares, però existeix encara una dependència centrada en la necessitat i la influència davant de situacions concretes, pel que podríem dir que no els volen ni massa a prop ni massa lluny.

Pel que fa als grups d’iguals, s’hi produeix un sentit de pertinença i d’identificació, ja que aporten, entre d’altres, referents, autonomia i confiança en el procés d’emancipació, així com diferents tipus d’aprenentatges.

En tot aquest context, posem ara atenció en la pèrdua. Podríem afirmar que el dol de l’adolescent és similar al de l’adult quant a procés i característiques. Aleshores quin són els trets diferencials en el dol? Un dels principals fets diferencials és el trencament del seu món extern en un moment de caos intern, produint un sentiment d’incertesa absoluta i de no saber “cap on tirar”. En aquest moment d’incertesa els referents són de gran importància, però el sentit de pertinença es queda fragmentat, especialment en els casos en què el vincle de referència i seguretat l’aportava el progenitor difunt.

Altrament cal recordar el distanciament amb l’adult, que provoca que no recorrin als pares en cerca d’ajuda, ja que segueixen reclamant la privacitat i autonomia; però tampoc disposen del grup d’iguals ja que hi són però no s’hi senten compresos i volen evitar “ser diferents” o, com ells expressen, “fer pena”. Es per això que sovint passen el dol fent veure que “no passa res” i gestionant les emocions en una gran soledat.

Una conseqüència d’aquesta manca de referents és que, tot i que les preocupacions que puguin tenir aquests joves en cas de pèrdua siguin també similars a les que pugui tenir un adult -el patiment, els problemes futurs, el desenvolupament de la vida sense la persona que ha mort o la situació econòmica-, l’expressió d’aquestes serà possiblement diferent -per exemple, mitjançant les xarxes socials i de forma pública, en comptes de fer-ho amb els grups d’iguals, com seria propi a la seva edat.

En aquests camí entre el nen i l’adult, els adolescents volen ser informats com els adults, ser respectats en els seus principis i sentir-se partícips, assumint un rol actiu i no pas secundari en la situació, però els mancaran les eines adequades per la falta de maduresa. Aquest fet derivarà en una simptomatologia emocional específica, com patir una tristesa constant no expressada, retraïment, temor, ira o culpabilitat; sentiments que necessiten ser validats. Així mateix, poden presentar una simptomatologia física limitant, com ansietat extrema, dolor abdominal, mal de cap o altres dolors inespecífics. Pel que fa al seu comportament, poden mostrar-se irritables, desafiants, antisocials i, fins i tot, agressius com una manera de fugir endavant i evadir-se. Tanmateix, necessiten d’un adult que els protegeixi. És habitual també que, després de la pèrdua, es produeixi una baixada del rendiment acadèmic relacionat amb la falta de concentració, ja que l’adolescent ha d’invertir el seus recursos a gestionar el dol i a entendre’s a ell mateix. Altrament, és normal que durant aquest procés els sorgeixin idees ambivalents, sentiments contradictoris i oscil·lacions.

Per tant, podríem concloure dient que, malgrat que el procés de dol sigui similar al del adult, els trets diferencials esmentats en l’article fan que els adolescents siguin especialment vulnerables, amb risc de derivar en un dol complex. Cal subratllar la importància dels grups de dol integrats per adolescents en situacions similars, en els quals els i les joves poden desenvolupar un sentit de pertinença, trobar-hi comprensió i establir aliances. El grup mateix serveix com a instrument de canvi. L’escenari grupal és la eina terapèutica essencial per a la prevenció i/o intervenció davant aquests tipus de dol.

Sílvia de Quadras

Psicòloga

EAPS Mutuam Barcelona – Fundació la Caixa

Teresa Morandi: “Els equips sòlids, que saben on van, han pogut navegar i continuar cuidant dels pacients, dels professionals i del propi equip durant la pandèmia”

Published on octubre 29, 2020

Psicòloga especialista en Psicologia Clínica, psicoanalista, docent i supervisora d’equips de salut i salut mental, Teresa Morandi ofereix suport als professionals dels PADES del Grup Mutuam des de fa 3 anys. També col·labora amb la Fundació Galatea, des d’on ha pogut comprovar l’impacte emocional de la crisi de la COVID-19 en les professionals.

Sembla que el tema de les cures “està de moda”. Què en pensa algú que fa 30 anys que es dedica a la salut psicosocial de les persones?

Sens dubte, el tema de les cures no és una qüestió nova al camp sanitari, tot i que sembli que s’acabi de descobrir. Fa molt de temps que parlem de tenir cura dels professionals, però molt poques persones i molt poques institucions han comprès la qüestió. Des del camp de la psicoanàlisi, entenem que l’ésser humà no és només un organisme biològic, sinó que és també un ésser psicosocial i pot ser afectat en aquest aspecte. Tanmateix, persones i equips professionals que treballen amb la malaltia i la mort, amb situacions de molta complexitat, estan especialment exposats a un important risc subjectiu, emocional, físic i social. Per tant, és important interrogar, posar paraules a tot allò que les implica, les afecta com a humans que assisteixen a humans: la relació amb pacients i famílies; el patiment; els vincles amb els companys, amb d’altres equips, amb la institució…

De quina manera se’ls pot cuidar?

Primer cal dir que, per cuidar, un ha de poder cuidar-se, reconèixer la pròpia subjectivitat i la de l’altre, i que et reconeguin. També es important la manera com es construeix l’equip perquè, segons com, pot ajudar a la qüestió del tenir cura o bé convertir-se en una font d’ansietat i malestar. Cal una transferència de treball entre els integrants, que els vincles i responsabilitats siguin clars, per no augmentar les dificultats de la tasca assistencial. La cohesió d’un equip interdisciplinari fa que pugui assumir –sense danys importants– una situació de crisi com la que estem vivint amb la COVID-19. Una altra forma de cuidar-los és que puguin tenir continuïtat en el lloc de treball, que disposin de veu en l’organització de la clínica, que se’ls ofereixi la possibilitat de formar-se i fer recerca, de tenir espais de supervisió/ reflexió… Qüestions que, a més del benefici per a cadascú, incideixen en l’eficàcia i eficiència professional, amb menys cansament, menys malaltia i més satisfacció i creativitat.

Què ens ha passat amb la pandèmia?

Que tots estàvem davant d’un “tsunami” i tots podíem patir el mateix, és a dir, ens va enfrontar a la pròpia vulnerabilitat. Quan s’està preparat per ajudar els altres en la seva vulnerabilitat, en certa manera, subjectivament, sembla que en disminueixi la pròpia. Però, davant la pandèmia, els professionals havien d’acompanyar amb riscos, i era fonamental cuidar-se i ser cuidats, protegits, i no sempre s’ha aconseguit. Això ha despertat moltes inquietuds, malestar, por i desconcert, i ara és moment de donar-los lloc. També va ser difícil compatibilitzar la feina amb tenir cura de les seves famílies, nens, parella, pares, sogres… en una professió cada vegada més feminitzada. Tot això és un trasbalsament molt gran, viscut amb angoixa, sobretot en el primer moment.

Quines eines has observat que hagin fet sevir els professionals per cuidar-se i gestionar aquesta situació?

A nivell personal, cadascú té el seus recursos. Els equips sòlids, que saben on van -perquè porten anys d’escolta de la seva subjectivitat i la dels altres que atenen- han pogut navegar i continuar cuidant dels pacients, de si mateixos i del propi equip. En general, i tot i que en un primer moment va ser molt difícil, una eina que van fer servir va ser aturar-se un moment i pensar què feien (en aquest sentit, val la pena subratllar que l’etimologia de la paraula cura és pensar). A la majoria de professionals sanitaris els costa molt, perquè viuen en la “urgència”. I és inevitable el conflicte i la queixa però, quan es pot posar en paraules i compartir amb l’equip, ajuda a descobrir noves alternatives. Per això sempre dic que no hem de tenir por de la queixa dels professionals. No hi ha cap dubte que aquesta situació ha creat malestar i un gran cansament, però saber on estàs, com estàs i quines són les dificultats que tens al davant, i amb qui comptes, és una eina fonamental.

Cal que els equips demanin suport extern?

Hi ha professionals i equips que compten amb ajuda des d’abans de la pandèmia. Ara tothom ha estat sacsejat per ella -es impossible no estar-ho- , i pot ser que es demani més, perquè han sentit que funciona un suport que sostingui i permeti obrir portes al saber què fer amb el que fa mal. Persones i equips que tenen ajuda, que accepten que són vulnerables, conscients que no ho saben ni ho poden tot, que es qüestionen i es formen permanentment, han resistit millor. Un altre suport important està en donar resposta al tema del cansament, del sobreesforç per manca de diferents professionals, lligat a la situació en què es troba el sistema sanitari des de les retallades, i això es alguna cosa que les institucions han d’escoltar i resoldre, perquè es part de la seva responsabilitat el cuidar als que cuiden.

Molts professionals expliquen que ha estat després del moment més agut de la crisi, quan han pogut fer una pausa, que han emergit més emocions.

En aquells moments jo insistia als equips per mantenir les nostres trobades, perquè les emocions hi eren, i vàrem comprovar que minvaven quan ens reuníem de manera virtual. Evidentment els equips, com les persones, no són tots iguals; hi ha diferències i també a l’hora de parlar. En el programa de telesuport a professionals de la Fundació Galatea en què he estat col·laborant, alguns consultaven en el moment àlgid, però d’altres ho feien després del “tsunami”, i és lògic. En tota situació humana, quan et trobes en el moment més crític, et veus impulsat a resoldre coses. A posteriori, és el moment per preguntar-se a un mateix què ens ha passat, què hem sentit, què fer amb el que ens ha passat…

I què us han explicat en aquestes sessions?

Tot i que hi ha hagut qüestions personals -dols no resolts, conflictes amorosos, morts properes…-, moltes tenien a veure amb la por al contagi, l’angoixa davant tanta mort, així com amb les condicions de feina i les relacions amb el seu equip. Durant la voràgine tothom va remar a una, però després han tornat a sorgir les divergències, que si no es treballen es converteixen en mala maror. Per això, després de la situació traumàtica hem d’estar atents a la importància del tenir cura.

Hi ha professionals que diuen que no en volen parlar perquè no ho volen reviure.

Sí, la negació és una defensa i a vegades funciona, però una de les característiques de les situacions traumàtiques és que, encara que tu no ho vulguis, ho revius de diferents maneres. S’ha de tenir en compte que allò inconscient també funciona i produeix diversos símptomes, com malsons, problemes amb el menjar, relacions conflictives amb la parella, amb els fills, a la feina, estudi, etc.

Què els recomanaries, doncs?

Parlar per parlar o emmudir no és la qüestió, sinó que, en cas que funcioni una escolta qualificada, cal demanar ajuda, que no avanci el patiment i, fins i tot, que es produeixi una modificació subjectiva, una altra manera d’abordar les coses de la vida. I, més que recomanar, entenc que cadascú sap trobar allò que li porta plaer.

Quin paper han de jugar els vincles socials en aquestes cures?

Amb tot el tema de les mesures de protecció enfront de la COVID-19, s’ha parlat de distància social, però jo prefereixo dir-ne distància física, perquè el contacte subjectiu i social no el podem perdre. Això no necessàriament implica estar a prop de l’altre ni fer-li petons i abraçades. Hi ha moltes maneres d’apropar-se als altres. La solidaritat ha funcionat en molts aspectes, i hem de veure les coses positives que hem après d’aquesta situació. Hem de rescatar el fet que som vulnerables, que necessitem cuidar-nos i necessitem els altres. Els vincles socials són molt importants, ens constitueixen com a éssers humans i ens faciliten afrontar situacions com la que vivim.

Com creus que viuran els sanitaris una segona onada forta?

Pot ser molt dur… Penso que les institucions haurien d’ajudar-los més; són material sensible i s’han de cuidar perquè no emmalalteixin. Alhora, almenys des de la meva experiència, ells s’estan preparant per continuar, però tenen por que es repeteixin situacions com les que ja han viscut i volen més ajut. Els professionals estan responent però tampoc es pot estirar tant la corda.

Està molt estesa entre els sanitaris la percepció que ells han fet un sobreesforç però que, en canvi, la societat no ha après cap lliçó i que no hi ha prou consciència per evitar una nova situació crítica.

És un tema complicat. Efectivament han fet molt i, en la queixa penso que hi ha part de veritat, que hi ha gent molt desagraïda, però no tota la societat és així. Quan les coses no van bé és inevitable intentar trobar un “culpable”, i potser n’hi ha més d’un, perquè la situació és molt complexa. Els governs no van ser molt clars, el desconcert era evident. Els mitjans de comunicació tampoc no han ajudat difonent casos puntuals de conductes d’algunes persones o grups com si fossin generalitzades. Hem d’anar amb compte amb les sensibilitats ferides, perquè tots hem de fer-nos càrrec de les nostres responsabilitats.