Lizárraga: “Tot el que sigui recuperar múscul i disminuir greix suposarà, hormonalment, fisiològicament i funcionalment, ser més joves”

La importància de la nutrició i l'activitat física quan un és fa gran

En el marc de la 26è Curs de Formació Mèdica Continuada, la doctora M. Antonia Lizárraga, especialista en medicina de l’esport del Campus de l’Alimentació Torribera (UB), va impartir una xerrada sobre ‘Necessitats nutricionals en el vell actiu’.

Aquesta assessora dels serveis mèdics del F.C. Barcelona va exposar en quina mesura les estratègies d’exercici físic i d’adaptació de la dieta es relacionen amb el deteriorament fisiològic i la pèrdua de factors anabòlics associats a l’envelliment. Lizárraga va afirmar que, “si fins ara hem recomanat a les persones que vagin a passejar, ens hem adonat que si volem revertir alguns dels canvis de l’envelliment o optimitzar l’edat biològica de l’individu, hem de ser una mica més agressius, per fer múscul”. Per a això, cal introduir al cap del pacient la necessitat d’un treball i una dieta específica, explicà.

Malgrat la influència dels gens en l’envelliment, la doctora assegurà que està comprovat que la genètica no és tan determinista com es creia i que, segons el nostre estil de vida, silenciarem o expressarem els gens. Què podem fer, llavors, per endarrerir el que sabem que passarà, com la pèrdua de massa muscular, la resistència insulínica, etc.? Lizárraga va recordar que mantenir l’homeòstasi (nivell de glucosa en sang, tensió arterial, pH…) és mantenir la salut i que, si no en som capaços, apareix la patologia. L’exercici físic, mitjançant un mecanisme anomenat ‘hormètic’, és a dir, que produeix un dany que pot ser beneficiós, ajuda molt a mantenir-la, explicà, però és necessari un estímul d’una certa intensitat. Aquesta dosi d’estímul l’hem de variar d’acord amb les característiques de la persona, de manera que després de l’exercici es produeixi la supracompensació, va afirmar la nutricionista. I advertí que “no perquè aquesta tingui una edat avançada la dosi ha de ser necessàriament baixa”.

L’edat ho posa més difícil

La resistència anabòlica és la resistència del múscul a créixer i, segons la ponent, “al múscul d’una persona gran, cal parlar-li més alt”. Va explicar que tant l’estímul físic com l’adaptació de la dieta s’han de dissenyar molt bé i que, donada la fisiologia d’absorció de l’ancià, el que mengi després de fer exercici ha de ser de fàcil digestió perquè arribi ràpid al component muscular. “Després hi ha d’haver el descans i el son, que és molt anabòlic, tot i que en les persones grans es va perdent”, afegí.

Lizárraga va explicar que, entre els paràmetres de què disposen els metges per mesurar l’envelliment, hi ha la longitud dels telòmers i que aquests, mitjançant la restricció calòrica i l’exercici, es poden allargar. Va alertar que nens i adolescents tenen malalties que abans eren d’adults, i amb això pot ser que ens trobem amb generacions amb esperances de vida inferiors a les dels seus pares. Aquest fenomen, va dir, està molt relacionat amb l’augment del greix i la disminució del múscul. “Hauríem de buscar màxims de massa muscular en edats primerenques, perquè després es va perdent”, aconsellà la ponent.

No és qüestió de força

L’especialista en medicina de l’esport va recalcar la importància del múscul no només per a la força, també per a la immunitat, el control de la glucosa, de la inflamació i de tot un seguit d’hormones: “tot el que sigui recuperar múscul i disminuir greix, serà hormonalment, fisiològicament i funcionalment ser més joves”. I, per això, va assenyalar la necessitar de buscar estratègies per vèncer la resistència anabòlica a crear-ne. Malgrat que, tal i com va reconèixer, no hi hagi factors favorables a la generació de múscul en les persones grans, Lizárraga va assegurar que es poden millorar aspectes com el nivell d’hormones del creixement, que “és un bon reflex del que ens recanviem cada dia”. “De vegades, ens estem equivocant fent que els pacients perdin molts quilos, ja que si això no va acompanyat d’exercici, potser acaben perdent la massa muscular que tenen”, alertà. El que cal fer, doncs, és reduir el greix de l’abdomen i convertir-lo en component muscular. La doctora va explicar que el greix d’aquesta part del cos és metabòlicament perillós, però que també és el que més ràpidament es mobilitza amb l’exercici.

L’índex de massa corporal és un indicador que s’utilitza sovint perquè, segons Lizárraga, és senzill de fer, però tampoc no ens dóna gaire informació metabòlica, així que hem de buscar altres eines. “Hi pot haver gent que tingui un pes normal però no sigui saludable, perquè no té múscul, sinó greix”, assegurà la ponent, que afegí també que el greix subcutani no té la mateixa repercussió metabòlica. En canvi, “hi ha persones obeses que són metabòlicament saludables, perquè tenen el greix a un lloc adequat i tenen múscul”. La doctora va aclarir que el que mengem no és metabolitzat igual per totes les persones, que un jove pot ingerir una quantitat important de carbohidrats i el seu cos sabrà distribuir-la, mentre que hi ha perfils de pacient molt poc flexibles metabòlicament.

La sarcopènia és la pèrdua de massa muscular i, quan a aquesta se li afegeix l’acumulació de greix a l’abdomen, es produeix l’obesitat sarcopènica. Lizárraga va explicar com el greix dificulta fer múscul i aquest no pot funcionar correctament, afavorint que allò ingerit es converteixi en greix. Molt greix acaba entre els òrgans i fa que funcionin menys eficientment. La gent en aquesta situació, va afegir, també sol dormir molt malament i no fabrica tota l’hormona de creixement que li correspondria.

Amb la col·laboració de la Dra. M. Antonia Lizárraga Dallo, especialista en Medicina de l’Esport i Nutrició. Campus de l’Alimentació Torribera (UB)

 

El tai-txi, un aliat de la longevitat

La pràctica del tai-txi no és cap exotisme passatger, sinó una manera suau, antiquíssima i excel·lent de millorar la nostra salut. En l’origen, és una art marcial xinesa que actualment és practicada per persones de totes les edats i que comença a tenir molts adeptes entre la gent gran.

L’èxit del tai-txi es troba en l’equilibri del cos –ens ajuda a millorar la postura– per tal d’harmonitzar l’energia –ens ajuda a respirar millor– i de relaxar la ment –ens ajuda a trobar l’equilibri psíquic i a combatre l’estrès. La pràctica del tai-txi és una forma excel·lent de millorar la nostra salut, segons indica un grup d’investigadors nord-americans experts en geriatria en el Journal of the American Geriatrics Society, ja que restableix la força mitjançant moviments suaus, exercicis de respiració i imaginació.

Harmonia i suavitat

Els moviments del tai-txi-txuan (nom que rep la modalitat més estesa arreu del món) són circulars i es fan de manera suau, seguida i unificada, sense ruptures. Activen i enforteixen la circulació de la sang, regulen la tensió arterial i afavoreixen la regeneració de cèl·lules. En la pràctica del tai-txi, l’abdomen està flexible i el pit relaxat, per la qual cosa la respiració es fa més profunda, lenta i uniforme, aportant equilibri al sistema respiratori. D’altra banda, la respiració abdominal relaxa l’estómac i els moviments activen el funcionament intestinal, afavorint d’aquesta manera la digestió. Com que durant les sessions de tai-txi hi ha una relació estreta entre la flexibilitat i l’estabilitat, la respiració i la fluïdesa dels moviments, l’harmonia entre tots aquests factors contribueix beneficiosament en la psicomotricitat de la persona que el practica. L’objectiu principal del tai-txi és cultivar els “tres tresors”: l’essència, la vitalitat i l’esperit.

On vaig a fer tai-txi?

Els beneficis del tai-txi han fet que siguin molts els centres de ciutats i pobles de Catalunya que n’ofereixin cursos. A través del vostre buscador d’Internet en trobareu una bona oferta. D’altra banda, molts equipaments cívics – casals de gent gran, casals cívics i cases del mar– i ateneus populars també ofereixen tai-txi com una més de les activitats a escollir que, a més, gaudeix de molt èxit.

 

Hidroteràpia: els beneficis contrastats de l’aigua

Balnearis per a la gent gran

Des de principis dels temps, l’aigua ha estat vista com una font de propietats curatives, de la qual es diu que neteja i purifica. En termes més mèdics, podem afirmar que l’aigua elimina inflamacions o afeccions i que ajuda en el procés rehabilitador, a més de tractar-se d’una eina més barata que molts altres productes químics avançats.

En la hidroteràpia o teràpia física aquàtica, els pacients són gentilment tractats amb aigües en diferents modalitats i tècniques, com són: els banys, la natació, la piscina, les compreses i foments, el massatge subaquàtic, les dutxes i els raigs. La hidroteràpia ha estat utilitzada durant moltes dècades com a part del tractament integral en el cas de diverses afeccions de salut, des de casos d’artritis severa fins a teràpies post quirúrgiques de genoll o maluc.

Els beneficis de la hidroteràpia són aprofitats en el tractament de la fibromiàlgia, en què els símptomes o manifestacions clíniques – molèsties corporals generalitzades, dolor, trastorns del son, fatiga i ansietat – són millorats a gran escala amb l’ús terapèutic de l’aigua. En casos de limitacions de moviment, ja sigui per paràlisi o per dolor, aquest tipus de teràpia ajuda el pacient a millorar el seu rang articular i /o balanç muscular.

La temperatura importa

Les conseqüències fisiològiques de la hidroteràpia varien segons la temperatura de l’aigua. Així, quan aquesta és calenta produeix l’augment de la temperatura i la vasodilatació del capil·lar i té efectes analgèsic, sedant, antiespasmòdic i sobre el teixit conjuntiu. En canvi, quan és freda provoca descens de la temperatura local de la pell i els teixits subjacents, estimulació dels mecanoreceptors, vasoconstricció cutània, disminució de la pèrdua de calor, prevenció de l’edema per descens de la permeabilitat. retard en el procés de cicatrització en aplicacions perllongades i, en aplicacions fredes i de curta durada, estimula i augmenta el to.

La hidroteràpia està indicada com a analgèsic, antiinflamatori, vasodilatador, relaxant muscular i antiespasmòdic, així com per al tractament de cremades i ferides, per a l’increment de la mobilitat articulat o per a l’augment del flux sanguini. Està contraindicat, no obstant, en casos de processos infecciosos, malestar general, insuficiència coronària, insuficiència orgànica greu i insuficiència circulatòria.

Exercicis a la piscina

D’altra banda, les activitats a l’aigua incideixen positivament en el desenvolupament tant a nivell psicomotriu com cognitiu, lúdic, de relaxació, socioafectiu i terapèutic. Segons les possibilitats, edat i característiques de cada persona, sigui infant o adult, es programen uns objectius a portar a terme. D’aquesta manera el treball a l’aigua, a més d’esdevenir lúdic, també és terapèutic.

L’activitat aquàtica ofereix la possibilitat de gaudir i beneficiar-se de les propietats terapèutiques de l’aigua realitzant i experimentant, amb l’ajuda d’una tercera persona, uns moviments i unes sensacions que algunes persones, sobretot la gent gran, no poden portar a terme en el medi terrestre. En definitiva, l’objectiu general de l’activitat és afavorir el desenvolupament físic i psíquic mitjançant un treball de percepció del seu propi cos i de les seves possibilitats en el medi aquàtic.

Cristina Saltó Baraza, fisioterapeuta de la Residència Mutuam Vila-seca

La rialla com a arma terapèutica

Dir que riure ens fa sentir bé potser no és cap gran revelació, però segurament la majoria no som gaire conscients de tot el que unes bones riallades poden fer per nosaltres.

Quan som petits riem uns tres-cents cops al dia, però sembla que aquesta capacitat l’anem perdent a mesura que sumem anys, malgrat que tots haguem experimentat aquella sensació agradable després d’una estona de rialles en un dia especialment dur. El riure, de fet, ha estat utilitzat com a eina terapèutica des de temps immemorials. Hi ha dades que assenyalen que, a l’Europa de l’edat mitjana, hi havia metges que el receptaven. I, ja en el segle XIX, el referenciat psicòleg Sigmund Freud atribuïa a les rialles el poder d’alliberar l’organisme d’energies negatives. Els anys 80, el periodista i investigador en biomedicina Norman Cousins, després de ser diagnosticat d’una malaltia inflamatòria de les articulacions dolorosa i incurable, va escriure Anatomia d’una malaltia. En aquest llibre relatava com havia descobert que riure durant deu minuts li proporcionava un efecte anestèsic que li pal·liava el dolor durant les dues hores següents. Des de llavors, diversos estudis científics han indagat en els beneficis tant a nivell físic com psicològic d’aquest remei amb què no hi ha perill de sobredosi. La risoteràpia sorgeix com un tractament alternatiu que complementa, però no substitueix, el convencional, i que consisteix a crear situacions que ajudin a alleujar les tensions físiques i emocionals per tal d’aconseguir que les persones riguin. Aquesta teràpia parteix de l’observació científica que el cos no diferencia entre el riure fals i l’autèntic i, per això, tots dos proporcionen els mateixos beneficis. Les sessions de risoteràpia es practiquen en grups d’entre deu i trenta persones, aprofitant el contagi d’unes a altres, i amb monitors especialistes que fan servir diferents tècniques d’expressió corporal, balls, jocs, massatges, etc. amb l’objectiu que els participants es desinhibeixin i acabin passant una estona divertida en què la rialla sigui la protagonista.

Pas a pas

Normalment, les sessions comencen amb una part de tipus teòric per explicar en què consisteix la risoteràpia, diferents aspectes del riure i els seus beneficis per al nostre benestar. Tot seguit, el més habitual és que els integrants del grup es presentin i que el monitor intenti promoure una conversa fluida i natural. De vegades, s’utilitzen alguns trucs que ajuden a generar un ambient simpàtic, com, per exemple, fer que els participants es posin un nas de pallasso. Després d’això, arriba una part més física que afavoreix que el cos es desbloquegi i que hi hagi una relaxació dels músculs (sobretot, de les zones abdominals i toràciques). Normalment, consta de diferents tipus d’exercicis d’estirament i de respiració. El pas següent acostuma a ser una part basada en la comunicació entre els membres del grup per tal de crear complicitats i que tothom se senti còmode. Ara el grup ja està preparat per riure. És el moment en què el monitor proposa jocs, balls o exercicis d’expressió corporal buscant la màxima diversió. Normalment, per acabar, els participants com- parteixen la seva experiència amb els altres. Tot i que al principi alguns puguin ser més escèptics o tímids, les rialles estan assegura- des en aquestes sessions, així com la sensació de benestar i de relaxació que ens deixen. No dubteu a provar aquesta teràpia sense contraindicacions i que us retorna a una de les millors sensacions de la infància.

 

Avis al volant, donem gas a la precaució

Conduir és per a molts un plaer i un sinònim d’autonomia personal. Amb una mica de prudència, ajuda tecnològica i sentit comú, no hem de renunciar al volant quan ens fem grans.

És evident que diversos factors han contribuït al fet que, a més de viure més anys, assolim la tercera edat en unes condicions físiques molt millors que les que tenien els nostres pares i avis quan hi arribaven. Això, entre moltes altres conseqüències, ha comportat que cada cop hi hagi més persones grans que no vulguin renunciar a certes activitats que sempre han format part de la seva quotidianitat, com, per exemple, conduir. Què hem de tenir en compte perquè els canvis associats a l’envelliment no posin en perill la nostra seguretat ni la de les altres persones quan som a la carretera?

Si bé és cert que l’experiència ens pot ajudar a afrontar millor moltes de les situacions que sorgeixen quan circulem amb cotxe, també és obvi que, amb els anys, moltes de les nostres capacitats psicomotrius es deterioren. Tenir present això i ser conscients de les nostres limitacions és el primer pas per trobar, en la mesura que es pugui, els mecanismes per compensar els perjudicis d’aquest procés. Així doncs, cal que parem atenció de manera especial a aquelles condicions físiques que estan més directament vinculades a la conducció, fent-ne un seguiment constant.

Problemes més freqüents

Un fenomen molt habitual quan ens fem grans i que afecta a la seguretat al volant és la pèrdua de vista. El problema es veu agreujat a la nit o quan les condicions meteorològiques redueixen la visibilitat. L’audició també acostuma a veure’s afectada pel pas dels anys i això ens pot dificultar la percepció dels clàxons, de les sirenes o dels sons del nostre propi vehicle. El deteriorament progressiu dels reflexos és un factor que també perjudica la nostra conducció, ja que ens resta capacitat de resposta davant dels imprevistos. Un altre aspecte que molt sovint es passa per alt és el dels problemes de cervicals, que poden reduir la mobilitat del conductor i, per tant, el seu angle de visió.

Control mèdic

És essencial, doncs, que ens sotmetem a controls mèdics periòdics. No hem d’esperar a les renovacions del carnet de conduir, cal que ens fem revisions oftalmològiques i d’oïda sovint. Hauríem de consultar també el nostre metge si algun dels medicaments que prenem pot tenir efectes sobre la conducció. És fonamental que seguim al peu de la lletra les indicacions dels especialistes i això inclou acceptar, si es dóna el cas, que ja no reunim les condicions necessàries per conduir. Per últim, hem de tenir en compte que fer exercici regularment ens permetrà mantenir més bona forma física, un factor també rellevant en la conducció.

Per compensar el deteriorament de la nostra capacitat de reacció al volant, cal que extremem les precaucions i que complim de manera més estricta certes pautes de conducció, com augmentar la distància de seguretat respecte als vehicles del nostre voltant, començar a frenar amb força antelació i procurar evitar les situacions amb un trànsit molt intens. D’altra banda, la tecnologia també pot ser una bona aliada. En aquest sentit, ens pot ajudar conduir un cotxe amb transmissió automàtica, direcció hidràulica, frens amb assistència electrònica i miralls laterals grans. En definitiva, es tracta d’aplicar el sentit comú i ser conscients de les nostres limitacions. I, a partir d’aquí, compensar les nostres mancances amb prudència.

 

Gemma Mengual: “Si vull alguna cosa, puc aguantar el que calgui”

27 medalles d’or, 18 de plata i 12 de bronze en campionats internacionals justifiquen que el rostre de Gemma Mengual sigui un dels més populars de l’esport català. Tres anys i mig després de la seva retirada de les competicions, fa les seves primeres passes com a empresària.

En què consisteix la teva tasca com a assessora en l’equip de natació sincronitzada?

Formo part d’un equip integrat per diverses professionals, en el qual ajudo una mica en tot. M’estic encarregant del ‘solo’ de l’Ona Carbonell i ajudo també en la coreografia del duo. Hi ha tanta feina que totes ens dediquem un dia a una cosa i l’endemà a una altra, depenent de les necessitats.

Com ha canviat la teva rutina des que has deixat l’esport d’elit?

Ha canviat totalment, perquè abans vivia només per a la natació sincronitzada. Em llevava, esmorzava ràpid i me n’anava cap al Centre d’Alt Rendiment. Entrenava tot el matí, al migdia dinava allà i continuava entrenant tota la tarda. Ara, el meu dia a dia és totalment diferent. Tinc poca rutina, perquè compagino la feina al CAR amb la participació en altres esdeveniments, a més de les responsabilitats com a mare.

Què és el que més trobes a faltar de l’època en què competies?

Avui per avui, res [riu]. Com que continuo llançant-me a l’aigua de tant en tant i treballo amb l’equip, no he perdut aquesta connexió amb la sincronitzada. Ara bé, entrenar no ho trobo a faltar. Vaig estar des dels 8 fins als 31 anys dedicant-me 100 per cent a la sincronitzada, i això acaba cremant. Tot i que els fills també et lliguen molt, ara tinc més llibertat per improvisar.

Si no haguessis estat mare, creus que hauries seguit competint durant més temps?

Crec que em tocava fer una aturada. Ja tenia parella estable i, després de 20 anys de dedicació, començava a faltar-me aquella empenta que tens quan ets més jove i que és necessària per competir. Com que després del primer embaràs em vaig recuperar ràpid, vaig mirar de tornar-hi, però llavors ja hi havia un ambient una mica enrarit i se’m va fer molt difícil la situació. Al ser mare, les prioritats canvien i tampoc no podia portar el mateix ritme que abans.

Quin és el record més feliç de la teva carrera?

N’hi ha hagut molts, però els records de les primeres medalles d’aquelles competicions que jo he cregut importants són els més macos. Érem un equip de noies que entrenàvem juntes des de feia anys i per això ho vivíem de manera molt especial. Les de la nostra generació partíem de res i vam trencar moltes barreres.

I el més trist?

Potser el fiasco a les Olimpíades d’Atenes. Estàvem ben posicionades i l’objectiu era obtenir medalla. Però va ser un any molt dur. Teníem una coreografia i la vam canviar a última hora. Vam arribar-hi molt esgotades i només vam aconseguir ser quartes. No va ser una Olimpíada agradable i moltes vam tenir una baixada d’ànims.

Com vas decantar-te amb 8 anys per la natació sincronitzada?

La meva tieta, que s’havia assabentat de l’existència d’aquest esport per casualitat, va portar la meva cosina a fer natació sincronitzada i, en veure-la en una exhibició, m’hi vaig animar. Llavors érem quatre les que fèiem sincronitzada i sempre havia d’explicar de què es tractava.

Quin pes creus que ha tingut la figura d’Anna Tarrés en la situació de la natació sincronitzada del nostre país?

Està claríssim que un pes important. És una persona molt ambiciosa, que ha treballat molt dur sempre, i les noies que estàvem amb ella hi crèiem, encara que no ens agradessin algunes de les seves maneres de fer. Potser per egoisme, passàvem per l’adreçador, perquè quan vols assolir un objectiu, aguantes el que sigui, i s’ha de reconèixer la seva capacitat de portar-nos al límit.

I en la teva carrera?

He pogut veure del que sóc capaç en part gràcies a la manera de ser que té ella. He comprovat la meva capacitat de treball, de disciplina, i que, si vull alguna cosa, puc aguantar el que calgui. Ella era capaç fins i tot de fer-me canviar el que pensava. En una relació sempre hi ha coses bones i dolentes, i també n’he tingut de les primeres amb l’Anna. Encara que la gent pugui pensar que ens odiem, no és cert, i el respecte mutu crec que hi serà sempre.

T’has sentit acompanyada en la teva etapa d’esportista?

Pel meu entorn, en tot moment. I això és molt important per a un esportista, sobretot en els inicis. Tant la meva família com les parelles que he tingut m’han fet costat mentre la meva vida era bàsicament entrenar. Em feien sentir a gust i especial amb el que feia.

Com ha estat el salt d’esportista a emprenedora?

Amb les meves germanes, sempre havíem parlat de muntar un restaurant, i, com que m’agrada molt el sushi, havia pensat dedicar-lo a això. Quan vaig començar a sortir amb el que ara és el meu marit, li vaig comentar i de seguida va posar-se a donar voltes a la idea. D’aquí va sorgir el Sugoi, i ara estem amb dos projectes més a Barcelona i un altre de nou a Sant Cugat. Un restaurant dóna molts maldecaps, però m’hi he anat animant.

Com et planteges el futur?

Ara que hem assumit que som restauradors, hem de dedicar-nos-hi al màxim, tenint en compte que tant el meu marit com jo tenim altres feines i que cal mantenir l’equilibri amb la vida familiar. Jo sempre trobo un forat per a tot. Això sí, abans que m’ho preguntis, no tindrem més fills.

 

Com podem gestionar la por a caure, quan ens fem grans?

Caigudes en gent gran

Les caigudes són un problema de salut freqüent i important, que afecta al 30 per cent de la gent gran i que arriba al 60 per cent entre les persones que ja han patit una caiguda prèvia. Així doncs, podem afirmar que més de la meitat de les persones que han caigut tornaran a caure (Tinetti, 1994). Aquest fenomen augmenta significativament a partir dels 75 anys.

Un dels factors més significatius en les caigudes és la debilitat muscular, resultat de canvis propis de l’envelliment sobre el sistema musculoesquelètic i en els òrgans dels sentits. També són factors que hi influeixen la malaltia crònica, alguns medicaments, l’estil de vida sedentari, una mala nutrició o la poca adequació de l’entorn físic en què ens movem (mobles, catifes, lavabo adaptat o no, etc.).

La majoria de caigudes només originen una lesió física lleu, com un esquinç, una contusió o una luxació. En els darrers anys, s’ha aconseguit una disminució important de les morts per aquest motiu, però tot i així algunes caigudes continuen elevant la morbiditat, provocant lesions greus en la gent gran (5-6% caigudes provoquen fractures). S´estima que, a l’any, l´1% de les caigudes són responsables de més de 250.000 fractures de maluc a l’estat espanyol. Durant el primer any de seguiment d´aquests pacients, el 23% mor i el 25% requereix cures domiciliàries perquè ha perdut mobilitat i ha augmentat la seva dependència.

Les fractures més freqüents en la gent gran són les de fèmur, d´húmer i de canell (Colles). Les primeres són les que comporten una major mortalitat i pèrdua funcional. A llarg termini, poden aparèixer complicacions d’immobilitat, com són l´atrofia muscular, nafres per pressió i por a tornar a caure, que reduiran el grau d´activitat de la persona i modificaran el seu estil de vida. És el que s´anomena síndrome post caiguda. Les persones que tenen més risc de presentar aquesta “por a tornar a caure” són les persones que viuen soles, amb baixa autoestima i autoconfiança, i/o amb depressió. Aquest fet els portarà a limitar la seva activitat, per evitar caure, i a la llarga perdran mobilitat i autonomia.

Exercici i precaucions

Per defugir les caigudes és recomanable fer exercici físic regular, encara que sigui caminar una hora al dia, i millorar l´equilibri, mitjançant exercicis d´estirament per potenciar la flexibilitat, la coordinació i la mobilitat, com aquests 10 exercicis que podeu posar en pràctica a casa. També és important tenir cura dels peus, principalment en persones amb diabetis, fer servir un calçat ben ajustat, que estigui en bones condicions, i evitar tacons alts.

Evitar caigudes en la gent gran
És important vigilar amb les escales i estores

Cal vigilar amb les escales i terres amb desnivells o amb defectes de pavimentació. Que hi hagi una bona il·luminació també és un factor a tenir en compte. Hem d’evitar tenir obstacles a terra, com, per exemple, catifes que es puguin arrugar. Resulten molt útils les escales amb baranes per poder-se agafar, així com altres dispositius d´ajuda als banys (barana a la dutxa, alça al WC,etc). En aquest sentit, als serveis d´ortopèdia ens poden assessorar sobre el tema.També s´ha de tenir en compte els efectes dels medicaments sobre l´equilibri, la coordinació i els processos de salut. Hem de portar sempre les ulleres i procurar que estiguin netes per no perdre visibilitat. Així mateix, cal tenir en compte la reducció de la ingesta d´alcohol.

La importància d’una valoració integral

A Mutuam se segueix el protocol de prevenció de caigudes (GUE-PRT-006) i es fa una valoració integral de la persona gran en què es tenen en compte tant els factors intrínsecs com els extrínsecs que poden augmentar el risc de caigudes. Llavors, es valora si cal algun dispositiu d´ajuda que millori la seva autonomia i dignitat. A la residència geriàtrica Mutuam La Creueta de Sabadell, a més, es fan revisions de la vista i de l’oïda. Aquesta valoració integral també n’inclou una de psicosocial, perquè la persona conegui les seves capacitats i habilitats reals, però també per conèixer el suport social que té (família i amics), tot encaminat a permetre-li el manteniment de la mobilitat i potenciant la seva autonomia. En aquesta valoració integral, hi intervenen tots els professionals del centre: treballadora social, fisioterapeuta, infermera, metge, auxiliars, psicòloga, terapeuta ocupacional i educadora.

Pilar Sànchez Encomienda Infermera Centre Residencial Mutuam La Creueta, Sabadell

XOFFF……. ! Refrescant rebuda de l’estiu dels residents de la Residència Vila-seca.

Escapada a l'aigua dels residents de la Residència Vila-seca

La última setmana de juny, un grup de residents de la Residència Vila-seca va gaudir de les piscines municipals, vivint una nova experiència, lúdica i rehabilitadora, amb la finalitat de mantenir ben fresques les capacitats físiques, cognitives i socialitzadores. Amb aquesta sortida es va promoure i reivindicar l’autonomia personal, ja que ells mateixos (amb o sense ajuda) es van preparar la motxilla amb la tovallola, el banyador i les xancletes, a banda de vestir-se, desvestir-se, dutxar-se o desplaçar-se en grup. També amb l’opció de la piscina petita, els residents acompanyats dels professionals del centre i de voluntaris, plegats van gaudir “senzillament” de l’aigua, on van activar la rehabilitació amb mobilitzacions actives i passives.

Un dia rodoníssim! Lluny de l’exigència, la sortida es va convertir en una activitat lúdica, social, rehabilitadora i ….molt refrescant!

La Residència Vila-seca de piscina
Refrescant exercicis, i refrescant companyia

L’11a Jornada “No Jubilis la Memòria” amb la participació “in crescento”

Per 11è any consecutiu la Fundació Mutuam Conviure va organitzar aquesta trobada amb l’objectiu de difondre al màxim la importància d’estimular la memòria entre la gent gran. Les xifres de participació aquest any han vist com aquesta augmentava en un 40% arribant a les 2.593 persones: tot un rècord de gent gran il·lusionada gràcies al joc de dòmino i al ball country, que demostren com amb l’edat un pot aficionar-se a moltes coses i gaudir-ne, mentre s’activa la memòria. D’aquestes dades en són testimonis els 73 casals que van participar en el campionat de dòmino i els 47 casals que ho van fer en el concurs de country.

Hi van participar casals de la Generalitat de Catalunya, de l’Ajuntament de Barcelona, de l’Obra Social la Caixa, d’Assistència Sanitària, el casal de l’Avi Barça, les seccions de jubilats dels col·legis professionals de metges, farmacèutics, economistes, enginyers, periodistes i advocats, 13 recursos residencials i mutualistes de Mutuam i també sèniors de les entitats amb qui es col·labora habitualment: Clinicum, Mutual Mèdica, Vital Seguro, Institut Salesa entre d’altres.

Són molts els estudis neurològics que confirmen la idoneïtat d’aquest tipus de jocs i activitats, atesos els seus beneficis sobre l’estimulació de l’atenció i la concentració, així com en l’àmbit de les emocions. Per això, aquesta jornada “No jubilis la memòria” es tradueix en dos campionats, la Champions Dòmino Mutuam, un gran campionat de dòmino; i la Dancing Country Mutuam, un concurs de ball country.

Així doncs, els finalistes de totes dues convocatòries van citar-se a la Gran Final el dia 11 de Juny a l’Auditori Axa, que com sempre va ser viscuda amb una sana competitivitat per part de tots: 55 parelles competien a la final de dòmino i 5 casals amb un total d’una cinquantena de ballarins estaven llestos per mostrar les seves coreografies al públic i endur-se algun dels premis.

La Gran Final va estar presidida per la Sra. Carme Canela i Farré, Directora de serveis territorials de la Generalitat de Catalunya, la Sra. Maria Assumpció Roset, Comissionada d’Alcaldia de la Gent Gran i el Sr. Agustí Montal, President de la Fundació Mutuam Conviure i Grup Mutuam, que plegats van lliurar els trofeus a les tres millors parelles de dòmino i a la millor coreografia de ball country protagonitzada per gent gran de la ciutat de Barcelona.

La jornada va assolir els objectius proposats de mobilitzar la gent gran de la ciutat, exercitar la memòria visual, l’agilitat mental i la concentració, així com establir i enfortir els vincles d’amistat entre els participants, promovent una sana competició entre tots, i mantenint el dòmino com a fil conductor, aquesta edició 2015 va tancar amb un refrescant càtering, mentre ja es posa la vista a l’edició de l’any vinent.

Gràcies a la col·laboració de patrocinadors que donen suport a aquesta iniciativa de la Fundació Mutuam Conviure com: ADAM, Labco, Pluriambient, Ramcon, Smith & Nephew i Sumarroca, es dona suport i continuïtat a aquesta jornada de prevenció del deteriorament cognitiu, amb el compromís de la Fundació Mutuam Conviure i el Grup Mutuam per un envelliment saludable.

Fruits secs: font d’energia

Un estudi científic de gran abast i coordinat per Jordi Sales-Salvadó, professor de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, mostra que el consum habitual de nous, avellanes i ametlles és més beneficiós per a la salut que consumir oli d’oliva, un greix conegut per les seves propietats saludables per al cor i l’aparell circulatori. Precisament la dieta mediterrània tradicional es caracteritza per un alt consum d’oli d’oliva, fruites, fruits secs, verdures i cereals; un consum moderat de peix i aus de corral; una baixa ingesta de productes làctics, carns vermelles, carns processades i dolços; i un consum moderat de vi. Aquesta valuosa herència cultural ha donat lloc a una combinació equilibrada i completa dels aliments, basada en productes frescos, locals i de temporada en la mesura del possible.

Els fruits secs contribueixen a l´equilibri nutricional de la dieta mediterrània amb un seguit de substàncies valuoses per a la nutrició humana. Cal destacar principalment les proteïnes, la fibra vegetal i les grasses anomenades “insaturades” amb elevats nivells d´àcids grassos essencials (necessaris i bons), minerals i vitamines E, A, B1 i B2. Els dietistes recomanen de 3 a 7 racions (1 ració= grapadet) per setmana.

Consum obligatori

Els estudis fan pensar que una dieta mediterrània suplementada amb oli d’oliva i fruits secs tindria un efecte beneficiós sobre els teixits interns de les artèries d’aquelles persones predisposades a patir embòlies o malalties circulatòries (col·loquialment anomenat “feridura” o “embòlia cerebral”). A més, amb independència de la quantitat total de calories, una dieta mediterrània ben feta, enriquida amb fruits secs i un baix consum de begudes carbonatades, resulta una bona prevenció de l’obesitat. Si, a més, aquestes persones són hipertenses, el risc de patir un accident cardiovascular es redueix d’una manera ostensible.

El 16 de novembre de 2010, el Comitè Intergovernamental de la UNESCO per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial Mundial va declarar la Dieta Mediterrània Patrimoni Immaterial de la Humanitat. La UNESCO considera la dieta mediterrània una filosofia de vida, de cuinar, d’alimentar-se, de compartir socialment, de gaudir de l’entorn, de viure i de relacionar-se amb el medi.

L’estudi Predimed i els fruits secs

Predimed és un estudi nutricional de 9 anys de durada en què han participat més de 7.400 persones a les quals es recomanava seguir tres tipus de dieta: un grup va consumir una dieta baixa en greix animal i vegetal, i els altres dos grups una dieta de patró mediterrani tradicional complementada amb oli d’oliva verge (1 litre d’oli aproximat per setmana) o fruits secs (30 g de fruits secs al dia: 15 g de nous; 7,5 g d’avellanes i 7,5 g d’ametlles).

El març de 2013 els investigadors de Predimed van donar a conèixer els resultats sobre la prevenció de malalties cardiovasculars a una de les revistes mèdiques de més impacte mundial: New England Journal of Medicine. Van demostrar que la dieta mediterrània reduïa en un 30% el risc de patir un infart de miocardi, d’embòlia cerebral i de mort per malaltia cardiovascular. Els resultats d’aquest estudi recent, coordinat pel professor Jordi Sales-Salvadó, confirmarien que seguir una dieta mediterrània sense restriccions calòriques, suplementada amb fruits secs, especialment les nous, o bé oli d’oliva verge, dóna lloc a una reducció substancial del risc de patir una malaltia cardiovascular en persones predisposades. Per a la resta de persones sanes, seguir una dieta mediterrània redueix tots els factors de risc cardiovasculars. La composició equilibrada i el baix contingut en greixos perjudicials, així com el tipus de carbohidrats i la riquesa en fibra i substàncies antioxidants, suposa una bona prevenció contra l’obesitat i la diabetis.

Podeu consultar a:

http://www.nejm.org/doi/full/10.1056/NEJMoa1200303

Compilació de diferents articles. Amb la col·laboració de: Josep Ballester. Metge