Arxius de gent gran al dia

Fruits secs: font d’energia

abril 15, 2015

Un estudi científic de gran abast i coordinat per Jordi Sales-Salvadó, professor de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, mostra que el consum habitual de nous, avellanes i ametlles és més beneficiós per a la salut que consumir oli d’oliva, un greix conegut per les seves propietats saludables per al cor i l’aparell circulatori. Precisament la dieta mediterrània tradicional es caracteritza per un alt consum d’oli d’oliva, fruites, fruits secs, verdures i cereals; un consum moderat de peix i aus de corral; una baixa ingesta de productes làctics, carns vermelles, carns processades i dolços; i un consum moderat de vi. Aquesta valuosa herència cultural ha donat lloc a una combinació equilibrada i completa dels aliments, basada en productes frescos, locals i de temporada en la mesura del possible.

Els fruits secs contribueixen a l´equilibri nutricional de la dieta mediterrània amb un seguit de substàncies valuoses per a la nutrició humana. Cal destacar principalment les proteïnes, la fibra vegetal i les grasses anomenades “insaturades” amb elevats nivells d´àcids grassos essencials (necessaris i bons), minerals i vitamines E, A, B1 i B2. Els dietistes recomanen de 3 a 7 racions (1 ració= grapadet) per setmana.

Consum obligatori

Els estudis fan pensar que una dieta mediterrània suplementada amb oli d’oliva i fruits secs tindria un efecte beneficiós sobre els teixits interns de les artèries d’aquelles persones predisposades a patir embòlies o malalties circulatòries (col·loquialment anomenat “feridura” o “embòlia cerebral”). A més, amb independència de la quantitat total de calories, una dieta mediterrània ben feta, enriquida amb fruits secs i un baix consum de begudes carbonatades, resulta una bona prevenció de l’obesitat. Si, a més, aquestes persones són hipertenses, el risc de patir un accident cardiovascular es redueix d’una manera ostensible.

El 16 de novembre de 2010, el Comitè Intergovernamental de la UNESCO per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial Mundial va declarar la Dieta Mediterrània Patrimoni Immaterial de la Humanitat. La UNESCO considera la dieta mediterrània una filosofia de vida, de cuinar, d’alimentar-se, de compartir socialment, de gaudir de l’entorn, de viure i de relacionar-se amb el medi.

L’estudi Predimed i els fruits secs

Predimed és un estudi nutricional de 9 anys de durada en què han participat més de 7.400 persones a les quals es recomanava seguir tres tipus de dieta: un grup va consumir una dieta baixa en greix animal i vegetal, i els altres dos grups una dieta de patró mediterrani tradicional complementada amb oli d’oliva verge (1 litre d’oli aproximat per setmana) o fruits secs (30 g de fruits secs al dia: 15 g de nous; 7,5 g d’avellanes i 7,5 g d’ametlles).

El març de 2013 els investigadors de Predimed van donar a conèixer els resultats sobre la prevenció de malalties cardiovasculars a una de les revistes mèdiques de més impacte mundial: New England Journal of Medicine. Van demostrar que la dieta mediterrània reduïa en un 30% el risc de patir un infart de miocardi, d’embòlia cerebral i de mort per malaltia cardiovascular. Els resultats d’aquest estudi recent, coordinat pel professor Jordi Sales-Salvadó, confirmarien que seguir una dieta mediterrània sense restriccions calòriques, suplementada amb fruits secs, especialment les nous, o bé oli d’oliva verge, dóna lloc a una reducció substancial del risc de patir una malaltia cardiovascular en persones predisposades. Per a la resta de persones sanes, seguir una dieta mediterrània redueix tots els factors de risc cardiovasculars. La composició equilibrada i el baix contingut en greixos perjudicials, així com el tipus de carbohidrats i la riquesa en fibra i substàncies antioxidants, suposa una bona prevenció contra l’obesitat i la diabetis.

Podeu consultar a:

http://www.nejm.org/doi/full/10.1056/NEJMoa1200303

Compilació de diferents articles. Amb la col·laboració de: Josep Ballester. Metge

La renaixença…“Quan el català va fer-se més dolç que la mel”

març 24, 2015

Si els catalans celebrem la Diada nacional commemorant una derrota esdevinguda el 1714, la inauguració del moviment de represa que va significar la Renaixença tradicionalment s’ha lligat a un poema, Oda a la pàtria, escrit per Bonaventura Carles Aribau, lluny de casa, a Madrid, el 1833, cent dinous anys després d’aquell fatídic 11 de Setembre.

La Renaixença, en un sentit ampli, és el moviment històric que, al s. XIX, a Catalunya, posarà els fonaments tant per a la recuperació de la identitat nacional com per a la restauració del català com a llengua literària i de cultura, després de la greu decadència literària i civil dels segles XVI, XVII i XVIII.

De fet, el terme Renaixença no apareix en iniciar-se el moviment a què fa referència, sinó més tard, sobretot a partir del nom de la revista cultural fundada el 1871 per Francesc Matheu i Àngel Guimerà: “La Renaixensa”. Una veritable cronologia d’aquest moviment ens fa veure que és producte de l’auge econòmic català del s. XIX, lligat al procés d’industrialització, que, al seu torn, prové de l’expansió demogràfica del XVIII, de l’augment dels ingressos procedents de la terra i de la formació d’un capital que servirà per generar la indústria.

“La llengua d’aquells forts que acataren los reis”

Si tornem al poema d’Aribau que la història literària ha establert com a fundacional del moviment –originàriament amb el títol A la Pàtria (Trobes), rebatejat després com a Oda a la pàtria–, hi veurem, a més d’una excel·lent factura formal i literària, la identificació entre l’idioma propi i la pàtria. “Adéu-siau, turons, per sempre adéusiau”, “Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis / que ompliren l’univers de llurs costums e lleis, / la llengua d’aquells forts que acataren los reis, / defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.”, “Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel/ que em tornes les virtuts de ma innocent edat”… Aquests versos, pel fet d’evocar la pàtria llunyana (el poeta llavors viu a Madrid) i d’enaltir la pròpia llengua, entronquen plenament amb alguns dels temes del Romanticisme, moviment literari i artístic que va aparèixer a Europa al darrer quart del s. XVIII.

Renaixença i Romanticisme

A Catalunya, la primera referència escrita explícita al Romanticisme va aparèixer l’any 1823 al setmanari barceloní El Europeo, redactat precisament per B. C. Aribau, Ramon López Soler, dos italians i un alemany. Si d’aquí saltem al poema d’Aribau, constatarem que els ideals del Romanticisme tardà van proveir de munició la Renaixença latent: el gust per l’Edat Mitjana, les restes arqueològiques, el misteri, els sepulcres, l’interès per la poesia popular i tradicional, l’exaltació de la personalitat, els paradisos perduts, i la defensa de la llibertat i la llengua dels pobles, entre d’altres.

La restauració dels Jocs Florals

Un dels elements que va contribuir decisivament a la dimensió popular de la Renaixença va ser la restauració dels Jocs Florals de Barcelona l’any 1859. El calc dels Jocs medievals, interromputs al s. XV, va suposar també que s’estenguessin pels altres territoris de parla catalana: Mallorca i València.

Els Jocs Florals van sintetitzar els principals temes del romanticisme en tres – pàtria, fe i amor–

I es van convertir en una manifestació del catalanisme incipient i, d’aquesta manera, la cultura literària va arribar a tots els estaments i classes socials.

Judit Mascó: “Sempre he sentit la necessitat d’aprendre i escoltar amb atenció”

març 12, 2015

Judit Mascó s’ha convertit en un dels personatges més coneguts de Catalunya. Més enllà del reconeixement aconseguit per la seva carrera professional, ha estat capaç de transmetre una imatge de dona familiar i treballadora, conscienciada pels problemes de la societat en què viu, i trencar així amb l’estereotip de frivolitat que envolta les topmodels.

Com van ser els teus inicis i quins són els factors que creus que van determinar el teu èxit?

Per casualitat, perquè al costat de casa dels pares hi havia l’estudi d’un fotògraf que també tenia productora de publicitat, i em veia passar caminant cada dia per anar a l’escola amb els meus germans. Jo tenia 13 anys i es va fixar en mi, i em va preguntar si voldria fer anuncis de televisió. Em van agafar per a un anunci de la Menorquina. I això va ser el principi de tot. Mai no vaig deixar d’estudiar, però a poc a poc vaig anar treballant, sobretot en el món de la publicitat, i després, quan vaig ser una mica més gran, en la moda.

Et va afavorir també pertànyer a la generació de les primeres tops dels noranta?

Vaig ser molt afortunada de poder coincidir amb les models que, per primera vegada eren anomenades topmodels. A la sortida de les desfilades, sempre hi havia cues de fans esperant-nos, i els mitjans de comunicació parlaven més de les models que de les desfilades. Penso que al final va ser un excés de protagonisme, però jo me’n vaig beneficiar.

Fotografia o passarel·la?

Sempre he estat més de fotografia. De fet, fa ja força anys que no desfilo i, en canvi, continuo treballant en sessions de fotos. Sé que sóc fotogènica. Però vaig gaudir molt de la passarel·la. Com més completa és una model, més feines pot fer, i ser versàtil és una de les qualitats que ha de tenir una bona model.

Amb la roba de quins dissenyadors et sents més identificada?

Depèn de les circumstàncies i del lloc on he de lluir la roba. Per al dia a dia, sóc molt còmoda i m’agraden marques com Antik Batik o Custo, i per a ocasions més sofisticades i de més compromís m’agrada Cortana.

Quins consells professionals podries donar a les joves que ara comencen?

Que no deixin d’estudiar, perquè com millor preparades estiguin més lluny podran arribar. Amb l’esforç i la il·lusió, i sempre amb el suport de les famílies, que lluitin per aconseguir-ho. Però que també sàpiguen que es molt difícil i molt competitiu.

Ets patrona de la Fundació Ared (Fundació per a la Reinserció de les Dones).

Ared treballa per les dones procedents de centres penitenciaris i serveis socials en risc, donant-los autonomia i formació per poder treballar i reinserir-se en la nostra societat per tal d’evitar l’exclusió social. Ared va néixer l’any 1994 en el Centre Penitenciari de Wad-Ras, gràcies a la il·lusió de cinc dones privades de llibertat, una voluntària i una monitora de confecció que avui és la presidenta de l’entitat. Juntes van crear un taller de confecció per aconseguir una alternativa professional.

Què has après de les dones que has conegut per mitjà de la Fundació?

Sempre he sentit la necessitat d’aprendre i d’acostar-me a persones que jo trobo fascinants, i a escoltar-les amb atenció. Moltes de les seves reflexions i comentaris han acabat formant part de la meva forma de pensar.

Què vas sentir en rebre, l’any 2009, el Premi “Protagonistas” per la teva vessant més filantròpica?

Em va sorprendre molt i vaig estar molt agraïda que haguessin pensat en mi.

Es nota la crisi en les entitats solidàries?

Es nota, i no hauria de ser així, ja que és ara quan més necessitats hi ha. Cada vegada és més difícil trobar finançament per part de les empreses i dels particulars.

Ets mare de 4 fi lles. Com t’ho fas?

El temps és com un puzle. Hi ha espai per a moltes peces, només cal fer-les encaixar bé.

La teva filla gran deu estar a punt d’entrar en l’adolescència, t’agradaria que seguís els teus passos?

Jo el que vull és que sigui feliç. Mai li negaria res que la pogués motivar o agradar, però també és cert que sempre l’animaré perquè no deixi els estudis, tal com van fer els pares amb mi.

Quins són els teus consells de bellesa?

Tenir autoestima i empatia. Els sentiments positius ens fan sentir bé. Però consells pràctics i molt bàsics de bellesa, podrien ser aquests: netejar bé la pell de la cara cada dia, hidratar-la sempre amb la crema adequada i protegir-se del sol. Aplicar mascaretes als cabells de tant en tant, i hidratar-se el cos després d’una bona dutxa estimulant.

El Modernisme, època d’artistes trencadors i inconformistes

febrer 20, 2015

El Modernisme va ser un moviment cultural de finals del s. XIX i començaments del XX, de projecció internacional. Si bé en cada país i cultura va tenir versions diferents, també s’hi poden destacar unes característiques comunes: principalment, el regeneracionisme i l’esteticisme. A Catalunya va significar el primer pas seriós cap a la professionalització de l’artista.

El trànsit d’un segle a un altre amb un somriure adorable

Són molts els intel·lectuals que han contribuït a descriure i a definir el Modernisme com a moviment, però potser cap definició tan clara com la de Josep Pla quan, fent esment de Santiago Rusiñol, diu: “És un home que sent l’horror de la civilització industrial, que postula la llibertat en tots els terrenys, que tendeix a substituir la realitat per la literatura i la raó pel sentiment, que està fascinat per la naturalesa, que cerca la vaguetat i la melancolia, que valora l’inassequible, el somni i l’indecís”. Si fem extensiva aquesta definició que va encarnar el gran artista Rusiñol a gairebé tots els que es van identificar amb el Modernisme, entendrem en bona part les característiques i l’actitud dels seus seguidors. Al capdavant d’aquest moviment intel·lectual i artístic hi va haver un nucli personificat pel cenacle de la revista “L’Avenç”, la qual, entre 1889 i 1893 va servir de plataforma perquè intel·lectuals i artistes de la talla de Rusiñol, Pompeu Fabra, Raimon Casellas, Joaquim Casas, Joan Maragall, Alexandre Cortada i molts altres, posessin els fonaments d’un moviment la importància i profunditat de les obres del qual arriben fins al s. XXI amb la mateixa força que quan van ser creades.

Un enorme ventall de disciplines

El Modernisme es va expressar mitjançant un gran ventall de disciplines artístiques. Amb més o menys èxit i intensitat, arquitectura, pintura, escultura, arts decoratives en general, joieria, arts gràfiques, literatura, música… van ser susceptibles de generar excel·lents obres modernistes. La transcendència internacional de l’obra d’Antoni Gaudí pot haver contribuït a fer pensar, per part del gran públic, que el corrent anomenat Modernisme s’atribuïa exclusivament a l’arquitectura, però justament a Catalunya, si caiguéssim en aquest error, estaríem deixant de banda un moviment que va servir, sobretot, per superar la Renaixença i per posar les bases d’un concepte d’art modern, i amb voluntat de professionalització.

Les Festes Modernistes de Sitges

A partir de l’última dècada del s. XIX, els noms de Santiago Rusiñol, Sitges, el Cau Ferrat i l’activisme cultural modernista s’associarien per sempre més. Del 1892 al 1899, Rusiñol, el gran pintor i escriptor modernista, va promoure i organitzar, en aquesta vila del litoral català, les anomenades Festes Modernistes, cinc esdeveniments culturals que van projectar-ne el nom per tot Catalunya. Cadascuna d’aquestes festes es va voler dedicar a la renovació d’un llenguatge artístic diferent. La primera (1892), a la pintura; la segona (1893), al teatre i a la música simbolistes; la tercera (1894), a la literatura; la quarta (1897), al teatre líric català; i la cinquena (1899), novament al teatre.

La raresa excepcional d’Antoni Gaudí

Coincidint amb l’etapa de Modernisme literari i pictòric més brillant, l’obra d’Antoni Gaudí semblava passar per un moment allunyat de la genialitat imaginativa amb què pocs anys després l’arquitecte va sacsejar l’arquitectura catalana i mundial. També li passa el mateix a Lluís Domènech i Montaner, autor del Castell dels Tres Dragons, construït per a l’Exposició Universal de 1888. És com si tots dos arquitectes haguessin volgut reposar després de les primeres grans creacions i abans d’emprendre les que els entronitzaria en la història de l’arquitectura. Gaudí, qui revolucionarà l’arquitectura modernista, és un jove profundament conservador des d’un punt de vista personal. No és modernista perquè cregui en la modernitat de les formes, sinó que ho és perquè revoluciona les tècniques constructives adaptant-les a exigències creatives i imaginatives. Si Domènech i Muntaner va ser un mestre d’arquitectes modernistes, Gaudí, a causa del seu tarannà solitari, ho serà d’arquitectes “gaudinians”. El Modernisme, la ciutat de Barcelona i l’Eixample van contribuir a la consagració d’un gran nombre d’arquitectes de prestigi, a més dels ja citats, com Puig i Cadafalch, Juli Batllevell, J. M. Jujol, Cèsar Martinell, Joan Rubió, Salvador Valeri, Enric Sagnier, Francesc de Paula Morera, Pere Bassegoda, i un llarg etcètera.

Èxit d’assistència a la 9a Jornada Sociosanitària organitzada per la Fundació Mutuam Conviure

desembre 4, 2014

Aquesta trobada anual d’informació científica entre professionals es consolida com a referent de l’àmbit sociosanitari.

El tema de la Jornada “Afectació osteoarticular en la gent gran” , l’expertesa dels ponents reunits i l’organització de l’acte, van ser les claus de l’èxit el passat 19 de novembre. Més de 300 professionals (majoritàriament metges, infermeres i fisioterapeutes que varen omplir la sala del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona) van poder escoltar, intervenir i debatre temes relacionats amb les patologies de l’aparell locomotor, tant freqüents en les persones grans.

Professionals experts en Reumatologia, Traumatologia, Rehabilitació i Medicina de l’Esport, van finalitzar la jornada fent un debat entorn el peu, maluc i genoll, entre ells: Dr. Jordi Carbonell, Dr. Alejandro Pasarín, Dr. Antoni Viladot, Sr. Martín Rueda, Dr. Ricard Pruna i Dr. Josep Riba. El dilatat torn de preguntes dels assistents va ser un indicador de la qualitat i professionalitat dels ponents i dels temes tractats.

El Sr. Agustí Montal, President de la Fundació Mutuam Conviure i del Grup Mutuam, el Dr. Jaume Padrós, President del COMB i el Dr. Albert Ledesma, Director del Pla Interdepartamental d’Atenció i Interacció Social i Sanitària de la Generalitat de Catalunya, van fer la cloenda.

Al llarg de la jornada es van lliurar els Premis de Recerca 2014 que organitza i promou cada any la mateixa Fundació, que promouen la recerca relacionada amb la gerontologia clínica i l’atenció sociosanitària a Catalunya.

La marxa nòrdica: salut i diversió

desembre 4, 2014

Estar en forma mai no havia estat tan fàcil. Apta per a tothom, atractiva i eficient, la marxa nòrdica ens aporta diversió i sobretot salut.Ja compta amb nombrosos adeptes a molts països europeus i ara comença a estendre’s també a Catalunya.

Als voltants de 1930, l’equip finlandès d’esquí nòrdic va tenir la brillant ocurrència de començar a córrer i caminar fent servir els pals d’esquí en absència de neu per tal de poder continuar entrenant durant l’estiu. Va ser així com va néixer la marxa nòrdica. Aquesta pràctica va convertir-se a partir de llavors en un mètode de preparació freqüent per a diferents tipus d’esportistes. Els beneficis que diversos estudis van posar de manifest van fer que a partir de la dècada dels noranta es convertís en una activitat física independent i que comencés a popularitzar-se a diversos països d’Europa, especialment al nord i centre del continent.

Cada vegada guanyant més seguidors

A Catalunya, els primers en organitzar cursos han estat els professionals del Servei de Rehabilitació de l’Hospital de Sant Rafael, tot i que ja hi ha diversos municipis catalans que s’han decidit a promoure aquesta activitat física apta per a tots els públics. I és que, si es fa tècnicament bé, amb aquesta modalitat de marxa, treballem tots els músculs del cos sense perjudicar les articulacions, tal com succeeix amb la natació, però amb un rendiment energètic i cardiovascular superior. És a dir, que aconseguim més consum d’oxigen que quan nedem i sentim menys sensació de fatiga que quan caminem.

Gràcies als bastons especials per a la marxa nòrdica, l’individu pot caminar més distància i més ràpidament sense cansar-se tant, perquè l’esforç és repartit entre extremitats inferiors i superiors. A l’Hospital Sant Rafael la fan servir com un tractament de rehabilitació, ja que diferents estudis demostren que és beneficiosa per al tractament de patologies artròsiques de genoll, maluc, d’esquena, espatlles, etc. A més, també ha quedat científicament provat que té un seguit d’efectes cardiovasculars i metabòlics positius que la fan interessant per a persones amb problemes cardíacs o respiratoris, amb colesterol o diabetis. La seva contribució a la prevenció de l’osteoporosi, gràcies a la vibració que produeix el bastó en recolzar-se al terra, tampoc no es pot passar per alt.

La marxa nòrdica, una tècnica realment senzilla

Hi ha persones que comencen a practicar la marxa nòrdica sense cap preparació específica, però així no s’assoleixen els mateixos beneficis que quan s’aplica la tècnica correcta. Per aprendre-ho correctament la majoria de la gent en té prou amb un curs de molt poques hores. A l’Hospital Sant Rafael van començar a impartir-ne per a pacients amb cert tipus de patologies, però ara hi tenen tant cursos per a persones que hi han estat derivades pel seu metge de capçalera, i que són cobertes per la Seguretat Social, com cursos oberts a tothom, que són de pagament. Un dels motius pels quals s’ha fet tan popular la marxa nòrdica és perquè qualsevol lloc és bo per practicar-la. Aquells que la proven no triguen a adonar-se que es troben millor, senten menys dolor, es cansen menys, s’aprimen i estan més contents perquè es relacionen amb gent nova. Així doncs, a què espereu per apuntar-vos-hi?

Amb la col·laboració de:
Dr. Àlex Pasarín, cap del Servei de Rehabilitació de l’Hospital Sant Rafael