La socialització en la gent gran afavoreix una bona salut emocional i psicològica

Socialitzar gent gran

La socialització és un procés pel qual una persona s’adapta i interioritza el seu entorn i la cultura del grup social on viu en societat incorporant els elements socioculturals que se li posen a l’abast, fent-los propis i establint, en relació a la seva manera de ser, la importància que exerciran en la seva vida quotidiana i que, finalment, col·laboraran a construir la seva identitat.  Hi ha dos tipus de socialització, la primària, que es produeix durant la infantesa, en l’entorn familiar, i la secundària, que ens permet la interiorització de normes concretes de l’entorn social i s’allarga durant tota la vida de l’individu.

La família és el principal agent socialitzador en la primera etapa de la vida, però quan la persona es fa gran continua essent clau mantenir el vincle amb aquesta per tal de poder seguir activa en el món que l’envolta i no restar aïllada de l’entorn.

Així mateix, cal tenir present que quan la persona finalitza la seva etapa laboral no només disminueixen les seves obligacions i tasques dins del món social, sinó que en gran part deixa de relacionar-se amb l’entorn quotidià que, normalment, l’ha acompanyat durant molts anys. Durant aquesta retirada es produeixen molts canvis i pèrdues tant en el funcionament com en el rol de les persones.

Per entendre com afecta tot això a les persones cal tenir en compte dos conceptes: el rol social i l’estatus. Els rols socials són “el conjunt de funcions, comportament, normes i drets definits socialment i cultural que s’esperen que una persona faci o exercici d’acord amb el seu estatus social adquirit o atribuït”.  L’estatus va lligat amb el rol social que tenim, de manera que, quan una persona es fa gran i deixa el món laboral, aquest també es veu afectat la majoria de les vegades. Així que, en la nostra societat, mentre un treballa se sent immers en el món, se sent útil i pot compartir amb els altres les seves idees, aficions, pensaments, però tot canvia sobtadament amb l’arribada de la jubilació.

Diferents estudis han demostrat que el suport social ajuda a mantenir la salut i que, per contra, la jubilació i la solitud augmenten el risc de depressió en la gent gran. Entre els trastorns mentals, la depressió es considera una de les principals causes de discapacitat. De fet, ocupa el quart lloc entre les primeres causes de malaltia.

La jubilació s’ha de veure i entendre com un dol, un procés psicològic com el que s’experimenta després de qualsevol pèrdua, no només davant la mort d’un ésser estimat. Hi ha persones que desitgen assolir la jubilació per poder gaudir d’allò que el seu dia a dia en l’etapa laboralment activa no els ha permès. En canvi, n’hi ha d’altres que tenen resistències i por a la jubilació, perquè no saben què faran amb el nou temps disponible i els fa por afrontar-se a ells mateixos.

El cert és que les persones envelleixen tal i com han viscut la vida, i això està relacionat amb la seva manera de ser i de fer. Si han tingut una bona salut mental i han sabut afrontar els seus problemes, superar les dificultats i adversitats de la vida, i adaptar-se als canvis, en general no els fa cap mena de recança jubilar-se. Però en qualsevol cas, el que s’ha de procurar és que aquest procés no les aboqui a un aïllament social i a una solitud no desitjada, ja que això sí que faria que caiguessin en la malaltia.

És aquí quan cal assenyalar la importància de la socialització de les persones grans. Les relacions interpersonals i la participació social són vitals per seguir proporcionant-los un sentiment d’utilitat i de pertinença, contribuint així al manteniment d’una bona salut emocional i psicològica. Alguns estudis apunten que la implicació social, fins i tot,  endarreriria l’inici de la demència.

Tal i com mostra un estudi publicat a la Revista The Lancet l’any 2000, portat a terme pel Centre de Recerca de Gerontologia d’Estocolm amb una mostra de 1.203 individus de més de 75 anys, en les persones amb una xarxa social pobra o limitada augmenta en un 60 per cent el risc de patir demència.

Per aquest motiu, és important que tots els professionals que treballem amb la gent gran fem una valoració global que inclogui el sentiment de soledat que puguin presentar i que els puguem derivar així als recursos socials de la comunitat i de l’entorn, com centres cívics del barri, espais per a la gent gran, aules d’extensió universitària per a la gent gran… L’objectiu és que puguin seguir socialitzant-se i mantenint un contacte actiu amb la societat.

L’Equip d’Atenció Psicosocial (EAPS) Mutuam Barcelona, impulsat per l’Obra Social ‘la Caixa’ i que actualment coordino, forma part d’un nou projecte anomenat ‘Final de vida i Soledat’. En el marc d’aquesta iniciativa, l’objectiu és sensibilitzar la comunitat en relació al fenomen de la soledat i l’etapa del final de vida i crear xarxa territorial entre les diferents entitats de la comunitat per detectar persones que estan soles, i abordar sobretot aquells casos de soledat no desitjada. Un altre objectiu és posar aquestes persones en contacte amb una persona voluntària que les acompanyi en aquest tram i les ajudi a socialitzar-se amb l’entorn, de manera que evitem que caiguin en depressió, iniciïn un procés de demència o desencadenin cap malaltia relacionada amb aquesta problemàtica social.

En aquest sentit des de Grup Mutuam disposem de l’àrea de gent gran activa, Mutuam Activa, per impulsar el lleure, la cultura, les amistats i fomentar l’envelliment.

 

Meritxell Naudeillo

Psicòloga i coordinadora de l’EAPS Mutuam Barcelona impulsat per l’Obra Social ‘la Caixa’

Grup Mutuam

Inscripcions obertes al Taller presencial “Coneguem millor l’Alzheimer” per a familiars i persones cuidadores impartida pels EAPS Mutuam Barcelona

Taller alzheimer EAPS

El proper 21 de setembre i en commemoració al Dia Mundial de l’Alzheimer, Lidia Medina, neuropsicòloga dels Equips d’Atenció Psicosocial (EAPS) de Barcelona de Grup Mutuam impulsats per la Fundació “la Caixa“, impartirà una xerrada informativa sobre l’Alzheimer a l’Hospital d’Atenció Intermèdia Mutuam Güell. Aquest taller està dirigit a familiars i persones cuidadores de persones amb Alzheimer, amb l’objectiu de conèixer millor aquesta malaltia, la seva evolució i les eines terapèutiques, així com consells per a la vida diària.

La inscripció es gratuïta i les places són limitades. De l’experiència d’aquest taller d’altres anys, el que els assistents (familiars i cuidadors) més van valorar va ser el fet d’entendre millor les situacions que viuen diàriament amb el seu familiar i així poder-les gestionar millor.

Aquest activitat s’organitza en el marc de col·laboració amb l’Escola de Cuidadors, el Programa d’Atenció Integral per a l’atenció persones amb malalties avançades de la Fundació la Caixa.

CITA: 21 de setembre de 17 a 18.30h
COM INSCRIURE’S: Tel: 690 924 714 / 616 895 584 – email: info@escoladecuidadors.lacaixa.org
LLOC: Hospital d’Atenció Intermèdia Mutuam Güell (maps)
Adreça: Mare de Déu de la Salut, 49 Barcelona Maps- link

Impacte de les mesures d’aïllament sobre la salut emocional de pacients d’EAPS

Noemí Morales sessió clínica

Noemí Morales, psicòloga dels EAPS Mutuam Barcelona impulsats per l’Obra Social la Caixa i que presta el servei a la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital de Sant Pau, va presentar en una sessió clínica els resultats de l’estudi ‘Detecció del malestar emocional i la solitud existencial a causa de les mesures d’aïllament per SARS-CoV-2 en persones i pacients atesos per l’EAPS Mutuam Barcelona’. La ponent és la investigadora principal del treball, mentre que la resta de psicòlogues de l’equip hi han participat com a investigadores col·laboradores.

L’estat d’alarma es declara a l’Estat Espanyol el 14 de març de 2020 i conclou el 9 de maig de 2021. Durant aquest període s’aproven diferents mesures restrictives per prevenir l’expansió de la Covid19, la més destacable de les quals és el confinament de la població. A Catalunya, en aquest context, també s’aproven diferents restriccions i es fan recomanacions a la ciutadania. Les mesures de confinament suposen una limitació dels moviments de les persones, que no poden deixar el seu domicili, primer, i el seu municipi, després. Alhora es demana a la població la reducció màxima dels contactes socials.

Als hospitals i centres de salut aquesta situació es tradueix en fets com que les visites externes als pacients són restringides. Així, som testimonis de com, si la situació de tenir un familiar en situació de final de vida o de malaltia avançada és en si estressant, encara ho és més viure-ho des d’un estat d’alarma. Des de l’EAPS, observem, a més, com aquesta situació generada per l’estat d’alarma suposa una limitació del suport social a pacients i familiars. Per això, ens proposem conèixer la vivència de pacients amb malaltia avançada i els seus familiars per valorar l’impacte emocional que pot generar la manca de suport social, considerat important davant del desenvolupament de dols complicats. Dissenyem i iniciem, doncs, l’estudi ‘Detecció del malestar emocional i la solitud existencial a causa de les mesures d’aïllament per SARS-CoV-2 en persones i pacients atesos per l’EAPS Mutuam Barcelona’.

Primer de tot, cal tenir presents alguns conceptes fonamentals en aquest estudi. Un d’ells és el malestar emocional, definit com a experiència multifactorial de naturalesa bio-psico-social-espiritual que pot interferir en la capacitat d’afrontament. L’altre, la solitud existencial, entesa com a sentiment que s’experimenta quan una persona se sent sola malgrat estar acompanyada d’altres persones. Diversos autors assenyalen aquesta solitud com un dels factors que pot transformar l’experiència de morir en una experiència dolorosa.

Patiment addicional

Com a hipòtesi d’aquest estudi, ens plantegem que les mesures de confinament poden ocasionar un patiment afegit a les persones en situació de final de vida i els seus familiars. Aquelles que percebin més situacions amenaçadors per a la seva integritat somàtica o psicològica presentaran més malestar emocional i sentiments de solitud existencial. Per això, l’objectiu principal de l’estudi ha estat identificar el malestar emocional de pacients i familiars i la solitud existencial dels primers a causa d’aquestes mesures. Com a objectius secundaris, ens hem proposat definir quines són les situacions amenaçadores percebudes a causa de la pandèmia tant per pacients com per familiars.

Noemí Morales sessió clínica

La mostra de participants és específica, no aleatòria, i consta de 81 pacients i 26 familiars atesos entre març i maig de 2020. En relació als instruments que utilitzem, hem recollit dades sociodemogràfiques i hem utilitzat l’Escala de Malestar Emocional (DME), que proporciona una puntuació global i uns indicadors que hi afegeixen informació rellevant. Aquesta mateixa escala, adaptada als cuidadors (DME-C), és la que hem fet servir amb els familiars. Per últim, hem utilitzat una altra versió d’aquesta escala –EDSOL v-2– que ens permet detectar la solitud existencial per cribratge en l’àmbit de les cures pal·liatives i la psicooncologia, tot i que l’avaluació clínica la fa un professional especialitzat. Pel que fa al disseny, es tracta d’un estudi descriptiu basat en el resultat de les escales esmentades. A part, s’hi afegeix una informació qualitativa.

Una mostra clarament femenina

Quant a criteris d’inclusió, la mostra està conformada per pacients atesos per les psicòlogues de l’equip. Un 60 per cent són dones, la mitjana d’edat dels pacients és de 81 anys i la dels convivents, de 77,65. En relació a la situació de malaltia, el 67,9 per cent dels pacients compleixen els criteris de pal·liatius. Gairebé un 46 per cent han estat derivats d’hospitals. Els segueixen els derivats de centres sociosanitaris, PADES, domicili i, en menor percentatge, de residència. La gran majoria es trobaven ubicats en el moment de l’estudi en centres sociosanitaris. Un 31 per cent de la mostra ha donat positiu per Covid 19. La resta o han donat negatiu o no han estat valorats. Un 53 per cent al·lega tenir símptomes compatibles amb la Covid en el moment de l’entrevista.

Pel que fa als familiars, l’edat mitjana de la mostra és de gairebé 62 anys i gairebé el 77 per cent són dones. La gran majoria són cònjuges o fills de la persona cuidada i la majoria es troben en el moment de respondre l’entrevista en domicili o, en menor percentatge, en hospital.

Malgrat que amb l’aplicació de les escales DME i DME-C no s’hagin obtingut resultats estadísticament significatius, hi ha conclusions que considerem que és interessant compartir. Veiem que 69 pacients puntuen, en una escala de 0 -20, major o igual a 9 i 24, major o igual a 14. S’observen puntuacions similars entre gèneres i diferents malalties. En canvi, hi ha puntuacions lleugerament més elevades en pacients hospitalitzats. Cal destacar, en general, que les preocupacions que tenen les persones ateses són majoritàriament per temes familiars, emocionals i somàtics.

Pel que fa als familiars, veiem que 24 puntuen major o igual a 9 en l’escala i 6 punten igual o major a 14. Les preocupacions són majoritàriament per temes familiars o emocionals. Podem destacar que els que tenen preocupacions de tipus emocional tenen una mitjana que supera el punt de tall, de 14,2.

Així mateix, hem cregut interessant recollir també les expressions que fan servir els pacients que reflecteixen malestar emocional. Entre aquestes, podem destacar les que es refereixen a la pròpia evolució de la malaltia, a no voler ser una càrrega per a la família, a les limitacions físiques o a preocupacions per la família quan es morin. També hi ha expressions que manifesten preocupacions vinculades al context específic, com les relacionades amb no poder-se acomiadar dels fills, no voler morir en solitud, la situació de pandèmia mundial o la por al contagi.

El malestar en paraules

Pel que fa als familiars, les expressions que reflecteixen un major malestar són fruit del propi procés de la malaltia –com les demandes contínues del pacient- o de les preocupacions per la salut pròpia o de les persones estimades. S’especifiquen, vinculades amb el context, la preocupació al contagi propi per Covid i a contagiar als familiars, per la possibilitat que passi alguna cosa al pacient i no poder ser-hi i per la incertesa sobre l’evolució del pacient i de la pandèmia.

Noemí Morales sessió clínica

Els resultats en l’aplicació de l’escada EDSOL-v2 ens mostren, pel que fa a pacient, una puntuació mitjana de 3,65 i que n’hi ha 32 que punten igual o major de 5. Observem que les dones obtenen una puntuació lleugerament més elevada. Destaca que hi ha una diferència important en la mitjana dels pacients que estaven aïllats o no podien rebre visites (5,3) i els que no ho estaven (2,2). Quant a la ubicació, veiem que els pacients que es troben en un hospital d’aguts tenen una mitjana superior als que estan en residència o domicili. En aquest cas, hem recollit també expressions que ens transmeten una menor solitud existencial i ens en trobem que tenen a veure amb el fet d’estar en família o de sentir-se molt cuidats, amb sentir que no els deixen sols o amb parlar sovint amb les persones estimades. Les expressions relacionades amb una major solitud existencial tenen a veure amb no poder veure la família o sortir de l’habitació, amb la solitud que senten des que estan ingressats a l’hospital o amb l’enyorança de les persones estimades.

Així doncs, de tot això podem concloure que, tot i que a nivell estadístic no es pugui confirmar la hipòtesi de l’estudi, sí que podem interpretar que les escales ens indiquen que hi ha un elevat malestar emocional i una major sensació de solitud associades a la situació de confinament. Per tant, hi ha preocupacions afegides al propi procés de malaltia. Per això, més enllà dels resultats quantitatius, proposem que es tinguin presents situacions que poden ser percebudes com una amenaça pel propi pacient i pels familiars. Sabem que en el procés de final de vida no només influeix la presència de símptomes de naturalesa biomèdica, social, psicològica o espiritual, sinó també el significat que el pacient o el familiar els atribueix segons el grau d’amenaça que els genera a cadascun d’ells. Les preguntes sobre els ‘perquès’ d’aquestes respostes, així com els signes externs de malestar, són el que ens permeten als professionals conèixer millor les causes per dur a terme una atenció més específica.

Noemí Morales

Psicòloga

EAPS Mutuam Barcelona/Fundació Obra Social La Caixa

El dol en adolescents: pèrdues en el trànsit cap a la vida adulta

Dol en adolescents

La psicòloga de l’Equip d’Atenció Psicosocial Mutuam Barcelona – Fundació la Caixa, Sílvia de Quadras, va impartir una sessió clínica, en el marc de les formacions que la Fundació Mutuam Conviure organitza per a professionals del Grup Mutuam, sota el títol ‘Trets diferencials del dol en adolescents’. En aquest article recull les idees principals de la seva exposició.

Totes les persones, tard o d’hora, han d’afrontar la mort d’un ésser estimat i transitar per un procés psicològic d’assimilació, acceptació i integració de la pèrdua que coneixem com a dol. En el cas dels adolescents, aquest procés adopta unes característiques específiques d’acord amb l’època de canvi en la qual es troben immersos.

Des de sempre l’adolescència ha estat descrita com una època de canvi, un període de reorganització de les vivències acumulades fins el moment, de turbulències, d’incerteses i de descoberta. Un temps d’oscil·lacions i temptatives dirigides cap a la construcció d’una nova identitat i d’un nou coneixement d’un/a mateix/a. És una època de transició entre la infantesa i l’etapa adulta; tot i que no homogènia ja que es parcel·lada en dominis i cada infant ho fa a diferent ritme. Per tant, per tal de comprendre l’adolescència hem de considerar-la producte no només de la seva condició des d’un punt de vista físic i maduratiu, sinó també del context social en el qual es dona.

Les persones assolim en aquesta etapa la maduració cognitiva, adquirint el pensament abstracte, formal i lògic, el raonament hipotètic i la capacitat d’elaborar processos metacognitius. A nivell pràctic cal dir que tota aquesta maduració implica, d’una banda, la seva capacitat de transcendir de la realitat de l’aquí i ara i, de l’altre, la de reflexionar sobre les estratègies per poder solucionar un problema. La capacitat de distingir allò possible d’allò real permet als adolescents discernir entre com és el món adult i com pensen que hauria de ser, la qual cosa comporta una posició idealista i una actitud crítica respecte del funcionament social. En conseqüència, una característica de l’adolescència és la tendència a discutir com una forma d’expressar la nova capacitat d’anàlisi; mentre que la utilització de la ironia i del doble sentit en les converses és, en canvi, una forma de manifestar les noves habilitats cognitives.

En la seva cerca de la identitat els i les joves estableixen una nova relació amb ells mateixos, amb els altres i amb el món, en la qual juguen un paper fonamental aspectes com l’autoconcepte i l’autoestima, és a dir, la representació que es fan d’ells mateixos en considerar les seves competències respecte el grup d’iguals i la valoració dels seus atributs a partir d’un sentiment que pot anar des de l’estima fins al menyspreu. L’autoestima, doncs, ve determinada, en general, per l’opinió dels altres significatius i per l’autopercepció d’eficàcia en les nostres actuacions. En l’etapa adolescent, el més important en aquest sentit és l’aspecte físic i l’acceptació per part del grup d’iguals, que són ara un dels principals referents, ja que les figures parentals són relativitzades.

La idealització de la mare/pare que confereix poder, veritat i autoritat durant l’edat infantil queda relativitzada com a conseqüència del fet que l’adolescent amplia el seu horitzó relacional, avalua la realitat de manera crítica i pot adoptar diferents punts de vista en l’anàlisi de les figures parentals. Es per aquests fet també que en aquesta etapa s’observa l’aparició de tensions o conflictes amb ells i amb les figures adultes en general. Recordem que aquesta etapa implica fer-se grans i, per tant, assumir l’autonomia respecte a la família, distanciament dels pares i apropament als companys com agents de socialització. Reclamen autonomia i privacitat envers als pares, però existeix encara una dependència centrada en la necessitat i la influència davant de situacions concretes, pel que podríem dir que no els volen ni massa a prop ni massa lluny.

Pel que fa als grups d’iguals, s’hi produeix un sentit de pertinença i d’identificació, ja que aporten, entre d’altres, referents, autonomia i confiança en el procés d’emancipació, així com diferents tipus d’aprenentatges.

En tot aquest context, posem ara atenció en la pèrdua. Podríem afirmar que el dol de l’adolescent és similar al de l’adult quant a procés i característiques. Aleshores quin són els trets diferencials en el dol? Un dels principals fets diferencials és el trencament del seu món extern en un moment de caos intern, produint un sentiment d’incertesa absoluta i de no saber “cap on tirar”. En aquest moment d’incertesa els referents són de gran importància, però el sentit de pertinença es queda fragmentat, especialment en els casos en què el vincle de referència i seguretat l’aportava el progenitor difunt.

Altrament cal recordar el distanciament amb l’adult, que provoca que no recorrin als pares en cerca d’ajuda, ja que segueixen reclamant la privacitat i autonomia; però tampoc disposen del grup d’iguals ja que hi són però no s’hi senten compresos i volen evitar “ser diferents” o, com ells expressen, “fer pena”. Es per això que sovint passen el dol fent veure que “no passa res” i gestionant les emocions en una gran soledat.

Una conseqüència d’aquesta manca de referents és que, tot i que les preocupacions que puguin tenir aquests joves en cas de pèrdua siguin també similars a les que pugui tenir un adult -el patiment, els problemes futurs, el desenvolupament de la vida sense la persona que ha mort o la situació econòmica-, l’expressió d’aquestes serà possiblement diferent -per exemple, mitjançant les xarxes socials i de forma pública, en comptes de fer-ho amb els grups d’iguals, com seria propi a la seva edat.

En aquests camí entre el nen i l’adult, els adolescents volen ser informats com els adults, ser respectats en els seus principis i sentir-se partícips, assumint un rol actiu i no pas secundari en la situació, però els mancaran les eines adequades per la falta de maduresa. Aquest fet derivarà en una simptomatologia emocional específica, com patir una tristesa constant no expressada, retraïment, temor, ira o culpabilitat; sentiments que necessiten ser validats. Així mateix, poden presentar una simptomatologia física limitant, com ansietat extrema, dolor abdominal, mal de cap o altres dolors inespecífics. Pel que fa al seu comportament, poden mostrar-se irritables, desafiants, antisocials i, fins i tot, agressius com una manera de fugir endavant i evadir-se. Tanmateix, necessiten d’un adult que els protegeixi. És habitual també que, després de la pèrdua, es produeixi una baixada del rendiment acadèmic relacionat amb la falta de concentració, ja que l’adolescent ha d’invertir el seus recursos a gestionar el dol i a entendre’s a ell mateix. Altrament, és normal que durant aquest procés els sorgeixin idees ambivalents, sentiments contradictoris i oscil·lacions.

Per tant, podríem concloure dient que, malgrat que el procés de dol sigui similar al del adult, els trets diferencials esmentats en l’article fan que els adolescents siguin especialment vulnerables, amb risc de derivar en un dol complex. Cal subratllar la importància dels grups de dol integrats per adolescents en situacions similars, en els quals els i les joves poden desenvolupar un sentit de pertinença, trobar-hi comprensió i establir aliances. El grup mateix serveix com a instrument de canvi. L’escenari grupal és la eina terapèutica essencial per a la prevenció i/o intervenció davant aquests tipus de dol.

Sílvia de Quadras

Psicòloga

EAPS Mutuam Barcelona – Fundació la Caixa

Grup Mutuam impulsa espais d’autocura per als professionals de la mà dels EAPS

Meritxell Naudeillo

L’impacte del patiment aliè en els professionals sanitaris és un tema, d’una banda, de màxima importància per a la salut pública, ja que és inherent a les seves tasques i funcions assistencials del dia a dia, i de l’altra, de màxima actualitat, a causa de la crisi sanitària derivada de la COVID-19. Precisament amb l’objectiu d’abordar les possibles conseqüències que la pandèmia hagi causat o pugui causar en els professionals que estan en primera línia atenent a persones malaltes, el Grup Mutuam posa en marxa una iniciativa de suport emocional i psicològic dins de l’entitat.

La irrupció del nou coronavirus i tot el que està comportant ha provocat que els professionals sanitaris es trobin en una situació de més vulnerabilitat i fragilitat emocional i psicològica que pot comportar un nivell d’estrès elevat. Com bé sabem els que hem seguit aquesta crisi ni que sigui a través dels mitjans de comunicació, les condicions en què s’estan desenvolupant les seves tasques assistencials dia a dia els poden portar a viure moments concrets amb un gran impacte emocional i psicològic i una pressió social extrema. La sobrecàrrega de feina, la por al contagi –propi i/o dels éssers estimats-, haver de dur equips de protecció insuficients o incòmodes, l’exposició al desconsol de les famílies dels pacients en circumstàncies no habituals, la dificultat en l’adaptació a canvis organitzatius i constants, els dilemes ètics que es poden haver d’afrontar o la incertesa de la situació, entre d’altres, generen un gran esgotament físic i psicològic, a més de diferents tipus de reaccions segons els individus si això es manté en el temps.

En aquest sentit, la SECPAL identifica com a possibles reaccions a nivell emocional l’ansietat, la impotència, l’insomni, el sentiment de culpa o la tristesa i, a nivell físic, les dificultats respiratòries, la sudoració excessiva, les tremolors, els marejos o les taquicàrdies, entre d’altres. L’organització assenyala, a més, la possibilitat que apareguin reaccions de tipus conductual, com la hiperactivitat, l’aïllament de l’individu, el plor incontrolat o la dificultat per a l’autocura. A nivell cognitiu, poden aparèixer la confusió, dificultats de concentració o de memòria, pensaments obsessius i recurrents sobre la situació viscuda, així com agreujar-se la fatiga per compassió, un dels riscos inherents a l’activitat assistencial en condicions normals dels professionals sanitaris.

Per tal d’evitat tot això i que els professional puguin seguir cuidant de les persones és imprescindible que també tinguin cura d’ells mateixos. Això passa per qüestions molt diverses: des de donar una resposta adequada a les necessitats bàsiques (menjar, beure i dormir) a desconnectar de la feina quan cal, mantenir el contacte freqüent amb els éssers estimats, fer una exposició limitada als mitjans de comunicació o relacionar-se amb els companys/amics i compartir espais de lleure. Així mateix, és essencial l’autoobservació per ser conscient de les emocions pròpies, l’aplicació d’estratègies de regulació emocional –tècniques de respiració o activitat física, per exemple-, compartir les emocions amb persones de confiança i, també, demanar ajuda quan cal.

En línia amb això i davant les necessitats detectades en diferents recursos del Grup Mutuam, l’entitat va demanar als Equips d’Atenció Psicosocial (EAPS) Mutuam Barcelona, que ja donen suport als PADES i als Equips d’Atenció Residencial, la col·laboració per poder oferir espais d’autocura dels professionals en els centres. El nombre de recursos dins de l’àmbit residencial és de 15 aproximadament, incloent-hi centres residencials, hospitals de dia i centres de dia de tot Catalunya.

La nostra proposta consisteix a fer una formació als psicòlegs referents dels diferents recursos de l’entitat per veure com podem organitzar aquests espais d’autocura i suport als professionals dels diferents centres de Grup Mutuam. L’objectiu és garantir el seu benestar emocional i psicològic així com facilitar-los una bona adaptació a la situació actual i dotar-los d’eines perquè puguin seguir treballant sota pressió i en equip en cas que aquesta situació d’incertesa es perllongui en el temps.

Covid-19 Mutuam
Meritxell NAudeillo (2a per la dreta), part de l’equip assistencial responsable de l’Hotel Salut Cotton House

 

Meritxell Naudeillo Cosp

Psicòloga i coordinadora dels EAPS Mutuam Barcelona

Claus per a l’afrontament de la crisi del Covid-19 per part dels professionals de l’atenció a persones grans

Recomanacions EAPS

Els Equips d’Atenció Psicosicial Mutuam (EAPS) Barcelona, impulsats per l’Obra Social ‘la Caixa’, han preparat, des de la seva experiència, un seguit de recomanacions psicològiques per als professionals que atenen a persones grans d’acord amb la situació que s’està vivint arran de l’extensió del Covid 19.

En relació al col·lectiu de persones amb edat avançada que es troben aquests dies confinades, es recomana que es validin i normalitzin les emocions que puguin expressar davant d’aquesta situació excepcional. És aconsellable que, mitjançant l’ús de la tecnologia, no perdin el contacte familiar i social. Així mateix, s’hauria de procurar que mantinguessin els horaris i rutines dels hàbits bàsics, com els de la higiene, l’alimentació o el ritme de son – vigília.

Pel que fa a les persones afectades pel Covid 19, dels dels EAPS, es recomana que facin un seguiment mèdic per contrastar l’evolució de l’estat de salut i tinguin una participació activa en la presa de decisions (PDA). A més, cal que connectin amb les seves estratègies personals d’afrontament i que gestionin les seves emocions, donant-se permís per sentir i expressar. També en aquests casos, es considera important el manteniment dels vincles amb familiars i amistat amb les eines que permetin una comunicació no presencial.

Per últim, aquests professionals especialitzats en l’atenció a persones amb malalties avançades, han establert algunes recomanacions per al comiat de persones afectades pel nou virus. Així, aconsellen que es treballi el llegat i la revisió d’història de vida i que s’ajudi al maneig de la incertesa i la por existencial. El manteniment dels vincles amb l’entorn de sentit i el comiat – si pot ser presencial, si no, telemàtic – també són essencials. Finalment, cal oferir suport psicològic als familiars per normalitzar el procés de dol.

Gran presència de Grup Mutuam al Congrés de la SCBCP

Congrés SCBCP

Grup Mutuam ha tingut una alta participació en l’XI Congrés de la Societat Catalano-Balear de Cures Pal·liatives, sota el lema ‘Cures pal·liatives: Ciència i Art’, tant pel que fa a la presentació de pòsters i comunicacions orals com a la implicació en l’organització. L’esdeveniment s’ha celebrat el 14-15 de febrer a Barcelona, en el World Trade Center.

Un total de 15 professionals de diferents serveis i recursos del Grup Mutuam han participat en les jornades. La directora dels PADES, Emma Costas, és la presidenta del Comitè organitzador i hi va presentar l’acte inaugural, en què va animar als assistents a fer-se seu el congrés, i va moderar la taula ‘Present i futur dels recursos assistencials en l’atenció pal·liativa. Noves perspectives en la integració de recursos domiciliaris’. També forma part del Comitè organitzador la treballadora social dels PADES Àngels Roca, que va moderar la taula ‘Acompanyem les fortaleses o les mancances?’.

En el Comitè científic del Congrés, hi va participar la psicòloga de l’Equip d’Atenció Psicosocial (EAPS) Mutuam Barcelona impulsat per l’Obra Social ‘la Caixa’ Noemí Morales, que va moderar la taula ‘Esclerosi Lateral Amiotròfica i Malalties de la Motoneurona’. Per la seva banda, Sílvia de Quadras, psicòloga de l’EAPS Mutuam Barcelona impulsat per l’Obra Social ‘la Caixa’ va intervenir amb la ponència ‘Atenció psicològica domiciliària al final de vida. EAPS’ en la taula sobre ‘L’Atenció psicològica domiciliària al Final de la Vida’.

Els professionals del Grup Mutuam van presentar un total de nou pòsters al

EAPS Girona
EAPS Girona

Congrés. Des dels PADES, l’infermer Enric Martínez en va presentar un titulat ‘Aplicació de l’HEXCOM-CLIN a un Equip PADES com a eina per avaluar la complexitat’, el metge Luijo Gallardo, un sobre ‘Abordatge de la malaltia renal crònica terminal en malalts atesos per un Equip PADES’, la DUI Jessica Izcara, un que portava per títol ‘Preferència del lloc d’atenció al final de vida dels pacients atesos per un Equip PADES’, el metge Cristian Carrasquer, un sobre ‘Pacients derivats a PADES en SUD’, i la metgessa Maribel Esquerdo, un sobre ‘Final de vida a domicili. Un luxe per a les persones que viuen soles?’. Des dels Equips d’Atenció Residencial, lainfermera Patricia Reina, va presentar un pòster sobre ‘Detecció denecessitats en situació final de vida percebudes pels professionals de residència’, les metgesses Leticia Ortigosa i Ángela Trujillo, van presentar, respectivament, els pòsters ‘La sedació pal·liativa en el patiment emocional. Dilemes bioètics. A propòsit d’un cas’ i ‘Freqüència de l’abordatge en situació de final de vida pels equips d’atenció continuada en residències’. Per últim, la psicòloga de l’EAPS Mutuam Girona impulsat per l’Obra Social ‘la Caixa’ Roser Grau va presentar-hi el pòster ‘Formació espiritual en un equip de treball hospitalari’.

A més a més, les psicòlogues de l’EAPS Mutuam Barcelona impulsat per l’Obra Social ‘la Caixa’ Raquel Vila i Marina Garcia van presentar la comunicació oral ‘Perspectives dels professionals dels equips PADES sobre la sedació pal·liativa per patiment existencial i/o espiritual’, guanyadora del premi del COMB a la millor comunicació en bioètica al final de vida, i la DUI del PADES Manso Ester Tarragó la de ‘Prevalença de Sedacions pal·liatives en un equip PADES’.

Des del Grup Mutuam, volem felicitar al conjunt de professionals de l’entitat que hi han participat i agrair-los la implicació que això implica.

Psicologia en l’àmbit sanitari: el suport emocional que millora la percepció de la qualitat de vida

Psicòlegs sanitaris

Els psicòlegs som professionals que en l’àmbit de la salut estem formats per identificar i abordar el malestar emocional de les persones i, a partir d’aquí, poder oferir-los eines que afavoreixin el seu creixement i benestar emocional. Les funcions dels professionals de la psicologia van lligades a l’àrea d’intervenció específica de cadascú. En el cas de l’àmbit sanitari, en el qual trobem psicòlegs generals sanitaris i psicòlegs clínics, ens centrem en tres línies: l’assistència –que inclou avaluació i diagnòstic, suport psicològic, assessorament i psicoeducació–, docència a professionals, familiars i voluntariat –per oferir-los coneixements i estratègies que puguin millorar la qualitat d’atenció assistencial i familiar –, i la recerca. D’altra banda, els professionals de neuropsicologia estan formats per valorar i diagnosticar demències i problemes cognitius. La seva tasca és dissenyar un pla per rehabilitar, quan sigui possible, o estimular per mantenir les capacitats preservades quan la persona ja pateixi una malaltia instaurada.

El ventall de competències que ha de tenir el professional de la psicologia és ampli. És molt important saber fer una bona anàlisi de les necessitats, l’avaluació de la situació, la intervenció corresponent, la valoració i tenir bones habilitats comunicatives. És essencial saber fer escolta activa, tenir paciència, ser empàtic i tenir actitud compassiva, ser flexible i tolerant i no jutjar ni qüestionar els pacients. D’altra banda, el psicòleg ha de ser autoconscient i sincer amb si mateix, mantenir-se en contínua formació i fer treball personal, és a dir, fer teràpia per al coneixement interior propi. Això implica saber quines són les nostres fortaleses, però també les nostres limitacions i poder-les abordar. Si un psicòleg no es treballa, no pot ajudar al creixement personal de l’altre. Per exemple, si té por a la mort, no pot ajudar un pacient a afrontar-la i, si té dificultats per tractar alguns tipus de personalitat, ha de treballar-les.

La nostra és una tasca amb molta responsabilitat, perquè treballem amb persones vulnerables que pateixen. Hem de disposar de les eines adequades per acollir-les i acompanyar-les. Les eines que es fan servir dependran de l’orientació professional del psicòleg, de la formació específica que hagi tingut i de la seva pròpia trajectòria personal.

En l’atenció a la gent gran i les persones amb malalties cròniques, usuaris principals de Grup Mutuam, trobem professionals de la psicologia en molts àmbits: atenció primària, residències, PADES, centres de dia, hospitals sociosanitaris, unitats d’atenció geriàtrica integral,  hospitals de dia i hospitals de tercer nivell. En alguns d’aquests casos, però, la figura del psicòleg hi és present tan sols unes hores a la setmana.

Grup Mutuam gestiona dos equips del Programa d’Atenció Psicosocial i Espiritual a Persones amb Malalties Avançades (EAPS) de l’Obra Social la Caixa l’EAPS Mutuam Barcelona i l’EAPS Mutuam Girona. Les dotze professionals que conformem el de Barcelona desenvolupem les nostres funcions en recursos diferents: a l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, a l’Hospital de Sant Pau, a l’Hospital de la Vall d’Hebron, a l’Hospital del Mar, al Centre Fòrum i als PADES de Barcelona. Allà donem suport psicològic, emocional i espiritual als pacients amb malalties avançades i cròniques i als seus familiars. Això vol dir que ajudem en la promoció de  l’autonomia de la persona, explorem el seu tipus d’afrontament, reforçant els recursos adaptatius i modificant els desadaptatius, valorem les necessitats d’informació i ajudem a gestionar-les, facilitem la comunicació entre pacient, equip i família, abordem el sentit de l’existència i afavorim l’acomiadament amb la família i amb la vida. Oferim suport en el dol a les famílies i, també, suport als equips.

Reconeixement social i institucional

Respecte a l’acceptació de la figura del psicòleg per part dels usuaris d’edat avançada, hem de dir que ens trobem reaccions de tot tipus: hi ha qui de seguida s’obre i ens explica coses i hi ha també d’altres que no es mostren receptius. Tot i que, cada vegada menys, encara són presents en la societat els tabús respecte als psicòlegs. En general, però, les persones grans són obertes, mostren ganes de parlar i ens sentim ben acollits per elles. Els oferim un espai per a la “ventilació emocional”, com diem en la professió, i a ells els agrada sentir-se escoltats i validats.

En general, cada cop la figura del psicòleg compta amb més reconeixement social. Ara bé, encara ens trobem persones, també joves, que mostren resistències a causa dels prejudicis i estereotips que perviuen en la societat. No és difícil sentir frases com “jo no crec en els psicòlegs”,  “anar al psicòleg és de bojos”,  “si tinc amics amb qui parlar, per què haig de veure un psicòleg?”, ni tenir pacients que mantenen les visites com un secret per al seu entorn.

Tot i que la professió es troba en procés de normalització, el principal repte que tenim és el reconeixement oficial de la nostra figura en l’àmbit sanitari públic. Cal una major presència de psicòlegs en el sistema públic. Actualment, un únic professional ha d’atendre un munt de pacients i això vol dir que les visites són molt esporàdiques. L’atenció psicològica requereix més assiduïtat, perquè hi cal l’establiment d’un vincle i un seguiment.

 

Noelia Fernández

Psicòloga general sanitària

Psicòloga Experta en Psicooncologia i en Cures Pal·liatives

Col·legiada nº 11715

EAPS Mutuam Barcelona 

Els EAPS de Mutuam, a la celebració del 10è aniversari del Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

10 aniversari EAPS

Els EAPS (Equips d’Atenció Psicosocial) Mutuam Barcelona i Girona, impulsats per l’Obra Social “La Caixa” i gestionats per Grup Mutuam, van estar presents en les Jornades de celebració dels deu anys del Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades, que es va celebrar ahir al Caixa Fòrum de Barcelona.

A primera hora del matí, es va oferir una roda de premsa de balanç de la trajectòria d’aquesta iniciativa, mitjançant la qual s’han atès més de 36.000 pacients a tot Catalunya. Josep Ballester, director de l’Àrea Sanitària de Grup Mutuam, hi va participar, i dos pacients que havien viscut les intervencions de les professionals de l’EAPS Mutuam Barcelona Raquel Vila i Noemí Morales van compartir-hi l’experiència.

L’auditori del Caixa Fòrum va acollir durant la tarda l’acte de celebració, en què van participar representants dels diferents equip i serveis que formen part del programa, entre ells els de l’EAPS Barcelona i l’EAPS Girona. Marta Argiles, psicòloga de l’EAPS Mutuam Barcelona, va participar en la representació ‘Oda a la vida’ i el doctor Francesc Brosa, director general de Grup Mutuam, va recollir l’agraïment a la institució per la seva implicació en aquest recorregut de 10 anys.

Professionals de Mutuam, presents en el Congrés de la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia

Jornada SCGiG

El XXV Congrés de la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia (SCGiG) es va celebrar el 7 i 8 de novembre a l’auditori de l’Acadèmia sota el lema ‘Sumem salut amb les persones grans. “Let’s come together”’. Diversos professionals de Grup Mutuam hi van participar.

Sebastian Fradejas, metge de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, va presentar-hi el pòster ‘Complexitat en unitat de subaguts sociosanitària’. De la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral (UVGI), la coordinadora Adela Martín va defensar el pòster ‘Prevalença de la presbiacúsia en pacients que consulten per pèrdua cognitiva a una Unitat de valoració geriàtrica integral’ i Núria López, neuropsicòloga, ‘Valoració dels tests de cribratge cognitiu per a pacients afectats d’Alteració Cognitiva lleu mitjançant CombiRoc’.

Durant els dos dies, en el congrés es van realitzar diferents taules, tallers, sessions i simposis amb presència i col·laboracions de professionals del Grup Mutuam. Marta Argilés, psicòloga dels Equips d’Atenció Psicosocial (EAPS) Barcelona, va participar en el Simposi sobre la ‘Depressió en la persona gran: una visió multidisciplinària’. Els Equips d’Atenció Residencial (EAR) van col·laborar en el projecte que Elvira Hernández, de l’Escola Universitària d’Infermeria (EUI) Sant Pau, va presentar en la taula sobre experiències en el maneig de ferides cròniques, ‘Ferides cròniques: Que hi ha a les residències?’.

L’últim dia, els grups de de treball de SCGiG van presentar les seves experiències col·laboratives. Entre les que va presentar el grup de Treball de Residències, del qual forma part Maria Rosa Planesas, directora tècnica dels EAR, es va explicar una experiència en la qual també havien col·laborat aquests equips.