Logo Mutuam

 mutuam93 380 09 70

Mutuam logo
Mutuam

Formació en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives

Maneig de les urgències geriàtriques

mireia puig

Mireia Puig, cap del Servei d’Urgències de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, va impartir una xerrada en el marc de la 4a sessió del Curs de Formació en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives de la Fundació Mutuam Conviure. Sota el títol ‘Maneig de les urgències geriàtriques’, la metgessa internista va parlar del model que ja estan aplicant i dels reptes que ha d’afrontar l’atenció d’urgències davant l’envelliment de la població.

Abans d’endinsar-nos en la qüestió del maneig de les urgències geriàtriques, cal situar-nos, a partir d’algunes dades que ens ofereix l’IDESCAT, en l’escenari social i demogràfic en què ens trobem, ja que té un impacte en el sistema sanitari i en els serveis d’urgències. L’esperança de vida actual se situa en els 83,5 anys i hi ha un 19 per cent de la població que té més de 65 anys. Per al 2050, la previsió és que aquest segment arribi a representar el 33 per cent de la població i que, entre un 12 i un 15 per cent, superi els 80 anys. Actualment, el 46,3 per cent de les dones i el 28,1 per cent dels homes majors de 75 anys tenen algun grau de dependència i el 13,3 per cent de les dones i el 4,4 per cent d’homes reconeixen tenir un baix suport social. Altres dades que ens ajuden a configurar aquesta radiografia són que el 36% de les persones majors de 80 anys viuen soles i que al nostre sistema sanitari tenim una important mancança de llits d’aguts.

La vellesa s’associa a malalties cròniques, demència, dependència i polifarmàcia i, per tant, a unes altes necessitats sanitàries, d’urgències i d’hospitalitzacions, que impliquen una despesa elevada. Les patologies que generen més consultes en l’ancià fràgil són les reaguditzacions de malalties cròniques, la presència de caigudes o els problemes de salut relacionats amb els medicaments. Són problemes fàcilment evitables però que generen una alta morbiditat. Sabem que la solitud i la pobresa es relacionen amb una salut pitjor i amb més visites a urgències. L’estabilitat en la salut i el benestar és un equilibri difícil entre la malaltia, l’autocura, l’acompanyament i l’ús correcte de fàrmacs. A més, l’atenció en el sistema actual de salut és molt sovint reactiva i, tot i que ho intentem, ens costa comunicar-nos amb els diferents actors del territori i de vegades fallem en la cura i la prevenció.

Més ingressos i més riscos

Un informe del Regne Unit ens mostra com l’atenció d’urgències augmenta progressivament i com això es relaciona amb la disminució de llits d’aguts. L’única manera que té el sistema de donar-hi resposta és augmentant l’ocupació de llits d’hospital i això implica un augment dels esdeveniments adversos. El mateix informe reflecteix que l’increment de les urgències genera un increment d’ingressos hospitalaris encara més important que es correspon, sobretot, als pacients més grans, però que també està relacionat amb les condicions de salut. És a dir, estan ingressant més aquells pacients que tenen comorbiditats associades.

L’escenari demogràfic i de les urgències a Catalunya és el mateix que dibuixa l’informe del Regne Unit. Així, entre el 2015 i el 2019 es va produir un increment del 13,5 per cent de l’atenció d’urgències. De les gairebé 8 milions d’urgències ateses el 2019, un 47,5 per cent van ser a hospitals. Aquest situació té un gran impacte en el sistema sanitari, ja que l’ingrés hospitalari és el recurs més car i aquesta alta ocupació dificulta l’accés a la programació i a altres activitats que també són importants per a la població general i empitjora la seguretat i la qualitat de l’atenció. Així mateix, té un impacte sobre el pacient ancià, que sabem que pateix de manera especial quan està sotmès a un entorn urgent i hospitalari.

Les previsions a nivell mundial indiquen que l’envelliment poblacional i les pandèmies faran que es produeixi un creixement anual en la freqüència d’urgències hospitalàries i en l’ús dels serveis d’emergències mèdiques. Fins que no transformem el sistema sanitari això es mantindrà així. Les característiques particulars de la medicina d’urgències, amb uns circuits i professionals preparats per treballar en unes circumstàncies determinades, configuren un entorn advers per atendre aquesta població envellida. El nostre funcionament està enfocat a prioritzar i descartar, en primer lloc, les patologies que són temps-dependents i, en segon lloc, a buscar els diagnòstics importants i fer l’avaluació pausada de la situació. L’estada a urgències pot ser, de fet, un entorn molt traumàtic i amb riscos per a una persona gran i vulnerable, tal i com reflecteix aquesta il·lustració d’un metge d’atenció primària britànic.

Pacient gran Urgències

Hem de plantejar-nos un canvi de paradigma, entenent que les urgències estan pensades per atendre un ampli ventall de població i no poden canviar, perquè han de seguir fent la tasca per a la qual han estat creades, però han de ser capaces també de generar un entorn segur i d’atenció resolutiva per als pacients ancians. Hem d’aconseguir encaixar una atenció específica a aquest segment de la població en l’escenari global que necessàriament han de ser les urgències generals.

Visions diferents

Tanmateix, ens falta teoria sobre quines són les millors estratègies i models i, sens dubte, tenim també la dificultat de traslladar-ho a la pràctica clínica. Des del punt de vista de qui i com es farà, trobem dos marcs conceptuals. El primer concep uns serveis d’urgències que operen normalment i en què hi incideixen uns equips altament experts a fer avaluació geriàtrica i de la fragilitat. Aquest marc té com a limitació important que, si aquesta tipologia de pacient no es detecta, l’equip no hi intervindrà mai i, sobretot, que és molt complicat que aquests equips estiguin funcionant 24 hores al dia i set dies a la setmana. El segon model, que és cap a on sembla que ens estem dirigint, proposa unes urgències geriatritzades, en què hi ha equips professionals multidisciplinaris capaços de detectar aquests pacients i aplicar processos, potser no tan excel·lents com el model anterior, però experts i de proveir aquesta avaluació específica i atenció adaptada. En aquest marc, l’atenció d’urgències i l’específica geriàtrica s’han de fer d’una manera simultània. Les eines no estan encara clarament identificades, però han de ser senzilles, adaptades a la urgència i pensades per a persones formades però no expertes. Respecte a la població, cal veure com se selecciona, ja que no tots els pacients geriàtrics que atenem a Urgències han de passar per una avaluació geriàtrica multidisciplinària.

atencio urgent adaptadaCom ja he assenyalat, el procés d’Atenció Urgent Adaptada ha de ser simultani al procés d’atenció clàssic d’urgències i, a la tria, hem de detectar la població a avaluar. Les eines no les tenim identificades, però cal buscar-ne d’adequades al nostre entorn. No hi ha models de triatge que incorporin aquesta selecció de pacients. Les necessitats s’han d’identificar mitjançant una avaluació integral àgil, que no serà completa però que ha d’utilitzar instruments pensats per a la urgència i per ser utilitzats per professionals de la medicina i la infermeria però també del treball social i la farmàcia. L’objectiu final és fer una presa de decisions que ajusti la intensitat diagnòstica-terapèutica a les necessitats identificades i ho faci en un entorn adaptat que permeti fer prevenció dels riscos i un pla de cures específic que eviti l’aparició de delirium. Tota aquesta avaluació s’ha de poder traslladar, quan el pacient marxi, al següent equip que l’atengui. Així doncs, per completar adequadament aquesta atenció urgent, hem de generar actuacions coordinades, fins i tot en el malalt que ja ha marxat, amb aquest entorn post-hospitalari.

Reptes pendents

Al davant, tenim tot un seguit de dificultats que hem d’afrontar. Respecte a la manca d’eines, el que estem fent és utilitzar-ne algunes que estan pensades per a un entorn no-urgent, però que són flexibles, i les estem adaptant, i alhora estem generant-ne de noves. No obstant això, falta molt coneixement científic i això és una limitació important. Pel que fa a les presentacions atípiques que poden tenir les malalties agudes en els malalts grans, tenim el repte de formar els i les professionals perquè sàpiguen identificar-les. Una altra dificultat per enfocar correctament els processos urgents és l’alta prevalença dels trastorns cognitius, així com la presència de comorbiditats.

Fent un cop d’ull a la literatura sobre el tema, trobem que les primeres guies de pràctica clínica per als serveis d’urgències són del 2014. Aquestes assenyalen, fonamentalment, que cal cribrar una població diana, intentar fer-ne una avaluació integral i adaptar els circuïts i entorn per proveir una atenció urgent a les persones ancianes. Posteriorment, han sorgit preguntes sobre si els serveis d’Urgències han de valorar la fragilitat. Respecte a això, sempre dic que tant de bo tinguéssim adequadament avaluats el grau d’envelliment i fragilitat de les persones grans i així quan arribessin als serveis d’urgències només hauríem de consultar aquesta informació, però la realitat actualment no és aquesta i, per tant, sí que n’estem fent l’avaluació de fragilitat, utilitzant fonamentalment escales senzilles com la de Rockwood. La recerca que s’ha fet ens assenyala també que el delirium, quan es produeix a urgències, és un predictor de mort en 6 mesos i que allarga les estades. Per tant, cal centrar esforços a evitar-ne l’aparició.

Avançar cap a un nou model

Tenint en compte tot això, al Servei d’Urgències de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau hem desenvolupat un model d’atenció urgent molt concret que creiem que és cap a on hauríem d’anar tots els serveis d’urgències. Així, creiem que hem de seguir preparats i fent circuits per als malalts no grans, però alhora hem d’estar adaptats per atendre els malalts grans, detectant aquesta població amb necessitats d’atenció especials precoçment. Si no, no farem una atenció integral i resolutiva i es generaran més riscos per als pacients, a més d’allargar-se les estades i incrementar-se els ingressos hospitalaris.

Sabem que l’edat i la comorbiditat s’associen a un major risc d’una malaltia aguda i al fet que aquesta tingui un nivell d’urgència més alt i que el procés sigui més greu. També s’associa a fets com que el procés sigui més lleu, que existeixi més d’un problema clínic, que hi hagi manifestacions inespecífiques, que el pronòstic sigui pitjor o ocasioni dependència o a l’increment de la polifarmàcia. Per tot això, s’incrementa el risc de iatrogènia per la pròpia estada hospitalària. Quan ho mirem des del punt de vista de la gestió, l’envelliment genera un increment de la freqüentació d’urgències, dels ingressos i dels reingressos, a més d’allargar-se les estades i consumir-se més recursos assistencials. Per tant, hi ha més riscos per al Sistema de Salut.

El que ens proposem al nostre servei és procurar una atenció integral de qualitat i enfocada a la fragilitat que sigui aplicada de manera universal a una població diana molt concreta amb un espectre ampli de fragilitat. El nostre Pla de Treball 2011 – 2022 integra tres eixos estratègics: una adaptació de tot el Servei d’Urgències, la creació d’una àrea adaptada a la fragilitat i la promoció de la integració en la xarxa de proveïdors de salut de l’AIS Dreta. Respecte al primer eix, implica, entre d’altres, la implantació d’una Avaluació Integral i la creació d’un Pla de Cures específic de manera que tots els professionals estiguin alineats.

Fases del procés d’atenció

Procés entrada UrgènciesA l’entrada del pacient, identifiquem els pacients que tenen targeta ‘Cuida’m’ perquè sabem que es  tracta d’una població vulnerable. Fem el procés convencional de tria però hi apliquem una checklist específica i, si es compleixen criteris PCC o MACA, es marca a la història clínica interna per tal que s’engegui un procés d’atenció diferent.

Durant l’estada, se li fa la valoració clínica sistemàtica del procés urgent, l’avaluació geriàtrica integral i el diagnòstic situacional. Se li fa un Pla de Cures, que s’aplicarà en un entorn adaptat, enfocat fonamentalment a prevenir el delirium i al maneig del dolor. Al final, es fa una planificació de la sortida. La majoria aniran a casa seva o a la residència on viuen, però també n’hi ha que passaran a l’hospitalització domiciliària o a un ingrés en hospital d’atenció intermèdia. Hem d’aconseguir que la transferència sigui perfecta i que cada persona vagi al seu recurs diana d’acord amb els altres proveïdors de salut.

Ara mateix, aquest és un model consolidat. L’any 2021 el nostre hospital va atendre 150.000 urgències, de les quals 85.000 eren generals i, d’aquestes, 15.000 corresponien a pacients que vam identificar com a fràgils i, per tant, van rebre una atenció adaptada. Uns 5.000 van ser ingressats a l’àrea de fragilitat, una xifra que ha anat creixent els darrers anys. La majoria eren dones i la seva edat mitjana era de 87 anys. El 98 per cent d’aquestes persones eren d’un nivell d’urgència 1, 2 o 3. Per poder atendre cada cop més pacients fràgils amb el mateix nombre de boxes hem disminuït el temps d’estada perfeccionant els circuits.

Com a tancament, cal subratllar que els serveis d’urgències hospitalàries tenen i tindran un gran paper en l’atenció a la vellesa i la cronicitat i que és imprescindible la seva adaptació sense que se’n perdi l’essència. Les visites a Urgències són una finestra d’oportunitat que hem d’aprofitar. Tanmateix, cal estandarditzar els sistemes de revisió, control i pagament de l’atenció d’urgències i transformar el conjunt del sistema sanitari per tal que sigui menys reactiu i més proactiu.

Mireia Puig

Cap del Servei d’Urgències

Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

Plantar cara a la mort

Francesc Torralba, afrontament mort

El filòsof i teòleg Francesc Torralba, una de les persones que ha abordat de forma més exhaustiva el fenomen de la mort, va impartir una xerrada en el marc de la Formació en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives de la Fundació Mutuam Conviure.

És necessari reflexionar d’una manera crítica i analítica sobre un esdeveniment que universalment tothom hem d’afrontar. La mort és l’única certesa que tenim i això no és dolent recordar-ho en contextos de tanta incertesa com el que vivim. Voldria fer un repàs de les vuit actituds que he identificat davant del fenomen de la mort, que no són excloents i que tenen passadissos entre elles.

La primera actitud que observem, i especialment en la nostra cultura, és l’evasiva, que podem definir com el no-afrontament. És l’actitud del ‘millor no pensar-hi’ i acostar-s’hi com els crancs, d’esquena, perquè pensar-hi ens entristeix i tampoc no és quelcom que puguem canviar. Això obeeix a múltiples causes. Una d’elles és que quan pesem en la mort, de manera espontània, ens entristim, en la mesura que entenem que aquesta suposa el tall dels nostres vincles interpersonals, l’acabament de la nostra professió i de tot allò que ens omple i ens satisfà. En definitiva, és la no-vida. Aquesta actitud es pot sostenir durant un temps, però quan la mort toca de prop, no te’n pots evadir. Llavors és com un cop de puny i no hi ha hagut preparació per afrontar-ho. Si una persona s’ha evadit sistemàticament, no disposa de les eines i qualitats per afrontar-la.

Una segona actitud és la negació, que es relaciona amb idees del tipus “la resta poden morir, però jo no”. És en certa manera viure una vida fictícia. Si un quan pensa la vida no inclou la mort, no està pensant la vida real. És una negació del principi de realitat, com una espècie de fugida en el terreny de la imaginació. Hi ha una línia de pensament, molt estesa als països anglosaxons, que és el transhumanisme radical, que afirma que la mortalitat no serà ja una necessitat, sinó que podrem decidir no morir. Tindrem unes biotecnologies tan sofisticades que podrem prolongar indefinidament la longevitat. Aquesta actitud ha rebut moltes crítiques perquè qüestiona una de les característiques essencials de la condició humana.

Una tercera actitud és la de rebel·lió. L’autor que m’inspira més en aquest sentit és Albert Camus. L’home revoltat és el que diu ‘no’, i això suposa afirmar-se davant del món i, en certa manera, singularitzar-se. L’home revoltat diu ‘no’ a la mort, fent les coses molt difícils. De vegades això porta a prolongar el procés de final de vida fins a situacions insostenibles, sucumbint a mala praxis o obstinacions terapèutiques. Aquesta actitud obeeix a un profund aferrament a la vida, que pot dependre del moment en què t’agafa la mort. Si una persona ha completat el seu cicle vital és molt possible que no tingui aquesta actitud.

Una quarta actitud és la desesperació. És una paraula molt allunyada del nostre vocabulari, però és important reflexionar-hi, perquè hi ha persones que davant de la mort es desesperen. La desesperació és no veure cap possibilitat en allò que estem fent, veure una capsa fosca sense sortida. Això porta molt sovint a l’evasió. La desesperació dificulta molt l’actitud serena davant la mort i és una emoció profundament tòxica. Hi ha un afany d’immortalitat que xoca contra la realitat.

Hi ha una cinquena actitud que és la resignació. Generalment és posterior a les actituds que ja he esmentat, però tampoc és encara l’acceptació, perquè hi ha una amargor, fins i tot, un ressentiment. És un arronsament d’espatlles, una espècia d’actitud de derrota després d’haver lluitat. Hi ha un principi d’acceptació, però en certa manera hi ha un dol encara no articulat i l’anhel que les coses fossin diferents.

Una sisena actitud seria l’acceptació, fins i tot, serena, que parteix de l’assumpció que no es pot alterar el fet de la mort perquè no està a la nostra disponibilitat. Els referents aquí són sobretot els filòsofs estoics, que consideren que acceptar el que és inevitable és saviesa. Això no vol dir que no costi, es requereix entrenament. Crec que és una actitud estranya, tot i que l’he vist en algunes persones. De vegades ve després de la resignació, d’un temps de digestió. Els estoics diuen que per acceptar-ho s’ha de viure amb una actitud d’una certa despresa. Si vius molt aferrat, no et pots deslligar amb serenor..

Hi ha una altra manera d’afrontar la mort que és com a alliberament i que trobem en Plató però també en el budisme. Es refereix a un alliberament dels cercles de la vida, del patiment, de les preocupacions, etc. És difícil d’entrada veure-ho així però per a algunes persones, quan l’existència és summament difícil, la mort pot ser un deixar anar. En la tradició budista, la mort és un alliberament dels cercles kàrmics. També representa assolir l’estat de nirvana o de no tenir més set d’inquietuds. En aquesta forma d’afrontament, es veu la mort com una manera d’assolir una mena de plenitud i serenitat, que per a mi queda expressada, per exemple, en els rostres de les escultures de Jaume Plensa.

L’última actitud, que facilita molt el procés, és la d’esperança. Hi ha darrera la idea de “bé, em moro, però crec que hi ha alguna cosa més, que seré recordat o que la meva vida haurà tingut un sentit”. L’esperança es viu de moltes manera. N’hi ha de naturalesa teològica però hi ha una esperança també en el diagnòstic i en l’ateu que nodreix de sentit la vida. Va molt lligada amb una actitud serena i, fins i tot, d’alliberament i contrasta amb la desesperació i la resignació.

Ajudar a marxar

Havent repassat totes aquestes actituds, una de les qüestions que hem preocupa més és com podem pacificar el procés de final de vida. Hi ha molts factors que hi ajuden. Un d’ells és que la persona tingui la percepció que ha fet el que havia de fer, que ha complert els seus propòsits i la seva vida ha estat fecunda. En canvi, aquell que té assumptes pendents pot ser que visqui aquest moment de forma molt angoixant. Crec que hem de generar processos de reconciliació amb el passat i hi ha diferents actors que poden facilitar-la.

Les persones que fan aquest acompanyament del final de vida han d’abordar les necessitats des de múltiples vessants. A mi m’ha servit molt per entendre’m a mi mateix la idea que l’ésser humà és un tot interdependent. Per tant, allò que li afecta físicament té conseqüències en allò psíquic, però també allò que té a veure amb a la dimensió espiritual afecta a allò corporal, psíquic i social. Aquí hem de tenir en compte que la dimensió espiritual és més àmplia que l’adscripció religiosa i que és transversal, tothom la té. Jo relaciono allò espiritual amb tres conceptes: valors, ideals i creences.

L’afrontament del final de la vida té molt a veure amb la resposta que donem a una pregunta que travessa tota la història de la filosofia: què podem esperar després de la mort? Hi ha multiplicitat de respostes, però la majoria les podríem organitzar en cinc grups. Aquestes respostes no tenen, però, estatut científic, sinó que es mouen en el terreny de la creença. Ara bé, la manera com entenem el més enllà afecta el més ençà. Així, si una persona creu que haurà de sotmetre’s a un judici on tot el que ha fet i ha deixat de fer serà examinat a fons, es comportarà de manera diferent en vida. Per això, per a algú que acompanya persones a morir, no és irrellevant entendre què és el que espera.

La primera de les respostes a què podem esperar després de la mort és la de l’anorreament. És aquell procés a través del qual deixo de ser allò que soc i em descomponc. Es produeix com una pèrdua de la identitat i una fusió amb la terra. És una comprensió circular en què la nostra individualitat desapareix però apareixen noves individualitats.  Aquest concepte de deixar de ser un mateix sovint genera molt patiment, perquè volem seguir sent. Aquesta idea la trobem en molts pensadors de naturalesa agnòstica i atea, com Arthur Schopenhauer o Nietzsche.

Hi ha una segona resposta davant la pregunta què podem esperar. Podem esperar ser vius en el record dels altres. És a dir, immortalitzar-se a través de la memòria. Així doncs, la mort seria l’amnèsia. Això vol dir que ens juguem molt aquesta immortalitat en la virtut en el que fem i el nostre nivell de compromís. La majoria serem oblidats en un parell de generacions i només aquell que ha fet una gran obra s’immortalitzarà en el temps. Esperar ser recordats si la qualitat de la nostra vida ho mereix és molt exigent. És una idea que trobem en molts pensadors romàntics, però també contemporanis

Una tercera resposta, molt clàssica, és la de la immortalitat. La trobem, per exemple, al molt recomanable Llibre dels Morts egipcià i el el Fedó de Plató, i ha arribat als nostres dies, encara que sigui d’una forma imprecisa. Es basa en la idea que encara que el cos físic desaparegui, l’ànima o el jo psíquic romandrà eternament. En Plató, aquesta immortalitat depèn de la vida que tens. Segons com visquis, hi haurà un judici favorable o desfavorable. Segons Sòcrates, si has viscut complint el deure o la missió per a la qual has nascut no has d’inquietar-te, la teva ànima tornarà al món de les idees i gaudirà de la bellesa, de la veritat, de la unitat i del bé. En canvi si la teva vida ha estat la d’un tirà, aquesta ànima, segons Plató, pot quedar empresonada en el cos d’un animal. De fet, aquí hi ha també aquesta idea de circularitat de l’ànima, de la qual només ens en podem alliberar si assolim la saviesa. Aquesta concepció posteriorment és cristianitzada en la idea de la immortalitat de l’ànima.

La reencarnació és una altra de les respostes, que trobem en els vedes, els llibres sagrats de l’hinduisme, i en la qual creu gairebé la meitat de la població mundial. Al món occidental la desconeixem molt i de vegades en tenim versions adulterades. Ramon Pàniquer explicava molt bé aquesta comprensió circular de la reencarnació segons la qual naixem i morim tantes vegades com siguin necessàries per aconseguir l’alliberament definitiu. Aquest alliberament definitiu s’anomena de diferents maneres. Per exemple, en el budisme és el ‘nirvana’. La idea que hi ha al darrera és que néixer és vestir-se amb una identificació amb la qual vius un temps i després et mors. En virtut de com has viscut, de si has complert amb el teu propòsit, et reencarnaràs en un nivell superior, d’acord amb el karma. Quan hagis assolit el màxim nivell, ja no tornaràs al cercle. D’aquesta manera es relativitza molt el néixer i el morir, en contrast amb el que passa en el món occidental.

Una altra idea, més pròpia d’occident i de religions com el cristianisme, el judaisme i l’islam, és la de que el que podem esperar després de la mort és la resurrecció. Sovint ho posem dins del mateix sac que la immortalitat i la reencarnació, però no és el mateix. La resurrecció és com un renaixement total en un cos subtil, no tangible. Això és molt difícil d’imaginar. Tenim els relats de les aparicions de Jesucrist. No és l’aparició d’un esperit, ja que els altres són capaços d’identificar aquell ésser. La imatge que utilitza el nou testament del que podem esperar després de la mort és la d’un gran banquet celestial, d’un paradís on ens retrobarem. Per tant, no es produeix una dissolució del jo ni la immortalitat de l’ànima, perquè no hi ha corporeïtat. Tampoc no és la reencarnació, sinó que és un àmbit de reconeixement, de goig i de corporeïtat de naturalesa espiritual.

Així doncs, tenim diverses maneres de respondre a què podem esperar de la mort, però cap d’elles és concloent, ja que òbviament cap no està científicament demostrada. El que ens interessa no és això, sinó què creu la persona a qui estem acompanyant en el final de vida. El professional no hi és per jutjar sinó per facilitar que la persona pugui celebrar, ritualitzar i viure la mort en consonància amb el que creu. Pot ser que el que esperi li doni tranquil·litat i pau, però també que el neguitegi.

Acabo amb una imatge. Quan naixem ens posen dins d’un tren, que va avançant mentre nosaltres veiem paisatges. Dins del vagó, ens trobem amb altres persones i anem fent amistats. Hi ha un moment en què ens diuen que hem de baixar encara que no ho vulguem. La pregunta ara és què farà aquest tren un cop haguem baixat. Hi ha qui imagina que salta per un penya-segat, qui creu que va donant voltes, qui entén que va a un regne celestial… No sabem on va el tren, però el que sí que sabem és que hi estem una estona.

Francesc Torralba

Filòsof i teòleg

  • Podeu veure al canal de Youtube del Grup Mutuam la gravació de la sessió completa: 1a part i 2a part.