Arxius d'esport

Grup Mutuam fent equip als BCN Salut Games 2018

Updated on setembre 7, 2018

“Ens ho hem passat genial. Compartir aquests moments, ho necessitàvem, tant tècnics com auxiliars.” – Marga Quintana, directora de la Residència El Molí – Via Favència de Mutuam.

Durant tot el mes d’abril, els professionals del Grup Mutuam han participat en aquestes Olimpíades solidàries organitzades per a32events entre les empreses del sector sanitari i social de Catalunya, sota el lema “fem equip, fem resultats“.

Aquesta iniciativa, que busca potenciar la cohesió, la convivència, la motivació i les relacions interpersonals dins de l’empresa, va ser molt ben acollida pels nostres equips com una opció de lleure i distracció dins de l’àmbit de Mutuam i amb els companys de feina.

Un total de 49 professionals del Grup Mutuam, de la Residència El Molí-Via Favència, els equips EAR (Equips d’Atenció Residencial), Serveis Centrals, la Residència Jaume Nualart, els equips EAPS (Equips d’Atenció Psicosocial) i la UVGI (Unitat de Valoració Geriàtrica Integral) van participar en alguna de les modalitats esportives i van fer la seva aportació solidària al projecte Obertament, entitat sense ànim de lucre que lluita contra l’estigma vers les malalties de salut mental i a la que Mutuam ha destinat la seva donació com a empresa participant a les olimpíades.

Gràcies a ells, vam poder formar 1 equip de futbol, 4 equips de gimcana, 9 equips de bowling, 3 parelles de pàdel i comptar amb 12 runners a la cursa. Trobareu totes les fotografies dels campionats, activitats i la gran final aquí.

Per la seva implicació, esforç i dedicació, volem agrair la seva participació a:

Carmen Alvarado Merche Amador Meritxell Aymamí Cira Elena Bayas Gerson Berná

Francesc Brosa Enric Buxadera Candy Campo Andrea Cuellar Rita Darocas

Juana Del Olmo David Durán Saida El Messaoudi Emma Farro Judit Franquet

Dolores Gallego Elayne Hernández Manuel Illana Tamara Koyik Núria López

Montse López – Brea Eric Louzao Esther Maestre Laura Manresa Irene Martínez

Sergio Martínez Albert Masip Laura Moreno Jéssica Moya Inma Mundet

Meritxell Naudeillo Rocío Navarro Silvia Navarro Maria Pallejà Eva Maria Paricio

Resurrección Peña Marian Pérez Núria Piñera Marga Quintana Jordi Rebull

Patricia Reina Carla Requena Marina Riba Gemma Roda Encarna Rodilla

Beatriz Salloum Guillem Sancho Maria Carlina Veliz Alba Vidal

GRAN TALENT I HABILITATS ESPORTIVES

Gràcies als grans equips formats i a les seves grans habilitats en els diferents esports i activitats, vam aconseguir arribar a la final de Bowling, i a quarts de final de futbol i pàdel.

Vam aconseguir la medalla de plata en l’activitat de Gimcana amb els companys dels equips EAR i , a Running, vam aconseguir el primer lloc gràcies a David Durán, company també dels EAR Barcelona que va aconseguir la medalla d’or, fent un temps casi rècord – de 16 minuts i 56 segons – en una cursa de 5 kilòmetres.

L’ENHORABONA A TOTS!

Mutuam va aconseguir la 4a posició respecte les 20 empreses participants a les Olimpíades, un lloc ben merescut!

Una nova edició dels BCN Salut Games s’apropa, esperem poder participar-hi de nou amb tots els nostres professionals.

Mantenir una vida físicament activa endarrereix el procés d’envelliment

Updated on setembre 1, 2022

El doctor Franchek Drobnic va impartir una xerrada titulada ‘Activitat física en la gent gran’ en el marc del Curs de Formació Mèdica Continuada en Gerontologia clínica i cures pal·liatives. Organitzada per la Fundació Mutuam Conviure amb l’ànim de contribuir a difondre pràctiques i models d’excel·lència, aquesta formació va dirigida a professionals de l’àmbit sociosanitari i comunitari.

No és cap novetat dir que la pràctica regular d’exercici és beneficiosa per al nostre organisme. Tanmateix, potser no és prou conegut encara l’impacte d’aquest en la gent gran i en el propi procés d’envelliment. Hi ha prou evidència que, si bé l’absència d’exercici porta a l’atròfia, l’excés d’aquest pot desestructurar el sistema ossi. Així doncs, per gaudir d’una vellesa amb qualitat de vida caldria, no només haver-lo practicat des de la joventut, sinó també haver-ho fet en la mesura adequada i optant per aquells esports més idonis per als ossos.

La senescència és la disminució de les capacitats com a resultat de l’envelliment de les cèl·lules. De la mateixa manera que en un ambient amb pol·lució o una exposició continuada al sol accelera aquest procés, mantenint una vida físicament activa l’endarrereix, perquè s’estimulen els sistemes, els òrgans i les cèl·lules. El moviment és fonamental per al nostre organisme i, malauradament, a mida que ens fem grans cada cop ens movem menys. Si ens aturem, els músculs i els ossos van perdent la seva funció i, quan els volem recuperar, ja és massa tard i com ens costa molt no ho fem.

D’altra banda, ens trobem que la gent gran, si no és físicament activa, té uns nivells de nutrició que no són els adequats. Malgrat hi hagi alguns individus que augmentin el seu pes i volum de greix, perquè mengen malament, i d’altres, que per la seva situació sociofamiliar, no puguin fer una dieta nutricionalment adequada, el cert és que la majoria, com que es mouen menys, tendeixen a menjar menys i, per tant, a reduir l’aportació energètica. Per això, solen perdre pes, una mica de greix i massa muscular, el que fa que la resta d’òrgans també disminueixin les seves capacitats i funcions. Així, els seus ossos es van fent més dèbils i es poden fracturar les vèrtebres, els seus percentatges musculars estan alterats i es produeix una decadència tant pulmonar com cardiovascular.

Més enllà de les estratègies nutricionals que es puguin adoptar per disminuir l’atròfia, està demostrat que l’exercici atenua aquests canvis, fins i tot, després dels 80 anys. Així doncs, és important trobar una fórmula, lúdica i agradable per a cada persona, que li permeti mantenir-se activa de manera regular i que els músculs, ossos i lligaments estimulin els pulmons, el cor i el cervell, perquè estiguin bé.

En aquest sentit, cal tenir en compte que l’esport, que implica una activitat física estructurada, amb unes regles i, potser fins i tot, una competició, ofereix, a part del moviment en si, un estímul que ajuda a mantenir el cap viu. En aquells que assoleixin una adherència a l’exercici, la seva ment funciona millor en treballar per un objectiu. Per exemple, si a una persona gran li agrada jugar als escacs, el que se li pot recomanar és que, després de cada jugada, faci tres voltes a l’habitació o que senzillament s’aixequi i s’assegui a la cadira. Això seria un exercici genial per a la seva ment i el seu cos.

A nivell de beneficis físics, les persones que es mantenen actives tenen menys problemes d’intolerància a la glucosa i d’obesitat, una millor resposta cardiovascular i es nodreixen millor. Hem de tenir clar, però, que l’excés d’exercici no és salut i que les persones que es queden massa enganxades a aquest estímul poden deteriorar el seu organisme. També cal tenir en compte que hi ha esports més adequats que d’altres per mantenir vius els ossos i els músculs. Els més idonis són aquells que ens obliguen a saltar, a canviar de direcció i a fer petits esprints. El pàdel, el bàsquet, el voleibol o saltar a la corda serien bons exemples, però, òbviament, cal adaptar l’exercici a l’edat i les condicions físiques de cadascú.

El Departament de salut de la Generalitat ha elaborat una piràmide de l’activitat física que ofereix unes pautes que poden resultar d’utilitat per a la majoria de persones. Prenent-la com a referència, podem introduir petits canvis en la nostra rutina que ens ajudin a incorporar de forma regular l’exercici en les nostres vides sense gairebé adonar-nos-en, com baixar del metro abans de la nostra parada, aparcar el cotxe una mica més lluny de casa o baixar de l’ascensor abans que arribi al nostre pis. Cal que tinguem present, doncs, que, de la nostra capacitat per mantenir el cos i la ment actius, en dependrà en gran part la qualitat de vida de què gaudirem quan siguem grans.

Dr. Franchek Drobnic

Especialista en Medicina de l’esport

Cap del Departament d’Investigació del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat

Microgimnàstica: un nova teràpia per restaurar cos i ment

Updated on maig 5, 2021

Sona el despertador, us incorporeu al llit i ja us fa mal alguna part del cos? El dolor crònic és una epidèmia en les nostres societats i són molt pocs els que, a una edat avançada, en poden escapar. Compensar les tensions que pateixen els nostres músculs esdevé la millor resposta per recuperar una harmonia integral. Ni deixar-se portar pel sedentarisme ni sacrificar hores en un gimnàs amb el cor a mil revolucions són bons plans per a la jubilació, malgrat que probablement siguin els més habituals. L’edat pesa sobre els nostres cossos i cal cuidar-se per poder mantenir-nos en bona forma, però ho hem de fer de manera ajustada a les nostres necessitats i limitacions.

En aquest sentit, i en el marc d’un sistema que busca l’equilibri entre el benestar físic, mental i social de la persona, la microgimnàstica se’ns planteja com un mètode terapèutic útil i diferent, que serveix tant per alleujar dolors com per preservar les nostres capacitats o recuperar-les després d’una caiguda, accident o malaltia. A diferència d’altres tractaments, aquesta teràpia té com a objectiu actuar sobre l’origen dels problemes i no sobre la manifestació. Per això, es treballa per evitar l’escurçament de les cadenes musculars posteriors, on s’amaga la causa de moltes de les malalties que afecten els nostres ossos i articulacions, però també els teixits tous, com cartílags, lligaments, tendons i músculs. Segons els terapeutes d’aquesta disciplina, les tensions en els músculs en moltes ocasions es deriven d’una mala gestió de les emocions, ja que sentiments com la por, la tristesa, l’estrès, la vergonya o l’angoixa els posen en guàrdia. Per intentar compensar-les i evitar el dolor adoptem males postures que acaben perjudicant-nos encara més.

Millores posturals

Aquesta gimnàstica suau, que es basa en fer estiraments molt petits acompanyats d’una respiració conscient, contribueix a compensar les tensions i ens proporciona la flexibilitat i el to adequats a les diferents estructures musculars i articulars. A més, a llarg termini, ens ajuda a revisar els hàbits posturals i de moviment que fem diàriament i a substituir els que són perjudicials per d’altres que curin, així com a alliberar aquelles emocions que ens poden causar el malestar. D’altra banda, la col·locació correcta de la columna afavoreix el bon funcionament dels òrgans interns i, per tant, millora el benestar general de la persona.

En principi, qualsevol persona pot practicar la microgimnàstica, ja que no és un exercici agressiu ni es necessiten habilitats especials. Els moviments són lents i repetitius i parteixen de posicions naturals de la columna vertebral. Es procura que aquesta, des del sacre fins a la primera vèrtebra, es mantingui al més horitzontal possible sobre el terra, fins i tot recorrent a elements de suport o doblegant les cames per evitar la curvatura lumbar. Els braços i les cames s’estiren al màxim, però conservant la postura inicial. Gràcies a l’expiració, que relaxa els músculs, es va guanyant terreny amb una gran precisió.

La microgimnàstica és un exercici que, per la seva suavitat, no deixa fora ningú i que resulta ideal per a persones grans. Si no voleu suar, ni posar la vostra respiració o pulsacions a mil, però voleu gaudir d’un benestar harmònic, és una fórmula que us funcionarà. Ara bé, els resultats no s’aprecien en un dia. Aquí, la intensitat se substitueix per la constància, però la paciència té una bona recompensa.

“L’edat és un estat mental i no pot ser un impediment per complir els teus somnis”

Updated on maig 5, 2021

Als 51 anys, l’avilés Carlos Soria va assolir el primer dels dotze cims de més de vuit mil metres que sobresurten en la seva carrera com a alpinista. Amb 72 anys, ens respon unes preguntes des del campament base on agafa forces per fer front al seu darrer repte: la pujada al Dhaulagiri. En el moment de la publicació d’aquesta entrevista, sabem que aquesta ascensió no ha estat possible, però l’alpinista la intentarà novament.

Quan es va plantejar, i per què, el repte d’aconseguir els 14 cims més alts del món?

Va ser una cosa que va arribar sola. Vaig començar a pujar vuit mils als 50 anys, però sense cap pretensió. Quan ja en portava uns quants em vaig dir: “doncs anem a intentar completar els 14”. Però no va ser res premeditat. Tampoc no em preocupa en excés aconseguir-ho. Sóc conscient que el meu cos pot dir prou en qualsevol moment. Ara, als 77 anys, em trobo amb ganes i en bona forma i, mentre segueixi així, intentaré completar-ne els 14.

En algun moment ha pensat a tirar la tovallola?

No entra en els meus plans rendir-me. Una altra cosa és tenir cap i ser conscient de la realitat de cadascú. He baixat de moltes muntanyes sense el cim, però sempre amb la sensació d’haver pres la millor decisió. Perquè us en feu una idea, vaig aconseguir el cim del Manaslu als 71 anys, després de molts intents. Les muntanyes no es mouran d’aquí i cal escoltar-les i comprendre-les per saber quin és el moment.

Ja només li’n queden dues. Com ho veu?

Doncs em veig amb moltes ganes i amb molta il·lusió. L’ascens a l’Annapurna va ser molt dur, però en cinc dies em vaig recuperar estupendament i vaig decidir intentar el Dhaulagiri, on ara mateix em trobo. En cas que ho aconseguís, aniria al Shisha Pangma la propera primavera.

Com es prepara abans de fer un vuit mil?

La preparació és diària. Tracto de cuidar la meva alimentació, bàsicament intentant menjar allò que sé que li prova bé al meu cos. I després entreno cada dia. Visc al costat de la serra i m’agrada pujar-hi, i també faig molta bici de carretera, que li va molt bé als meus genolls. I, ja a casa, condició física.

La família intenta convèncer-lo que deixi l’alpinisme?

El dia que li digui a la meva família que no vaig d’expedició es preocuparan més, perquè sabran que em passa alguna cosa dolenta. Jo vaig conèixer la meva dona a la muntanya i he transmès a les meves quatre filles la meva passió. Em donen suport i ànims en tots els meus viatges. Això és molt important per a mi, ja que cada expedició estic fora de casa prop de 3 mesos.

Segueix un control mèdic quan fa un cim?

Des de 2011 tinc el suport de BBVA, fet que ha estat una benedicció en aquesta etapa de la meva carrera. Gràcies a això, compto en cada expedició amb un metge especialitzat en alta muntanya. La veritat és que fins ara no li he donat gaire feina però són molt importants els controls que em fa pràcticament a diari.

Com se sent allà a dalt, quan trepitja el cim?

Sempre dic que el veritable cim s’aconsegueix quan estàs de tornada al campament base i tot l’equip hi ha arribat bé. És clar que el cim és l’objectiu, però gaudeixo molt més del camí fins a ell. Allà, m’agrada ser-hi el temps imprescindible, perquè sé que la baixada és molt complicada.

També hi ha hagut cims que no ha aconseguit. Com va viure tornar sense haver aconseguit l’objectiu?

Com comentava abans, mai no he fet mitja volta decebut. És difícil prendre decisions així, però cal saber fer-ho perquè t’hi estàs jugant la vida.

Quina és l’experiència més dura que recorda?

No m’agrada parlar dels moments durs. Els mitjans i el cinema han donat una idea molt equivocada del que és la muntanya, ja que només és notícia quan hi ha alguna tragèdia. La gent es pensa que els alpinistes solament venim aquí a patir, i no és així.

Com són les nits a la tenda?

He fet un càlcul i dec haver passat onze anys de la meva vida dormint per damunt dels 4.000 m. Ja gairebé no trobo a faltar el llit durant les expedicions… Al final depèn molt de la muntanya. El campament base de l’Annapurna és fantàstic: està situat sobre un prat, té una altitud acceptable… En canvi, on ens trobem ara, al Dhaulagiri, està damunt d’una glacera, en terreny gelat i que es mou.

Creu que la massificació ha canviat l’alpinisme?

Entenc que hi hagi gent que amb expedicions comercials vulgui pujar vuit mils. És completament normal. La muntanya és molt àmplia i, si t’agrada escalar sol, sempre hi pots trobar rutes. Alguns dels alpinistes que critiquen les expedicions comercials després s’aprofiten de les cordes que munten i de l’equipament que preparen per a la muntanya, i això no és just.

Reconeix que s’ha acostumat a compartir les seves expedicions amb persones bastant més joves. Què tal les relacions intergeneracionals?

Jo m’avinc molt amb la gent jove. És cert que a la muntanya sóc sempre el més gran, però tampoc no em tracten com a tal. La majoria em diuen que sóc un exemple per a ells. Tot i que jo no em considero un exemple per a ningú, és meravellós que la gent t’ho digui.

Què li diria a aquestes persones que es plantegen nous reptes en una edat avançada i han de fer front a la incomprensió?

L’edat és un estat mental i no pot ser un impediment per complir els teus somnis. Jo sempre dic que la vida del jubilat és meravellosa, perquè m’ha permès dedicar-me a temps complet al que m’agrada, la muntanya. Tots els dies cal trobar nous reptes perquè, si no, estem acabats.