Entrevistes

Ser “l’home del temps” et converteix en un dels rostres més coneguts del país, i el badaloní Tomàs Molina porta ja 27 anys mostrant-nos isòbares i borrasques des de TV3. Casat i pare de dos fills, compatibilitza la feina televisiva amb la formació de futurs meteoròlegs a la universitat.

Què et va portar a voler ser home del temps?

Va ser una causalitat, perquè en realitat a mi era una cosa que em feia mandra. Vaig posar-me a estudiar Física de la terra i el cosmos, per ser astrònom. Llavors van fer unes proves a la televisió. Alguns companys de classe s’hi van presentar i també em van animar a fer-ho, perquè jo formava part d’un grup de cinema amateur. I suposo que la pràctica de parlar davant del públic es va notar, perquè em van agafar.

Quan vas arribar a TVC i com van ser els inicis?

Vaig entrar el 1987 i vaig tenir l’oportunitat d’estar amb Antoni Castejón, el degà dels homes del temps en aquella època. Ell em va ensenyar com presentar la informació meteorològica, perquè llavors la manera com la presentàvem aquí era innovadora. A la resta de televisions europees es feia el ‘parte meteorológico’, que tenia un estil més distant. En canvi, l’objectiu que teníem nosaltres era que la gent entengués el que dèiem i, a més, que participessin compartint les seves observacions. Als EUA, la informació era més espectacular, tant per l’ús de la tecnologia com per la manera d’explicar-la, més desimbolta. Aquí també vam apostar per una manera de comunicar menys rígida.

I aquest estil s’ha estès.

Nosaltres hem exportat una manera prò­pia de fer la informació meteorològica. He estat durant bastants anys el president de l’Associació Internacional de Meteoròlegs als Mitjans de Comunicació i puc dir que hem exportat el que jo anomeno la “socia­lització del pronòstic”. Abans es deia ‘plou­rà dimecres’ i, si no era així, érem els homes del temps els que havíem fallat. Ara, el que fem és explicar per què creiem que plourà dimecres, i ensenyar aquella borrasca que està a l’Atlàntic i que sembla que creuarà la península. Això facilita el record de la in­formació, però a més, quan les previsions fallen, també serveix perquè l’espectador s’adoni que el futur no es pot predir. També hem estat els primers a obrir-nos tant als espectadors, fent-los participar.

Per què hi ha tants meteoròlegs cata­lans a les televisions d’àmbit estatal?

Aquí hem estat la gran escola de les te­levisions espanyoles. Abans només exis­tien TVE i TV3. Per això, la majoria de presentadors de televisions d’àmbit es­tatal i autonòmiques han fet pràctiques aquí. A més, l’únic màster en Meteoro­logia que hi ha a Espanya s’imparteix a la Universitat de Barcelona. De fet, jo en sóc professor de Pronòstic Meteorològic. Per tant, sóc responsable que es falli en la previsió del temps avui i que el fallin en el futur (riu).

És cert que rebeu pressions del gremi turístic per no anunciar mal temps o és una llegenda urbana?

És una llegenda. No es tracta que rebem pressions, sinó que nosaltres ens auto­ censurem, perquè donem una informació a partir de la qual la gent pren decisions. El primer que ha de saber un home del temps és que s’equivocarà. Quan fem un pronòstic sabem quin grau de con­fiança hi tenim, que varia segons les circumstàncies.

Formes part de diverses associaci­ons internacionals de meteoròlegs. Quins interessos compartiu?

Jo sempre dic a classe que els homes i les dones del temps estem per salvar vides i béns i per fer la vida més fàcil a la gent. I volem que sigui així a tot arreu. Per això, un dels objectius d’aquestes asso­ciacions és millorar les habilitats de tots nosaltres. També busquem conjuntament solucions als problemes comuns que ens trobem. D’altra banda, millorem les eines que tenim per fer els pronòstics. Després, hi ha tota la part de conscienciació so­bre el canvi climàtic, que és una feina bastant costosa, perquè són missatges molt complexos que, fins i tot, inclouen política i que a més s’han de transmetre de forma simultània a tot el món.

Hem pogut veure’t en programes de divulgació sobre el medi ambi­ent. Creus que la televisió pública compleix amb la seva responsabili­tat de conscienciació?

No he cregut mai que nosaltres tinguem una responsabilitat en això. El que pen­so que hem de fer és donar una bona informació perquè la gent tingui les ei­nes adequades per prendre les seves de­cisions, però no prendre-les en lloc seu. Quan parlem del canvi climàtic, no crec que haguem d’alliçonar, sinó que hem d’explicar allò que sabem que passa res­pecte al clima. Sóc de la vella escola i, tot i que ara proliferen els editorials, a mi no m’agrada ‘editorialitzar’.

Veure el personatge que et parodia a Polònia t’ha fet canviar la manera de presentar?

Mai m’ha agradat tenir un personatge al Polònia i crec que a ningú li agrada­ria, però no em condiciona. Sí que em pregunto moltes vegades d’on han tret segons quins trets, com el sarcasme, per­què sí que sóc així, però no és una cosa que mostri davant de la càmera.

Has escrit diversos llibres infantils. D’on sorgeix aquesta inquietud?

Va ser a partir de tenir fills. Jo els ex­plicava contes que m’inventava i vaig pensar que en podia treure profit escri­vint-ne un llibre. Rendibilitat econòmica no se’n treu gaire, però fa gràcia. Sí que m’ha servit per difondre l’interès per la ciència.

Creus que la gent gran té més coneixements de meteorologia que la jove?

La gent gran té prejudicis. Quan im­parteixo una conferència el primer que faig és dir ‘hola, sóc home del temps’. La gent gran se’n riu i els joves, no. Això és perquè els grans recorden la informació meteorològica de fa molts anys, quan es fallava infinitament més que ara. Fa trenta anys, hi havia un 40 per cent de probabilitat d’error i ara, en canvi, és més difícil que ens equivoquem.