93 380 09 70
Rosa Planesas, directora tècnica dels EAR del Grup Mutuam, va participar el passat 26 d’octubre en la taula rodona “Les aliances estratègiques com a element clau en la continuïtat assistencial” amb la ponència ‘EAR: Equips d’Atenció Residencial vers la continuïtat assistencial’. L’espai de debat formava part de la XIV Jornada de Salut, organitzada per l’Hospital General de Granollers a la Sala Francesc Tarafa de la ciutat sota el títol de “Les Aliances estratègiques de salut en el Vallès Oriental”.
EAR18
L’evolució dels EAR protagonitza una sessió clínica impartida per Rosa Planesas
La directora tècnica dels Equips d’Atenció Residencial de Grup Mutuam, Rosa Planesas, va ser l’encarregada d’impartir la darrera sessió clínica organitzada per l’entitat, que va tenir lloc a la sala polivalent del seu centre al carrer Ausiàs Marc el passat 3 d’octubre. Sota el títol “L’evolució del model d’atenció de l’EAR. Més enllà de l’atenció a la urgència”, la ponent va exposar els objectius d’aquests dispositius des que es van posar en marxa, al 2009, els serveis que ofereixen, les tipologies de pacient que atenen i diversos indicadors d’activitat. Planesas va concloure, entre d’altres, que els EAR de Mutuam són un dispositiu d’alta resolució d’incidències i que la gran activitat que porten a terme durant els caps de setmana i festius demostra la seva eficàcia resolent casos quan no hi ha presència de l’equip sanitari de la pròpia residència.
Les sessions clíniques són xerrades d’una hora protagonitzades per especialistes i obertes a tots els professionals de Grup Mutuam en què s’aborden diferents temàtiques de l’àmbit sociosanitari. D’acord amb els objectius de l’entitat, permeten compartir coneixements i experiències i, per tant, contribueixen a actualitzar la formació dels professionals i a millorar la qualitat assistencial.
Incontinència urinària i fecal en l’àmbit residencial
La infermera de l’EAR de Barcelona Alícia Duarte va fer una intervenció sobre incontinència urinària i fecal en una taula rodona dedicada a diverses síndromes geriàtriques en el marc de la 2a Jornada d’Equips d’Atenció Residencial. Organitzat per Grup Mutuam, aquest acte que va tenir lloc al Palau Macaya, té com a objectiu compartir coneixements i bones pràctiques entre professionals del sector.
La incontinència és avui una de les grans síndromes geriàtriques, amb una prevalença en persones institucionalitzades del 70 per cent. Les dones en pateixen més freqüentment que els homes, perquè tenen una esperança de vida més llarga, però també perquè pateixen més tensions físiques al llarg de la vida i a causa de la disminució d’estrògens durant la menopausa. Cal diferenciar entre incontinència urinària, que és la pèrdua involuntària d’orina de la uretra, i la incontinència fecal, que és la incapacitat de retenir el contingut intestinal, sigui de la consistència que sigui.
Aquesta síndrome té un impacte negatiu important en la persona, amb un deteriorament de l’estat funcional i de la seva qualitat de vida. L’origen és multicausal -la polifarmàcia, el deteriorament de la bufeta per l’envelliment, les pluripatologies, les malalties neurològiques, etc.- i es requereix un diagnòstic per part dels professionals per fer-ne un maneig adequat. Val la pena assenyalar que la incontinència suposa, a nivell estatal, una despesa de 42 milions l’any al sistema sanitari.
Repercussions múltiples a diferents nivells
L’impacte de la incontinència té diverses vessants i pot manifestar-se de formes diferents segons la persona. En general, provoca una disminució de l’autoestima que pot derivar en una depressió. També genera en qui la pateix un sentiment de vergonya que pot acabar provocant el seu aïllament social. La repercussió més important són, però, les caigudes que el pacient pot patir quan vol anar ràpid al lavabo, sobretot de nit. D’altra banda, també hi ha les infeccions d’orina per una higiene deficitària i les lesions de pell, que poden convertir-se en nafres. A més a més, cal tenir en compte que la incontinència provoca un augment de la despesa econòmica, tant directa com indirecta. Els factors de risc són, entre d’altres, la immobilitat, el sexe, l’edat, la institucionalització, les infeccions d’orina, la polimedicació, el deteriorament funcional i cognitiu, les demències, les impactacions fecals, les neoplàsies vesicals o les barreres arquitectòniques.
Tant en la incontinència d’orina o com en la de femtes, podem distingir entre aguda o reversible, quan no supera la durada de quatres setmanes, i crònica, quan dura més. En el cas de la urinària, ens trobem amb la incontinència d’urgència, més freqüent en homes, que produeix una sensació molt intensa de necessitat d’orinar a causa d’unes contraccions involuntàries de la bufeta; la d’esforç, més habitual en les dones, en què la pèrdua està associada a qualsevol activitat física que impliqui un augment de la pressió intraabdominal i està causada per la debilitat del sòl pelvià, entre d’altres; la de vessament, que s’origina quan la bufeta està flàccida i és incapaç de fer una contracció complerta per buidar-se o per obstrucció en els homes; i la funcional, que es produeix perquè la persona és incapaç d’anar sola al lavabo. Per última, la incontinència mixta seria la combinació de la d’urgència i la d’esforç. Pel que fa a la incontinència fecal, ens trobem amb la passiva, on hi ha pèrdua de femta sense sensació de defecació; la d’urgència, que segueix el mateix mecanisme que la urinària; i la postdefecació, en què tampoc hi ha sensació de defecació.
La síndrome en pacients institucionalitzats
Quan una persona gran ingressa en una residència se li ha de preguntar si té una incontinència i, en cas que digui que sí, cal esbrinar des de quan la pateix per establir si és crònica o aguda. En cas que sigui crònica, amb tota la informació clínica de què disposem, l’equip ha de fer una valoració de la incontinència amb l’objectiu de definir de quin tipus es tracta i quina resposta cal donar-hi. Quan es tracta d’una incontinència urinària d’urgència, s’ha d’apostar per un tractament farmacològic amb anticolinèrgics i l’ús d’una tècnica de modificació de la conducta. Mitjançant aquesta, es programen les miccions cada dues hores i es va allargant al temps a mesura que les fuites són menys freqüents. Si l’estat cognitiu del pacient ho permet, conjuntament amb el fisioterapeuta, es pot establir un programa d’exercicis per millorar la musculatura del sòl pelvià.
En la incontinència d’esforç, s’ha de valorar una intervenció quirúrgica, però tenint en compte la comorbilitat dels pacients de les residències, en la majoria dels casos no és viable. Llavors se’ls pot aplicar també la tècnica de modificació de la conducta i valorar tractament farmacològic amb blocadors alfaadrenèrgics. Cal anar amb compte perquè aquests poden augmentar la desorientació. Pel que fa a la incontinència de vessament, en el cas dels homes cal que els vegi un uròleg, doncs la causa es per patologies de pròstata i la majoria poden acabar amb sonda vesical permanent. Amb el pacient que té incontinència funcional, hem d’actuar a nivell social: que el cuidador el porti al lavabo, suprimir barreres arquitectòniques, etc.
En el cas dels pacients amb incontinència fecal institucionalitzats, l’objectiu ha de ser aconseguir un ritme deposicional diari. Està comprovat que subministrant al pacient un laxant oral a la nit i un de rectal al matí i posant-lo al bany durant 20 minuts s’assoleix amb el temps aquest ritme diari i s’evita que el pacient tingui fuites durant el dia. En qualsevol cas, quan no podem reeducar el pacient, hem de fer un tractament pal·liatiu de la incontinència. És necessària, llavors, una adequació individualitzada dels sistemes de continència (absorbents anatòmics i elàstics, col·lectors i ampolles urinàries) tenint en compte la talla del pacient, el volum de les pèrdues o la seva mobilitat. A més de tot això, és molt important tenir en compte la comoditat del pacient, considerant la tolerància i la discreció.
Cal subratllar que és imprescindible fer un bon diagnòstic i que, per a això, hem de fer servir escales d’incontinència. És necessari comprovar la freqüència de les fuites i si són petites, mitjanes o grans. Així mateix, hem de conèixer el deteriorament cognitiu i funcional del pacient i, en aquest sentit, també necessitarem passar escales. El més important és, però, el suport del cuidador, que ha d’estar ben format. En aquests sentit, val la pena recordar que els EAR organitzen tallers sobre incontinència per a tots els professionals que ho necessitin.
Alícia Duarte
Infermera de l’EAR Barcelona
Grup Mutuam
Rotund èxit d’assistència a la 2a Jornada dels Equips d’Atenció Residencial Mutuam
La temàtica escollida, l’expertesa dels ponents i la bona organització van ser els factors clau perquè la 2a Jornada dels Equips d’Atenció Residencial (EAR) de Mutuam es desenvolupés amb èxit i comptés amb l’assistència de 153 professionals. Sota el títol “Principals síndromes geriàtriques a l’àmbit residencial’, la jornada va celebrar-se el 23 de maig a l’auditori del Palau Macaya de l’Obra Social “la Caixa”.
Francesc Brosa, director General de Grup Mutuam, i Josep Maria Argimon, subdirector del Servei Català de la Salut, van inaugurar la jornada, destacant la tasca i el paper que juguen els equips EAR a la sanitat catalana. Argimon va assenyalar “que són una aposta innovadora i un model d’èxit que s’ha de transformar i evolucionar cap a un model que uneixi l’àmbit social i sanitari per seguir donant resposta a les necessitats de les persones ingressades en residències geriàtriques”.
El públic, integrat majoritàriament per infermers/es, metges/esses i directors de centres residencials, va escoltar amb molta atenció la ponència principal, que va tractar la ‘Cronicitat, la complexitat i la pressa de decisions’, de la mà de Jordi Amblàs, metge geriatre, director adjunt de la Càtedra de Cures Pal·liatives de la Universitat de Vic i coordinador del Màster d’atenció i cures pal·liatives de l’ICO / UVIC / CCOMS.
Una taula rodona amb el títol “Síndromes geriàtriques” va donar pas a la 2a part, presentada per Maria Rosa Planesas, directora tècnica dels EAR de Mutuam, i moderada per Jeanette Mandujano, metgessa geriatra de l’EAR Mutuam. La taula va comptar amb la intervenció de cinc ponents: Cristina Rodríguez, metgessa geriatra del CIS Cotxeres, Adela Martín, metgessa geriatra, coordinadora de la UVGI de Mutuam a Barcelona, Alicia Duarte, infermera de l’EAR Barcelona i màster en administració i gestió en cures d’infermeria, Esteve Sánchez, infermer de l’EAR Vallès Oriental, màster en infermeria geriàtrica i gerontològica per la UAB i Jessica Zamora, fisioterapeuta en geriatria, Universitat de Vic, van tractar temes com: la polifarmàcia, el síndrome confusional, la incontinència, la disfàgia i les caigudes, respectivament.
El doctor Josep Ballester, director de l’Àrea Sanitària del Grup Mutuam, i Maria Rosa Planesas, directora dels equips EAR, van ser els encarregats de tancar a jornada.
Ja teniu disponibles els vídeos i presentacions de les diferents intervencions:
- “Cronicitat, Complexitat i Presa de decisions” + Presentació ponència – Jordi Amblàs
- “Polifarmàcia” + Presentació – Cristina Rodríguez
- “Síndrome confusional” + Presentació – Adela Martín
- “Incontinència” + Presentació – Alicia Duarte
- “Disfàgia” + Presentació – Esteve Sánchez
- “Caigudes” + Presentació – Jessica Zamora
El paper dels Equips d’Atenció Residencial en l’aplicació de la PDA
En el marc de la Jornada Equips d’Atenció Residencial sobre la Planificació de Decisions Anticipades, la metgessa de l’EAR Vallès Occidental Inés Espallargas va participar en una taula rodona per exposar la seva experiència en la implementació d’aquest eina en l’àmbit residencial com a equip de suport. L’acte el va organitzar el Grup Mutuam, amb la col·laboració de l’Obra Social la Caixa, el passat 30 de maig al Palau Macaya de Barcelona.
El Pla de Decisions Anticipades és un procés pel qual una persona expressa els seus valors i preferències i planifica, en col·laboració amb els professionals que l’atenen, com vol que sigui l’atenció que rebi davant d’una situació de complexitat clínica o una malaltia greu. Es tracta, doncs, d’una eina dirigida a pacients crònics complexos, en situació de final de vida o amb una malaltia crònica avançada. Malgrat totes les residències estiguin familiaritzades amb la PDA, el cert és que no totes poden assumir-ne la implementació. Per això, en molts casos aquesta tasca la porten a terme els Equips de suport a l’Atenció sanitària en Residència (EAR), dispositius assistencials experts en geriatria i cures pal·liatives que es coordinen amb els professionals sanitaris de les residències i altres nivells assistencials (hospitalari, sociosanitari, etc.). De fet, es pot dir que aquests equips (EAR) s’han convertit en el metge de capçalera d’uns pacients que sempre han tingut dificultat per accedir al sistema públic de salut.
En el marc de la seva funció de contribuir a millorar l’assistència sanitària que s’ofereix en les residències i gràcies al seu perfil interdisciplinari, els EAR són sovint els responsables d’elaborar la PDA per als residents que tinguin una malaltia amb pronòstic de vida limitat o una malaltia crònica que acabi produint una manca de capacitat per decidir. El procés es pot iniciar a demanda del propi pacient, sempre que en sigui conscient, és a dir quan el pacient planteja certes qüestions sobre el futur (Què passarà quan estigui pitjor? Com vol ser atès quan no pugui decidir per si mateix, etc.). Tanmateix, els professionals sanitaris també han de detectar aquelles persones de la residència que, per la seva situació, caldria que iniciessin el procés de planificació anticipada de decisions. Tampoc és estrany que la necessitat d’elaborar la PDA sorgeixi arran d’una situació familiar difícil (els familiars i el propi pacient tenen preferències diferents o bé el pacient està incapacitat per decidir i la família té unes expectatives irreals sobre les possibilitats terapèutiques, etc.).
El pacient decideix
A l’hora d’iniciar el procés, cal tenir sempre present que el protagonista principal és el pacient. En aquest sentit, l’equip sanitari ha de valorar quina és realment la seva competència per decidir, tenint en compte que, tot i que hi hagi deteriorament cognitiu, hi haurà qüestions en què serà el propi pacient qui decideixi. Hi ha altres participants, però, que intervenen en la PDA: els infermers i metges de l’EAR, l’equip assistencial de la residència, el metge de referència del malalt (altres especialistes hospitalaris) i la família o entorn social.
El paper dels professionals que conformen l’EAR és orientar el pacient-familia i equip de la residència. Primer de tot, es fa la Valoració Geriàtrica Integral. Després, és essencial parlar molt amb el pacient-familia per conèixer quins són els seus valors i preferències. En cas que tingui un deteriorament cognitiu important, hauran de parlar amb la família per esbrinar-los. Cal conèixer també quines són les expectatives del pacient sobre el seu estat de salut i, a partir d’aquí, adequar-les a la realitat. D’altra banda, és important saber com és el dia a dia de la persona i el seu procés d’adaptació a la residència, en aquest punt el personal gerocultor és clau per al procés. La PDA inclou, així mateix, l’adequació de l’esforç terapèutic. Això no és sinònim de retirar la medicació, sinó d’evitar la futilitat terapèutica (tractaments que no aporten benefici). Cal ser conscient que, quan no hi ha tractament curatiu, és important redirigir l’esforç terapèutic cap al benestar del pacient, prioritzant els tractaments que millorin, en la mesura del possible, la qualitat de vida i el seu confort. En la mateixa línia, es recullen quin tipus d’actuacions vol que es portin a terme en determinades circumstàncies. Per exemple, el pacient o la família manifesten on vol ser atès (residència o hospital) en cas de descompensació o crisi, o si es volen iniciar les mesures de confort a residència o bé es prefereix trasllat a hospital en cas de situació d’últims dies, etc.
Tota la informació derivada de la PDA ha de quedar plasmada en el Pla d’Intervenció Individualitzat i Compartit (PIIC), un document que recull totes les dades de salut i socials de la persona i que ha de ser accessible per tots els professionals que l’atenen. No hem d’oblidar que la PDA és una eina que dona serenitat al pacient, retornant-li la sensació que és ell qui controla la seva vida, però també ofereix tranquil·litat a la família i als professionals dels diferents nivells assistencials que l’atendran al llarg de tot el procés.