Leticia Ortigosa: “El més difícil no ha estat la part sanitària, sinó aprendre a treballar d’una manera diferent i orientar els professionals sense saber-ne molt tu tampoc”

Letcia Ortigosa EAR

Metge dels Equips d’Atenció Residencial (EAR) del Baix Llobregat del Grup MUTUAM des de fa quatre anys, durant la crisi de la COVID Leticia Ortigosa ha assumit, juntament amb la Dra. Julia Falgueras, la funció de referent del territori portant a terme tasques relacionades amb l’organització d’aquests dispositius, sense deixar la tasca assistencial. Aquesta posició li ha proporcionat una visió global de com s’han organitzat les residències, de les mancances que s’han produït i del compromís dels professionals a tots els nivells.

Quin paper heu tingut els EAR durant la crisi de la COVID-19?

Els EAR funcionen habitualment de forma diferent en cada territori, encara que la cartera de serveis que oferim sigui la mateixa. Al Baix Llobregat, sempre treballem de forma coordinada amb cadascun dels centres de salut que tenen assignats la vuitantena de residències a qui atenem. El que hem viscut aquests darrers mesos no té res a veure amb la nostra feina habitual. Hem fet una funció molt essencial d’atenció en els centres residencials, uns dels grans afectats per la pandèmia. Si bé la nostra tasca habitual té un caràcter eminentment preventiu, aquesta va quedar aparcada per tal de cobrir totes les necessitats mèdiques que sorgien. Bàsicament, eren urgències relacionades amb les infeccions de coronavirus. Trucàvem cada dia als centres més afectats, visitàvem els pacients malalts, ajudàvem a sectoritzar les residències, organitzàvem la prescripció d´oxigenoteràpia i, fèiem, si s’esqueia, l’acompanyament i l’atenció al final de vida.

Com vau viure les primeres setmanes de la pandèmia?

Al principi va ser molt dur. Vam passar de fer una mitjana de 20 urgències diàries a fer-ne unes 150, i de ser un equip de guàrdia a ser-ne cinc. Hi va haver una instrucció del CatSalut per la qual les residències passaven a ser ateses pels professionals dels equips d’Atenció Primària. Els professionals de l’EAR vam acordar amb l’AP que ens complementaríem amb ells. Això va permetre que, de les 80 residències, de dilluns a divendres, nosaltres ens quedéssim atenent-ne 34, i els caps de setmana cobríssim les urgències en totes.

Com s’han organitzat i com ha estat el dia a dia dels centres durant la pandèmia?

A finals de febrer, en les reunions mensuals que fem als hospitals per al seguiment de l’evolució de la grip ja vam començar a parlar dels primers casos de coronavirus i els protocols que arribaven. Recordo haver comentat amb el responsable territorial del CatSalut que s´havia de contemplar al pacient institucionalitzat per que la situació podia arribar a ser molt greu. En aquell moment, les residències depenien encara del Departament de Treball, Atenció Social i Famílies i no de Salut, al que no estaven integrades, i tot estava una mica dividit. Quan vam entrar a la fase de mitigació de la pandèmia, vam deixar de disposar de proves i els primers protocols es basaven en la identificació per símptomes. Tots els dies havíem d’aïllar un munt d’usuaris només per una sospita. Tampoc no disposàvem de suficient material de protecció. Començàvem la jornada de guàrdia amb quatre EPI i estaven racionats. Quan sortíem de visitar un centre els deixàvem allà, perquè els seus professionals no disposaven de res. El pitjor moment va ser a finals de març i principis d’abril, perquè l’índex de mortalitat a les residències més afectades va ser molt alt. Veies un dia a un pacient bé i al dia següent estava de-saturat. Els hospitals i les UCI estaven col•lapsats, i al final es va aplicar una priorització a nivell global. Vam haver de trucar a les famílies per dir-los que el seu familiar, al que feia setmanes que no veien, estava molt malament i que l’únic que podíem fer per ell era acompanyar-lo a ben morir.

Com t’ha afectat això?

Recordo nits en què quan estava al llit i tancava els ulls em venien al cap els pacients pels quals hagués volgut fer més per i no vaig poder. A partir de la segona setmana d’abril, amb l’entrada de del Departament de Salut en la gestió de les residències, tot va canviar molt. Van començar a fer-se molts protocols, es va sectoritzar molt per perfil de pacient i de residència. En les residències en què hi hagut el gruix d’infeccions en les darreres fases la mortalitat no ha estat tan alta i no he tingut més la sensació de no poder derivar.

Com has gestionat les emocions?

Va ser molt dur, però suposo que com per a tothom. Crec que en el mateix moment l’adrenalina et fa tirar endavant i no mirar gaire als costats ni al darrera; només penses en resoldre els problemes. És ara que em sento molt fràgil. Quan sento que hi ha rebrots m’ofega el pensar que podem tornar a viure una situació així. Probablement ho sabré gestionar, però portem una càrrega emocional gran, encara no hem pogut descansar. El cansament emocional t’afecta a la teva vida personal. M’adono que no reacciona amb la meva filla com ho feia abans i això em fa pensar que alguna cosa no l’estic gestionant bé. Em dol no saber tancar la porta i deixar els problemes a la feina, en comptes d’arrossegar-los a casa.

Has tingut por de contagiar-te o de contagiar la teva família?

De contagiar la meva família, sí, sobretot al principi. Quan teníem tan pocs equips de protecció, només ens els posàvem quan estàvem gairebé segurs que un resident tenia coronavirus. Tampoc no sabíem com fer-los servir perquè no ens n’havíem posat mai i jo buscava tutories a Youtube. Al principi tenia molt sentiment de culpa per si infectava la meva parella i la meva filla i també els pares o els sogres, que han hagut de tenir cura d’ella perquè havíem de treballar. Abans d’entrar a casa, seguia tot un ritual de mesures higièniques i no deixava que la meva filla se m’acostés fins que no m’havia tret la roba i dutxat. Recordo amb molta pena un vespre que em volia abraçar quan vaig arribar i no la vaig deixar. Quan vam tenir més equips i vam acostumar-nos a ells, aquesta por es va diluir una mica. Ara penso que a la feina és on més protegida estic, que potser m’exposo més quan vaig al supermercat.

Com han estat les relacions amb els professionals de les residències?

Bones. En general els EAR sempre hem estat ben rebuts, perquè som un equip de suport i fem les guàrdies. En les residències petites, on no tenen una estructura sanitària, nosaltres ho fem tot. En aquesta situació, crec que els vincles s’han enfortit encara més. El contacte era diari, tant amb els pacients com amb els professionals, que s’agafaven a nosaltres per a tots els dubtes que tenien. El més difícil no ha estat la part sanitària, sinó aprendre a treballar d’una manera diferent i orientar-los sense saber-ne molt tu tampoc. A mi les auxiliars m’han sorprès d’una manera increïble. Les he vist com s’arromangaven per atendre persones descompensades i aprendre a fer servir els compressors i bombes d’oxigen i, en alguns centres, fins i tot s’han confinat amb els usuaris. Ho han donat tot i amb molta professionalitat. Les relacions han estat, doncs, molt positives amb elles, però també amb les Direccions, amb qui normalment no tenim pràcticament vincle. Molts cops no són sanitaris i els costa entendre algunes mesures, però hi ha hagut molta pro activitat i molt respecte a totes les orientacions, que han entès com un ajut encara que els suposés haver de triplicar el seu treball.

De què et sents més orgullosa de la situació viscuda?

No sé si em sento orgullosa d’alguna cosa (riu). Al principi de tot, vaig tenir un punt de reconnexió amb la vocació. Parlant amb algun company els deia que el que treia de bo de tot allò és que m’adonava que realment m’agrada ser metge i m’agrada ajudar. Això que tant et faci haver de treballar un munt d’hores perquè ho has de fer et connecta amb aquella emoció que tenies amb 18 anys quan vas escollir la carrera. D’altra banda, sempre m’he considerat una persona amb molta capacitat de gestió i d’estirar el temps i en aquesta situació ho he pogut comprovar. En el moment que vaig convertir-me en referent de territori, vaig haver de sumar tasques organitzatives a la tasca assistencial i haver de prendre decisions per a les quals no sabia si estava preparada, i me’n vaig sortir. M’enorgulleixo d’haver pogut adaptar-me als moltíssim canvis que se’ns han demanat en unes setmanes.

N’hem extret alguna lliçó de la crisi sanitària, com a societat i a nivell sanitari?

Voldria dir-te que sí, però els fets parlen per sí sols aquestes darreres setmanes. Crec que se’ns oblida molt ràpid com ho hem passat de malament. Fem com una negació. Jo mateixa miro enrere i penso en el confinament i em sembla irreal, ho veig molt llunyà. A nivell sanitari sí que penso que hem après molt. Tenim molts protocols i amb els rebrots que estan sorgint actuem molt ràpid i disposem de més material. Si en el pitjor dels casos tornem a l’estat d’alarma, tenim moltes lliçons apreses i molta feina feta.

Professionals dels Equips EAR Mutuam imparteixen una sessió formativa sobre el dolor en geriatria al COIB

Deteccio dolor

El dilluns 10 de febrer a la tarda i amb una durada de 3 hores, Imma Mundet, infermera i Angela Trujillo, metgessa, ambdues professionals dels equips EAR (Equips d’Atenció Residencial) de Mutuam Barcelona, van impartir una sessió de formació presencial a les aules del Col.legi de Infermers i Infermeres de Barcelona, sota el títol “Detecció i maneig del dolor en geriatria”. Una vintena d’ infermeres de l’àmbit de les residències geriàtriques, hospitals i centres d’atenció primària van assistir-hi.
L’objectiu d’aquesta formació era la de sensibilitzar i formar els professionals d’infermeria sobre la importància de la detecció i tractament del dolor per al benestar de les persones grans ateses. Van parlar de la necessitat d’identificar els diferents tipus de dolor i característiques, conèixer les manifestacions diferents en l’ancià, identificar els aspectes específics a valorar en l’entrevista i en l’exploració del pacient institucionalitzat durant la revisió de la seva història clínica, conèixer les diferents escales de valoració del dolor, i conèixer les modificacions farmacinètiques de la medicació en els ancians i els possibles tractaments de confort. Per tancar la sessió, es va parlar de la sedació i del control de símptomes amb bombes blastomèriques.

Abordatge de la complexitat en les residències per a gent gran

Anna Valera a 3a Jornada EAR

Anna Valera, infermera i directora tècnica de la Residència Les Orquídies, va impartir en el marc de la 3a Jornada dels Equips d’Atenció Residencial una ponència sobre “L’abordatge de la complexitat des de les residències geriàtriques”. Durant la seva intervenció en aquest acte organitzat per Grup Mutuam, la ponent va assenyalar com la tipologia de centre, el seu model de gestió i el grau de complexitat de les persones que hi viuen condiciona molt el tipus d’intervenció d’aquests dispositius sanitaris.

Les residències han viscut en els darrers anys, en part a conseqüència de l’exigència de la pròpia Administració, un procés de professionalització. Els canvis, però, no només han vingut per aquesta banda, sinó que també n’hi ha hagut a nivell social. Així, fa uns anys, existia la percepció que qui anava a una residència era perquè o bé no tenia ningú que en tingués cura, o bé estava molt malament o tenia problemes de salut mental. Ara, en canvi, es considera que és des de l’estima que es decideix ingressar algú perquè es considera que no se li pot donar l’atenció que necessita. És precisament per això que busquen un recurs professional que creuen que els pot ajudar a millorar o que almenys els proporciona la tranquil·litat de saber que s’està fent el que toca.

Així mateix, amb el temps, ha canviat la percepció del que és una residència. Abans, era el lloc on s’hi anava a morir, mentre que ara és el lloc on s’hi va a envellir, amb salut o el millor possible dins de la no-salut. I això principalment és així perquè se’ls ofereix una dieta més adequada a les seves necessitats, perquè estan en un entorn més ben adaptat a les limitacions de mobilitat i perquè no es troben tan aïllats. S’hi ofereix una manera d’envellir més activa.

Una nova llar on envellir

D’acord amb el model de l’Atenció Centrada en la Persona, els professionals treballem tenint cada cop més present que la residència és la casa on aquestes persones passaran l’última etapa de la seva vida. Per a alguns és una casa temporal, com els usuaris de residència privada que marxen quan obtenen una plaça pública, i per a d’altres és la casa definitiva. Hem de ser conscients que, de vegades, els demanem que fiquin la seva vida en una caixa i un armari. Els professionals hem de tenir clar que les residències no són hospitals sociosanitaris -no en tenim ni la infraestructura ni els pressupostos- sinó que són una llar que disposa d’alguns recursos sanitaris per assegurar una atenció diària òptima segons les necessitats de cadascú.

Amb l’entrada d’una persona en una residència, es juxtaposen tres cercles. Per una part, hi ha la família, que és qui normalment ingressa la persona, buscant tranquil·litat i una atenció professional, i que sovint té un sentiment de culpa que de vegades transmet a l’equip. Per una altra, tenim a la persona usuària, que de vegades ingressa amb dubtes i que estarà en procés constant de dol perquè ha deixat casa seva i ha canviat la seva “família”. En alguns casos, en què procedeixen d’un ingrés hospitalari a causa d’una lesió, han d’adaptar-se també a unes noves limitacions de mobilitat. A més, tots ells tenen les seves patologies i la seva complexitat. Hem de tenir present, però, que molts tenen capacitat per decidir sobre qüestions de l’atenció residencial que l’afecten i els hem d’escoltar. I, en cas que no en tinguin, hem d’escoltar les persones que tenen al costat i que les coneixen. L’últim cercle seria el de la residència. A nosaltres ens toca aprendre a escoltar les altres dues parts, així com donar un manteniment físic, psicològic i cognitiu a cada resident, dintre de les seves possibilitats i fer un ús correcte dels recursos assistencials. També ens toca molts cops educar. Tot això s’ha de treballar creant un clima de confiança i de manera que tot avanci de forma adequada des del punt de vista del sistema, intern i extern, i principalment des del punt de vista de l’usuari.

Equips externs, Urgències i recursos intermedis

Dins de les residències tenim diferents entorns sanitaris. Un d’ells són els que hi intervenen des de fora, com els Equips d’Atenció Residencial (EAR). A les residències més aviat petites, on no es disposa d’una atenció continuada per part d’un metge ni d’infermeria, es fa servir molt aquest suport.  Per això és molt important que els equips tinguin una persona de confiança a la residència i que els professionals de la residència tinguin confiança en aquell equip, de manera que hi hagi una relació d’intercanvi contínua i que les intervencions siguin senzilles i la presa de decisions, segura. En aquest sentit, també és necessari que la família entengui què és l’EAR i que s’integri en el procés de presa de decisions.

Un altre dels entorns sanitaris amb què interactuem és el servei d’Urgències, amb qui de vegades hi ha una relació “hostil”. Ens hem de desprendre d’aquesta concepció arcaica que ens fa pensar allò de “ves a saber què els faran allà” i s’ha de treballar la confiança entre ambdós recursos assistencials, perquè tots som professionals dins del nostre àmbit. Des de la residència, hem de saber valorar molt bé quin recurs és el més adient per fer-hi una derivació d’acord amb cada cas. Les derivacions s’han de fer de manera que evitem proves i esperes innecessàries. És important tenir la informació ben contrastada i que el motiu de derivació sigui clar per evitar infradiagnòstics o intervencionisme.

Dels diferents entorns sanitaris, creiem que on hi ha una mancança més important és en els recursos intermedis. Trobem a faltar moltes vegades, entre la residència i urgències, un pas intermedi. Per què és tan difícil la via directe cap a l’ingrés hospitalari sense passar per les Urgències si l’usuari ja està diagnosticat? Els CUAP haurien d’estar millor dotats i evitaríem haver de derivar a l’hospital via urgències. Amb una població en procés d’envelliment, trobarem a faltar cada cop més aquests tipus de recursos.

Voluntat i dignitat del resident

Totes les residències estem treballant molt per l’ACP, unes més directament i d’altres, de forma més intuïtiva. Es treballa molt amb les voluntats anticipades i la història de vida que el pacient t’explica. L’objectiu de tot això és preservar la dignitat i la voluntat de la persona al llarg de tot el procés assistencial, que pot durar anys. Això de vegades obliga als professionals a fer un esforç per respectar la voluntat de qui atenem encara que vagi en contra del que la seva situació de salut requeriria. Pel que fa als malalts en fase terminal, quantes vegades hem pensat que un gos pot morir més dignament que una persona? Per què hem d’arribar a patir per morir? Fer la manera de morir més digna sí que és feina nostra i l’ACP reflecteix molt bé què vol dir això.

Imaginant com seran les residències d’aquí a 10 anys, penso que, a diferència d’ara, potser hi haurà moltes persones que vindran sense que sigui una decisió de la família. Seran ells mateixos qui portin les maletes, serà la seva opció. En qualsevol cas, un dels reptes que segur que haurem d’afrontar les residències és el d’adaptar-nos a les noves formes d’envelliment actiu.

Anna Valera

Infermera i directora tècnica Les Orquídies

Els equips d’atenció sanitària al domicili de Mutuam vestiran una armilla identificadora

Armilles seguretat

Grup Mutuam ha distribuït unes 150 armilles identificadores entre els professionals dels equips sanitaris que ofereixen atenció als domicilis. La mesura s’ha pres després de diferents reunions amb Mossos d’esquadra per treballar i millorar conjuntament la seguretat del personal que es desplaça a determinades zones i en algunes franges horàries. Així mateix, té també l’objectiu de facilitar-los l’accés als pacients en situacions de gran confluència de gent i amb possibles restriccions de la mobilitat, com manifestacions.

Els equips PADES ja van estrenar les armilles a mitjans de juliol i, properament, ho faran els Equips d’Atenció Psicosocial i els Equips d’Atenció Residencial. En la majoria de zones, l’ús de l’armilla serà opcional per al professional. Aquesta peça permetrà que sigui identificat fàcilment com a personal sanitari tant per la població com pels cossos de seguretat.

Armilles seguretat

Els EAR celebren el seu 10è aniversari en una jornada en què s’apunten els reptes de futur del sector sociosanitari

Jornada EAR

270 professionals van assistir ahir, 5 de juny, a una Jornada dels Equips d’Atenció Residencial (EAR) que no només va servir per compartir coneixements, com s’havia fet en les dues edicions anteriors, sinó que a més va convertir-se en l’escenari ideal per a la celebració dels 10 anys d’existència d’aquest dispositiu sanitari. Organitzada per Grup Mutuam al Caixa Fòrum de Barcelona, va comptar amb les intervencions de representants institucionals i de diversos recursos implicats en l’atenció a la població residencial.

El director de Grup Mutuam, Francesc Brosa, va donar la benvinguda als assistents tot recordant-los el paper dels EAR com a llavor d’un nou model de col·laboració entre els dispositius de l’àmbit sanitari i del social del qual avui dia se’n parla molt però que no existia fa 10 anys. Tot seguit, el director de CatSalut, Adrià Comella, va destacar en la seva presentació la gran capacitat del sistema sociosanitari català per resoldre l’alta complexitat, a la qual, va afegir, s’hi ha de sumar ara la de donar resposta a la fragilitat, la dependència, la solitud… “Si som capaços de resoldre això, que encara no ho fa bé cap país, serem un dels millors llocs on viure des del punt de vista sanitari”, va afirmar Comella.

El periodista Antoni Bassas va ser l’encarregat de posar l’accent més humà a la jornada amb la seva conferència. Centrada en trajectòria vital de la seva mare, que va passar els últims dies de vida en una residència de Grup Mutuam, la intervenció es va convertir en un homenatge a una generació que va sacrificar-se perquè els seus fills poguessin progressar. Bassas va recordar com la institucionalització de la seva mare el va impactar: “l’ingrés en la residència et convida a frenar i a pensar en com tractem i com ens comuniquem amb les persones grans”.

L’inici de la segona part de la jornada va mantenir el to emotiu del final de la primera gràcies a la projecció d’un vídeo en què es recollia l’evolució dels EAR al llarg d’una dècada. Sota el títol “Mil i una maneres d’abordar la complexitat. Cada situació, una solució”, la taula rodona va reunir les experiències i inquietuds de diferents dispositius que, en col·laboració amb els EAR, contribueixen a oferir una atenció integral a les persones que viuen en les residències. La moderadora Marta Chandre, subdirectora de CatSalut, va demanar als ponents les seves aportacions per tal d’aconseguir una mirada més profunda sobre el pacient institucionalitzat. Des de l’Atenció Primària, Sílvia Cordomí, directora de Qualitat i Estratègia de l’Institut Català de la Salut, en va explicar el model de contractació actual, en què els components de morbiditat i el factor territorial són els de més pes. Per la seva banda, Anna Valera, infermera i directora tècnica de la Residència Les Orquídies, va afirmar que les residències ja no es conceben com el lloc on anar a morir, sinó com un lloc on s’espera que la persona que hi entra millori o que, almenys, rebi l’atenció òptima.

També en el marc de la taula rodona, el geriatre Benito Fontecha, de l’Hospital Moisès Broggi, va reclamar més atenció al malalt fràgil “abans que es trenqui” i va defensar les derivacions als Serveis d’Urgències dels residents en casos d’aguditzacions, així com la necessitat de fer diagnòstics adequats per conèixer els nivells de reserva fisiològica dels pacients. Des del Servei d’Emergències Mèdiques, Antonio Carballo, cap territorial Àrea Metropolitana Nord, va explicar la tasca que fan valorant el pacient i assignant-li el recurs més adequat del sistema sanitari. Mireia Puig, metgessa i directora del Servei d’Urgències de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, va subratllar la necessitat de transformar els serveis d’urgències per tal de donar una atenció diferenciada al pacient geriàtric. Per últim i des dels propis EAR, Maria Rosa Planesas, directora dels equips de Grup Mutuam, va destacar l’accessibilitat, l’expertesa, la flexibilitat organitzativa i el suport en la contenció de les crisis i en final de vida com algunes de les aportacions d’aquests dispositius a l’atenció sanitària en les residències.

La cloenda de l’acte va ser a càrrec de Josep Ballester, director de l’Àrea Sanitària de Grup Mutuam, que va agrair la participació dels ponents i representants institucionals, i Miquel Vilardell, president de la Fundació Mutuam Conviure, que va destacar el paper fonamental dels EAR com a figura intermèdia entre l’atenció primària i l’atenció residencial que aporta expertesa i continuïtat assistencial.

Podeu visualitzar els videos aqui:

Podeu consultar el fullet de commemoració dels 10 anys de trajectòria dels EAR.

Els EAR de Mutuam, referents en innovació i bones pràctiques segons l’ACT@SCale

EAR a Vitòria

La tasca dels Equips d’Atenció Residencial de Mutuam en la implementació d’un pla de decisió anticipada ha estat un dels 15 programes que l’estudi europeu ACT@Scale ha considerat com a models de referència per implementar processos i metodologies d’atenció integrada i de teleassistència. L’informe final d’aquest projecte, en el marc del programa Horitzó 2020, “Experiences on Scaling Care Coordination and Telehealth Best Pratices” descriu i analitza un total de 15 iniciatives europees seleccionades per la seva capacitat d’innovació.

Entre les 15 experiències que han format part de de l’estudi, que ha tingut una durada de tres anys, n’hi ha 5 de Catalunya. A part de la dels EAR de Mutuam, de la qual s’ha destacat la capacitat per respectar les voluntats dels pacients en procés de final de vida, es recullen les del Programa d’atenció al pacient crònic de Badalona Serveis Assistencials, el programa d’atenció integrada en pacients fràgils del Parc Sanitari Pere Virgili i els programes sobre Prehabilitació de l’activitat física per a candidats d’alt risc en cirurgia major i el del pacient crònic complex de l’Hospital Clínic de Barcelona.

L’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya del Departament de Salut ha estat qui ha coordinat aquests programes i ha liderat el grup de treball sobre els actors clau en gestió del canvi dels processos. La publicació dels resultats de l’estudi ACT@Scale ofereix un marc de referència per facilitar la transferència de coneixement per facilitar la tasca d’implementar nous programes de telemonitoratge i teleasssistència en atenció integrada a altres regions.

L’EAR Mutuam Baix Llobregat presenta un pòster a Vitòria-Gasteiz, durant el Congrés Nacional de FAECAP

EAR MUTUAM

L’Equip EAR Mutuam del Baix Llobregat va estar present al XI Congreso Nacional de FAECAP (Federación de Asociaciones de Enfermería Comunitaria y Atención Primaria), I Congreso de EFEKEZE y VIII Encuentro Nacional de EIR y de Tutores (link Congrés), que va celebrar-se a Vitoria-Gasteiz el 4-6 d’Abril al Palacio de Congresos Europa. L’euip EAR-Mutuam va presentar un pòster titulat: “Síndrome de la bolsa de orina púrpura en el paciente frágil geriátrico institucionalizado: a propósito de dos casos”. Aquesta peça de comunicació va elaborar-se per professionals de l’equip esmentat: Marina Riba Villoldo, Beatriz Salloum Llergo, Jordi Rebull Barque, Laura Teruel Bosch, Leticia Ortigosa Aguilar i Elena García Fernández.
Va ser un congrés molt interesant on van tractar-se les línies bàsiques del treball col•laboratiu, apoderament de la infermeria, el pacient i la família, i el futur de l’especialitat.
A més hi van haver moltes comunicacions orals sobre la cronicitat i la fragilitat, totes elles molt interessants, a banda d’un espai on podien consultar-se tots els pòsters presentats al congrés.
La bona organització i marxa del congrés, deixen alt el llistó per a la convocatòria de 2021, que es celebrarà a Granada

La directora dels EAR participa en una jornada sobre aliances en el sector assistencial

Rosa Planesas en Jornada

Rosa Planesas, directora tècnica dels EAR del Grup Mutuam, va participar el passat 26 d’octubre en la taula rodona “Les aliances estratègiques com a element clau en la continuïtat assistencial” amb la ponència ‘EAR: Equips d’Atenció Residencial vers la continuïtat assistencial’. L’espai de debat formava part de la XIV Jornada de Salut, organitzada per l’Hospital General de Granollers a la Sala Francesc Tarafa de la ciutat sota el títol de “Les Aliances estratègiques de salut en el Vallès Oriental”.

L’evolució dels EAR protagonitza una sessió clínica impartida per Rosa Planesas

Sessió clínica sobre els EAR

La directora tècnica dels Equips d’Atenció Residencial de Grup Mutuam, Rosa Planesas, va ser l’encarregada d’impartir la darrera sessió clínica organitzada per l’entitat, que va tenir lloc a la sala polivalent del seu centre al carrer Ausiàs Marc el passat 3 d’octubre. Sota el títol “L’evolució del model d’atenció de l’EAR. Més enllà de l’atenció a la urgència”, la ponent va exposar els objectius d’aquests dispositius des que es van posar en marxa, al 2009, els serveis que ofereixen, les tipologies de pacient que atenen i diversos indicadors d’activitat. Planesas va concloure, entre d’altres, que els EAR de Mutuam són un dispositiu d’alta resolució d’incidències i que la gran activitat que porten a terme durant els caps de setmana i festius demostra la seva eficàcia resolent casos quan no hi ha presència de l’equip sanitari de la pròpia residència.

Les sessions clíniques són xerrades d’una hora protagonitzades per especialistes i obertes a tots els professionals de Grup Mutuam en què s’aborden diferents temàtiques de l’àmbit sociosanitari. D’acord amb els objectius de l’entitat, permeten compartir coneixements i experiències i, per tant, contribueixen a actualitzar la formació dels professionals i a millorar la qualitat assistencial.

Incontinència urinària i fecal en l’àmbit residencial

Taula rodona Jornada EAR

La infermera de l’EAR de Barcelona Alícia Duarte va fer una intervenció sobre incontinència urinària i fecal en una taula rodona dedicada a diverses síndromes geriàtriques en el marc de la 2a Jornada d’Equips d’Atenció Residencial. Organitzat per Grup Mutuam, aquest acte que va tenir lloc al Palau Macaya, té com a objectiu compartir coneixements i bones pràctiques entre professionals del sector.

La incontinència és avui una de les grans síndromes geriàtriques, amb una prevalença en persones institucionalitzades del 70 per cent. Les dones en pateixen més freqüentment que els homes, perquè tenen una esperança de vida més llarga, però també perquè pateixen més tensions físiques al llarg de la vida i a causa de la disminució d’estrògens durant la menopausa. Cal diferenciar entre incontinència urinària, que és la pèrdua involuntària d’orina de la uretra, i la incontinència fecal, que és la incapacitat de retenir el contingut intestinal, sigui de la consistència que sigui.

Aquesta síndrome té un impacte negatiu important en la persona, amb un deteriorament de l’estat funcional i de la seva qualitat de vida.  L’origen és multicausal -la polifarmàcia, el deteriorament de la bufeta per l’envelliment, les pluripatologies, les malalties neurològiques, etc.- i es requereix un diagnòstic per part dels professionals per fer-ne un maneig adequat. Val la pena assenyalar que la incontinència suposa, a nivell estatal, una despesa de 42 milions l’any al sistema sanitari.

Repercussions múltiples a diferents nivells

L’impacte de la incontinència té diverses vessants i pot manifestar-se de formes diferents segons la persona. En general, provoca una disminució de l’autoestima que pot derivar en una depressió. També genera en qui la pateix un sentiment de vergonya que pot acabar provocant el seu aïllament social. La repercussió més important són, però, les caigudes que el pacient pot patir quan vol anar ràpid al lavabo, sobretot de nit. D’altra banda, també hi ha les infeccions d’orina per una higiene deficitària i les lesions de pell, que poden convertir-se en nafres. A més a més, cal tenir en compte que la incontinència provoca un augment de la despesa econòmica, tant directa com indirecta. Els factors de risc són, entre d’altres, la immobilitat, el sexe, l’edat, la institucionalització, les infeccions d’orina, la polimedicació, el deteriorament funcional i cognitiu, les demències, les impactacions fecals, les neoplàsies vesicals o les barreres arquitectòniques.

Tant en la incontinència d’orina o com en la de femtes, podem distingir entre aguda o reversible, quan no supera la durada de quatres setmanes, i crònica, quan dura més. En el cas de la urinària, ens trobem amb la incontinència d’urgència, més freqüent en homes, que produeix una sensació molt intensa de necessitat d’orinar a causa d’unes contraccions involuntàries de la bufeta; la d’esforç, més habitual en les dones, en què la pèrdua està associada a qualsevol activitat física que impliqui un augment de la pressió intraabdominal i està causada per la debilitat del sòl pelvià, entre d’altres; la de vessament, que s’origina quan la bufeta està flàccida i és incapaç de fer una contracció complerta per buidar-se o per obstrucció en els homes; i la funcional, que es produeix perquè la persona és incapaç d’anar sola al lavabo. Per última, la incontinència mixta seria la combinació de la d’urgència i la d’esforç. Pel que fa a la incontinència fecal, ens trobem amb la passiva, on hi ha pèrdua de femta sense sensació de defecació; la d’urgència, que segueix el mateix mecanisme que la urinària; i la postdefecació, en què tampoc hi ha sensació de defecació.

La síndrome en pacients institucionalitzats

Quan una persona gran ingressa en una residència se li ha de preguntar si té una incontinència i, en cas que digui que sí, cal esbrinar des de quan la pateix per establir si és crònica o aguda. En cas que sigui crònica, amb tota la informació clínica de què disposem, l’equip ha de fer una valoració de la incontinència amb l’objectiu de definir de quin tipus es tracta i quina resposta cal donar-hi. Quan es tracta d’una incontinència urinària d’urgència, s’ha d’apostar per un tractament farmacològic amb anticolinèrgics i l’ús d’una tècnica de modificació de la conducta. Mitjançant aquesta, es programen les miccions cada dues hores i es va allargant al temps a mesura que les fuites són menys freqüents. Si l’estat cognitiu del pacient ho permet, conjuntament amb el fisioterapeuta, es pot establir un programa d’exercicis per millorar la musculatura del sòl pelvià.

En la incontinència d’esforç, s’ha de valorar una intervenció quirúrgica, però tenint en compte la comorbilitat dels pacients de les residències, en la majoria dels casos no és viable. Llavors se’ls pot aplicar també la tècnica de modificació de la conducta i valorar tractament farmacològic amb blocadors alfaadrenèrgics. Cal anar amb compte perquè aquests poden augmentar la desorientació. Pel que fa a la incontinència de vessament, en el cas dels homes cal que els vegi un uròleg, doncs la causa es per patologies de pròstata  i la majoria poden acabar amb sonda vesical permanent. Amb el pacient que té incontinència funcional, hem d’actuar a nivell social: que el cuidador el porti al lavabo, suprimir barreres arquitectòniques, etc.

En el cas dels pacients amb incontinència fecal institucionalitzats, l’objectiu ha de ser aconseguir un ritme deposicional diari. Està comprovat que subministrant al pacient un laxant oral a la nit i un de rectal al matí i posant-lo al bany durant 20 minuts s’assoleix amb el temps aquest ritme diari i s’evita que el pacient tingui fuites durant el dia. En qualsevol cas, quan no podem reeducar el pacient, hem de fer un tractament pal·liatiu de la incontinència. És necessària, llavors, una adequació individualitzada dels sistemes de continència (absorbents anatòmics i elàstics, col·lectors i ampolles urinàries) tenint en compte la talla del pacient, el volum de les pèrdues o la seva mobilitat. A més de tot això, és molt important tenir en compte la comoditat del pacient, considerant la tolerància i la discreció.

Cal subratllar que és imprescindible fer un bon diagnòstic i que, per a això, hem de fer servir escales d’incontinència. És necessari comprovar la freqüència de les fuites i si són petites, mitjanes o grans. Així mateix, hem de conèixer el deteriorament cognitiu i funcional del pacient i, en aquest sentit, també necessitarem passar escales. El més important és, però, el suport del cuidador, que ha d’estar ben format. En aquests sentit, val la pena recordar que els EAR organitzen tallers sobre incontinència per a tots els professionals que ho necessitin.

 

Alícia Duarte

Infermera de l’EAR Barcelona

Grup Mutuam