La Fundació Mutuam Conviure inicia amb èxit la 32ena edició del Programa en Gerontología Clínica i Cures Pal.liatives en format webinar, i amb més alumnes que mai

Geriatria Clinica i Cures Pal.liatives

Dissabte 30 de gener de 2021, a les 9:15h, amb 147 alumnes connectats on-line, va inaugurar-se la primera sessió del 32è Curs de Gerontologia i Cures Pal.liatives que organitza la Fundació MUTUAM Conviure, que degut a la situació que vivim per la COVID19, és la primera vegada que s’organitza integrament, en format ZOOM “Webinar”.  La Dra. Magda Campins Martí, Cap del Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l´Hospital Universitari Vall d´Hebron i professora de la UAB, va encetar aquest curs amb una ponència sobre LES VACUNES COVID-19,d´altíssim nivell científic i de rabiosa actualitat. La seva exposició va ser moderada pel director del curs i President del Col.legi Oficial de Metges de Barcelona, Dr. Jaume Padrós. La sessió webinar, va ser seguida per 147 professionals on line, la majoria d’ells procedents de la medicina, infermeria, psicología, farmacia, treballa social i fisioterapia de l’àmbit asistencial i sociosanitari, que en el torn de consultes van arribar a formular fins a 38 preguntes mitjançant el panell de qüestions i respostes, de Zoom. El Dr. Josep Ballester, Director Assistencial del Grup Mutuam i Patró de la Fundació Mutuam Conviure va fer la cloenda de la sessió, agraint la participació a la Dra. Campins i la direcció del Curs al Dr. Padrós, i aplaudint la participació activa dels assistents i alumnes a aquesta primera sessió. La propera sessió prevista pel  27 de febrer, anirà a càrrec de Montserrat Esquerda, directora de l’Institut Borja de Bioètica amb la ponència “L’ètica de la cura i la fragilitat” i també comptarà amb la intervenció d’Antoni Calvo, psicòleg clínic i director del Programa de Protecció Social del Col.legi de Metges de Barcelona, amb la ponència “La salut i el benestar dels professionals”.

Aquest curs compta amb 6 sessions acreditades, totes elles mensuals, de gener a juny. En breu publicarem un article sobre aquesta primera sessió “Ens vacunem” de la Dra. Magda Campins, al nostre blog.

ENs vacunem

El lliurament de diplomes clou el 28è Curs de Formació Mèdica Continuada en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives

Cloenda 28è Curs de Formació Mèdica Continuada

La darrera sessió del 28è Curs de Formació Mèdica Continuada en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives va finalitzar el passat 20 de maig amb el lliurament de diplomes als 40 alumnes que han assistit a l’edició d’enguany d’aquesta consolidada formació organitzada per la Fundació Mutuam Conviure. L’acte es va celebrar a la sala polivalent del Centre de Mutuam del carrer d’Ausiàs Marc de Barcelona.

La primera de les dues ponències de la sessió va ser la del doctor Pere Arañó Bertran, cap de la Unitat d’Urologia Funcional del Gabinet d’Urodinàmia de la Fundació Puigvert, que va tractar la ‘Incontinència Urinària Masculina’. La segona va ser del doctor Ramon Torné i Escasany, dermatòleg del Centre Mèdic Delfos, que va exposar les ‘Dermatopaties més freqüents en el pacient geriàtric’. Van cloure el curs el doctor Jaume Padrós, membre del Patronat del grup Mutuam i president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, i el doctor Josep Ballester, director de l’Àrea Sanitària del Grup Mutuam.

Quera: “El malalt necessita dedicació, suport, acompanyament i comprensió, a part de fàrmacs”

Comprensió del malalt terminal

En el marc del 27è Curs de Formació Mèdica Continuada organitzat per la Fundació Mutuam Conviure, la doctora Dolors Quera va impartir una xerrada titulada ‘Símptomes no àlgics del malalt en situació terminal’. En la segona part, va explicar alguns dels tractaments més habituals i va subratllar la necessitat que les respostes no es limitin als fàrmacs. Podeu llegir també al nostre blog un article sobre la primera part de la seva intervenció

La doctora Quera va glossar els diferents tipus de símptomes no àlgics i va donar algunes indicacions sobre com tractar-los. Respecte als generals, com l’astènia, l’anorèxia o la caquèxia, va admetre la dificultat dels metges per millorar-los gaire. “Més del 80 per cent dels pacients els tenen l’última setmana de vida i el nostre objectiu ha de ser promoure’n l’adaptació”. Per a l’anorèxia, va assenyalar que, tot i que hi ha molts fàrmacs,  a un malalt amb menys d’un mes d’esperança de vida, no li arribaran a fer efecte. “En aquests casos, potser és millor fer un acostament emocional amb el pacient, amb l’empatia, l’humor, parlant de coses comuns, per intentar que la situació l’angoixi menys”, va reconèixer.

La caquèxia és molt habitual en els dos darrers mesos de vida. Tot i que hi ha pacients que s’aprimen encara que mengin, la ponent va afirmar que el sentiment social de preocupació perquè el malalt no menja està molt estès. “Jo recomano a les famílies que li ofereixin el menjar, però si no el vol que el retirin i no insisteixin. Els explico que en aquesta situació el malalt no mor per deixar de menjar, sinó que deixem de menjar perquè ens estem morint”, va sentenciar. Tanmateix, va assenyalar la necessitar que els centres procurin que el menjar tingui bon gust, bon aspecte i una textura agradable: “A la nostra cuina, hem apostat per la texturització dels menjars i hi ha molts pacients que ho han valorat com una millora”. Respecte als fàrmacs, va admetre que alguns poden ajudar, però que cal tenir en compte l’expectativa de vida del pacient. Així, va desconsellar el “Megestrol” i el “Metilfenidato” si l’expectativa de vida és inferior a dos mesos i va recomanar la Dexametasona per la seva efectivitat a curt termini.

Els símptomes gastrointestinals en aquesta etapa són freqüents i diversos. N’hi ha molts relacionats amb problemes de la mucosa bucal: micosis, infeccions víriques, boca seca, halitosi… Quera va alertar que “el malalt que té mala higiene i fa mala olor genera rebuig i això ho hem d’evitar”. En aquest sentit, va recomanar l’ús de Pagavit, uns bastonets que contenen una substància que provoca que la boca s’humitegi. D’altra banda, va assenyalar que gairebé la meitat de pacients en els últims dies tenen nàusees i un 30 per cent, vòmits, i que el tractament dependrà de les causes, sovint múltiples. En alguns casos, va explicar, poden ser conseqüència d’un medicament, com la morfina, el Tramadol, els anticolinèrgics o els antidepressius, però també poden estar provocats per la deshidratació, la hipercalièmia o les compressions medul·lars, que poden provocar restrenyiment greu… El restrenyiment és un símptoma molt freqüent en malalts terminals i en tractaments amb opiacis i la doctora va afirmar que s’ha de prevenir i que si un malalt no ha anat de ventre en tres dies se li ha de posar un ènema. En qualsevol cas, va recordar, “el tractament ha de tenir una vessant farmacològica, però també una no farmacològica: hem de treballar els hàbits, aplicar massatges abdominals, donar intimitat als malalts…”.

Dispnea, freqüent i angoixant

La ponent va destacar la profusió de símptomes respiratoris en l’etapa de final de vida. Va explicar que la dispnea és molt freqüent i és la que provoca mes angoixa en el malalt i que pot estar provocada tant per la malaltia com per alguns tractaments (RT). Hi ha factors, com l’anèmia, que la poden empitjorar, va afegir. Pel que fa a les qüestions no farmacològiques, va recomanar que és tingués en compte que un malalt que s’ofega, en una habitació molt calenta, encara ho farà més i que convé aplicar petits canvis com humidificar l’aire o no deixar-li les portes tancades. Quant al tractament farmacològic simptomàtic, va esmentar les benzodiazepines, els opioides, els diürètics, els corticoides, l’oxigen, els atropínics… Un altre símptoma respiratori molt freqüent és la tos, que, tal i com va explicar Quera, pot estar produïda per infeccions respiratòries, obstruccions, fibrosis post radioteràpia, embassament pleural, etc. Va explicar que al seu centre, fan servir normalment nebulitzadors (broncodilatadors, anticolinèrgics, anestèsics) o antitussígens (codeïna, metadona, morfina). Pel que fa a la ranera, que pateixen el 70 per cent dels malalts agònics i produïda per l’acumulació i la vibració de les secrecions en pacients dèbils, va aconsellar, com a mesures no farmacològiques, els canvis posturals i, entre les farmacològiques, buscapina i escopolamina, a les quals es pot afegir morfina i midazolam.

La doctora va afirmar que la majoria de malalts en estat terminal tenen també símptomes neuropsicològics, com el deliri, l’estat confusional  o l’ansietat. Quant al tractament no farmacològic, va recomanar oferir-los suport i mesures tranquil·litzadores, així com evitar-los l’excés de llum. Pel que fa al farmacològic, el tractament simptomàtic a curt termini, va dir, pot ser amb neurolèptics o benzodiazepines.

Per acabar, Quera va voler subratllar que el pacient és vulnerable en aquesta etapa de la vida i se sent insegur i indefens perquè no sap què passarà, que cal assegurar-li que no estarà sol i que es farà el possible perquè se senti millor. Va alertar també que s’ha d’anar molt amb compte amb les interpretacions que es fan del que diu el malalt i va concloure que “el malalt necessita dels professionals del centre dedicació, suport, acompanyament i comprensió, a part de fàrmacs”.

La xerrada de la doctora Dolors Quera va formar part del 27è Curs de Formació Mèdica Continuada, que la Fundació Mutuam Conviure organitza amb l’ànim de contribuir a difondre pràctiques i models d’excel·lència, tant en l’àmbit sociosanitari com en el comunitari. Dirigides fonamentalment als metges relacionats amb el Grup Mutuam, aquestes sessions són un instrument imprescindible per mantenir i actualitzar els coneixements de diferents disciplines mèdiques.

Quera: “Hem d’evitar el nihilisme i l’aferrissament terapèutic i no podem confondre allargar la vida amb allargar una agonia”

Malalta crònica

En el marc del 27è Curs de Formació Mèdica Continuada que organitza la Fundació Mutuam Conviure, la doctora Dolors Quera va impartir una xerrada titulada ‘Símptomes no àlgics del malalt en situació terminal’. En la primera part, va recordar quines haurien de ser les prioritats de l’equip mèdic davant d’aquest tipus de pacients.

La definició de malaltia terminal de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives com una situació en què es dóna una presència avançada, progressiva i incurable de la malaltia, no hi ha possibilitats raonables de resposta a un tractament específic, apareixen múltiples símptomes intensos, canviants i multifactorials, es genera un gran impacte emocional en qui la pateix i en el seu entorn va ser el punt de partida de la xerrada de la doctora Dolors Quera, geriatra i coordinadora de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell. La ponent va voler recordar també que, d’acord amb l’Associació Europea de Cures Pal·liatives, aquestes afirmen la vida i consideren la mort con un procés natural; ni l’acceleren ni l’endarrereixen, s’administren els fàrmacs per mantenir la millor qualitat de vida possible fins a la mort. “Hem d’evitar el nihilisme i l’aferrissament terapèutic i no podem confondre allargar la vida amb allargar una agonia”, va defensar Quera, que va afegir que a un malalt en una situació molt avançada de malaltia amb símptomes molt intensos de desconfort, se l’ha de tractar malgrat que això pugui suposar un escurçament de la seva esperança de vida. En aquest sentit, va explicar que “la diferència respecte l’eutanàsia es troba en la intencionalitat, que ha de ser la de millorar la qualitat de vida”.

El control de símptomes depèn de l’estadi de la malaltia, va afirmar Quera. En el cas d’una situació de malaltia en estat avançat però no de terminalitat imminent, va explicar, el metge ha d’evitar el patiment que provoca la malaltia però també el del tractament. En el cas de malalts en fase terminal, en canvi, va dir que l’objectiu de les cures pal·liatives és controlar les complicacions dels símptomes que provoca la malaltia i, en la fase agònica, ho ha de ser el control immediat i exclusiu dels símptomes, que poden ser molt canviants.

La doctora Quera va voler destacar que, mentre hi ha uns símptomes que s’arriben a controlar bastant, per als quals hi ha molts fàrmacs, n’hi ha d’altres que difícilment milloren. D’altra banda, va afegir, ens trobem amb els símptomes refractaris, que són diferents als símptomes de difícil control i que requereixen un abordatge diferent que molts cops passa per la sedació. “Hem d’intentar facilitar al màxim l’adaptació del pacient a aquesta situació, mitjançant mesures ambientals, suport i explicacions sobre el que li passa en cada moment i el grau de desconfort que això li genera”, va assenyalar.

Molts símptomes que s’intensifiquen

Quera va insistir en la multiplicitat de símptomes que es produeixen en la fase terminal: “De vegades, quan el malalt entra en fase d’últims dies, ens sembla que no té gaires molèsties, però quan en fem el llistat veiem que n’hi ha molts”.  N’hi ha una mitjana de 10 en els malalts que ingressen en una Unitat de Cures Pal·liatives.  Els símptomes, va descriure, són intensos, augmenten a mesura que avança la malaltia i hi ha elements moduladors que poden millorar-los o empitjorar-los. Respecte a això, va assenyalar que no és el mateix, per exemple, una persona que viu la malaltia com un “càstig de Déu”, i que tindrà més aguditzat qualsevol símptoma, que algú que la viu com un procés més natural.

D’altra banda, va recordar que els símptomes, en aquesta etapa, són multifactorials i que, per tant, el tractament ha de ser polivalent i multidisciplinari. Va reclamar als metges una actitud preventiva, tenint en compte que ja saben que algunes malalties tindran una simptomatologia concreta, i flexible a l’hora de donar tractaments.  Per fer una valoració dels símptomes, el primer de tot és saber-ne la causa, va explicar, i després veure’n la intensitat i l’impacte físic i emocional que provoquen. Per això, va dir, “hem d’utilitzar escales de mesura per monitoritzar els símptomes dia a dia i setmana a setmana”.

La xerrada de la doctora Dolors Quera va formar part del 27è Curs de Formació Mèdica Continuada, que la Fundació Mutuam Conviure organitza amb l’ànim de contribuir a difondre pràctiques i models d’excel·lència, tant en l’àmbit sociosanitari com en el comunitari. Dirigides fonamentalment als metges relacionats amb el Grup Mutuam, aquestes sessions són un instrument imprescindible per mantenir i actualitzar els coneixements de diferents disciplines mèdiques.

Salvà: “Una persona fràgil és una persona inestable, en qui podem preveure crisis a partir d’esdeveniments menors”

en marxa contra la fragilitat

Dins de les jornades de Formació Continuada organitzades per Mutuam, el director de la Fundació Salut I Envelliment-UAB, el doctor Antoni Salvà, va impartir una conferència sobre la fragilitat en el pacient geriàtric.

El geriatre va exposar durant la intervenció diverses qüestions relatives a la fragilitat en la pràctica clínica quotidiana i va plantejar la necessitat de reflexionar sobre si aquesta s’ha de mantenir en la responsabilitat individual o si se n’ha de fer una estratègia col·lectiva. Va assenyalar, així mateix, que el problema de la fragilitat, com tots aquells relacionats amb la gent gran, ha explotat recentment per una qüestió epidemiològica i va advertir que les trajectòries de l’envelliment també haurien de ser motiu de debat, ja que existeixen grups molt diversos que requereixen un abordatge diferenciat. “Hauríem de segmentar la població en funció de diferents problemes, com podrien ser les malalties o el grau de discapacitat”, explicà, tot afegint que “en la pràctica clínica, parlar de fragilitat té sentit si es pot utilitzar com una eina per intentar prevenir o reduir la discapacitat futura”.

Segons el ponent, quan s’analitza perquè les persones grans tenen discapacitat severa, es troba que en la meitat d’elles apareix de manera catastròfica, sobtada, per un accident, una caiguda, etc. i, en l’altra meitat, la dependència es produeix de forma progressiva. “Als anys 90, ja es definia, d’una manera col·loquial, la persona en situació de fragilitat com aquella que no està ni massa bé ni tampoc malament”, relatà Salvà, però “el punt d’inflexió en el debat el va marcar l’article de Linda P. Fried Frailty in older adults: evidence for a phenotype” que aportà uns criteris diagnòstics pràctics. Explicà que la fragilitat és un estat de vulnerabilitat en què hi ha un trencament de l’homeòstasi i una disminució de la reserva funcional que fa que un estrès més petit del normal descompensi la situació d’una persona. I afegí que “potser algun dia arribarem a fer servir els biomarcadors per comprendre l’estat de fragilitat, però encara no s’ha establert un patró que s’utilitzi sistemàticament, per incorporar en la pràctica quotidiana”.

Nou repte per la salut pública

El ponent explicà que les caigudes són una conseqüència de la fragilitat, mentre que la sarcopènia (pèrdua de la massa muscular) n’és un mediador. Segons ell, en el fons, totes aquestes síndromes estan parlant del mateix: de la progressió del nostre organisme durant l’envelliment i del resultat de l’associació entre la nostra genètica, el nostre entorn, les malalties, els estils de vida, etc. L’objectiu, va dir, és la prevenció de la discapacitat i es va preguntar si tenim prou coneixements com per incorporar la fragilitat com un dels nous reptes de salut pública i, per tant, posar-lo en l’agenda de l’atenció primària.

Salvà va explicar que hi ha dos grans corrents en el món de la fragilitat que cal saber utilitzar segons allò que ens interessi. La més antiga parla de la fragilitat com l’acumulació de problemes –físics, psicològics i socials- i és un model molt intuïtiu i fàcil d’entendre. L’altre, és el que es coneix com ‘fenotípic de Linda Fried’ i és el que permet veure l’espai previ a la discapacitat i les trajectòries de l’envelliment en què es pot intervenir. “Aquest debat sobre la prediscapacitat és el que, en la meva opinió, fa interessant intentar passar de l’acadèmia a la pràctica clínica”, reconegué el ponent.

Prevalença i perfils

L’estudi de Fried del 2001 estimava que el percentatge de persones fràgils era del 6,9 per cent de la població, però de la mostra van ser excloses les persones amb malaltia de Pàrkinson, amb mini mental inferior de 18 i les que prenien antidepressius, explicà el geriatre. Si als criteris de Fried n’hi afegim de caràcter cognitiu o social, els resultats són molt diferents, assegurà. Respecte als perfils, va destacar que, a més edat, més fragilitat, que les dones en tenen més que els homes i que s’han observat algunes diferències entre grups ètnics que podrien estar associades a les circumstàncies socioeconòmiques i educatives.

Per a Salvà, “l’estudi de la fragilitat ha de permetre prevenir esdeveniments adversos, com caigudes, hospitalitzacions, discapacitats, la institucionalització o la mort”. En aquest sentit, explicà, a partir d’un seguit de criteris, es pot preveure quines persones tindran una evolució pitjor i intentar actuar abans que la discapacitat sigui visible.

“Ens hem de fer a la idea que una persona fràgil és una persona inestable, en qui podem preveure crisis a partir d’esdeveniments molt menors”, va advertir el ponent, que també va assegurar que no només és reversible la dependència catastròfica, mitjançant la rehabilitació, sinó també la progressiva. “Hi ha persones que, sense cap intervenció, passen de fràgils a pre fràgils i, d’aquí, a no fràgils”, assegurà, tot esmentant les característiques que un estudi de 2014 identificà com associades a aquestes transicions: funció cognitiva molt alta, absència de diabetis, posició socioeconòmica alta i no haver tingut malalties cerebrovasculars. Salvà va parlar també de la importància que donen alguns autors a tenir en compte no només els aspectes físics, sinó també els contextuals de la persona, aspectes que es poden començar a tractar ja durant la joventut.

Valoració i intervenció multidisciplinars

“La fragilitat és una síndrome, no una malaltia, i com a tal l’origen és múltiple. Per tant, si volem aplicar algun tipus de mesura probablement haurà de ser multi domini i multidisciplinària, i això ens porta al concepte de valoració geriàtrica integral”, va recordar.  El doctor va exposar alguns dels múltiples instruments disponibles per fer el cribratge de les persones fràgils: la velocitat de la marxa; la Short physical performance battery, el timed up and go i els criteris de Fried.

Salvà va afirmar que les intervencions generals que s’han demostrat eficaces per tal de reduir la fragilitat i prevenir la discapacitat es basen fonamentalment en l’exercici físic, tot i que la nutrició, com a complement, també s’ha demostrat útil. Va expressar els seus dubtes respecte fins a quin moment es poden fer aquestes intervencions i va reconèixer que resta molt per aprendre en el camp de la fragilitat. “Tenim molta evidència de l’impacte de l’exercici físic en molts outcomes de salut de la gent gran -en la funció, en el nivell cognitiu, en la prevenció de malalties, etc. – però allò que cal esbrinar ara concretament és si aquestes millores associades a l’exercici físic també es produeixen en persones fràgils”, va reconèixer. El doctor va descartar els tractaments amb hormones llevat que hi hagi una patologia que els requereixi, mentre que, en canvi, va admetre l’eficàcia de la vitamina D en molts aspectes.

Amb la col·laboració del Dr. Antoni Salvà. Director Fundació Salut i Envelliment-UAB. Càtedra OVM de Recerca en Serveis d´Atenció a la Gent Gran. UAB.

Conèix millor com treballa la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral de MutuamAmpliar informació

35 Diplomes lliurats als assistents del 27è curs de Formació Mèdica en Gerontologia Clínica i Cures Pal.liatives

Recollida del Premi EQAMOB&Co

El passat 21 de maig va finalitzar l’edició 2015-16 del Curs de Formació Mèdica Continuada que promou la Fundació Mutuam Conviure, amb la seva darrera sessió. Durant l’acte, que va tenir lloc a les instal·lacions de Grup Mutuam, com les sessions anteriors, van impartir-se dues comunicacions: la primera, el Dr. Carles Brotons, metge de familia i Director de l’Àrea de recerca de l’EAP Sardenya. Va parlar de l’Avaluació del risc cardiovascular en la gent gran i en la segona, la Dra. Arantxa Muñoz, metge adjunt de la Unitat Colorectal del Servei de Cirurgia de l’Hospital Universitari Mútua de Terrassa, va parlar sobre la Incontinència fecal. La cloenda d’aquesta 27ena edició va estar a càrrec del Dr. Josep Ballester, Director de l’Àrea Sanitària del Grup Mutuam, qui va agrair als assistents la seva participació en les diverses sessions del curs, que ha assolit un alt nombre d’inscrits.