Inaugurada una nova edició de la Formació Mèdica Continuada de la Fundació Mutuam Conviure

Inauguració de la 28a Formació Mèdica Continuada

La 28a edició de la Formació Mèdica Continuada en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives, organitzada per la Fundació Mutuam Conviure, va arrencar el passat 21 de gener amb una sessió sobre “Fragilitat en el vell. Prevenció i maneig” i una altra sobre el “Procés de formació clínica i presa de decisions en pacients vulnerables”. La primera va ser a càrrec del doctor Marco Inzitari,  director assistencial de Recerca i Innovació del Parc Sanitari Pere Virgili, i la segona, de l’advocada Mercedes Pérez, assessora jurídica del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB).

A més de les ponències dels experts, l’acte va comptar amb la intervenció del doctor Jaume Padrós, president del COMB i coordinador d’aquest iniciativa formativa de la Fundació, que va fer la presentació, i del doctor Josep Ballester, director de l’Àrea Sanitària del Grup Mutuam, que va donar la benvinguda als assistents. Les sessions, agrupades en cinc trobades i amb una durada total de 20 hores, s’allargaran fins el 20 de maig.

28 anys de millora contínua

L’organització d’aquestes jornades respon al compromís de la Fundació Mutuam Conviure amb la formació continuada dels professionals i l’actualització constant dels coneixements en les diferents disciplines mèdiques. Amb l’ànim de contribuir a difondre pràctiques i models d’excel·lència tant en l’àmbit sociosanitari com en el comunitari, les jornades són obertes a tots els professionals i metges del sector assistencial que hi estiguin interessats.

 

Riba: “Tota fractura en un pacient geriàtric s’ha de poder operar”

Actualitat tractaments quirúrgics en gent gran

En el marc d’un dels Cursos de Formació Mèdica Continuada de la Fundació Mutuam Conviure, el doctor Josep Riba, especialista en Traumatologia i Cirurgia Ortopèdica de l’Hospital Clínic i professor de la Universitat de Barcelona, va impartir una xerrada sota el títol ‘Estat actual del tractament quirúrgic del malalt geriàtric’. La dificultat d’establir uns criteris que permetin identificar quan està indicat intervenir als pacients de mes de 65 anys amb lesions traumatològiques va centrar la ponència del doctor Riba, que va reconèixer que “cada malalt geriàtric és diferent, per això, no es poden donar pautes generals”. Va assegurar, doncs, que els metges, si bé han de treballar amb protocols, cal que estudiïn cada cas concret i que els criteris clàssics, com l’edat, el fet de viure en parella o estar institucionalitzat, no són absoluts. De la mateixa manera, segons el traumatòleg, tampoc no hi ha contraindicacions absolutes per a les intervencions. “Tota factura en un pacient geriàtric s’ha de poder operar”, va afirmar.

El ponent va subratllar que els cirurgians han d’utilitzar en una intervenció amb un pacient geriàtric la mateixa qualitat tècnica que en un pacient jove, tenint en compte les especificitats pròpies de l’edat. Així, a tall d’exemple, va afirmar: “En un malalt jove amb una fractura de coll de fèmur es pot intentar fer una osteosíntesi. Amb un pacient de més de 70 anys, hem de valorar l’aplicació de la mateixa tècnica perquè el risc de necrosi és més gran, el que obligaria a sotmetre a una segona intervenció”.

Per tal de contextualitzar, el doctor va apuntar que, a l’Estat espanyol, les persones de més 85 anys representen un 17 per cent de la població, però consumeixen el 70 per cent de la despesa total en fàrmacs i recursos sanitaris. Per establir qui és un pacient geriàtric es té en compta que reuneixi almenys tres de les següents condicions: tenir més de 65 anys, pluripatologia rellevant, alt risc de dependència i presència de malalties mentals o de problemes socials associats a la seva salut. Així doncs, a l’Hospital Clínic, va explicar el doctor Riba, no es únicament el criteri de l’edat el que fa que s’ingressi a la unitat de geronto/traumatologia, sinó que ingressen els malalts d’alt risc i que pròpiament son qualificats de geriàtrics. Entre aquests, les patologies més freqüents són l’osteoporosi, l’Alzheimer, l’artrosi, la diabetis i les cataractes.

Intervenir per evitar el dolor

El doctor va recordar que l’osteoporosi es el factor predisposant de les fractures en el malalt gran i que a l’hora de decidir si es fa una intervenció s’ha de tenir en compte que no es descompensin altres patologies que facin que el malalt s’agreugi. “Amb els membres superiors, primer s’ha d’intentar el tractament ortopèdic, però si no obtenim el resultat esperat per retornar la funció, cal valorar la intervenció per tal d’evitar augmentar la dependència del malalt “, va alertar. Respecte a les fractures de membres inferiors, va assenyalar que són molt doloroses i dificulten molt el seu maneig . “Intervenir a una persona molt gran té riscos però podem evitar-li molt dolor i millorar les possibilitat de mobilització per part dels seus cuidadors”. Segons el doctor Riba, els criteris quirúrgics bàsics que s’haurien de tenir en compte són, primer, el control del dolor del pacient i, segon, la facilitació de la seva cura i mobilització.

“La fractura de fèmur en un malalt geriàtric, no és una simple fractura, sinó que es tracta d’una malaltia greu, que comporta un índex de mortalitat de fins el 36 per cent durant el primer any”, va alertar el ponent. En relació a aquesta, va afirmar que, tot i les greus complicacions de la cirurgia, s’ha d’operar independentment de l’edat. “Amb una tècnica i material adequats i aplicats en el moment adient, la mobilitat i mortalitat es redueixen significativament”, va subratllar.

Pel que fa a la columna, el doctor Riba va assenyalar que “mereix un capítol a part i, globalment, és molt difícil de tractar”. Les fractures osteoporòtiques dels malalts geriàtrics normalment són estables i poques vegades s’acompanyen de lesió medul·lar, per això, va aconsellar una immobilització del pacient el més suau possible i valorar-ne la tolerància i evolució. En el cas de les inestables o amb lesió medul·lar, en canvi, l’edat no ha de ser un impediment per intervenir. “Tenim experiència i tècnica per estabilitzar la columna vertebral i que aquell malalt amb risc de paraplegia pugui tornar a fer la seva vida habitual, evitant un grau major de dependència. No ens hem de preocupar per posar material quirúrgic o ciment a la columna vertebral, tot i que per la seva rigidesa no es recomana aplicar-los de forma preventiva”, va argumentar.

Unitats de geronto/traumatologia

El doctor Riba va explicar que la unitat de geronto/traumatologia de l’Hospital Clínic tracta actualment més del la meitat de pacients traumàtics de mes de 65 anys. La unitat està integrada per geriatres que tenen cura diària del malalt i anestesiòlegs, que són els que decideixen el moment més adequat per a la intervenció, i, evidentment, traumatòlegs, explicà. Aquesta unitat actua amb protocols consensuats, però, tot i que siguin d’ajuda, en el malalt geriàtric, cal individualitzar molt el tractament, va insistir.

“Els geriatres i els traumatòlegs han de treballar plegats per tal de preservar la mobilitat i l´autonomia dels seus pacients”, va assenyalar Riba. No obstant això, va advertir que els hàbits de vida actuals i sobretot les expectatives respecte a la salut de la gent gran han canviat molt en els últims anys. “És important assumir que el cos envelleix i és difícil , de vegades, fer entendre que a determinades edats hi ha activitats que no són adequades“, va afegir. Aquest canvi de mentalitat, va assegurar, fa que també ens trobem amb l’altre extrem: la sobre indicació. “La gent es pensa que no envelleix. En general, tant en traumatologia (fractures) com en ortopèdia (pròtesis), les expectatives per part dels malalts són molt elevades i al voltant d’un vint per cent dels pacients no queden satisfets amb el resultat final del seu tractament”, va alertar el doctor Riba, que va cloure la xerrada dient que “als 70 anys no s’haurien de fer maratons o intentar pujar al Cervino”.

 

Martínez: “Ni el dret del pacient a la protecció de la intimitat ni el deure de metge al secret professional, són absoluts”

Confidencialitat i secret professional

En el marc del 27è Curs de Formació Mèdica Continuada, organitzat per la Fundació Mutuam Conviure, l’advocada i assessora jurídica del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona Mercedes Martínez va impartir la ponència ‘Confidencialitat i Secret Professional. Quan i com es pot revelar a tercers?’. Mercedes Martínez va iniciar la seva intervenció reconeixent que els metges estan actualment molt sensibilitzats amb la qüestió de la confidencialitat i va assenyalar els tres conceptes sobre els quals pivota el debat: el dret a la intimitat de les persones, consagrat com a dret fonamental en la Constitució espanyola i recollit també en l’Estatut de Catalunya i en el Codi de Deontologia dels metges, i el dret a la confidencialitat i l’obligació al secret professional que se’n deriven. La ponent va aclarir que, si bé les lleis d’autonomia del pacient, tant la catalana com l’estatal, estableixen el deure dels metges de mantenir el secret però no en defineixen els límits, el Codi deontològic sí que en fa una regulació molt extensa.

L’advocada va explicar que la llei de l’autonomia del pacient, quan parla de confidencialitat, es refereix al dret a la intimitat d’aquest, recollint també el dret que ningú no autoritzat accedeixi a les seves dades si no hi dóna consentiment. “Per tal que es pugui facilitar informació sobre el pacient a una persona escollida per aquest, cal que es faci una autorització expressa”, va assenyalar. D’altra banda, va afegir que el metge té dret a invocar la reserva de les seves observacions i anotacions subjectives.

Pel que fa a un pacient difunt, Martínez va recordar que existeix una doble regulació sobre l’accés a la informació per part dels seus familiars. Per una part, les dades d’aquest pacient perden la protecció que estableix la llei de protecció de dades i, per tant, les persones amb vincles hi poden accedir o demanar-ne una còpia, llevat que a l’historial mèdic consti que el pacient havia manifestat el contrari. Per l’altra, el secret professional, en canvi, sí que es manté encara que el pacient mori, tal i com estableix el Codi de Deontologia. La ponent va advertir que els Tribunals i el Ministeri Fiscal sí poden accedir a les dades mèdiques dels pacients sense que ells ho hagin autoritzat, però que els metges poden demanar que es concreti quines necessiten i no haver de lliurar-los tota la història clínica. A més, va recomanar que, tot i que l’obligació de custòdia i de mantenir la confidencialitat correspon al tribunal, el metge vagi més enllà i demani que es conservi la informació en una plica tancada per tal que es preservi la confidencialitat.

Comunicació dels delictes públics

La ponent va explicar que el Codi de Deontologia estableix que, amb caràcter general, el metge ha de guardar el secret professional en relació a allò que el pacient li ha dit, però també a allò que hagi vist o deduït i a tota la documentació que es generi. Va afegir que, a més, “ha de procurar ser prou discret com perquè no pugui ser descobert”. En canvi, quan es troben amb casos de lesions que sàpiguen o sospitin que són producte d’un acte delictiu o fruit d’un maltractament ho han de comunicar als jutges o fiscals, va recordar.

Un altre aspecte que va destacar en relació al deure de silenci va ser que, tot i que el pacient autoritzi el metge a revelar el secret, “aquest ha de tenir cura de mantenir la confiança social respecte la confidencialitat mèdica i, per tant, no l’hauria d’explicar si no cal”. Això, va assenyalar, comporta exigir a tots els professionals sanitaris que siguin discrets. En aquest sentit, va subratllar que quan es fa una presentació pública de documentació s’ha d’esborrar qualsevol dada que permeti la identificació de pacients.

En cas de rebre una citació judicial, l’advocada va advertir que els metges han de presentar-se al jutjat, però que han de manifestar al jutge l’obligació ètica de guardar el secret professional i demanar que se’ls eximeixi de testificar, o en el seu cas, que se’ls rellevi de la seva obligació de mantenir el secret, a fi de poder declarar sobre els fets, i que ho faran en els justos terminis necessaris.

Protecció de tercers

Per últim, la ponent va voler destacar que ni el dret del pacient a la protecció de la intimitat ni el deure del metge al secret professional són absoluts. Això vol dir que no s’han de complir en aquells supòsits en què pugui posar-se en risc a una tercera persona, al propi pacient o al metge. Tanmateix, Martínez va admetre que no hi ha cap norma legal que reguli quan s’ha de traspassar aquesta frontera. “Cal que hi hagi una finalitat constitucionalment legítima, és a dir, que hi hagi un altre dret que s’hagi de protegir”, va assenyalar, i va afegir que cal fer una ponderació per valorar quin risc afrontem si vulnerem aquest dret o no. Per fer-ho, va dir, s’ha de fer un judici d’idoneïtat (ens pot permetre aconseguir allò que ens proposem), de necessitat (no hi ha una altra manera d’aconseguir-ho) i de proporcionalitat (té més beneficis per a l’interès general que perjudicis). El codi de deontologia, per la seva banda, sí que regula quins són tots els supòsits en què el metge pot revelar el secret, però, com va subratllar l’advocada, sempre amb discreció, exclusivament a qui hagi de fer-ho i en els justos límits necessaris.

La ponència va celebrar-se en el marc del 27è Curs de Formació Mèdica Continuada. La Fundació Mutuam Conviure organitza aquestes sessions amb l’objectiu de difondre pràctiques i coneixements de diferents disciplines mèdiques i de contribuir a l’actualització i perfeccionament constant dels professionals de l’àmbit assistencial sanitari i d’atenció a la dependència.