Cinema i Medicina

Moltes pel·lícules basen els seus guions en històries reals i moltes d´aquestes històries tenen a veure amb la Medicina i els efectes que les malalties provoquen tant en les persones que les pateixen com amb aquells professionals que les tracten.

El Setè Art, ja des dels seus inicis, ha begut de l´art de la Medicina i s´ha deixat seduir per la màgia de curar i de cuidar les persones. El cinema i la televisió també són mitjans de gran impacte social i tenen enormes possibilitats per informar, difondre missatges i formar la ciutadania. Tots recordem alguna sèrie de televisió que ens ha marcat, be sigui personalment o professionalment, en què el fil argumental de les històries tenia a veure amb un metge o un equip de professionals d’un hospital. Sens dubte, els més grans recordarem, en blanc i negre encara, al famós Marcus Welbi, Doctor en Medicina (1969-1976) o, anys més tard, ja amb la televisió a color, els primers anys de TV3, la sèrie de subgènere hospitalari A cor obert (1982-1988). Localitzada a Boston i rodada en un hospital real d’aquella ciutat, encara avui, molts anys desprès, alguns mitòmans del cinema mèdic visiten aquella ciutat per localitzar el famós Hospital St. Eligius.

Del cinema amb rerefons mèdic o clarament inspirat en personatges que pateixen malalties, les diagnostiquen i les tracten en ambients sanitaris, cal destacar, més enllà de l´impacte personal que ens ha pogut provocar la seva visió, un element que no és menor: la influència que pot tenir a l´hora de decidir un futur professional. Moltes generacions de metges i infermeres han descobert la seva vocació al cinema o al mitjà televisiu, que ha contribuït a democratitzar l’accés als films, les series televisives o a les històries dramatitzades de casos reals en què els espectadors es veuen reflectits d’alguna o altra manera.

Cinema per conscienciar

Per altra banda, una mirada a l’arqueologia del cinema ens diu que, als inicis del cine mut, es van utilitzar moltes pel·lícules per alertar la població dels perills de la sífilis i de com evitar-la. Posteriorment, ja avançat el segle XX, la irrupció del virus de la SIDA va provocar l’estrena de moltes cintes relacionades amb aquesta malaltia i de com es podia educar per prevenir-la.

Philadelphia

Fins ara, hem fet una petita pinzellada al que representaria la funció “social” del cinema de subgènere mèdic, aquella funció informativa, divulgativa o formativa d’algunes històries que relacionen les persones i determinats epifenòmens, en què la pantalla ajuda a centrar èticament el problema o bé opta clarament per la desestigmatització. Un clar exemple d’això seria el film Filadèlfia (1993), de Jonatham Demme, amb un Tom Hanks infectat pel virus VIH i defensat per un advocat negre, protagonitzat per Denzel Washington. També cal fer referència al que han representat algunes sèries televisives amb impacte “vocacional”. En relació a aquest punt, no podem deixar de citar Urgències-ER (1994-2009), sèrie mítica creada pel novel·lista de ciència ficció Michael Cricton, que es va convertir en un veritable fenomen televisiu als Estats Units i que va contribuir a dignificar la imatge dels professionals d’urgències dels hospitals, en aquest cas, nord-americans. Aquesta sèrie és de gran utilitat per a la formació mèdica continuada o per organitzar cine fòrum mèdic.

La malaltia com a protagonista

Una altra dimensió del cinema, de la qual fins ara no hem parlat, és aquella en què el director del film “crea” una situació en què un dels protagonistes pateix un trastorn o malaltia que condicionarà la construcció dels personatges i d’una bona part de les situacions, esdevenint finalment la malaltia el fil argumental del film. El hijo de la novia (2001), de Juan José Campanella, en què la Malaltia d’Alzheimer afecta la mare d’en Ricardo Darín (Rafael, en la ficció) és, amb algunes situacions hilarants i còmiques en la trama, un excel·lent exemple d’aquest tipus de cinema. Un altre exemple, però en el pol oposat, és Contagi (2011), d’Steven Soderbergh. Es tracta d’una pel·lícula hiperrealista i molt ben construïda, però gairebé de terror, basada en una epidèmia global implacable. Alguns crítics cinematogràfics la consideren actualment la millor pel·lícula en relació a una pandèmia.

El Hiho de la Novia

Abans d’acabar aquesta primera aproximació al món del Cinema i la Medicina, és necessari fer referència a la relació entre el cel·luloide i el final de vida i aquelles situacions en què cal informar al personatge que pateix una malaltia de molt mal pronòstic. Amar la vida (Wit), de Mike Nichols (2011), és una coproducció britànic-americana d’HBO Films i Avenue Pictures Productions, en què Emma Thompson fa el paper d’una professora universitària de Filosofia de 48 anys a qui diagnostiquen un càncer d’ovari avançat. És una magistral aproximació a allò que no s´ha de fer mai quan s´informa a una persona malalta. Amb una exquisida i subtil posada en escena, aquesta obra ha estat utilitzada a moltes escoles de ciències de la salut i de Bioètica per mostrar com respectar els valors de les persones malaltes.

Probablement, hi ha matèria per a molts articles més. Així que, properament us en presentarem de nous.

Article de Josep Ballester Roselló. Metge. josep.ballester@mutuam.com

 

Experiències culturals dels usuaris de la Residència Mutuam Manresa, gràcies al programa “Apropa Cultura”

LIne apropa cultura

La Residència Mutuam Manresa col·labora amb programa “Apropa Cultura“, un programa socioeducatiu d’equipaments culturals de Catalunya adreçat al sector social, creat pels Departaments de Benestar Social i Família i el de Cultura.

El programa afavoreix l’assistència i participació a la programació dels equipaments culturals de Catalunya a les persones amb risc d’exclusió social (espectacles de música, teatre, dansa, circ i visita a exposicions, museus i centres culturals), enforteix les experiències vitals dels col·lectius més vulnerables i fa realitat l’accés a la cultura per a tothom.

Així doncs, els usuaris de la residència Mutuam Manresa han assistit gràcies a aquest programa a dos espectacles al teatre Kuursal de Manresa: concert de la cantant “Merche” i un espectacle de circ a càrrec de la companyia “Cabaret Elegance”.

Atès que el programa ofereix una vessant formativa en arts escèniques, musica i arts plàstiques dirigida als professionals dels serveis socials adherits al programa, l’animadora del centre va participar al curs d’arts plàstiques que es va fer al Museu MACBA, per innovar i re-inventar les intervencions i eines per treballar amb els usuaris.

Tot plegat un gran encert!

 

El Palau de la Generalitat passeja per la història als amics de Mutuam Activa

Un animadíssim grupet de 30 mutualistes sèniors del Servei Gent Gran de Mutuam i d’altres de les entitats associades (Col·legi de Farmacèutics, Mutual Mèdica, Vital Seguro, Clinicum…)  varen visitar el Palau de la Generalitat el 21 març amb un peu ja a la primavera. Aquesta visita forma part de l’agenda trimestral d’activitats que prepara Mutuam Activa per a persones actives, majors de 65 anys.

Plegats varen gaudir d’aquest edifici d’origen medieval que és avui seu de la Presidència i del Govern a Catalunya, que està situat al bell mig de l’històric barri gòtic.

pati

L’inici d’una magnífica visita guiada els porta a l’any 1400, època en la que la Diputació del General, òrgan de govern XIV -XVII a Catalunya, va comprar l’edifici per constituir-la com a seu definitiva. Anteriorment, aquest edifici havia passat per les mans d’un poeta, un cirurgià, un tresorer i un canvista i els seus hereus i sobre l’immoble original, del que en queda ben poca cosa, va aixecar-se un edifici d’estil gòtic, que va dirigir l’arquitecte de l’època, Marc Safont.

Alguns racons que no us podeu perdre que formen part de la història del país, que els van deixar ben enlluernats, van ésser:  la façana de Pere Blai, l´escalinata, la fantàstica feina a la capella de Sant Jordi (també de Marc Safont), el famós Pati dels Tarongers, la genuïna obra d´Antoni Tàpies a la sala de reunions del Govern, la magnífica obra de Montserrat Gudiol, l’escultura de bronze de Sant Jordi de Frederic Marès i el relleu de J.M. Subirachs, per citar-ne alguns.

Capella Sant Jordi

Una tranquil.la matinal, tot passejant amb amics, per la història de Catalunya fins a l’actualitat! Per avançar-vos una mica el que podeu trobar-hi, podeu veure aquí un petit resum.

amics de Mutuam Activa

La renaixença…“Quan el català va fer-se més dolç que la mel”

Si els catalans celebrem la Diada nacional commemorant una derrota esdevinguda el 1714, la inauguració del moviment de represa que va significar la Renaixença tradicionalment s’ha lligat a un poema, Oda a la pàtria, escrit per Bonaventura Carles Aribau, lluny de casa, a Madrid, el 1833, cent dinous anys després d’aquell fatídic 11 de Setembre.

La Renaixença, en un sentit ampli, és el moviment històric que, al s. XIX, a Catalunya, posarà els fonaments tant per a la recuperació de la identitat nacional com per a la restauració del català com a llengua literària i de cultura, després de la greu decadència literària i civil dels segles XVI, XVII i XVIII.

De fet, el terme Renaixença no apareix en iniciar-se el moviment a què fa referència, sinó més tard, sobretot a partir del nom de la revista cultural fundada el 1871 per Francesc Matheu i Àngel Guimerà: “La Renaixensa”. Una veritable cronologia d’aquest moviment ens fa veure que és producte de l’auge econòmic català del s. XIX, lligat al procés d’industrialització, que, al seu torn, prové de l’expansió demogràfica del XVIII, de l’augment dels ingressos procedents de la terra i de la formació d’un capital que servirà per generar la indústria.

“La llengua d’aquells forts que acataren los reis”

Si tornem al poema d’Aribau que la història literària ha establert com a fundacional del moviment –originàriament amb el títol A la Pàtria (Trobes), rebatejat després com a Oda a la pàtria–, hi veurem, a més d’una excel·lent factura formal i literària, la identificació entre l’idioma propi i la pàtria. “Adéu-siau, turons, per sempre adéusiau”, “Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis / que ompliren l’univers de llurs costums e lleis, / la llengua d’aquells forts que acataren los reis, / defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.”, “Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel/ que em tornes les virtuts de ma innocent edat”… Aquests versos, pel fet d’evocar la pàtria llunyana (el poeta llavors viu a Madrid) i d’enaltir la pròpia llengua, entronquen plenament amb alguns dels temes del Romanticisme, moviment literari i artístic que va aparèixer a Europa al darrer quart del s. XVIII.

Renaixença i Romanticisme

A Catalunya, la primera referència escrita explícita al Romanticisme va aparèixer l’any 1823 al setmanari barceloní El Europeo, redactat precisament per B. C. Aribau, Ramon López Soler, dos italians i un alemany. Si d’aquí saltem al poema d’Aribau, constatarem que els ideals del Romanticisme tardà van proveir de munició la Renaixença latent: el gust per l’Edat Mitjana, les restes arqueològiques, el misteri, els sepulcres, l’interès per la poesia popular i tradicional, l’exaltació de la personalitat, els paradisos perduts, i la defensa de la llibertat i la llengua dels pobles, entre d’altres.

La restauració dels Jocs Florals

Un dels elements que va contribuir decisivament a la dimensió popular de la Renaixença va ser la restauració dels Jocs Florals de Barcelona l’any 1859. El calc dels Jocs medievals, interromputs al s. XV, va suposar també que s’estenguessin pels altres territoris de parla catalana: Mallorca i València.

Els Jocs Florals van sintetitzar els principals temes del romanticisme en tres – pàtria, fe i amor–

I es van convertir en una manifestació del catalanisme incipient i, d’aquesta manera, la cultura literària va arribar a tots els estaments i classes socials.

El Modernisme, època d’artistes trencadors i inconformistes

El Modernisme va ser un moviment cultural de finals del s. XIX i començaments del XX, de projecció internacional. Si bé en cada país i cultura va tenir versions diferents, també s’hi poden destacar unes característiques comunes: principalment, el regeneracionisme i l’esteticisme. A Catalunya va significar el primer pas seriós cap a la professionalització de l’artista.

El trànsit d’un segle a un altre amb un somriure adorable

Són molts els intel·lectuals que han contribuït a descriure i a definir el Modernisme com a moviment, però potser cap definició tan clara com la de Josep Pla quan, fent esment de Santiago Rusiñol, diu: “És un home que sent l’horror de la civilització industrial, que postula la llibertat en tots els terrenys, que tendeix a substituir la realitat per la literatura i la raó pel sentiment, que està fascinat per la naturalesa, que cerca la vaguetat i la melancolia, que valora l’inassequible, el somni i l’indecís”. Si fem extensiva aquesta definició que va encarnar el gran artista Rusiñol a gairebé tots els que es van identificar amb el Modernisme, entendrem en bona part les característiques i l’actitud dels seus seguidors. Al capdavant d’aquest moviment intel·lectual i artístic hi va haver un nucli personificat pel cenacle de la revista “L’Avenç”, la qual, entre 1889 i 1893 va servir de plataforma perquè intel·lectuals i artistes de la talla de Rusiñol, Pompeu Fabra, Raimon Casellas, Joaquim Casas, Joan Maragall, Alexandre Cortada i molts altres, posessin els fonaments d’un moviment la importància i profunditat de les obres del qual arriben fins al s. XXI amb la mateixa força que quan van ser creades.

Un enorme ventall de disciplines

El Modernisme es va expressar mitjançant un gran ventall de disciplines artístiques. Amb més o menys èxit i intensitat, arquitectura, pintura, escultura, arts decoratives en general, joieria, arts gràfiques, literatura, música… van ser susceptibles de generar excel·lents obres modernistes. La transcendència internacional de l’obra d’Antoni Gaudí pot haver contribuït a fer pensar, per part del gran públic, que el corrent anomenat Modernisme s’atribuïa exclusivament a l’arquitectura, però justament a Catalunya, si caiguéssim en aquest error, estaríem deixant de banda un moviment que va servir, sobretot, per superar la Renaixença i per posar les bases d’un concepte d’art modern, i amb voluntat de professionalització.

Les Festes Modernistes de Sitges

A partir de l’última dècada del s. XIX, els noms de Santiago Rusiñol, Sitges, el Cau Ferrat i l’activisme cultural modernista s’associarien per sempre més. Del 1892 al 1899, Rusiñol, el gran pintor i escriptor modernista, va promoure i organitzar, en aquesta vila del litoral català, les anomenades Festes Modernistes, cinc esdeveniments culturals que van projectar-ne el nom per tot Catalunya. Cadascuna d’aquestes festes es va voler dedicar a la renovació d’un llenguatge artístic diferent. La primera (1892), a la pintura; la segona (1893), al teatre i a la música simbolistes; la tercera (1894), a la literatura; la quarta (1897), al teatre líric català; i la cinquena (1899), novament al teatre.

Sagrada família mutuam

La raresa excepcional d’Antoni Gaudí

Coincidint amb l’etapa de Modernisme literari i pictòric més brillant, l’obra d’Antoni Gaudí semblava passar per un moment allunyat de la genialitat imaginativa amb què pocs anys després l’arquitecte va sacsejar l’arquitectura catalana i mundial. També li passa el mateix a Lluís Domènech i Montaner, autor del Castell dels Tres Dragons, construït per a l’Exposició Universal de 1888. És com si tots dos arquitectes haguessin volgut reposar després de les primeres grans creacions i abans d’emprendre les que els entronitzaria en la història de l’arquitectura. Gaudí, qui revolucionarà l’arquitectura modernista, és un jove profundament conservador des d’un punt de vista personal. No és modernista perquè cregui en la modernitat de les formes, sinó que ho és perquè revoluciona les tècniques constructives adaptant-les a exigències creatives i imaginatives. Si Domènech i Muntaner va ser un mestre d’arquitectes modernistes, Gaudí, a causa del seu tarannà solitari, ho serà d’arquitectes “gaudinians”. El Modernisme, la ciutat de Barcelona i l’Eixample van contribuir a la consagració d’un gran nombre d’arquitectes de prestigi, a més dels ja citats, com Puig i Cadafalch, Juli Batllevell, J. M. Jujol, Cèsar Martinell, Joan Rubió, Salvador Valeri, Enric Sagnier, Francesc de Paula Morera, Pere Bassegoda, i un llarg etcètera.