L’hivern d’Òmicron: situació actual i perspectives d’un futur proper

Antoni Trilla al CGCCP

El doctor Antoni Trilla, epidemiòleg de l’Hospital Clínic, va impartir una ponència en el marc de la 33a edició del Programa en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives de la Fundació Mutuam Conviure, que té com a objectiu posar a l’abast dels i les professionals del sector coneixements actualitzats de diferents àmbits. Sota el títol ‘Covid-19: 3a temporada. L’hivern d’Òmicron’, Trilla, que s’ha convertit en una de les veus de referència durant la pandèmia, va compartir les seves reflexions sobre la situació actual i sobre com pot evolucionar a curt termini.

Tot i que molta gent pensi que la COVID ja s’ha acabat, hem de tenir clar que encara estem en pandèmia. Probablement aquí viurem una època d’una certa treva, però a molts països les xifres de persones infectades encara són molt altes. El que sí que podem afirmar és que, pràcticament 2 anys després de l’inici de la pandèmia, en sabem molt més, fet que ens dona una mica de tranquil·litat.

Ara ja sabem que les mesures de control clàssiques, com la distància, la higiene de mans, la mascareta o la ventilació, funcionen. També sabem que hi ha alguns episodis que generen molts contagis, tot i que això s’hagi de matisar una mica amb la variant Òmicron. Hem avançat en els tractaments i sabem quins són útils i quins no aporten beneficis o, fins i tot, són perjudicials.

El gran canvi de paradigma, però, l’han aportat les vacunes que, amb tots els problemes que puguin tenir, s’han demostrat segures i molt efectives per prevenir els casos greus. No obstant això, també hem comprovat que no són tan eficaces, sobretot amb Òmicron, en la reducció dels contagis. Respecte al gran dubte sobre la durada de la immunitat, sembla que la humoral no perdura gaire i, en canvi, la cel·lular, que és la més important davant dels casos greus, perdura més temps.

Reptes i incògnites

Arribats a aquest punt, és evident que tothom està molt cansat, físicament i mental, i que d’alguna manera ens estem preparant per a una transició cap a la “normalitat”.  Tanmateix, cal tenir en compte que aquest virus ens posa al davant sorpreses i reptes. Entre aquests, hi ha l’aparició de variants objecte de preocupació, però també el fet que hi hagi persones que pateixin la síndrome de la Covid persistent, que pot tenir conseqüències importants sobre la seva salut. No sabem encara si amb les vacunes o la nova variant aquests casos es reduiran.

El que sí que podem afirmar és que el gran triomf de la ciència han estat, sens dubte, les vacunes. Simplement cal tenir en compte dues dades: 66 dies després d’identificar-se la seqüència genètica del virus, ja es van començar a provar o sintetitzar algunes vacunes; 20 mesos després, se n’havien posat 9.500 milions de dosis, tot i que no han estat repartides de forma homogènia.

Al nostre país, a finals d’estiu ja s’havia arribat a un percentatge que fregava el 70 per cent de la població amb pauta completa, una cobertura que ha seguit creixent i que a finals de gener se situava al voltant del 80 per cent. Haver arribat a aquestes xifres, quan encara hi ha segments de la població que no es poden o es volen vacunar, ha estat tot un èxit. El grup BIOCOMSC ha elaborat un model que compara les defuncions reals des de gener de 2021 amb l’estimació de defuncions que s’haurien produït sense les vacunacions en el mateix període. S’estima que a Catalunya, gràcies a la vacunació, s’han pogut evitar aproximadament 17.000 morts.

Prudència davant la incertesa

El concepte que penso que defineix molt bé la situació que hem vingut és el d’humilitat. El desconeixement sobre el virus ens ha obligat a ser molt humils, perquè no hem encertat amb algunes de les coses que dèiem i ens ha quedat la idea que cal anar amb compte perquè la situació pot prendre un camí que no és el previsible. Així doncs, hem de ser molt prudents i humils en la nostra actitud del dia a dia i acceptar que hi ha coses que no sabem i que no podem predir de forma clara.

La variant Òmicron, que s’ha convertit en la majoritària i ha produït els darrers mesos una explosió de casos, va aparèixer a Sudàfrica i va arribar de seguida al Regne Unit, des d’on es va estendre molt ràpidament per Europa. Si la variant Delta tenia nou mutacions, la nova variant en té 36. Algunes d’aquestes mutacions, agafades individualment, podrien complicar-li al virus esdevenir predominant. No obstant això, la seva combinació els ha donat avantatges. És el fenomen conegut com ‘epistasis‘, que vol dir que diferents propietats que aïlladament no confereixen avantatge evolutiva quan estan juntes sí que ho fan.

Ómicron està molt allunyada des del punt de vista immunitari de la soca original. Això explica que escapi a la immunitat i que tingui la propietat d’infectar persones vacunades i que ja havien estat infectades per soques anteriors. Òmicron és més transmissible i evoluciona d’una forma més ràpida que Delta, però afortunadament es comporta d’una forma menys greu respecte al quadre clínic.

L’impacte de les vacunacions

Actualment, amb Òmicron, podem dir que tenim dues pandèmies: la dels vacunats i la dels no-vacunats. Com hem assenyalat, les vacunes segueixen sent efectives davant la nova variant quant a la reducció de casos que requereixen hospitalització. Hem comprovat que, especialment en les persones que porten les tres dosis, s’assoleix una protecció del 85-90 per cent en front dels casos greus. Quant a la immunitat cel·lular, els estudis inicials mostren que les cèl·lules T, CD4 i CD8 mantenen una bona resposta davant la variant Òmicron i que ens protegeix de les formes greus de la malaltia.

Amb dades procedents dels EUA, veiem que la taxa de letalitat per 100.000 persones per als no-vacunats és al voltant de 9,74. Amb les persones que porten les dues dosis, baixa fins al 0,71, i amb les que porten també la dosi de record, fins al 0,1. Respecte a Òmicron, les dades que arriben del Regne Unit mostren que el nombre de contagis és molt gran, però el d’ingressos, en proporció, és inferior al provocat per variants anteriors. El nombre d’ingressos en UCI i de morts és també molt més baix.

Darrerament, s’ha començat a tenir en compte en l’anàlisi de dades la diferenciació entre ingressos per COVID i ingressos amb COVID. Ens trobem que hi ha força malalts que no tenen com a causa principal de l’ingrés la COVID però se’ls hi detecta quan els fan les proves d’ingrés.

L’ocupació de llits d’UCI aquest hivern és molt inferior a l’anterior i això ha permès adoptar les mesures de desescalada. Entre les persones ingressades, al gener n’hi havia al voltant d’un 50 per cent de vacunades amb pauta completa i un 50 per cent sense vacunar o amb una sola dosi. Per interpretar això és essencial tenir en compte els denominadors que hi ha darrera d’aquests percentatges, ja que la població vacunada és molt superior a la no-vacunada.

Respecte a la variant Òmicron BA2 o sigil·losa, és una mica més transmissible que l’original (BA1), però pel que fa al quadre clínic observem que es comporta exactament igual. Les vacunes i tractaments mantenen el mateix grau d’eficàcia i tot fa pensar que l’evolució epidemiològica serà semblant a la que ja estem veient.

Un hivern complicat, però esperançador

Amb tot això, podem preveure que al sistema sanitari ens esperen encara setmanes complicades. És probable que hi hagi una setena onada, però dir quina magnitud i característiques tindrà i quan arribarà seria especular encara. Ara per ara, el que tenim al davant és un final d’hivern relativament complicat. Tenim molts casos d’Òmicron encara en la comunitat i això repercutirà en els ingressos hospitalaris. Aquest temporada de moment hem tingut molt poca grip, però ens queda el dubte de si el virus circularà més quan disminueixin els casos d’Òmicron. Afortunadament, la població de risc està majoritàriament vacunada i els professionals sanitaris ho estan en el mateix nivell que cada any.

Tot i que ara estem molt més ben preparats, en aquesta epidèmia sempre afrontem una situació de gran incertesa i complexitat. Probablement, aquesta onada que ha estat la més lleu a nivell de salut està sent la més complicada de gestionar des de tots els punts de vista, especialment per la sobrecàrrega del sistema sanitari i pel gran nombre de baixes entre els professionals.

Tothom es pregunta quan i com acabarà aquesta pandèmia, però no tenim una resposta per a això. Ara estem millor del que pensàvem que estaríem fa un temps però encara no veiem el final i hem de mantenir l’avantatge que hem agafat respecte al virus gràcies a les vacunes. Poden aparèixer problemes, com noves variants, però tot sembla indicar que a curt i mig termini entrarem en una etapa més tranquil·la. Una de les claus per evitar l’aparició de noves variants que ens facin la guitza és reduir la circulació del virus i, per tant, la seva capacitat de mutació. Això passa per disposar de més vacunes arreu del món. L’objectiu seria assolir una taxa de vacunació del 70 per cent de la població mundial, però amb nivells equilibrats entre els diferents països, a diferència del que passa ara. Tècnicament és possible aconseguir-ho a finals d’aquest any, si es donen els recursos i els sistemes de distribució necessaris. Amb tot això, podríem dir que som al final del començament, no pas al començament del final.

Antoni Trilla

Epidemiòleg

Hospital Clínic

Més informació:

Els aprenentatges i reptes sobre la Covid persistent centren una Jornada Sociosanitària amb una elevada assistència

Ponents Jornada Sociosanitaria 2021

Professionals i experts de diferents àmbits sanitaris van compartir dijous passat els seus coneixements i inquietuds sobre la síndrome de la Covid persistent en el marc de la 16a Jornada Sociosanitària de la Fundació Mutuam Conviure. Unes 362 persones van voler seguir l’esdeveniment, que es va celebrar en format telemàtic entre les 10 i les 12.15 del matí.

Com és habitual, el tret de sortida de l’acte el va donar el doctor Miquel Vilardell, president de l’entitat organitzadora, que va defensar el paper d’aquesta en l’estímul de la recerca. Tot seguit, el director de l’Àrea Sanitària del Grup Mutuam, Josep Ballester, va donar la benvinguda a ponents i assistents.

La conferència principal de la jornada la va impartir la metgessa Lourdes Mateu, especialista en Medicina Interna i cap de la Unitat Covid de l’Hospital Germans Trias i Pujol. Després de la introducció al concepte de Covid Persistent, va fer un repàs a l’evidència científica publicada. Això la va portar a assenyalar, entre d’altres, que en relació a aquesta síndrome s’han identificat més de 200 símptomes que afecten a diferents sistemes. Així mateix, va advertir que una de les característiques dels i les pacients que la pateixen és la “normalitat” de les seves analítiques, que va atribuir a la incapacitat dels professionals d’anar a buscar les alteracions. Mateu va alertar que moltes de les 100.000 persones que a Catalunya tenen Covid persistent necessiten ajuda per desenvolupar les seves activitats i que estem davant d’un important problema de salut pública, amb un gran impacte a nivell social i econòmic.

Una síndrome nova i encara desconeguda

La taula rodona de la Jornada Sociosanitària, moderada per Dolors Quera, metgessa geriatra i coordinadora mèdica de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, va recollir l’abordatge que s’està fent de la long covid des de diferents àmbits sanitaris. Per parlar de l’atenció primària, hi va intervenir Esperanza Martín, metgessa de Família i Comunitària del CAP Maragall i membre de la CAMFIC, que va explicar que, no només hi ha fins a 33 fenotips de pacients, sinó que, a més, aquests no presenten una clínica estable. La ponent va emfatitzar la necessitat, davant d’una malaltia nova com aquesta, d’escoltar els pacients i no menystenir el que manifesten.

La segona intervenció de la taula va ser de Gema M. Lledó, metgessa i internista del Servei de Malalties Autoimmunes i Sistèmiques de la Unitat Post Covid de l’Hospital Clínic, que va parlar de l’abordatge des de l’àmbit hospitalari i de l’atenció especialitzada. Lledó va destacar, davant d’una simptomatologia compatible amb la Covid persistent, la importància de descartar altres causes i, un cop confirmada, la necessitat d’un maneig individualitzat, de la rehabilitació i del suport psicològic. L’abordatge des de l’àmbit de l’atenció intermèdia el va aportar Laura Mónica Pérez, metgessa geriatra i cap clínic de Geriatria Ambulatòria i Domiciliària del Parc Sanitari Pere Virgili. La ponent va exposar la transformació que ha viscut aquest àmbit davant la pressió per atendre pacients dels hospitals d’aguts que va implicar la pandèmia. Així mateix, va assenyalar que la recuperació funcional de les persones amb long Covid és essencial, però que també ho són la recuperació cognitiva i l’abordatge de les conseqüències psicològiques.

Impuls a la recerca

Durant la jornada, també es van conèixer els projectes guanyadors de la 20a edició dels Premis de Recerca en geriatria i gerontologia clínica de la Fundació Mutuam Conviure. Antoni Salvà, vocal de la Comissió Tècnica Assessora de l’entitat, va ser l’encarregat d’anunciar el veredicte del tribunal que ha valorat aquest any els dos projectes finalistes guanyadors. El premi al millor projecte extern, dotat amb 6.000 €, ha estat per “Sarconut: prova pilot per prevenir la sarcopènia ATDOM” de l’EAP Jaume Soler ICS. El premi al millor projecte intern (Grup Mutuam), dotat amb el mateix import, ha estat per a “La soledat i el dol complicat”, liderat per Marta Juanola de l’EAPS Mutuam Girona.

L’acte va finalitzar amb la intervenció de Francesc Brosa, director general del Grup Mutuam, que va expressar la seva esperança que la jornada hagués servit per aportar una mica de llum a les incerteses que encara envolten la síndrome Covid persistent. Així mateix, va demanar als governs que els recursos addicionals que s’estaven destinant a parar el cop produït pel nou virus es mantinguessin en el sistema sanitari.

Francesc Brosa
Francesc Brosa

Podeu veure la gravació de la 16a Jornada Sociosanitària completa

Podeu consultar les presentacions de les següents ponents:

Obrim inscripcions per a la 16a Jornada Sociosanitària, entorn ‘La síndrome de la Covid persistent’

16a Jornada Sociosanitària

En format WEBINAR i sota el títol “La síndrome de la Covid persistent“, el 10 de novembre, de 10 a 12h, se celebrarà la 16a Jornada Sociosanitària organitzada per la Fundació Mutuam Conviure i que es consolida com un espai d’actualització de coneixements i formació continuada per als professionals del sector sociosanitari.

L’atenció sociosanitària ha estat un tret diferencial del model sanitari català, i la situació que hem viscut arran de la pandèmia ha posat de manifest, més que mai, la seva importància cabdal en la cura i protecció dels més fràgils. Un cop superada la fase més crítica, posem la mirada en la síndrome de la Covid persistent: què entenem, com es manifesta, com s’aborda, evidència científica…un debat que posarà en comú les experiències viscudes i ens ajudarà a abordar amb més coneixement el futur.

Durant la sessió la Dra. Lourdes Mateu, metgessa, especialista en Medicina Interna, Cap Unitat COVID de l’Hospital Germans Trias i Pujol, ens introduirà al concepte COVID Persistent o Long COVID, i l’evidència científica publicada. Més tard a la Taula Rodona, la Dra. Dolors Quera, metgessa geriatra i coordinadora mèdica de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, moderarà 3 abordatges diferents de la Covid Persistent amb diferents professionals experts, procedents de diversos àmbits del nostre sistema sanitari.

Podeu accedir al programa sencer i fer la inscripció gratuita al webinar aquí.

La crisi de la Covid: reptes i oportunitats dins de l’àmbit residencial. Una mirada positiva

Begoña Román

Begoña Román, professora de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona i presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya, va impartir una xerrada sobre “Aprendre de les crisis, reflexions des de l’ ètica” en el marc de la 4a Jornada Residencial organitzada per la Fundació Mutuam Conviure.

“Unes vegades es guanya i d’altres s’aprèn”. En el món de la residència hem perdut molta gent. Ens hem vist tocats, trastocats, per pèrdues i dols i, a més a més, molt vilipendiats pel món tràgic de les xarxes socials, que és molt polaritzat i injust, perquè no contextualitza ni entra en la complexitat. I això evidentment toca la moral. I com amb la moral baixa no es pot continuar, per això he començat amb aquesta cita. Mirem d’apujar la moral, perquè, si no, no podrem acompanyar amb ànim i vitalitat les persones de l’àmbit residencial.

No havíem viscut pràcticament cap de nosaltres una pandèmia i, encara menys, una d’àmbit global. Seguim pensant en el medi ambient i en els nostres problemes en clau nacional i aquesta és una gran part del problema. No tenim institucions mundials. Les que tenim no tenen capacitat d’eficiència i hem vist, per exemple, una OMS o una Agència Europea del Medicament discutides pels governs.

El Departament de salut estava acostumat a parlar en clau clínica i en aquest context de pandèmia hem de fer-ho de polítiques públiques de salut, però ni tan sols disposava d’una agència de salut. Ha quedat demostrat que no estaven preparats a nivell macro i que la salut no és només una qüestió clínica. Quan hi té a veure la població, el factor social és cabdal. Qui pren les decisions executives són els polítics, i la relació polítics-experts s’ha demostrat que no és fluida. Conclusió: són circumstàncies no viscudes amb propostes mal pensades.

Alimentar l’ànima

Ha quedat clar que abordar aquesta situació no era una qüestió només clínica, sinó també psicosocial i espiritual. Sobretot quan sabem que el 80% dels factors socials són els que determinen més la salut. En l’entorn residencial el problema era molt greu. D’una banda, la gent gran es moria, però de l’altra, també hem vist l’impacte psicosocial i l’espiritual de dir-li a una persona gran, que no se sap quant temps de vida li queda, que s’esperi (i no sabem durant quant). És important contextualitzar el valor del temps amb les persones quan estan en l’etapa de vellesa i no saben com evolucionarà el seu deteriorament cognitiu, per exemple.

A les residències es va fer una magnífica feina d’intentar contactar amb les famílies de la manera que fos, amb tauletes, telèfons… per suplir allò que alimentava tant a les persones residents com ho fa l’aliment del cos. Com deia una pintada al mur de Berlín: “Les ànimes, com els cossos, també moren de gana” i, per tant, no es tractava només de la salut biològica, sinó també de la psicosocial i espiritual. Això les residències ho tenien claríssim.

El que segurament van portar pitjor els residents era morir-se sols. Els professionals també ho van passar malament perquè sabien que aquesta no era la manera, que sempre es busca acompanyar al final de vida.

S’ha posat de manifest que era un entorn molt complex, que no complicat, ja que implicava tenir en compte múltiples dimensions i haver de treballar de manera interdisciplinària. No només va ser important la figura del metge o infermera, també ho va ser la de la treballadora social, l’educadora social, la psicòloga, la fisioterapeuta, la nutricionista, etc.

Catàstrofes i calamitats

Ortega y Gasset diu “Les idees es tenen, en les creences s’està”. Dintre d’aquesta complexitat, hem de creure que ens n’anirem sortint. La incertesa que intenta combatre la ignorància és una incertesa que intenta donar respostes a la pregunta: “Com combatre aquest virus?”. La distància no pot ser social, només ha de ser física, perquè, si no, ens desnodrim. Els humans som éssers socials per naturalesa.

Ens hem de reconciliar amb la condició humana humil, de tocar de peus a terra (humus). En aquest sentit, la distinció entre catàstrofes i calamitats és interessant. Les catàstrofes són naturals i no hi ha manera de prevenir-les. L’ésser humà té la capacitat de conèixer les causes que les han provocat i, quan arriba a conèixer-les i a saber combatre-les, es converteixen en calamitats. Un exemple són els edificis a prova de sismes. Si un edifici, disposant d’un determinat nivell de coneixements arquitectònics, cau, ja no és una catàstrofe, és una calamitat, perquè podríem haver-ho evitat.

Ens hem de preguntar quin nivell de risc estem disposats a assumir. Sempre hi haurà catàstrofes, però hauríem d’esquivar les calamitats. Per si tornem a patir una pandèmia, totes les lliçons que hem après en aquests 16 mesos haurien de quedar ben registrades en documents, protocols, etc.

És important, en aquest exercici d’augmentar la nostra moral, no culpabilitzar-nos. Estem en un país que està acostumat a penalitzar tots els errors, però és diferent carregar-nos de culpa que desprendre’s de responsabilitat.

Vivim en una societat de “happycràcia”, en la qual pretenem que tots som feliços, i no és així. Aprenem a partir de com resolem els problemes. No només la gana aguditza l’enginy, també la necessitat. Les residències han estat tradicionalment desateses perquè no tenim ben pensades les polítiques de la cura. I no les tenim ben pensades perquè la nostra societat és “happycràtica”: quan venen els problemes, la dependència, la tristesa, la malaltia, el final de vida, etc., no volem saber-ne res perquè no sabem gestionar-ho, no tenim ni vocabulari per gestionar les males notícies. No estem conciliats amb la part real de la vida, que és el dolor, la pèrdua de capacitats, la vellesa.

Quan plantegem la vellesa la plantegem molt maca, negant la pròpia vellesa. L’envelliment és la pèrdua progressiva de capacitats, perquè la vida humana és finita, i aquest entorn “felicitant” no ajuda a gestionar millor els problemes.

Solitud imposada

Part de la complexitat que hem tingut aquests mesos ha estat la solitud imposada. Hem passat molta por i n’hi ha que no han pogut acomiadar-se dels pares o germans per por als contagis. S’ha vist un deteriorament cognitiu en moltes persones fruit d’aquesta imposició de la solitud. No exagerem si diem que hi ha molt estrès posttraumàtic. Per això, hi ha d’haver una sociocura.

Les residències han tingut moltes morts, i és tanta l’acció directa amb les persones i les famílies que no han tingut temps de fer aquesta sociocura dels equips i de les persones. Veiem persones a la defensiva, professionals que fan la seva feina implicant-se el mínim possible, intentant no contagiar-se, i el que passarà és que costarà trobar persones disposades a assumir direccions de residències. Necessitem una clara vocació del servei, ara bé, no podem caure en la neoexplotació econòmica en nom de la vocació de servei. S’ha de fer una teràpia interna d’equip i valorar perquè hi ha tanta rotació de professionals.

Malgrat la boira, cal caminar

Estem perduts en la transició. Ja no podem continuar amb les residències que teníem fins ara. Arrosseguem una manca de polítiques públiques de la cura. Nosaltres ens havíem centrat a fer de les residències llocs per viure i conviure. La salut és molt més que el vessant sanitari, és una qüestió biològica, psicosocial i espiritual, i hem de treballar polítiques més transversals.

Si el centre és privat o públic no ha de ser el focus de la discussió. Ens hem de centrar a implementar la millor manera de cuidar de les persones, i no en qui ho fa. Ens hem de centrar en els serveis essencials en atenció a l’alta i llarga dependència depenent dels territoris. L’equitat territorial ha de ser compensada des de principis de subsidiarietat i també des de polítiques públiques, que no poden ser homogènies, sinó contextualitzades.

Ara la qüestió és deixar de parlar de qui fa què. S’ha de conèixer el centre i saber, per a aquell territori, qui són els més adequats per estar-hi, i a partir d’aquí anar delegant, superant aquestes visions departamentals. S’ha de contextualitzar donades les necessitats de les persones en aquell territori on ha viscut i vol continuar vivint.

Hem de creure en la nostra capacitat de transformar les residències i de continuar en un vaixell que fa aigües, però que continua navegant. Ens encantaria reparar aquest vaixell abans de navegar, però ens toca navegar fent aigües. Ens toca prendre nota de les bones pràctiques que hi ha hagut, de les contradiccions i dels errors. S’ha de demanar disculpes i posar mesures preventives perquè la propera ens agafi pensats i organitzats. Una part del futur depèn de la nostra capacitat de crear un futur millor.

Begoña Román

Podeu accedir a tota la sessió aquí

Les residències del Grup Mutuam han completat el procés de vacunació

Residència Rubí

Pràcticament totes les persones usuàries de centres i residències per a gent gran del Grup Mutuam ja han rebut les dues dosis de la vacuna de la Covid 19. Així finalitza un procés que, en alguns casos, va començar el 31 de desembre de l’any passat i que converteix aquests espais en llocs més segurs per a un col·lectiu especialment vulnerable al virus. L’efectivitat de les vacunes i el fet que la gran majoria de residents i professionals dels centres de Catalunya han acceptat posar-se-la fa que les xifres de contagis hagin disminuït ja en un 70 per cent. A mesura que vagi augmentant la immunitat, les residències del Grup Mutuam podran tornar a una relativa normalitat -sempre amb precaucions- i recuperar activitats col·lectives. A partir d’ara, als nous usuaris que ingressin als centres també se’ls administrarà la vacuna per tal de mantenir-los com a espais segurs.

Impagable el treball terapèutic que es fa amb les famílies des del Grup d’Atenció Mútua del Centre Mutuam La Creueta

Ana Rubio Gams Mutuam La Creueta

Els Grups d’Ajuda Mútua són un grups de familiars de residents i usuaris del Centre Assistencial Mutuam La Creueta (Sabadell) que acostumaven a reunir-se presencialment per tractar i aprendre a gestionar les emocions i sentiments, derivats de la decisió d’haver ingressat a un familiar a un centre residencial. Amb l’arribada de la COVID19, aquestes reunions es van espaiar en el temps i van passar a format telefònic, per ara fer-ho amb mitjans digitals.

En aquest sentit el 27 d’octubre es va celebrar una nova reunió entre familiars de usuaris / residents del Centre Mutuam La Creueta, que va coordinar i portar, la psicòloga del centre, Ana Maria Rubio. Aquesta trobada es va organitzar amb la finalitat de compartir angoixes, pors, emocions, inquietuds, que experimenten i han experimentat, envers la situació viscuda pel seu familiar resident. Entre altres coses ahir van parlar i compartir la por al contagi, la por a la mort, al no poder-se acomiadar, la por a la incertesa. Amb aquesta nova onada de contagis, tots els familiars se senten molt decepcionats i frustrats amb les noves restriccions i les limitacions que vindran, i que entorpiran les visites als seus familiars, i com aquests, es sentiran aïllats de nou. Van agrair molt les iniciatives del centre en tot moment per acostar imatges, vídeos, converses a través de dispositius mòbils als residents, durant la primera onada.

Tots els participants van poder experimentar el potent i positiu efecte que té el fet de compartir experiències semblants, pors, neguits amb altres persones que es troben en les mateixa situació que un mateix.

El doctor Trilla ofereix als professional del Grup Mutuam una sessió formativa en exclusiva sobre la COVID-19

Dr. Antoni Trilla

Prop de 300 treballadors i treballadores del Grup Mutuam van seguir dimecres al migdia una sessió en streaming d’una de les fonts de referència pel que fa a l’actualitat sanitària entorn de la Covid-19, el doctor Antoni Trilla. Cap de Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Clínic, catedràtic i degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i membre de la Comissió Tècnica Assessora de la Fundació Mutuam Conviure, Trilla ha estat nomenat recentment coordinador del Comitè d’Experts per a la Transformació del Sistema Públic de Salut.
La seva reconeguda trajectòria l’ha convertit en una de les veus autoritzades per informar sobre la situació epidemiològica del país. Per això, el seu webinar d’una hora va despertar un gran interès entre professionals de l’entitat de diferents centres i perfils. Durant la primera part, Trilla va exposar, de manera didàctica i entenedora, continguts de caràcter científic sobre l’evolució de la pandèmia. Tot seguit, es va obrir un llarg torn de preguntes, en què els assistents virtuals de la sessió van plantejar una vintena de qüestions al ponent. La valoració de la sessió ha estat molt bona per part dels participants, que han agraït tenir accés directe a un epidemiòleg de referència.

Podeu accedir a la gravació de la sessió al nostre canal de Youtube.

L’abordatge de la disfàgia en temps de COVID-19

Disfàgia

La COVID19 ens ha mostrat la cara més feroç de la pandèmia en els centres sociosanitaris, residències geriàtriques i hospitals, i ha posat l’èmfasi en persones molt vulnerables, la gent gran, i especialment en persones que requereixen cures específiques, com és el cas de les que pateixen Alzheimer, Parkinson, dany cerebral adquirit, com l’ictus, i traumatismes cranioencefàlics.

Amb aquesta introducció, pretenc enfortir i donar protagonisme als equips interdisciplinaris dels centres sociosanitaris. Hem de destacar els equips d’auxiliars i infermers/as, metges, logopedes, terapeutes ocupacionals, nutricionistes, fisioterapeutes, treballadors/es socials, personal de neteja i cuina i directius/ves, que han hagut de posar-hi el cos i lidiar amb les seves emocions, a més de portar a la pràctica protocols d’actuació, iniciatives innovadores i accions amb una visió avançada als esdeveniments i la millor de les intencions, per tal d’oferir als nostres pacients i residents la millor qualitat de vida, en moments difícils i de tensió acumulada.

Si bé cada professional, cadascun en les seves competències i les seves decisions, ha donat el màxim de si, volem posar l’accent en l’equip d’auxiliars, que ha demostrat estar a l’altura de la situació i ha tingut una mirada de compromís, ha doblegat esforços i, tal i com volem subratllar en aquest article, ha portat a la pràctica indicacions del servei de logopèdia en temps de pandèmia.

Moltes mesures i objectius d’abordatge s’havien descrit en formacions sobre el tema de la disfàgia i fins i tot s’havia pogut fer un traspàs d’informació sobre els perills que comporta un pacient amb disfàgia. Tanmateix, ara, s’hi sumava un nou ingredient: la COVID19.

Les seqüeles de la COVID19 en les persones greument afectades han presentat els símptomes següents:

– Odinofàgia (dolor que s’experimenta en empassar aliments)
– Pèrdua del sentit del gust i de l’olfacte.
– Disfonies.
– Dificultats respiratòries.
– Disfàgies (dificultats per empassar qualsevol aliment)
– Afàsia
– Quadres confusionals, deterioració cognitiva, física, muscular, etc.

Segons el doctor Pere Clavé, director de Recerca de l’Hospital de Mataró, Consorci Sanitari del Maresme (Barcelona), i president fundador de la Societat Europea de Trastorns de Deglució, un 55% de les persones afectades greument per COVID19 han presentat disfàgia i, sumat a això, riscos de desnutrició (75%) i de malnutrició (25%). Això ens parla de la gravetat de la nova realitat que estem vivint en els centres sociosanitaris i hospitals. D’aquí la importància que dins dels equips transdisciplinaris s’incorpori la figura del/la logopeda, com un agent actiu per liderar el tema de la disfàgia en l’àmbit de salut, ja que les conseqüències de no diagnosticar-la poden portar a resultats de major incidència, com: deshidratació, desnutrició, pneumònies aspiratòries, infeccions respiratòries, prolongació de l’ingrés i, en casos extrems, mortalitat.

La disfàgia no és només un problema nutricional, és una conseqüència que engloba un ventall d’impactes que van des del nutricional fins a l’emocional, sociocultural, sanitari i familiar. Si el pacient o resident no pot empassar de manera adequada, l’aliment o líquid poden anar al pulmó en comptes de dirigir-se cap a l’estómac i ocasionar-li tos, canvis de veu, reflux o pèrdua de líquid per les comissures, així com que li quedin restes dels sòlids en la llengua. Les aspiracions poden ocasionar seqüeles majors, com infeccions, febre, pèrdua de pes i pneumònies.

Eines logopeda
Eines logopeda

Per tal de fer més eficient la deglució, el professional de la Logopèdia treballa la força i la coordinació de la musculatura, la respiració i la bona coordinació deglutora. I ho fa en equip, amb tota la informació que li faciliten el metge, l’infermer i el treballador social, que anticipen el context biopsicosocial del pacient o resident, en el qual es confirmarà, mitjançant protocols MECV.V. (mètode d’exploració clínica, volum i viscositat), l’enquadrament de la disfàgia, el grau d’aquesta i la textura que requereix. Això implica un procés d’anada i tornada, tenir empatia, ser un professional resilient que dialogui amb el pacient o resident amb respecte, tenint en compte el seu cas i les seves circumstàncies, i que posi les adaptacions a la seva disposició. Segurament en aquest camí caldrà fer ajustos, agregar-hi objectius nous, quan es produeixen avenços, reorientar objectius i sobretot explicar-ho tot, amb una escolta activa i diàleg, al pacient o familiar. No és un procés curt, sinó que requereix cada dia d’una suma d’iniciatives personals.

S’haurà d’informar la família, sumar-la a aquests nous esdeveniments, donar-li eines perquè pugui construir una nova imatge alimentària del seu familiar hospitalitzat, sostenir-lo en moments d’adversitat, generar accions comunes i de compromís i, com sempre diem, “estar en el mateix vaixell” a l’hora de dur a terme un abordatge de la disfàgia.

L’observació i el seguiment del logopeda van acompanyats de la informació que l’equip d’auxiliars ens traspassa dia a dia per saber i conèixer de primera mà una realitat augmentada de com ha transcorregut la setmana. Cal conèixer si hi ha hagut alguna incidència, si s’ha necessitat reforçar i orientar al pacient o resident perquè comprengui que els objectius i les accions, tot aquest conjunt de dinàmiques, són per oferir-li una millor qualitat de vida a l’hora d’alimentar-se, que no es tracta de prohibir, sinó d’acomodar-se nutricionalment tenint en compte les textures alimentàries (nèctar, mel o púding) que se li han establert.

En aquest enquadrament d’abordatge, hem de tenir molt presents quins són els aliments més adequats i quins no s’adeqüen al pacient, ja que poden ser enganxosos, fibrosos o amb dobles textures, i poden fer que el procés iniciat es desacceleri o es reverteixi. El mateix passa, en el nostre procés de vida, amb la importància d’una adequada hidratació. En pacients amb disfàgia, és necessari adaptar qualsevol líquid amb la utilització de espessidors i aigües gelatitzades.

La tornada al domicili també implica oferir una sèrie de directrius que creïn un mapa per adaptar les indicacions donades i textures a la llar. Han de crear una rutina en la qual es contemplin, entre d’altres, seure en la posició de 90º a l’hora de menjar i beure, no parlar durant els àpats, facilitar un temps respectuós d’ingesta adequat, utilitzar adaptacions d’utensilis per facilitar la ingesta i hidratació, apagar elements distractors, com la televisió o la ràdio, etc.

Si la persona requereix un suport puntual, s’ha de donar el menjar i la beguda en una posició que permeti que qui rep el menjar i qui el dona estiguin en la mateixa línia horitzontal. A més, s’ha de motivar el receptor a mastegar, a assaborir el menjar, a empassar quan ho cregui convenient… Tot això en un marc de paciència i respecte.

Aquesta tasca que, encara que sembli senzilla, no ho és, donada les poblacions que atenem, requereix que prestem molta atenció, que mirem amb deteniment, que informem, assessorem i adeqüem el nostre llenguatge professional a la realitat de cada família.

Necessitem que el nucli familiar participi, acompanyi, conegui els assoliments i conseqüències, així com les adequacions i incidències que puguin produir-se en tot el procés de la disfàgia. I no volem oblidar-nos del/la pacient o resident que, en aquest situació inesperada, ha hagut d’estar més contingut, mirar més cap endins, amb el suport d’un equip transdisplinari al qual veia en primera instància i que l’ha estat escoltant en els seus moments d’inestabilitat i fragilitat. Ells/as han estat molt valents i molt responsables davant els ajustos que ha imposat la pandèmia (la distància social, la higienització de les mans, l’ús adequat de les màscares) i els plans de contingències han estat capaços de reduir el contacte físic, però no emocional, amb els familiars i amics.

En aquest marc d’intervenció, podem dir que cadascú ha sabut estar en el seu lloc, ha brillat amb llum pròpia davant moments de flaquesa, ha buscat el suport en l’altre, ha après a valorar la vida, amb els pros i contres que la conformen.

Com a corol·lari, podem dir que hem de donar un espai a la reflexió sobre la nostra gent gran i valorar la qualitat humana i professional dels serveis, que ha estat impecable, que ha estat de suma i multiplicació, i tenir present que, si bé hi ha hagut moments d’incertesa i d’inestabilitat davant el que significa una pandèmia, hem sabut ser proactius, reaccionar a temps i projectar tranquil·litat.

No oblidarem mai el moment en què tothom formava part del passadís humà de les zones vermelles de les sales d’hospitalització quan un pacient o resident superava la COVID19 i li oferíem un aplaudiment sorollós amb la consigna de seguir endavant en el procés de rehabilitació. Aquestes escenes les guardarem en la nostra memòria i faran que sentim que hem complert la nostra tasca.

 

Daniel Rodríguez Boggia

Logopeda

Centre Assistencial Mutuam La Creueta / UEN

Col. 08-976

Fonts:

https://www.clc.cat/pdf/module_28/10015522/Pautas-para-logopedas-en-la-atencion-a-la-persona-con-SARS____MqSN2GyRb2PKGccyHwXQ_es.pdf

 

L’atenció centrada en la persona a la pràctica, entorn els menús que ofereix el Centre Assistencial Mutuam la Creueta

Centre Assistencial Mutuam La Creueta

El Centre Assistencial Mutuam La Creueta (Sabadell) per a gent gran (places residencials i de centre de dia) i persones dependents (també disposa de places sociosanitàries), va organitzar fa alguns dies una tertúlia acompanyada de cafè amb totes les mesures de protecció i higiene que marquen els diferents protocols als centres, per conèixer quins plats cuinaven temps enrere i mirar d’adaptar alguns dels plats al menú del centre. Aquesta pràctica habitual, respon al Model d’Atenció Centrada en la Persona amb el que treballen tots els centres de Grup Mutuam, on l’usuària i/o resident és el centre de l’atenció. Aquesta ben avinguda assemblea de usuaris, també va demanar reprendre les diades especials que cada comunitat celebra un cop l’any: diada valenciana, diada andalusa, etc, i centrar el menú del dia entorn ella.

Les tertúlies sempre les lidera un nutricionista del centre, amb el suport de la directora del centre, la Responsable Higiènic Sanitària (RHS) i la coordinadora d’auxiliars.

També en el recull de propostes es van tenir en compte els plats i menús dels usuaris de les places sociosanitàries que també gestiona Mutuam La Creueta, a banda de les places residencials i les de centre de dia de que disposa.

En aquest sentit, el 9 d’octubre, Dia de la Comunitat Valenciana, el centre fa preparar un menú especial: Escalivada amb bacallà, paella valenciana i taronja ensucrada amb orxata.

Els residents de Mutuam La Creueta i de la Residència Rubí, commemoren el dia mundial de l’Alzheimer

Mutuam La Creueta

Pensant en el dilluns 21 de setembre, Dia Mundial dedicat a l’Alzheimer, el Centre Assistencial Mutuam La Creueta (Sabadell), divendres passat va organitzar una activitat entorn la reminiscència, fent treballar la memòria a partir de la visualització d’anuncis de televisió d’abans. També van veure un vídeo sobre com és la comunicació de les persones amb Alzheimer.

Seguint en tot moment els protocols COVID19 al centre, i en el context just de represa d’algunes activitats en els centres residencials per a gent gran, Mutuam La Creueta ha iniciat poc a poc i de forma estable les sessions “Posa’t les piles”, unes sessions de treball de moviment, estimulació i relacions socials que coordina i lidera la fisioterapeuta d’aquest centre: Anna Corbalán.

El “Posa’t les piles” és una activitat que es realitza amb residents prou  autònoms físicament que persegueix mobilitzar i tonificar el cos. També es treballa la coordinació i l’equilibri, a través de ritmes musicals, estant asseguts o drets. Els grups són de 10 a 12 persones , grups estables i fixes, seguint sempre els protocols, per tal de preservar al màxim la seva seguretat . Els residents els comenten que es diverteixen i entretenen molt, estant plegats, mentre activen la ment i el cos. 

Per la seva banda, la Residència Rubí per a gent gran que gestiona Mutuam al Vallès Occidental,  ha posat el seu granet de sorra en la celebració d’aquest dia, tenint un detall especial: han llegit, com si es tractés d’un poema, una cançó sobre l’Alzheimer “No me olvides“. També han elaborat i penjat cartells pel centre perquè tothom tingués present l’Alzheimer avui.