La crisi de la Covid: reptes i oportunitats dins de l’àmbit residencial. Una mirada positiva

Begoña Román

Begoña Román, professora de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona i presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya, va impartir una xerrada sobre “Aprendre de les crisis, reflexions des de l’ ètica” en el marc de la 4a Jornada Residencial organitzada per la Fundació Mutuam Conviure.

“Unes vegades es guanya i d’altres s’aprèn”. En el món de la residència hem perdut molta gent. Ens hem vist tocats, trastocats, per pèrdues i dols i, a més a més, molt vilipendiats pel món tràgic de les xarxes socials, que és molt polaritzat i injust, perquè no contextualitza ni entra en la complexitat. I això evidentment toca la moral. I com amb la moral baixa no es pot continuar, per això he començat amb aquesta cita. Mirem d’apujar la moral, perquè, si no, no podrem acompanyar amb ànim i vitalitat les persones de l’àmbit residencial.

No havíem viscut pràcticament cap de nosaltres una pandèmia i, encara menys, una d’àmbit global. Seguim pensant en el medi ambient i en els nostres problemes en clau nacional i aquesta és una gran part del problema. No tenim institucions mundials. Les que tenim no tenen capacitat d’eficiència i hem vist, per exemple, una OMS o una Agència Europea del Medicament discutides pels governs.

El Departament de salut estava acostumat a parlar en clau clínica i en aquest context de pandèmia hem de fer-ho de polítiques públiques de salut, però ni tan sols disposava d’una agència de salut. Ha quedat demostrat que no estaven preparats a nivell macro i que la salut no és només una qüestió clínica. Quan hi té a veure la població, el factor social és cabdal. Qui pren les decisions executives són els polítics, i la relació polítics-experts s’ha demostrat que no és fluida. Conclusió: són circumstàncies no viscudes amb propostes mal pensades.

Alimentar l’ànima

Ha quedat clar que abordar aquesta situació no era una qüestió només clínica, sinó també psicosocial i espiritual. Sobretot quan sabem que el 80% dels factors socials són els que determinen més la salut. En l’entorn residencial el problema era molt greu. D’una banda, la gent gran es moria, però de l’altra, també hem vist l’impacte psicosocial i l’espiritual de dir-li a una persona gran, que no se sap quant temps de vida li queda, que s’esperi (i no sabem durant quant). És important contextualitzar el valor del temps amb les persones quan estan en l’etapa de vellesa i no saben com evolucionarà el seu deteriorament cognitiu, per exemple.

A les residències es va fer una magnífica feina d’intentar contactar amb les famílies de la manera que fos, amb tauletes, telèfons… per suplir allò que alimentava tant a les persones residents com ho fa l’aliment del cos. Com deia una pintada al mur de Berlín: “Les ànimes, com els cossos, també moren de gana” i, per tant, no es tractava només de la salut biològica, sinó també de la psicosocial i espiritual. Això les residències ho tenien claríssim.

El que segurament van portar pitjor els residents era morir-se sols. Els professionals també ho van passar malament perquè sabien que aquesta no era la manera, que sempre es busca acompanyar al final de vida.

S’ha posat de manifest que era un entorn molt complex, que no complicat, ja que implicava tenir en compte múltiples dimensions i haver de treballar de manera interdisciplinària. No només va ser important la figura del metge o infermera, també ho va ser la de la treballadora social, l’educadora social, la psicòloga, la fisioterapeuta, la nutricionista, etc.

Catàstrofes i calamitats

Ortega y Gasset diu “Les idees es tenen, en les creences s’està”. Dintre d’aquesta complexitat, hem de creure que ens n’anirem sortint. La incertesa que intenta combatre la ignorància és una incertesa que intenta donar respostes a la pregunta: “Com combatre aquest virus?”. La distància no pot ser social, només ha de ser física, perquè, si no, ens desnodrim. Els humans som éssers socials per naturalesa.

Ens hem de reconciliar amb la condició humana humil, de tocar de peus a terra (humus). En aquest sentit, la distinció entre catàstrofes i calamitats és interessant. Les catàstrofes són naturals i no hi ha manera de prevenir-les. L’ésser humà té la capacitat de conèixer les causes que les han provocat i, quan arriba a conèixer-les i a saber combatre-les, es converteixen en calamitats. Un exemple són els edificis a prova de sismes. Si un edifici, disposant d’un determinat nivell de coneixements arquitectònics, cau, ja no és una catàstrofe, és una calamitat, perquè podríem haver-ho evitat.

Ens hem de preguntar quin nivell de risc estem disposats a assumir. Sempre hi haurà catàstrofes, però hauríem d’esquivar les calamitats. Per si tornem a patir una pandèmia, totes les lliçons que hem après en aquests 16 mesos haurien de quedar ben registrades en documents, protocols, etc.

És important, en aquest exercici d’augmentar la nostra moral, no culpabilitzar-nos. Estem en un país que està acostumat a penalitzar tots els errors, però és diferent carregar-nos de culpa que desprendre’s de responsabilitat.

Vivim en una societat de “happycràcia”, en la qual pretenem que tots som feliços, i no és així. Aprenem a partir de com resolem els problemes. No només la gana aguditza l’enginy, també la necessitat. Les residències han estat tradicionalment desateses perquè no tenim ben pensades les polítiques de la cura. I no les tenim ben pensades perquè la nostra societat és “happycràtica”: quan venen els problemes, la dependència, la tristesa, la malaltia, el final de vida, etc., no volem saber-ne res perquè no sabem gestionar-ho, no tenim ni vocabulari per gestionar les males notícies. No estem conciliats amb la part real de la vida, que és el dolor, la pèrdua de capacitats, la vellesa.

Quan plantegem la vellesa la plantegem molt maca, negant la pròpia vellesa. L’envelliment és la pèrdua progressiva de capacitats, perquè la vida humana és finita, i aquest entorn “felicitant” no ajuda a gestionar millor els problemes.

Solitud imposada

Part de la complexitat que hem tingut aquests mesos ha estat la solitud imposada. Hem passat molta por i n’hi ha que no han pogut acomiadar-se dels pares o germans per por als contagis. S’ha vist un deteriorament cognitiu en moltes persones fruit d’aquesta imposició de la solitud. No exagerem si diem que hi ha molt estrès posttraumàtic. Per això, hi ha d’haver una sociocura.

Les residències han tingut moltes morts, i és tanta l’acció directa amb les persones i les famílies que no han tingut temps de fer aquesta sociocura dels equips i de les persones. Veiem persones a la defensiva, professionals que fan la seva feina implicant-se el mínim possible, intentant no contagiar-se, i el que passarà és que costarà trobar persones disposades a assumir direccions de residències. Necessitem una clara vocació del servei, ara bé, no podem caure en la neoexplotació econòmica en nom de la vocació de servei. S’ha de fer una teràpia interna d’equip i valorar perquè hi ha tanta rotació de professionals.

Malgrat la boira, cal caminar

Estem perduts en la transició. Ja no podem continuar amb les residències que teníem fins ara. Arrosseguem una manca de polítiques públiques de la cura. Nosaltres ens havíem centrat a fer de les residències llocs per viure i conviure. La salut és molt més que el vessant sanitari, és una qüestió biològica, psicosocial i espiritual, i hem de treballar polítiques més transversals.

Si el centre és privat o públic no ha de ser el focus de la discussió. Ens hem de centrar a implementar la millor manera de cuidar de les persones, i no en qui ho fa. Ens hem de centrar en els serveis essencials en atenció a l’alta i llarga dependència depenent dels territoris. L’equitat territorial ha de ser compensada des de principis de subsidiarietat i també des de polítiques públiques, que no poden ser homogènies, sinó contextualitzades.

Ara la qüestió és deixar de parlar de qui fa què. S’ha de conèixer el centre i saber, per a aquell territori, qui són els més adequats per estar-hi, i a partir d’aquí anar delegant, superant aquestes visions departamentals. S’ha de contextualitzar donades les necessitats de les persones en aquell territori on ha viscut i vol continuar vivint.

Hem de creure en la nostra capacitat de transformar les residències i de continuar en un vaixell que fa aigües, però que continua navegant. Ens encantaria reparar aquest vaixell abans de navegar, però ens toca navegar fent aigües. Ens toca prendre nota de les bones pràctiques que hi ha hagut, de les contradiccions i dels errors. S’ha de demanar disculpes i posar mesures preventives perquè la propera ens agafi pensats i organitzats. Una part del futur depèn de la nostra capacitat de crear un futur millor.

Begoña Román

Podeu accedir a tota la sessió aquí

Les residències del Grup Mutuam han completat el procés de vacunació

Residència Rubí

Pràcticament totes les persones usuàries de centres i residències per a gent gran del Grup Mutuam ja han rebut les dues dosis de la vacuna de la Covid 19. Així finalitza un procés que, en alguns casos, va començar el 31 de desembre de l’any passat i que converteix aquests espais en llocs més segurs per a un col·lectiu especialment vulnerable al virus. L’efectivitat de les vacunes i el fet que la gran majoria de residents i professionals dels centres de Catalunya han acceptat posar-se-la fa que les xifres de contagis hagin disminuït ja en un 70 per cent. A mesura que vagi augmentant la immunitat, les residències del Grup Mutuam podran tornar a una relativa normalitat -sempre amb precaucions- i recuperar activitats col·lectives. A partir d’ara, als nous usuaris que ingressin als centres també se’ls administrarà la vacuna per tal de mantenir-los com a espais segurs.

Impagable el treball terapèutic que es fa amb les famílies des del Grup d’Atenció Mútua del Centre Mutuam La Creueta

Ana Rubio Gams Mutuam La Creueta

Els Grups d’Ajuda Mútua són un grups de familiars de residents i usuaris del Centre Assistencial Mutuam La Creueta (Sabadell) que acostumaven a reunir-se presencialment per tractar i aprendre a gestionar les emocions i sentiments, derivats de la decisió d’haver ingressat a un familiar a un centre residencial. Amb l’arribada de la COVID19, aquestes reunions es van espaiar en el temps i van passar a format telefònic, per ara fer-ho amb mitjans digitals.

En aquest sentit el 27 d’octubre es va celebrar una nova reunió entre familiars de usuaris / residents del Centre Mutuam La Creueta, que va coordinar i portar, la psicòloga del centre, Ana Maria Rubio. Aquesta trobada es va organitzar amb la finalitat de compartir angoixes, pors, emocions, inquietuds, que experimenten i han experimentat, envers la situació viscuda pel seu familiar resident. Entre altres coses ahir van parlar i compartir la por al contagi, la por a la mort, al no poder-se acomiadar, la por a la incertesa. Amb aquesta nova onada de contagis, tots els familiars se senten molt decepcionats i frustrats amb les noves restriccions i les limitacions que vindran, i que entorpiran les visites als seus familiars, i com aquests, es sentiran aïllats de nou. Van agrair molt les iniciatives del centre en tot moment per acostar imatges, vídeos, converses a través de dispositius mòbils als residents, durant la primera onada.

Tots els participants van poder experimentar el potent i positiu efecte que té el fet de compartir experiències semblants, pors, neguits amb altres persones que es troben en les mateixa situació que un mateix.

El doctor Trilla ofereix als professional del Grup Mutuam una sessió formativa en exclusiva sobre la COVID-19

Dr. Antoni Trilla

Prop de 300 treballadors i treballadores del Grup Mutuam van seguir dimecres al migdia una sessió en streaming d’una de les fonts de referència pel que fa a l’actualitat sanitària entorn de la Covid-19, el doctor Antoni Trilla. Cap de Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Clínic, catedràtic i degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i membre de la Comissió Tècnica Assessora de la Fundació Mutuam Conviure, Trilla ha estat nomenat recentment coordinador del Comitè d’Experts per a la Transformació del Sistema Públic de Salut.
La seva reconeguda trajectòria l’ha convertit en una de les veus autoritzades per informar sobre la situació epidemiològica del país. Per això, el seu webinar d’una hora va despertar un gran interès entre professionals de l’entitat de diferents centres i perfils. Durant la primera part, Trilla va exposar, de manera didàctica i entenedora, continguts de caràcter científic sobre l’evolució de la pandèmia. Tot seguit, es va obrir un llarg torn de preguntes, en què els assistents virtuals de la sessió van plantejar una vintena de qüestions al ponent. La valoració de la sessió ha estat molt bona per part dels participants, que han agraït tenir accés directe a un epidemiòleg de referència.

Podeu accedir a la gravació de la sessió al nostre canal de Youtube.

L’abordatge de la disfàgia en temps de COVID-19

Disfàgia

La COVID19 ens ha mostrat la cara més feroç de la pandèmia en els centres sociosanitaris, residències geriàtriques i hospitals, i ha posat l’èmfasi en persones molt vulnerables, la gent gran, i especialment en persones que requereixen cures específiques, com és el cas de les que pateixen Alzheimer, Parkinson, dany cerebral adquirit, com l’ictus, i traumatismes cranioencefàlics.

Amb aquesta introducció, pretenc enfortir i donar protagonisme als equips interdisciplinaris dels centres sociosanitaris. Hem de destacar els equips d’auxiliars i infermers/as, metges, logopedes, terapeutes ocupacionals, nutricionistes, fisioterapeutes, treballadors/es socials, personal de neteja i cuina i directius/ves, que han hagut de posar-hi el cos i lidiar amb les seves emocions, a més de portar a la pràctica protocols d’actuació, iniciatives innovadores i accions amb una visió avançada als esdeveniments i la millor de les intencions, per tal d’oferir als nostres pacients i residents la millor qualitat de vida, en moments difícils i de tensió acumulada.

Si bé cada professional, cadascun en les seves competències i les seves decisions, ha donat el màxim de si, volem posar l’accent en l’equip d’auxiliars, que ha demostrat estar a l’altura de la situació i ha tingut una mirada de compromís, ha doblegat esforços i, tal i com volem subratllar en aquest article, ha portat a la pràctica indicacions del servei de logopèdia en temps de pandèmia.

Moltes mesures i objectius d’abordatge s’havien descrit en formacions sobre el tema de la disfàgia i fins i tot s’havia pogut fer un traspàs d’informació sobre els perills que comporta un pacient amb disfàgia. Tanmateix, ara, s’hi sumava un nou ingredient: la COVID19.

Les seqüeles de la COVID19 en les persones greument afectades han presentat els símptomes següents:

– Odinofàgia (dolor que s’experimenta en empassar aliments)
– Pèrdua del sentit del gust i de l’olfacte.
– Disfonies.
– Dificultats respiratòries.
– Disfàgies (dificultats per empassar qualsevol aliment)
– Afàsia
– Quadres confusionals, deterioració cognitiva, física, muscular, etc.

Segons el doctor Pere Clavé, director de Recerca de l’Hospital de Mataró, Consorci Sanitari del Maresme (Barcelona), i president fundador de la Societat Europea de Trastorns de Deglució, un 55% de les persones afectades greument per COVID19 han presentat disfàgia i, sumat a això, riscos de desnutrició (75%) i de malnutrició (25%). Això ens parla de la gravetat de la nova realitat que estem vivint en els centres sociosanitaris i hospitals. D’aquí la importància que dins dels equips transdisciplinaris s’incorpori la figura del/la logopeda, com un agent actiu per liderar el tema de la disfàgia en l’àmbit de salut, ja que les conseqüències de no diagnosticar-la poden portar a resultats de major incidència, com: deshidratació, desnutrició, pneumònies aspiratòries, infeccions respiratòries, prolongació de l’ingrés i, en casos extrems, mortalitat.

La disfàgia no és només un problema nutricional, és una conseqüència que engloba un ventall d’impactes que van des del nutricional fins a l’emocional, sociocultural, sanitari i familiar. Si el pacient o resident no pot empassar de manera adequada, l’aliment o líquid poden anar al pulmó en comptes de dirigir-se cap a l’estómac i ocasionar-li tos, canvis de veu, reflux o pèrdua de líquid per les comissures, així com que li quedin restes dels sòlids en la llengua. Les aspiracions poden ocasionar seqüeles majors, com infeccions, febre, pèrdua de pes i pneumònies.

Eines logopeda
Eines logopeda

Per tal de fer més eficient la deglució, el professional de la Logopèdia treballa la força i la coordinació de la musculatura, la respiració i la bona coordinació deglutora. I ho fa en equip, amb tota la informació que li faciliten el metge, l’infermer i el treballador social, que anticipen el context biopsicosocial del pacient o resident, en el qual es confirmarà, mitjançant protocols MECV.V. (mètode d’exploració clínica, volum i viscositat), l’enquadrament de la disfàgia, el grau d’aquesta i la textura que requereix. Això implica un procés d’anada i tornada, tenir empatia, ser un professional resilient que dialogui amb el pacient o resident amb respecte, tenint en compte el seu cas i les seves circumstàncies, i que posi les adaptacions a la seva disposició. Segurament en aquest camí caldrà fer ajustos, agregar-hi objectius nous, quan es produeixen avenços, reorientar objectius i sobretot explicar-ho tot, amb una escolta activa i diàleg, al pacient o familiar. No és un procés curt, sinó que requereix cada dia d’una suma d’iniciatives personals.

S’haurà d’informar la família, sumar-la a aquests nous esdeveniments, donar-li eines perquè pugui construir una nova imatge alimentària del seu familiar hospitalitzat, sostenir-lo en moments d’adversitat, generar accions comunes i de compromís i, com sempre diem, “estar en el mateix vaixell” a l’hora de dur a terme un abordatge de la disfàgia.

L’observació i el seguiment del logopeda van acompanyats de la informació que l’equip d’auxiliars ens traspassa dia a dia per saber i conèixer de primera mà una realitat augmentada de com ha transcorregut la setmana. Cal conèixer si hi ha hagut alguna incidència, si s’ha necessitat reforçar i orientar al pacient o resident perquè comprengui que els objectius i les accions, tot aquest conjunt de dinàmiques, són per oferir-li una millor qualitat de vida a l’hora d’alimentar-se, que no es tracta de prohibir, sinó d’acomodar-se nutricionalment tenint en compte les textures alimentàries (nèctar, mel o púding) que se li han establert.

En aquest enquadrament d’abordatge, hem de tenir molt presents quins són els aliments més adequats i quins no s’adeqüen al pacient, ja que poden ser enganxosos, fibrosos o amb dobles textures, i poden fer que el procés iniciat es desacceleri o es reverteixi. El mateix passa, en el nostre procés de vida, amb la importància d’una adequada hidratació. En pacients amb disfàgia, és necessari adaptar qualsevol líquid amb la utilització de espessidors i aigües gelatitzades.

La tornada al domicili també implica oferir una sèrie de directrius que creïn un mapa per adaptar les indicacions donades i textures a la llar. Han de crear una rutina en la qual es contemplin, entre d’altres, seure en la posició de 90º a l’hora de menjar i beure, no parlar durant els àpats, facilitar un temps respectuós d’ingesta adequat, utilitzar adaptacions d’utensilis per facilitar la ingesta i hidratació, apagar elements distractors, com la televisió o la ràdio, etc.

Si la persona requereix un suport puntual, s’ha de donar el menjar i la beguda en una posició que permeti que qui rep el menjar i qui el dona estiguin en la mateixa línia horitzontal. A més, s’ha de motivar el receptor a mastegar, a assaborir el menjar, a empassar quan ho cregui convenient… Tot això en un marc de paciència i respecte.

Aquesta tasca que, encara que sembli senzilla, no ho és, donada les poblacions que atenem, requereix que prestem molta atenció, que mirem amb deteniment, que informem, assessorem i adeqüem el nostre llenguatge professional a la realitat de cada família.

Necessitem que el nucli familiar participi, acompanyi, conegui els assoliments i conseqüències, així com les adequacions i incidències que puguin produir-se en tot el procés de la disfàgia. I no volem oblidar-nos del/la pacient o resident que, en aquest situació inesperada, ha hagut d’estar més contingut, mirar més cap endins, amb el suport d’un equip transdisplinari al qual veia en primera instància i que l’ha estat escoltant en els seus moments d’inestabilitat i fragilitat. Ells/as han estat molt valents i molt responsables davant els ajustos que ha imposat la pandèmia (la distància social, la higienització de les mans, l’ús adequat de les màscares) i els plans de contingències han estat capaços de reduir el contacte físic, però no emocional, amb els familiars i amics.

En aquest marc d’intervenció, podem dir que cadascú ha sabut estar en el seu lloc, ha brillat amb llum pròpia davant moments de flaquesa, ha buscat el suport en l’altre, ha après a valorar la vida, amb els pros i contres que la conformen.

Com a corol·lari, podem dir que hem de donar un espai a la reflexió sobre la nostra gent gran i valorar la qualitat humana i professional dels serveis, que ha estat impecable, que ha estat de suma i multiplicació, i tenir present que, si bé hi ha hagut moments d’incertesa i d’inestabilitat davant el que significa una pandèmia, hem sabut ser proactius, reaccionar a temps i projectar tranquil·litat.

No oblidarem mai el moment en què tothom formava part del passadís humà de les zones vermelles de les sales d’hospitalització quan un pacient o resident superava la COVID19 i li oferíem un aplaudiment sorollós amb la consigna de seguir endavant en el procés de rehabilitació. Aquestes escenes les guardarem en la nostra memòria i faran que sentim que hem complert la nostra tasca.

 

Daniel Rodríguez Boggia

Logopeda

Centre Assistencial Mutuam La Creueta / UEN

Col. 08-976

Fonts:

https://www.clc.cat/pdf/module_28/10015522/Pautas-para-logopedas-en-la-atencion-a-la-persona-con-SARS____MqSN2GyRb2PKGccyHwXQ_es.pdf

 

L’atenció centrada en la persona a la pràctica, entorn els menús que ofereix el Centre Assistencial Mutuam la Creueta

Centre Assistencial Mutuam La Creueta

El Centre Assistencial Mutuam La Creueta (Sabadell) per a gent gran (places residencials i de centre de dia) i persones dependents (també disposa de places sociosanitàries), va organitzar fa alguns dies una tertúlia acompanyada de cafè amb totes les mesures de protecció i higiene que marquen els diferents protocols als centres, per conèixer quins plats cuinaven temps enrere i mirar d’adaptar alguns dels plats al menú del centre. Aquesta pràctica habitual, respon al Model d’Atenció Centrada en la Persona amb el que treballen tots els centres de Grup Mutuam, on l’usuària i/o resident és el centre de l’atenció. Aquesta ben avinguda assemblea de usuaris, també va demanar reprendre les diades especials que cada comunitat celebra un cop l’any: diada valenciana, diada andalusa, etc, i centrar el menú del dia entorn ella.

Les tertúlies sempre les lidera un nutricionista del centre, amb el suport de la directora del centre, la Responsable Higiènic Sanitària (RHS) i la coordinadora d’auxiliars.

També en el recull de propostes es van tenir en compte els plats i menús dels usuaris de les places sociosanitàries que també gestiona Mutuam La Creueta, a banda de les places residencials i les de centre de dia de que disposa.

En aquest sentit, el 9 d’octubre, Dia de la Comunitat Valenciana, el centre fa preparar un menú especial: Escalivada amb bacallà, paella valenciana i taronja ensucrada amb orxata.

Els residents de Mutuam La Creueta i de la Residència Rubí, commemoren el dia mundial de l’Alzheimer

Mutuam La Creueta

Pensant en el dilluns 21 de setembre, Dia Mundial dedicat a l’Alzheimer, el Centre Assistencial Mutuam La Creueta (Sabadell), divendres passat va organitzar una activitat entorn la reminiscència, fent treballar la memòria a partir de la visualització d’anuncis de televisió d’abans. També van veure un vídeo sobre com és la comunicació de les persones amb Alzheimer.

Seguint en tot moment els protocols COVID19 al centre, i en el context just de represa d’algunes activitats en els centres residencials per a gent gran, Mutuam La Creueta ha iniciat poc a poc i de forma estable les sessions “Posa’t les piles”, unes sessions de treball de moviment, estimulació i relacions socials que coordina i lidera la fisioterapeuta d’aquest centre: Anna Corbalán.

El “Posa’t les piles” és una activitat que es realitza amb residents prou  autònoms físicament que persegueix mobilitzar i tonificar el cos. També es treballa la coordinació i l’equilibri, a través de ritmes musicals, estant asseguts o drets. Els grups són de 10 a 12 persones , grups estables i fixes, seguint sempre els protocols, per tal de preservar al màxim la seva seguretat . Els residents els comenten que es diverteixen i entretenen molt, estant plegats, mentre activen la ment i el cos. 

Per la seva banda, la Residència Rubí per a gent gran que gestiona Mutuam al Vallès Occidental,  ha posat el seu granet de sorra en la celebració d’aquest dia, tenint un detall especial: han llegit, com si es tractés d’un poema, una cançó sobre l’Alzheimer “No me olvides“. També han elaborat i penjat cartells pel centre perquè tothom tingués present l’Alzheimer avui.

Ainhoa Torner: “Qui és infermera ho porta a l’ADN i, en una situació així, t’hi has de posar”

Ainhoa Torner

Cap del Servei de Qualitat del Grup Mutuam des de fa 3 anys, Ainhoa Torner porta des del 1999 treballant a l’entitat. Va començar com a infermera a l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell i, des de llavors, ha ocupat diferents llocs en diversos serveis, sempre desenvolupant tasques com a infermera o en gestió d’Infermeria. Ha estat la vocació per tenir cura dels altres intrínseca a aquesta professió el que durant la crisi de la COVID-19 l’ha portada de nou a la primera línia de l’atenció en la posada en marxa i la coordinació dels projecte d’Hotels Salut que el Grup Mutuam ha sanitaritzat a Barcelona: el Cotton House i el Praktik Vinoteca.

Quin ha estat el teu paper durant la crisi de la COVID-19?

Davant de tot el que estava passant, he fet tot el que pogut, posant la meva persona a disposició de les necessitats que poguessin sorgir. En un principi, vaig anar assumint tasques molt diverses fins que va aparèixer la necessitat d’impulsar els anomenats hotels salut i de la figura d’un professional de la Infermeria per posar-los en marxa.

Va ser llavors quan vas decidir passar a primera línia?

La professió infermera l’he portada sempre amb mi i vaig assumir el repte, que se’m va proposar des de l’empresa, de posar en marxa el projecte conjuntament amb el doctor Josep Ballester. Per encàrrec del Consorci Sanitari de Barcelona, vam preparar un document de proposta del que el Grup Mutuam podia oferir i em vaig incloure en el projecte per poder aportar-hi les necessitats de material i logístiques, explicar quines funcions podíem fer i la coordinació que havíem de tenir amb els diferents nivells assistencials. Tot això ho vam anar preparant al llarg d’un parell de setmanes, però va ser el divendres 20 de març quan ens van dir que dilluns següent l’hotel salut havia d’estar en funcionament. Llavors va començar la cerca de professionals amb una altra companya infermera, Meritxell Naudeillo. Dissabte a la nit em van avisar que el recurs s’havia de posar en marxa ja diumenge al matí a primera hora perquè els hospitals necessitaven enviar-nos pacients per descongestionar-los. Així va ser com vam començar a treballar amb un equip de professionals que no coneixíem i sense haver pogut visitar l’hotel. Aquell va ser el primer de molts dies molt intensos, a nivell físic i emocional.

Com vas viure aquells primers moments?

El primer dia tenia una sensació molt estranya. Havia de treballar amb professionals sanitaris que no coneixia i amb el personal de l’hotel, per a qui tot era nou. Aquests tenien molta por i vam haver de fer una mica de contenció amb ells. Vam estar unes hores adequant els espais per tenir un office d’infermeria i crear els circuits de zona neta i bruta, per poder posar-nos i treure’ns el material de protecció individual sense contaminar cap espai. Recordo quan va arribar el primer pacient, un senyor gran que portaven amb ambulància i que va entrar-hi amb tot l’equip de protecció. Ell estava espantat, no sabia ben bé on el duien i els treballadors de l’hotel tenien molta por d’apropar-s’hi. En veure l’escena em va sortir la meva vena més infermera. No m’agradava aquella distància, em va fer sentir malament i molta pena per ell i, malgrat jo només duia la bata, la mascareta i els guants, m’hi vaig apropar i el vaig reconfortar. Em sap greu, però em vaig saltar els límits i em vaig posar al costat de la persona, que en aquest cas ni tan sols tenia símptomes de la malaltia. Ell només necessitava un contacte, que algú se li apropés i li digués que tot aniria bé.

I com t’has sentit en les darreres setmanes?

He tingut dies de tot tipus. Els primers van ser molt intensos. Nosaltres sabíem què passava a l’hotel però no érem conscients del que passava a fora, ni tan sols a casa. Sovint començava a treballar a les 8h i sortia de l’hotel a les 23h. No seguíem el que deien els mitjans de comunicació ni érem conscients de com havien quedat de buides les ciutats. Al cap d’uns dies vaig veure les notícies amb imatges de ciutats de tot el món desertes i em va agafar una plorera… Suposo que em va sortir tot el que tenia acumulat. Nosaltres no hem presenciat situacions molt greus a nivell sanitari, però sí a nivell humà o social. Hem viscut una altra perspectiva de la pandèmia, molt dura a nivell emocional. Quan et poses en la pell de moltes persones de les que estàs atenent se’t remou tot per dins. Per això aquesta experiència a nivell professional és un creixement, però a nivell personal també crec que hem après moltes coses.

Quines estratègies has seguit per gestionar les emocions?

La veritat és que la intensitat del dia a dia et porta a no pensar. En el moment en què t’atures i prens una mica de consciència, això t’afecta a nivell emocional, i jo no m’ho volia permetre. No he buscat cap suport emocional extern i per això no he volgut obrir el meu cap a tot el que estava passant. Si no, no hauria aguantat el que he aguantat. Tires com pots pensant que quan acabi ja cauràs. Ara que tot just hem tancat els hotels salut m’està sortint tot, i depèn de sobre què parli m’haig de contenir.

Hotel salut Cotton House
Alta últim pacient de l’Hotel salut Cotton House 

Amb el tancament dels hotels arriba per fi el descans?

No gaire. Ara he passat a donar suport a l’equip de direcció dels Equips d’Atenció Residencial i he de seguir estant activa, alerta i fent guàrdies els caps de setmana. Tot i que aquests darrers dies han estat més tranquils als hotels, no hem pogut parar, i ara em sento molt fluixa, físicament i anímicament. Hi ha vegades que quan em diuen segons quines coses me les prenc malament o m’agafa tristor.

Buscaràs ajuda professional per gestionar el que has viscut?

Fins ara no ho he fet. Tenim a l’abast el suport telefònic del nostre equip psicosocial, però m’he refugiat més en les persones amb qui he pogut parlar i compartir l’experiència aquests dies, com la coordinadora dels EAPS, la Meritxell Naudeillo, que ha estat companya meva a l’hotel, i un dels meus grans suports durant tot aquest període. Havíem coincidit fa anys i ara ens hem retrobat i ens hem ofert molt suport mutu.

Com ha estat la relació amb els companys a l’hotel salut?

Hotel salut Praktik
Equip Hotel Salut Praktik Vinoteca

Amb algunes de les persones amb qui he treballat aquests dos intensos mesos he creat uns vincles molt forts que crec que perduraran en el temps. Hem compartit riures i ploreres.

Ha estat complicat compatibilitzat vida professional i personal?

Els dies que arribava més d’hora eren les vuit del vespre però n’hi havia que arribava que eren més de les onze. També treballava els caps de setmana, així que a casa he estat poc. Quan els vaig dir que tancàvem els hotels, el primer que va dir la meva filla va ser: “llavors ara podràs estar les tardes amb nosaltres?”, això em va partir el cor, i em va fer adonar de tot el temps que no he pogut estar a casa, i encara que puc estar molt orgullosa del que he fet, crec que això em costarà de recuperar.

Com has gestionat la por al contagi o a contagiar la família?

Des del primer moment em vaig aïllar en una habitació per no posar-los en risc; el meu home i jo dormíem en habitacions separades. Els meus fills, que són molt afectuosos, em volien fer una abraçada quan entrava a casa i els havia de dir que no per prudència. Als nens els va costar d’entendre que no se’m podien acostar fins que no m’hagués rentat i canviat de roba. La por al meu propi contagi se’m va acabar el primer dia. Quan veus que el pacient que arriba té més por que tu, la teva passa a segon terme. De por no n’he tingut, però això no vol dir que no m’hagi protegit. Hi ha hagut professionals que han tingut molta angoixa en aquest sentit.

I no t’has contagiat?

Al llarg d’aquestes setmanes tots hem tingut algun símptoma compatible amb els de la COVID. Jo he tingut tos, cefalees, malestar… Em vaig fer una PCR que va sortir negativa però a hores d’ara no sé si l’he tingut en algun moment. El cert és que cap dels professionals del centre va donar positiu. Els vam marcar molt en temes de protecció, sobretot als estudiants d’infermeria que van venir a fer d’auxiliars.

Com has viscut la relació amb els pacients?

La nostra relació amb els pacients s’ha basat a oferir-los molt de suport. La majoria tenien simptomatologia lleu de la COVID-19 i potser les seves necessitats eren més aviat de tipus emocional. Alguns d’ells havien perdut familiars o els tenien ingressats a l’UCI. N’hem tingut que acabaven de perdre la parella o que la van perdre mentre estaven ingressats i ni tan sols podien fer el dol. També hi havia ingressades persones que no tenien un domicili on fer l’aïllament.

Com creus que t’ha canviat viure aquesta situació?

Una vivència així et permet conèixer-te millor i adonar-te que ets més fort del que potser creies. No saps d’on treus la fortalesa, però tires endavant, encara que després et surti per algun lloc. M’enduc el saber que soc capaç de fer qualsevol cosa en el moment que sigui, encara que les circumstàncies siguin difícils. A banda d’això, aprens a ser més conscient del que tens i a gaudir dels moments. Pots tenir-ho tot i no adonar-te’n fins que passen coses tan fortes com aquesta.

De què et sents més orgullosa?

D’haver donat el 300 per cent de mi des del primer moment fins a l’últim, que encara no ha arribat. No tothom ho ha pogut fer, pel motiu que sigui. El que he fet, no ho he fet per l’empresa, sinó per les persones i per donar resposta a una necessitat de la societat. Ni tan sols l’empresa ho ha fet per ella mateixa, sinó que tots ens hem abocat a donar resposta a aquest moment de crisi social i crec que hem d’estar molt satisfets de la feina que hem fet.

Quines lliçons creus que hem extret arran de la pandèmia en el sistema sanitari i com a societat?

Ainhoa Torner
Ainhoa Torner en una entrevista

Quan es plantegen situacions crítiques només pensem en les UCI, els recursos hospitalaris, urgències… I amb aquesta situació s’ha posat de manifest que no només aquests tenen necessitats, sinó que els professionals de serveis més petits i residencials tenen la mateixa vàlua i pateixen grans mancances. El granet de sorra per sortir-nos-en l’hem posat des de tots els nivells assistencials per igual. Ni som més ni som menys. Crec que el que estem vivint farà canviar moltes coses, ajudarà a equiparar-nos o, almenys, aquesta és la meva esperança.

Ja per acabar: en cas que hi hagi un rebrot o que tornem a viure una situació similar, com creus que l’afrontarem?

Crec que, almenys, l’afrontarem de manera més endreçada. Tenim un bagatge que no teníem. Estarem organitzats des del minut zero, i això és un gran avantatge. Personalment, crec que ho afrontaré de la mateixa manera, donant tot el que pugui de mi. Qui és infermer ho porta a l’ADN i, en una situació així, t’hi has de posar.

Grup Mutuam reprèn els ingressos de usuaris als seus centres residencials

Equip Centre Mutuam Collserola

La Residència Vila-seca per a gent gran, el Centre Residencial Mutuam Collserola (foto destacada), el Centre Residencial Mutuam Manresa i la Residència Les Franqueses van recuperant la seva normalitat. En plena fase de represa i amb l’actual situació clínica dels centres, ja és possible l’ingrés de nous residents i el retorn d’aquelles persones que havien optat per passar el confinament amb les seves famílies, així com les visites a residents per part de les seves famílies. Tot això s’està fent amb la incorporació dels nous protocols indicats per les autoritats sanitàries.
D’acord als criteris que estableix el Departament de Salut, és requisit imprescindible per ingressar que el resident s’hagi sotmès al test PCR i sigui negatiu. A més, una vegada fet l’ingrés, el resident romandrà en habitació individual seguint les mesures d’aïllament durant els 14 primers dies d’estada, període durant el qual se li farà un control de símptomes.

Pel que fa a les visites de les famílies, es mantenen a malalts crònics en situació de descompensació o processos de final de vida segons el protocol de les mesures recomanades per les autoritats per evitar contagis.
Es permeten les visites de familiars amb cita prèvia amb una durada màxima de 30 minuts i es realitzen a la terrassa de la residència amb el suport d’un professional per mantenir les mesures de seguretat. La persona que fa la visita, que ha de ser la mateixa durant 14 dies, cal que faci una bona higiene de mans, de les sabates, porti mascareta i guants d’un sol ús, i se li pren la temperatura abans d’entrar a la residència.

En cas d’estar interessats en fer un ingrés en algun d’aquests centres, podeu contactar amb la seva treballadora social:

La re oberta de les residències per a gent gran de Grup Mutuam, deixa les emocions a flor de pell

Mutuam La Creueta

Durant els casi quatre mesos de confinament han provocat que celebracions i fets familiars importants hagin quedat en un segon pla, per força major. Amb la re oberta gradual dels centres residencials, les famílies han fet petites aproximacions, petites incursions que els han deixat les emocions a flor de pell. I és que no és per menys…aniversaris, naixements de nets o nétes, són fets que la COVID19 no ha pogut aturar.

Aquestes imatges del Centre Assistencial Mutuam la Creueta per a gent gran de Sabadell, es repeteixen ara, en la resta de centres residencials per a gent gran del Grup Mutuam. Els ulls dels professionals que han vist moltes situacions durant aquest període d’aïllament, gaudeixen de l’emoció que representa tenir en viu i en directe a la família, encara que sigui per una estona.

Mutuam La Creueta
La tecnologia ha estat el protagonista d’aquest confinament

Màximes mesures de protecció, higiene i desinfecció per evitar en la mesura del possible, qualsevol possibilitat de contagi, dels usuaris o de les seves famílies.