El Col.legi de Metges de Barcelona (COMB) en la seva Revista COMB, edició #158, va recollir les experiències de metges i metgesses fent front a la pandèmia de la COVID-19.
Una d’aquestes professionals entrevistades, és la Vanesa Díez, graduada en Medicina per la Universitat de Lleida fa un any, que treballa a l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell de Barcelona, arrel de la Covid19.
Podeu accedir a tota la revista aquí. La plana 20 correspon a la secció de testimonis, per si voleu llegir-la.
Amb una mica de decoració al pati exterior amb la senyera, durant tota la setmana, en el Centre Assistencial Mutuam La Creueta (Sabadell) s’ha dut a terme una activitat per un grup reduït i estable de usuaris del centre, seguint estrictament els protocols. Durant les sessions de treball van visionar fotografies de les diades d’altres anys, comentant els records que els evocaven, les seves vivències familiars, etc. També van cantar plegats algunes cançons populars catalanes, i fruit del debat es van enfortir les relacions interpersonals entre els assistents.
Tots els participants portaven mascaretes, guardant entre altres mesures les distàncies, i van titular a l’activitat: Un somriure als ulls”, contents de reprendre les activitats poc a poc i amb pocs participants. Un menú de festa omplirà demà, els plats dels usuaris. Bona Diada!
Laura Puerta va arribar al Grup Mutuam el 2007 i des de llavors ha estat farmacèutica de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell. En aquests 13 anys ha estat testimoni d’una important evolució d’aquest servei que funciona, alhora, com a Servei de Farmàcia per als diferents centres i recursos del Grup Mutuam.
• Quin ha estat el paper del Servei de Farmàcia durant la pandèmia?
A diferència d’altres companys, nosaltres no hem estat en primera línia i les principals dificultats amb què ens hem trobat han estat els problemes logístics. Hi ha hagut un gran manca de medicació i material sanitari i el gran repte cada dia per a mi ha estat el d’aconseguir-ne per tal de donar resposta a les necessitats de totes les persones usuàries, tant de Mutuam Güell com de tots els centres que en depenen, com els Equips d’Atenció Residencial o els PADES.
• En tractar-se d’un virus nou, suposo que al principi tampoc sabíeu quins eren els tractaments que podien funcionar.
Exacte. Al principi anàvem molt perduts i els protocols canviaven constantment. La primera setmana ens deien que el tractament d’elecció era la hidroxicloroquina. Del laboratori ens van dir que no ens en servirien i vam haver d’aconseguir-ne mitjançant la secció de subministrament de medicaments estrangers de l’Agència Espanyola de Medicaments. Cada setmana els enviàvem la xifra de pacients positius que teníem i ells ens enviaven un petit estoc. Quan això ho vam tenir resolt, es va començar a recomanar l’associació amb un antibiòtic, l’Azitromicina. Tampoc no n’hi havia suficient. Tots els serveis de farmàcia estaven en la mateixa situació i vam haver de tirar molt de contactes per poder-ne aconseguir. Després de dues o tres setmanes, es va constatar que cap dels dos medicaments funcionaven i tot aquell esforç no havia servit per res. Al cap de poc, va venir el problema amb la medicació pal·liativa, que va ser molt dur, perquè la sedació que es fa servir per als últims dies de vida dels pacients escassejava. La necessitat d’aquest tipus de tractament va augmentar molt i no podíem cobrir les demandes que ens feien des dels PADES i els EAR. Hi havia tant desproveïment que, entre els tractament de sedació que recomanava el CatSalut, havíem d’anar fins als de la quarta línia.
• Quina coordinació hi ha hagut amb el CatSalut?
Hi ha hagut un contacte continuat i hem sentit que teníem suport perquè la comunicació ha estat fluïda. Ells ens enviaven protocols de tractament i ens marcaven les pautes. Amb els materials de protecció, també ens va proveir el CatSalut, però no va ser fins a la tercera setmana que no vam rebre un petit estoc. Quan vam tenir més quantitat, ho vam portar a l’antiga farmàcia del centre, on disposàvem de més espai, i des d’allà ho vam gestionar tot cap als diferents centres i serveis de l’entitat.
• Al Servei, hi heu treballat presencialment o ho heu combinat amb teletreball?
Som un servei molt petit, integrat per cinc persones. Fer teletreball era impossible, sobretot per als tècnics. 
Malgrat la pandèmia, el centre havia de continuar funcionant com sempre i ells havien de preparar les medicacions, fer comandes, gestionant estocs… Jo podria haver fet teletreball, però creia que el meu lloc era al sociosanitari, donant suport als companys i intentant resoldre tots els dubtes que sorgissin. Així que al final no va marxar ningú a casa.
• Quines mesures vau prendre, doncs, per protegir-vos?
Ja que nosaltres no estàvem en primera línia, però sí que estàvem en contacte amb professionals sanitaris, vam decidir tancar-nos una mica. En ser un servei petit, si algú de nosaltres es posava malalt no ens podíem permetre que la resta de l’equip marxés a casa i la farmàcia es quedés penjada. Llavors vam centralitzar totes les sortides del nostre servei en una sola persona, era l’única que tenia contacte amb l’exterior.
• Com has viscut las situació a nivell personal?
Al principi amb molts nervis, perquè ens estàvem enfrontant a una cosa desconeguda, a una pandèmia. També amb por al contagi, malgrat que ens haguem protegit molt. Alhora, sempre conscients que havíem de ser allà intentant col·laborar al màxim. Personalment, tenia por sobretot a contagiar la meva família i, quan arribava a casa, fins que no havia acabat tot el procés de desinfecció no abraçava les meves filles. Recordo un dia dur en què necessitava el contacte i va ser la meva filla de 3 anys la que em va dir ‘mama, que no pots, que encara no t’has rentat les mans’.
• Què has fet per gestionar les emocions aquests dies?
Res en concret. Tot i que teníem a la nostra disposició a les psicòlogues dels EAPS, de moment no he fet servir aquest suport extern. La veritat és que, com que som un equip petit, ens hem donat molt de suport entre companys. Hi ha hagut moments de molts nervis i de plors, i també de riures, i crec que, en compartir-los, hem sortit reforçats com a grup. De fet, una de les companyes va tenir el seu marit ingressat a l’UCI per Covid i ho hem viscut molt de prop; el seu neguit era el de tots. Personalment, jo cada dia em trucava amb la farmacèutica de Mutuam Girona i ens hem donat molt de suport. Aquells moments de conversa ens servia una mica per fer teràpia. És una situació molt difícil, però treus forces d’on sigui, perquè tens una responsabilitat.
• De què et sents més orgullosa?
D’haver aconseguit fer la meva feina malgrat les circumstàncies i no haver deixat cap dia un pacient sense la seva medicació. He complert amb el meu objectiu com a farmacèutica.
• I com a societat, creus que n’hem après alguna cosa?
Espero que sí. Espero que dels errors que hem comès en la primera onada de la pandèmia haguem après alguna cosa que ens serveixi en cas d’una segona onada.
• Com esteu afrontant els rebrots?
Estem fent estoc en previsió del que pugui passar, sobretot de material de protecció i medicació pal·liativa.
• Creus que viure aqueta crisi t’ha canviat d’alguna manera?
Crec que sí. Em sento més conscient de la nostra vulnerabilitat. M’ha servit també per valorar més les coses que tinc, per gaudir d’aquells petits moments com la conversa amb un amic, una abraçada a un familiar… Es tracta de valorar el que tens ara, perquè potser demà ja no ho tindràs. De vegades, ens preocupem per coses que no tenen importància.
Metge dels Equips d’Atenció Residencial (EAR) del Baix Llobregat del Grup MUTUAM des de fa quatre anys, durant la crisi de la COVID Leticia Ortigosa ha assumit, juntament amb la Dra. Julia Falgueras, la funció de referent del territori portant a terme tasques relacionades amb l’organització d’aquests dispositius, sense deixar la tasca assistencial. Aquesta posició li ha proporcionat una visió global de com s’han organitzat les residències, de les mancances que s’han produït i del compromís dels professionals a tots els nivells.
Quin paper heu tingut els EAR durant la crisi de la COVID-19?
Els EAR funcionen habitualment de forma diferent en cada territori, encara que la cartera de serveis que oferim sigui la mateixa. Al Baix Llobregat, sempre treballem de forma coordinada amb cadascun dels centres de salut que tenen assignats la vuitantena de residències a qui atenem. El que hem viscut aquests darrers mesos no té res a veure amb la nostra feina habitual. Hem fet una funció molt essencial d’atenció en els centres residencials, uns dels grans afectats per la pandèmia. Si bé la nostra tasca habitual té un caràcter eminentment preventiu, aquesta va quedar aparcada per tal de cobrir totes les necessitats mèdiques que sorgien. Bàsicament, eren urgències relacionades amb les infeccions de coronavirus. Trucàvem cada dia als centres més afectats, visitàvem els pacients malalts, ajudàvem a sectoritzar les residències, organitzàvem la prescripció d´oxigenoteràpia i, fèiem, si s’esqueia, l’acompanyament i l’atenció al final de vida.
Com vau viure les primeres setmanes de la pandèmia?
Al principi va ser molt dur. Vam passar de fer una mitjana de 20 urgències diàries a fer-ne unes 150, i de ser un equip de guàrdia a ser-ne cinc. Hi va haver una instrucció del CatSalut per la qual les residències passaven a ser ateses pels professionals dels equips d’Atenció Primària. Els professionals de l’EAR vam acordar amb l’AP que ens complementaríem amb ells. Això va permetre que, de les 80 residències, de dilluns a divendres, nosaltres ens quedéssim atenent-ne 34, i els caps de setmana cobríssim les urgències en totes.
Com s’han organitzat i com ha estat el dia a dia dels centres durant la pandèmia?
A finals de febrer, en les reunions mensuals que fem als hospitals per al seguiment de l’evolució de la grip ja vam començar a parlar dels primers casos de coronavirus i els protocols que arribaven. Recordo haver comentat amb el responsable territorial del CatSalut que s´havia de contemplar al pacient institucionalitzat per que la situació podia arribar a ser molt greu. En aquell moment, les residències depenien encara del Departament de Treball, Atenció Social i Famílies i no de Salut, al que no estaven integrades, i tot estava una mica dividit. Quan vam entrar a la fase de mitigació de la pandèmia, vam deixar de disposar de proves i els primers protocols es basaven en la identificació per símptomes. Tots els dies havíem d’aïllar un munt d’usuaris només per una sospita. Tampoc no disposàvem de suficient material de protecció. Començàvem la jornada de guàrdia amb quatre EPI i estaven racionats. Quan sortíem de visitar un centre els deixàvem allà, perquè els seus professionals no disposaven de res. El pitjor moment va ser a finals de març i principis d’abril, perquè l’índex de mortalitat a les residències més afectades va ser molt alt. Veies un dia a un pacient bé i al dia següent estava de-saturat. Els hospitals i les UCI estaven col•lapsats, i al final es va aplicar una priorització a nivell global. Vam haver de trucar a les famílies per dir-los que el seu familiar, al que feia setmanes que no veien, estava molt malament i que l’únic que podíem fer per ell era acompanyar-lo a ben morir.
Com t’ha afectat això?
Recordo nits en què quan estava al llit i tancava els ulls em venien al cap els pacients pels quals hagués volgut fer més per i no vaig poder. A partir de la segona setmana d’abril, amb l’entrada de del Departament de Salut en la gestió de les residències, tot va canviar molt. Van començar a fer-se molts protocols, es va sectoritzar molt per perfil de pacient i de residència. En les residències en què hi hagut el gruix d’infeccions en les darreres fases la mortalitat no ha estat tan alta i no he tingut més la sensació de no poder derivar.
Com has gestionat les emocions?
Va ser molt dur, però suposo que com per a tothom. Crec que en el mateix moment l’adrenalina et fa tirar endavant i no mirar gaire als costats ni al darrera; només penses en resoldre els problemes. És ara que em sento molt fràgil. Quan sento que hi ha rebrots m’ofega el pensar que podem tornar a viure una situació així. Probablement ho sabré gestionar, però portem una càrrega emocional gran, encara no hem pogut descansar. El cansament emocional t’afecta a la teva vida personal. M’adono que no reacciona amb la meva filla com ho feia abans i això em fa pensar que alguna cosa no l’estic gestionant bé. Em dol no saber tancar la porta i deixar els problemes a la feina, en comptes d’arrossegar-los a casa.
Has tingut por de contagiar-te o de contagiar la teva família?
De contagiar la meva família, sí, sobretot al principi. Quan teníem tan pocs equips de protecció, només ens els posàvem quan estàvem gairebé segurs que un resident tenia coronavirus. Tampoc no sabíem com fer-los servir perquè no ens n’havíem posat mai i jo buscava tutories a Youtube. Al principi tenia molt sentiment de culpa per si infectava la meva parella i la meva filla i també els pares o els sogres, que han hagut de tenir cura d’ella perquè havíem de treballar. Abans d’entrar a casa, seguia tot un ritual de mesures higièniques i no deixava que la meva filla se m’acostés fins que no m’havia tret la roba i dutxat. Recordo amb molta pena un vespre que em volia abraçar quan vaig arribar i no la vaig deixar. Quan vam tenir més equips i vam acostumar-nos a ells, aquesta por es va diluir una mica. Ara penso que a la feina és on més protegida estic, que potser m’exposo més quan vaig al supermercat.
Com han estat les relacions amb els professionals de les residències?
Bones. En general els EAR sempre hem estat ben rebuts, perquè som un equip de suport i fem les guàrdies. En les residències petites, on no tenen una estructura sanitària, nosaltres ho fem tot. En aquesta situació, crec que els vincles s’han enfortit encara més. El contacte era diari, tant amb els pacients com amb els professionals, que s’agafaven a nosaltres per a tots els dubtes que tenien. El més difícil no ha estat la part sanitària, sinó aprendre a treballar d’una manera diferent i orientar-los sense saber-ne molt tu tampoc. A mi les auxiliars m’han sorprès d’una manera increïble. Les he vist com s’arromangaven per atendre persones descompensades i aprendre a fer servir els compressors i bombes d’oxigen i, en alguns centres, fins i tot s’han confinat amb els usuaris. Ho han donat tot i amb molta professionalitat. Les relacions han estat, doncs, molt positives amb elles, però també amb les Direccions, amb qui normalment no tenim pràcticament vincle. Molts cops no són sanitaris i els costa entendre algunes mesures, però hi ha hagut molta pro activitat i molt respecte a totes les orientacions, que han entès com un ajut encara que els suposés haver de triplicar el seu treball.
De què et sents més orgullosa de la situació viscuda?
No sé si em sento orgullosa d’alguna cosa (riu). Al principi de tot, vaig tenir un punt de reconnexió amb la vocació. Parlant amb algun company els deia que el que treia de bo de tot allò és que m’adonava que realment m’agrada ser metge i m’agrada ajudar. Això que tant et faci haver de treballar un munt d’hores perquè ho has de fer et connecta amb aquella emoció que tenies amb 18 anys quan vas escollir la carrera. D’altra banda, sempre m’he considerat una persona amb molta capacitat de gestió i d’estirar el temps i en aquesta situació ho he pogut comprovar. En el moment que vaig convertir-me en referent de territori, vaig haver de sumar tasques organitzatives a la tasca assistencial i haver de prendre decisions per a les quals no sabia si estava preparada, i me’n vaig sortir. M’enorgulleixo d’haver pogut adaptar-me als moltíssim canvis que se’ns han demanat en unes setmanes.
N’hem extret alguna lliçó de la crisi sanitària, com a societat i a nivell sanitari?
Voldria dir-te que sí, però els fets parlen per sí sols aquestes darreres setmanes. Crec que se’ns oblida molt ràpid com ho hem passat de malament. Fem com una negació. Jo mateixa miro enrere i penso en el confinament i em sembla irreal, ho veig molt llunyà. A nivell sanitari sí que penso que hem après molt. Tenim molts protocols i amb els rebrots que estan sorgint actuem molt ràpid i disposem de més material. Si en el pitjor dels casos tornem a l’estat d’alarma, tenim moltes lliçons apreses i molta feina feta.
Nieves Legua va començar al Grup Mutuam l’any 1993 com a infermera de residència. El 2004 s’incorpora com a infermera dels equips PADES i el 2012 esdevé la primera infermera que assumeix la coordinació d’un d’aquests equips. El 2018, li van oferir participar en el projecte ARES-AP, liderat per la Direcció de Cures de l’ICS, com a infermera clínica referent de Mutuam. El febrer de 2019 va assumir la Direcció tècnica d’Infermeria de l’entitat, posició on ha viscut el terrabastall generat per la COVID-19 en el sector.
• Quin paper has tingut durant la crisi sanitària del coronavirus?
A finals de febrer, el director del Grup Mutuam, el doctor Francesc Brosa, va indicar al director de l’Àrea Sanitaria, el doctor Josep Ballester, la creació d’un grup de treball intern, el Comitè de Coordinació COVID19, que tenia per objectiu coordinar la crisis que es pugues generar pel SARS-Cov2. La Direcció d’infermeria, sota les indicacions del doctor Ballester, va ser la designada com a referent del grup per transmetre als centres i serveis tota la informació oficial que sortia publicada, les mesures a aplicar, les indicacions a seguir i les decisions que s’anaven prenent segons evolucionava la situació, tant important, sobretot a l’inici, amb la tota la confusió que hi havia. Quan la pandèmia avança, aquesta comissió passa a convertir-se en Comitè de Crisi i és directament liderat per la Direcció General i conformat pel Comitè de Direcció de l’entitat.
• Des d’Infermeria del Grup Mutuam, quines tasques heu hagut de fer?
Sempre com a part del Comitè de Coordinació COVID 19, vaig aplicar el que és la meva funció principal com a Direcció tècnica d’Infermeria, la de treballar per garantir una prestació de cures de qualitat als centres i serveis de Grup Mutuam, vetllant per la seguretat de les persones que atenem i dels nostres professionals. Això s’aconsegueix a través de protocols i procediments ben definits i garantint que els nostres professionals tinguin una formació adequada per tal que puguin conèixer què han de fer i com fer-ho. Això sobre paper està molt bé, però la realitat en una situació de crisi com la viscuda és molt més complexa.
La tasca en la qual he invertit més temps és la gestió de compra, subministrament, distribució i bon ús del material i elements de protecció (EPI) de tota l’entitat. Era també molt important mantenir-nos actualitzats en relació als protocols i guies d’actuació publicades pel Departament de Salut, fer la difusió pertinent i, sobretot, conèixer el contingut perquè les direccions de centre necessitaven indicacions el mes clares possibles tenint en compte el que estaven vivint en els centres. He interactuat amb pràcticament tots els departaments de l’entitat, col•laborant allà on em necessitaven, sobretot amb al departament de prevenció de riscos, recursos humans o compres i subministrament. També he tingut l’oportunitat d’apropar-me a la pràctica assistencial durant les setmanes que vaig col•laborar donant suport com a infermera supervisora en els hotels Salut. I, per últim, però per a mi molt important, he estat disponible en qualsevol moment per als directors de centres i serveis o professionals que, en un moment donat, em trucaven i em demanaven ajuda o consultaven dubtes i buscàvem solucions plegats o simplement necessitaven parlar i dir com se sentien.
• Què ha estat el més difícil?
Et podria anomenar molts aspectes molt complicats, però un que he gestionat jo directament ha estat, sens dubte, la gestió del material, per la complexitat del moment que estàvem vivint.
La Direcció de l’entitat, molt encertadament, va decidir que se centralitzés per tal de garantir que tots els centres tinguessin un estoc i era necessari organitzar tot el circuit. Grup Mutuam és molt gran, amb dispersió territorial, amb molta variabilitat de centres i serveis, i ens havíem d’assegurar que des del primer professional fins a l’últim tinguessin els EPI que necessitaven i que sabessin com s’havien d’utilitzar. Sobretot en les primeres setmanes ens vam trobar amb grans dificultats per aconseguir material, per una banda, i per assegurar que complia les garanties de seguretat segons normativa, per l’altra.
Poc a poc hem aconseguit proveïdors estables, la situació ha anat millorant, gràcies al treball i col•laboració de tots, des de la Direcció General, al Comitè de Direcció del Grup, com al departament de compres i subministrament, prevenció de riscos o, jo mateixa, des de la Direcció d’Infermeria. Ara, puc dir que disposem d’estoc per si hi hagués un rebrot.
• Quin paper va jugar el CatSalut en la qüestió del material?
Inicialment, nomes per als centres SISCAT que depenen de Catsalut, va organitzar el subministrament de material a traves d’una plataforma de distribució. Posteriorment, quan les residències passen a dependre del Departament de Salut, es crea una plataforma similar per a elles des d’on distribueixen el material. Tot i així, el material que es distribueix des del Departament de Salut es insuficient i l’entitat compra a proveïdors tot el que falta per cobrir les necessitats de tot el Grup.
• Com t’has sentit gestionant tot això?
Al febrer, nosaltres ja vam veure que la cosa no pintava gens bé. Ens vam posar en marxa però no sabíem la magnitud del que venia. Al principi la meva sensació va ser com si vingués una onada i tu haguessis d’estar intentant no ofegar-te i alhora pensar, organitzar, donar suport, aconseguir material i que tothom fes el que s’havia de fer. Així van ser les primeres setmanes i em vaig sentir desbordada.
Quan ja ho vam tenir organitzat i els centres estaven mes tranquils perquè s’havien acostumat a la dinàmica, va ser quan es va anunciar la desescalada. Un altre cop va ser tornar a començar i va tornar la sensació de desbordament.
• Com ha funcionat la relació amb els companys?
Segurament gràcies als meus anys al PADES, soc una ferma defensora del treball en equip, i els professionals que ens vam quedar a Serveis Centrals de manera presencial en vam formar un de ben cohesionat. De mica en mica i de forma natural, cadascú va agafar el lideratge d’un àmbit, però a la vegada ens donàvem suport els uns als altres. Vull aprofitar per anomenar alguns companys que han treballat a prop meu i han desenvolupat una molt bona feina. Una és l’Abril Rovelo, del Departament de Màrqueting, que es va oferir per ajudar. Va venir a treballar amb mi en la gestió del material sense tenir ni idea d’aquest tema i es va posar a preparar comandes, organitzar valises.
Una altra persona amb qui també he treballat molt bé i que fa una feina molt important en la recerca de proveïdors i en assegurar la qualitat del que comprem és el Josep Porras, del Departament de Patrimoni i compres. I haig d’anomenar també el Toni Pinyol, el nostre transportista, al qual teníem disponible de dilluns a diumenge per portar els materials allà on fossin necessaris.
• I amb les direccions dels centres, com ha estat la relació?
Com que portava relativament poc temps en la Direcció d’Infermeria, crec que aquesta crisi ha servit perquè aquelles persones que no em coneixien i no sabien com treballo, em coneguessin millor. Soc infermera i la meva vocació és cuidar; el meu pensament va ser ‘ja que no puc estar a primera línia per cuidar de les persones que atenem, puc cuidar dels directors i els professionals dels centres’. El meu objectiu era que els directors o qualsevol professional que em truqués no se sentissin sols, estar sempre disponible per a quan em necessitessin, tant per donar indicacions, per resoldre dubtes, per buscar solucions especifiques d’un centre o per fer suport emocional si era necessari.
• Tu has rebut suport emocional?
L’empresa sí que ens ha ofert suport psicològic. Jo en el moment que es feia vaig decidir no fer-lo, perquè em sentia tan esgotada físicament i mentalment que tenia la sensació que si començava a pensar i remoure potser em desbordava i no podia tirar endavant i encara necessitava aguantar unes setmanes més fins a les vacances. Crec que durant el període de crisis més forta el que sí que ens ha ajudat ha estat el fet de compartir entre companys i la cohesió d’equip. No et senties sola enfront la situació i això és molt important.
• I no et sents esgotada després de tanta intensitat?
Si, m’he sentit i em sento completament esgotada, no tant físicament com psicològicament, amb la sensació de no donar més de si. Han estat mesos de treballar amb molta pressió i amb molta responsabilitat. De dilluns a diumenge sense horaris, tota la meva atenció estava posada en aquesta crisi i en Grup Mutuam. La meva família i la meva vida personal va passar a estar en un segon pla. Era el que s’havia de fer i ho hem fet. Ara acabo de començar vacances i sé que no podré desconnectar del tot amb la situació que vivim. Ara bé, el fet de poder dedicar-me i cuidar de la meva família, que és qui m’ha cuidat a mi aquestes mesos, estic segura que em farà recuperar forces.
• Creus que la situació viscuda ha ajudat a posar en valor els professionals de la Infermeria?
Estic segura que sí. La importància de la professió infermera dintre dels equips esta comprovadíssima. Vull assenyalar, però, que tot i que el nostre paper és fonamental, també és cert que som part d’un equip en el qual tots són importants. Està molt de moda la reivindicació del paper de la Infermeria, i és molt important que aprofitem aquest moment, per visibilitzar-nos, però penso que aquest és moment de parlar d’equip i no tant de rols individuals.
• Quines lliçons hem d’extreure d’aquesta crisi, com a sistema sanitari i a nivell de societat?
A nivell del sistema sanitari, espero que serveixi per una millora substancial del sector sociosanitari i residencial, que ja fa temps que és necessari. Ara, simplement, s’ha visibilitzat una situació que els que estem en el sector ja coneixíem i que lluitem per millorar des de fa temps. A nivell de societat, em preocupa la manca de conscienciació. Aquesta és una situació amb la qual hem de conviure i és molt important mantenir les mesures de protecció i prevenció. Això suposa moltes vegades haver de renunciar a maneres de viure i conviure que teníem fins ara, i aquesta societat no està acostumada a la renúncia, hem de ser solidaris per evitar contagis comunitaris.
• T’ha canviat d’alguna manera el que hem viscut?
A nivell personal, crec que no. Els meus puntals a la vida són la meva família i les meves creences i sempre que m’ha passat alguna cosa és on m’he subjectat per tirar endavant. A nivell professional, m’ha servit per veure que tenia debilitats, però també per conèixer les meves fortaleses. M’ha ajudat a ampliar coneixement per sentir-me molt més segura en aquesta aventura que es la Direcció d’Infermeria.
La pandèmia provocada per l’aparició de la COVID-19 ha posat a prova la robustesa de tots els serveis sanitaris i assistencials. D’una banda, són moltes les famílies que s’han vist afectades per la malaltia i s’han trobat amb unes necessitats de suport que abans no tenien. De l’altra, les mesures per reduir la propagació del virus aplicades per les administracions van portar al tancament dels centres de dia, deixant un gran nombre de persones vulnerables depenent de l’atenció a domicili.
Així, la COVID-19 ha portat noves situacions que ha calgut gestionar amb diferents eines, com Mutuam a Casa, el servei d’ajuda domiciliària del Grup Mutuam, que durant la pandèmia s’ha fet més necessari que mai.
“Va ser un gran alleujament descobrir que hi havia aquest servei, perquè de sobte ens vam trobar amb dues persones que necessitaven atenció i no arribàvem a tot”, explica la Lucía. La seva mare, que es diu com ella, era usuària del centre de dia de la Residència Molí-Favència, que gestiona Mutuam, des de feia gairebé dos anys. Hi havia arribat gràcies al seu neuròleg, que li havia recomanat pels problemes de memòria que pateix. De la nit al dia, el centre va haver de tancar i la Lucía es va trobar a càrrec de la seva mare, amb una malaltia degenerativa, i del seu pare que, a punt de fer 87 anys, es troba en bon estat de salut, però necessita les atencions pròpies de la seva edat. Va ser la treballadora social del centre qui es va posar en contacte amb la Lucía per informa-la del servei d’ajuda domiciliària. “Van tancar un dijous i dilluns ens van trucar per oferir-nos aquesta assistència, que era just el que necessitàvem. La mare requereix unes cures i atenció les 24 hores i ens dona molta tranquil·litat poder comptar amb el suport diari de dues persones qualificades”.
La Teresa va decidir buscar ajuda per la seva mare, la Concepció, en ple pic de la pandèmia, quan les dues cuidadores que l’atenien a casa es van posar malaltes i van donar positiu per COVID-19. La Concepció, que té 90 anys i en fa 9 que viu amb l’Alzheimer, amb un grau de dependència alta, també emmalalteix. En aquell moment sospiten que es podria tractar del nou coronavirus, però amb la sanitat col·lapsada no tenen manera de comprovar-ho —més endavant, li van poder fer la prova, que va donar negatiu— i davant la impossibilitat de contactar amb el CAP, la Teresa decideix recórrer al PADES, el Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport. “Qui gestiona el PADES del meu barri és precisament Mutuam i m’informen que existeix un servei d’ajuda en la pròpia llar. Em van enviar el pressupost, el vaig acceptar i al cap d’un dia ja tenia algú que em venia a ajudar”.
Rapidesa i seguretat, el més importat per a les famílies
Una ràpida capacitat de resposta és vital en situacions com les que s’han viscut durant aquesta pandèmia, i això també és el que destaca l’Alberto, que va requerir el servei Mutuam a Casa quan el seu pare va ser ingressat a causa de la COVID-19. Ell i els seus tres germans es van organitzar de seguida per tal que no passés sol ni un instant, però en veure que la situació
es podia allargar van decidir buscar ajuda externa, sobretot per acompanyar-lo a les nits. La clínica on es trobava ingressat els va posar en contacte amb Mutuam després d’haver rebutjat una altra entitat perquè no disposava dels EPI necessaris. Aquella mateixa nit ja tenien algú.
En el cas del pare de l’Alberto, el fet que estigués acompanyat les 24 hores del dia era de màxima importància, ja que portava respiració assistida i si passava qualsevol cosa calia actuar amb rapidesa. A més, havia tingut problemes d’epilèpsia i tenien por que pogués patir una altra crisi. “Ell estava més tranquil i nosaltres també, que tingués algú ens donava seguretat”, relata.
El pare de l’Albert ha pogut superar la malaltia i ja es troba a casa, on es va recuperant a poc a poc. El procés ha estat llarg i dur i comptar amb l’ajuda de Mutuam a Casa va permetre que la família pogués tenir moments de descans, tant físic com mental. La Teresa també valora l’experiència de manera molt positiva i destaca que la professional que l’assistia va ser molt
curosa i afectuosa amb la seva mare, que ja es troba millor. Igual que l’Alberto, la Teresa valora per sobre de tot la rapidesa amb què va ser atesa i la tranquil·litat de poder disposar d’una professional qualificada equipada amb la protecció necessària. “En una situació excepcional i molt complicada per a mi, va ser de gran ajuda”, conclou.
Si vols preguntar i conèixer de primera mà sense compromís, els serveis que et pot oferir Mutuam a Casa, truca al 93 380 09 50 – tamara.koyik@mutuam.com
Mireia Bosch (primera a la dreta) va arribar el gener de 2008 al Grup Mutuam per ser directora de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona i del centre de dia Onyar. Poc podia imaginar llavors que l’entitat aniria sumant un munt de recursos més al llarg dels anys que acabarien sota la seva direcció: els Equips d’Atenció Psicosocial de ‘la Caixa’ i, amb la reconversió de l’Atenció Primària, la Unitat de Rehabilitació Intensiva d’Ictus, dos equips d’Atenció a la Cronicitat (EPAC) i els PADES Girona (la direcció dels quals és compartida amb l’ICS/IAS). La crisi sanitària de la Covid-19 encara li proporcionaria un nou repte, la gestió dels recursos humans d’un hotel sanitaritzat.
Quin ha estat el teu paper durant la crisi sanitària?
El meu paper consistia en ser allà durant moltes hores i cada dia, oferir molt de suport i tota la informació de què disposàvem, organitzar circuits i plans interns i donar un cop de mà en allò que calgués. Hi va haver un moment en què la majoria de metges estaven de baixa i també vaig haver de fer de metge, que és la meva professió. A banda de tot això, hem tingut una gran tasca administrativa enviant moltes estadístiques cada dia. On he destinat més esforços és a l’Hospital Sociosanitari, no només perquè és el més gran sinó perquè és on hem tingut situacions més complicades. No obstant això, he intentat acompanyar també els equips, perquè han tingut un rol diferent de l’habitual durant la crisi.
Quins canvis han viscut?
En el cas dels PADES, calia gestionar la rotació dels tres equips que es va establir per protegir els professionals -sempre en coordinació amb la co-direcció de l’Institut Català de la Salut- però també les seves pors, tenint en compte que alguns dels pacients a qui visitaven en els domicilis van resultar ser positius en Covid-19. Pel que fa als EPAC, amb el replegament de l’Atenció Primària, en un principi es va enviar les professionals a casa, des d’on elles han ofert assistència telefònica. Un cop van disposar dels EPI, van fer atenció domiciliària i, a més, es van oferir com a voluntàries per donar suport psicològic en l’Hotel sanitaritzat Ibis i en el sociosanitari. També van ser elles les que van coordinar les videotrucades amb les famílies. Pel que fa a l’Equip rehabilitador domiciliari, les professionals es van quedar al centre i van fer una coordinació telefònica. El Centre de Dia va tancar i els seus treballadors van venir al sociosanitari. Els EAPS en un principi van anar cap a casa, però després, des de la Xarxa de Salut Mental, es va configurar un macrogrup d’atenció psicològica (ESEP) i s’hi van integrar i participar molt activament.
Com heu viscut la situació a l’Hospital Sociosanitari i com ha alterat la vostra normalitat?
Haig de reconèixer que ho hem portat bastant bé, ja que no vam tenir casos de Covid-19 fins que les unitats específiques van estar muntades i els circuits van estar definits. Però sí que ha canviat molt la nostra manera de treballar. Malgrat que nosaltres ja estàvem acostumats a fer aïllaments, normalment és el professional qui protegeix al pacient. Ara la protecció és bidireccional i al principi hi havia molta por. Vam poder sectoritzar el centre, però gairebé el 28% per cent dels professionals es van contagiar, la majoria al començament. En relació a això, cal assenyalar que, des de la Regió sanitària de Girona, hem tingut bastant suport i ens han ofert llistats de borses de treball que en han permès contractar, per exemple, graduats en Medicina de la Universitat de Girona que tenien el MIR aprovat però no tenien plaça. També es van posar hotels a disposició dels professionals, sobretot per a aquells que convivien amb persones de risc.
Com va anar la posada en marxa de l’hotel sanitaritzat?
Va ser molt ràpida. Des de la Regió sanitària es van posar en contacte amb nosaltres per demanar-nos si podíem muntar un hotel com els que el Grup Mutuam havia posat en marxa a Barcelona. La direcció sanitària va respondre que no podíem assumir-ne la gestió completa, ja que la central de l’entitat està a Barcelona i els desplaçaments en aquell moment eren complicats, i llavors ens van oferir la gestió dels recursos humans. Tot això ens ho van demanar un dijous i dilluns havia d’estar en funcionament. Va venir un administratiu a ajudar-me i vam fer el procés de selecció dels treballadors telefònicament. Ens van passar llistats d’estudiants de tercer i quart d’Infermeria que estaven disposats a ser contractats com a auxiliars a l’hotel. Una infermera alliberada del Centre de Dia els donava suport i com que, per sort, l’Hotel Ibis està just al costat, jo m’hi acostava cada dia. Ha estat una experiència molt diferent i molt interessant, però el que m’ha agradat més ha estat la interacció directa amb els estudiants. Al final he exercit un rol semblant al d’una coach, ja que per a molts era la primera experiència laboral i, a més, tenien moltes pors. Després, molts d’ells ens han demanat poder seguir treballant durant l’estiu en el sociosanitari. Tant a ells com als metges que vam haver de contractar, els vaig dir que m’havien fet reconciliar-me amb el jovent. Hem tingut sort i ens hem trobat amb persones molt entregades.
Com es va organitzar el suport psicològic durant la crisi?
Les psicòlogues van veure molt ràpidament que no només havia d’oferir-se suport a familiars i pacients, sinó també als professionals. En un principi va ser individual, i van posar un telèfon a disposició de qui ho necessités. A grans trets, han gestionat por al contagi, propi i de l’entorn, i ansietat –en 
gran part a causa dels canvis de protocol constants i l’allau d’informació. També es van trobar amb professionals que patien ansietat perquè havien de gestionar dilemes ètics, i a alguns els van recomanar que quan la situació estigués més calmada portessin els casos al Comitè d’Ètica del Grup Mutuam. La veritat és que estic molt contenta amb els resultats del treball que han fet les psicòlogues.
A nivell personal, tu com ho has viscut?
Bé, ho he viscut com una oportunitat de créixer. Soc positiva de mena i, tot i així, hi ha hagut dies que he tingut ganes de plorar i ho he fet en privat. Però penso que les crisis serveixen per analitzar què es fa bé i què no. A més, és un repte per un mateix. He intentat no transmetre gaire ansietat, tot i que el mes de juny reconec que estava molt cansada i és llavors quan tenim la tendència d’anar-nos cap a la negativitat. Aquesta situació m’ha ajudat a conèixer les meves limitacions però també m’he sorprès de tot el que he estat capaç de fer.
Has tingut por de contagiar-te o de contagiar el teu entorn?
Sí, suposo que com tothom. A les meves filles, que són adolescents, no tant, però al meu home, que sempre ha patit més problemes de pulmó, sí. Cal ser molt metòdic i jo seguia tot un ritual quan arribava a casa.
Pensant en els recursos que gestiones, què treus de positiu de tot el que hem viscut?
Un dels aspectes més positius de la crisi és que ens hem barrejat tots els equips, que fins ara pràcticament no ens coneixíem, i conèixer la feina dels altres permet tenir molta més empatia. La relació amb els companys ha estat més intensa i propera que mai. Habitualment, al meu despatx hi entra gent, però potser no les auxiliars, i durant aquestes setmanes sí que ho han fet. Així que canvien els vincles i et fas més sensible als problemes dels col·laboradors.
I com a societat, creus que n’hem après alguna cosa?
Voldria pensar que si, però de vegades quan veig les notícies em deprimeixo. Tenim el gran problema de viure en una societat molt individualista i egoista. Hi ha molts inconscients. Qui realment és conscient de la situació és perquè és del sector o perquè ha viscut la malaltia en la família. Hi ha qui pensa que amb el final del confinament es pot donar per superada la crisi sanitària i l’única cosa que hem fet és limitar la capacitat de transmissió, però el virus segueix aquí. Veient els rebrots, no tinc clar que la societat n’hagi après gaire. La nova normalitat és entendre que hi ha coses que no les podem fer com les fèiem abans. Això els sanitaris ho tenim integrat. La societat canvia i la sanitat també, i els professionals ens hem d’adaptar i ser flexibles a les necessitats del moment.
Amb motiu del 29è aniversari del Centre Assistencial Mutuam La Creueta cada mes de juny sempre s’han organitzat multitud d’activitats, de dibuix, cant, musical, etc. Aquest estiu amb les limitacions d’activitats per la COVID19, els professionals del centre no han pogut organitzar res però sí que han regalat un ventall de colors a cada resident per fer la calor més lleugera i colorida. Tots han agraït molt el regal.
El dimarts 14 de juliol a les vuit del vespre es va celebrar al parc de les Ribes del Ter a Fontajau (Girona) un acte en memòria de les víctimes de la Coivd-19 i d’homenatge als professionals que els van acompanyar en tot moment. L’acte va estar presidit pel Molt Honorable Sr. Joaquim Torra i Plau, president de la Generalitat de Catalunya i va ser organitzat per l’Ajuntament de Girona al que representava l’alcaldessa, la Sra. Marta Madrenas.
L’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona va estar convidat a l’acte i van anar-hi alguns professionals dels diferents equips, del sociosanitari, del centre de dia, del PADES, de l’EPAC. Va ser un acte molt emotiu i sensible, on es va barrejar la poesia i la música. 147 espelmes estaven enceses a l’escenari en record de les persones mortes a Girona per la Covid-19.
L’acte va ser conduït per la periodista Clara Sánchez-Castro, que va tenir com a preludi el repic simultani de totes les campanes de la ciutat. Només començar es va fer un sentit minut de silenci i després els parlaments es van anar intercalant amb les actuacions del cor Preludi –ahir excepcionalment barrejant els seus cors infantil i juvenil–, que va posar banda sonora a l’acte amb On suuri Sun rantas (un cant a la natura finès), Vull escriure en un mur (de Demis Roussos) i Heal the world (de Michael Jackson, traduït al català pel cor Preludi). A banda dels discursos de les autoritats, hi va intervenir també un representant de les famílies, Fèlix Xunclà, que va perdre la seva mare per la Covid-19 i que va llegir el text No em dugueu enlloc més, del professor gironí Jordi Vilamitjana, mort al maig arran d’un càncer.
“De la ciutat de Girona en memòria de totes les persones que la pandèmia de la Covid-19 ens ha pres abans d’hora. Sempre mantindrem viu el seu record.” Aquest és el text de la plaça commemorativa que es va descobrir, al peu d’un desmai recent plantat a la llera del Ter a Fontajau. Al final de l’acte d’homenatge a les víctimes del coronavirus es va fer una ofrena floral que quedarà com a “símbol físic del llegat” de les víctimes, en paraules de Madrenas.
El Grup Mutuam llança ‘Instantànies d’una pandèmia’, una publicació digital en format álbum, que recull imatges de com s’ha afrontat la crisi sanitària generada per la COVID-19 des dels diferents centres i serveis de l’entitat. Aquest nou element comunicatiu vol ser un testimoni del que s’ha viscut però, sobretot, un homenatge col·lectiu als i les professionals que ho han donat tot per sortir de la situació de la millor manera possible i a les persones usuàries que han viscut moments complicats pels quals no imaginaven que haurien de passar.
Les fotografies retraten escenes emotives, disteses, d’agraïment i de compromís, amb la vocació sanitària i social com a fil conductor. Les imatges van acompanyades d’un missatge de la directora o director de cada recurs que hi ha participat, que dona forma amb les paraules al record i les sensacions inesborrables que la crisi viscuda ha deixat en cadascuna de les persones que conformen la nostra entitat.
93 380 09 70
