Límits del secret professional

Confidencialiat al Crus de Formació Mèdica Continuada

El doctor Josep Terés va impartir al febrer una xerrada titulada ‘Límits del secret professional’ en el marc del Curs de Formació Mèdica Continuada en Gerontologia clínica i cures pal·liatives. Organitzada per la Fundació Mutuam Conviure amb l’ànim de contribuir a difondre pràctiques i models d’excel·lència, aquesta formació va dirigida a professionals de l’àmbit sociosanitari i comunitari.

A l’hora d’abordar el complex debat entorn el secret mèdic, és necessari tenir en compte primer de tot alguns conceptes fonamentals. D’una banda, la ‘intimitat’, entesa com aquell espai propi que ens identifica i ens individualitza com a irrepetibles, i que no volem compartir o volem fer-ho només amb qui nosaltres decidim. També la ‘privacitat’, que seria aquell àmbit de la vida que tenim dret a protegir de qualsevol intromissió, i la ‘confidencialitat’, que és el nostre dret a que els que han conegut dades íntimes o privades nostres no puguin revelar-les ni utilitzar-les sense la nostra autorització expressa. Per últim, hem de conèixer el ‘secret mèdic’, que és el deure professional de mantenir ocultes la intimitat i les dades privades de la persona malalta per fins aliens a la pròpia assistència.

Riscos en el cercle de confidencialitat

El concepte de confidencialitat del pacient pot semblar molt clar quan parlem de la relació metge – malalt. Tanmateix, en la medicina actual, ens trobem que el nombre d’actors que intervenen s’ha multiplicat i, per tant, que s’ha ampliat el cercle en què la confidencialitat es pot veure en risc. Hi ha avui dia, doncs, moltes persones que inevitablement s’assabenten de la situació del malalt i totes elles tenen l’obligació de mantenir el secret. Així, el normal és que a un sol malalt el vegin i li facin proves diferents professionals, cadascun amb la seva funció. Però les amenaces a la confidencialitat no és limiten al personal sanitari. En aquest cercle, cal incloure-hi l’entorn personal, tenint en compte l’heterogeneïtat de famílies que existeix en l’actualitat i les situacions tan diverses en què es pot trobar el metge. Per això, el seu deure és pactar amb el malalt a quines persones pot donar informació sobre la seva malaltia. A més, quan ens referim a la confidencialitat, s’ha de tenir en compte els riscos que poden sorgir també en el terreny administratiu. Per exemple, quan els treballadors que s’ocupen del control de qualitat d’un centre hospitalari accedeixen als resultats de les proves que es fan als pacients.

Fora de l’àmbit assistencial, la confidencialitat del pacient també es pot veure en risc en els àmbits de la recerca i la docència. En la recerca, es procura no donar mai noms, però de vegades es fan descripcions de casos clínics amb tantes dades que els casos poden arribar a ser reconegut per algú. Pel que fa a la docència, és obvi que els estudiants han d’aprendre, però ho han de fer amb el permís dels malalts.

No és un deure absolut

La constitució espanyola recull el dret a la confidencialitat en el seu article 18, però el legislador no l’ha desenvolupat i no disposem d’una legislació a què ens puguem acollir. No obstant això, sí que disposem de jurisprudència, i la doctrina dels tribunals, reflectida tant en el codi deontològic català com en l’espanyol, contempla la vulneració del secret professional en casos en què, en no fer-ho, es posi en risc a terceres persones. Per exemple, un metge que tingui un pacient amb un problema d’alcoholisme i que sigui conductor d’un autocar infantil,  no té l’obligació de respectar el secret professional. Amb la deguda discreció, ha de posar el cas en coneixement, només, de les persones que poden solucionar el problema.

El debat sobre els límits del secret professional va atraure els focus mediàtics durant unes setmanes arran del cas del pilot suïcida de Germanwings que va estavellar un avió contra els Alps. Tanmateix, en aquest tràgic episodi hi van confluir diversos factors. La culpa que ningú evités que una persona amb problemes psíquics agafés un Airbus  no va ser només del secret mèdic, sinó també del fet de que no hi hagi una forma legal d’establir una comunicació entre la medecina assistencial i la medecina del treball. De manera que, per exemple, quan un metge li dona la baixa a un pacient és ell qui ha de presentar el part a l’empresa. El més lògic seria que avui dia, ja que la tecnologia ho facilita molt, la baixa arribés directament a l’empresa. Amb això, a més, no es viola el secret professional, ja que no hi apareix el diagnòstic.

Un altre aspecte que va fallar en el cas del pilot de Germanwings, i que és fonamental, és el de l’autoregulació de la professió, l’acció de control dins del propi estament. En el codi deontològic del COMB diu que el metge que tingui coneixement que un company, per les seves condicions de salut, hàbits o possibilitat de contagi, pot perjudicar els pacients, té el deure, amb l’obligada discreció, de comunicar-li i recomanar-li la millor actuació. Igualment, té el deure de posar-ho en coneixement del Col·legi, que disposa d’un programa d’assistència que té l’objectiu doble de preservar el pacient i de recuperar el metge per al correcte exercici professional. Es tracta d’un programa de gran importància que, tant de bo, tinguessin altres professions de l’exercici de les quals es pugui derivar un risc a tercers.

 

Dr. Josep Terés Quiles, especialista en aparell digestiu i president de la Comissió Deontològica del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB)

Martínez: “Ni el dret del pacient a la protecció de la intimitat ni el deure de metge al secret professional, són absoluts”

Confidencialitat i secret professional

En el marc del 27è Curs de Formació Mèdica Continuada, organitzat per la Fundació Mutuam Conviure, l’advocada i assessora jurídica del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona Mercedes Martínez va impartir la ponència ‘Confidencialitat i Secret Professional. Quan i com es pot revelar a tercers?’. Mercedes Martínez va iniciar la seva intervenció reconeixent que els metges estan actualment molt sensibilitzats amb la qüestió de la confidencialitat i va assenyalar els tres conceptes sobre els quals pivota el debat: el dret a la intimitat de les persones, consagrat com a dret fonamental en la Constitució espanyola i recollit també en l’Estatut de Catalunya i en el Codi de Deontologia dels metges, i el dret a la confidencialitat i l’obligació al secret professional que se’n deriven. La ponent va aclarir que, si bé les lleis d’autonomia del pacient, tant la catalana com l’estatal, estableixen el deure dels metges de mantenir el secret però no en defineixen els límits, el Codi deontològic sí que en fa una regulació molt extensa.

L’advocada va explicar que la llei de l’autonomia del pacient, quan parla de confidencialitat, es refereix al dret a la intimitat d’aquest, recollint també el dret que ningú no autoritzat accedeixi a les seves dades si no hi dóna consentiment. “Per tal que es pugui facilitar informació sobre el pacient a una persona escollida per aquest, cal que es faci una autorització expressa”, va assenyalar. D’altra banda, va afegir que el metge té dret a invocar la reserva de les seves observacions i anotacions subjectives.

Pel que fa a un pacient difunt, Martínez va recordar que existeix una doble regulació sobre l’accés a la informació per part dels seus familiars. Per una part, les dades d’aquest pacient perden la protecció que estableix la llei de protecció de dades i, per tant, les persones amb vincles hi poden accedir o demanar-ne una còpia, llevat que a l’historial mèdic consti que el pacient havia manifestat el contrari. Per l’altra, el secret professional, en canvi, sí que es manté encara que el pacient mori, tal i com estableix el Codi de Deontologia. La ponent va advertir que els Tribunals i el Ministeri Fiscal sí poden accedir a les dades mèdiques dels pacients sense que ells ho hagin autoritzat, però que els metges poden demanar que es concreti quines necessiten i no haver de lliurar-los tota la història clínica. A més, va recomanar que, tot i que l’obligació de custòdia i de mantenir la confidencialitat correspon al tribunal, el metge vagi més enllà i demani que es conservi la informació en una plica tancada per tal que es preservi la confidencialitat.

Comunicació dels delictes públics

La ponent va explicar que el Codi de Deontologia estableix que, amb caràcter general, el metge ha de guardar el secret professional en relació a allò que el pacient li ha dit, però també a allò que hagi vist o deduït i a tota la documentació que es generi. Va afegir que, a més, “ha de procurar ser prou discret com perquè no pugui ser descobert”. En canvi, quan es troben amb casos de lesions que sàpiguen o sospitin que són producte d’un acte delictiu o fruit d’un maltractament ho han de comunicar als jutges o fiscals, va recordar.

Un altre aspecte que va destacar en relació al deure de silenci va ser que, tot i que el pacient autoritzi el metge a revelar el secret, “aquest ha de tenir cura de mantenir la confiança social respecte la confidencialitat mèdica i, per tant, no l’hauria d’explicar si no cal”. Això, va assenyalar, comporta exigir a tots els professionals sanitaris que siguin discrets. En aquest sentit, va subratllar que quan es fa una presentació pública de documentació s’ha d’esborrar qualsevol dada que permeti la identificació de pacients.

En cas de rebre una citació judicial, l’advocada va advertir que els metges han de presentar-se al jutjat, però que han de manifestar al jutge l’obligació ètica de guardar el secret professional i demanar que se’ls eximeixi de testificar, o en el seu cas, que se’ls rellevi de la seva obligació de mantenir el secret, a fi de poder declarar sobre els fets, i que ho faran en els justos terminis necessaris.

Protecció de tercers

Per últim, la ponent va voler destacar que ni el dret del pacient a la protecció de la intimitat ni el deure del metge al secret professional són absoluts. Això vol dir que no s’han de complir en aquells supòsits en què pugui posar-se en risc a una tercera persona, al propi pacient o al metge. Tanmateix, Martínez va admetre que no hi ha cap norma legal que reguli quan s’ha de traspassar aquesta frontera. “Cal que hi hagi una finalitat constitucionalment legítima, és a dir, que hi hagi un altre dret que s’hagi de protegir”, va assenyalar, i va afegir que cal fer una ponderació per valorar quin risc afrontem si vulnerem aquest dret o no. Per fer-ho, va dir, s’ha de fer un judici d’idoneïtat (ens pot permetre aconseguir allò que ens proposem), de necessitat (no hi ha una altra manera d’aconseguir-ho) i de proporcionalitat (té més beneficis per a l’interès general que perjudicis). El codi de deontologia, per la seva banda, sí que regula quins són tots els supòsits en què el metge pot revelar el secret, però, com va subratllar l’advocada, sempre amb discreció, exclusivament a qui hagi de fer-ho i en els justos límits necessaris.

La ponència va celebrar-se en el marc del 27è Curs de Formació Mèdica Continuada. La Fundació Mutuam Conviure organitza aquestes sessions amb l’objectiu de difondre pràctiques i coneixements de diferents disciplines mèdiques i de contribuir a l’actualització i perfeccionament constant dels professionals de l’àmbit assistencial sanitari i d’atenció a la dependència.