Logo Mutuam

 mutuam93 380 09 70

Mutuam logo
Mutuam

Atenció Centrada en les Persones

Capdevila: ‘Vam iniciar aquest projecte perquè vèiem que moltes de les activitats grupals que teníem plantejades ens era molt difícil portar-les a terme’

Propiocepció en la Jornada Residencial

Dues treballadores de la Residència les Franqueses del Vallès, Anna Capdevila, terapeuta ocupacional, i Estefania Lamata, fisioterapeuta, van presentar el projecte ‘Propiocepció en demències’ en el marc de la I Jornada Residencial del Grup Mutuam.

La terapeuta ocupacional Anna Capdevila va iniciar la seva exposició descrivint el projecte de millora assistencial que han implementat a la Residència les Franqueses del Vallès propietat de la Fundació Privada de Les Franqueses del Vallès per a gent gran que gestiona Mutuam. La intervenció, va explicar, s’ha fet a la unitat de psicogeriatria de la residència amb persones que presenten una puntuació del 0 al 20 a l’escala de Barthel, un MEC no valorable i un Pfeiffer de 10 errors. És a dir, persones amb una dependència molt alta i un deteriorament cognitiu greu o molt greu. ‘Vam iniciar aquest projecte perquè, des de l’equip tècnic de la residència, vèiem que moltes de les activitats grupals que teníem plantejades ens era molt difícil portar-les a terme, que els resultats que aconseguíem no responien als objectius que ens havíem establert i que la concentració, atenció i participació que aconseguíem no era la que a nosaltres ens hauria agradat’, va recordar Capdevila, que va afegir com a motiu la manca de satisfacció que observaven en els usuaris de la unitat de psicogeriatria.

En aquest context, va relatar la ponent, va aparèixer al centre el model d’Atenció Centrada en la Persona (ACP) i s’hi va fer un Demential Care Mapping (DCM) els resultats del qual no van ser els que esperaven. ‘Ens vam començar a sensibilitzar i a qüestionar-nos seriosament si el que estàvem fent era la intervenció adequada’, va assenyalar. A partir de llavors, l’equip va començar a formar-se en l’ACP i en el DCM, a buscar intervencions alternatives a les convencionals i a plantejar l’estimulació multisensorial.

En la formació en estimulació multisensorial, el primer que, segons Capdevila, els van mostrar i el que els va fer obrir els ulls va ser la piràmide de desenvolupament. Aquesta, va explicar, té com a base les habilitats amb les quals naixem i, a partir d’aquí, mostra les que anem absorbint i els aprenentatges, fins arribar a la cúspide de la piràmide, on hi ha els coneixements acadèmics. ‘Nosaltres, fins llavors, no havíem tingut en compte la base i ens havíem plantejat constantment activitats que incidien en el segon i tercer esglaó’, va recordar la terapeuta ocupacional, que va assegurar que ‘res funcionava’ perquè en una demència avançada les habilitats comencen a perdre’s fins arribar a l’esglaó més baix. Va ser llavors quan van replantejar-se el que estaven fent a la unitat de psicogeriatria, i una de les noves activitats va ser la de la propiocepció.

Percepció del propi cos

La ponent va compartir amb el públic assistent la definició segons la qual la propiocepció és l’apreciació de la posició, l’equilibri i els canvis en el sistema muscular, especialment en la locomoció, o, dit d’una altra manera, el sentit que indica a l’organisme la posició de les diverses parts del propi cos. Tenint en compte això, Capdevila va subratllar que, quan la dependència d’una persona és tan summament elevada que no es pot moure i els estímuls que li han d’arribar de l’exterior no se’ls provoquen, a aquesta no li arriba la informació per saber quina és la seva posició. Per això, va explicar, van decidir-se a fer una intervenció basada en la propiocepció, destinada fonamentalment a aquelles persones que presentaven una baixa connexió amb l’entorn, una molt baixa participació en qualsevol tasca, fins i tot en les activitats de la vida diària, i sobretot, una visibilitat de malestar que no eren capaços de resoldre.

Per començar, l’activitat la van portar a terme, d’acord amb la formació rebuda, aplicant massatges propioceptius en el moment de les tasques d’higiene i vestit dels usuaris. ‘Amb aquestes intervencions proporciones informació del propi cos, fet que dona seguretat a la persona i li facilita la relaxació’, va detallar la ponent. Va explicar que es combina el massatge basal, donant informació del propi cos, amb massatges propioceptius en alguns moments. En aquest sentit, va explicar que els receptors de la propiocepció es troben sobretot en les articulacions grans (espatlles, colzes, canells, etc.) i que la manera de portar a terme la intervenció és aplicant una pressió profunda amb les dues mans sobre les diferents articulacions d’una banda del cos i, acte seguit, sobre l’altra banda. Això, va reconèixer, implica dedicar més temps a les activitats i, per tant, van haver de fer canvis d’organització i d’horaris, a més d’oferir una formació específica a les auxiliars i incrementar la comunicació.

Capdevila va acabar la seva presentació descrivint el perfil d’usuaris amb qui van arrencar el projecte. Es tractava de vuit persones, quatre d’elles amb una alta dependència i una escassa comunicació, una alta desconnexió amb l’entorn i una mobilitat molt reduïda. Les altres quatre tenien uns trets similars però la comunicació, tot i ser dificultosa, encara es produïa, estaven connectats intermitentment a l’entorn de forma passiva i la mobilitat era reduïda.

Millora del benestar

La fisioterapeuta de la Residència Les Franqueses, Estefania Lamata, va ser l’encarregada d’exposar els resultats del projecte ‘Propiocepció en demències’. Per obtenir els resultats, va explicar, van tenir en compte la conducta, el benestar, la connexió durant la intervenció i la facilitació a les gerocultores de les mobilitzacions, deambulacions i realització de les AVD. ‘Els resultats ens mostren que la connexió ha estat total en tots els casos’, va afirmar la ponent, que va afegir que en el primer grup van arribar a manifestar el benestar que els produïa la intervenció. A nivell de conducta, va assenyalar Lamata, en el grup 1 la relaxació va ser major que en el 2, i en aquest sempre es va produir o bé una activació o bé una relaxació. Pel que fa al benestar emocional, en el grup 1 va ser total, mentre que en el 2 es van trobar amb alguns residents per als quals el contacte físic no els era agradable. Un aspecte que, va subratllar, cal tenir en compte a l’hora de decidir fer un massatge. Per últim, va assegurar que en general els participants havien facilitat les AVD, les mobilitzacions i les deambulacions, tot i que alguns, els que s’havien activat durant la intervenció, l’havien dificultat. ‘S’ha de reconduir el treball de les gerocultores, ja que no podem treballar igual amb una persona que es relaxa que amb una que s’activa’, va recordar Lamata.

Com a conclusions, la fisioterapeuta va destacar el fet que s’hagués incidit en el benestar dels usuaris. Així mateix, va assenyalar que s’estaven prioritzant altres necessitats dels usuaris, no només rentar-los, vestir-los i alimentar-los, i que calia tenir en compte les subjectivitats i vivències dels treballadors. Lamata va finalitzar la seva presentació recordant el gran esforç per part de l’equip de professionals, a qui va agrair la feina feta.

L’abordatge de la PDA en una residència geriàtrica

Abordatge PDA en una residència geriàtrica

En el marc de la Jornada Equips d’Atenció Residencial sobre la Planificació de Decisions Anticipades, Raquel Martínez, infermera de la residència geriàtrica Sant Pau va participar en una taula rodona en què va explicar el canvi de paradigma que s’ha produït en l’abordatge de l’assistència als usuaris i la implementació d’aquesta eina. L’acte, organitzat pel Grup Mutuam, amb la col·laboració de l’Obra Social la Caixa, va celebrar-se el passat 30 de maig al Palau Macaya de Barcelona.

Si fa 20 anys els professionals de les residències van haver d’adaptar-se als malalts d’Alzheimer, ara ho estan fent a pacients crònics complexos. Han hagut de formar-se per poder donar l’assistència adequada d’acord amb el canvi de perfil d’usuari que s’ha produït els darrers anys. Amb una població cada cop més envellida, les persones que ingressen als centres són, molt sovint, pluripatològiques i hi arriben molt carregades sanitàriament. Les residències estan considerades un recurs social, no sanitari, però actualment la majoria dels usuaris provenen dels hospitals i ja no tenen només una necessitat social, sinó sanitària. Els que hi arriben com a urgència social, són pacients que s’han descompensat clínicament i que no tenen ningú que els pugui cuidar.

En paral·lel a aquests canvis que han forçat una especialització en els equips assistencials, s’ha produït també un canvi de perspectiva derivat del creixent apoderament de l’usuari, que comença a preguntar, per exemple, per què ha d’anar tan sovint a l’hospital. A les residències, els professionals disposen de més temps per dedicar als usuaris del que disposen als hospitals o a l’atenció primària i això ha permès conèixer-los millor i que, molt abans que existissin conceptes com els d’Atenció Centrada en la Persona (ACP) o Planificació de Decisions Anticipades (PDA), les seves premisses ja fossin, en molts casos, aplicades. El que han possibilitat aquests models és la sistematització del que s’estava fent, oferint eines i pautes perquè tots els professionals ho apliquin. Així és com s’ha anat passant d’un model paternalista a un de basat en l’acompanyament i la presa de decisions compartides.

Treballar per un objectiu comú

A la Residència Sant Pau, el Pla Individual d’Atenció Integral i Vida (PIAIV) és una eina clau en aquest canvi de paradigma. En ell, l’equip interdisciplinari hi recull els gustos, preferències i valors de la persona. És imprescindible conèixer-la bé per procurar que, en un entorn que no és el seu, se senti com a casa. Per això, només ingressar, mitjançant una Valoració Geriàtrica Integral, l’equip defineix un objectiu comú, d’acord amb les necessitats que tingui aquella persona en concret i que pot estar vinculada a diverses disciplines. Abans, cada membre de l’equip assistencial s’ocupava de donar resposta a les necessitats vinculades al seu àmbit, però sempre quedava un buit que no era de ningú, que no assumia cap professional i que tenia a veure amb aquest objectiu general. Ara, es tracta de veure què fa cadascú, des de la seva vessant, per contribuir a assolir-lo.  Aquest nou model d’atenció centrada en el pacient i la família, dut a terme per un equip multidisciplinari entrenat i especialitzat per establir processos diagnòstics, terapèutics i /o rehabilitadors més adequats, prenent les decisions conjuntament amb  el pacient, es a dir, promocionant la participació activa i la priorització realista d’objectius, fa que es generin més debats i discussions. Per implementar-lo, en alguns centres, s’ha creat la figura del tutor o professional de referència de l’usuari, que es qui vetlla perquè estigui bé i perquè es compleixi l’objectiu comú.

El tutor és també la persona responsable de la PDA, tot i que en la seva elaboració ha d’estar implicat un equip multidisciplinari. El procés ha de començar amb l’exploració del coneixement que el pacient té de la seva malaltia. Posteriorment, s’ha portar a terme l’exploració dels seus valors i creences i, finalment, s’ha de procedir a la presa de decisions concretes. Tot això ha de ser registrat i la informació ha de quedar centralitzada de manera que tots els professionals que l’atenen hi puguin accedir. La PDA és un objectiu a llarg termini i, tot i que pugui semblar un procés complex, el cert és que la majoria de les persones estan desitjant parlar del que tenen i del que els passarà. El que cal és, senzillament, atendre amb presència, creant espais perquè parlin del que les amoïna.