“Vam haver de ser molt pedagògics amb els usuaris, insistint que faríem tot el poguéssim per tal que estiguessin bé”
Marga Quintana va arribar al Grup Mutuam l’agost de 2010, després d’una extensa trajectòria en el món de la geriatria, sempre en la direcció de residències. També al Centre Mutuam Collserola, la seva primera escala en l’entitat, va exercir de directora durant sis anys. Després va fer-ho durant un any a la Residència Font Florida i ara ocupa aquest lloc a la Residència Molí Via Favència, l’equipament públic gestionat pel Grup Mutuam on va aterrar fa tres anys.
Quin ha estat el teu paper durant la crisi sanitària?
Hi ha hagut una mica de tot. El que es necessitava eren mans per atendre les persones i en aquesta funció he estat per al que ha calgut, però alhora ho he compatibilitzat amb les funcions d’organització i de contacte amb les famílies, el CAP i les administracions. A més, amb el meu equip, hem organitzat els recursos humans perquè no faltessin persones malgrat les baixes de professionals.
Quan vau detectar el primer cas de COVID i com vau reaccionar en aquell primer moment?
Les proves no es van poder fer fins al 16 d’abril, però la simptomatologia de COVID en alguns usuaris la vam començar a observar a mitjans de març. Va ser llavors quan vam començar a aplicar mesures amb els recursos que teníem. Vam començar a sectoritzar i, en aquest sentit, la verticalitat del centre va ajudar. Vam separar per plantes, però també dins d’aquestes.
Com heu viscut la crisi sanitària a la residència?
Cadascú a la seva manera. Els treballadors, amb molta professionalitat i amb el màxim humor i el màxim suport entre companys que era possible. No els podré agrair mai prou tot el que han fet tant l’equip tècnic com els auxiliars. Les persones usuàries ho han viscut amb molta angoixa, sobretot pel fet de no poder veure les seves famílies. Hem intentat, però, que la comunicació fos constant amb trucades, videotrucades, fotos...
Una gran càrrega de feina, suposo.
Hi ha hagut un 60 per cent de la plantilla que ha agafat la COVID i això va fer que hi hagués moments en què ja no sabies d’on treure treballadors. Primer per les baixes i quarantenes i després per la gran demanda d’atenció, vam haver de contractar més personal.
Tu també et vas contagiar?
Sí, va ser la segona quinzena de març. Vaig haver d’anar-me’n a casa i, fins que les proves PCR no van donar negatiu, no vaig poder tornar a la residència. Mentre vaig estar a casa, però, vaig continuar treballant, ocupant-me de temes com la gestió de la relació amb les famílies.
Com t’has sentit al llarg de la crisi?
Bastant desbordada en alguns moments, perquè a la càrrega de feina que suposava l’atenció als residents s’hi sumava haver de donar resposta a les demandes i peticions d’informació de les autoritats sanitàries. Hi havia molts fronts oberts i tots eren important, però el primer era atendre les persones. A més, hi havia també por, angoixa... però s’havia d’encarar la situació. Pensava ‘no sé com, però ens en sortirem’.
Quina ha estat la teva estratègia per gestionar totes aquestes emocions?
Ho he fet com he pogut. Cada dia, procurava trobar els meus moments, que de vegades eren molt curts, per fer una mica de relaxació.
Has pogut compatibilitzar vida personal i laboral?
Durant la pandèmia he tingut fonamentalment vida professional. La privada s’ha limitat al temps de què disposava quan arribava a casa. La sensació que he tingut en aquest temps era la d’estar a la pel·lícula Blade Runner, amb aquelles imatges de dies grisos i plujosos. El que sí que tenia clar és que, encara que no sabíem com ni quan, aquella situació, s’acabaria. Suposo que això és el que m’animava quan em llevava després d’haver dormit 3 hores.
Com els heu explicat als usuaris la situació?
Els vam agafar pràcticament un per un i els vam explicar com havia començat i què era aquesta nova malaltia. Vam utilitzar diferents símils i alguns hi vèiem paral·lelismes amb una situació com de guerra civil, que fa que no puguem veure les famílies i haguem d’estar aïllats. Vam haver de ser molt pedagògics, insistint que era una situació que no ens agradava a ningú, però que no quedava una altra, i que faríem tot el poguéssim per tal que estiguessin bé. Els demanàvem que si es trobaven malament ens ho diguessin, per tal de detectar el que fos de manera ràpida.
Quines mesures es van prendre?
El primer que vam fer va ser posar a tothom a les seves habitacions, i no podien sortir d’allà. Fins que no vam poder fer les proves, vam haver de fer aquests aïllaments individuals. Després ja vam poder sectoritzar per plantes. Mutuam ens va facilitar els equips de protecció individual i les persones que formaven part del grup de coordinació de COVID ens van ajudar molt, tant oferint-nos assessorament com facilitant-nos materials. Més tard, el Districte de Nou Barris també va subministrar-nos EPI.
Com van reaccionar les persones usuàries a totes aquestes mesures?
Van rebre malament que no ens poguéssim acostar a elles, i que quan ho fèiem sembléssim astronautes. Ens deien coses com que ens traguéssim el morrió, que no ens entenien o que no estàvem tan guapes com altres dies. Tot i que entenien la situació, manifestaven que no els agradava. Alguns ni ens reconeixen, i m’ha quedat la sensació que això els devia produir molta angoixa.
Suposo que amb les persones amb demència encara deu haver estat més difícil.
Sí, perquè amb els usuaris que tenen deteriorament cognitiu fem servir molt el contacte físic. Havíem de mantenir-lo i fer-ho de la manera que crèiem que ens podrien entendre, però utilitzant els materials de protecció.
Com heu abordat l’acompanyament de final de vida?
Nosaltres tenim bastant treballada la qüestió del final de vida. També en aquesta situació, enteníem que hi havia d’haver un comiat. Per això quan veiem bastant clar que una persona estava en el final d’aquest procés permetíem que les famílies vinguessin a acomiadar-se, encara que fos durant 10 minuts. Els comiats sense cos poden provocar dols patològics. Si ja de normal és dur no poder dir adéu a una persona estimada, encara més després de 3 mesos sense veure’s.
Creus que a nivell personal aquesta situació t’ha canviat?
Jo no sé si a mi m’ha canviat la vida, segurament més endavant ho podré identificar. A cadascú li sortirà d’una manera, però en algun moment ens vindrà el plor, l’enuig o el que sigui. Més que la vida, penso que ens canviarà la manera de viure-la i d’afrontar el que vindrà. El que hem passat ha estat molt fort, però ara estem tots pensant en com serà la propera que vingui.
Com a societat, creus que n’hem extret alguna lliçó?
Soc optimista i vull pensar que sí. Els fets, però, em recorden que hi ha molt inconscient. En relació a la pandèmia que hem viscut, hi ha tres tipus de persones: les que hem tingut la vida i la mort a les nostres mans, les que no ho han viscut en primera persona però ho han vist i les que no ho han presenciat, per a qui només ha estat un parèntesi en la seva vida quotidiana. Hi ha hagut vivències molt diferents i els graus de conscienciació són molt diferents, però jo no soc qui per fer cap judici dels comportaments dels altres. En qualsevol cas, vull pensar que sí que hi ha hagut un aprenentatge.
93 380 09 70