Núria Àngels Lobera: “Els metges no hem de ser només tècnics en Medicina, hem de ser persones que ajuden a persones”

La metgessa Núria Àngels Lobera i Bondia va arribar el 2006 al Grup Mutuam. Les primeres passes a la casa les va fer a la Residència Rubí. Uns anys després, ja a Barcelona, va participar en la posada en marxa d’una unitat sociosanitària de trastorns de conducta i, el 2016, va traslladar-se al Centre Residencial Mutuam Collserola, on s’ocupa de places sociosanitàries i de residència. Tot i que també hi fa tasques de coordinació de la resta de metges, amb la jubilació a tocar dels dits, assenyala amb orgull que fonamentalment desenvolupa la seva feina, “a peu de canó”, atenent els pacients.

Quin ha estat el teu paper durant la crisi COVID-19?

El fet de passar de l’estat habitual a l’estat d’urgència va alterar molt la meva feina. Els llits sociosanitaris que tenim ja portaven un ritme de tipus més aviat hospitalari. Amb això, hem hagut de sanitaritzar la residència, del primer llit a l’últim. Els primers casos ens van agafar, com a tothom, d’imprevist. La falta de proves inicial ens va obligar a fer un cribatge per simptomatologia. Vam reservar una planta per a totes les persones que sospitàvem que podien tenir la COVID-19 i hi vam aplicar les mesures d’aïllament pertinents. Quan vam disposar de les proves vam acabar de sectoritzar, però realment vam identificar pocs casos nous. Al principi d’aquesta crisi jo vaig anar a l’Hospital Mutuam Güell, perquè hi havia molts professionals malalts o en quarantena, i  quan es van anar reincorporant, jo vaig poder tornar al meu lloc.

Com heu viscut la crisi sanitària a la residència?

L’hem viscut com hem pogut, però amb la sort de ser un equip professional molt consolidat, que ens hem ajudat mútuament. Essent una nova malaltia, hem hagut d’aprendre sobre la marxa. Hi havia evolucions molt ràpides, amb malalts que en poques hores empitjoraven molt, i això ha estat dur. Però la bona entesa entre nosaltres ens ha permès suportar-ho. A més d’atendre els pacients, has de parlar amb les seves famílies i quan els has de dir que la cosa no va bé i que a sobre no poden venir a veure el malalt és molt difícil. És un desgast molt gran. Sort que quan un tenia un davallada un altre company venia i l’animava.

Tu a nivell personal com l’has viscuda?

La situació ha estat duríssima, a nivell físic, psicològic i emocional, però, sense voler semblar masoquista, m’alegro d’haver pogut estar a la feina col·laborant. M’hauria fet ràbia que aquesta situació m’hagués agafat jubilada i m’ho hagués hagut de mirar. M’agrada haver fet el que bonament he pogut.

Quines estratègies has seguit per gestionar les emocions?

En algunes ocasions, me n’he anat al lavabo, he fet la plorada, m’he rentat la cara i he tornat a la feina. He procurat pensar molt en la meva tasca com a metge i recordar per què vaig entrar a la Facultat de Medicina: perquè sempre he volgut ajudar l’altre. Ara ha estat un moment en què hem hagut de fer això traient les forces per fer-ho fins i tot quan no ens en quedaven. L’essència de perquè vaig estudiar Medicina i no una altra cosa era aquesta i jo m’he agafat a això per poder tirar endavant. Quan estàvem al punt àlgid de casos no ens podíem permetre el luxe de tenir una decaiguda. Ara que ha baixat una mica la pressió de feina sí que em noto més afectada. M’està sortint tot l’estrès que he passat.

Buscaràs ajuda externa per gestionar-ho?

Ara per ara, crec que me n’estic sortint prou bé. Cadascú té els fonaments que té. A banda d’agafar-me a la professió, també m’han ajudat molt els fonaments espirituals. Tot i això, tinc baixades d’ànim. No vull fer-me la superwoman perquè no ho soc. Me n’adono que estic cansada però no m’hi capfico perquè sé que és el normal. El cansament físic ja passarà. Estic esperant poder veure de nou les famílies cara a cara, encara que no ens puguem donar la mà o abraçar. Aquestes petiteses són les que m’ajuden en el dia a dia a gestionar les emocions generades per la situació viscuda. Hem fet moltes trucades aquests dies, algunes de molt dures, però també per donar bones notícies. Jo entenc la vida com una balança. Quan hi entra una cosa negativa, n’hi has de posar una altra de positiva, perquè si no s’ensorra tot. Això és el que he intentat fer aquest dies. Les trucades i els agraïments compensen. A part, soc una persona optimista de mena.

Ara que estàs a punt de finalitzar la teva etapa labora, mirant enrere, recordes algun moment que físicament o emocionalment hagi estat tan dur?

Fa 40 anys que em vaig llicenciar i no havia viscut mai una situació com aquesta. He viscut moments difícils però cap ha estat un repte tan gran com aquest a nivell professional i com a societat. Ara, hem superat el gruix de la crisi, però el risc continua i hem de mantenir les mesures, i aquí hi juga un paper la societat en general, que he de ser responsable i ajudar a mantenir tota la tasca que ha fet el personal de l’àmbit sanitari. Si la societat no ajuda, estem destinats a tornar-ho a repetir.

Com has compatibilitzat vida professional i personal aquestes setmanes?

Amb molt respecte i molta por. En un principi tens aquell sentiment atàvic de por davant d’allò desconegut, però això es cura controlant les mesures de seguretat. Tot i així, el que més por m’ha fet és portar el virus a casa, on convisc amb el meu pare, que té 89 anys. El pànic a contagiar-lo m’ha portat a començar el procés de treure’m roba al replà de l’escala. Ho he fet escrupolosament fins ara i ho seguiré fent.

Has subratllat que la relació amb els companys ha estat molt bona.

Genial. De fet, quan em jubili trobaré a faltar la feina, però encara trobaré a faltar més els companys, perquè som com una família. A més, és que són molt bona gent.

Com has viscut la relació amb els pacients aquestes setmanes de confinament?

D’una banda, has de tractar amb persones usuàries que cognitivament estan bé, encara que puguin tenir alguna malaltia. Amb elles has de parlar cada dia, passar-hi estones perquè no estiguin soles, respondre les preguntes que et fan i donar sortida als seus dubtes i pors, a banda de la tasca professional habitual. Cada dia els hem controlat les constants; ningú no s’ha escapat del meu fonendoscopi. De fet, me’n vaig carregar un de tant desinfectar-lo, em vaig quedar amb totes les peces a la mà! Per tant, hem estat vetllant per la seva salut física però també emocional, ja que han estat molts dies sense veure la família, encara que hi hagués contacte mitjançant trucades i videotrucades. D’altra banda, has de tractar també amb persones que cognitivament no estan bé.

I com heu abordat la situació amb les persones amb demència?

Ha funcionat molt el contacte físic, agafar-los la mà –amb guants, clar-, parlar-los tranquil·lament i sobre coses boniques. Jo sé que no m’entenen, però entenen el meu to de veu.

Com heu fet l’acompanyament de final de vida amb pacients i familiars?

Les residències són els llocs on la gent va a passar els últims anys de la seva vida. Això vol dir que quan arriba el procés de final de vida nosaltres també hi som, i hi som amb tot el respecte per una vida que s’està acabant i ajudant perquè aquest procés sigui el millor possible i sense patiment. Durant aquesta situació, hem fet el mateix. Hem estat amb ells en el final de vida i hem fet el tractament que ha calgut en cada moment. També hi hem deixat entrar les famílies amb els equips de protecció pertinents. Això en els processos que hem vist venir, perquè també hi ha hagut morts sobtades. En qualsevol cas, la situació de confinament ho ha fet tot més complicat.

Creus que t’ha canviat viure aquesta situació?

Veure el patiment i la mort de les persones no et deixa indiferent. Viure aquest procés et va canviant. Diria que a mi m’ha enfortit el caràcter i m’ha temperat més encara. Ha estat com viure l’experiència de 10 anys concentrada en dos mesos. Potser m’ha fet ser més conscient de com som de petits en l’univers. Un bitxo tan petit ens ha posat a prova a tots nosaltres amb tots els nostres avenços. Ha estat, doncs, una cura d’humilitat. També m’ha portat a valorar encara més el patiment humà. Els metges no hem de ser només tècnics en Medicina, hem de ser persones que ajuden a persones. No podem deixar de banda que les persones que tractem tenen sentiments i que aquests han de ser importants per a nosaltres. Hem de tractar humanament.