“Mutuam és com la meva segona família”

Francisca Carbó (Recursos Humans) i Angeles Soriano (Finances) s’acomiaden de Grup Mutuam després de més de quatre dècades de trajectòria conjunta

La Francisca i l’Angeles formen part de la història de Grup Mutuam. Amb la seva jubilació, no només posen punt i final a una llarga etapa laboral, sinó que s’acomiaden d’un ecosistema -format per persones, rutines i escenaris- que les ha acompanyat al llarg de molts anys i ha estat testimoni del seu desenvolupament personal i professional. Alhora, elles han estat, també, testimonis privilegiats del creixement i transformacions que ha viscut l’entitat, el sector i l’atenció a la gent gran.

A Montepío Textil, precedent del que avui és Grup Mutuam, hi van començar a treballar de ben joves. L’Angeles va entrar-hi amb 14 anys i assegura que estava molt nerviosa. Recorda molt bé com va veure arribar la seva companya el primer dia, amb tan sols 17 anys, agafada de la mà de la seva mare. ‘Un dels empleats li va dir a la meva mare “senyora, vostè pot marxar, que jo em faig càrrec de la seva filla”’, recorda ella, que assegura que estava molt contenta de començar a treballar. Pertanyen a una generació en què la presència de la dona en el món laboral era molt més limitada i la situació a l’empresa, tal i com relata l’Angeles, així ho reflectia: “érem només 5 dones”. Tot i així, asseguren que no van sentir mai que l’empresa fes diferències entre companys pel seu gènere.

Amb la seva trajectòria, han presenciat l’impacte a la feina dels canvis socials però també dels tecnològics. “Jo vaig començar a Afiliació, fent carnets de cartró, tres còpies de cadascun amb paper carbó”, explica l’Angeles, que també parla de les màquines de calcular manuals, “que només sumaven i restaven”. Sempre ha estat a l’àrea financera de l’empresa i recorda quan s’hi van incorporar els ciclostils, primer, i els ordinadors, després. La Francisca en un primer moment es va encarregar del registres d’entrada i sortida de correus i d’atendre trucades, després, va passar una temporada a Prestacions, des d’on es pagaven factures -un departament que va deixar d’existir quan la seguretat social va absorbir alguns serveis que oferia Montepío-, i una altra a Inspeccions. Quan ja ho tenia molt per la mà, va apostar per presentar-se a una vacant a Recursos humans. “Jo a l’escola havia fet Secretariat i, sense saber res de recursos humans, em vaig oferir a la directora del departament dient-li que volia provar-ho”, explica amb somriure entremaliat la Francisca. Al cap d’uns dies li van oferir compatibilitzar-ho amb les tasques que ja feia per veure si se’n sortia. La directora va acceptar-la definitivament i li va ensenyar a fer-ho tot. Recursos Humans ha estat la seva àrea des de llavors fins a dia d’avui, i la Francisca reconeix que “fins fa poc, encara ho quadrava tot a mà”.

“Compares la tecnologia de què disposàvem abans i ho compares amb el que tenim ara i... mare de Déu, com ha canviat tot!”, diu l’Angeles. Malgrat lloar els avantatges que els avenços tècnics han portat, asseguren que abans els professionals patien menys estrès que en l’actualitat. “Cadascú anava al seu ritme”, diuen. També han viscut en aquests anys la flexibilització de les jerarquies en l’àmbit laboral, tot i que asseguren que el clima intern de Grup Mutuam sempre ha estat familiar. “Des de la Direcció o la Presidència sempre hi ha hagut un tracte proper”, comenten com a exemple. “Per a mi, Mutuam és com la meva segona família, i és que hem passat més temps aquí que amb la nostra pròpia família”, hi afegeix l’Angeles.

Amb més de 40 anys a l’entitat, han viscut en la pròpia pell l’evolució d’aquesta. Des de l’absorció de part de l’activitat que feia als inicis pel sector públic a la compra o inici de la gestió de les residències, la posada en marxa dels PADES, o la creació de la Fundació Mutuam Conviure, entre d’altres. Els valors de l’entitat, però, s’han preservat malgrat el gran creixement i diversificació de serveis que ha viscut.

Estant a l’empresa han madurat com a persones i han viscut moments cabdals de la vida, tristos i feliços, que han compartit amb companys i companyes. “En aquest temps, ens hem casat, hem estat mares i àvies, hem patit malalties i hem perdut persones estimades”, expliquen. Tot aquests anys juntes han fonamentat una relació molt especial entre la Francisca i l’Angeles. “Ja sabem molt bé quin peu calça l’altra”, diuen mentre es miren amb complicitat. De vegades, expliquen, la confiança fa que es parlin entre elles i amb altres antics treballadors i deixen bastant perplexos els companys que fa menys temps que treballen amb elles. “És que els coneixem des que teníem menys de 20 anys, és com si fóssim germans”, comenta entre riures l’Angeles.

Aquesta confiança és la que fa que bromegi acusant la Francisca de demanar la jubilació només per enveja, ja que ella l’havia demanada abans. De fet, tot i que ella ho nega, confirma el que ja ha comentat als companys: “m’avorriré un munt, no sabré què fer”. Indagant una mica, però, totes dues enceten aquesta nova etapa amb plans en ment. “Començaré amb una mica de descans -explica l’Angeles- i de cara al curs vinent voldria fer algun curs de pintura, fotografia, tai-txi, aqua gym...”, aficions que, assenyala, fins ara no ha tingut temps de practicar. També vol viatjar més, segons diu, pel seu compte i al seu ritme. Totes dues comparteixen el desig de viatjar. La Francisca, però, admet que per qüestions familiars ho tindrà una mica complicat per fer escapades llunyanes. Comparteix així una lliçó: “m’agradaria poder fer aquells viatges que quan era jove em reservava per a la jubilació, però ara veig que els hauria d’haver fet llavors”. Tot i les circumstàncies, espera poder fer sortides de proximitat amb el seu marit, que està més expectant que ella en relació a la jubilació.

Destaquen, ambdues, que en aquesta etapa que enceten podran viure la vida amb més tranquil·litat i gaudir més de l’experiència de ser àvies. Des de Grup Mutuam, estem convençuts que l’Angeles i la Francisca sabran esprémer bé el temps lliure que guanyaran quan ens deixin i també que ens trobaran a faltar, però menys del que nosaltres les trobarem a faltar a elles. Us desitgem tota la sort i que no oblideu l’empremta que deixeu en la que ha estat casa vostra durant tants anys.