Mireia Bosch: “La relació amb els companys ha estat, durant la crisi sanitària, més intensa i propera que mai”

Juliol 31, 2020

Mireia Bosch (primera a la dreta) va arribar el gener de 2008 al Grup Mutuam per ser directora de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona i del centre de dia Onyar. Poc podia imaginar llavors que l’entitat aniria sumant un munt de recursos més al llarg dels anys que acabarien sota la seva direcció: els Equips d’Atenció Psicosocial de ‘la Caixa’ i, amb la reconversió de l’Atenció Primària, la Unitat de Rehabilitació Intensiva d’Ictus, dos equips d’Atenció a la Cronicitat (EPAC) i els PADES Girona (la direcció dels quals és compartida amb l’ICS/IAS). La crisi sanitària de la Covid-19 encara li proporcionaria un nou repte, la gestió dels recursos humans d’un hotel sanitaritzat.

Quin ha estat el teu paper durant la crisi sanitària?

El meu paper consistia en ser allà durant moltes hores i cada dia, oferir molt de suport i tota la informació de què disposàvem, organitzar circuits i plans interns i donar un cop de mà en allò que calgués. Hi va haver un moment en què la majoria de metges estaven de baixa i també vaig haver de fer de metge, que és la meva professió. A banda de tot això, hem tingut una gran tasca administrativa enviant moltes estadístiques cada dia. On he destinat més esforços és a l’Hospital Sociosanitari, no només perquè és el més gran sinó perquè és on hem tingut situacions més complicades. No obstant això, he intentat acompanyar també els equips, perquè han tingut un rol diferent de l’habitual durant la crisi.

Quins canvis han viscut?

En el cas dels PADES, calia gestionar la rotació dels tres equips que es va establir per protegir els professionals -sempre en coordinació amb la co-direcció de l’Institut Català de la Salut- però també les seves pors, tenint en compte que alguns dels pacients a qui visitaven en els domicilis van resultar ser positius en Covid-19. Pel que fa als EPAC, amb el replegament de l’Atenció Primària, en un principi es va enviar les professionals a casa, des d’on elles han ofert assistència telefònica. Un cop van disposar dels EPI, van fer atenció domiciliària i, a més, es van oferir com a voluntàries per donar suport psicològic en l’Hotel sanitaritzat Ibis i en el sociosanitari. També van ser elles les que van coordinar les videotrucades amb les famílies. Pel que fa a l’Equip rehabilitador domiciliari, les professionals es van quedar al centre i van fer una coordinació telefònica. El Centre de Dia va tancar i els seus treballadors van venir al sociosanitari. Els EAPS en un principi van anar cap a casa, però després, des de la Xarxa de Salut Mental, es va configurar un macrogrup d’atenció psicològica (ESEP) i s’hi van integrar i participar molt activament.

Com heu viscut la situació a l’Hospital Sociosanitari i com ha alterat la vostra normalitat?

Haig de reconèixer que ho hem portat bastant bé, ja que no vam tenir casos de Covid-19 fins que les unitats específiques van estar muntades i els circuits van estar definits. Però sí que ha canviat molt la nostra manera de treballar. Malgrat que nosaltres ja estàvem acostumats a fer aïllaments, normalment és el professional qui protegeix al pacient. Ara la protecció és bidireccional i al principi hi havia molta por. Vam poder sectoritzar el centre, però gairebé el 28% per cent dels professionals es van contagiar, la majoria al començament. En relació a això, cal assenyalar que, des de la Regió sanitària de Girona, hem tingut bastant suport i ens han ofert llistats de borses de treball que en han permès contractar, per exemple, graduats en Medicina de la Universitat de Girona que tenien el MIR aprovat però no tenien plaça. També es van posar hotels a disposició dels professionals, sobretot per a aquells que convivien amb persones de risc.

Com va anar la posada en marxa de l’hotel sanitaritzat?

Va ser molt ràpida. Des de la Regió sanitària es van posar en contacte amb nosaltres per demanar-nos si podíem muntar un hotel com els que el Grup Mutuam havia posat en marxa a Barcelona. La direcció sanitària va respondre que no podíem assumir-ne la gestió completa, ja que la central de l’entitat està a Barcelona i els desplaçaments en aquell moment eren complicats, i llavors ens van oferir la gestió dels recursos humans. Tot això ens ho van demanar un dijous i dilluns havia d’estar en funcionament. Va venir un administratiu a ajudar-me i vam fer el procés de selecció dels treballadors telefònicament. Ens van passar llistats d’estudiants de tercer i quart d’Infermeria que estaven disposats a ser contractats com a auxiliars a l’hotel. Una infermera alliberada del Centre de Dia els donava suport i com que, per sort, l’Hotel Ibis està just al costat, jo m’hi acostava cada dia. Ha estat una experiència molt diferent i molt interessant, però el que m’ha agradat més ha estat la interacció directa amb els estudiants. Al final he exercit un rol semblant al d’una coach, ja que per a molts era la primera experiència laboral i, a més, tenien moltes pors. Després, molts d’ells ens han demanat poder seguir treballant durant l’estiu en el sociosanitari. Tant a ells com als metges que vam haver de contractar, els vaig dir que m’havien fet reconciliar-me amb el jovent. Hem tingut sort i ens hem trobat amb persones molt entregades.

Com es va organitzar el suport psicològic durant la crisi?

Les psicòlogues van veure molt ràpidament que no només havia d’oferir-se suport a familiars i pacients, sinó també als professionals. En un principi va ser individual, i van posar un telèfon a disposició de qui ho necessités. A grans trets, han gestionat por al contagi, propi i de l’entorn, i ansietat –en Mireia Boschgran part a causa dels canvis de protocol constants i l’allau d’informació. També es van trobar amb professionals que patien ansietat perquè havien de gestionar dilemes ètics, i a alguns els van recomanar que quan la situació estigués més calmada portessin els casos al Comitè d’Ètica del Grup Mutuam. La veritat és que estic molt contenta amb els resultats del treball que han fet les psicòlogues.

A nivell personal, tu com ho has viscut?

Bé, ho he viscut com una oportunitat de créixer. Soc positiva de mena i, tot i així, hi ha hagut dies que he tingut ganes de plorar i ho he fet en privat. Però penso que les crisis serveixen per analitzar què es fa bé i què no. A més, és un repte per un mateix. He intentat no transmetre gaire ansietat, tot i que el mes de juny reconec que estava molt cansada i és llavors quan tenim la tendència d’anar-nos cap a la negativitat. Aquesta situació m’ha ajudat a conèixer les meves limitacions però també m’he sorprès de tot el que he estat capaç de fer.

Has tingut por de contagiar-te o de contagiar el teu entorn?

Sí, suposo que com tothom. A les meves filles, que són adolescents, no tant, però al meu home, que sempre ha patit més problemes de pulmó, sí. Cal ser molt metòdic i jo seguia tot un ritual quan arribava a casa.

Pensant en els recursos que gestiones, què treus de positiu de tot el que hem viscut?

Un dels aspectes més positius de la crisi és que ens hem barrejat tots els equips, que fins ara pràcticament no ens coneixíem, i conèixer la feina dels altres permet tenir molta més empatia. La relació amb els companys ha estat més intensa i propera que mai. Habitualment, al meu despatx hi entra gent, però potser no les auxiliars, i durant aquestes setmanes sí que ho han fet. Així que canvien els vincles i et fas més sensible als problemes dels col·laboradors.

I com a societat, creus que n’hem après alguna cosa?

Voldria pensar que si, però de vegades quan veig les notícies em deprimeixo. Tenim el gran problema de viure en una societat molt individualista i egoista. Hi ha molts inconscients. Qui realment és conscient de la situació és perquè és del sector o perquè ha viscut la malaltia en la família. Hi ha qui pensa que amb el final del confinament es pot donar per superada la crisi sanitària i l’única cosa que hem fet és limitar la capacitat de transmissió, però el virus segueix aquí. Veient els rebrots, no tinc clar que la societat n’hagi après gaire. La nova normalitat és entendre que hi ha coses que no les podem fer com les fèiem abans. Això els sanitaris ho tenim integrat. La societat canvia i la sanitat també, i els professionals ens hem d’adaptar i ser flexibles a les necessitats del moment.


Deixa un comentari