El paper de les gericultores en el moment de l’ingrés a una residència

L’ingrés a una residència és, sovint, un moment sensible i carregat d’emocions tant per a la persona gran com per a la seva família. S’hi barregen el nerviosisme, la incertesa i, en molts casos, una vivència de dol, ja que pot suposar un canvi profund en les dinàmiques familiars i de vida. 

A Grup Mutuam, treballem aquest procés d’incorporació des d’un enfocament multidisciplinari, amb tot l’equip, per tal que la persona se senti acollida, segura i acompanyada des del primer moment. Tot i això, són les gericultores o auxiliars les qui, en el dia a dia, esdevenen la figura clau per generar aquesta confiança i confort. 

Són elles qui passen més hores a prop de les persones residents, les que primer detecten les necessitats, i les que, amb tacte i empatia, ajuden a transitar aquest canvi vital. Per entendre millor com viuen aquest moment les persones usuàries i el seu entorn proper, parlem amb Berta Alba, gericultora amb més de vint-i-tres anys d’experiència a la Residència Rubí, set d’ells com a coordinadora d’auxiliars. 

Berta, què és per a tu ser gericultora? 

Per a mi és acompanyar a la persona resident en tot el que necessita, ajudant en les activitats de la vida diària, però també donant suport emocional i tot el que calgui. Sempre s’intenta potenciar l’autonomia, per això m’agrada molt la paraula acompanyar, crec que és la que millor descriu la nostra feina.

Quines emocions observes habitualment en les persones residents i els seus familiars en el moment de l’ingrés? 

Generalment, els residents arriben nerviosos, de vegades fins i tot espantats i amb por, perquè no saben què s’hi trobaran. Malauradament, les residències de gent gran encara estan força estigmatitzades. Crec que, en part, és perquè els mitjans acostumen a mostrar-ne només els casos de males pràctiques, i no tota la gran feina que fem.

A més, cal tenir en compte que el perfil de residents que tenim té una edat mitjana molt alta, d’entre 85 i 95 anys. Són persones d’una generació amb una cultura molt cuidadora, que habitualment s’ha fet càrrec dels seus pares, mares o sogres, i per això no està tan familiaritzada amb la idea d’ingressar en una residència per ser cuidada. 

Pel que fa als fills i filles, sovint els costa afrontar que els seus pares vagin a viure a una residència, i fins i tot poden sentir culpabilitat pel rol de cures que també ha viscut la seva generació. Tot plegat genera, de vegades, un cert tabú entorn de l’ingrés, fins al punt que algunes persones arriben pensant que només hi estaran temporalment per recuperar-se d’un problema físic.

Com ajudeu la persona a sentir-se acollida i còmoda? 

Primerament, ara utilitzem la paraula incorporació en comptes d’ingrés, per evitar un to massa sanitari i fer-ho més càlid. En cada incorporació, la persona usuària arriba acompanyada de la seva família, i ens reunim amb ells la treballadora social, la responsable higienicosanitària i jo, com a coordinadora d’auxiliars.

Durant aquesta trobada recollim informació bàsica per poder donar una atenció adaptada: gustos i preferències pel que fa al menjar, hàbits o activitats que li agrada fer a l’hora d’anar a dormir o de llevar-se, etc. Més endavant, al llarg de les primeres setmanes, es realitzen entrevistes més profundes per començar a recollir la seva història de vida. 

Després, acompanyem la persona fins a la seva habitació, li mostrem les instal·lacions i li presentem l’equip i els companys i companyes. En els primers dies, les geroicultores estem molt atentes a la persona que acaba d’arribar. Aproximadament, el 80% de l’atenció que proporcionem es basa en el coneixement que anem adquirint de cadascú. És el que ens permet oferir una atenció personalitzada. 

Com més sabem sobre la persona, millor podem adaptar-nos a les seves necessitats. Per això, al principi, quan encara no tenim aquesta informació, és fonamental observar, escoltar, i en general estar molt presents per ajudar-la a sentir-se ben acollida i que pugui expressar el que vol. 

La comunicació és fonamental, tant la verbal com la no verbal: sempre intentem aportar calidesa parlant amb tendresa, respecte i un to suau. A més, l’experiència també et fa saber què necessita cada persona: quan cal agafar-li la mà, preguntar-li alguna cosa… Les geroicultores desenvolupem un sisè sentit per captar què necessita cada persona! 

Tens alguna experiència que t’hagi marcat?

De vegades, les persones et sorprenen. Entre les últimes incorporacions hi ha el cas d’una dona que anteriorment havia estat usuària del centre de dia. Era molt introvertida i no li agradava gaire participar en les activitats, així que des de l’equip pensàvem que li costaria adaptar-se a la residència. Per això, abans d’entrar-hi a viure, li vam ensenyar la planta i li vam presentar els companys.

Doncs bé, aquesta dona ha fet un canvi radical: s’ha adaptat perfectament, ha fet amistat amb la companya d’habitació i la resta, se la veu molt més extravertida i participativa, i fins i tot ha canviat la seva manera de vestir! Quan vivia a casa seva, sempre portava faldilla i brusa dels mateixos colors. Ara porta pantalons i vesteix de forma molt més variada.

Quins reptes o dificultats et trobes en aquest procés i com els afrontes?

El principal repte és aconseguir que cada persona se senti com a casa, acollida i tranquil·la. Però això no sempre és fàcil, sobretot en casos de persones amb trastorns de conducta o problemes psiquiàtrics. De vegades es generen situacions complexes que requereixen molta paciència, empatia i estratègies adaptades per acompanyar-les de la millor manera.

A més, sovint no disposem del temps necessari per poder escoltar i acompanyar com voldríem. El perfil de les persones que ingressen cada vegada tenen més edat i més deteriorament físic i cognitiu, i això fa que les necessitats siguin més complexes i demandants.

Què t’agradaria que la societat sabés sobre la feina de les geroicultores? 

M’agradaria que es reconegués el gran valor que té aquesta feina. Sovint, ni tan sols nosaltres mateixes ens ho acabem de creure, i això també forma part del problema. Tenim una responsabilitat enorme: som les professionals que passem més hores amb els residents, que els coneixem millor, i que duem a terme les tasques més exigents, tan físicament com emocionalment.

La nostra feina requereix moltes habilitats i coneixements. No tothom serveix per cuidar, i crec que és fonamental que les professionals estiguem ben formades, perquè estem al costat de les persones en situacions molt delicades.

També hi ha una manca important de recursos. Treballem amb ràtios que fan difícil oferir tota l’atenció que les persones necessiten. Això genera molt de desgast, una alta rotació de professionals i baixes laborals. Tinc companyes que han decidit marxar, tot i estimar la seva feina, perquè no podien més. Per això, cal un canvi de mirada, més suport institucional i més reconeixement social. Cuidar hauria de ser una tasca digna i valorada.