Choni Garrido: “Sempre dic que les meves companyes són les Messi de les administratives”

Choni Garrido va entrar al que avui és l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell amb només 18 anys. 34 anys després, és la responsable del seu equip administratiu, format per 5 persones més a qui no vol deixar d’esmentar: Mari Carmen, Helga, Conchi, Paula i Marc. En aquests anys, ha viscut l’evolució del centre, d’una residència de 50 places a un hospital sociosanitari amb 165. En aquest camí, assegura, tot ha anat creixent.

Quina és el teu paper habitualment a Mutuam Güell?

La meva feina és molt polivalent. Faig de connexió amb els diferents departaments de Serveis Centrals, com l’ Àrea financera, Informàtica, Comptabilitat, Patrimoni i subministraments. Però al departament al qual dedico més hores és sense dubte el de RRHH, essent la meva funció la de cobrir les absències del personal, cobertura de vacances, dies personals, calendaris anuals, contractacions, finalitzacions de contractes, aclariments de nòmines, peticions varies, etc.

Com es va veure alterat tot això en el pic de la crisi sanitària?

Pràcticament l’única tasca a la qual em vaig dedicar durant la crisi sanitària va ser la de cobrir els professionals que estaven de baixa. Les primeres setmanes van ser un caos absolut, perquè cada dia trucaven tres o quatre companys per dir-nos que es trobaven malament i no venien i els havíem de substituir. No sabíem com entomar-ho, sentíem que tapàvem un forat i se n’obrien quatre. Si la nostra plantilla està formada per 120 persones, hi va haver un moment a finals de març que teníem 50 baixes. Els grups més afectats eren els d’auxiliars i infermers, perquè són els que estan en contacte més directe amb els usuaris.

I com va ser aquesta cerca de substituts?

Recordo agafar els currículums que ens arribaven i trucar a 10 o 20 candidats cada dia. No hi havia possibilitat de fer una selecció ni una bona acollida a qui arribava. Trucaves a algú i si et deia que estava disponible li demanaves que s’incorporés al dia següent o aquella mateixa tarda. De vegades sentia que el treball que feia era estèril perquè trucava a molts professionals i em deien que ja els havien agafat en algun altre hospital i això que quan m’arribava un currículum de Recursos Humans deixava tot el que estigués fent i em posava a trucar. Era una bogeria.

Però vau rebre reforços d’algun altre centre del Grup Mutuam, oi?

Sí, van venir algunes doctores a ajudar-nos, perquè durant les primeres setmanes gairebé tots els metges van agafar la baixa. Al final es va decidir tancar una planta per poder atendre correctament els pacients i no anar tan ofegats. Cal subratllar que el personal que es va quedar es va oferir per doblar torns, treballar els caps de setmana, fer hores extres...

Com et vas sentir?

Em sentia com si remés a contracorrent. Primer, va ser un caos, perquè els protocols canviaven constantment, sobretot en relació a la qüestió de les visites a les famílies. Un dels temes més durs era l’atenció telefònica. Hi havia molta angoixa entre els familiars, les trucades no paraven i no sempre les podien passar a planta, perquè, per exemple, el treballador podia estar atenent un pacient amb l’EPI posat. Hi havia persones que ho entenien, però també n’hi havia que s’enfadaven. Hem fet una contenció molt gran en aquest sentit. Ens hem posat en el lloc d’ells, però els metges tampoc no podien estar trucant-los a tots cada dia. La veritat és que va ser bastant

A banda de l’estrès, vas sentir també por?

Por al meu contagi no, però a contagiar els altres, sí. Visc amb el meu marit i una de les meves filles i patia per ells, i també pels meus pares a qui no faig un petó des de fa mesos. Contagiar-los és una cosa que no em perdonaria. En aquest sentit, un dels pitjors moments que vam viure durant la crisi sanitària va ser quan una de les companyes de departament es va contagiar. Va ser molt al principi. En aquells moments, els protocols estaven poc definits. Ella es va aïllar perquè havia estat en contacte amb un company i un pacient que tenien la COVID-19, però només ho va fer durant una setmana perquè no tenia símptomes. Ja incorporada, es va fer una PCR i, al cap de tres de dies, va saber que el resultat era positiu. Havia estat compartint espai amb nosaltres i llavors sí que ens vam posar nervioses, perquè encara era tot molt desconegut al voltant de la malaltia. Un cop fetes les proves i amb els resultats negatius, ja ens vam quedar tranquil·les.

Vas fer servir alguna estratègia per gestionar les emocions?

Una de les estratègies que vaig seguir va ser, en sortir de la feina, ficar-me al cotxe i posar la música, a un volum ben alt, quan era possible. Al principi estava molt pendent de les notícies, però després vaig decidir deixar-ho perquè veia que no m’estava beneficiant gens. Després de 8 o 9 hores amb el mateix tema a la feina, el que volia era arribar a casa i relaxar-me. Llavors sentia música o em posava una sèrie de televisió que no m’obligués a pensar. Quan va acabar el confinament, sortia molt a passejar, sobretot amb la meva filla, i això m’alleujava molt l’estrès.

Vas poder compatibilitzar vida professional i personal?

Vaig deixar una mica aparcada la vida personal, però com que no tinc fills petits tampoc haig de tenir cura de ningú. Així que, si he hagut de fer hores extres a la feina no hi ha hagut problema.

En el vostre Departament, no us vau plantejar el teletreball?

Era complicat en el nostre cas. Havíem d’estar al mostrador, agafar trucades, amb els calendaris de personal al .. Preferíem estar aquí, però com que era molt estressant, com a responsable, vaig proposar a les meves companyes de fer torns per tal que un dia a la setmana, quan una ho necessités, es pogués quedar a casa. El que passa és que com que les meves companyes són unes cracs no van faltar mai.

Quina és la situació actual?

La veritat és que ara la situació està més tranquil·la. Ara bé, tot i que no soc pessimista, temo l’inici del curs escolar. Això marca la tornada a la vida real i crec que hi haurà més baixes de personal. Estem preparades perquè això passi.

Us heu preparat d’alguna manera per a una segona onada?

A banda d’assumir que podem tornar a viure la situació, també m’he posat en contacte amb la responsable d’un curs de gestió de trucades per tal que els estudiants puguin venir a fer pràctiques aquí. Tenir simplement algú per atendre les trucades ja ens alleujaria bastant a nosaltres.

De què et sents més orgullosa de com has afrontat aquesta situació?

Personalment, d’haver-me enfrontat al virus sense por i haver faltat només un dia, quan tant el meu cap com el meu cos van dir prou. Vaig tornar el dia següent i vaig donar el dos-cent per cent. En relació al departament, el funcionament ha estat un èxit, tant per la gran professionalitat de cadascun dels treballadors com pel treball en equip que hem fet. En els moments més durs tots hem remat en la mateixa direcció i, per molt cansats que estiguéssim, descansàvem a la nit i al dia següent ho donàvem tot. Sempre dic que les meves companyes són les Messi de les administratives. Som un equip molt ben cohesionat i, per les tasques tan específiques que fem, si falta algú, no pot venir ningú a substituir-lo, sinó que ens hem de fer autocobertures.

Creus que t’ha canviat d’alguna manera aquesta situació?

Crec que no. Sempre he estat molt camaleònica i m’adapto a qualsevol situació. També en aquest cas m’he adaptat al que anava venint.

I com a societat creus que n’hem après alguna cosa?

No sé què dir-te... Vull creure que sí, però som una societat molt individualista i tendim a oblidar molt aviat allò negatiu que ens passa. Espero que almenys el tema de la sanitat sí que canviï, ja que s’ha vist el dèficit que hi ha.