Anna Segarra: “Em quedo amb la sensació d’haver pogut ajudar al màxim des d’aquí”

Com a cap de Servei de Relacions Laborals del Grup Mutuam, Anna Segarra enfoca gran part de la seva feina als centres i als seus professionals. Habitualment, manté contacte directe amb els Directors de Centre i Comitès d’Empresa i s’encarrega de tot allò relacionat amb els convenis col·lectius, de l’aplicació del règim disciplinari i de resoldre els dubtes que les direccions puguin tenir en relació als treballadors.  A més, i entre altres funcions, participa en els comitès del Pla d’Igualtat  i  Responsabilitat Social Corporativa i en la Comissió d’Atenció Centrada en la Persona. Tot això es va veure profundament alterat durant els mesos en què la crisi sanitària va ser més intensa.

Quin va ser el teu paper durant la crisi de la COVID-19?

Durant aquelles setmanes, vaig deixar de banda tota la meva feina habitual. Òbviament, no es podien fer reunions, ni comissions ni tirar endavant els projectes que tenia amb els centres. Llavors em vaig dedicar, sobretot, a portar un control exhaustiu i diari dels treballadors que agafaven baixes per IT, de fer-los el seguiment telefònic, informant-los i enviant-los els protocols... Al març érem uns 1.300 treballadors i ens vam trobar amb un allau de professionals que es trobaven malament, que agafaven la baixa i que no sabien gaire què havien de fer. De fet, ningú no ho sabia gaire. A més, em vaig ocupar de donar resposta a un món de trucades que rebíem tant dels centres com dels treballadors amb els dubtes que tinguessin i vaig col·laborar en els processos de selecció per cobrir les persones que agafaven la baixa. Recordo un dia durant les setmanes més crítiques que vaig mirar l’informe de control i la xifra de baixes acumulades era de  600 persones. Totes aquestes dades s’havien de reportar periòdicament al departament de Salut.

Suposo que, amb la situació sanitària general, devia ser difícil cobrir-les amb noves contractacions.

Sí, molt. El que més necessitem als nostres centres  són infermers, auxiliars d’infermeria i gerocultors. Els infermers estaven tots treballant als hospitals i la majoria d’auxiliars i gerocultors tenien també feina. El Govern va aprovar un decret pel qual podíem contractar estudiants d’últim anys d’Infermeria i de Medicina i això ens va donar una mica de respir a tot el sector. Havia arribat un punt en què els deia als directors dels centres que ens era molt difícil trobar personal, que només se m’acudia anar jo a fer un cop de mà.

Quines eren les consultes més freqüents que et plantejaven els treballadors?

Al principi, no sabien molt bé quin tipus de baixa els havia de donar el metge, si això afectaria la seva nòmina... Com que els parts de baixa que rep l’empresa són confidencials, nosaltres no sabíem com l’havien tramitat els metges ni el motiu. També ens trucaven perquè no sabien ben bé què havien de fer, cada quan havien de trucar al metge o quan podien reincorporar-se a la feina.

Com recordes les primeres setmanes de la pandèmia?

Com un caos. Des de principis de març, al departament de Recursos Humans ja vàrem començar a fer guàrdies els caps de setmana. Jo estava disponible al telèfon 24 hores al dia i tots els dies de la setmana. No podies desconnectar. Jo no vaig deixar de venir a les oficines centrals durant el confinament. Com que visc sola, no havia de patir per si contagiava algú en sortir de la feina. Així que durant gairebé dos mesos em vaig dedicar exclusivament a treballar.

I com et vas sentir?

Les setmanes més dures vaig patir angoixa, mal de cap,  i cansament tot causat per l’esgotament. Va ser molt dur i, en el meu cas, tot i que el fet de viure sola tenia els seus avantatges, també va comportar que durant 40 dies només em relacionés amb companys de feina.

Vas fer servir alguna estratègia per gestionar les emocions?

Practico ioga habitualment i, tot i que aquells dies no disposava de  temps, al menys durant el cap de setmana, procurava fer-ne.  Em va servir molt. En general, vaig dedicar-me a allò que m’agrada i em relaxa i que m’ajudava a desconnectar i a descansar de la feina el poc temps que tenia.

Quina és la situació actual al Departament?

Doncs pensàvem que la situació a l’estiu seria més tranquil·la del que ho ha estat. El meu únic desig era poder marxar almenys una setmana de vacances perquè necessitava descansar i desconnectar. A poc a poc i fent torns, hem pogut agafar tots les vacances. Ara mateix estem procurant reprendre alguns projectes que s’havien quedat aturats i intentem recuperar el contacte amb els comitès d’empresa, encara que sigui mitjançant videotrucada... El que passa és que és difícil recuperar la normalitat perquè no perds de vista que el virus està aquí encara.

Per tant, us ha canviat la manera de treballar. Creus que aquestes noves maneres de fer es quedaren ja integrades?

Abans jo visitava els centres, parlava amb els directors, palpava l’ambient... i ara això em falta. Està molt bé comunicar-nos per videotrucada i crec que és una opció a la qual ens hem d’acostumar, però a mi no m’agradaria perdre el contacte humà. Crec que els treballadors també agraeixen que pel seu centre es passegi algú dels Serveis Centrals. No obstant això, aquesta situació ha estat una prova de foc per fer teletreball, i crec que hem pogut constatar que en moltes ocasions funciona.

Heu adoptat nous protocols a l’hora d’incorporar treballadors a la plantilla?

Sí, els que ha establert el Departament de Salut. Els treballadors que han estat de vacances més de tres setmanes s’han d’incorporar amb un PCR feta. Pel que fa a les contractacions de nous treballadors, si no venen amb la prova feta, decidim en quins casos els en programem una. En principi, Salut ha establert que als treballadors de residències se’ls han de fer PCR cada dues setmanes, però queda per concretar el procediment, qui es fa càrrec del cost i altres aspectes. Tots aquests protocols canvien molt sovint, haurem d’anar adaptant-nos a la normativa.

Com preveus els propers mesos? Us heu preparat per a una segona onada?

Ens angoixava bastant que els professionals no poguessin descansar, però han pogut fer vacances i ara la plantilla es troba en una situació força estable. En cas que vingui una segona onada, crec que estem molt més ben preparats, almenys mentalment. La primera ens va agafar d’improvís i no sabíem què havíem de fer ni teníem material. Ara ja coneixem tots els protocols i procediments. En els centres estan preparats i ja s’han acostumat a treballar d’una altra manera. A nivell de Recursos Humans, ja sabem com s’han d’organitzar les guàrdies i els circuits. Estem cansats, però preparats per al que pugui venir.

De què et sents més orgullosa en relació a aquesta situació?

D’haver-me dedicat cent per cent a treballar i, per tant, haver-ho donat tot de mi, del meu temps i de les meves energies. Em quedo amb la sensació d’haver pogut ajudar al màxim des d’aquí, d’haver pogut fer un acompanyament als centres i estar disponible perquè no se sentissin sols. Al nostre departament hem treballat a l’ombra, però hem treballat moltíssim. Hi havia persones que s’havien incorporat al novembre i que han donat el cent per cent d’elles. Les hem trucat a les nou de la nit i han respost. La veritat és que estic molt orgullosa de l’equip que tenim. Hi ha un gran equip administratiu que hem estat donant suport continu als centres perquè no estiguessin sols. Nosaltres també som empresa i hem procurat estar, encara que fos des de la distància, a primera línia.

Creus que viure això t’ha canviat d’alguna manera?

En aquestes situacions sempre veus el millor i el pitjor de tothom, però em quedo amb que he vist coses molt bones de  persones que potser no tenia tan a prop en el meu dia a dia,  i amb que hi ha hagut molta companyonia i ens hem ajudat molt.

Com a societat, penses que n’hem extret alguna lliçó?

No. Ja ho estem veient. La veritat és que el gruix de la societat no ho ha viscut com nosaltres i suposo que per això no s’ha conscienciat igual. Vull pensar, però, que hi ha una part important que té un amic o un familiar que ha viscut aquesta situació de manera més directa i li ho ha transmès. Alhora, també vull pensar que a moltes persones ens ha canviat i que continuarem amb aquest canvi, que hem pogut pensar i recapacitar i adonar-nos que no podem continuar vivint així, que el món no durarà tal com l’estem cuidant.