Ainhoa Torner: “Qui és infermera ho porta a l’ADN i, en una situació així, t’hi has de posar”

Cap del Servei de Qualitat del Grup Mutuam des de fa 3 anys, Ainhoa Torner porta des del 1999 treballant a l’entitat. Va començar com a infermera a l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell i, des de llavors, ha ocupat diferents llocs en diversos serveis, sempre desenvolupant tasques com a infermera o en gestió d’Infermeria. Ha estat la vocació per tenir cura dels altres intrínseca a aquesta professió el que durant la crisi de la COVID-19 l’ha portada de nou a la primera línia de l’atenció en la posada en marxa i la coordinació dels projecte d’Hotels Salut que el Grup Mutuam ha sanitaritzat a Barcelona: el Cotton House i el Praktik Vinoteca.

Quin ha estat el teu paper durant la crisi de la COVID-19?

Davant de tot el que estava passant, he fet tot el que pogut, posant la meva persona a disposició de les necessitats que poguessin sorgir. En un principi, vaig anar assumint tasques molt diverses fins que va aparèixer la necessitat d’impulsar els anomenats hotels salut i de la figura d’un professional de la Infermeria per posar-los en marxa.

Va ser llavors quan vas decidir passar a primera línia?

La professió infermera l’he portada sempre amb mi i vaig assumir el repte, que se’m va proposar des de l’empresa, de posar en marxa el projecte conjuntament amb el doctor Josep Ballester. Per encàrrec del Consorci Sanitari de Barcelona, vam preparar un document de proposta del que el Grup Mutuam podia oferir i em vaig incloure en el projecte per poder aportar-hi les necessitats de material i logístiques, explicar quines funcions podíem fer i la coordinació que havíem de tenir amb els diferents nivells assistencials. Tot això ho vam anar preparant al llarg d’un parell de setmanes, però va ser el divendres 20 de març quan ens van dir que dilluns següent l’hotel salut havia d’estar en funcionament. Llavors va començar la cerca de professionals amb una altra companya infermera, Meritxell Naudeillo. Dissabte a la nit em van avisar que el recurs s’havia de posar en marxa ja diumenge al matí a primera hora perquè els hospitals necessitaven enviar-nos pacients per descongestionar-los. Així va ser com vam començar a treballar amb un equip de professionals que no coneixíem i sense haver pogut visitar l’hotel. Aquell va ser el primer de molts dies molt intensos, a nivell físic i emocional.

Com vas viure aquells primers moments?

El primer dia tenia una sensació molt estranya. Havia de treballar amb professionals sanitaris que no coneixia i amb el personal de l’hotel, per a qui tot era nou. Aquests tenien molta por i vam haver de fer una mica de contenció amb ells. Vam estar unes hores adequant els espais per tenir un office d’infermeria i crear els circuits de zona neta i bruta, per poder posar-nos i treure’ns el material de protecció individual sense contaminar cap espai. Recordo quan va arribar el primer pacient, un senyor gran que portaven amb ambulància i que va entrar-hi amb tot l’equip de protecció. Ell estava espantat, no sabia ben bé on el duien i els treballadors de l’hotel tenien molta por d’apropar-s’hi. En veure l’escena em va sortir la meva vena més infermera. No m’agradava aquella distància, em va fer sentir malament i molta pena per ell i, malgrat jo només duia la bata, la mascareta i els guants, m’hi vaig apropar i el vaig reconfortar. Em sap greu, però em vaig saltar els límits i em vaig posar al costat de la persona, que en aquest cas ni tan sols tenia símptomes de la malaltia. Ell només necessitava un contacte, que algú se li apropés i li digués que tot aniria bé.

I com t’has sentit en les darreres setmanes?

He tingut dies de tot tipus. Els primers van ser molt intensos. Nosaltres sabíem què passava a l’hotel però no érem conscients del que passava a fora, ni tan sols a casa. Sovint començava a treballar a les 8h i sortia de l’hotel a les 23h. No seguíem el que deien els mitjans de comunicació ni érem conscients de com havien quedat de buides les ciutats. Al cap d’uns dies vaig veure les notícies amb imatges de ciutats de tot el món desertes i em va agafar una plorera... Suposo que em va sortir tot el que tenia acumulat. Nosaltres no hem presenciat situacions molt greus a nivell sanitari, però sí a nivell humà o social. Hem viscut una altra perspectiva de la pandèmia, molt dura a nivell emocional. Quan et poses en la pell de moltes persones de les que estàs atenent se’t remou tot per dins. Per això aquesta experiència a nivell professional és un creixement, però a nivell personal també crec que hem après moltes coses.

Quines estratègies has seguit per gestionar les emocions?

La veritat és que la intensitat del dia a dia et porta a no pensar. En el moment en què t’atures i prens una mica de consciència, això t’afecta a nivell emocional, i jo no m’ho volia permetre. No he buscat cap suport emocional extern i per això no he volgut obrir el meu cap a tot el que estava passant. Si no, no hauria aguantat el que he aguantat. Tires com pots pensant que quan acabi ja cauràs. Ara que tot just hem tancat els hotels salut m’està sortint tot, i depèn de sobre què parli m’haig de contenir.

Amb el tancament dels hotels arriba per fi el descans?

No gaire. Ara he passat a donar suport a l’equip de direcció dels Equips d’Atenció Residencial i he de seguir estant activa, alerta i fent guàrdies els caps de setmana. Tot i que aquests darrers dies han estat més tranquils als hotels, no hem pogut parar, i ara em sento molt fluixa, físicament i anímicament. Hi ha vegades que quan em diuen segons quines coses me les prenc malament o m’agafa tristor.

Buscaràs ajuda professional per gestionar el que has viscut?

Fins ara no ho he fet. Tenim a l’abast el suport telefònic del nostre equip psicosocial, però m’he refugiat més en les persones amb qui he pogut parlar i compartir l’experiència aquests dies, com la coordinadora dels EAPS, la Meritxell Naudeillo, que ha estat companya meva a l’hotel, i un dels meus grans suports durant tot aquest període. Havíem coincidit fa anys i ara ens hem retrobat i ens hem ofert molt suport mutu.

Com ha estat la relació amb els companys a l’hotel salut?

Amb algunes de les persones amb qui he treballat aquests dos intensos mesos he creat uns vincles molt forts que crec que perduraran en el temps. Hem compartit riures i ploreres.

Ha estat complicat compatibilitzat vida professional i personal?

Els dies que arribava més d’hora eren les vuit del vespre però n’hi havia que arribava que eren més de les onze. També treballava els caps de setmana, així que a casa he estat poc. Quan els vaig dir que tancàvem els hotels, el primer que va dir la meva filla va ser: “llavors ara podràs estar les tardes amb nosaltres?”, això em va partir el cor, i em va fer adonar de tot el temps que no he pogut estar a casa, i encara que puc estar molt orgullosa del que he fet, crec que això em costarà de recuperar.

Com has gestionat la por al contagi o a contagiar la família?

Des del primer moment em vaig aïllar en una habitació per no posar-los en risc; el meu home i jo dormíem en habitacions separades. Els meus fills, que són molt afectuosos, em volien fer una abraçada quan entrava a casa i els havia de dir que no per prudència. Als nens els va costar d’entendre que no se’m podien acostar fins que no m’hagués rentat i canviat de roba. La por al meu propi contagi se’m va acabar el primer dia. Quan veus que el pacient que arriba té més por que tu, la teva passa a segon terme. De por no n’he tingut, però això no vol dir que no m’hagi protegit. Hi ha hagut professionals que han tingut molta angoixa en aquest sentit.

I no t’has contagiat?

Al llarg d’aquestes setmanes tots hem tingut algun símptoma compatible amb els de la COVID. Jo he tingut tos, cefalees, malestar... Em vaig fer una PCR que va sortir negativa però a hores d’ara no sé si l’he tingut en algun moment. El cert és que cap dels professionals del centre va donar positiu. Els vam marcar molt en temes de protecció, sobretot als estudiants d’infermeria que van venir a fer d’auxiliars.

Com has viscut la relació amb els pacients?

La nostra relació amb els pacients s’ha basat a oferir-los molt de suport. La majoria tenien simptomatologia lleu de la COVID-19 i potser les seves necessitats eren més aviat de tipus emocional. Alguns d’ells havien perdut familiars o els tenien ingressats a l’UCI. N’hem tingut que acabaven de perdre la parella o que la van perdre mentre estaven ingressats i ni tan sols podien fer el dol. També hi havia ingressades persones que no tenien un domicili on fer l’aïllament.

Com creus que t’ha canviat viure aquesta situació?

Una vivència així et permet conèixer-te millor i adonar-te que ets més fort del que potser creies. No saps d’on treus la fortalesa, però tires endavant, encara que després et surti per algun lloc. M’enduc el saber que soc capaç de fer qualsevol cosa en el moment que sigui, encara que les circumstàncies siguin difícils. A banda d’això, aprens a ser més conscient del que tens i a gaudir dels moments. Pots tenir-ho tot i no adonar-te’n fins que passen coses tan fortes com aquesta.

De què et sents més orgullosa?

D’haver donat el 300 per cent de mi des del primer moment fins a l’últim, que encara no ha arribat. No tothom ho ha pogut fer, pel motiu que sigui. El que he fet, no ho he fet per l’empresa, sinó per les persones i per donar resposta a una necessitat de la societat. Ni tan sols l’empresa ho ha fet per ella mateixa, sinó que tots ens hem abocat a donar resposta a aquest moment de crisi social i crec que hem d’estar molt satisfets de la feina que hem fet.

Quines lliçons creus que hem extret arran de la pandèmia en el sistema sanitari i com a societat?

Quan es plantegen situacions crítiques només pensem en les UCI, els recursos hospitalaris, urgències... I amb aquesta situació s’ha posat de manifest que no només aquests tenen necessitats, sinó que els professionals de serveis més petits i residencials tenen la mateixa vàlua i pateixen grans mancances. El granet de sorra per sortir-nos-en l’hem posat des de tots els nivells assistencials per igual. Ni som més ni som menys. Crec que el que estem vivint farà canviar moltes coses, ajudarà a equiparar-nos o, almenys, aquesta és la meva esperança.

Ja per acabar: en cas que hi hagi un rebrot o que tornem a viure una situació similar, com creus que l’afrontarem?

Crec que, almenys, l’afrontarem de manera més endreçada. Tenim un bagatge que no teníem. Estarem organitzats des del minut zero, i això és un gran avantatge. Personalment, crec que ho afrontaré de la mateixa manera, donant tot el que pugui de mi. Qui és infermer ho porta a l’ADN i, en una situació així, t’hi has de posar.