El Modernisme, època d’artistes trencadors i inconformistes

Febrer 20, 2015

El Modernisme va ser un moviment cultural de finals del s. XIX i començaments del XX, de projecció internacional. Si bé en cada país i cultura va tenir versions diferents, també s’hi poden destacar unes característiques comunes: principalment, el regeneracionisme i l’esteticisme. A Catalunya va significar el primer pas seriós cap a la professionalització de l’artista.

El trànsit d’un segle a un altre amb un somriure adorable

Són molts els intel·lectuals que han contribuït a descriure i a definir el Modernisme com a moviment, però potser cap definició tan clara com la de Josep Pla quan, fent esment de Santiago Rusiñol, diu: “És un home que sent l’horror de la civilització industrial, que postula la llibertat en tots els terrenys, que tendeix a substituir la realitat per la literatura i la raó pel sentiment, que està fascinat per la naturalesa, que cerca la vaguetat i la melancolia, que valora l’inassequible, el somni i l’indecís”. Si fem extensiva aquesta definició que va encarnar el gran artista Rusiñol a gairebé tots els que es van identificar amb el Modernisme, entendrem en bona part les característiques i l’actitud dels seus seguidors. Al capdavant d’aquest moviment intel·lectual i artístic hi va haver un nucli personificat pel cenacle de la revista “L’Avenç”, la qual, entre 1889 i 1893 va servir de plataforma perquè intel·lectuals i artistes de la talla de Rusiñol, Pompeu Fabra, Raimon Casellas, Joaquim Casas, Joan Maragall, Alexandre Cortada i molts altres, posessin els fonaments d’un moviment la importància i profunditat de les obres del qual arriben fins al s. XXI amb la mateixa força que quan van ser creades.

Un enorme ventall de disciplines

El Modernisme es va expressar mitjançant un gran ventall de disciplines artístiques. Amb més o menys èxit i intensitat, arquitectura, pintura, escultura, arts decoratives en general, joieria, arts gràfiques, literatura, música... van ser susceptibles de generar excel·lents obres modernistes. La transcendència internacional de l’obra d’Antoni Gaudí pot haver contribuït a fer pensar, per part del gran públic, que el corrent anomenat Modernisme s’atribuïa exclusivament a l’arquitectura, però justament a Catalunya, si caiguéssim en aquest error, estaríem deixant de banda un moviment que va servir, sobretot, per superar la Renaixença i per posar les bases d’un concepte d’art modern, i amb voluntat de professionalització.

Les Festes Modernistes de Sitges

A partir de l’última dècada del s. XIX, els noms de Santiago Rusiñol, Sitges, el Cau Ferrat i l’activisme cultural modernista s’associarien per sempre més. Del 1892 al 1899, Rusiñol, el gran pintor i escriptor modernista, va promoure i organitzar, en aquesta vila del litoral català, les anomenades Festes Modernistes, cinc esdeveniments culturals que van projectar-ne el nom per tot Catalunya. Cadascuna d’aquestes festes es va voler dedicar a la renovació d’un llenguatge artístic diferent. La primera (1892), a la pintura; la segona (1893), al teatre i a la música simbolistes; la tercera (1894), a la literatura; la quarta (1897), al teatre líric català; i la cinquena (1899), novament al teatre.

Sagrada família mutuam

La raresa excepcional d’Antoni Gaudí

Coincidint amb l’etapa de Modernisme literari i pictòric més brillant, l’obra d’Antoni Gaudí semblava passar per un moment allunyat de la genialitat imaginativa amb què pocs anys després l’arquitecte va sacsejar l’arquitectura catalana i mundial. També li passa el mateix a Lluís Domènech i Montaner, autor del Castell dels Tres Dragons, construït per a l’Exposició Universal de 1888. És com si tots dos arquitectes haguessin volgut reposar després de les primeres grans creacions i abans d’emprendre les que els entronitzaria en la història de l’arquitectura. Gaudí, qui revolucionarà l’arquitectura modernista, és un jove profundament conservador des d’un punt de vista personal. No és modernista perquè cregui en la modernitat de les formes, sinó que ho és perquè revoluciona les tècniques constructives adaptant-les a exigències creatives i imaginatives. Si Domènech i Muntaner va ser un mestre d’arquitectes modernistes, Gaudí, a causa del seu tarannà solitari, ho serà d’arquitectes “gaudinians”. El Modernisme, la ciutat de Barcelona i l’Eixample van contribuir a la consagració d’un gran nombre d’arquitectes de prestigi, a més dels ja citats, com Puig i Cadafalch, Juli Batllevell, J. M. Jujol, Cèsar Martinell, Joan Rubió, Salvador Valeri, Enric Sagnier, Francesc de Paula Morera, Pere Bassegoda, i un llarg etcètera.


Deixa un comentari