Trencant estereotips sobre les residències per gent gran

Les residències per a persones grans i l’atenció que s’hi ofereix han canviat moltíssim en les últimes dècades. Tot i així, encara arrosseguen tòpics i estereotips que no reflecteixen la realitat. 

Sovint, aquesta percepció es construeix a partir de casos aïllats de males pràctiques que apareixen als mitjans o d’experiències negatives que circulen de boca en boca. Dins d’això, però, també hi ha una lectura positiva: com a societat, cada vegada som més exigents i vetllem perquè la gent gran rebi unes cures dignes i de qualitat.

Malgrat tot, el sector de les cures ha estat sovint injustament jutjat i estigmatitzat. Per això, és fonamental trencar estereotips i posar en valor la gran tasca que duen a terme moltes entitats i professionals per avançar cap a una atenció cada vegada més humana i centrada en la persona.

Per contribuir a aquesta mirada, compartim el testimoni de l’Agustina, filla d’una antiga usuària del Centre Mutuam Collserola, que va viure a la residència l’últim any i mig de la seva vida. Una experiència real amb la que moltes persones es poden sentir identificades.

Un moment difícil: la decisió d’entrada a una residència

La decisió no va arribar de cop, sinó que va ser el resultat d’un procés llarg. La meva mare tenia molt de caràcter i sempre havia estat una dona molt independent al llarg de tota la vida. Quan es va quedar vídua, va fer una vida molt activa: viatjava, anava a comprar, i fins i tot agafava l’autobús cada dia per fer un cafè prop del mercat on havia treballat. 

Però la situació es va capgirar quan va començar a tenir limitacions físiques. Perdre la seva autonomia li generava una profunda frustració, que expressava amb molta ràbia cap a l’entorn. Al principi no reconeixia que necessités ajuda; més endavant va acceptar el suport d’una cuidadora, però la convivència era molt difícil i els conflictes eren constants. En els darrers dos anys van arribar a passar fins a nou professionals diferents per casa. 

Res funcionava. Jo sabia que la residència era l’única opció, però no sabia com fer el pas, perquè ella s’hi oposava. Mentrestant, com que coneixia professionals de Mutuam Collserola, vaig anar a visitar el centre i a parlar amb l’equip. 

“Quan vaig veure l’entorn, de seguida vaig saber que allà hi estaria bé. El lloc em transmetia confiança, però una altra cosa era com ho viuria ella i com fer el pas.” 

Finalment, la decisió va arribar de manera inesperada. Va patir una infecció generalitzada mentre estava ingressada a l’hospital, on em van comunicar que es trobava al seu final de vida i no podria tornar a casa. Havia d’ingressar a un centre d’atenció intermèdia per rebre les cures necessàries. 

Com coneixia Mutuam Collserola, vaig demanar si podien portar-la a la Unitat d’Atenció Intermèdia del centre, i així ho vam fer. Per la nostra sorpresa, allà es va recuperar, i de la unitat d’atenció intermèdia va passar a la residència, on es va quedar a viure. 

Els estereotips sobre les residències

Quina idea tenieu de les residències abans de conèixer Mutuam Collserola? 

Jo no tenia una concepció negativa de les residències, però la meva mare sí. D’una banda, tenia la idea que, com a filla única, jo havia de fer-me’n càrrec, com s’havia fet sempre, i que portar-la a una residència era com “treure-me-la de sobre”. Crec que és un conflicte molt habitual en persones de la meva generació, que sovint carreguem amb sentiments de culpa i amb la dificultat d’haver de prendre decisions que els nostres pares no entenen.

A més, també hi havia una experiència familiar que li havia quedat molt marcada. Quan jo era jove, als anys setanta, anàvem a visitar una tieta a una residència, de la qual conservàvem un record bastant desagradable. La meva mare encara tenia aquella imatge de les residències, amb males olors i condicions poc dignes. 

Jo era conscient que la realitat actual era molt diferent. Tot i així, també sabia que anar a viure a una residència implica entrar a un entorn amb unes normes i rutines, on no sempre pots fer el que vols. Per això, coneixent el conflicte de la meva mare amb l’autonomia, tenia por de com ho encaixaria. 

El tracte i l’entorn: claus per a la confiança i tranquil·litat

Quins factors us van aportar tranquil·litat i van ajudar a l’adaptació? 

Un dels factors que més tranquil·litat ens va aportar va ser l’entorn. La meva mare em deia: “està tot molt net, els mobles són molt macos i la cuinera és molt bona”. Tot i el seu estat, era conscient d’on es trobava i valorava molt estar en un lloc agradable i cuidat, amb unes condicions dignes.

També va ser clau el l'atenció dels professionals. Recordo un moment dels primers dies que em va emocionar molt: la vaig veure dreta, agafada a la barra del passadís, fent alguns passets amb el fisioterapeuta. No m’ho podia creure, perquè feia molt temps que no caminava. Allò em va fer entendre que no només la cuidaven, sinó que també intentaven preservar la seva autonomia. No es tractava de tenir-la al llit, sinó d’estimular-la perquè pogués recuperar tot el que fos possible, i ella ho va valorar molt. 

També valorava que la tractessin com ella volia: sense infantilitzar-la, amb respecte i dignitat. Si alguna cosa no li agradava, ho expressava i es tenia en compte. Vetllaven pel seu benestar, però respectant la seva opinió i manera de ser. 

Per exemple, la convidaven habitualment a participar en activitats de grup, però ella ho rebutjava perquè no en tenia ganes. La decisió era respectada, però li continuaven proposant alternatives. Això ella ho apreciava: sentir-se inclosa, però amb llibertat per decidir. 

Crec que per tot això, des de que va entrar a la residència de seguida va deixar de preguntar quan temps s’hi hauria d’estar –ho feia al principi, quan estava a la Unitat d’Atenció Intermèdia–. La meva mare era molt intel·ligent, i penso que no ho preguntava perquè no volia saber la resposta, i perquè s’hi trobava bé. A la seva manera, es va adaptar. 

Finalment, destacaria l’accessibilitat de l’equip: sempre que vaig necessitar parlar amb professionals mèdics, infermeria o fins i tot la direcció, vaig poder-ho fer, i em vaig sentir escoltada i acompanyada. 

L’únic aspecte millorable per a mi és la rotació de professionals. Soc conscient que és un tema general del sector, però tant de bo la situació millori, perquè a les persones grans els afecten molt els canvis i crec que té un impacte en el seu benestar. 

Conèixer el centre i el seu model d’atenció per prendre una decisió

Què diries a una família que està explorant l’opció d’una residència? 

Tinc amigues de la meva edat que s’estan trobant ara en una situació semblant a la que vaig viure jo. El que sempre els dic és que al final és pel bé de la persona. Perquè com a familiars cuidadors no podem arribar a tot, i fins i tot comptant amb cuidadores a casa sovint la situació arriba un punt en que es complica. 

Encara que rebutgin en un primer moment la idea d’anar a viure a una residència, un cop dins segurament valoraran que els cuidin i tenir qualitat de vida. També els hi dic que jo parlo des de la meva experiència, per això els recomano que s’informin bé abans i vagin a conèixer els centres per veure com és l’espai i l’atenció. Crec que això ajuda molt a prendre una decisió amb seguretat. 

La tranquil·litat d'estar en bones mans

I de què et sents més agraïda? 

Em dona molta pau pensar que en la seva última etapa la meva mare va viure i va morir tranquil·la. Diria que estava conformada, i fins i tot alegre quan em veia. La veia gaudir molt més que abans. Això és el que m’emporto i del que més agraïda em sento.